diumenge, 30 de setembre del 2007

Melancolia

Podria dir que és l'efecte del diumenge a la tarda, si és que no hagués començat ahir a la tarda. No pot ser que l'efecte del diumenge a la tarda comenci el dissabte a mitja tarda.

Vaig tenir un divendres-dissabte d'allò més estressant. Fins que vaig arribar el dissabte a mitja tarda a casa i... doncs que ja s'havia acabat. Podria haver estat més repartit. Podria haver estat com els caps de setmana que vindran, des del proper fins a Nadal, que el cap de setmana començarà el divendres a la tarda i no s'acabarà fins diumenge, ben entrada la tarda, quan per fi m'assegui i... i faci totes aquelles coses que acostumo a fer el cap de setmana. I m'agafi la melancolia del diumenge a la tarda. O no sabria com explicar-ho. Aquella sensació que he de fer les coses que només es fan un cop per setmana, i que acostumo a fer-les el cap de setmana, i que sempre arriba el diumenge a la tarda i està tot per fer. Sempre em dic que ho faré algun dia el divendres o el dissabte, però com que són coses que tampoc són massa divertides, sempre acabo deixant-les per últim moment.

Ara acabo de fer endreça de l'armari. I la melancolia m'ha agafat, i de ple. Més que melancolia, podria dir tristesa. He començat a tirar peces de roba. Ara una, ara una altra. Peces que tenien dos o tres anys. I jerseis talla mini que no em puc posar ara mateix han anat al fons de l'armari. El resultat ha sigut que tinc exactament dos jerseis que em van bé, i un dels dos me'l vaig comprar fa un parell de setmanes. L'altre té 3 anys, però no el tiraré pas...

M'he enfadat amb mi mateixa. Per què no puc ser com una noia normal? Tenir més roba de la que puc portar. Anar de botigues i comprar-me roba, no poder resistir la temptació. Jo no puc. És sentir comprar roba i fugir per cames. I després passa el que passa. Que la meva col.lecció de jerseis es redueix a dos jerseis. A sobre, tots dos són del mateix color, per si no fos prou trist. He d'anar a comprar roba. Sí. Però aquesta és una altra de les coses que només puc fer els caps de setmana, en aquest cas els dissabtes. I el cap de setmana que ve el dissabte me'l passaré tot al Perdedorès. Així que ja puc anar demanant als déus que no faci massa fred fins d'aquí a un parell de setmanes. O que, abans de que vingui el fred, torni a ser la "pero tu estás muy gorda" que es posava uns jerseiets talla M que no sé ni per què guardo a dins l'armari. I això que m'agrada, el fred.

Aquest matí, quan anava a córrer, m'he trobat el veí, amb els nens i els gossos. Més gossos que nens, i això de nens ja ho he dit en plural. M'ha dit una d'aquelles frases, de que no paro massa per casa. I ara m'he adonat que se m'ha acabat la tranquil.litat. No sé per què sempre m'embolico. Per què no sé dir que no? Per què?

A la feina no tinc una hora fixa de plegar. Plego quan he fet el que volia fer. És perillós, però no tinc problema a fer les hores que calen. De fet, els comentaris que sento són sempre de que faig més hores de les que hauria de fer. I això que no em veuen que a vegades treballo a casa. Sóc com una persona amb uns quants anys menys que jo: no tinc cap tipus d'obligació. Puc sortir a l'hora que sigui i no he d'anar a buscar a ningú al col.legi, ni he de portar ningú enlloc, ni hi ha ningú que m'esperi a casa, a part dels meus pares, que tampoc m'esperen a cap hora en concret. Durant tot el mes de setembre, he marxat de treballar quan me'n cansava, quan havia acabat el que volia acabar, o quan veia que tenia un embolic tan gran, que no el solucionaria el mateix dia, i el deixava per atacar-lo al dia següent, i fer-ho tot de cop.

Però se m'ha acabat. Per què no sé dir que no? Per què no gaudeixo de la meva solteria adolescent, que em permetria acabar molt més aviat almenys el primer projecte? Que fa que no vagi nerviosa pel món perquè he de ser a tal hora a tal lloc, al mig de la ciutat, i no hi ha qui aparqui? Per què he d'aparcar al quinto pino i perdre no sé quanta estona? Perquè no sé dir que no.

Perquè, a partir d'aquesta setmana tinc una hora de sortida de la feina. Una hora en punt, marcada cada dia per una cosa diferent. No hi ha cap dia de la setmana que no hagi d'anar aquí o allà. No hi ha cap dia que em posi a treballar a la tarda i no pensi que això no ho puc fer perquè no em donarà temps i demà hauré de tornar a començar. Què ha passat amb els bons propòsits? Per què, quan em truquen, no sé dir que no?

Almenys, de moment, segueix fent calor.

dijous, 27 de setembre del 2007

He tornat!!!

- Mira, que fa molt temps que no escrius res. Com que no has agafat mai cap avió, el dia que arribem, et deixaré fer el post des d'allà, explicant què t'ha semblat això de l'avió.

Això em va prometre la Lluna fa un mes i mig. I? Doncs que no em va deixar fer el post. Que si les coses petites, que si doctor en Alaska, que si ara estic molt contenta, que si ara ja no, que si no sé què, que si no sé què més, ella vinga a xerrar, i encara no sé què coi ha explicat, i jo sense poder dir res!

I ara, a sobre, em fa estar quieta perquè em vol dibuixar. Mai no havia sentit res tan graciós. Ella dibuixant-me! Ja li val! Si ella no sap dibuixar. Primer ho ha provat a mà. Després amb l'ordenador. Però diu que una de les coses més difícils de dibuixar són els braços... i que a mi me n'ha de fer tres. Després diu que és culpa meva, que no m'estic quieta.

Excuses.

Així que hem fet un tracte: jo m'estic quieta una estoneta si ella em deixa fer un post.

Però no hi ha dret! Vosaltres veureu un dibuix molt mal fet de mi. I jo m'he de venjar per estar tant de temps sense poder dir res.

Així que em venjo, i si la Lluna no s'enfada massa per la meva venjança i em deixa seguir escrivint, seguiré explicant la meva visió de les coses. Us deixo amb una foto de la Lluna. Una de les millors fotos de la Lluna que he vist mai, està preciosa.


La foto de la Lluna...






A que té la cara molt rodona? ;-)

dimarts, 25 de setembre del 2007

Avui no tocava post

Ho sento, però avui no tocava post. La feina em surt per les orelles. La que ja hauria de tenir feta. La que ja voldria tenir feta. La que fa anys que hauria d'estar feta. La que ha d'estar feta per ja.

He rebut un mail. Em conviden una setmana a vés a saber on, tot pagat. I, altre cop, he hagut de dir que no. Per què? Per la feina que ja hauria d'haver fet. Per la feina que no he fet. Per la feina que he de fer. Per...

Sé que potser hauria de dir que sí. Però la consciència no em deia. No puc dir que sí i marxar. Que llavors em quedo i faig poquíssima feina, perquè perdo dos dies amb una xorrada, i quan me n'adono m'estiro dels cabells, perquè fa dos dies que em barallo amb una cosa que, si m'hagués mirat detingudament, ho podria haver vist amb mig minut.

I ara tinc un problema d'aquests. No arriba a Bifur, Bofur i Bombur, però potser és pitjor, perquè aquest no el puc detectar tan fàcilment. I avui ja hauria d'estar arreglat. I no ho està. I li he donat totes les voltes que he pogut, però fa una setmana que m'hi barallo, i segur que serà una xorrada de les grosses. I si he perdut una setmana amb una xorrada, no podria perdre una setmana en algun altre lloc, de "vacances"? No, ja sé que la consciència no em deixa.

Però avui no tocava post. I avui he tornat al passat. I fa mal. Fa mal adonar-se que determinada gent t'ha descartat sense donar-te una oportunitat. Perquè és la història de la meva vida. No demanava res de l'altre món, només una oportunitat. Una amistat que podria haver sigut bona. Però no sé què va passar, i ara sembla que sóc la persona més dolenta del món. I jo no vaig fer res. En aquest cas, almenys, jo no vaig fer res. Un dia algú és amic, i al dia següent diu alguna cosa mal dita i ja no et torna a dirigir la paraula. Per què? Tampoc ho pots preguntar, perquè no et dirigeix la paraula.

Aquest cas va ser bastant dur. Jo em pensava que ho havia superat, però avui he vist que no ho he superat del tot. La sensació aquesta de que no tinc cap oportunitat. La sensació que ja està tot decidit, i que no tinc la meva petita oportunitat.

No entenc res de res.

No entenc per què les coses no em surten.

No entenc per què se'm neguen les oportunitats.

No entenc per què faig un post, si avui no tocava.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Crònica d'un matí que hauria d'haver sigut festa

Quan t'aixeques al matí i saps que la meitat del país (segurament més) té festa i tu no, fot. Si, a més, un 80 % (si no més) del teu entorn té festa, la sensació encara és més gran. I no parlo de la gent que viu amb mi, que al cap i a la fi tots treballaven, sinó que parlo de la gent que m'envolta.

Sona el despertador. Lavabo. Escales. Cuina. On és el comandament? Cinc minuts (potser exagero) buscant-lo. Ah, sí! Hi ha convidats a casa. Així que estarà al lloc més inversemblant. Un got. Aigua de l'aixeta. I aquesta fressa? Microones obert. Merda, el despertador! Escales amunt. Més escales amunt. Habitació. Despertador parat. Però si ja ho estava. Per què no para la fressa? D'on ve? Titititit. Titititit. Que no es desperti el convidat, si us plau, que no ho aguantaria. Titititit. Titititit. Merda. El meu pare. Coi! Ja el podria haver apagat bé.

Gimnàs. La tarjeta per entrar al gimnàs sembla que està de vacances, també. Ara no podré entrar... I comptant amb què ni m'he pentinat ni res que se li assembli...

La cinta. La radio. Ahir vaig obtenir el meu primer audiollibre. Un de l'Agatha Christie. Durava una mitja hora. El vaig esborrar fins i tot abans d'escoltar què era. Mitja hora????????? Tot un llibre????????? Au, va! Hauré de passar a l'opció B. O la C. Algú es va oferir a dir-me cançons? El Harry Potter que m'estic baixant en anglès estarà complert? Alguna altra idea?

