dimarts, 8 de novembre del 2016

L'artista que tots portem a dins


 Crec que hi ha gent que necessitem expressar-nos d'alguna manera, i ho podem fer escrivint o de moltes altres maneres. A vegades només ho fem d'amagat, a vegades ens deixem veure i tornem. Algú es creu que he deixat d'escriure, de fer posts mentals en les meves caminades cap aquí i cap allà? Si és així, va molt equivocat.

 Últimament, però, estic "viciada" (puc dir viciada?) a altres formes d'expressió. Altres formes de meditació, que de fet és el que feia quan em posava davant del full en blanc. Posar-me aquí i deixar que el cervell anés fent el seu camí, mentre els dits transcrivien el que feia el cervell.

 Fa uns anys, feia puzzles. Una de les millors teràpies, després d'una mala setmana, era passar-me hores davant d'un puzzle, només mirant com encaixar les peces.

 Després van venir els blogs. Em posava davant de la pantalla i els pensaments fluïen, mentre jo em calmava i meditava.

 Ara que vaig molt a peu (i faig molt esport), sempre sola, acostumo a fer posts mentals. A vegades, però, també els escric en algun lloc.

 Des de l'estiu, però, m'he apuntat a la moda del bullet journal. Potser només sóc una seguidora de les modes, i quan era l'època dels blogs, tocava fer blogs, i ara toca fer bullet journals. Però també vaig començar amb els blogs abans que es posessin de moda... i no he deixat d'escriure (dubto que ho faci mai).

 El meu bullet journal no és com els que surten si es busquen imatges de bullet journal al google. El meu bullet journal està ple de llistes, s'hi barreja la feina i els hobbies, i és una barreja de tot el que faig i deixo de fer durant el dia. En una pàgina s'hi pot trobar les notes i comentaris d'un llibre que he llegit, i a la pàgina següent una llista de bons propòsits per la setmana. A la següent s'hi pot trobar una llista amb tot el que hi ha al congelador de casa, i a la següent el que he fet un dia, el que volia fer, el que m'ha agradat del dia, o si ha plogut. Jo què sé. Com amb els blogs, representa que un blog és una cosa, i jo faig el que em dóna la gana :-)

 Però això no és tot. Fa unes setmanes, una persona propera a mi va començar a pintar. Va comprar un llibre, i em va enviar fotos de com ho feia. I em va fer enveja.

 Jo no volia comprar-me un llibre per pintar, però vaig aprofitar que he de fer uns "regals", per comprar-ne que es poguessin pintar. Vaig pensar que així aconseguiria un regal més personalitzat, i que qui ho rebés ho agrairia més (o no, però jo estaré més orgullosa de mi mateixa). Ui... viciada? enveja? orgullosa? Què m'està passant?

 Vaig pensar que m'hauria d'obligar a mi mateixa a pintar tots els regals, i que em costaria acabar-ho.

 Ahir m'hi vaig posar per primer cop, abans de fer el sopar. Vaig a provar, em vaig dir. Mitja hora més tard em vaig haver d'obligar a deixar-ho per anar a fer el sopar. Mentre pintava tenia la mateixa sensació que quan feia puzzles fa uns anys: em concentrava en pintar i m'oblidava de la resta.

 Suposo que tots tenim un artista a dins i ha de sortir d'una manera o una altra: escrivint blogs, dibuixant, pintant, fent figuretes,... Jo, de moment, he descobert una altra part artística de mi. I qui sap, quan acabi de fer tots aquests regals, potser m'hauré acostumat a pintar i seguiré pintant més coses... fins que surti alguna altra moda (o no).

dilluns, 29 d’agost del 2016

Només un?


Aquest estiu vam anar a Núria. Vam fer una mica de muntanyisme, i abans de marxar vam entrar a l'església.

 Recordo que l'última vegada que hi vaig anar (d'això ja fa uns quants anys), no em vaig ni voler acostar a la campana, però aquest cop hi vaig treure el cap.

 Un parell de dones de l'edat de ma mare estaven fent el tonto per allà, i rient, i tocant la campana. Una va posar el cap a dins de l'olla i va fer sonar la campana un munt de cops. Vaig mirar a la meva parella, que es va encongir d'espatlles, i vaig posar el cap a dins de l'olla, vaig agafar el cordill, vaig començar a estirar fort... i la campana no sonava ni a la de tres! (De fet, ni a la de 5, ni a la de 10).

 Després d'una estona que a mi em va semblar una eternitat, vaig aconseguir que la campana sonés un sol cop, molt dèbil. I em vaig aixecar d'allà mig avergonyida per les dificultats de fer-la sonar, però orgullosa d'haver-ho aconseguit per fi. I en aquell moment, una de les dues dones que havia estat fent el tonto per allà, se'm va mirar i, com si hagués fet una cosa dolenta, com si amb el que havia fet no n'hi hagués hagut prou, em va mirar i em va dir: "Només un?"

