dimecres, 30 d’agost del 2006

Un entrepà



No és una situació còmica. Però avui l'he vist corrent per aquí i per allà. A sota del que sembla ser l'origen hi ha escrit el següent:
If you don’t get it don’t worry. If you do, you probably should. That fact that I laughed out loud says all you need to know about me.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo, quan l'he vist, he rigut bastant.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo he escrit aquest post tan xorra (d'acord, tenia ganes d'estrenar una nova categoria i no sabia com fer-ho).

Negaré, sota tot tipus de tortura, haver utilitzat la comanda en qüestió. Jo? Jo no ho faria mai, això!

dimarts, 29 d’agost del 2006

Dret a equivocar-se

- T'has equivocat.
- Ho sé.
- No t'has portat bé, i ara et sap greu.
- És clar, ja ho sé, no cal que m'ho recordis.
- I possiblement ara et tornis a equivocar.
- Ho sé.
- Ja ets prou gran per fer aquestes tonteries.
- Ho sé.
- I aleshores, si ho saps, per què continues fent-ho?
- Perquè tinc massa mal geni.
- I no ho pots controlar?
- Em sembla que no.

- El problema és quan fiques la pota i cada cop ho fas pitjor.
- Home, si fiques la pota de manera pitjor és que no la fiques, i aleshores això és bo, no?
- No em vinguis amb jocs de paraules.
- D'acord.
- A vegades fiques la pota i cada cop que ho intentes arreglar encara és pitjor.
- Aleshores?
- Doncs que dius: "ara faré això, que segur que ho arreglo".
- I ho arregles?
- No, encara ho espatllo més.

- I ara, què?
- Doncs ara no sé si m'equivoco més o si ho estic arreglant.
- Però, si vas pel mateix camí, arribaràs allà mateix, no?
- Sí, però és que no penso anar pel mateix camí.
- Ah, no?
- No.
- I doncs, què estàs fent?
- Doncs una versió reduida de mi.
- Una versió reduida de tu?
- Exacte!
- I què reduiràs?
- Mmmmm... el pes?
- Veig que ja tornem a estar amb l'humor de les brometes fàcils...
- D'acord, no parlaré de mi.
- Que no parlaràs de tu? I vaig jo i m'ho crec.
- Bé, tindré un parell de categories i no em sortiré d'aquí. Ara que puc posar categories...
- D'acord. Només un parell?
- Bé, un parell és un dir.
- Un dir?
- Sí, és clar, com l'altre dia amb la mama.
- Amb la mama?
- Sí, tu ets la que em diu que sempre faig d'acudits fàcils i dolents, no?
- Sí.
- Em va dir: "Va, posa quatre plats, que soparem". I jo me la vaig mirar amb cara molt seriosa: "Qui ve a sopar?"
- Ja, ja! Cada dia ets més penosa.
- Ho sé, ho sé.
- I quines són, aquestes categories?
- Doncs, per començar, les "converses amb mi mateixa". Serà l'únic lloc on parlaré de mi. I ho faré amb tu, així que molt no explicaré.
- Què vols dir?
- No res, no res!
- I què més?
- Una de "llibres".
- Ah, és clar, això no ho podries deixar, no?
- No.
- Alguna altra?
- Sí. Una d'"històries inventades".
- Inventades?
- Sí, bé, ja saps que tot té alguna relació amb la realitat, però res serà com a la realitat. O almenys, la cosa estarà modificada. Com a la prehistòria, recordes? Quan només hi havia converses amb mi mateixa i històries que tenien a veure amb la meva vida, però que no eren històries del tot reals.
- Ah, i ja ho podràs posar tot aquí?
- No, tinc dues categories més.
- Dues de dues o dues del teu "només és un dir, ara et diré quinze categories més"?
- Dues de dues.
- I són?
- "Situacions còmiques".
- Situ... què? Mira, noia, aquest és l'acudit més bo que has explicat tota la tarda. Situacions còmiques!!! Tu, explicant situacions còmiques? No hauries de posar-hi situacions tràgiques? Calla, que aquesta deu ser la última categoria? Ara sí que m'has fet riure!
- D'acord, a situacions còmiques dubto que hi hagi gaire moviment. Però mai se sap.
- I la última?
- "Coses de criatures".
- Ostres, així vols dir que hi posaràs coses teves?
- Jaja. Mira la simpàtica!
- I ja podràs posar-ho tot aquí? Vull dir, que segur que no et sortiràs d'aquí?
- Espero que no. No em vull tornar a equivocar. I així, amb això marcat, crec que no em tornaré a sortir del camí.
- De quin camí?
- Del que porta a un lloc diferent del que he arribat ara.
- Ah, i com saps que el lloc diferent és millor?
- No ho sé, si és millor. Però aquí hi ha la gràcia de tot plegat.
- Saps que estàs malament del cap, veritat?
- Sí.
- Saps que no fa ni tres dies que vas dir que mai més, veritat?
- Sí.
- Saps que el que estàs fent té més pinta de criaturada que de res més, veritat?
- Sí.
- I aleshores?
- Aleshores, què?
- Aleshores, per què ho fas?
- No ho sé. Crec que em vaig equivocar. No sé si ara m'equivoco. Espero que no. Desitjo que no. Però suposo que tinc dret a equivocar-me.
- Sí, és clar, tothom té dret a equivocar-se.
- I algú em va donar una idea.
- Una idea?
- Sí.
- I?
- Doncs que ja saps què en faig jo, de les idees.
- Què en fas?
- Modificar-les. Convertir-les. Rebregar-les. I no parar de pensar-hi fins que les faig realitat.
- I si t'equivoques?
- No ho sé. Crec que correré el risc.
- Per què?
- Perquè no m'ha agradat el que he fet aquests dies.
- No?
- No.
- Així doncs, ho tires endavant?
- Bé, només he de prémer el botó.
- El botó?
- Sí. Tinc dues opcions: publish o delete.
- I què faràs?
- Home, ara que ja ho he escrit...

dissabte, 26 d’agost del 2006

I aquí acaba tot



El Sol es pon i la Llum desapareix.

Tot té data de caducitat, i aquest bloc ha arribat a la seva. Sé que algun cop abans ja ho he dit, però aquest cop no hi ha marxa enrere. Tenco (no, no tanco, jo tenco, o millor, tencut) la paradeta per no tornar-la a obrir.

Les raons? Doncs són una cosa que em guardaré per mi. Sí, raons, en plural. N'hi ha més d'una, i més de dues. Qualsevol persona que m'ho pregunti només rebrà un somriure per resposta. O un trosset en blanc en un mail. I cap resposta als comentaris, perquè els he tancat.

Potser sigui un cop en calent. Ja feia dies que pensava que potser l'hauria de tancar, però no ho feia, perquè m'agradava aquest raconet. Però avui m'he quedat gelada un moment. Segurament només sigui un malentès. Però no vull tenir més malentesos com aquest.

He dit que les raons les guardava per mi. Però, per variar, seguiré fent allò que em caracteritza, que és contradir-me a mi mateixa. D'una banda, sempre hi ha hagut el tema de l'anonimat. Escriure amb la sinceritat que acostumo a escriure aquí és molt fàcil si ets anònim. Si no ets anònim ja és més difícil. Però és impossible ser anònim del tot. I no sóc una persona prou oberta com poder escriure coses com les que escric, publicar-les, i que algú que mig em conegui les llegeixi. D'altra banda, i això ja ho he dit moltes vegades, això dels blocs és una mica antisimètric, per dir-ho d'alguna forma: jo explico la meva vida, però sovint no sé què és de la vida de la gent que es passa per aquí. És com una porta oberta. Tothom que vulgui pot venir, però si jo vull anar a veure algú, a no ser que tingui un bloc, no podré saber com li va, què fa. I, a part de tot això, tot el temps dedicat a escriure el podré utilitzar per coses més interessants. Viure la vida, que en diuen.

He conegut a molt bona gent a través del bloc. I si em sap greu deixar-ho és per tota aquesta gent que he conegut virtualment. Seguiré llegint blocs, de tant en tant (o diàriament, no ho sé pas). Però em retiro de la vida escriptora de blocs. Vull explicar la meva vida, però no la vull explicar a una pantalla, a no ser que l'expliqui a algú conegut per mail. I encara.

I aquí acaba tot. Es pon el Sol i la Llum se'n va.

Cada dia...

Quan feia setè o vuitè, cada dia tenia la mateixa conversa amb la mateixa persona.

La persona era una noia de la meva edat. Havíem crescut porta per porta. Els nostres pares eren amics. Havíem de néixer més o menys el mateix dia (bé, jo havia de néixer una mica més tard que ella), però jo vaig néixer abans d'hora i ella després del que li tocava. Ens portàvem un meset.

De petites, anàvem juntes a tot arreu. Sobretot, quan vam començar a anar al col.legi i les dues havíem anat a la guarderia a la ciutat. Guarderies diferents, però no havíem anat al poble.

Des de molt petita, cada dia, mitja hora abans que obrís el cole, jo anava a casa seva. En un principi era perquè els meus pares treballaven. Jo m'aixecava sola, amb el despertador, em vestia, esmorzava, i cada dia a l'hora en punt, trucava al timbre de casa seva. La seva mare vigilava que anés ben vestida i que portés la maleta del cole. Tenia una clau de casa, que no va haver de fer servir mai. Ja em vaig encarregar jo de que cada dia, a l'hora en punt estigués preparada per trucar a la seva porta. Si algun dia hagués hagut de venir a casa, jo me les hagués carregat.