M'avorreixo. Però començo forta. Em ve al cap cert element que em diu nena maca i corro com feia dies que no ho havia fet, a una velocitat que pensava que no podia córrer. Llavors m'adono que he forçat massa i em passo la resta d'estona a mig gas, perquè no m'aguanto dreta.

Però m'adono que hi ha una cosa que em distreu. No sé com, ni per què, però de cop trobo una cosa que no m'avorreix, tot i que no sé per quan de temps, i tenir alguna cosa per escoltar també m'aniria bé.

Quan agafo el cotxe per anar a la feina sé que he de fer un post per fer baixar l'últim. Feia 3 o 4 dies que el podia haver fet, i el vaig anar a fer just el dia en el que sembla que al dia següent ja m'aixeco molt millor. Per què ha sigut tan ràpida la baixada? És un miratge? Per què somric? O, ja directament, per què ric?

M'adono que el meu segon projecte està funcionant a la perfecció. Qui ho hagués dit!

El primer projecte... quan estic en un moment d'aquells en què estic desesperada, l'ordenador fa una fressa. Un mail d'algú amb qui pensava que acabaria perdent el contacte. Aquelles coses que passen: deixa de treballar al mateix lloc, i al cap d'uns mesos t'adones que fa no sé quants mesos que no us heu dit res. Tinc un mail de feina, que desapareixerà, perquè ja no treballa aquí. Tinc un mòbil. I un mail de la seva parella. Mira que és fàcil crear-se un mail, i sempre li dic que se'n faci un, que no tinc ganes d'enviar-li un mail i que primer passi per les mans de la seva parella...

Em ve a veure. A la tarda. I així no tornaré tan aviat a casa :-) No hauré de veure cap programa del cor, ni cap programa on facin toros ni coses per l'estil. Que de toros ja n'he vist prou aquest matí a la tele del gimnàs...

A mig matí tinc un problema molt gros anomenat Bifur, Bofur i Bombur. Si us plau, si algú entèn el comentari, que m'ho digui, que li faré un monument! Si és que algú és capaç d'entendre el meu humor enmig de la desesperació, que fa que el meu problema tingui tres noms i sigui Bifur, Bofur i Bombur. A vegades se me'n va massa l'olla...

Quan s'acaba el matí continuo amb en Bifur, en Bofur i en Bombur, però al principi de la tarda el resolc. Estic contenta, perquè tindré visita. M'he passat mig matí parlant per telèfon i ja torno a estar amb feina fins al capdamunt. La setmana passada el ritme de publicació va baixar per l'estat d'ànim. Però a partir d'ara baixarà per falta de temps físic. Perquè, perquè... perquè hi ha coses que no puc deixar. I sé que he de passar per aquí i dir coses. Tot i que intentaré que cap sigui com el post anterior.

Però l'important és que he volgut escriure un post per enterrar l'anterior. I que avui m'he alegrat infinitament de que jo no tingués festa. I que la persona que m'ha vingut a veure m'ha dit que em tranquil.litzés, que la posava nerviosa, de tant esperitada que anava. Això és que ja torno a estar bé.

Encara que em molestessin en Bifur, en Bofur i en Bombur.

diumenge, 23 de setembre del 2007

L'altra banda del gronxador

No m'agrada la paraula gronxador. A partir d'ara, serà un culumpiu.

El que té de bo (o de dolent) d'estar a dalt d'un culumpiu és que saps que, tard o d'hora, la força de gravetat farà la seva feina (o, millor dit, el seu treball) i acabaràs baixant, amb una gran accelaració, fins arribar a baix de tot.

El que té de dolent (o de bo) d'estar a baix d'un culumpiu és que saps que, tard o d'hora, l'energia cinètica que portes farà la seva feina i començaràs a pujar altre cop fins a dalt.

De cop ets a dalt, i et preguntes per què. No penses en l'energia cinètica, tot i que tens present la gravetat.

Però de cop, un dia, apareix ta mare que arriba d'un sopar. La vas acompanyar a comprar-se la roba. Li vas comprar unes arracades. I la vas obligar a vestir-se com tu deies, malgrat que ella no ho veia clar. Li vas posar tot el que tu deies que s'havia de posar. Quan arriba està tan contenta... tothom li ha dit que estava tan maca, que allò li quedava tan bé, fins i tot gent que normalment no li diu res.

I tu te la mires i no sents aquella mica d'orgull que hauries de sentir, perquè es va comprar el que tu vas voler i s'ho va posar després de que la convencessis tu. I si no hagués sigut per tu, ella no hagués anat tan bé.

Però l'orgull no apareix, sinó que apareixen altres coses.

I de cop t'adones que estàs cansada. Cansada de la gent que apareix i et diu maca i nena. Cansada d'arribar als llocs i que tothom et rebi amb un somriure. Cansada d'adonar-te que ja només et saluden aquests que et diuen nena i que et fan tanta ràbia i que l'altra gent fuig de tu. Cansada de les frases fetes del tipus de "tot anirà bé", que saps que només es diuen per compromís, i que no t'has cregut mai, perquè mai es compleixen; si mai s'han complert, en vint-i-molts anys, per què s'han de complir ara?

I no vols sentir més paraules amables. No més "nena, maca", ni coses similars. No més "ja arribarà el teu moment", perquè no arribarà.

Saps que ha començat la baixada. I només esperes que l'energia potencial que tens a dintre es perdi molt aviat, i comenci altre cop la pujada. Però aquest cop l'empenta que portaves era molt gran, així que saps que et queda una gran baixada per endavant.

I odies els culumpius amb tota la teva ànima.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Avui és el nostre aniversari. Jo en faig 33, i arribo a la majoria d'edat, per fi. La nineta en fa 9. Ja és tota una doneta, encara recordo el primer cop que la vaig veure, tan petita...

Hem preparat una gran festa, com no podria ser de cap més manera. Hem de cel.lebrar que jo arribo a la majoria d'edat i que la nineta tindrà el seu últim aniversari d'una xifra. Vindrà gent de tota la Comarca, faltaria més! Tota la nostra família, els De la Pruna. Però també de totes les famílies que viuen per aquí. Hi ha gent que ja fa una setmana que són al poble, a casa de familiars, esperant la gran festa d'aniversari. I és que no és per menys!

Se'm fa estrany deixar "la vintena". Han estat vint anys de joventut, i ara per fi em faig gran, em converteixo en adulta. Però sé que la nineta aviat arribarà a la vintena, ja només li queden 4 anys, per deixar de ser una nena.

Vull marxar d'aquí. Ja és hora que marxi. Tants anys visquent a casa dels meus pares... però ara que m'he fet adulta, he de marxar, he d'anar per les meves, i abandonar aquesta casa. Però, abans de marxar, he de cel.lebrar el meu aniversari com Eru mana.

Hem preparat moltes coses. Hi haurà un globus perquè hi puguin pujar els nens, cotxes de xoc, muntanyes russes... i acabarem amb focs artificials.

I, un cop hagin acabat els focs artificials, marxaré. Perquè he de fer un llarg camí. Un camí que em portarà molt lluny.

Abans, però, deixaré un petit regal a la nineta. Un regal que vaig guanyar fa molt temps, però que sé que no em pertany a mi. Un regal molt important, del que em costarà desprendre'm, però un gran regal, tot i ser petit...

dimecres, 19 de setembre del 2007

Què escolto?

L'altre dia vaig dir que les millores amb la bici es notaven molt més que les millores corrent. Bé, potser és que corrent havia de tornar a agafar el ritme que havia perdut durant l'estiu i per això res no em semblava una gran cosa.

Vaig començar, fa poc més de dues setmanes, corrent uns 5 quilòmetres. Des de llavors, vaig anar augmentant la velocitat, però sense augmentar el temps. Avui he corregut gairebé 6 quilòmetres, amb el mateix temps. Ja torno a estar gairebé com a principis d'estiu, amb un parell de setmanes. Ara ja només em queda augmentar una mica el temps, fins arribar a l'hora, i després seguir augmentant la velocitat.

Però, ai! Tinc el mateix problema que tenia el primer dia. Córrer damunt d'una cinta no és la cosa més divertida del món, i necessito algun estímul extern.

Tinc les teles, sí. Però recordo que entro al gimnàs a les 7 i en surto a les 8. I què fan a aquella hora? Doncs a tot arreu fan el mateix, les mateixes notícies, i les repeteixen com a mínim cada mitja hora. I això quan no fan un resum. Diria que avui he vist els gols del Madrid unes 10 vegades amb les tres teles que tenia a la vista, cosa que m'ha fet una gràcia... I si no són notícies, són els dibuixos del 33, que almenys, ja que hi ha dibuixos, podrien ser algun tipus de dibuix més divertit... Sempre penso que si anés al gimnàs a alguna altra hora, podria enganxar-me a alguna sèrie que fessin en algun lloc, i així no seria una completa inculta quan la conversa és sobre sèries de la tele. Però com que no és el cas...

Descartada la tele, queda la radio. Però tinc un petit problema, amb la radio. La meva es va espatllar (d'acord, em va caure...) I com que a casa ja tinc l'equip de música, a la feina l'escolto per internet, al cotxe tinc la del cotxe, i pel carrer tinc el reproductor d'mp3, vaig pensar que no em feia falta una radio nova. Al gimnàs tenen un parell o tres d'emissores que pots escoltar en comptes de la tele. Normalment escolto flaix fm. És que... és que el problema de les radios és el mateix: l'hora. No sé qui es va inventar aquests programes dels matins, que fan a totes les radios, i que és molt difícil (si no impossible) trobar una punyetera emissora en la que només hi facin música. A flaix fm com a mínim la música és adequada per córrer, però ningú em deslliura del temps i el trànsit. I de les brometes previsibles, que cada dia són les mateixes.

Així que sóc difícil: ni tele, ni radio. Em queden poques opcions. Una és escoltar música de l'mp3. Però el que té de bo la radio (quan no fan els programes del matí) és que van variant la música, però ens coneixem, i jo acabaria avorrint-me d'escoltar les mateixes cançons. D'acord, i que hi ha determinades cançons que no es poden escoltar quan corres, perquè llavors, en comptes de fer 6 quilòmetres, en faria 4...

