Definitivament, pizza

Són gairebé les 7. I aquest és el 21è post que escric aquí. Crec que amb 21 n'hi ha prou...

La millor pizza que he menjat aquí va ser la que vaig menjar per sopar en una pizzeria d'un lloc poc turístic (el poble sense taxis).

He menjat pasta 3 dies, i crec que jo sóc de pizza. Em fa vergonya reconéixer-ho, però la pasta que he menjat aquí és com la pasta bona de casa. No puc dir el mateix de les pizzes, que la pizza aquí és molt més bona (i ja de per si m'agrada més).

Crec que si algun dia he d'emigrar de Catalunya, vull venir a viure aquí. En algun lloc com el poble dels primers dies, on em sentia com a casa. O potser una mica més al nord. Potser a la ciutat que tinc pendent?

I, definitivament, menjant pizza.

Crec que en els 3 dies que porto aquí, he caminat més de 100 Km. No és tant, si es compta. Així que em mereixia l'esmorzar (el pitjor menjar del dia), un gelat a mig matí (jo, que sóc molt original, sempre de llimona, i petits). La pizza del dinar. El gelat de mitja tarda. I la pizza o la pasta del sopar. Crec que podria passar-me la vida menjant així.

Però ara, a fer la maleta. A veure si no em passo de pes. I esmorzar. I el gelat de mig matí. I per dinar, una pizza al lloc on he menjat la millor pizza en aquesta ciutat. I després, maleta i... aeroport. Podré menjar una última pizza, a l'aeroport?

Llibres

Crec que aquests dies les coses que he fet més (a part de posar-me tot de cremes d'abans i després del sol) han sigut menjar i visitar llibreries.

Hi ha tantes llibreries! Però m'ho he passat bé.

Suposo que el problema és que la majoria són molt turístiques i m'he trobat un munt de guies de viatge, i coses per l'estil.

Molts llibres en italià. Gairebé tots. Després m'he adonat que aquesta deu ser la imatge que donen les llibreries catalanes per la gent de fora. Però no em lliga amb el fet de ser llibreries turístiques.

Finalment vaig trobar el que buscava en una llibreria que sembla una cadena: Mel Bookstore. Tot i així, el nom és enganyós...

Era una llibreria enorme i el primer lloc on em vaig perdre va ser la secció de ciència ficció i fantasia. Per començar, vaig veure la segona part d'un llibre originàriament francès, traduit a l'italià. La bibliotecària estarà molt contenta quan li expliqui.

I després... tota una reguinzella de llibres. Els llibres que em recomana el meu amic italià. Que, per descomptat, no són els llibres que et trobes a la secció de ciència ficció i fantasia d'una llibreria catalana. I el més curiós és que tot són traduccions, que no és que sigui llibres originàriament italians.

Li he de preguntar al meu amic italià d'on treu els llibres en anglès. Ell i la seva germana llegeixen coses en anglès, i és difícil trobar-ne. A part de l'última llibreria, res de bo (almenys per mi). Tot de clàssics anglesos, però "oblidant-se" d'algun gran clàssic, com el senyor dels anells.

A la última vaig trobar un llibre d'un escriptor americà. Ja em va costar, ja, trobar alguna cosa que no fossin clàssics o best-sellers! Ah! I res de l'Asimov... És un escriptor que algú em va recomanar, però no recordo qui. Estava a la llista dels escriptors pendents de conèixer. I apa, ja el tinc. El que serà recordat com "el llibre que va venir d'Itàlia".

Diners

Estic millor. Ahir vaig anar a dormir a les 9 (em fa vergonya i tot). Ara són les 6 del matí i fa estona que dono voltes. L'esquena em mata, la cremada segueix tenint molt mala cara i tot jo estic fatal. Però estic millor que ahir i suposo que ja és alguna cosa.

