dijous, 30 de novembre del 2006

Desitjos

L'altre dia em van enviar un powerpoint d'aquests que has de demanar un desig. D'aquests que jo no reenvio mai, però que sempre t'amenacen: si ho envies a 10 persones, se't complirà el desig. Si no ho envies a 10 persones, et caurà un meteorit pel cap i et moriràs (o qualsevol cosa similar), i el teu desig mai es complirà.

Quan va ser l'hora de demanar el desig, i com que ja sabia el que vindria després, vaig demanar just el contrari del que hagués demanat.

Quan el powerpoint em va amenaçar que si no enviava allò a 10 persones el desig no es compliria mai, vaig somriure i vaig pensar que precisament era el que volia.

Ningú em salva de que em caigui el meteorit pel cap, però... es complirà el contrari del que vaig desitjar, que en realitat és el que desitjava?

dimecres, 29 de novembre del 2006

Vida virtual, vida real?

Des de fa uns dies que discutim (per dir-ho d'alguna forma) amb una altra persona si la vida virtual és vida real o no ho és. Jo dic que no, l'altra persona diu que sí. Que faci dies que ho discutim no vol dir que ho discutim tot el dia, sinó que la nostra forma de comunicar-nos és a través d'internet, malgrat que primer ens vam conèixer en persona, però com que vivim lluny (bé, tampoc tan lluny, diria que eren dues hores de tren), internet ens serveix per mantenir el contacte. Així que als vespres, quan arribo a casa, acostumo a tenir un mail que m'espera. L'endemà al matí, quan aquesta persona arriba a treballar, acostuma a tenir un mail que l'espera. I, últimament, parlem d'això, de la vida virtual i la vida real.

La vida virtual pot semblar vida, però no ho és. No saps mai qui s'amaga a darrere la pantalla. És més, encara que algú digui la veritat, si és que existeix, sempre te'n faràs una idea irreal. Perquè tots tenim la nostra imaginació, i sobretot ho he notat llegint llibres, que jo m'imagino les coses d'una manera, i sovint són molt diferents de com s'ho ha imaginat algú altre. Suposo que aquesta és la grandesa dels llibres que acostumo a llegir jo, que per això m'agraden, perquè et crees un món imaginari, però aquest món... poden ser molts móns diferents.

Aquí sóc anònima. Però, a part d'aquí, acostumo a donar la cara, a dir qui sóc. Perquè... doncs no ho sé, perquè em sembla molt més normal anar amb l'identitat per davant.

La vida virtual no és vida, i no crec que ningú em faci convèncer del contrari. Sí, amb aquesta persona amb qui discutim sobre això, el contacte que tenim és bàsicament virtual. Però en cap cas diria que és una persona virtual, perquè està allà, i qualsevol dia que li digui si vol anar a donar un volt, trobarem un dia, jo faré una hora i mitja de tren, aquesta persona en farà mitja, i ens trobarem. Una vida real.

Però llavors hi ha altra gent, gent virtual. Potser és que avui tinc mal dia, però la gent virtual cada cop em sembla més irreal. Sí, són reals, però estan en un altre univers. No em serveix la frase, que últimament sento molt, de que sempre que vulgui em puc connectar a internet i tinc una vida, que sempre em puc connectar i trobaré algú amb qui parlar. No. Em nego a acceptar aquesta frase. Sempre que vulgui em puc connectar a internet i probablement trobi algú amb qui parlar. Però no és parlar. És... sí que és parlar, però no és parlar. I, sobretot, no és vida.

Sembla estrany que sigui jo la que digui que això no és vida, i que gent que gairebé no es connecta a internet em diguin que això és vida.

Cada cop m'allunyo més, i conscientment, de la gent que no és real. Que no és que siguin gent irreals, sinó que són virtuals. Gent a qui no conec. Gent que no em volen conèixer. O gent que em coneixen però que continuen essent virtuals. Perquè, la veritat, jo no vull cap vida virtual. Vull una vida real. I sí, ja sé que algú em podrà preguntar que què faig aleshores escrivint això. O que què faig aquí, en un racó on continuaré essent virtual per la resta de la gent durant molt de temps. La veritat és que no ho sé. O per què escric això, si sé que probablement algú s'ho agafi com una cosa personal, quan en realitat no ho és, quan el que faig és divagar i prou, però que hauria d'anar més amb compte, perquè no seria el primer cop que algú s'enfada amb mi per alguna cosa que no s'ha entès bé.

El que sí sé és que també hem estat discutint és si el meu jo virtual és el mateix que el meu jo real. I jo segueixo dient que no. Segurament hi ha un jo virtual per cadascuna de les persones que llegeixen això. Que tampoc són moltes persones, però si hi hagués un jo virtual per cadascuna d'aquestes persones i jo fos totes elles, tindria unes quantes personalitats.

No és que digui que deixo el blog. Tampoc és que digui que vull deixar de parlar amb qui sigui que només conec virtualment. Només que... les persones virtuals no són reals. Algunes es surten per la tangent cada cop que preguntes alguna cosa, d'altres apareixen i desapareixen per art de màgia, quan els ve bé.

De fet, jo sóc la primera que tinc vergonya. Jo sóc la primera que em costa parlar cara a cara amb la gent, sóc la primera que em costa conèixer algú. Però també sóc la primera que no trobo el sentit a comunicar-se només a través d'internet, no en el cas de persones a qui separa una distància, sinó persones properes. O persones que tenen possibilitat de trobar-se cara a cara i només es comuniquen a través d'internet. No sé, no ho trobo real. Per més que algú em digui que això és una vida real.

dimarts, 28 de novembre del 2006

Tres objectes que no necessito

Ahir (o era abans d'ahir?) en pere proposava una espècie de meme, on demanava tres objectes que no necessitem i que ens comprarem aquestes festes.

Al principi jo vaig pensar que no em compro coses que no necessito. Més que res, perquè com que no vaig gairebé mai a comprar, és difícil que em compri coses que no necessito. I, ja de pas, també és difícil que em compri coses que necessito.

Però hi he estat pensant, i estic segura que em compraré com a mínim tres coses que no necessito.

Sé que un dia, quan passi per davant d'una determinada botiga de joguines, em pararé i tornaré a casa carregada de paquets. Els meus regals per tota la colla de nens que m'envolten. M'encanta fer-los regals.

Quan arribi a casa, la meva mare em veurà, i es recordarà que també ha de comprar coses pels nens. Així que em preguntarà quin dia la puc acompanyar a comprar.

Aquell dia sortirem de casa en direcció a la botiga de joguines que més li agrada a ma mare. Però pel camí, ens pararem a les parades del pont de Pedra:

- Ja que som aquí, per què no m'ajudes a escollir alguna cosa per no sé qui, que m'ha tocat a l'amic invisible?

I, és clar, anirem a les paradetes. I no ho podré evitar. Començaré a mirar, i em compraré unes arracades o un anell. Unes arrecades o un anell que no necessito per res, que a casa en tinc per donar i per vendre. I unes arracades o un anell que no necessito, perquè igualment, sempre vaig amb el mateix. Sempre em fa mandra triar, així que sempre em poso les mateixes arrecades i els mateixos anells. Un dia en trio, i m'ho poso durant un parell de mesos seguits, sempre el mateix. Així que no en necessito més, perquè com que sempre em poso el mateix, i ja tinc prou varietat, no cal tenir-ne més.