Van passar els anys. Jo continuava anant a casa de la veïna. No recordo el perquè. Hi ha coses que se m'escapen, com ara per què jo acompanyava el seu germà al cole quan la seva mare anava a treballar i ella anava al cole tan tranquil.la, sense el seu germà.

Érem completament diferents. Ella havia repetit un curs i jo tenia penjada l'etiqueta d'"empollona". Ella anava amb les noies a xerrar, mentre jo me n'anava a jugar a futbol o qualsevol altra cosa que no fos asseure's a un banc a perdre el temps. Quan érem al cole, no ens déiem res.

Quan feia setè o vuitè, cada dia, quan jo entrava a casa seva, ell marxava. Cada dia, quan jo entrava a casa seva, començava a sentir les notes d'una cançó. Cada dia, quan entrava al menjador de casa seva, veia el mateix vídeo musical a la tele. Possiblement, el vídeo musical que més cops he vist a la meva vida. No sé si el tenia en vídeo o si és que a aquella hora el posaven a la tele. I cada dia, durant molt de temps, teníem la mateixa conversa.

- Hola.
- Hola.
- Jo ja me'n vaig.
- D'acord, adéu.
- Te la deixo o la paro?
- És igual.

No, no era igual. A mi ja m'agradava que la deixés.

Ella somreia.

- D'acord, doncs te la deixo. Adéu.
- Adéu.

Jo em quedava davant de la tele, esperant que s'acabés la cançó. Quan s'acabava la cançó, li deia al seu germà que vinga, que ja era tard, quan fins aquell moment jo no tenia cap pressa. L'agafava de la mà i el portava a la guarderia, mentre taral.lejava una bonica cançó...

dijous, 24 d’agost del 2006

Fent de cangur

Coneixes a la nena. Has estat molt de temps jugant amb ella. Viu a prop. La nena, quan et veu, ve corrent allà on ets tu per jugar. Però, és clar, li fas de tieta. Aquella sensació, com amb els avis, que els mimes, els malcries, i quan hi ha algun problema, la tornes als pares. Sí, és tenir molta cara, però és el que fan tots els tiets i els avis, no? És clar que, ser tieta sense tenir germans, és si més no, curiós.

Fins que un dia et diuen: "La nena no pot anar a la guarderia, perquè és festa, i nosaltres treballem. Et pots quedar amb ella al matí?"

I tu, és clar, dius que sí. Quin problema pot haver-hi?

Que quin problema pot haver-hi?

La nena es desperta a les 9 del matí. Tu estàs llegint un llibre a prop de la seva habitació. Al sentir-la, entres a l'habitació. La nena se't mira, com si fossis una cosa rara. Mig plorant, et diu: "I la mama?" Li dius que és a treballar. Ja plorant, et diu: "I el papa?" També li contestes que és a treballar. Es posa a plorar. Sembla que la matin. Plora desconsoladament, i no saps què fer-li perquè deixi de plorar.

L'agafes a coll. Amb les cames s'enganxa a la teva cintura i no es deixa anar. Li preguntes si té pipí. Et diu que no. Se t'arrapa i no vol deixar-se anar. Al cap d'una estona, comença a pesar una mica. Intentes fer-la esmorzar o posar-li la roba, però la nena continua arrapada a tu, i no pots desfer-te'n. Quan li dius d'anar a esmorzar o de vestir-se, et fa que no amb el cap i es mig posa a plorar.

Aconsegueixes portar-la al lavabo i li rentes la cara. La vols pentinar, però primer has de trobar la pinta. La nena que només fa que xerrar tot el dia es dedica a fer que sí i que no amb el cap i prou. Trobes la seva pinta (després d'uns quants intents ) i la pentines.

Finalment aconsegueixes vestir-la i que esmorzi. Però t'ha costat una bona estona. Ja són més de les 10, i finalment la nena ha deixat de plorar. Ara tens tot el matí per jugar amb ella, mimar-la, malcriar-la... i quan arribin els seus pares, els tornaràs a la nena. Ben contenta. Es passa la resta del matí enganxada a tu, volent jugar a això o allò altre. Et pregunta de tot i més. Et costa d'entendre-la. Encara no parla del tot bé. Ja fa frases, però encara, de tant en tant, costa d'entendre.

Seguiràs fent-li de tieta. Ara, el pròxim cop que l'hagis de despertar al matí, t'ho pensaràs dues vegades.

dimecres, 23 d’agost del 2006

Nusos

Fa unes setmanes...

Una nena petita s'està barallant amb un penjoll. La nena té quatre o cinc anys i sembla trista.

- Què et passa?
- S'ha trencat!

El penjoll anava en un cordill amb un nus corredís (corredor? No sé com es diu i estic massa cansada com per buscar-ho) i s'havia desfet un tros de nus.

La nena em dóna el penjoll.

- M'ho arregles?

I jo somric. Mai he fet un nus corredís, que no sé si fer nusos corredissos és una cosa gaire normal, però jo no n'havia fet mai cap. Però penso que val més que ho intenti i li digui que no puc que no pas que li digui directament que no.

Tinc sort i el nus estava fet amb força i el cordill encara està amb la forma del nus, així que descobreixo com estava fet i li arreglo el penjoll a la nena.

La nena marxa tota contenta a ensenyar-li a la seva mare:

- La Llum m'ho ha arreglat!

La mare em somriu i em diu que ella no sabia fer el nus corredís.

Avui...

Hem quedat que cada dia sortirem a tres quarts de casa. Cada dia, a tres quarts, estic a la porta a punt de sortir. He d'esperar al meu pare, que cada dia triga, i no acabem sortint cap dia fins a menys cinc com a molt aviat.

Avui són menys 14 minuts. Avui sóc jo la que vaig tard. Si total, cada dia va tard... Sento com el meu pare arrenca el cotxe i a ma mare que em diu que tenqui la porta del garatge. Així que agafo el rellotge, els anells i un penjoll que em van regalar i penso que ja m'ho posaré al cotxe.

Entro al cotxe. Són menys 13. Em poso el rellotge. Em poso els anells. I... em trobo amb un penjoll que té un nus simple. Intento passar-me'l pel cap, però no m'entra. Així que desfaig el nus i ja estic disposada a fer-m'hi un nus normal al darrere quan em recordo de la nena del penjoll...

En un minutet transformo el cordill simple en un cordill amb dos nusos corredissos. A més, modèstia a part, m'han quedat perfectes. Si ho hagués de tornar a fer no sé si en seria capaç, però aquests en concret no podien ser millors. Tot i que encara no sé com els he fet.

Avui he après una cosa. Sí, potser algú es pensarà que és una xorrada. I segurament ho sigui. Però avui he après que, a vegades, ajudant als altres, t'ajudes a tu mateix.

dimarts, 22 d’agost del 2006

Si tornés a néixer...

A vegades se me'n va una mica (o massa) l'olla. Ahir tornava cap a casa en el seient de darrere d'un cotxe. Al seient de davant, dues persones tenien una conversa avorrida sobre no sé què. I em va venir al cap una d'aquelles històries recurrents, que em venen al cap de tant en tant.

No sé quants anys fa que tinc la història al cap, però en deu fer més de 10 o 15. Una història derivada de la necessitat de coneixement. No sé com se'm va acudir, però un dia em vaig posar a pensar que seria molt interessant conèixer el que coneix tota la humanitat. Seria boníssim tenir una memòria extremadament bona i poder obtenir els coneixements de tota la humanitat.

Així que em vaig formar una imatge del que seria el meu cel. Una de tantes, però una imatge al cap i a la fi. Quan em morís, tornaria a viure la meva vida, però aniria apuntant en una llista totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi. Aleshores, quan hagués acabat de viure la meva vida, començaria a reviure la vida de totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi, i amb aquestes persones faria el mateix. I de cada persona n'assimilaria els coneixements. Així que m'aniria movent pel món i cada cop sabria més coses, perquè cada cop tindria una visió més àmplia del món.

Està clar que la teoria va anar canviant. Al principi, aquest contacte simplement era conèixer una persona. Però, és clar, això em portava a que acabaria vivint primer la vida dels famosos i això tampoc és que m'interessés massa. Després vaig canviar, i la idea era que entressin a la llista la gent amb qui hagués tingut una conversa, o algun tipus de contacte físic, com ara donar-se la mà. Però després em vaig adonar que això podia ser molt avorrit, perquè podria acabar vivint, una darrere l'altra, persones que haguessin viscut juntes molt de temps, i sense alguna altra persona pel mig, podria ser avorrit. Així que vaig posar una altra regla: per poder viure la vida d'una persona, no podria haver viscut a la mateixa casa que la persona de qui acabava de viure la vida. Si era així, la persona baixava a baix de tot de la llista.

Amb els anys, les històries que he anat imaginant han sigut variades i tampoc val la pena explicar-les totes. Va arribar un moment en què vaig pensar que tampoc volia quedar-me en la meva època, sinó que em faria gràcia viure també el passat i el futur. Veure com era la vida anteriorment i veure com serà la vida en un futur. Així que vaig decidir que les persones que entraven a la llista serien els pares i fills de la persona de qui estigués visquent la vida. Una forma ràpida d'anar al passat i al futur. Però la idea tampoc m'acabava de convèncer, perquè els pares mai són segurs. Així que l'últim cop que hi vaig pensar, vaig decidir que per entrar a la llista, s'havia de ser la mare de la persona o els fills, en cas de que la persona fos mare. I aleshores em va assaltar un dubte: fent això, quan de temps arribaria a viure la vida del meu pare? I del meu avi per part de pare? Suposo que em costaria vides i vides trobar-los.