No sé com m'ha vingut la idea. Que si podria mirar alguna sèrie de la tele. I alguna sèrie per la radio? No, crec que no m'agradaria. Però, i si intentés aprofitar el temps escoltant alguna cosa interessant? I llavors he pensat que podria provar d'escoltar algun audiollibre. Però... però... sóc una completa ignorant en el tema. Hi ha gaire oferta? Estan prou bé? Si jo tinc un llibre en mp3 que m'he tret de la màniga, el puc partir en trossets de més o menys una hora?

I ara estic pensant què puc escoltar. Quin llibre estaria bé? Alguna cosa que no fos massa avorrida... Algú té alguna idea? Algú sap com partir els mp3 en trossets petits? Necessito algun consell...

dimarts, 18 de setembre del 2007

Dependència



Em poso les ulleres bé per enèssim cop al dia. Fa dies que tinc al cap la situació. M'aixeco al matí. Esmorzo sense les ulleres posades. Però, a part de dormir i dutxar-me, és la única cosa que faig sense ulleres durant tot el dia. Em poso les ulleres. Vaig al gimnàs. A la porta del gimnàs em trec les ulleres noves i em poso les més velles que tinc, que tenen una graduació una mica menor, però no m'hi veig tan malament. Em trec les ulleres només per dutxar-me. Torno al cotxe i em poso les ulleres de sol (a dintre el gimnàs se m'ha fet de dia). Arribo a la feina, em trec les de sol i em torno a posar les que m'he posat a primera hora del matí. I ja no me les trec en tot el dia.

Em fa por la dependència que tinc de les ulleres. O sigui, només tinc unes ulleres amb les que m'hi veig bé (dues si comptem les de sol, però no puc treballar amb ulleres de sol...) Fins ara no m'importava, perquè tot i necessitar-les, només les portava en determinats moments del dia. Però és que ara les porto tot el sant dia i... em fa por que es trenquin o alguna cosa per l'estil. Perquè ara sóc una ullero-dependent i no en tinc cap de reserva. Només tinc aquestes ulleres que porto ara, i sense elles, estic perduda.

I em fa por perquè no m'agrada dependre de res ni de ningú. Sempre he fet les coses a la meva manera, sola, i sense haver-me de recolzar amb ningú. No ho sé, a vegades veig gent que una cosa tan senzilla com anar al cine no ho poden fer si no es recolzen amb ningú més, depenen d'algú que els acompanyi al cine. I això només és un exemple.

Però les ulleres em fan pensar. En la meva dependència. Bé, segurament hauria de dir en la meva independència. Però, sobretot, en la independència (o la dependència) de la resta de la gent.

I m'adono que només hi ha una cosa que em fa més por que tornar-me dependent d'algú (i això me'n fa, i molta), i és que algú (per alguna d'aquelles coses que no passen mai, ni passaran mai) es torni depenent de mi.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Què és AMOR?

Durant molt de temps, AMOR va ser en Neko. Un dia el vaig descobrir, i em vaig passar gairebé un any veient-lo cada dia, unes quantes hores. Era maco i em feia riure.

Però fa uns mesos va canviar. Ara ja no és en Neko. És que en Neko és molt maco, però n'hi ha molts altres per triar, i no sabria amb quin quedar-me. Està claríssim, en Neko és un dels meus preferits, però...

El cuc també em fa molta gràcia. I el científic. I el dimoniet. I per això ja no em dedico a canviar-ho jo: faig que surti aleatòriament, cada dia un de diferent.

Així que al matí, quan engego l'ordenador per primer cop, un d'aquests ninotets em saluda, i somric pensant que m'acompanyarà tot el dia. Per això, aquest matí, quan he vist en Tux, he pensat que avui, definitivament, seria un bon dia. Perquè aquest Tux, més que un Tux, és un Lemming. Oh, els Lemmings! El primer joc d'ordenador que em va agradar realment. Segurament, l'últim joc d'ordenador que em va agradar realment. Era genial. I no és només un record, sinó que de gran hi he jugat i és genial.

Una hora abans de dinar ja estic farta de processar dades a mà. Un dia vaig sentir que els grans invents els havien fet gent que era vaga. Sí, gent vaga. Gent que no volia fer una cosa i que se n'inventava alguna per no haver-la de fer. Qui va inventar el comandament a distància? Algú que tenia mandra d'aixecar el cul del sofà. Qui va inventar l'ascensor? Algú que tenia mandra de pujar escales. Qui va inventar el primer ordenador? Algú que volia estalviar-se de fer uns quants càlculs a mà. I així, anar fent.

Com que estic farta de fer allò a mà, i ja fa temps que n'estic farta, al final em decideixo. Total, queda una hora per dinar. Amb una hora em faig un programet que em processi les dades per mi, i ja no ho hauré de fer mai més.

I allà estava, en Tux, un parell d'hores després de dinar, quan finalment he acabat el programet i ja funcionava correctament, amb les mans al cantó, impedint que algun altre tux-lemming passés, taladrant la meva pantalla amb el programet que ja funcionava, o baixant amb un paraigua-paracaigudes. Vaja, el mateix que ha fet les tres hores que he estat barallant-me amb el programa, i que, si no hagués sigut per ell, m'hagués tornat boja.

I, si els anglesos en diuen AMOR, què puc dir-ne jo? Si em salva la vida fent-me riure quan tinc alguna mini-crisi? Doncs té un nom perfecte!

Però no és la única cosa que em fa riure. Pujo al cotxe i començo a pensar que avui he perdut tres hores tontament. Bé, ara tinc un programa que em processa les dades, i m'estalviaré molta feina els propers dies. Sé que acabaré recuperant les tres hores. Potser no serà demà, ni demà passat, però segurament d'aquí a un mes sí.

Però aquest pensament em porta un altre pensament. Una cosa que està relacionada amb el fet que jo sempre faci coses d'aquestes. I amb comentaris. I de cop, començo a riure, a cantar i a ballar (més del que ja ho feia), i m'adono que ja sé quina és la raó.

Intento convèncer-me a mi mateixa que no, que aquesta no és la raó.

Però jo sé que és la raó.

Una veu dins meu em diu que no faci cas a la primera veu, que no és la raó.

Però l'altra veu no para de somriure. No pot parar de somriure. És que vol deixar de fer-ho, i no pot. Però, el millor de tot, és que sap que la raó és aquí. I que hi serà durant molt de temps. Per què? Ni idea, però hi és. I no pot deixar de fer-me somriure.

Que no, que no pot ser.

Però per més que digui que aquesta no és la raó, per més que m'intenti enganyar a mi mateixa, alguna cosa dintre meu em diu que no m'enganyi, que la raó és aquí.

I són les vuit del vespre i tinc tanta engergia que me n'aniria a córrer una marató. O em passaria la nit treballant. O me n'aniria fins a Barcelona en bici. O... Faria cinquanta mil coses, i demà cinquanta mil més. I el meu cap ja només barrina quines coses més farà.

Llavors s'atura. Es mira el títol del post. I, no sap per què, es recorda d'en Gustavo Adolfo Bécquer. Perquè... perquè a la Lluna no li agrada la poesia. No acostuma a llegir poesia, no li troba el què. I si a sobre és en castellà...

Però a la Lluna li encanta en Bécquer.

Mientras sintamos que se alegra el alma
sin que los labios rían;
mientras se llora sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡Habrá poesía!

diumenge, 16 de setembre del 2007

Tot és mentida?

Veig una pel.lícula basada en un llibre. El protagonista és ros. Faig el comentari:

- Ja els val, el protagonista és moreno i van i el posen ros.
- Des de quan, és moreno?
- Des de sempre! A llibre sempre ha sigut moreno.
- Segur? Jo havia llegit que era ros.

I, efectivament, vaig al llibre i em trobo la descripció del personatge. Ros.

I això quan al llibre es descriuen els personatges, que quan no ho fan, cadascú hi veu un personatge diferent.

Llegeixo el post de la Laia, però sobretot els comentaris, i somric. Somric pensant quants de cops les meves línies dels esquís m'ha semblat que es creuaven amb les línies dels esquís d'algú altre. D'algú que no veig, perquè passa abans o després que jo, però les línies queden marcades i des de baix es veu com es van encreuant. Només es veu un reflex de les línies, com internet només representa un reflex del que som nosaltres.

Quan comences a veure coincidències, no deixes de veure'n més, i el cervell tendeix a esborrar el que nosaltres no volem veure, fins a fer-nos una imatge de qui sigui. Però una imatge a la nostra mida. Algú que mai ens ha dit que sigui ros (o rossa), o potser sí, però al nostre cap hi apareix una persona morena. Perquè és la idea que ens n'hem fet.

Puc comptar amb els dits de les mans (i encara em sobren dits) la gent que he conegut que anteriorment només conegués d'internet. Però ja fa temps que crec que la gent que hi ha a l'altra banda no són com m'espero. I això va cap a les dues bandes: tinc molt clar que jo no sóc com ningú s'espera que sóc. No perquè em diguin mentides, sinó perquè tothom s'imagina la gent a la seva forma. Jo mateixa sóc una persona diferent per cadascuna de les persones que conec.

Com diu la Laia als comentaris, al meu voltant hi ha poca gent que sigui com jo. Molt poca. I, quan veig una coincidència, doncs me n'alegro. O me n'alegrava, perquè crec que va ser fa poc més d'un any que vaig deixar de creure que hi podia haver coincidències, i que la gent que hi havia darrere la pantalla era com jo em pensava.

M'ho miro ara, i ho veig un sentiment una mica pessimista. I això que, en aquesta situació que dic, la que em va fer perdre la confiança de que la gent que hi havia al darrere fossin realment com em pensava, no vaig conèixer a ningú.

Quin post més depriment, mare meva! Que no, que no vull escriure un post depriment! Que sí, que sé que hi ha gent com jo, i segurament més de la que em penso. Però no s'amaguen a darrere d'una pantalla. Me'ls puc trobar en el moment que menys m'ho pensi, en el lloc que menys m'esperi. A internet? Ho dubto. No vull ser pessimista, però les coincidències per internet només em semblen fruit de la meva imaginació, com els protagonistes morenos dels llibres, que en realitat són rossos.

Rellegeixo el post i no entenc res de res. Però és igual, ja que ho he escrit... Volia parlar de les coincidències. El post de la Laia em va fer pensar. Però, sobretot, volia parlar d'aquestes coincidències que busquem, i que ens sembla veure-hi algú semblant a nosaltres. Una necessitat? Potser sí. La necessitat de trobar algú que se'ns assembli.