Després del pont de Pedra, passarem per davant d'una llibreria. Jo em miraré l'aparador, com qui no vol la cosa. Mai hi ha res que m'interessi, a l'aparador, però això tant s'hi val. Ma mare s'apiadarà de mi, i entrarem a la llibreria, on segurament compraré algun llibre (més d'un) que no necessito. Algun llibre que fins aquell moment no sabia que existís, però que, a més, segurament trigaré més d'un any a llegir-me. Hi ha cua, i entre els llibres de la biblioteca i els de casa, el temps d'espera per llegir un llibre ha de ser bastant alt, a casa meva. Però, tot i així, me'ls compraré.

Finalment arribarem a la botiga de joguines. Començarem a mirar. I jo... jo m'enamoraré d'un puzzle en tres dimensions. O d'un puzzle de no sé quantes mil peces. O d'un joc d'arjeu. O alguna cosa similar. I aquests jocs tampoc els necessito. A casa en tinc molts. Alguns encara per resoldre, altres que ja no recordo com es resolen. Puzzles per fer. Puzzles a mig fer. No, definitivament no els necessito. I, segurament, tampoc els faré servir en, posem-hi, un parell de mesos després de comprar-los.

Així que, en total, segur que em compraré com a mínim 3 coses que no necessito per res. Però, comptant amb què ma mare, previsora ella, farà que ho emboliquin i que algú m'ho regali, doncs encara hi sortiré guanyant. Perquè sí, no necessito per res les arrecades o l'anell, ni els llibres, ni els jocs. Però és que encara necessito menys... un estoig de maquillatge (jo no el faig servir per res) o les arrecades d'animalons que cada any em regala la mateixa persona (i que no sé pas per què continua fent-ho, si mai me les poso!).

dilluns, 27 de novembre del 2006

Per primera vegada

Nervis. Molts nervis. Bé, de fet jo sóc tan nerviosa, que els nervis m'ataquen dia rere dia.

Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.

Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.

Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.

Ja estàs a punt quan... reps una notícia.

Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.

Merda.

I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.

Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.

Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.

I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.

I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.

Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.

Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.

Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.

I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.

Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.

Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.

diumenge, 26 de novembre del 2006

Curiositats, gats, i altres espècies

Diuen que la curiositat va matar al gat...

També diuen que jo, de petita, era la nena dels gats. Els gats em buscaven i jo els buscava a ells.

També diuen que jugant amb els meus cognoms...

No sé si tinc curiositat, si sóc xafardera de mena o què. Però, quan alguna cosa m'interessa o em crida l'atenció, sóc capaç de buscar fins i tot a sota les pedres. I es troben coses, moltes coses.

El problema és que també es troben contradiccions.

I qui diu contradiccions, diu mentides.

Com si jo no hagués dit mai una mentida, és clar. Que aquí, el que sigui innocent...

El problema és que, rebuscant per sota les pedres, es troba informació.

Massa informació.

Més de la que hauria de saber.

Ja passa, de tant en tant.

I llavors et trobes en una situació en la que algú t'explica una cosa. I... i què? Doncs que hi ha dues possibilitats: o ja la saps o saps que t'està dient una mentida.

I quina cara fas?

Com es fa cara de "ah, sí, no ho sabia!" quan en realitat ja ho saps...

Però, el més important, com es fa cara de "ah, sí?" quan en realitat s'hauria de fer cara de "m'estàs dient una mentida que no et creus ni tu".

No sé si la curiositat va matar al gat. Però a mi, de vegades, em fa més mal que bé.

dissabte, 25 de novembre del 2006

La llibreta

Ahir a la tarda em vaig posar a buscar una carpeta per portar folis (per què, sinó?) Buscant la carpeta, hi vaig trobar una llibreta. Bé, de fet hi vaig trobar moltes coses interessants, però la que m'importa més ara és una llibreta. LA llibreta.

És una llibreta d'aquestes petites, que els fulls són de tamany aproximadament la meitat d'un DIN-A4. Pel lloc on estava, un lloc privilegiat a dins de l'armari, tota ben posada, fins i tot abans d'obrir-la i mirar què hi havia a dintre, ja vaig saber que havia de ser una llibreta especial.

I la vaig obrir. A la primera pàgina, un text en verd, que posava que era de l'Isaac Asimov. De qui, sinó, podria ser? Vaig girar la pàgina i vaig trobar-hi un món nou. Un món ple de colors. Cada pàgina està escrita d'un color, i coneixent-me, el color està relacionat amb el contingut. O, com a mínim, els colors estan posats seguint una successió que cert dia jo em vaig inventar.

Què hi ha a la llibreta? Doncs coses molt interessants. La llàstima és que només hi ha 9 pàgines escrites.

No recordo exactament quan vaig començar a escriure la llibreta. En tinc una idea vaga. Per les coses que hi ha escrites, i per com estan escrites, crec que són de la segona meitat dels anys 90. Una època en la que llegia molt, sobretot coses interessants (almenys per mi), però que encara no coneixia internet i no sabia que aquestes coses es podien publicar. Ara ho publicaria a internet, perquè tothom ho pogués trobar. En aquella època, ho vaig escriure en una llibreta, esperant que algun dia jo ho trobés i tot el que hi vaig escriure em tornés a fascinar com ho va fer el primer cop que ho vaig veure.

Crec que la llibreta tindrà continuitat. Primer he de descobrir això dels colors, quin criteri feia servir. I suposo que ja em costarà, que a vegades el meu cervell s'inventa unes històries... I llavors, doncs a seguir omplint la llibreta amb coses interessants, coses curioses. Perquè sí, ho puc publicar a internet i allà es quedarà perquè tothom qui vulgui ho pugui veure. Però també necessito fullejar algun dia la llibreta i tornar a veure tot allò que un dia em va fascinar. Perquè a la llibreta no hi han coses banals, sinó coses que em fascinen. Coses que acabo de tornar a veure i m'han agradat, suposo, com el primer dia que les vaig veure.

I és que no sé on vaig trobar el text de l'Asimov. Ni tan sols sé per què el vaig copiar on el vaig copiar. Però ara, i després de llegir-lo, sé que no hauria trobat cap text més apropiat per posar a la primera pàgina d'aquesta llibreta. De LA meva llibreta.
S'ha calculat que, al llarg de la seva existència, un ésser humà pot arribar a rebre més de cent milions de dades d'informació. Alguns creuen que aquest total és encara més elevat.

Precisament aquest excés de capacitat és la causa que ens ataqui una malaltia súmament dolorosa: l'avorriment. Un ésser humà col.locat en una situació en què té oportunitat d'utilitzar el seu cervell només per a una mínima supervivència, experimenta gradualment una diversitat de símptomes desagradables i pot arribar fins i tot a una greu desorganització mental.