És clar que hi ha un problema en tota aquesta teoria. Si tingués memòria per viure tot el que he de viure, com aguantaria el fet de llegir El codi da Vinci no sé quants milers de vegades? És per posar un exemple de llibre que no m'agrada però que s'ha llegit un munt de gent. O com suportaria reviure una guerra milers i milers de vegades? O com suportaria veure com els nens d'Àfrica es moren de fam un rere l'altre? Bé, potser aquesta idea meva no és tan bona. Però ningú em negarà que així acabaria coneixent un munt de coses.

I ara torno al cotxe. Ahir. Tornant cap a casa. Em va venir la història al cap, altre cop. I vaig pensar que cada cop que s'acabés una vida el que faria seria tornar a néixer i viure la vida d'algú altre. Se'm va acudir que no fos una llista tal, sinó que simplement fos un conjunt de noms i que jo pogués escollir de la llista la persona de qui volgués viure la vida. Perquè tingués ganes de saber com va ser la seva vida, perquè tingués curiositat sobre les coses que no sé, o simplement, perquè volgués aprendre tot el que la persona sap.

I em vaig plantejar quina vida voldria viure. Si pogués triar, si tornés a néixer, la vida de qui m'agradaria viure?

I, sota la meva sorpresa, em vaig adonar que si tornés a néixer, si pogués triar quina vida vull viure, amb totes les implicacions que això comporta, m'agradaria tornar a ser jo, tornar a ser la Llum. Perquè sí, sovint veig coses en l'altra gent que penso que m'agradaria tenir a mi. Perquè sí, sovint m'enfado amb mi mateixa per ser d'aquesta forma o d'aquella altra. Però per res del món renunciaria a la meva vida, al que faig. I sí, segurament hi ha moltes coses que les podria fer millor. I sí, segurament m'agradaria tenir la intel.ligència de no sé qui, la simpatia de no sé qui més, l'alegria de no sé qui, la bellesa de no sé qui... però sé que, si guanyés això, perderia moltes altres coses. Les coses que fan que jo sigui jo. Coses que potser no agraden a l'altra gent, però que a mi m'han acabat agradant. Potser és el que diuen aquí, al país del cantó, que "el roce hace el cariño", i jo ja fa molts anys que tinc "roce" amb mi mateixa. Deu ser això.

Però si tornés a néixer... demanaria tornar a ser jo.

dilluns, 21 d’agost del 2006

Els llibres i jo, capítol n

M'encanta perdre'm per les llibreries i trobar petites joies perdudes entre les estanteries. Mai entro en una llibreria amb el títol d'un llibre a la mà i el demano. Entrar en una llibreria és com anar a l'aventura, a veure què trobo, a veure què vol el destí que trobi per llegir després. Hi ha molts llibres, i qualsevol és bo per llegir, així que qualsevol llibre que caigui a les meves mans i em sembli interessant, serà una bona elecció.

Però això no vol dir que no em llegeixi els llibres que em recomani algú. Aquests llibres normalment queden apuntats en una llista, i quan s'acosta el meu sant, el meu aniversari, Reis, o qualsevol festa d'aquestes, dono la llista a ma mare, que s'encarrega de donar un títol a qui demani què se li pot regalar a aquella noia rareta.

El que passa és que hi ha un problema: jo mai demano llibres que estiguin a les llibreries. No, em resisteixo a pensar que aquests llibres no són normals. El que passa és que les llibreries no els tenen. L'altre dia, repassant una llista, vaig veure que un dels llibres que estaven a la llista ja me l'havia comprat jo, pel meu propi peu. Sí, d'acord, aquest llibre també hagués portat problemes si l'hagués demanat a algú. Perquè el que no he dit és que aquest llibre el vaig trobar a la botiga del Cosmocaixa.

El que fa ma mare últimament és ja, directament, anar ella a una llibreria. L'altre dia hi va anar amb una llista de cinc llibres. I no en tenien cap! Com pot ser que no en tinguin cap? Si jo aquests llibres els vaig trobar llegint sobre ells per aquí i per allà. D'acord, dos d'ells eren el que es podria qualificar com "coses rares", però els altres tres eren d'allò més normal. Ma mare els va demanar a la llibreria perquè els demanessin a l'editorial i els llibres seran meus :-)

Això em va recordar un sant Jordi. Deuria ser el primer o el segon que vaig estar a Barcelona. Me'n vaig anar a la Rambla a mirar llibres. Fins que em vaig trobar una parada que era el paradís. Suposo que era la parada de l'editorial Gedisa, tot i que no n'estic massa segura. Però, com que els tres llibres que vaig comprar eren de la mateixa editorial, tot indica que ho devia ser. Em vaig parar en un raconet on no hi havia massa gent. Em va estranyar que no hi hagués massa gent. Però quan vaig veure tot el que hi havia allà, em vaig oblidar que allà no hi havia massa gent. M'hagués emportat tots els llibres que hi havia en aquell trosset, però vaig decidir que amb tres n'hauria de fer prou. Així que em va costar, però vaig triar tres dels llibres que hi havia allà. Quan ja tenia els llibres a la mà, a punt d'anar-los a pagar, va aparèixer una parella per allà. I aleshores l'home, molt despectivament, va agafar una d'aquelles joies, es va posar a riure, i li va dir a la seva dona, amb un to de veu que el va sentir tota la gent en 10 metres a la rodona: "Has vist quins llibres? Qui serà tan tonto de comprar-ne un? Quina merda de llibres que fan!"

I allà estava jo, amb els tres llibres a la mà, a punt d'anar-los a pagar. Jo me'l vaig mirar. Ell se'm va mirar. Quan em va veure amb els llibres a la mà no va saber on mirar i va marxar ràpidament. La persona que em venia els llibres se'm va mirar, va somriure, em va cobrar, i me'n vaig anar d'allà, jo també ràpidament.

Quan vaig arribar al pis, hi havia dues persones. La meva companya d'habitació, que es va mirar els llibres, se'm va mirar a mi i no va fer cap comentari. I un dels habitants de la casa, que es va mirar els llibres, no va mirar només el títol, els va girar per llegir la contraportada, els va fullejar, i em va demanar si li'n deixava un. Me'l va tornar al cap d'una setmana i em va dir que quan l'hagués llegit tenia un munt de comentaris sobre el llibre.

Bé, he de reconèixer que aquests llibres eren un pèl frikis. Bé, una mica massa. Una, que amb el temps ha descobert que això d'ensenyar aquest tipus de llibres no és massa popular, però que li importa un rabe que la mirin com un bitxo raro, dirà que el menys friki dels llibres que va comprar era aquest. Els altres dos? Bé, els altres dos queden com a secret de sumari.

diumenge, 20 d’agost del 2006

Coses que saben greu


Un dia, fa bastant temps...


- Ei, Llum, què faràs a l'hora de dinar?
- No ho sé, ni idea.
- Doncs ja t'esperarem i véns amb nosaltres.

A l'hora de dinar...

- Amb qui vas a dinar?
- El blau m'havia dit que anés amb ells, però no els veig enlloc.
- Sí, tens raó.
- Us fa res si vinc amb vosaltres?
- No, no, vine, cap problema.

Després de dinar...

- Ostres, Llum, que m'he oblidat de tu! T'havia dit que t'esperaríem per dinar, però no me n'he recordat fins que ja estàvem dinant...
- No passa res, he anat amb el lila i el seu grup.

Un dia, no fa tant de temps...

- Ei, Llum, què faràs a l'hora de dinar?
- No ho sé, ni idea.
- Doncs ja t'esperarem i vens amb nosaltres.

Però com que la Llum ja sap de què va la cosa...

- Ei, lila, dinareu al mateix lloc que l'altre cop?
- Sí, és clar.
- Que m'esperareu?
- I tant!

Però a l'hora de dinar la Llum descobreix que tant el blau com el lila s'esfumen ràpidament, de forma que ella no pot atrapar a cap dels dos. Que la deixen tirada els dos, vaja. I la Llum es busca un altre grup. Un tercer grup que, n'està segura, el proper cop també s'esfumà i haurà de buscar-se un quart grup. Perquè, no ens enganyem, és la història de sempre. Es pot tenir una conversa de cinc o deu minuts amb la Llum, i si te la trobes i et demana si pot venir amb tu, li diràs que sí. Però MAI li diràs si vol venir amb tu (i després et recordaràs que li has dit) i, si pots, intentaràs esfumar-te'n. Si quan va anar al viatge de fi de curs de vuitè les seves companyes d'habitació esperaven a que s'adormís per sortir silenciosament de l'habitació i anar-se'n a muntar una festa a una altra habitació. Ho va descobrir la segona nit, quan després del segon dia va enganxar un comentari al vol i a la nit va fer veure que ja s'havia adormit...

La mala sort, la casualitat, o el que sigui, fa que, en tornar de dinar, la Llum es trobi el blau i el lila junts, parlant. Amb la mala sort que ha de passar just pel seu cantó per anar al seu destí.