 I jo no vaig saber ni cap on mirar ni què contestar. Amb el que m'havia costat fer sonar aquella campana un sol cop, i ara va i resulta que, per algú que havia fet sonar la campana sense cap problema, allò no era suficient.

 I me'n vaig anar cap a casa amb la sensació que havia viscut una metàfora de la meva vida: intentar amb totes les forces aconseguir alguna cosa per la que altra gent no té cap mena de problema, aconseguir un petit triomf (però gran per l'esforç posat), i que llavors algú et digui: "Només això?"

 Fills? Des de molt petita que he dit sempre públicament que volia ser una mare jove i que volia tenir més d'un fill. Però la vida et porta per camins que sovint no saps on aniran. Ja fa molt temps que no puc ser una mare jove, i em queda poc temps per ser mare. Malgrat que hagués volgut ser una mare jove, ara això ja no és possible. I donades les circumstàncies, veig molt difícil que pugui ser una mare gran. Sí, ja ho sé, moltíssima gent abans que jo ha tingut fills sense cap problema. Però el fet de que algú faci les coses fàcilment no vol dir que tothom pugui.

 I, si per algun miracle aconsegueixo esser una mare gran, i només tinc un fill... per mi haurà sigut un gran triomf, malgrat que seré una mare gran, i veig molt difícil que en tingui més d'un. Però, tot i així, si ho arribo a aconseguir algun dia, sempre hi haurà algú que em dirà: "Només un?"

dijous, 14 de juliol del 2016

Necessito vacances!


 No m'havia passat mai. M'agrada la meva feina, i a vegades estic cansada, o tinc mandra, o el que sigui. Però mai a la vida havia necessitat unes vacances com les necessito ara. Bé, dic mentides. Fa mitja vida, quan vaig acabar la carrera, estava tan cremada i cansada que també les vaig necessitar.

 Som a mitjans de juliol i ja he preparat els llibres que vull llegir a l'estiu, i només faig que pensar en les esperades vacances. Estic cansada, tinc son, faig ulleres, i em sento com una zombi que només va tirant endavant esperant que passin aquestes dues setmanes que falten.

 Suposo que el fet que la meva parella ja faci un parell de setmanes que està de vacances no hi ajuda massa. M'aixeco. Esmorzo. Poso una rentadora/el rentaplats. Preparo carmanyoles. Em dutxo. I llavors desperto a la meva parella, que cada dia dorm entre una i dues hores més que jo. Vaig a treballar. Torno. I la meva parella té ganes de fer esport, d'anar aquí, d'anar allà. I jo estic cansada. Faig més feina de casa. Vaig a dormir massa tard. I torno a començar.

No és res que no hagi fet altres anys, però aquest any estic especialment cansada.

Trigaran gaire, a passar, dues setmanes?

dijous, 26 de maig del 2016

Medicaments


Ja fa temps que hi ha dues paraules que em posen malalta: paracetamol i ibuprofeno. Sí, no em curen, em posen malalta.

El primer cop que les vaig sentir va ser ja fa uns anys, quan vaig acabar a urgències amb un episodi de mal de panxa. Els símptomes eren els mateixos que els d'un atac d'apendicitis, però no em van trobar res. Bé, sí que em van trobar: m'havia vingut la regla feia unes hores, i la doctora d'urgències em va renyar per no haver-me pres res pel dolor. Encara recordo les seves paraules: "No estem a l'Edat Mitjana, no has de sentir dolor. Pren-te un paracetamol cada 8 hores cada cop que tinguis la regla! I vés al ginecòleg perquè et miri que no tinguis alguna altra cosa". I així ho vaig fer. El ginecòleg em va dir que alternés el paracetamol amb l'ibuprofeno, cada 8 hores. Un cop un, un cop l'altre. Al cap d'uns mesos vaig canviar de ginecòleg, i em va dir: "Paracetamol? Ui, no. Per la regla, ibuprofeno. Cada 8 hores. Cada cop que tinguis la regla".

Des de llavors, cada cop que vaig al metge per alguna cosa menor, tinc moltes possibilitats de sortir-ne amb una recepta o bé d'un, o bé de l'altre. O bé de tots dos alternats. I em sembla que el fet que me'n receptin un o l'altre depèn del metge... i del dia que tingui el metge. El resum, però, és que he acabat deixant d'anar al metge per les coses petites (si hi ha alguna cosa diferent hi segueixo anat, eh!). Total, ja sé què em receptaran.