Per tant, allò que realment importa és que l'ésser humà senti una curiositat dominant i intensa.

divendres, 24 de novembre del 2006

Un clauer

Surto del cotxe i em poso la mà a la butxaca, buscant les claus. He aparcat el cotxe al lloc més proper a on vaig, cosa que vol dir que vaig aviat. O molt aviat? Em miro el clauer i somric. Fa un any i mig que el tinc, aquest clauer. Sempre va amb mi, però no m'acostumo a recordar d'on va sortir. Però avui me n'he recordat.

Fa un any i mig vam marxar amb una companya. De fet, jo només sabia com es deia, no ens coneixíem, i havíem de passar un parell de setmanes juntes. Bonica perspectiva, no?

Vam arribar a lloc. Després d'un dia ja vaig veure com aniria la cosa. Ella va començar a xerrar amb molta gent, a anar aquí i allà. I jo em vaig quedar en segon pla, com sempre. Als matins m'aixecava a les 7 o quarts de 8. No perquè tingués molta cosa a fer, sinó perquè ja no m'aguantava més al llit. Anava a esmorzar sola, i com que l'habitació estava ocupada per la meva companya que dormia, me n'anava a passejar.

Ella em va empènyer a anar al ciber. En aquell lloc no hi havia massa cosa a fer, així que quan obrien el ciber, a les 10 del matí, jo ja estava cansada de passejar, i me n'hi anava. El ciber era una miqueta car, però tampoc tenia res millor a fer.

A les tardes les coses seguien el seu curs normal. Ella sempre estava envoltada de molta gent, i jo normalment estava sola, tot i que de tant en tant venia algú a parlar amb mi. Bàsicament, venien quatre persones, que jo recordi.

Un d'ells era el portuguès. Era un home gran, que parlava només portuguès. Tenia molts problemes perquè la gent l'entengués i jo l'entenia, així que venia a parlar amb mi. Potser jo era la única que l'escoltava, perquè tampoc era tan difícil d'entendre.

Un altre era català. Era l'únic català d'allà, exceptuant-me a mi. Va intentar parlar amb la meva companya, però com que ella no li va fer ni cas, venia a explicar-me la seva vida a mi.

També hi havia el bolivià. Era un noi que sempre em venia explicant-me històries de no sé què. La qüestió és que sabia moltes coses, i era interessant el que explicava... els 5 primers minuts. Després es feia una mica pesat.

I finalment hi havia un altre noi, del lloc on érem, que tampoc xerrava amb gaire ningú, però que parlava amb mi de tant en tant.

Jo em mirava l'altra noia i pensava que coi, també podria haver entrat jo en aquell grupet de gent. Però, d'aquell grupet, jo només parlava amb ella, i tenia el convenciment de que era perquè compartíem habitació, que sinó ni això.

Als vespres sopàvem. Ella se n'anava amb el seu grupet i jo me n'anava a l'habitació, a dormir.

I així van passar dues setmanes. Dia rere dia, tots iguals.

L'últim dia jo vaig anar al ciber, com cada dia. Vaig estar-m'hi una horeta, com cada dia. I quan ja havia passat gairebé una hora, se'n va anar la llum. Com que tot era automàtic, el caixer no sabia exactament quant costava el que jo havia gastat. Però jo sí que ho sabia. Malgrat dir-li, em va deixar marxar sense pagar, amb un somriure. Sempre somreia. Bé, a la meva companya no la somreia, però a mi sí. No tinc més informació.

A la tarda vaig estar parlant amb unes quantes de les persones que acostumaven a parlar amb mi. Persones solitàries, que no parlaven amb gaire gent, però amb mi sí.

Al vespre vam anar a buscar l'autobús per tornar a casa. Quan vam pujar a l'autobús, li vaig ensenyar a la meva companya un clauer que m'havia regalat el bolivià: havia tret una bossa, tota plena de clauers, i em va dir que triés el que més m'agradés, que me'n regalava un. Jo li vaig donar les gràcies i aquí va acabar tot. Quan li vaig ensenyar el clauer, la noia em va dir:

- Ah, ¿le has comprado un llavero?
- ¿Comprado?
- Sí, ¿no lo viste? Los vendía a 2 euros y medio.
- Ah, sí? Pues me lo ha regalado.
- Bueno, claro, como era uno de tus admiradores...
- ¿Admiradores?
- Sí, él y tres o cuatro más. Siempre estaban revoloteando a tu alrededor.
- ¿Cómo dices?
- Sí, él, el portugués, el catalán, el chico aquél raro... siempre estaban cerca de donde tu te ponías.
- Pues no me di cuenta.
- Ya. Estaban por ahí, esperando para hablar contigo.
- Ah...

En aquell moment sé que vaig pensar que ja podrien haver sigut altres persones, i no les més frikis de per allà.

Segueixo conservant el clauer. M'agrada aquell clauer, així que es queda amb mi. Tot i que és estrany, perquè el clauer, com el rellotge, deu ser una de les poques coses que sempre porto a sobre, que no em canvio mai.

Ja veig que el dia que vulgui que algú es recordi de mi... li hauré de regalar un clauer! Bé, de fet li hauré de regalar un clauer suficientment encertat com perquè li agradi i hi vulgui posar les claus. Això sí: un cop has guanyat el clauer... sempre el portarà al damunt.

Una cosa tan senzilla com un clauer. Ara, jo el meu no el canvio. Hauria de trobar-ne un de... bé, no se m'acudeix cap clauer millor que el que tinc ara!

diumenge, 19 de novembre del 2006

Em pots recomanar...?

És la meva especialitat. Bé, de fet no és que sigui la meva especialitat, perquè no en sé massa, però tothom es pensa que és la meva especialitat. I això és horrible, quan tothom es pensa que tu saps una cosa i tu ets conscient que no la saps. Perquè et venen preguntant sobre allò i tu... no saps què dir.

Fa uns mesos, un dia jo em vaig comprar un parell de llibres. Vaig veure'n el títol, els vaig fullejar, i vaig pensar que podrien estar bé. Encara m'hi he de posar, perquè aquell dia no només em vaig comprar aquells dos llibres, sinó que me'n vaig comprar cinc, i he començat atacant els altres. Algun dia començaré a atacar aquests dos llibres, però prefereixo tenir els altres una mica més avançats, perquè si n'estudio 5 a la vegada, al final em faré un bon embolic.

La meva sorpresa va ser quan, anant jo tota orgullosa amb els meus llibres, algú em va dir que una altra persona s'havia comprat aquells dos llibres. Ah, sí? Vaig pensar. Doncs si se'ls ha comprat tal persona, segur que he encertat en l'elecció. La meva sorpresa va ser encara més gran quan qui em va dir que se'ls havia comprat em va sortir amb:

- Sí, és que ha vist que tu els havies comprat, i m'ha dit que si te'ls havies comprat tu, havien de ser bons, que ell també els volia comprar.

No sé per què, em vaig recordar d'un acudit sobre hiverns freds i indis...

Aquell dia, algú em va preguntar pels llibres, i vaig dir que en tenia un munt. I un munt vol dir un munt. No tants com voldria, perquè els llibres dels que estic parlant són cars, i sovint, quan vull consultar algun tema, em falten llibres. Però hi ha el que hi ha, i tinc els llibres que tinc. Passen de la trentena, segur, però no crec que la passin de massa.