Però aquest algú segur que hi és. No cal que ens l'inventem. I segur que hi és, però a la vida real. Algú que no és la idea que nosaltres ens n'hem fet, sinó algú real. Algú que ens creuem cada dia? Algú que hem vist 50 vegades i amb qui només ens diem hola? Algú...? Però, en qualsevol cas, ningú que ens haguem inventat, ningú que no sigui com ens pensem, encara que no ens hagi dit cap mentida.

dissabte, 15 de setembre del 2007

Progressa adequadament

Fa uns dies em vaig prometre que cada dia al matí aniria a córrer. Si no podia anar a córrer al matí, a la tarda aniria en bici. I si no podia fer cap de les dues coses, és que sortia abans de les 9 del matí de casa i tornava més tard de les 7 del vespre, i miracles no se'n poden fer. O, com a mínim, jo no sé fer-ne, encara.

Aquesta promesa té una errada: hi ha un dia a la setmana que les obligacions laborals no em permeten anar a córrer abans d'anar a la feina i que arribo a casa que ja és fosc. Però és només un dia a la setmana. I és l'únic dia que em prenc de "vacances". Perquè el primer de tot és la salut, i aquestes coses. I perquè sé que si un dia dic que no per qualsevol excusa...

I ara que parlo de salut... resulta que el meu estimat metge es va mirar el meu historial i em va deixar anar que feia 4 anys que el meu colesterol era encara més alt que ara, i que el que havia de fer era fer esport i menjar sa. Però que com que ja ho faig, doncs que seguís fent el que feia. Però a veure, senyor metge, si faig el que s'ha de fer i això fa 4 anys que està així, comptant la meva edat, no se li ha passat pel cap pensar que potser hi ha alguna raó?

Ah, sí... "Mira, torna d'aquí a un parell d'anys, tornarem a mirar a veure què tal estàs, perquè no hagis pujat, i de pas, d'aquí a aquests dos anys, mirarem les tiroides, que podria ser que tinguessis tiroides i veig que no t'ho han mirat mai". No et fot! La seguretat social encara és més lenta que els resultats de la revisió de la feina (no sé per què en dubtava, de totes formes).

Avui ha vingut la meva primera prova. Tot el matí amb criatures que tenen menys de la meitat d'anys que jo. Bona part de la tarda donant volts per la ciutat. Hi he anat amb ma mare i hem estat 3 hores caminant. Ella té un sopar i li buscava roba per ella. Ejem... Que a mi no m'agrada comprar-me roba, però tinc un problema molt gran amb les jaquetes, ho reconec. Que ja em podria buscar algun vici més barat... M'encanten les jaquetes, i llavors vaig sempre sense, perquè mai tinc fred, però cada any me'n compro una (o dues...) I no hi ha viatge que no me'n compri cap. O em deixo la jaqueta i llavors fa molta fred on vaig, o penso que no farà tanta fred i vaig només amb màniga curta, o... i sempre acabo comprant alguna jaqueta per necessitat! És clar que la d'avui no era necessitat...

Me'n vaig de tema... 3 hores caminant per la ciutat. Arribo a casa i són quarts de 8. És tard, però m'ho vaig prometre a mi mateixa... Així que agafo la bici. Aquí no hi ha excusa que valgui: encara és clar i al matí no he anat a córrer, així que toca bici.

M'alegro d'haver-la agafat. Aquestes coses sempre són així: fa mandra, però quan t'hi poses, estàs ben contenta d'haver-ho fet. I més ara, que milloro molt ràpidament, dia a dia, i estic agafant la forma tan ràpid que fins i tot jo em meravello.

Avui he tornat a no baixar de la bici fins que he arribat a casa (bé, i a l'hora de girar). M'he trobat amb dos éssers vius. El primer, un gos. I no diré paraulotes que tinc lectors menors, però per què la gent deixa els gossos lliures per casa, sense tancar i sense lligar, quan ells marxen, si la casa està al cantó de la carretera? El segon, un noi que també anava sol amb bici, en sentit contrari. Almenys anava en sentit contrari, que me'l trobo que va en el mateix sentit que jo i m'avança i em moro de la vergonya... i comptant que jo no vaig massa ràpid, que vaig de passeig, això seria el més normal. La pena és que me l'he trobat a mitja pujada. Jo suant com una burra per poder pujar, i ell baixant, tot content, a tota velocitat!

El meu resum personal seria que he arribat a dalt de dues pujades traient la llengua, a dalt d'una amb la llengua a mig treure, i que la pujada llarga, on l'altre dia va acabar el meu camí, l'he pujat sense esforç. Vull dir, que sí que he fet esforç, però no he arribat a dalt sense aire...

La pujada que he arribat només traient mitja llengua ha sigut la que vaig pujar amb tant d'esforç l'altre dia (oe!) Per això dic que estic millorant dia a dia, i molt ràpid. La primera pujada amb la que he arribat a dalt traient la llengua ha sigut una de nova (i quina una de nova!) I la segona... doncs la segona ha sigut després de pujar una quarta part de la pujada de casa (oe!) M'he promés a mi mateixa que molt aviat la pujaria tota i entraria a casa per dalt. Perquè sí. Perquè si m'ho proposo, sé que puc.

I demà més. Faltaria més!

divendres, 14 de setembre del 2007

Sé que no ho hauria de fer

Aquest post no hauria d'existir. No hauria d'haver existit mai, i no sé ni tan sols per què em poso a escriure'l.

He arribat tan cansada a casa (fa 10 minuts), que l'únic que volia era anar a dormir. Però vinc d'un lloc i he promés abans de marxar que aquest vespre enviaria un mail. I apa, ja està, ja l'hem fotuda.

I ja l'hem fotuda, perquè he marxat una hora més tard del que hauria d'haver marxat del lloc. M'he passat una hora amb les claus del cotxe a la mà despotricant d'una persona, que ja fa molt temps que està tocant els nassos (per no dir res més fort). I en sap, de tocar els nassos. A més, la té presa amb mi i amb la gent que m'envolta. M'he quedat ben descansada. Ben descansada?

El problema és que he arribat a casa i havia d'enviar un mail. I, com que havia d'enviar un mail, què he fet? Exacte! Obrir el mail. Sí, ja ho sé, l'excusa de sempre de "miro el mail i res més", però llavors comences a obrir pantalles i... Però avui anava en sèrio. Volia mirar el mail. Només un dels meus mails. El mail des del que havia d'enviar el mail col.lectiu que m'havia compromés a enviar. Però... oh, sorpresa! Tinc un mail. Només un. I qui és el remitent? Premi! El torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón directament, oh, que ben parlada que sóc!). I m'ha posat d'una mala llet, que tot i haver corregut cinc quilòmetres i mig al matí, no sé quantes hores dreta i donant volts, i 17 hores fora de casa, sé que no podré dormir perquè estic de mala llet. Perquè el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) ja me n'ha fet una altra de les grosses. La mare que el va parir! I és que a sobre, no és ni company de feina ni res. Que si com a mínim em paguessin per aguantar-lo... però no, a sobre jo hi dedico hores i... En fi, millor ho deixo estar.

Aquest post no hauria d'existir. No l'hauria de publicar. Després de despotricar una bona estona més, a part de les dues hores que ja ho he fet abans, estic una mica més tranquil.la. I ara potser podria explicar que m'he trobat un company de cole al metge que no veia des de vuitè (i que no ens hem dit res més que hola), o que una moto se m'ha creuat per davant i m'ha fet una ratlladeta (per no dir-li gran ratllada) al cotxe, o que...

Però el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) no es mereix que altres coses vagin al mateix post que ell. Què dic? No es mereix cap post! Però després de dir-li tres cops torrecollons (fill de puta cabrón), i amb aquest cop quatre, ja estic molt més tranquil.la.

I ara a dormir, que jo només volia mirar el correu i enviar un mail ràpid. Demà el despertador sonarà a... millor ni ho penso!

PD: Sento haver dit, amb aquest cop, cinc vegades fill de puta cabrón (ja passo del torrecollons directament). Veig que sóc molt mal parlada, i això està molt malament i bla, bla, bla... Però en fi, què carai, si ho dic, és que s'ho mereix.

PD 2: Continuo optimista, malgrat sembli el contrari. Si no estigués optimista, ara estaria mig enfonsada, però al contrari: estic guerrera. I molt aviat veuré aquesta persona cara a cara. Bé, d'aquí a uns 10 dies. Només espero conservar l'energia i l'optimisme fins llavors per dir-li unes quantes coses a la cara. Perquè les coses es diuen a la cara, carai!

PD 3: És molt difícil fer-me enfadar. Però molt. Almenys fer-me enfadar per alguna cosa que em duri més de... 2 minuts? Aquest ja fa 2 anys que em fa enfadar. Així que es mereix tot el que li dic i més. Encara no sé com no li he dedicat mai abans cap post.

PD 4: Tot i que és molt difícil fer-me enfadar, quan m'enfado de veritat... En fi, que val més no comprovar-ho. No sóc violenta, ni em poso a insultar a la gent, però... les coses les recordo anys i anys, i si estic emprenyada amb algú, que no em digui res, perquè tiro a matar.

PD 5: Fa temps m'havia quedat pendent dir quin era el meu número preferit. La Laia ho va encertar :-) tot i que no sé pas com! Per sort? No ho sé. Només sé que vaig directament a la presó (perdó, a dormir), sense passar per la sortida (dic, per cap altre blog) i sense cobrar els 20000 euros (eren 20000 euros?)

dijous, 13 de setembre del 2007

Sense raó aparent

Veig venir l'hòstia. Bé, no la veig venir, però sé que vindrà. Són d'aquelles coses que t'esperes, que saps que vindran, però no saps quan.

L'altre dia, quan vaig veure que se m'havien tacat de no sé què els pantalons nous i que no marxava... els pantalons que em vaig comprar pel casament, que em fa vergonya fins i tot pensar el que van costar, i que només vaig portar el dia del casament i el dia que em vaig asseure a no sé on i em vaig tacar... doncs vaig dir que res, que es portaven a la tintoreria, es tenyien, i així tindria uns altres pantalons nous.

I així, amb un munt d'altres coses.

I no és normal.