La Llum intenta passar ràpid, desitjant ser invisible. De fet, ella no ha fet res dolent, són el blau i el lila els que l'han deixat plantada... Tot i així, és ella la que pensa que ha fet alguna cosa malament. Saluda amb el cap i intenta marxar ràpidament de la zona, però quan porta recorreguts uns 10 metres...

- Llum!

La Llum es gira cap a on hi ha els dos elements...

- Ei, em sap greu. Ara que et veig, que m'he descuidat de dir-te que anàvem a dinar.

I, com que no en té prou amb això, m'explica amb pèls i senyals la colla de gent que eren, com s'ho han passat de bé, on han anat, què han fet...

Lila calla. En aquell moment penso que ni es recorda que m'havia dit que m'esperaria per dinar.

Això sí, sóc dolenta i els deixo amb la intriga de saber si he dinat sola o si he trobat algú amb qui dinar. Segurament, si hagués sigut més dolenta, els hauria explicat com m'ho he passat de bé amb el tercer grup i com ni m'he adonat que els dos s'havien "oblidat" de mi.

A la tarda descobreixo que l'oblit del grup del lila ha estat deliberat. Que no se n'han descuidat, vaja, sinó que se n'han volgut descuidar expressament. I em trobo amb dues mirades més o menys amigues. Una d'una persona que fa tants anys que conec que val més que no els compti, amb qui sempre hem tingut les nostres diferències i amb qui pràcticament no ens diem ni hola, però que acostuma a estar per aquí. L'altra, una persona que està bastant desvinculada del grup de lila, però encara hi està prou vinculada perquè no se la deixin... L'últim cop va ser la persona amb qui més vaig parlar. I al matí havia estat parlant amb mi bastanta estona. És una persona molt vergonyosa. A la tarda veig com s'intenta acostar per dir alguna cosa, però no s'atreveix. Normalment, quan s'intenta acostar, li somric i li dic alguna cosa i llavors s'acosta. Sí, ja ho sé, sóc difícil, però a la tarda, cada cop que se m'acosta a menys de 10 metres, jo agafo i me'n vaig a una altra banda.

I em prometo a mi mateixa que no explicaré la història. Perquè no vull explicar misèries. Però al final em decideixo a fer-ho. Perquè és una part de la vida. De fet, és una gran part de la meva vida. Aquella sensació de que, quan tu estàs a sobre la gent i intentes quedar o fer alguna cosa, tu hi ets pel mig. Però també aquella sensació que, quan algú fa alguna cosa per iniciativa pròpia, sempre "s'obliden" de tu. I no només en aquests dinars, sinó en la majoria de situacions de la vida. Aquell "ah, ostres, ningú t'ho havia dit?" fals, que es veu de lluny que sabia perfectament que ningú m'ho havia dit.

I al final te'n canses. Et canses de que sempre siguis tu la que has de dir si volen fer alguna cosa i de que si la iniciativa no surt de tu, s'oblidin de tu. Així que deixes de proposar coses. I t'acabes convertint en una solitària.

divendres, 18 d’agost del 2006

Què t'hi jugues?

Un dia vaig decidir que no faria més apostes. Perquè sempre les guanyava, quan en realitat volia perdre-les. Així que vaig decidir tancar el tema i no tornar a apostar més...

Però un dia, la conversa va tornar a anar pel camí que portava a les apostes:

- Ja veuràs que sí.
- Segur que no.
- Segur que sí.
- És impossible. Veuràs com no.
- Que sí.
- Que no.

...

- Què t'hi jugues?

I altre cop la Llum va entrar en el món de les apostes. L'última que es va cobrar va ser una entrada al Cosmocaixa. Aquest cop, es van jugar una entrada al cine.

Va passar el temps i estava claríssim que la Llum guanyaria l'aposta. Com sempre. Perquè ella no fa apostes que pugui perdre. Sempre aposta sobre segur. Quan ella diu que no, és que està molt segura que la resposta serà aquesta: no.

I així passaven els dies, i la Llum ja gairebé tenia l'aposta guanyada.

El problema és que ella no volia guanyar l'aposta. Era una aposta sobre segur, però no la volia guanyar. Volia perdre l'aposta. Però, és clar, tot indicava que l'acabaria guanyant. Si no feia res, guanyaria una entrada al cine.

Així que la Llum ha sabotejat l'aposta. Ja que l'havia de guanyar i no la volia guanyar, ha modificat les condicions de l'entorn de forma que fos impossible que guanyés l'aposta. Bé, impossible no, però altament improbable.

Ha fet que una aposta segura es convertís en una aposta perduda segura.

I, efectivament, ha perdut l'aposta.

Ara, però, té un dubte. No, el dubte no és què hagués passat si no hagués forçat les coses per perdre l'aposta, perquè té la seguretat absoluta que hagués guanyat l'aposta si no hagués forçat les coses.

La pregunta que li ve al cap és: què hagués passat si hagués sabotejat les apostes anteriors?

És ben cert que massa sovint ens penedim del que no hem fet i poc sovint ens penedim del que hem fet.

Ara sóc una entrada de cine més pobre (de fet dues, la que no m'han pagat i la que no he hagut de pagar). Però, per primer cop a la vida, he perdut una aposta d'aquest tipus. L'última que vaig perdre va ser quan tenia 12 anys, que vaig apostar amb un nen de la classe que trauria mala nota en un examen i millor no dic la nota que vaig treure, perquè m'acabaríeu dient repel.lent.

No sé si tornaré a apostar. El que sí que sé és que, si vull que les coses em vagin mitjanament bé, he de continuar fent-me petits sabotatges d'aquests. Agafar el "toro" per les banyes i modificar el meu entorn. O donar una bona empenta al meu gronxador.

dijous, 17 d’agost del 2006

Casualitats?

Sempre he dit, i ho mantinc, que això dels horòscops no és res més que una tonteria. Una tonteria molt gran. Com es pot dividir a la gent en 12 grups diferents i esperar que la gent que pertany a un mateix grup (que és un fotimer de gent, està clar) sigui de la mateixa forma i tingui la mateixa sort els mateixos dies? Sembla impossible. A part, les estrelles que formen les constel.lacions estan tan lluny de nosaltres que no han de tenir cap influència en el que fem. Això per no parlar que jo mai m'he sentit identificada amb el que diuen de la gent lleó. Potser m'equivoco. O potser no.

Aquests dies, però, m'estic preguntant si les casualitats existeixen.

Quan tens aficions minoritàries (i quan dic minoritàries, vull dir realment minoritàries) a vegades et preguntes per la gent que té les mateixes aficions que tu. Però, simplement, el que fas és no preguntar (si ets la Llum) perquè no et vols posar en la vida de l'altra gent. A tu t'interessa l'afició, i el fet que la persona amb qui estiguis parlant tingui 20 anys o 50, sigui alta o sigui baixa, visqui al cantó de casa o a milers de quilòmetres, tampoc és una cosa que t'importi excessivament.

Però a vegades la vida et sorprèn. I un dia, una de les poques persones que comparteix la teva afició et diu que va néixer el mateix any que tu i que també és lleó. I et pica la curiositat. No et pica suficientment com per preguntar-ho directament. Et pica prou com per preguntar-ho mig indirectament, però la persona no ho entèn o no vol entendre-ho. Però tu tens recursos i pots saber la seva data de naixement just en el dia que faci els anys.

I aquí em teniu: des del 23 de juliol, cada dia atenta a veure si és el dia de l'aniversari.

I aquí em teniu: amb un 16.7% de possibilitats d'haver nascut el mateix dia del mateix any que aquesta persona que comparteix la meva afició. Una afició molt minoritària.

I aquí em teniu: preguntant-me si realment això de les dates de naixement té alguna influència en el que som o el que deixem de ser. Sempre he pensat que no. Però és que, en aquest moment, només estic en contacte amb dues persones que tenen aquesta afició. Si amplio una mica més el sentit del que és estar en contacte, podria arribar a 20, potser. No més. I una d'elles va néixer amb menys d'una setmana de diferència que jo.

Casualitat?

dimarts, 15 d’agost del 2006

Gronxadors



Als nens els encanten els gronxadors. I crec que a mi també.

Ara volia parlar de gronxadors, però al parlar de nens, m'ha vingut al cap una nena petita que he conegut avui. Feia cinc minuts que algú m'havia dit "ara t'he fet posar vermella". I és que, és clar, m'acabava de tirar unes quantes floretes. Acabava de passar jo per allà i l'he saludat, i com que hi havia algú que no coneixia, m'ha presentat a la dona com "una chica muy buena, que además tiene mucha paciencia con los niños", entre altres coses. Cinc minuts més tard, m'he trobat a una nena d'uns 5 anys que no coneixia de res, i li he començat a explicar coses, a ensenyar-li com es feien altres coses. M'ha costat, perquè la nena només parlava francès, i el meu francès està molt rovellat. Em costava molt trobar les paraules perquè la nena m'entengués. Però m'entenia. O almenys això semblava. Jo m'he ficat allà al mig, sense que ningú em digués res. Em surt de dintre. He vist a la nena, a qui algú estava intentant ensenyar, i a qui la nena no feia gaire cas, que diguem. I no he pogut evitar acostar-m'hi. Al cap d'una estona, he descobert que la mare de la nena era la persona a qui m'havien presentat uns minuts abans.

Jo és que no tinc àvia (mentida, en tinc dues!) i per això em tiro floretes a mi mateixa.

Als nens els agraden molt els gronxadors, com ja he dit.