Avui, algú ha aparegut del no res. No tenia ni idea de qui era. Ja sóc una mica despistada, jo... Però si no em sonava, és que no hi havia parlat mai. O potser sí, jo què sé. Em ve i em demana consell. Em diu que si li puc recomanar un llibre que parli d'aquest tema (el tema que tothom es pensa que és la meva especialitat) i que tingui tal característica i tal altra. I jo em quedo en blanc. Llibre? Així? Ni idea.

I aleshores se m'acudeix. Veig el llibre. Un llibre molt maco. La portada verda. Fins i tot veig el dibuix que hi ha. Però no li puc dir ni el títol, ni l'autor. I és una pena, perquè és exactament el que aquesta persona està buscant.

Arribo a casa, vaig a l'estanteria i em trobo el llibre. En veig el títol i l'autor. Però ara ja és massa tard.

dissabte, 18 de novembre del 2006

Una ventafocs

Em sembla que feia més d'un any que no entrava en una sabateria. Potser m'equivoqui, però si hi he entrat, dubto que hi hagi entrat més de dues vegades en l'últim any. I és que les sabateries i jo no lliguem. Bé, de fet no lligo ni amb les sabateries, ni amb les botigues de roba, ni amb res que se li assembli.

Però, és clar, quan fa més d'un any que vas amb les mateixes sabates (sí, sempre vaig amb el mateix parell, algun problema?) arriba un moment en què diuen prou. I aquesta setmana les meves sabates van dir que prou, que en necessitaven unes de noves.

Així que ma mare m'ha mig arrastrat fins a la sabateria. Jo li he dit a la dependenta el que volia. He rigut molt quan m'ha aparegut amb unes sabates que eren exactament el que jo volia. Per què he rigut? Doncs perquè eren el mateix model que portava en aquest moment. No escriuré el que he contestat al comentari de ma mare:

- Sí, però aquestes noves tenen un repunt blanc.

Perquè em sembla que és bastant evident...

Però, és clar, llavors ma mare ha volgut unes sabates per ella. Jo ja tenia les meves, que costaven 85 euros, però ja que les anteriors m'han durat un any i hi he caminat moltíssim, són uns euros ben pagats. Així que ella ha començat a mirar sabates i jo he fet una cosa que no faig mai: mirar sabates.

El que sí que he fet és el que faig sempre: tenir les coses clares. Encara no sé com puc arribar a tenir les coses tan clares. Allà estaven, unes sabates totalment oposades al que li havia demanat a la dependenta. Però sí, aquelles sabates eren perfectes...

I me les he provat. I m'hi sentia bé. Així que me les he quedat. Tot i que... tot i que, acostumada a un altre tipus de sabates, aquelles eren molt més petites. I com que tinc els peus petitets i portava pantalons una mica amples, només em sortia la punta de la sabata de sota els pantalons. I se'm veien uns peus petits, petits.

Talment, com una ventafocs.

divendres, 17 de novembre del 2006

Em coneix?

Arribo al lloc on he quedat. De cop, un home d'uns 40 o 50 anys se'm queda mirant, tot sorprès. Jo no el conec de res, la seva cara no em sona de res. Però alguna cosa em diu que ell sí que em coneix. Li dic hola, em diu hola, però com que no em diu res més, jo vaig a la meva.

Una estona més tard, quan ja sóc on he de ser, entra un noi.

- Aquell home d'allà fora diu que et coneix.

Ah, veus? No, si ja deia jo...

- Diu que es recorda de tu, de quan eres petita.

Ah, sí? Pel gest que fa quan diu "petita", dedueixo que parla de fa uns 15 o 20 anys. Si ara em coneix, és que no he canviat gaire, cosa que no sé si és bona o és dolenta...

- Bé, de fet diu que es recorda del teu pare...

Ei, un moment! Que es recorda del meu pare? M'assalten unes quantes preguntes: es recorda de mi i que sempre anava amb el meu pare? Es recorda del meu pare i com que jo me li assemblo tant ha deduit que jo sóc aquella nena petita? Una barreja de les dues? Al veure'm ha pensat que potser jo era aquella nena i ha preguntat?

Em quedo amb les ganes de sortir i preguntar-li. Però ara ja no puc sortir.

dijous, 16 de novembre del 2006

Miratges i oasis

Un dia penses en la realitat. O en el que tu creus que és realitat. O en alguna cosa per l'estil. I arribes a la conclusió que t'equivoques. Que el que penses que és real, només és un miratge. I penses que d'acord, que tens raó, que no has de creure més en els miratges. I te'n vas a dormir ben convençuda.

Al dia següent, com qui no vol la cosa, parles amb algú. Tu tens els teus esquemes, i t'imagines com són les coses, o com han sigut. No ets cap detectiu, però sovint les encertes. Només cal observar i pensar sobre el que s'ha observat, mentre la resta de la gent parla o fa altres coses. O sigui, la meva especialitat. Així que tens una idea al cap del que és la realitat.

Però la conversa et sorprèn. Moltíssim. Perquè això no t'ho esperaves. Perquè el que acabes de saber xoca frontalment amb la realitat que tu el dia anterior havies dit que era un miratge. I el miratge es converteix en... un oasi?

I ho consultes amb el coixí. Vas a dormir, per segon dia consecutiu, pensant en el tema: el primer dia pensant que busques un oasi on només hi ha miratges, i el segon dia pensant que, amb una mica de sort, els miratges es poden convertir en oasis.

I al tercer dia t'aixeques somrient. Pensant en miratges i oasis. I t'adones que tant li fa que pensis o que deixis de pensar: no en tens ni punyetera idea. No saps si hi ha miratges. No saps si hi ha oasis. No saps si el que et penses que són oasis en realitat són miratges. Ni si el que et penses que són miratges són oasis.

I el tercer dia, d'aquí a una estona, te n'aniràs a dormir pensant en quin sentit té tot plegat. Pensant que tant li fa. Pensant que algun dia, potser, trobaràs la solució. Però, és clar, si camines pel desert i busques oasis, només sabràs si hi ha realment oasis si en trobes un. Si no en trobes, mai podràs dir que no n'hi ha, només que no els has sabut trobar. I, per tant, mentre no trobis oasis, saps que en continuaràs buscant. Per més que et vagis trobant miratges pel camí. O potser no. De totes formes, tampoc tens la resposta.

dilluns, 13 de novembre del 2006

La Heidi i el meu gos

Recordo que quan era petita mirava la Heidi. Ens sèiem amb ma mare al sofà, i ens posàvem a mirar la Heidi. En castellà, està clar. En aquella època només es podia mirar la Heidi (i qualsevol altra cosa) en castellà.

De la Heidi recordo moltes coses, malgrat que fa més de 20 anys que no n'he vist cap capítol. Aquell gronxador que hi havia al principi de tot, que era tan gran que arribava fins als núvols... La "señorita Rottenmayer" (o com s'escrigui, no tinc ganes de buscar-ho) cridant "Adelaida!" El Pedro amb una herba a la boca, estirat per les muntanyes mentre les cabretes van pastant. La Clara amb la cadira de rodes pel mig de les muntanyes...