No és normal, perquè no tinc cap raó. No hi ha cap raó aparent per la que hagi d'estar així d'optimista. No hi ha cap raó perquè aquest optimisme no marxi, perquè normalment em pot durar un parell de dies, però després marxa. Però aquest cop ja fa... quants dies fa que estic així? Un parell de setmanes, com a mínim. I sempre que estic així, torno a baixar, i la baixada és dura. Com un pèndol. Ara ets a dalt, però a la que baixes, baixes amb una velocitat, que de seguida ets a baix. Patapam! I hòstia ve (amb perdó).

I no vull. No, no, i no! Em nego a que vingui l'hòstia que espero. Però és clar, si tingués alguna raó a la que enganxar-me quan vingués... Però no, no hi ha cap raó, i això és el més curiós de tot, que no hi sigui. Que no hi hagi cap raó i estigui tan feliç. El problema és que quan vagi cap a baix, no tindré cap raó on agafar-me. Bé, com gairebé sempre, però...

Em nego a baixar. Però avui ja he agafat dues emprenyades, per coses que tenien menys importància que allò dels pantalons. O sí, mai se sap. Segurament siguin tonteries.

Això vol dir que començo a baixar? No vull baixar. M'agafo amb les mans i els peus a dalt de tot, i intento aguantar-me de la forma que sigui. Encara que només sigui un miratge. Que no vull caure, coi! I que si comences a caure, la gravetat et fa anar cada cop més avall i no vull!

Però tampoc tinc cap raó aparent on agafar-me.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Primer dia

Ulls. Només veig ulls. Ulls que se'm miren amb avorriment, i encara no he obert la boca. Encara he de començar a explicar alguna cosa, i veig un bon grapat de parelles d'ulls que se'm miren amb cara de "ja hi som un altre cop, a veure què ens explica aquesta".

El primer dia sempre estic nerviosa. M'he de posar davant d'un munt de gent i els he d'explicar un munt de coses que no els interessen el més mínim. Em recordo de la Laia i de les ganes que té de començar, d'aprendre coses noves. I miro a la classe i només hi veig avorriment. Gent mig adormida. Gent que no està disposada a aprendre massa cosa.

M'adono que encara tinc la cara vermella. Fa menys d'una hora que he baixat de la cinta. Cinc quilòmetres i mig, marcava que havia corregut. Fa poc més d'una setmana que vaig començar, i sense augmentar el temps que he passat sobre la cinta, ja he augmentat mig quilòmetre. I cada dia corro una mica més. Sé que vindrà el dia en què no superaré la distància del dia anterior, però mentrestant, cada dia estic una mica orgullosa de mi mateixa. Cinc quilòmetres i mig no és tant, però mica a mica... i aviat augmentaré el temps...

Fa molta calor a l'aula, i entre que vinc vermella i revolucionada...

Començo a parlar. Poc a poquet. Amb nervis. M'escolten? M'entenen?

Ningú diu res. No sé si estan avorrits o espantats. És el primer cop que entren a l'edifici. A primera hora, n'he trobat un que anava perdut i li he hagut d'indicar el camí. No es coneixen entre ells. No s'han vist mai, ni tan sols pels passadissos. Si fins i tot uns quants m'han preguntat on era el lavabo!

I jo segueixo, sense massa confiança, uns pocs minuts que se'm fan interminables. Les paraules no semblen voler sortir.

Fins que, de cop, començo a parlar. I ve la confiança. Em començo a moure de punta a punta de la classe. Parlo ràpid. Faig dibuixets. Alguna brometa. No riuen. Repte per demà: fer-los riure, que sinó allò sembla un cementiri! Ningú parla. Ningú contesta si pregunto alguna cosa...

Finalment, algú aixeca la mà. I, a partir d'aquí, la gent comença a preguntar. I jo ja estic al meu lloc. Somric, i em poso a explicar havent superat la vergonya. Perquè els primers dies sempre són durs. Perquè no saps qui tens a l'altra banda. Perquè és difícil parlar davant de gent que saps que no t'escolta, o que estan cansats d'escoltar a gent com tu.

Però tot acaba tornant a la normalitat. Ja no serà més el primer dia, i demà ja començaré amb confiança. Els meus pantalons han tornat bastant més blancs que quan he marxat de casa (com puc ser tan marrana?) I el coll ja em torna a fer mal, com cada setembre, que torno a forçar la veu. I ja és com si no m'hagués passat tot l'estiu sense estar davant la pissarra, explicant coses.

dimarts, 11 de setembre del 2007

I no he baixat de la bici!!!

Ho sento, però no me'n puc estar. Que sí, que avui ja he fet un post, però...

He sortit de casa. El sol encara era alt, però feia ventet. He seguit el mateix camí que diumenge: cap a baix. A part de que és el camí més agradable, també és millor començar amb una baixada.

I quina baixada! El vent tocant-me a la cara, sense cotxes, tot recte. La bici a tota velocitat, i això que només baixo una quarta part de la baixada grossa.

Just quan acaba la baixada, quan encara la bici va sola, comença la primera pujada. Una bona pujada. Dura. I... l'he pujat sense baixar de la bici :-)

A dalt m'hi esperen un parell de cases i uns 10 metres de terreny pla, que són seguits per una gran baixada, de les bones. Una baixada que acaba de cop i es tranforma en una pujada d'un parell de quilòmetres. Una pujada d'aquelles que no tenen massa pendent, excepte al final de tot, però que a mida d'anar-les pujant, acabes amb les cames fetes pols d'estar pujant tota l'estona.

Una pujada que diumenge vaig deixar a la meitat i vaig donar mitja volta, però que avui... avui he decidit que la pujava tota. Fins i tot el tram final, que té més pendent.

I allà he arribat. Al cim. Amb un somriure. El somriure d'haver pujat fins a dalt de tot sense baixar de la bici.

D'acord, quan he arribat al cim he baixat de la bici... És que he volgut donar la volta, però la carretera era massa estreta, i me n'hagués anat a pastar, si no hagués baixat de la bici... Però ha sigut patatisme meu, no pas que no pogués pujar la pujada.

I llavors he baixat. Dos quilòmetres de baixada, amb el vent de cara, que m'han sentat d'allò més bé. D'acord, no he pedalat gens en els dos quilòmetres (m'hauria de caure la cara de vergonya), però és que per pedalar hagués necessitat el plat gros, i encara pedalar a tot drap. I després d'haver pujat la pujadeta sense baixar de la bici, crec que em mereixia gaudir de la baixada!

Quan estava al final de tot de la baixada, m'he recordat del comentari de la Terra. He posat el plat gros, he començat a pedalar com una desesperada, i he passat a tota velocitat per sobre de la riera, fins arribar a la pujada. El meu primer repte.

La pujada estava allà, esperant-me, i jo he fet un esforç. L'havia de pujar.

I ho he aconseguit! La felicitat d'arribar a dalt sense haver baixat de la bicicleta ha sigut immensa. No esperava trigar tan poc! Primer repte aconseguit!!!

Llavors he baixat la baixada, la última baixada, amb un somriure d'orella a orella i he atravessat el pla de casa (que de pla no en té res).

La pujada de casa no l'he intentat. Amb un repte al dia ja n'hi ha prou. Si l'hagués intentat pujar, no ho hagués aconseguit, i ara no estaria tan contenta amb mi mateixa. I havia quedat que intentaria coses que pogués aconseguir. Dissabte intentaré pujar el primer quart de pujada, fins al trencant de casa. A part de fer el camí una mica més llarg.

Si he pogut pujar la penúltima pujada a la primera (o a la segona, tot i que l'altre dia no m'ho havia proposat en sèrio), sé que puc aconseguir qualsevol cosa. Sempre que depengui del meu treball, és clar!

Ah, sí, als matins cada dia corro de manera caòtica, el que puc, per recuperar la forma després d'un estiu de pànxing. I cada dia corro una mica més que el dia anterior. D'aquí a les olimpíades. Ai, no, que deia que volia marcar-me objectius que pogués aconseguir!

Històries curtes

El que té de bo (o de dolent) quan fas endreça, és que trobes coses que fa temps que tenies oblidades. I fent endreça de la música que tenia (de fet, encara em queda molt per acabar-la, però ho vaig fent mica a mica, cada cop que carrego l'mp3...) em vaig trobar aquesta cançó.



No, el grup en qüestió no em paga res perquè hi posi les seves cançons. Prometo no posar-ne més...

Després de que se'm posés la pell de gallina només de sentir els 3 o 4 primers segons de la cançó, i que em tranportés uns quants anys enrere, em vaig quedar amb el títol: històries curtes. I em vaig recordar dels blogs.

En certa manera, els blogs no són res més que històries curtes, que alguns expliquem. Trossets de vida, que acaben formant històries curtes, no sé si sense massa sentit.

Fa uns posts, algú em va dir que una història que explicava ja l'havia explicat. Em repeteixo, ho sé, però em quedo amb la reflexió que potser no només són històries curtes sense cap sentit, sinó que són històries curtes que es lliguen entre elles, fins arribar a formar una part de la verdadera història, a partir d'històries curtes.

Històries curtes que, des del principi de la cançó, em tranporten a un passadís. Avui precisament, 11 de setembre. Demà és l'aniversari d'algú. De fet, avui és l'aniversari d'algú, però demà també. D'algú amb qui em passa una cosa bastant estranya: si em pregunten si sé quin dia és el seu aniversari, no ho recordaré. Però cada cop que veig escrit en algun lloc o que sento algú parlar de l'11 de setembre del 77, veig com somriu i diu "el dia abans de que jo nasqués".

El dia abans de que comenci el cole (uala, com en sé, de lligar temes...) M'he passat tot el matí (bé, potser no tot el matí) envoltada de llibres. Demà comença el cole, per mi també, i la setmana serà molt dura. Per mi, i pels pobres que estan a l'altra banda. Estava buscant històries curtes i coses divertides per explicar. Perquè pobres, després de tot un estiu de vacances, aguantar-me a mi unes quantes hores seguides (i unes quantes hores, la mateixa gent...) ha de ser dur. Per sort, casa meva està plena de llibres d'històries curioses i coses que fan gràcia. La majoria les he desestimat, perquè no vull que em prenguin per boja el primer dia. Estan acostumats a classes avorrides, i això d'ensenyar-los coses mitjançant jocs o històries curioses els sembla infantil. És una pena. En fi, demà a primera hora els veuré la cara, i tinc tot un curs per explicar-los històries, si hi estan predisposats, però el primer dia no. No vull ser la pallassa de torn.