Per què són especials els gronxadors?

Els gronxadors són com els pèndols: vas amunt, amunt, fins que arribes a un màxim. Però, és clar, el màxim és inestable i no et pots estar al màxim per sempre. Aleshores baixes, fins al mínim. Però els gronxadors tenen una cosa que els fa molt especials: el mínim és el punt on la velocitat és més gran. Així que no t'atures al mínim. Sí, baixes, arribes al mínim, però gairebé ni te n'adones, perquè just quan arribes a tocar fons ja tornes a pujar. Altre cop fins a arribar a un màxim. Altre cop arribes a dalt de tot, on romans un temps ínfim, però un temps, al cap i a la fi. I aleshores tornes a baixar. Primer a poc a poc. Després més ràpid. Fins que arribes al mínim. Però ni te n'adones, perquè passes tan ràpid, que de seguida tornes a ser a dalt.

Però, és clar, no tot pot ser tan idílic. De tots és sabut que per seguir amb la dinàmica del gronxador, i degut al fregament de l'aire, cal fer un esforç per mantenir-se en aquesta dinàmica d'estar a dalt i només baixar de tant en tant. Cal anar-se empenyent durant tota l'estona, ser constant. No cal massa esforç per mantenir-se en la dinàmica, però és pesat. Perquè sí, durant una estona pots anar gronxant-te, però arriba un moment en el que la rutina del gronxador t'acaba enganxant. I acabes per cansar-te de gronxar-te.

I aleshores ve el problema. Perquè si no et gronxes, perds energia. I si perds energia, perds velocitat. I si perds velocitat, perds alçada. I si perds alçada, perds energia. I ja tornem a estar en el bucle. Però si no fas un petit esforç, vas perdent aquesta alçada i ja no puges tan amunt. I no és només que no pugis tan amunt. És que, a part de no pujar tan amunt, quan passes pel mínim ja no hi passes tan ràpid. I cada cop et vas aturant més. Cada cop estàs més temps a prop del mínim i cada cop puges fins a menys alçada. Fins que t'acabes aturant.

I no t'atures en un màxim. No et pots aturar al màxim, perquè és inestable. T'atures al mínim. I si ets petit (o el gronxador està massa amunt) i no toques de peus a terra, és molt difícil tornar a agafar aquella energia. És molt difícil tornar a pujar. És molt difícil arribar a aquella rutina que tenies al principi, i que vas deixar perquè et semblava pesada. Però ara no t'ho sembla. Perquè ara tot és costa amunt. I sí, amb molt d'esforç pots aconseguir arribar a aquella situació que t'agradava. Amb molt d'esforç et pots tornar a gronxar i pujar fins a dalt de tot i passar pel mínim només de passada.

Però tot és cíclic. I sí, pots arribar a tornar a agafar el ritme, a tornar a estar a dalt de tot. Fins que te'n canses. I aleshores tornes al punt d'equilibri. Al mínim. Allà d'on costa sortir. I saps que hauràs de fer un gran esforç per sortir-te'n. I et dius: "el proper cop no deixaré que passi el temps i m'acabi aturant en el mínim". Però arribes al màxim. I deixes de gronxar-te. Tornes a perdre energia. I tornes a arribar al mínim.

És clar, sempre pot haver-hi algú que t'ajudi, algú que et gronxi. Sempre va bé una mà amiga que t'ajudi a arribar al màxim. O a no caure en el mínim.

dilluns, 14 d’agost del 2006

Ala delta

A prop de casa hi ha una muntanya on sovint (sobretot a l'estiu) la gent es tira (llença, vola?) en ala delta. En principi no venen a caure (aterrar?) a prop de casa, però de tant en tant algun despistat (algú sense massa experiència, algun dia que fa massa vent?) ve a caure (aquí ja no dic aterrar, perquè aquests solen caure del cel) prop de casa. Aleshores venen a casa a trucar (si no porten mòbil) que els vinguin a buscar, perquè els esperen uns quants quilòmetres més enllà.

Algun cop he pensat que hauria de ser divertit, això de volar en ala delta. Amb un monitor que la portés, és clar, que jo el millor que podria fer seria desviar-me de la ruta marcada i venir a caure (no, jo no aterraria, jo cauria) prop de casa o a qualsevol altre lloc molt lluny del lloc previst de caiguda (aterratge?)

Tirar-se en paracaigudes ha de ser diferent. Em sembla que no ho faria això. Però anar (volar? llençar-se?) en ala delta ha de ser com volar.

Tot i així, els paracaigudes, parapents, ala deltes i similars tenen tots el mateix problema: en un moment ets a dalt de tot i, al cap de poc, has fet una baixada d'uns quants quilòmetres. Potser l'ala delta seria el més suau: baixes a poc a poc, però acabes baixant igual. I com no tinguis clara la distància que hi ha entre el lloc on ets i el terra, et pots fúmer (jo diria fumbre, però sembla que no existeix) una nata de les bones. D'aquelles que fan riure a qui t'estigui observant, però que a tu et poden arribar a fer bastant mal.

Ara fa temps que no veig cap ala delta caure a prop de casa. De fet, fa temps que no veig cap ala delta volar (llençar-se?) Però el que sí que he vist és una bona nata. Una nata que no és d'ala delta: és de paracaigudes. Però d'un paracaigudes d'aquells que no s'obre. O que, si s'obre, ho fa tan a prop del terra que no és a temps d'esmorteir la caiguda.

diumenge, 13 d’agost del 2006

Quin dia és?

Si algú em pregunta avui quin dia és, ho tindré molt clar: 13 d'agost. Però... però si em pregunta quin dia de la setmana és, m'ho hauré de pensar i encara no sé si sabré dir el dia amb tota seguretat. L'ordenador diu que és diumenge, així que me'l creuré. Però si em digués que avui és dijous, per exemple, me'l creuria igualment.

Fa dies que no sé a quin dia visc. Bé, sí que ho sé, però no ho sé. Sé que avui és dia 13 i que ahir era dia 12, però no m'importa massa si és dilluns o divendres. Estic com perduda, visquent al meu món. I al meu món, aquests dies, només compten els dies en número, no els dies de la setmana.

Compto en què aviat serà dia 16. Un dia important. També aviat serà dia 20. Un altre dia important. I dia 21, tornem a repetir dia important. I dia 23. I dia 30.

Així, avui sé que falten 7 dies pel dia 20, i ara sé que el dia 20 serà diumenge perquè el meu ordenador diu que avui és diumenge. També sé que falten 3 dies pel dia 16. I 17 pel dia 30.

Sembla que aquests dies tot sigui una compta enrere: avui falten tants dies per això, tants dies per això altre, i tants dies per allò de més enllà. Però com que aquests dies no hi ha diferència entre dilluns i divendres, no m'importa que avui sigui diumenge. Ni tan sols em recordo que el dia 15 en principi és festa i que demà molta gent farà pont. Perquè jo visc en el meu món.

El meu món. Un món que fa que estigui cansada. Molt cansada. Però feliç. Molt feliç. Almenys de moment. Feliç de fer les coses bé. Feliç de passar-me el dia fora de casa. Feliç de ser un super-guerrer tot el dia. Amb un somriure permanent a la cara. Coneixent molta gent interessant.

Quin dia és? Doncs avui és dia 13. I d'aquí a 3 dies serà dia 16. I d'aquí a 7 dies, dia 20. I d'aquí a 8 dies, dia 21. I d'aquí a 10 dies, dia 23. I d'aquí a 17 dies, dia 30. I, en aquests moments, no m'interessa res més.

divendres, 11 d’agost del 2006

Transformació

Ahir vaig anar a dormir pensant en Bola de Drac. No, encara no estic per tancar (o potser sí?) Pensava en quan es transformaven en super-guerrers. Sí, d'acord, el canvi era més aviat petit: els canviava el color dels cabells i poca cosa més. Però pensava més aviat en mi, i en com em transformo, sense ni adonar-me'n.

Algun cop, estant en un grup reduït de gent, quan estic callada i si em poso a parlar m'entrebanco, veig les mirades i algun cop algú m'ho ha preguntat: però a veure, si ets incapaç d'explicar un acudit, com t'ho fas quan ets a davant d'un munt de gent a qui has d'explicar coses? I aleshores somric, perquè no sé com m'ho faig. Em transformo. I aquella persona que és incapaç d'explicar un acudit davant de 3 o 4 persones perquè tartamudeja, es posa al davant d'un munt de gent, parla, i quan veu que hi ha gent despistada, és capaç de dir alguna parida o algun acudit que fa que els despistats tornin a escoltar. I em surt de dintre. Em sorprenc a mi mateixa. A vegades acabo de dir alguna parida o explicar alguna història que els fa tornar a escoltar i em pregunto com he pogut ser capaç. Jo. La que sempre es queda callada, la que mai sap què dir. Encara no he pogut arribar a entendre com en sóc capaç. I com continuo essent incapaç de fer-ho en grups reduïts de gent.

És com si hi haguessin 3 o 4 Llums corrent pel món, com si jo no pogués controlar quan surt una i quan surt l'altra. I aquella Llum callada, aïllada, que viu al seu món, i diu hola i adéu i prou, hi ha situacions en les que es transforma i es converteix en algú que parla amb tothom, que es passa el dia anant d'un lloc a l'altre. Una persona que en podríem dir simpàtica, oberta. Potser serà per la gent que m'envolta?