Però hi ha dues coses que em recorden el meu gos. O que el meu gos me les fa recordar. La primera, en Niebla. Era un gos o una gossa? Perquè jo juraria que era un gos, però dient-se Niebla... I, per cert, si algú ho ha vist en català, com li diuen? En fi, que recordo el gos dormint tot el dia... però menjant mosques. Sí, sí, menjant mosques. Sempre em va fer molta gràcia. Un gos que no s'immutava per res, però a la que apareixia un insecte, queixalava l'aire i l'insecte desapareixia. El meu gos fa el mateix, tot i que no és tan tranquil com en Niebla. A la que apareix un insecte, de cop veus un moviment ràpid... i pam! Ja no hi ha insecte.

I la segona? Doncs les cabres de la Heidi. Bé, suposo que hauria de dir les cabres d'en Pedro. Quan s'acabava el capítol sortien les cabres fent uns bots de com a mínim dos metres. I per què em recorda això el meu gos? Doncs perquè el meu gos bota igual! Bé, no fa salts de dos metres, però quan està molt content es posa a botar. I ho fa exactament com recordo les cabres de la Heidi. La veritat és que fa molta gràcia.

Però no em feu cas. Amb els anys que fa que no veig un episodi de la Heidi, segur que ni en Niebla menjava insectes ni les cabres saltaven com el meu gos.

diumenge, 12 de novembre del 2006

Paper i llapis

Quan era petita, sempre escrivia amb paper i llapis. Després vaig canviar el llapis pel bolígraf. Però m'encanta escriure amb llapis. No, amb llapis de mines no. Amb llapis dels de tota la vida.

La vida m'ha portat a no escriure gairebé mai sobre paper. Tot es fa a través d'ordenador. Jo em resisteixo i faig coses sobre paper, però sempre en boli.

Aquesta tarda he recuperat el paper i el llapis. He estat fent uns apunts amb paper i boli. Sí, coses que no em demana ningú, coses que no es necessiten per res, però que jo apunto, les guardo en un arxivador, i sé que són allà el dia que les necessiti.

Si aquella mestra que tenia quan era petita, que em va fer fer tants quaderns de cal.ligrafia, veiés que ara no faig servir mai la meva bona lletra... i que quan la faig servir, faig coses amb brut, i no escric bé...

Però avui no. Avui he fet servir aquella lletra de quan era petita. Aquella lletra que em permet escriure en paper quadriculat i fer servir totes les files. Encara recordo el mestre de cinquè: "Lluna, t'he dit mil vegades que escriguis una fila sí, una fila no! Deixa d'escriure a totes les fileres de quadres, que t'hi deixaràs la vista!"

Però ara no tinc cap mestre ni professor que em digui que no ho puc fer. I si la meva lletra dóna per escriure a cada fila, jo escric a cada fila. I em faig uns apunts perfectes. Bé, perfectes per mi. Apunts amb moltes coses, que diuen moltes coses innecessàries. Però jo sempre he sigut així: ho he escrit tot molt ben explicat, fins al detall, encara que sàpiga que he de tenir un problema molt gran de memòria per no recordar el més bàsic.

Però, sobretot, els apunts són tot el que es vulgui, menys esquemàtics. Si es busca alguna cosa, s'ha de llegir tot, ni que sigui per sobre. Res d'allò de veure el paper i tot esquemàtic. Mai n'he sabut. Ni de fer les coses esquemàtiques, ni de deixar cap tipus de marge. Però, encara que en sabés, tampoc ho faria. Mai he sabut llegir esquemes. Suposo que perquè tampoc mai n'he sabut fer. Jo sempre ho he hagut de posar tot molt ben explicat, amb moltes paraules. I és que si algun dia, per casualitat, algú em passava un esquema d'algun tema... jo el passava "a net", i hi posava tot el de l'esquema... però ben explicat!

I el llapis? Ai, el llapis! És que m'encanta, a part de posar-hi totes les explicacions que poso... posar-hi comentaris en llapis. Això sí, un llapis dels de tota la vida. Amb la punta ben feta. I a escriure!

dissabte, 11 de novembre del 2006

Tard

A la radio sona l'hora en punt quan arribo al meu destí. Sempre hi ha aparcament, però avui no n'hi ha. Precisament avui, que havia de ser puntual, perquè he d'obrir la porta...

Dóno una volta. I dues. Finalment aparco. Arribo cinc minuts tard.

Arribo al lloc on vaig. Un passadís fosc m'espera. Vaig a obrir la porta, quan em surt una veu de la foscor. Una veu tan inesperada que em fa fer un bot i tot:

- T'estava esperant!

Veig la cara d'un nen, que se'm mira somrient. Em cau molt bé, aquest nen. Tot i que no en sé gairebé res. No conec els seus pares, sempre ve i marxa sol. Només en sé el nom de pila. Però té una cara que em sona. Penso que és familiar d'algú que conec. No seria gens estrany, això ja passa en els pobles. Quan anava a l'escola, érem uns 30 a classe, i d'aquests 30, 3 eren familiars meus... I no era la única: tothom era alguna cosa d'algú altre.

Obro la porta. No és una porta normal. És un tipus de porta metàl.lica com les de les botigues. Ai, que no sé explicar-ho millor. Jo ja li tinc la mida presa. Sé que s'ha de donar un cop sec, sinó la porta no s'obre. El nen, que ha vist obrir la porta més d'una vegada a altra gent, pensa que no podré i em diu que ja m'ajuda. Jo puc amb la meva part de porta, i després obro la seva part, després d'explicar-li com es fa. Ara, el proper dia, quan la vulgui obrir, ja podrà ensenyar als altres nens que ell pot i els altres no...

Mentre entrem, em diu que l'altre dia un amic seu va fer 10 anys. No entenc per què m'ho diu, així que no li dic res.

Passa una bona estona. Fins que necessito les dades del nen. El primer que li demano són els cognoms. Quan me'ls diu, em dic a mi mateixa "és clar!" Ja sé a qui s'assembla el nen. Un dels cognoms és el mateix que un nen que venia a l'escola amb mi. Serà un cosí? Un nebot? No en tinc ni idea. Però té la mateixa cara que aquell nen quan tenia 10 anys. Ho he vist tard, però ho he vist.

Poc després necessito la seva data de naixement. El nen somriu. I me la diu. Aleshores em pregunto quin dia és. I, exacte, el nen fa deu anys la setmana que ve! Somric. És tard, però al final he entès el comentari de l'amic que ha fet deu anys. I li dic: "Ei, la setmana que ve fas 10 anys, eh!" I ell somriu.

divendres, 10 de novembre del 2006

Sterkarm!

Vaig començar el llibre pensant que em parlaria d'elfs i de viatges en el temps. Com em podia resistir a un llibre en què la contraportada em prometia tot això? Per això, quan vaig començar a llegir i al cap de poques pàgines em vaig assabentar que els elfs no eren en realitat elfs, em vaig enfadar.

Però vaig continuar llegint. Al cap d'unes pàgines més, vaig pensar que el llibre m'explicaria una història d'una noia del segle XXI que vivia al segle XVI i vaig pensar si hauria d'abandonar el llibre.