Però ja fa temps que vaig deixar de prendre'm aquests dos medicaments, a no ser que em trobi molt malament. De fet, estem al mes de maig i diria que en tot aquest any no m'he pres cap de les pastilles miraculoses. Van bé per tot: pel dolor de regla, pels refredats, per la febre, pel dolor d'articulacions, pel mal de cap, per quan t'has donat un cop i se t'ha inflat alguna part del cos... em deixo alguna cosa? Segur que sí. Semblen els anuncis de tampons de quan jo era joveneta (pots nedar, pots muntar a cavall, pots fer el que vulguis!)

Fent números a l'engròs, si fes cas als metges, em prendria algun dels dos medicaments cada cop que tinc la regla (posem-hi 12 setmanes l'any?), cada cop que em refredo (posem-hi 2-3 setmanes l'any?), cada cop que tinc algun problema muscular (últimament 1-2 cops l'any)... segur que arribo a les 17 setmanes a l'any (una tercera part dels dies). Realment és necessari que, si no tinc cap malaltia, em mediqui el 33% dels dies?

Aquesta va ser una reflexió que ja feia temps que se'm repetia al cap, fins que vaig tenir un episodi de mals de panxa. És un tema recurrent a la meva família materna (almenys entre les dones). Totes arriba un moment en què comencen a tenir problemes de digestió. I apa, el metge em va dir que em prengués almax durant una setmana. Cada dia, després de dinar i després de sopar, em prenia el sobret i estava millor... fins que va passar la setmana i vaig descobrir que, a la que no em prenia el sobre, estava molt pitjor del que havia estat abans de començar a prendre'm l'almax. Aquí van saltar totes les alarmes. Tinc problemes digestius, sí, però són tan greus com perquè de la nit al dia hagi de començar a prendre'm un medicament dos cops al dia, cada dia, per sempre més? Si és que ni tan sols em van dir què tenia! Només que prengués almax. I vaig deixar de prendre almax. Encara tinc la caixa a mitges a casa, i si algun dia estic molt malament, n'agafo un sobre. Però no he arribat a acabar la caixa que vaig començar al principi.

I no, no m'he passat a l'altra banda. Les paraules acupuntura, homeopatia, flors de Bach... també em posen malalta. Els medicaments són importants, però crec que en prenem més dels que hauríem de prendre. Qui no coneix ningú amb problemes de colesterol que, com que es pren la pastilla, llavors menja el que li ve de gust, encara que sigui perjudicial per ell? No es podria prendre una pastilla amb menys medicament si mengés millor? Qui no coneix ningú que, a la mínima que li fa mal la punta del dit del peu, ja es pren alguna cosa? Jo em nego a prendre un medicament, així perquè sí. Ho sento. Si estic malalta, ja em prendré el que calgui, però no penso anar prenent medicaments cada dos per tres sense estar-ho.

Ara, quan tinc la regla, faig el que feien les iaies (si em veiés la doctora que em va agafar a urgències em tornaria a dir que no estem a l'Edat Mitjana, però m'és igual). Em prenc una barreja de camamilla amb altres herbes. La veritat és que una cosa calenta ve més de gust que una pastilla, i pel que sigui, fa molt que no he hagut de tornar a urgències. Quan em refredo, també em prenc una barreja d'herbes (aquest cop diferent), i no he trobat diferència en el temps de recuperació ni en la qualitat de vida dels dies que estic refredada. I quan tinc males digestions... bé, no en tinc massa. Preventivament, 2-3 dies a la setmana després de sopar, em prenc fonoll (com el que em donava la meva mare quan era petita) barrejat amb anís estrellat i vaig bé. Crec que això i no prendre gaires ibuprofenos ha fet meravelles a la meva panxa.

I a què ve tot això? Doncs que, com moltes altres coses, la gent es posa en una banda o a la contrària i la defensen aferrissadament. I si els portes la contrària, et volen convertir a la seva facció, sobretot si tens una posició que no és oposada (i per tant, pots anar allà on ells són). Al meu entorn tinc gent dels dos grups, i ahir vaig tenir converses amb la gent dels dos:

En la primera conversa, algú em va dir que no prenia mai res de medicaments. Que des que es fa acupuntura i pren homeopatia, no ha tornat al metge. I que es troba genial. Que tots prenem massa medicaments i que no n'hauríem de prendre. Ho sento, però no. No hi estic gens d'acord. Hem de prendre medicaments quan fa falta. No estem a l'Edat Mitjana! :-D

La segona conversa va ser del tot diferent. Algú em deia que jo no prenia mai medicaments, i que això no era normal. Que si tenia alguna molèstia m'havia de prendre un paracetamol o un ibuprofeno. Però no em va saber contestar ni quin dels dos, ni per què.

I a on quedem els del mig? Els que creiem en la medicina, però no volem prendre medicaments quan no és necessari?