M'he adonat que fa molt temps que no m'invento cap història. O, com a mínim, fa molt temps que no m'invento cap història i faig l'esforç d'escriure-la. Em sorprèn. Com em sorprèn el meu optimisme. Al principi del post anava a dir que, només de sentir com començava la cançó, m'he posat a somriure, amb un somriure d'orella a orella. Però no ho he dit, perquè somric tot el dia. De punta a punta. Si fins i tot al migdia, quan han passat quatre bicis per davant de casa i he vist que tots quatre pujaven la pujada de casa (bé, una tenia bastants problemes i feia una d'esses... però el que és pujar, ha pujat), m'he deprimit una mica pensant que a mi em pesa massa el cul, però se m'ha passat ràpid.

És l'hora de les meves històries curtes. Les històries curtes de la Lluna. Les històries inventades. Les històries possibles, i que tenen sentit. L'hora de les meves històries personals, que sorgeixen només del meu esforç, i que no depenen de ningú més: si jo m'hi esforço prou, jo aconseguiré arribar-hi, i no depenc de la resta del món.

Esperaré que baixi una mica el sol. I llavors agafaré la bici i aniré per aquest terreny muntanyós. A veure quines històries curtes em venen al cap.

dilluns, 10 de setembre del 2007

La revisió - els resultats

El 24 de maig vaig fer una revisió mèdica a la feina. Ja deia jo que hauria d'estar molt malament perquè em trobessin alguna cosa, i si hagués estat molt malament, quan haguessin arribat els resultats, ja estaria morta...

Avui, quan he arribat a la feina, m'he trobat un sobre. I a dintre, els resultats de la revisió mèdica. Han trigat gairebé 4 mesos!


Si t'interessa saber si estic sana...




El problema és que estic preocupada. Sí, preocupada.

Vaig fer la revisió només per l'anàlisi de sang. Que ja podria anar al metge de capçalera i em faria els anàlisis igualment, però no sé per què, els vaig fer.

De la revisió normal, em diuen unes quantes coses. La primera, que tinc estigmatisme. Fa 11 anys que porto ulleres per estigmatisme i miopia. La segona, que m'ha augmentat la graduació de les ulleres. Uau! Això ja ho notava jo sense que ningú m'ho digués, i ho va corroborar l'oculista.

I que em sobren uns quants quilos. Uau! Comptant amb què estic al meu pes màxim de tota la meva vida, no crec que sigui cap secret. Jo intento lluitar contra la genètica, però últimament, en l'últim any, no me'n surto. La genètica em guanya, i encara que el meu pes és bastant inferior que el que em correspondria mirant tota la família del meu pare (a qui m'assemblo moltíssim), sóc conscient que és superior del que hauria de ser. Però carai, que avui una de les que vigilen al gimnàs m'ha vingut a dir que jo no fallava mai, que sempre venia, i que m'hi estava molta estona, que tenia molta força de voluntat. I els meus companys de feina em diuen sempre que he de menjar més. Però en fi, jo faig el que puc.

El problema és que a l'informe diu que he de fer dues coses: dieta de adelgazamiento i que he d'ensenyar l'analítica al metge de capçalera.

I aquí ja m'ha entrat la cagalera. El meu pare és diabètic. Una gran part de la família del meu pare és diabètica. Jo no he tingut mai problemes amb el sucre, però sé que ho he de controlar.

D'altra banda, ma mare ja fa anys que es medica pel colesterol.

He anat directament a la glucosa. 66 mg/dL. L'interval aconsellable és entre 65 i 105. M'he passat tot l'estiu sentint al meu pare valors de 150 en amunt. Quan vegi això, li agafarà alguna cosa. I ja sé que tindré la discusió de sempre: nena, has de menjar més, i no sé quantes coses més. Però coi, si pesés 50 quilos em podria dir alguna cosa, però que de ben alimentada ja ho estic! I sinó, només cal mirar-me...

Però el que em preocupa és el colesterol. 246 mg/dL. I em preocupa perquè no acostumo a menjar coses amb greix, sinó tot el contrari. I també em preocupa perquè conec a poques persones que facin més exercici que jo. I si així tinc aquest colesterol, és que alguna cosa no va bé. I coi, que no puc tenir el colesterol tan alt! Com a mínim, l'HDL és de 75 mg/dL. Això és bo? No en tinc ni idea. L'experta en això és ma mare. Jo mai havia tingut problemes amb el colesterol, mai m'havia sortit alt. Sempre dins dels límits, però aquest 246 sembla que és massa alt. Coi de google, per què m'hauré posat a buscar coses?

També tinc una altra cosa, que ni idea del que és. Diu que tinc nitrits a l'orina. Però jo d'aquestes coses no hi entenc. El google m'ha semblat dir que tinc alguna cosa com una infecció d'orina. Però una infecció d'orina fa 4 mesos, què vols que et digui... A no ser que sigui alguna altra cosa.

Hauré d'anar a veure el meu estimat metge de capçalera, veritat? Almenys des de que sap que dono classes al seu fill és més amable. Però, com a mínim, que se'm miri el colesterol i a veure si he de tornar a fer-me anàlisis. Segurament seria el més sensat, tornar a fer els anàlisis, a veure com estan.

Però coi, jo ja no sé què més he de fer. No puc fer més esport (bé, sí que puc, però també he de treballar, que em passo cada dia una hora al gimnàs) i no puc menjar més sa, que ja ho faig.

diumenge, 9 de setembre del 2007

Confiança

Confiança és el que em faltava avui amb la bici. Que sí, que la sé fer anar, però... em faltava confiança.

Mai he sigut una persona d'anar molt ràpid amb bici, i sempre frenava a les baixades, però és que avui...

Bé, confiança i altres coses, em faltaven.

I és que, aquí on visc, és molt difícil trobar un tros de terreny pla. O tens una baixada, o tens una pujada. Més o menys pronunciades, això sí, però la majoria amb bastant pendent.

M'encanta la sensació de les baixades, amb el vent a la cara. Tot i que hi he anat just després de dinar i el sol em matava.

Però les pujades... I és que, per més que corri i que intenti convèncer-me a mi mateixa que tampoc estic tan malament físicament, el problema és que estic bé per córrer, però a la que canvio l'exercici físic, ja l'hem fotuda.

Tot i així, ha anat bé en general. Dimarts hi torno, faltaria més! Però hi tornaré més cap al tard, no fos cas que m'agafés alguna insolació. I és que avui no sé si ha sigut pel sol o per l'exercici, però he arribat ben vermella de cara i no podia deixar de suar.

Això sí, després d'avui, no penso tornar a cap més classe d'spinning. Anar amb bici és sentir l'aire a la cara, amb la velocitat. És gaudir de les baixades com si volessis. I patir per arribar a dalt de la pujada, però sentir-te orgullosa amb tu mateixa quan per fi la pujada deixa de ser pujada i has aconseguit arribar a dalt. Tu i la bici.

I els reptes. Perquè les meves cames ja no estan acostumades a anar amb bici. I els costa. I al meu cervell li costa decidir quina és la marxa més apropiada per a cada terreny. Però amb el temps això ho aniré recuperant.

I, no ens enganyem, he arribat a dalt de poques pujades. És clar que tampoc n'he pujat massa. Però és que alguna ja em costava (i bastant, per no dir molt) quan tenia 13 anys i entrenava 3 hores diàries. El meu objectiu, de moment, és la penúltima pujada abans d'arribar a casa. Quan corria els pobles del municipi amb la bici, la pujava, no sense esforç. Avui he aconseguit pujar-ne tres quartes parts. Espero poder-la pujar tota a sobre la bici aviat. I, quan ho aconsegueixi, llavors atacaré la pujada de casa. Tres o quatre-cents metres de pujada d'aquella que sembla que no sigui gaire pujada, però que sí que hi ha pendent, i es nota bastant, seguit d'uns cent metres de pujada d'aquelles que superen el deu per cent de pendent. Per molta gent segur que no és res, però per mi és un bon repte.

Tot i que he trobat a faltar alguna cosa que m'indiqui la velocitat a la que vaig, quanta distància he recorregut, i totes aquestes tonteries. Algú em regala un gps? ;-) I, com que ja sé que algú m'ho comentarà en privat, no, no penso dir-li a ningú amb gps que m'acompanyi amb la bici. Que si he de començar a parar a mitja pujada i a suar com una porqueta (suen, les porquetes?) com he fet avui quan he arribat a casa, millor vaig sola!

dissabte, 8 de setembre del 2007

Estat:

Dos llibres-bíblia que vaig treure ahir de la biblioteca. Estat: al cotxe, esperant.

El llibre que vaig començar a l'avió. Estat: aquest vespre l'acabo.

L'endreça dels no sé quants mp3 que tenia a l'ordenador i que estaven tots allà mateix, perquè total tampoc en tinc tants, però llavors no trobava el que volia perquè estaven tots al mateix directori, i sense bon nom. Estat: començada, no crec que arribi al 10%.

La neteja de la bici. Estat: finalitzat.

La feina que volia fer aquest cap de setmana, perquè la setmana que ve serà molt dura i volia avançar, per poder avançar llavors una altra feina i... Estat: la carpeta encara és al cotxe. Prometo fer-ho demà.

El vent a les rodes de la bici. Estat: se n'hi ha pogut posar, però sense massa garanties, perquè no hi havia material adequat...

ITV de la bici. Estat: realitzada. Els frens semblen anar bé. El canvi sembla funcionar. El seient puja i baixa.

La petita prova de com va la bici. Estat: realitzada. Observació 1: falta vent a les rodes. Observació 2: anar amb bici no s'oblida, però frenar si no toques al terra...

Nina vestida perquè la nineta estigui contenta. Estat: realitzat 5 vegades a les últimes 3 hores (crec que la nineta em pren el pèl).

Conte d'abans d'anar a dormir. Estat: explicat. Tres persones a sobre un llit, i dues saltant. El llit ha aguantat. Però això d'anar a dormir...

Iogurt que s'ha quedat a mitges quan han aparegut nens, que en principi haurien d'estar dormint, dient "tinc pipi i caca". Estat: acabat. Bé, crec.

Nens que avui dormen a casa i que ja dormen. Estat: al 50%.

Ganes de continuar mirant les fotos que fa un moment ensenyava a la nineta. Estat: totes. Totes és un estat?

Ganes de mirar els vídeos. Estat: totes.