Per sort, no ho vaig fer.

La història està a cavall entre el segle XVI i el XXI. Una empresa del segle XXI fabrica una màquina per viatjar en el temps (el Tub del temps) que permet viatjar exactament 500 anys enrere. Al principi del llibre diu que van a parar a una dimensió paral.lela, que no té a veure amb el present que hi ha ara al segle XXI, però llavors es passa el llibre amb la gent dient que els del segle XVI podrien ser els rebesavis d'algú. De totes maneres, aquesta idea d'anar justament 500 anys enrere és bona: tot el temps que passa en un segle, passa també a l'altre, i no es creen problemes degut a que si ara vaig més enrere o més endavant.

L'empresa del segle XXI vol anar al segle XVI per diferents motius, però, com sempre, el motiu bàsic són els diners. Vol arribar allà i explotar el petroli i altres energies que encara no han estat utilitzades. Però també vol crear una espècie d'agència de viatges i enviar a gent amb diners a respirar l'aire pur i fer turisme al segle XVI.

Tot seria perfecte per l'empresa excepte pels Sterkarm. Els Sterkarm viuen al segle XVI i, com és molt normal, lluiten perquè la gent que ve del segle XXI no els prengui la seva terra.

I aquí entra Andrea, una treballadora del segle XXI. L'envien a viure amb els Sterkarm. Quan comença el llibre, ella ja viu amb els Sterkarm. La veritat, a mi m'hagués agradat anar una mica més enrere en la història i saber com Andrea va ser acceptada pels Sterkarm, perquè després d'haver vist com són, em sembla que els primers temps havien de ser una mica difícils. És clar que quan comença el llibre ella ja és acceptada pels Sterkarm. I no només això, sinó que tothom dóna per fet que es casarà amb el fill d'un dels caps Sterkarm.

Al principi de tot del llibre, hi ha alguna pica-baralla entre uns i els altres. Tothom defensa el que és seu, però sense arribar a les mans. Però des de la pàgina 200 i poc fins al final (el llibre té 500 pàgines) és un no parar. És un d'aquells llibres que arribes a odiar, perquè se't tanquen els ulls i no pots parar de llegir, perquè la tensió no afluixa ni un moment. Que si ara uns ataquen als altres, que si ara els altres s'hi tornen, que si uns van amb pistoles i els altres els preparen una emboscada amb fletxes, que ara jo faig un hostatge, ara el fa algú altre.

I al mig de tot plegat, gent normal posada en condicions extremes. Explica una mica el que pensa la gent en general, centrant-se ara en un, ara en l'altre. Però bàsicament es centra en Andrea. Una noia normal, que va agafar una feina per anar al segle XVI perquè havia acabat la carrera i no tenia feina. Una noia que va escrivint sobre les costums dels Sterkarm, perquè vol escriure un llibre quan torni al seu temps. I una noia que ha estat acceptada pels Sterkarm i que viu amb ells, com si fos una Sterkarm més.

És inevitable posar-se al seu lloc. Quan la gent del segle XXI i la del segle XVI es comencen a barallar, i ella no sap què fer, perquè sap que, faci el que faci, estarà traint a algú: o bé a la seva gent, la gent del lloc on prové, o bé als Sterkarm, que són la gent que l'han acollit i que la tracten tan bé.

I, al mig de tot plegat, una pregunta: si es tanca el Tub per sempre, es quedarà al segle XVI o al XXI? Quedar-se al XVI vol dir renunciar a totes les comoditats del XXI, i no estem parlant de tonteries, sinó de coses com higiene, hospitals, absència de puces (com en diu ella)... Però tornar al XXI significa deixar Per (el fill del cap Sterkarm) i tornar a un lloc gris, on no és estimada com l'estimen els Sterkarm.

Pel mig, també, hi ha Per que li diu que es quedi. Li diu que no tingui por, que viurà molt bé, amb els Sterkarm. I que si algú li gosa posar una mà a sobre, ell el matarà. I Andrea pensa que el problema està precisament aquí: quan ell diu que si algú la molesta o li fa mal el matarà, no ho està dient metafòricament, sinó que ho diu seriosament. Molt seriosament. I jo hi afegeixo que, no només matarà a qui li faci mal, sinó que li tallarà el cap i el portarà a l'Andrea com a trofeig.

Així doncs, el llibre és un xoc de cultures, amb 500 anys de diferència. I no només xoc de cultures. Però, sobretot, gent que està al mig, que no sap com ha arribat a posar-se en situacions de vida o mort, i com intenten sobreviure de la millor forma possible. I acció. Molta acció.



Properament, en aquest mateix bloc...

No llevaba nada, ni siquiera un abrigo. Dijeron que no era necesario. Me permitieron conservar el jersey negro, menos mal. Y logré quedarme con la camisa; pensaba que me costaría un poco acostumbrarme a prescindir de ella. En el mismo pasillo, bajo el casco de la nave, donde nos agolpábamos, Abs me alargó la mano con una sonrisa de complicidad.
- Ten cuidado...
Ya había pensado en ello; no le estrujé la mano. Me sentía completamente tranquilo. Él quiso decir algo más, pero se lo impedí dando media vuelta, como si no hubiese advertido nada, y subí los peldaños hacia el interior.

dimecres, 8 de novembre del 2006

Hi havia una vegada un poblet...

Aquests dies he estat desconnectada d'aquí... però no ho he estat del tot. He seguit treballant amb ordenadors.

Ahir em va venir al cap que, d'aquí a uns dies, desconnectaré del tot durant gairebé una setmana: cap tipus d'ordenador, ni per treballar ni per internet. Aniré a un poble petit, on descansaré una mica (o no).

I aleshores em vaig recordar del meu poblet. Era l'estiu de 1988. Jo tenia 9 anys, a punt de fer-ne 10. Estava en unes colònies per la Garrotxa. Un dia ens van dir que escrivísim una poesia i ens van deixar sols. La resta de nens va intentar-ho, però als dos minuts ja estaven jugant a no sé què. Jo em vaig asseure en un lloc apartat, pensant què escriuria. I allà, a la llunyania, vaig veure un nucli de 3 o 4 cases. Encara el recordo. I vaig començar a escriure una poesia (o alguna cosa que se li assemblava).

Per desgràcia meva, la poesia va guanyar el primer premi de no sé què. I dic desgràcia meva, perquè la recompensa va ser, bàsicament, llegir la poesia... l'últim dia de colònies, davant de tots els nens... i tots els pares!

No recordo la poesia. Recordo el paper, i que hi vaig fer un dibuix del poble, i a baix hi havia el que deurien ser 5 o 6 estrofes de 4 versos cadascuna. Però sóc incapaç de recordar res més que els dos primers versos. Tot i que ja m'agradaria, eh! Jo no conservo el paper, però segurament la meva mare sí. Les mares conserven tantes coses... Ara em decebria que no ho hagués fet, de conservar el paper, tot i que no sé si li demanaré. Segurament és una poesia infantil, que només té alguna rima fàcil, com la que recordo dels dos primers versos.