Aquests dies, si algú dels qui tracta a la Llum cada dia la veiés, no la reconeixeria. Ahir anava a dormir i pensava en com pot ser que em transformi d'aquesta manera. I em preguntava quina era la Llum de veritat, si aquesta o l'altra. Em preguntava si la Llum de veritat és aquesta d'aquests dies, o la de sempre. O potser totes dues. Però sembla impossible que aquestes dues persones siguin la mateixa persona. I aquesta persona sóc jo. Si ho veiés d'algú altre pensaria que no és massa normal, o vés a saber què.

Però jo no sé com ni per què em tranformo. Simplement, em transformo. Estaria bé tenir un mecanisme com tenien a Bola de Drac. Un mecanisme que em permetés escollir si ser una Llum o l'altra. Però potser seria perillós, perquè em sembla que aleshores sempre seria super-guerrer.

dimecres, 9 d’agost del 2006

And the winner is...

Recordo quan era petita i havia de votar per això. No sabia mai a qui votar, així que feia una mirada ràpida al meu voltant. I a qui votava? Doncs votava a algú que fos conegut. Però no havia de ser només algú conegut, sinó que havia de ser algú que em generés confiança. A més, havia de ser una persona que fos de les millors, que conegués el tema.

Quan sortien els resultats, gairebé sempre sortien les mateixes persones escollides, que gairebé sempre coincidien amb qui jo havia triat. I si no coincidien amb qui jo havia triat, eren persones que jo hagués pogut triar sense cap problema: persones conegudes per tothom, persones que generaven confiança, i persones que estaven a l'èlit.

El primer cop que jo vaig ser escollida em va quedar cara de tonta. Aquella cara que diu: i per què m'han escollit a mi? Hi ha d'haver un error.

El segon cop que em van escollir, tampoc m'ho esperava. Vaig tornar a pensar: jo?

Però la cosa no va quedar aquí. Em van seguir escollint. Un cop rere un altre. Cada cop que es votava, pensava que jo no sortiria, i em venia una mica com de sorpresa. I per què em seguia sorprenent si fa no sé quantes vegades seguides que surto jo? Doncs perquè jo no sóc una persona coneguda. Bé, sí que hi ha molta gent que em coneix. Ahir mateix em tornava a queixar de que no puc donar dues passes sense que algú es pari a xerrar amb mi (perdó, sense que jo em pari a xerrar amb algú). Si fins i tot avui he tingut una conversa amb algú fent servir quatre idiomes al mateix temps (amb la mateixa persona!) Millor no pregunteu...

Al que anava, jo no sóc una persona coneguda. Hi ha moltes persones més conegudes que jo. Jo simplement vaig fent. No crec que jo estigui a dalt de tot de la popularitat. Jo tampoc tinc gaires coneixements perquè la gent em trii pels meus impressionants coneixements. Així, per què em trien? Perquè es fien de mi? Perquè confien en mi? Sempre ha sigut un enigma per mi, que no he sabut resoldre. Jo triaria a molta gent abans que a mi. A gent més coneguda. A gent més sàvia. A gent més íntegra.

L'últim cop, algú se'm va acostar i em va dir: "No farem votacions, que és un pal. T'hi poso directament a tu, hi estàs d'acord, veritat?" I què li has de dir? Què li has de dir a una persona que tu votaries sense pensar-t'ho dues vegades, perquè és coneguda, té coneixements i confies en el seu criteri per fer les coses ben fetes? Si li dius que no, és que no confies en el seu bon criteri per escollir gent (em sembla que estava equivocat, però què li vols dir...). Així que li dius que sí, i penses que què carai, si t'han escollit ja no recordes quants cops seguits, ja no vindrà d'un.

Avui han tornat a votar. Si voleu que us expliqui un secret, jo no he votat. M'he abstingut. És que no sabia a qui votar. I la cosa tampoc anava amb mi. Tampoc m'escolliria ningú, perquè jo sóc una persona més del piló. A part d'un parell o tres de fans que tinc (i que no sé pas en què pensen, ja es podrien buscar algun ídol més normal, que jo, al cap i a la fi, no sóc més que una persona normal) ningú m'havia de votar.

Ningú m'havia de votar?

De cop apareix algú, que ve directe cap a mi.

- Hola, Llum.
- Hola.
- Escolta, que t'han escollit.

Cara d'escepticisme.

El món està ben boig.

dimarts, 8 d’agost del 2006

Et va bé tal dia?

Fa poc parlava amb algú i li deia que jo no tenia vida fora de la feina. Ella em va dir que sí, i em va dir que feia això, allò altre, i allò de més enllà. I jo li vaig contestar que total, això tampoc era res, que la majoria de dies no feia res, que la majoria de dies que no treballava me'ls passava a casa, sense cap més distracció que aparèixer per aquí i fer alguna cosa de feina.

No va ser fins aquest estiu, un d'aquests dies que estava de vacances bloggeres que em vaig adonar que la persona tenia raó. Havíem de quedar amb ella i un parell o tres de persones més. Jo en tenia ganes. Jo volia quedar amb elles. Feia molt de temps que no ens véiem totes juntes, i quedar un cop a l'any s'ha convertit en una tradició que, des d'un any que van venir a Girona i em van fer un gran regal, que està enquadernat a la meva habitació, s'ha anat repetint cada any.

Volia quedar amb elles. Però, és clar, com es poden posar d'acord per quedar un conjunt de noies repartides per tot Catalunya, cadascuna amb la seva vida més o menys muntada, per quedar a un lloc pel que la suma de distàncies que hauran de recórrer les noies devia ser mínima l'any passat, quan les que ens vam desplaçar vam fer entre 150 i 200 Km? Només una es va quedar a casa seva, com cada cop que hem quedat.

Però, on és el problema? El problema està en què, per més que em queixi i digui que no tinc una vida, sí que en tinc, de vida. I d'un sol cop, em vaig carregar quinze dies seguits en els que no podia quedar (i totes elles sí, és clar). Per si amb això no n'hi hagués prou, em vaig carregar els caps de setmana de 3 mesos seguits, on no podia quedar. I, per acabar-ho d'arrodonir, ni 12 d'octubre, ni tots sants, ni un munt més de festes més.

Intentant trobar un dia que ens anés bé a totes, mail va, mail ve, em vaig posar a pensar en tot això. En que realment sí que tinc una vida. Jo m'he buscat aquesta vida. Sí, d'acord, fent memòria, quan era petita feia el mateix: els divendres a mitja tarda sortia del cole, agafava la bossa, anava a entrenar, anava a competir, i, deixant de banda les hores de dormir, arribava el diumenge a mitja tarda havent-me recorregut la província de Girona de dalt a baix competint per aquí, competint per allà. I sí, d'acord, això està molt bé per una nena de 13 o 14 anys, però ara que li doblo l'edat a aquella nena, també és normal que ho faci? Perquè estem parlant de dos dies d'entre setmana als vespres, fins a les tantes, tot el dissabte (matí i tarda) i els diumenges al matí. Cada setmana. Gairebé tot l'any.

No sé per què, el pensament em va anar a parar a una altra persona. Acostumava a trucar-me o enviar-me un sms a mitja tarda, per si volia fer alguna cosa al vespre. O em deia alguna cosa a mig matí per la tarda si era cap de setmana. I, és clar, gairebé sempre (o sempre, directament) jo tenia alguna cosa a fer. I sí, ja sé que quan et diuen una vegada i una altra que tenen coses a fer, al final et penses que t'estan enganyant, que el que realment passa és que no volen quedar amb tu. Però el que tampoc es pot pretendre és trucar a una persona, que té la seva vida, i dir-li si pot quedar al cap de dues hores, perquè si t'ho esperes, d'acord, però sinó, el més normal és que la persona tingui altres coses a fer. Encara que sigui una persona sense una vida, com jo. Vaig intentar dir-li de quedar algun dia a una setmana vista. O quedar algun dia que jo no tingués res a fer. Però aquesta persona era incapaç de pensar a més de dos hores vista. D'acord, m'estic passant, però gairebé.

Finalment, un dia em va dir de tot. Jo li vaig dir que no li havia dit cap mentida. I el fet és que era veritat. No em va ni deixar explicar-me. De fet, crec que l'únic que volia era dir-me tot. Jo li vaig dir que jo era així. Però no n'estava convençuda.

Però aquest estiu me'n vaig adonar. Jo sempre he dit que no sóc d'aquella gent que sempre té un munt de coses a fer. Sóc una persona tranquil.la, no sóc d'aquelles persones que se't posen al davant i et comencen a dir que han de fer això, allò i allò altre. Simplement, vaig fent, tranquil.lament. Però fins aquest estiu no me n'havia adonat del que feia. No m'havia adonat que em passo els dies anant d'un lloc a l'altre, que faig un munt de coses, que sempre sento al meu voltant "la Llum té feina". Sóc la que sempre té coses a fer, la que no para quieta.

I, malgrat tot, encara segueixo pensant que jo no tinc realment una vida, que tot el que faig són tonteries. Bé, jo sé que no són tonteries, però per molta gent ho són. Molta gent no entèn que faci una feina que m'ocupa una quarta part del cap de setmana, cada cap de setmana, tot l'any. Una feina per la que no em paguen ni un duro i que em costa diners en gasolina i temps de preparació durant la setmana. Però que és una de les feines que em fan sentir més orgullosa de mi mateixa. Quan veig que les coses funcionen, que la feina que faig jo es nota, encara que la noti poca gent, m'alegro de fer-la. Molta gent no entèn els meus diumenges a la tarda, treballant com una burra, per poder tenir acabades les coses a temps (i, de fet, quan no tinc aquesta feina, la trobo a faltar). I, per cert, per aquesta feina dels diumenges a la tarda tampoc cobro un duro.