Ganes de pensar sobre la veu que he sentit, i per què m'ha fet gràcia. Estat: no en tinc. La veu ha de fugir del cervell. Però no tinc prou força de voluntat. Collons, que avui he somrigut prou, però és que després d'això... si no em marxa el somriure de la cara, i no sé per què.

Estat mental: crec que estic de psiquiàtric, directament. Tinc més energia que ahir, però resulta que la tinc perquè... per què la meva energia d'avui va en contra de l'energia d'ahir? I per què el meu cap es posa a pensar en una cosa impossible? I sap que és impossible. Però això no em treu energia i...

Crec que hauria de fer que el 50% restant anés a dormir, acabar les 100 pàgines que em queden del llibre i... intentar dormir sense somiar. O, almenys, sense recordar-ho.

I demà, al psiquiàtric! Vull dir... amb bici...

divendres, 7 de setembre del 2007

Doncs no ho sé

No sé d'on em surt l'energia, però em sobra per totes bandes. Com més energia gasto, més energia semblo tenir. Això sí, ahir vaig arribar a casa que ja era tard i vaig haver d'anar directa a dormir, que no m'aguantava dreta. Però, és clar, vaig arribar a l'hora que acostumo a anar a dormir, i després d'haver caminat entre dues hores i dues hores i mitja durant tot el dia.

Aquest matí, a les sis menys deu m'he despertat sense que sonés el despertador. Quan ma mare ha arribat de treballar, m'ha trobat ja esmorzada i vestida, a punt d'anar al gimnàs. Ella al.lucinava, i jo també. D'on surt, l'energia?

I llavors he tingut un dels millors moments dels últims temps, tot i que no sé si dir-ne un dels millors moments, perquè no sé per què, últimament tot són bons moments. Primer he vist la Lluna. Estava tan maca. I després Venus. I després Mart. Encara no havia sortit el Sol, i des del cotxe els anava veient, quan els arbres em deixaven.

No sé d'on surten l'energia, l'optimisme i la il.lusió. Però, per mi, ja es podrien quedar aquí per la resta dels dies. Perquè llavors arriba el vespre i estic feta caldo, però una cosa a dintre meu somriu. I a fora, per què m'hauria d'enganyar?

M'encanten les converses que duren hores. En un banc, mentre distrec a algú que hauria d'estar treballant. En una biblioteca buida, mentre algú m'explica la seva vida. O en una sala municipal, on recordem el passat. Converses de veritat, plenes de riure. Converses amb gent amb qui comparteixo determinades coses. Converses.

I m'adono que feia molt de temps que no estava així. Feliç de tenir el que tinc. Sense voler res que no tinc. Sense esperar res que no puc tenir. Sense esperar coses que sé que mai passaran. Controlant el que passa i el que deixa de passar.

Sense dependre de ningú, però depenent de 50 persones a la vegada. D'aquestes persones que em puc trobar pel carrer i que puc tenir una conversa d'hores.

Ja fa un temps que em vaig adonar que era així com volia estar. I m'encanta estar així. Vaig haver de recórrer molts quilòmetres per adonar-me'n. Avui pensava que potser sóc una mica cínica, perquè les coses que m'haurien d'haver afectat no m'afecten massa.

Però no sé per què, l'energia m'envaeix. I amb l'energia, el bon humor i l'optimisme. M'he adonat que determinades coses ja no m'importen el més mínim. I me n'alegro.

Però, del que més m'he adonat és de que sóc feliç així, que no canviaria la meva situació. Perquè el que compta ara sóc jo, i jo estic bé tal com estic.

I jo ja m'entenc.

dimecres, 5 de setembre del 2007

La pregunta maleïda

L'altre dia vaig parlar de que tenia dos projectes. Dos projectes que, segurament, ja no haurien de ser els meus projectes. Però hi són, i ara són la meva prioritat. Només aquests dos projectes. La resta, si s'ha d'esperar, doncs s'haurà d'esperar. I la resta vol dir tota la resta. Els meus caps de setmana. Els mails. El temps que passo a internet. Primer hi ha les dues prioritats. Després, tota la resta.

El problema és que els dos projectes tenen una pregunta associada. Una pregunta diferent per cada projecte. La pregunta maleïda.

Pel primer projecte, el més important, el que té la prioritat més alta, hi ha una pregunta. Una pregunta que estic farta de sentir. Va començar com un degoteig. Un cop de tant en tant. Fins que va arribar un dia en concret. Aquell dia em van fer la pregunta maleïda més de 10 persones, una darrere l'altra. La última que em va fer la pregunta, quan em va veure la cara, em va dir que a la seva època havia pensat fer-se una samarreta amb la resposta. O una samarreta que posés directament "no pregunteu". Això era fa un parell de mesos. Hem coincidit bastant, i no ha tornat a preguntar, per sort. Però...

Però la pregunta cada cop és més insistent. No hi ha dia que ningú em faci la pregunta. Crec que em posa més nerviosa el fet que em preguntin que no pas la meva pròpia consciència. I cada dia apareix algú i pregunta. A vegades, més d'una persona. Avui m'han fet la pregunta maleïda 5 cops. 5 cops!!!

M'estic pensant seriosament el tema de la samarreta.

El segon projecte és secundari, però també molt necessari. També té una pregunta associada. Una pregunta que no sé si vull que em facin. D'una banda, vull que me la facin, perquè si me la fan és que la cosa va bé. El problema és que, quan la fan, la pregunta no m'agrada. Em sento incòmoda amb la pregunta. No tan incòmoda com amb la pregunta maleïda del primer projecte, però la pregunta va seguida per altres preguntes, que aquestes no m'agraden.

Encara falta temps perquè em facin aquesta segona pregunta maleïda. Temps i esforços. I, prometo que el primer dia que algú em faci la segona pregunta maleïda, faré un post. Però no vull dir de què es tracta aquest segon projecte, perquè si algú coneix el projecte, ja està amb més predisposició a fer la pregunta maleïda. I no vull que ningú em faci la pregunta maleïda per compromís.

Només espero que les dues preguntes maleïdes no coincideixin en el temps. Em posaria dels nervis, sobretot perquè segurament es poden lligar les dues preguntes maleïdes i fer una tercera pregunta maleïda que les englobi a totes dues.

Els projectes consisteixen, d'una forma o una altra, a que la gent em deixi de fer la pregunta maleïda del primer projecte (llavors segur que troben més preguntes maleïdes, però ja no serà LA pregunta maleïda) i que algú comenci a fer la pregunta maleïda del segon projecte.

Per sort, la pregunta maleïda del segon projecte només me la faran, com a molt, un cop per persona.

Això ho he escrit a mitja tarda, a la feina, després de que algú em fes la pregunta maleïda i volent detalls. Després d'escriure-ho, m'he quedat més descansada. Però m'hi quedaré més ara, abans de tornar a treballar.

NO VULL QUE NINGÚ MÉS EM TORNI A FER LA PREGUNTA MALEÏDA EN UN PARELL DE MESOS!!!!!!!!!!!!!!

(Innocent de mi).

dimarts, 4 de setembre del 2007

Una reunió

A mitjans de juliol m'arriba un mail. Em convoca a una reunió, el dia 4 de setembre, a mig matí. Me'l miro (el mail), i penso que no té cap mena de sentit. Per què a la gent li agrada fer reunions que no serveixen per res? Però, en fi, ho deixo apuntat al meu cervell, i espero recordar-me'n. No tinc agenda. A vegades faig servir la del google, però mai penso a posar-hi les coses...

El mail tenia un remitent. Nom i cognom. Un nom i cognom que jo coneixia, però associat a una altra persona. Una altra raó per no posar Marc, Jordi, Josep o similar a un fill... Només de veure el nom ja em vaig posar de mala llet. El conegut que se suposa que era mig amic meu, que sempre ens havíem portat molt bé, i que el dia de sant Jordi em vaig trobar per la Rambla, i en veure'm li va dir a la seva nòvia que no volia passar per allà, perquè s'hagués creuat amb mi, pensant que jo estava despistada. Però vaig tornar al món dels vius just a temps de veure la maniobra i de veure-li la cara que va fer quan es va adonar que ho havia vist. Me'n vaig de tema. Però amb la de vegades que l'he ajudat a fer coses, el proper cop ja es pot esperar assegut a que l'ajudi. Ho sé, sóc una rancuniosa.

Em feia molta mandra, la reunió. Perquè m'havia de desplaçar considerablement del meu lloc de treball. No era anar a Barcelona, però sí perdre un quart d'hora d'anada i un quart d'hora de tornada. I, comptant que aquest matí he fet el vago i no he anat a gimnàs i he arribat aquí tard (o sigui, a l'hora que arribo quan no vaig a gimnàs), em quedaven tres quarts d'hora entre l'hora d'arribar i l'hora de la reunió. Resultat: que un cop he mirat el mail i quatre coses més ja només quedava mitja hora. I que per mitja hora, doncs he decidit que picava portes a veure si trobava algú i feia tota la feina d'aquest estil que tenia per fer.

Arribo a l'edifici, i com una idiota, pregunto on he d'anar. Per sort, la dona de la porta ja em coneix, i ja sap que sempre tinc problemes d'aquest tipus... És que cada cop m'envien a un lloc diferent, no és el meu lloc de treball, i no està indicat...

Arribo una mica abans de l'hora, i ja hi ha algú esperant. L'amo del nom. O sigui, qui convoca la reunió. A l'hora de començar no ha aparegut ningú (no sé de què m'estranyo). I llavors em deixa anar un comentari.

Odio la meva cara de nena. No, jo no veig que tingui cara de nena. La meva cara demostra l'edat que tinc. O això dic jo. Però la gent s'entesta a dir que no. Ahir en vaig parlar amb algú, i em va deixar anar un "em vas dir que en tenies vint-i-molts". I somric. Perquè això de vint-i-molts segur que ho he dit jo, però vint-i-molts em sona molt més jove que quasi-trenta, que és el que diria actualment. De fet, ja fa un temps que no dic vint-i-molts, sinó quasi-trenta. En fi, que li deixo anar a l'amo del nom que ja fa tres anys que em van passar aquest marrón. Ningú el volia, i em va tocar a mi... Compto mentalment els anys que fa que sóc aquí i m'espanto. A l'únic lloc on he passat més temps que aquí és a l'escola, i perquè hi vaig passar 8 anys. Als altres llocs hi he passat menys temps que aquí. I em recordo d'algú que em va dir que jo era un cul inquiet i que les feines no em durarien, perquè me'n cansaria massa ràpid. Però aquí estic, després de tants anys... Bé, no tants anys, però quan vaig aparèixer no pensava que estaria aquí tant de temps, sobretot perquè encara em queda algun any de contracte (sí, més d'un... quan vaig signar les cames em tremolaven, perquè no havia passat mai tant de temps seguit en un lloc, i em feia por, per això que em van dir un dia...)