Estaria bé poder acabar el post amb la Lluna de 9 anys i la seva poesia. Però us deixo només amb els dos primers versos, esperant que ningú sigui massa crític. Jo... jo només tenia 9 anys!!!

Hi havia una vegada un poblet
de tota la comarca el més petitet.

diumenge, 5 de novembre del 2006

El millor de mi

Ens vam conèixer ara deu fer un any. Una mica més. De fet, ja ens coneixíem, però jo era una persona gran i ella només era una nena. Ella no s'atrevia a dir-me res, i jo la veia tan petita... I ho era, de petita. Algun cop havíem coincidit, i em feia gràcia veure-la tan seriosa, tan gran i a la vegada tan petita.

Aquell dia va ser una prova. Una prova per ella, i una prova per mi. L'havia de mantenir quieta, asseguda en una cadira, mentre jo li explicava coses, durant dues hores. Dues hores!

Em vaig preparar bé i vaig anar allà pensant si ho aconseguiria. Dues hores és molt de temps. Ella em mirava, no s'atrevia a dir-me res. Cada cinc o deu minuts li anava preguntant si estava cansada, si s'avorria. Em deia que no. Però no deia res a no ser que li preguntés alguna cosa.

Poc després va aparèixer una altra nena. També callada. M'observava. Només parlava si jo li preguntava. Era com si em tingués por. Jo devia ser aquella noia gran (senyora?), seriosa. Mai havia parlat amb elles. Perquè elles sempre corrien, saltaven, i jo feia altres coses, però sobretot, tenia un aspecte seriós. Sí, somreia, però elles no ho veien.

La qüestió és que, un any després, m'adono que aquestes criaturetes han aconseguit treure el millor de mi. Miro enrere i penso com podia viure sense aquestes criaturetes al meu voltant. Intento imaginar-me com seria la meva vida sense que elles vinguessin a explicar-me qualsevol tonteria que els ha passat. Però no puc.

Elles treuen el millor de mi, dia rere dia. Fan que hagi de lluitar per superar-me. Fan que hagi d'exprémer-me el cap per aconseguir trobar coses que els interessin i que no s'avorreixin. I això és difícil, perquè el més fàcil és entrar en una rutina, però si entres en una rutina, aleshores s'avorreixen.

Però també fan que vagi pel carrer saltant i rient. Fan que em torni una criatura petita. Que em comporti com si tornés a tenir 10 anys. I m'agrada. Perquè, al meu voltant, a vegades veig mirades estranyades, preguntant-se com em puc comportar com si tingués una tercera part dels anys que tinc. Però crec que són enveja. Enveja i prou. Perquè m'ho passo bé. Molt bé. Com si fos una criatura. Tot i que, de fet, suposo que ho sóc.

I m'agrada. M'agrada ser una criatura. M'agrada que treguin el millor de mi. M'agrada saltar i córrer. I riure. I preparar coses perquè s'ho passin bé, però també perquè aprenguin. I sé que no tothom ho veu bé. Sé que hi ha gent que em diu que sóc massa criatura. Però m'és igual. Perquè aquestes criatures treuen el millor de mi. Jo ho noto. Elles ho noten.

Ho sé. Podria ser la seva mare. De fet, algú m'ha confós amb la mare d'una d'elles. Però elles... elles això no ho tenen en compte. M'accepten com una més. I si s'ha d'anar a jugar, em venen a buscar perquè vagi a jugar amb elles. Que juguem a bàsquet? Doncs juguem a bàsquet. Que s'ha de saltar a corda? Doncs saltem a corda. Que s'han de fer jocs que creia passats de moda perquè jo hi jugava ara fa vint anys? Doncs juguem a aquests jocs. Com si fos una nena més. Com si no importés que quan elles van néixer jo ja estava a la universitat.

No sé massa com acabar aquest post. Simplement, pensant que aquestes criaturetes han tret el millor de mi. Jo ja era adulta quan van néixer. Sembla mentida com determinades persones poden arribar a treure el que portes dins.

Quan em van demanar si me'n podia fer càrrec, vaig dir que sí. Però no ho veia clar. Em mirava aquelles criatures i pensava que era incapaç de fer-ho. Però em van convèncer, encara no sé com. I tenien raó: era una bona idea. Segueixo sense saber si era una bona idea per les criatures. Això el temps ho dirà. El que sí que sé, i n'estic completament convençuda, és que va ser una bona idea per mi.

dissabte, 4 de novembre del 2006

Hivern :-)

El pes de la roba quan vaig a dormir. Com més pes tinc a sobre, millor dormo. Ma mare a vegades em diu que m'hi posarà un roc. Però, a l'estiu, sense pes a sobre, em costa tant de dormir!

La cara vermella d'estar al costat del foc. Aquella escalforeta que només el foc sap donar.

La carn a la brasa, feta amb el foc que m'ha escalfat abans.

El sol de l'hivern, tan agradable.

Les tempestes amb llamps i trons, i l'olor a terra que queda quan la tempesta ha acabat.

La tramuntana bufant fort, sobretot si bufa en contra de la direcció a la que vas. Freda. I com comencen a plorar els ulls degut a la fredor de la tramuntana.

Les hores fosques, tranquil.les, a mitja tarda, estant a casa perquè a fora fa massa fred.

Els mitjons groixuts.

Els jerseis amples i 3 talles grans que em fico a casa.

La Lluna plena, com la d'avui, que fa tanta llum, i crea ombres al bosc durant la nit. Encara he de descobrir per què a l'hivern sempre fa una llum més intensa que a l'estiu.

La sopa calenta quan arribo tard al vespre.

I, sobretot, un parell de mantes al llit (ai, que això ja ho he dit!)

L'un i l'altre (III)

L'un i l'altre (I)

L'un i l'altre (II)

Segueix l'altre

Va caminant per la ciutat. No sap com, però es troba davant del bar. Pensa que és el subconscient, que a vegades té aquestes coses. No pot evitar mirar dintre, al bar.

I veu com la persona espera, mirant a la porta. Es sent malament. Perquè l'ha estat enganyant. Es pensava que sabia qui era, però sembla que no. Es sent tan malament, que entra dins del bar...

Veu la seva cara de pànic i encara es sent pitjor. Primer, perquè s'adona que en realitat l'altre no té la més mínima idea de qui és la persona amb qui està parlant. I segon, perquè ara sí que patirà de debó. Perquè es para, s'asseu a la mateixa taula i comença a veure com mira amb pànic la porta.

Passen una bona estona parlant. No es pot creure que a l'altre no se li hagi passat pel cap, en les últimes setmanes, que aquella persona del meetic podia ser aquella persona que es trobava un parell de cops per setmana. Li volia dir, però no sabia com s'ho prendria. I, de mentres, l'altre va mirant a la porta i veu com pateix.

De cop, però, veu una espurna als seus ulls.

- No pot ser!

I aleshores tanca els ulls. Ara ja no fa falta que li digui.

divendres, 3 de novembre del 2006

L'un i l'altre (II)

L'un i l'altre (I)


L'altre

Camina per la ciutat, sense rumb fix. Recorda el dia que va rebre aquell e-mail. Va engegar l'ordenador i es va connectar al messenger. Invisible, com gairebé sempre. Així veia si arribava algun mail, però podia fer feina, sense parlar amb ningú. Tenia un parell de mails. Un d'ells, deia que tenia un missatge al meetic. Va obrir el mail i el nom de la persona que l'enviava li va resultar familiar. Massa familiar.