Segueixo amb la meva vida, d'aquesta manera. Només em sap greu quan em trobo amb situacions com la d'aquest estiu. Aquestes tradicions no s'han de perdre. I aquí ve quan somric: l'últim dia que vam quedar totes juntes, a mitja tarda, mentre estàvem totes xerrant i rient, em va sonar el mòbil. Que qui era? Doncs la persona que sempre s'enfadava perquè jo estava fent altres coses. Que si volia quedar al cap d'una hora o una hora i mitja. Li vaig dir que estava a 150 Km de casa. I em va dir "ah, doncs així pots marxar ara i quedem quan tornis". Que dius què? Tampoc va entendre la nostra tradició, que a mi no em movia ningú d'aquell bar, almenys durant una bona estona. Aquell dia feia poc que l'avi estava bastant malament i elles van aconseguir que m'oblidés de l'avi durant gairebé tot el dia.

La gent em diu que estic ben boja. Molta gent no ho entèn. I suposo que no és massa normal. Però és la meva vida, i jo l'he triat així. Encara que ara estigui davant de l'ordenador i no m'aguanti dreta. Encara que avui hagi fet la feina de 3 o 4 persones. Encara que avui, quan ja no podia amb la meva ànima, una nena de 10 anys saltés i digués "Ara para la Llum!" i hagués de córrer a darrere uns quants nens d'entre 8 i 12 anys, a veure si n'atrapava algun (que ja són ganes, també). Encara que...

Ara només espero que poguem quedar algun dia, totes juntes.

dilluns, 7 d’agost del 2006

El meme dels desitjos

No me l'ha passat ningú, però avui tinc el dia somiador. Bé, tinc el dia filosòfic, de pensar en el sentit de tot plegat. Algun dia trobaré el sentit de tot plegat. O potser no. Però ja me'n vaig per les branques.

3 coses que faria si fos milionària:

Bé, tot depèn del que vulgui dir ser milionària. Jo entendré que per "milionària" és que puc tenir tots els diners que vulgui, o com a mínim un milió d'euros...


  1. Em compraria una casa que hi ha a un quilòmetre de casa. Fa anys que està en venda. Era la casa d'un home del poble, que es va casar amb una dona de Barcelona. Es van arreglar la casa. No és una casa molt gran (la casa on visc, sense ser gran, és més gran que aquella casa), però té bastant terreny. El que passa és que el terreny és un tros de bosc, un tros d'hort i un trosset petit de jardí. Van viure un temps aquí, però la dona va dir que aquí no podia viure, i es van comprar un pis a la ciutat. Fa anys que intenten vendre-la. Jo la compraria, però no tinc diners. L'últim cop que vaig sentir que la volien vendre, en demanaven 100 milions. La veritat, no m'estranya que no la venguin, perquè per aquest preu hi ha cases més grans i més ben situades. Jo crec que hi han posat un preu massa gran perquè ell no la vol vendre (visca el xafarderisme!) Però, és clar, si tingués diners per llançar-los, no m'ho pensaria ni un moment.
  2. Després de comprar-me la casa, si "només" tingués un milió d'euros, tampoc em quedarien massa diners per fer coses. I, és clar, jo sempre he dit que tampoc vull massa diners per res (algú em dóna 200 o 250 mil euros de res per comprar-me un pis?) així que tampoc sabria per què fer servir els diners que em sobressin. Bé, sí que ho sé. Guardaria uns mils d'euros per donar-los a una família que sé que voldria adoptar un nen de fora, però no tenen prou diners per fer-ho.
  3. Ho deixaré amb dues coses. Mai he somiat a ser milionària. Així que tampoc tinc grans somnis per fer amb un munt de diners.


3 coses que diria amb veu alta si sapigués que ningú em recriminarà o em contradiurà


  1. Acabo d'arribar a aquest punt just en el moment en què el meu reproductor d'mp3 comença a reproduir una cançó horrible (quines casualitats té la vida!). Que per què hi és? Això és el que diria si sapigués que ningú em recriminarà o em contradiurà, però és que em fa tanta vergonya la raó que no m'atreveixo ni escriure-la aquí, on no em coneix (gairebé) ningú.
  2. Ara, quan acabi d'escriure això, me'n vaig a veure "Siete días", que la fan a les 10 del vespre, i que al final m'he acabat enganxat (que malament que estic, jo que no miro mai la tele!)
  3. M'agrada fer memes d'aquests...


3 coses que canviaria de la meva vida, de mi mateixa

I per què he de canviar alguna cosa, si sóc perfecta? :-)


  1. M'agradaria tornar un temps indeterminat enrere i fer una cosa que no em vaig atrevir a fer. Ja ho diuen, ja, que sempre ens penedim del que no fem i no pas del que fem. Valentia, on ets?
  2. Veure (1) en un altre context.
  3. Veure (1) encara en un altre context (i crec que podria seguir així fins a l'infinit i més enllà).


3 coses que canviaria del meu voltant


  1. Ara mateix, els incendis que cremen l'Empordà. Demà he de tornar a passar altre cop per allà, a prop dels incendis. Si és que no tornen a tallar la carretera. Cada cop que miro el paisatge cremat o veig ploure cendra se'm trenca el cor.
  2. Tornaria enrere en el temps i intentaria fer, de la forma que fos, que aquell nen que va tenir un problema quan va néixer i que ha quedat malament de per vida, pogués tenir una vida normal. Hagués sigut molt fàcil. Només calia que el metge no hagués ficat la pota fins al fons.
  3. Si pogués canviar les dues coses anteriors, podria sentir-me tan feliç, que ja no em caldria canviar res més.


3 coses que voldria que em passessin abans de morir


  1. Aconseguir la immortalitat?
  2. Ara seriosament: aconseguir una forma de tornar enrere en el temps per canviar allò que em va matar.
  3. En aquests moments em venen al cap unes quantes coses. Totes bones, està clar. He de viure molts anys, per tenir temps d'aconseguir que em passin totes aquestes coses, i més comptant amb què sóc lenta i amb ganes. Molt lenta, diria jo. Algú ha vist mai les tortugues i els cargols? Ells són cotxes de fórmula 1 al meu cantó. Però totes aquestes coses me les guardaré per mi. Perquè, al cap i a la fi, quan demanes un desig no l'has de dir a ningú, no? Si el dius, llavors no es compleix. I si l'escrius i el penges a internet... aleshores ja segur que no es compleix!


Ara ho hauria de passar a no sé quantes persones. Però com que jo vaig per lliure, i ja l'he fet sense que ningú m'ho passés, doncs tampoc ho passo a ningú. A no ser que algú ho vulgui fer.

Això sí, aquest és el meme dels desitjos. I en aquest meme ningú demana què és el que més es desitja, per sobre de tot. Hi ha coses que no poden comprar els diners. Hi ha coses que, encara que poguessis canviar, no saps si serien per bé o per mal. Potser les canviaries i encara empitjoraries més el que estàs intentant millorar. I com ja vaig dir, ja fa bastant temps, per què sempre han de ser 3? Per què els desitjos han de ser 3?

Però el que compta és que la veïna, que en realitat era l'Estranya, que en realitat és la Llum, que en realitat és qui escriu això, que en realitat... el que compta és que aquesta persona continua tenint un sol desig: ser feliç.

dissabte, 5 d’agost del 2006

Anys i anys...

Avui no és el meu aniversari. Però, com feien al País de les Meravelles, avui he cel.lebrat el meu no-aniversari.

Avui ha sigut el meu últim mig dia lliure fins al 29 d'agost. És a dir, que d'aquí al 28 d'agost tinc ocupats tots els matins i totes les tardes, inclosos els caps de setmana. I això són vacances? Sí, això són vacances.

Com que un d'aquests dies que hi ha fins el 29 d'agost és el meu aniversari de veritat, i ma mare ja era conscient que la nena estaria una mica ocupada, m'ha agafat avui per banda i m'ha dit alguna cosa de l'estil de que si no volia que el meu pare em comprés una altra tele o alguna altra cosa que no fes servir per res, que anés a comprar-me alguna cosa. I hi havia un to de súplica a la seva veu. Així que, què podia fer jo, a part d'anar a comprar-me un regal? I que consti que va ser idea de ma mare i estava d'acord a comprar-me un regal tan gran, que no he sigut jo la que ho he demanat! Bé, més que gran hauria de dir car... El problema és que, si ho hagués deixat a mans del meu pare, ell seria capaç de comprar-me alguna cosa més cara que jo no faria servir per res, i que es quedaria abandonada per casa.

I ja està, ja he cel.lebrat el meu no-aniversari. Ja tinc el regal. He fet cara de pena a ma mare, i m'ha deixat que me'l quedés ja, encara que, si fos legal, m'hauria d'esperar uns dies a tenir-lo encara.

Ara s'està carregant. Esperant a que jo el comenci a fer servir.