Llavors apareix més gent. No sabia de què anava tot plegat, però em tranquil.litzo al veure que ells tampoc... Tots fan cara de "no sé què hi faig, aquí". Un arriba 5 minuts tard i es queixa de que és massa aviat del matí... Un altre arriba un quart d'hora tard, i no diu res sobre el retard. L'últim arriba uns 20 minuts tard. Ve de casa, directament aquí. Tampoc li sembla importar que hagi arribat 20 minuts tard...

Al final, tot pren sentit i en surto contenta. Si fins i tot he aconseguit parlar!

dilluns, 3 de setembre del 2007

Retorn a la normalitat

Entro a l'edifici i saludo a la persona que hi ha a la porta. Es diu igual que ma mare.

- Bon dia!
- Bon dia! Ostres, tu tan vermelleta, ja vens del gimnàs... Jo també ho hauria de fer, però...
- Va, total, només costa al matí, quan sona el despertador...

Sí, només costa al matí, quan sona el despertador, però aquest matí m'ha costat horrors. Estava ben blanca i amb unes ulleres de pam i mig. I això que ahir no vaig anar a dormir massa tard.

M'he despertat de cop quan he posat la tele. La tele m'ha retornat una veu, tot just engegar-la: "El Real Madrid ya es líder en solitario después de ganar por 0-5..." Sort que encara no portava les ulleres posades i no he vist la cara d'alegria del presentador i els gols del Madrid...

Una estona més tard, quan ja havia esmorzat, ha arribat ma mare de treballar, amb pa del dia.

- Oh, ja he fet tard!
- Tranquil.la.
- Però podries haver menjat pa del dia.
- Bé, a mi m'agrada més el pa quan fa uns quants dies que està fet.

Sí, ho deia de veritat. M'agrada més el pa una mica sec.

Ma mare ha somrigut, i m'ha dit que és el mateix que deia sempre l'avi, que mai volia pa del dia.

Al cotxe he passat tota l'estona buscant emisores que fessin música, i de cop m'he adonat que, després de tots els rotllos que he arribat a dir-li, encara m'he oblidat de parlar-li a l'Anna sobre algú que ha estudiat (crec) més música que ella (ja no dic més que jo, que no és massa difícil). Algú que em va veure avorrida, escoltant una cançó que havia tocat jo amb el piano, i que no vaig poder evitar tocar-la a sobre de les cames. Poc després em va fer un comentari parlant-me de música, donant per sentat que jo havia estudiat música...

A les 7 del matí, just quan obria el gimnàs, jo era davant la porta, a punt per entrar. Poquet a poquet, avui, que feia 3 o 4 setmanes que només feia pànxing. 5 quilòmetres i 30 metres. Una distància estranya, però té el seu sentit.

- Sí, però s'ha de fer l'esforç d'aixecar-se aviat.
- Tampoc és tan greu. Només és acostumar-s'hi.

Entro i miro el correu. El de veritat. I hi trobo una nòmina i un regalet. Havia tingut un flaix, sobre el regalet, però no era gaire difícil. Abans de mirar, ja m'imaginava que hi seria, i què hi hauria. Però això no vol dir que no em faci gràcia. I altre cop dic: moltes gràcies!!!

I després tot un dia de feina. Amb molta energia. L'energia que em donen els 5 quilòmetres del matí. L'energia que em dóna aquesta felicitat que tinc que no sé d'on surt. O potser sí. L'energia que em donen dos projectes, dues il.lusions, dues coses que seran la meva prioritat els propers mesos. I és que ho tinc molt clar: per ser feliç, sempre he necessitat projectes, feina a fer, coses que vagin prenent forma dia a dia. I ara en tinc dos! I sé que no hauria de tenir aquestes dues coses, perquè ja haurien d'estar solucionades. Però les solucionaré els propers mesos. I tant que sí!

Quan torno a casa, 14 hores més tard d'haver-ne sortit, estic contenta. Però no només estic contenta. Sé que és el meu moment. El moment de la Lluna. El moment de preocupar-me de mi mateixa. El moment d'aconseguir aquests dos propòsits. I ara per ara, això és el més important.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Diumenge

M'encanta aquesta peli. Per què he acabat davant la tele mirant-la? Per què m'està distraient? Per què no he pogut fer el que volia fer i m'he hagut de quedar aquí mirant com acaba, encara que ja ho sé?

Per què el timbre, que acaba de sonar, em molesta tant? Faré veure que no l'he sentit...

Havia oblidat els diumenges.

El diumenge al matí, ma mare baixa al poble i compra un parell de diaris.

Era la nineta. La meva nineta. Ha aparegut a la porta amb uns fils, perquè li faci un braçalet. Algú recorda aquells braçalets que féiem quan érem petits? Jo en vaig fer moltíssims! I ara, a la meva nineta li agrada que li faci braçalets.

Com m'encanta aquesta peli! Podria estar fent el braçalet mentre miro la peli, però he d'acabar el post.

Què deia? Ah, això, els diumenges. Ma mare compra els diaris.

Altre cop el timbre...

La nineta ha trucat al timbre i ha sortit corrents.
Si eres lista, aprendes de tus errores.

Realment, jo dec ser molt poc llesta...

Diumenge. Diaris. No acabaré mai el post.

Una estona abans de dinar, agafo els diaris i em poso davant de la tele. El meu pare es mira el futbol de segona, o les motos, o el que sigui que facin a la tele. I jo em poso a fer els entreteniments del diari.

Sí, els entreteniments. No em miro res més del diari. Sí, sóc molt adulta, jo. Faig el mateix que feia quan tenia 12 anys: agafar el diari i passar de tot, excepte dels entreteniments.

Oh! Com m'encanta aquesta peli! Sé que no seria una peli que ningú es pensés que jo miraria, però... m'encanta! Els guionistes es mereixen un premi. O dos. Sí, és una merdeta de pel.lícula, però a mi m'encanta. No té per què ser una peli bona, perquè m'agradi.

Estic més per la peli que pel post, mare meva, no sé què sortirà...

Feia moltíssim que no feia els entreteniments del diari. Ja no ho recordava. Entre els dies que vaig estar sola i no vaig anar a comprar el diari, i els dies que vaig estar fora...

Ooooooohhhhh!!!

Tot i saber-ho, m'encanta.

També feia molt que no veia la peli, però tot i així ho recordava.

Crec que hauria de publicar el post i començar a fer el braçalet per la nineta. Publico sense rellegir. Això no ho entendré ni jo!

dissabte, 1 de setembre del 2007

Nois, bicis i ja no sé què més

Ahir al vespre, quan vaig anar a dormir, tenia clar que avui m'aixecaria i faria un post. Hagués sigut divertit, fer aquell post. Però ja no el vull fer.

Però hagués sigut divertit. La situació: una familiar meva, a qui agrada moltíssim xafardejar, i per la que el més important és l'aparença i l'aspecte físic de les persones, està a fora casa. Arriba un cotxe. Un cotxàs. Un d'aquests cotxes que dubto que baixin de 40000 euros, d'una gran marca, però no un monovolum, sinó un gran cotxe. En surt un noi. Diguem que el noi que en surt va a conjunt amb el cotxe. Vestit impecablement, tot de negre, amb pantalons de marca i una camisa. Entre metre vuitanta i metre noranta d'alçada, i fart d'anar al gimnàs, però sense ser del tipus porter de discoteca. Una edat aparent d'entre 25 i 30 anys. M'he deixat alguna cosa? Em sembla que no. La veig a ella, mirant-se'l de dalt i baix i tornant-se de tots colors. D'una banda, morint-se per preguntar qui és aquest noi, i per què em saluda somrient i entra a casa, quan no hi ha els meus pares. I d'altra banda, verda d'enveja de veure aquest noi amb aquesta aparença. No cal ni dir que vaig gaudir del moment, rient per mi mateixa! I que quan va arribar ma mare, el primer que va fer va ser interrogar-la...

Però les coses han canviat aquest matí. És setembre i sóc feliç, tot i que no sé per què. Miro a banda i banda, i veig que les coses no van tan bé com haurien d'anar. Totes les coses. Però tinc energia, i ganes, i m'és igual que tot no vagi com ha d'anar, perquè... no sé ben bé per què. Hi ha gent que està trista, t'ho mires des de fora i no hi veus raó. I jo...

Perseguint el gos per casa els avis, he anat a parar a un lloc i he hagut de riure. Ara ja sé on és la meva bici! Estava perduda, sabia que havia d'estar a casa els avis, però mai se m'hagués acudit buscar-la allà, al lloc on l'avi es canviava quan arribava de l'hort.

He somrigut. És una coincidència que, després de tant de temps, trobi la bici just aquesta setmana. Just quan fa una setmana vaig pensar que l'havia de tornar a agafar. Lluny queden aquelles èpoques en les que els meus companys anaven en moto i a mi no em deixaven, i em passejava pels pobles del municipi (i dels municipis propers) en bici. I, no ens enganyem, visc en zona muntanyosa, o sigui que em feia molta gràcia.

Però feia... buf, no recordo quants anys (sí, anys!) feia que no agafava una bici. La tonteria de l'spinning no compta, que allò no és una bici ni és res. Per això, quan fa una setmana algú em va dir que per què no agafàvem una bici i anàvem a donar un volt...

He de dir que allò que diuen de l'anar amb bici és ben cert. Ja em teniu a mi, a sobre d'una bici amb la que no tocava de peus a terra (i em faltava bastant) i bastant cutre, pensant si encara sabria anar-hi. Però... miraculosament, encara sabia anar-hi. D'acord, tenia algun problema per frenar, però és que no tocava al terra, i no parlo del seient, sinó de la barra. A part de que la bici estava defectuosa i...

Però ric. Em ric de mi mateixa. I veig la bici. La meva bici. Sé on és. Segurament no tingui vent a les rodes. Però estic segura que molt aviat l'agafaré. I ara ja tinc cotxe, però tornaré a recórrer els pobles de la vall, de la meva vall, amb ella. I tant que sí!