Va obrir el missatge pensant que hi trobaria alguna cosa de l'estil de "mira qui hi ha per aquí". O que li faria alguna brometa sobre el fet de que estigués allà. De totes formes, però, la persona que li enviava el mail també hi era, allà, així que no tenia massa res a dir.

Però el missatge va ser una autèntica sorpresa. No semblava que s'hagués adonat de qui era. Semblava impossible, que no se n'hagués adonat. Però no, no ho havia fet. O, almenys, no ho deixava veure.

Va mirar el messenger. La persona que li enviava el missatge era un dels ninotets verds. Va pensar que li podria dir alguna cosa, però al final no ho va fer.

Va estar dubtant si contestar-li el missatge o no. I, en cas de decidir contestar-lo, si dir-li qui era o seguir el joc. Tenia el convenciment que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar.

Al final va seguir amb el joc. Va contestar, com si no conegués a l'altre de res. Van anar intercanviant missatges. Hagués posat la mà al foc que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar. I així van anar venint i tornant missatges.

Però, és clar, l'altre li va demanar una foto. I l'un no li podia enviar una foto sense que sabés qui era. I no li volia enviar la foto de ningú altre. L'altre li va dir el nom. Però l'un tampoc li va voler dir. I l'altre li va començar a demanar si volia quedar algun dia.

No volia quedar. Va començar a dir que no, però la insistència era tan gran, que al final va dir que sí. Tot i que es va prometre que no hi aniria. Ja en tenia prou, d'aquell joc.

I ara es troba passejant, pels carrers de la ciutat, sense rumb fix. Era el dia que havien quedat, però era una tonteria quedar, si ja es veien regularment un o dos cops per setmana...

Segueix...

dijous, 2 de novembre del 2006

L'un i l'altre (I)

L'un

Va entrar al bar. Cinc minuts abans de l'hora a la que havia quedat. Es va asseure, va demanar una coca-cola, i va començar a mirar a la porta. Estava claríssim: esperava algú.

Va començar a pensar en qui esperava. Un anunci al meetic que li va cridar l'atenció. Algú que se li assemblava, que tenia les mateixes aficions. Es va preguntar si podria conèixer aquella persona. Però semblava que no, que no es coneixien. Era estrany que no haguessin coincidit mai.

No sabia quina cara feia. No sabia com es deia. De fet, no en sabia gairebé res de concret. Havien parlat, sí, però no li havia volgut enviar cap foto. No havia volgut dir-li el nom. Però la persona que havia de venir havia vist la seva foto i sabia com es deia.

Va arribar l'hora en punt i ningú va aparèixer per la porta. Va continuar esperant. I mirant cap a la porta.

Fins que va aparèixer una persona coneguda. Mentalment, va dir tots els renecs que se li van passar pel cap. Sobretot quan aquesta persona va dir hola i es va asseure a la mateixa taula. Sí, es coneixien molt bé, però... què passaria quan aparegués qui havia de venir?

Van començar a parlar. Però no podia deixar de mirar cap a la porta. Perquè, és clar, quan aparegués qui havia de venir i veiés que tenia companyia... Si és que es fixava en algú que tenia companyia, és clar! I si ho feia... aleshores què li diria a la persona que ara estava a la seva taula?

Però el temps passava i no apareixia ningú. Anava parlant amb la persona que estava a la seva taula fins que va tenir un moment d'inspiració. Un moment d'aquells en els que tens una idea. Un moment en el que ho veus tot clar. I va dir:

- No pot ser!

Segueix...

dimecres, 1 de novembre del 2006

Tres mini posts

Mini-post número 1:

Arribo a la gasolinera. Porto jo el cotxe, malgrat no m'agradi conduir amb el meu pare al cantó. S'ha comportat i només m'ha dit, en els últims 4 quilòmetres, 10 vegades que anava massa ràpid, que això ho feia malament o que allò altre ho feia fatal. Però ja que s'ha ofert a pagar-me la gasolina...

Entra a pagar. I jo, acostumada a les gasolineres de pre-pagament, simplement em disposo a posar gasolina. Quan començo a posar-la, sento que em diu:

- Has marcado los 30 euros?
- No, si ya has pagado.
- Es que los tenías que marcar.

Merda!

Es queda al meu cantó, observant el comptador, a punt per deixar a anar alguna cosa quan em passi un cèntim o dos dels trenta euros. Com si no el conegués...

El comptador va pujant. Quan arriba a 29 euros baixo la velocitat amb la que vaig posant la gasolina. Al final de tot, vaig molt a poc a poc. Començo a veure com es va parant, a mida que jo la vaig fent anar més a poc a poc.
29.90.
29.92.
29.94.
29.96.
29.99.

Merda!

Començo a veure, de refiló, com la boca del meu pare s'obre per dir-me que sóc burra o alguna cosa similar. Però no. Jo sóc capaç d'aconseguir-ho. Un últim toc i...

30.00!!!

Jeje, sóc la millor!

Mini-post número 2:

Un home d'uns quaranta anys parla amb una nena de dotze. Jo estic voltant per allà. L'home agafa i li diu alguna cosa de la seva mare. Jo, que estic vigilant a la nena, i que escolto la conversa, busco a la mare de la nena, que volta la cinquantena. La mare de la nena no hi és. La nena també busca a la seva mare i tampoc la troba.

Aleshores m'adono que l'home, quan li ha dit "la teva mare", m'estava mirant a mi. I ho faig un segon abans de que se n'adoni la nena. Una nena que sí, s'ha passat tot el dia darrere meu i jo vigilant-la, però que... bé, no té edat de ser la meva filla! A no ser que l'hagués tingut als 16 anys...

La nena, que no se'n calla ni una, li deixa anar:

- La Lluna no és ma mare!

I ell, per acabar-ho d'arreglar, li contesta, amb cara d'estranyat:

- Ah, aquesta senyora no és la teva mare?

Senyora? Mare?

Mini-post número 3:

Agafo el DNI per anar a votar. Miro la foto. El DNI té data d'octubre del 2002. Penso que no té sentit que vagi amb el DNI perquè no m'assemblo gens ni mica a aquella cara plastificada que em mira. Abans de mirar-la jo, li dic a ma mare:

- No sé per què porto el carnet, si igualment sóc completament diferent a la de la foto.

La meva mare se'm mira. Es posa a riure. Em pregunto de què riu. Així que em miro la foto.

I què hi trobo? Doncs m'hi trobo a mi mateixa. Exactament igual que la de la foto. Ni més ni menys. La mateixa cara rodoneta, els mateixos cabells (bé, els mateixos no, però amb el mateix pentinat). I somric, perquè sembla mentida que aquest carnet, que té quatre anys, conservi la meva essència, allò que ja ningú recordava. I és que avui, la gent que estava a les meses electorals, s'ho deu haver passat bé mirant les fotos dels carnets. Aquelles fotos que mai ningú vol ensenyar, perquè són... horribles?