De mentres, jo espero que arribi el setembre. Sembla mentida. Amb el que esperava que arribés l'agost. Amb les ganes que tenia que arribés aquest mes, per poder fer totes aquestes coses que tinc ganes de fer i que em faran estar ocupada els propers... 23 dies! Amb les ganes que tenia que fos agost... i jo esperant el setembre! Bé, no sé exactament si espero el 30 d'agost, el 31 d'agost, l'1 de setembre, el 2 de setembre o el 3 de setembre. Algun d'aquests dies, tot i que encara no sé exactament quin.

Que poc a poc pot arribar a passar el temps quan es carrega un reproductor d'mp3 que tens ganes d'escoltar! Mires, remires, i tornes a mirar, però no s'acaba de recarregar mai.

El mateix passa amb els dies. Veus el setembre, aquí mateix. D'una banda, tan a prop. I de l'altra, tan lluny...

divendres, 4 d’agost del 2006

Boscos

Em posa malalta veure passar els hidroavions. Una de les coses que em fa més por és que hi hagi un incendi a qualsevol dels tres boscos que hi ha prop de casa. Cada cop, quan es comença a acostar l'estiu, la por em comença a entrar al cos. Perquè s'incendia un d'aquests boscos i visc tan a prop del bosc que ho perderia tot. Sí, ja ho sé, no puc pensar en això, però és una cosa que està aquí, una possibilitat. Ara mateix miro per la finestra de l'habitació on estic i els arbres del bosc són aquí a tocar. Sóc molt dolenta calculant distàncies, però no hi ha més de 50 metres entre aquests arbres i casa meva.

Cada cop que hi ha un incendi, veig passar els hidroavions. Visc molt a prop de l'estany de Banyoles. Quan arriba l'estiu i sento fressa d'avioneta que vola baix, ja no cal que miri amunt per veure què és. Ja sé què hi veuré. Unes avionetes grogues que porten o van a buscar aigua a l'estany.

Aquest matí he anat a córrer, com faig molt sovint. M'aixeco al matí, quan encara no ha sortit el sol, i me'n vaig a córrer. Corro per un camí que passa pel mig del bosc. Normalment agafo la radio, m'aïllo del món, i penso mentre corro. Ni tan sols escolto la música. Simplement, penso.

Però avui no. Aquest matí he sortit i, gairebé sortint de casa, he vist una ampolla de cava tirada al bosc. M'he posat malalta. Una ampolla de cava? Però, que la gent que la va tirar no sap que MAI s'han de tirar coses de vidre al bosc? Però això només era el principi. He seguit pel camí i hi he trobat de tot. No podia fer quatre o cinc passos que no veiés alguna cosa tirada. El que hi havia més eren paquets de tabac. Però estaven seguits de prop per les llaunes. I, el que fa més por, per un conjunt d'ampolles: de cava, de cervesa, de coca-cola... Si fins i tot hi he vist una radio de cotxe que algú va tirar al bosc. Que ja m'explicarà qui sigui que la va tirar, si va fer l'esforç de portar-la fins al bosc i tirar-la allà, si no podia anar-la a tirar on tocava?

I m'ha entrat por. Molta por. Una por immensa. Què estem fent als nostres boscos?

M'han vingut ganes de, diumenge, anar pel mateix camí, amb un carretó, a recollir tota la porqueria que hi ha. Malauradament, crec que el carretó hauria de ser molt gran perquè pogués recollir tot el que he trobat aquest matí.

dijous, 3 d’agost del 2006

Pyrgus i Henry

Pyrgus està destinat a ser l'Emperador Porpra. Però és un Elf de la Llum adolescent i es revel.la contra el seu pare, així que fuig del palau i es dedica a viure com si fos un elf normal.

A Pyrgus li agraden molt els animals i un dia es posa en perill per voler salvar l'animal d'un Elf de la Nit (els dolents, vaja) i acabava perseguit pels dolents en una fàbrica que fabriquen cola d'enganxar. Allà descobreix que, per fer una bona cola, els elfs de la Nit cada dia maten un gatet, perquè van descobrir que, si feien la cola amb un gatet, aquesta enganxava molt més.

No sap com, acaba a les golfes d'un dels propietaris de la fàbrica. El propietari invoca el rei dels dimonis, i aquest li demana Pyrgus com a sacrifici.

Pyrgus aconsegueix escapolir-se del propietari de la fàbrica, però el seu pare l'envia al Món Anàleg (o sigui al nostre). Només que algú ha sabotejat el portal, de forma que Pyrgus es converteix en un ésser petit (de la mida d'una papallona) i amb ales. A més, en comptes d'anar a parar on havia d'anar a parar, va a parar al jardí d'un vell obsessionat amb els extraterrestres. Per si no fos poc, al món dels elfs no saben on l'han enviat, però saben que algú li ha injectat un verí. Si no li donen l'antídot molt aviat, Pyrgus morirà.

Henry viu al nostre món. La seva vida li sembla perfecta, fins que un matí el seu pare li diu que la seva mare s'ha embolicat amb la seva secretària. Aquell mateix matí, va a treballar a casa d'un home gran, a qui li fa la feina de casa, i es troba com el gat intenta menjar-se una cosa que sembla una papallona...

I què més? Doncs que ha sigut interessant llegir un llibre traduit al valencià. I que no penso dir res més del llibre, no fos cas que algú el llegís i li espatllés el final...

dimecres, 2 d’agost del 2006

Sense l ""

lgú h intentt fer mi un trebll en un ordendor on l lletr "" est` engnxd? En un ordendor on l lletr "" s'h de prémer un munt de cops bns no consegueixes que l'ordendor et fci cs?

Creieu-me, és un bon putd. Jeje, ixí no sembl que sigui un prul tnt lletj. És clr que l prul "prul" sí que qued lletj, i mb gnes!

J podri ser un ltr lletr, j, però no, h de ser l "". Podri ser l "q", o l "z", o l "ñ", tnt per tnt. Però no, result que l lletr que s'h cnst bns de mi h sigut l lletr "".

l finl, sbeu què he fet? Doncs he busct un "" un p`gin web i l'he copit. I, r, cd cop que vull escriure un "", en comptes de fer servir el dit petit de l m` dret, he de portr el dit petit un mic més enll`, prémer el Ctrl i fegir-hi l lletr "V".

Oh, com he ptit per cbr el ditxós trebll!

dimarts, 1 d’agost del 2006

Vacancetes

Qui va dir que la Llum no faria vacances? Vaig ser jo?

Ahir al vespre (bé, avui a la matinada) vaig acabar una de les coses que hauria d'haver acabat ja fa uns dies. Em vaig dir a mi mateixa que ho acabaria i que d'ahir no passava. Al final ho he acabat avui, però és com si fos ahir. Vaig anar a dormir a hores indecents, però contenta perquè ho havia acabat.

Quan vaig anar a dormir, vaig pensar que tenia dues opcions: la primera, avui tornar-me a aixecar a la mateixa hora, seguir amb la rutina, seguir treballant, i no fer vacances. I la segona, prendre'm un dia de vacances pures i dures. Un dia de no fer res. I va guanyar la segona.

Vaig anar a dormir i no vaig posar el despertador. De totes formes, el despertador ja el porto incorporat. Quan he vist que ja no podria dormir més, m'he dit a mi mateixa: "Si ja són 3/4 de 8, t'aixeques, esmorzes, i fas el manta tot el dia. Si encara no són 3/4 de 8 aprofites i te'n vas a córrer ara que no fa tanta calor."

Miro la radio despertador. Bé, m'aixeco i m'acosto a la radio despertador, que sinó no veig els números. I aleshores tinc un dilema molt gran. El despertador marca les 7:49. Però el despertador va un número indeterminat de minuts endavant, que no vull saber quants són, però que, segons sembla, varia entre els 10 i els 15. Segons el meu despertador ja ha passat l'hora límit que m'he posat. Però, a la realitat encara no.

Decideixo que, ja que s'ha de fer el manta tot el dia, es farà el manta tot el dia. Estic sola a casa, amb el que ningú em dirà res si em passo el matí deambulant per casa, sense fer res.

No sé què em dedico a fer, però quan me n'adono ja són les 11. Em sembla recordar que he fet un sudoku harakiri (per qui no sàpiga què és, és com un sudoku samurai, però en comptes dels 5 sudokus que té el samurai, el harakiri en té 8), he resolt un problema una mica més complicat que el harakiri i diria que també he esmorzat.

Em dutxo i recupero la història que estic llegint. De moment, només diré que es tracta d'una història on hi apareixen elfs de la Llum (no he pogut evitar posar-ho), i un príncep a qui tothom vol matar: l'han enverinat, l'han reduit a la mida d'una papallona, i l'han enviat al nostre món, on es troba amb un noi de la seva edat que també té els seus problemes. Però de moment encara no en parlaré, del llibre. Potser quan l'acabi.

Dino i em passo la tarda fent exactament el mateix que he fet al matí. Bé, exactament el mateix no. Em poso davant de la tele, i del PictoLogic en trec una figura de don Quijote i Sancho Panza i una altra figura amb un cavallet de joguina. I segueixo veient com l'elf pèl-roig intenta salvar la vida, tot i els intents de matar-lo dels dolents.

Intento recordar quan va ser l'últim dia que em vaig passar tot el dia sense moure ni un dit. Però en sóc incapaç.

Jo ja he fet les meves vacancetes. M'han anat bé. Ara demà tornaré a fer el que hagi de fer amb moltes més ganes. I sobretot, no sé com m'ho faré, però no he de tornar a passar-me tants mesos sense estar-me un dia sense moure ni un dit.