També estic millor econòmicament. La jo tramposa ahir només es va gastar 60 euros. Vaig comprar-me una ampolla gran d'aigua amb gas que, com que no m'agrada i a més estava calenta, va complir dos objectius: no en vaig beure gaire i, al ser amb gas, feia que no em baixés la pressió. A migdia vaig caure i em vaig comprar un Nestea. Però només un en tot el dia. Vaig dinar, i vaig sopar. Em vaig comprar una bossa molt xul.la: "Un gatto non dormirebbe mai su un libro mediocre". I un clauer. I una gorra-visera (és que, com que tinc poc cabell, també m'havia cremat el cap). I un llibre.

Sense fer trampes, vaig gastar 130 euros, però 70 els vaig pagar amb la tarjeta i aquests no compten a l'hora de mirar els diners que em queden. Vaig comprar tot de samarretes per portar a la gent. Buf... Com odio comprar coses per la gent, que després no en farà cas, però que si no els portes res s'enfaden. M'agradaria poder ser lliure i comprar només aquelles coses que sé que faran il.lusió, com el llibre de pasta per ma mare. Aquest cop li ha tocat a ella, a Brasil li va tocar al meu pare. Però, no sé, el protocol és el protocol, i com l'odio!

Ja s'acaba

Em trobo malament. Potser hauria de dir que em trobo fatal.

Les cremades m'estan matant. Desprenen tanta calor que, ajuntades amb la calor de fora, m'estan matxacant.

Els peus no em fan mal, miracle! Bé, de fet aquesta tarda una bamba m'ha fet una llaga en un peu, així que...

Però això són mals menors. Aquesta nit m'ha costat molt de dormir de mal d'esquena. Pensava que era el llit, però avui a mig matí m'he adonat que era culpa de la bossa. Bossa en bandolera i amb molt de pes, sempre del mateix cantó. Em fa pànic posar-me a dormir, tot i el cansanci. Entre el mal d'esquena i les cremades, tornarà a ser una bona nit.

Algú em va dir un dia que quan jo em queixo de mal és que realment fa mal. Acabo de parlar amb casa i no he dit res. Al cap i a la fi, què poden fer?

Però no és l'únic que em fa mal. Algú va llegir al twitter una setmana abans de marxar que tindria sort i que la regla se m'avançaria i em deixaria tranquil.la? Donc era perquè ja feia 2 o 3 dies que tenia síndrome pre-menstrual. Quants més dies dura la síndrome dels nassos (que molt divertida no és), pitjor és la regla. La senyora ha aparegut avui.

No m'he drogat mai per la regla. Va en contra de la meva religió. Però ara... ara em partiria i m'encongiria del tot. Sol anar bé. Llàstima que em faci tant de mal l'esquena!

Aclariment: he començat a escriure a veure si m'animava. No tinc ànims de llegir el llibre que està tan interessant. No tinc forces per escriure més. Potser demà?

Torno a ser jo

Aquest és el quart post que escric avui. Bé, té trampa, perquè he arribat a l'hotel, m'he posat after sun, m'he rentat els peus, que estaven fets pols (he caminat unes 10 hores sota el sol, avui!) i m'he posat a escriure. I els he escrit tots, un darrere l'altre. Aquest ja és el 17è post del viatge. Si no escrivís cap post més, i en publiqués un cada dia, me'n vaig com a mínim a l'agost. No voldria esperar tant a publicar-los, però...

Ah! Una bona notícia. He sortit de l'hotel a les 7 del matí. He caminat tot el dia. El sol em matava i podia caminar un màxim de 2 hores seguides. Després descansava 10 minuts o un quart d'hora i apa, a tornar a caminar (els descansos eren una o dues parades de l'autobus). He de dir que, quan he arribat, he sentit una mica de mal al peu... però no al que em va martiritzar fa uns mesos, sinó a l'altre! Només ha sigut un moment, però m'ha fet molta il.lusió pel que significa: el peu està curat del tot! No fa pas gaire, un dia que vaig haver de caminar 2 hores seguides, encara em va fer mal...

Però el post no anava d'això. El post anava de la sensació que he tingut després d'escriure els anteriors posts. Torno a ser jo. No sé quan vaig deixar de ser-ho, o si vaig arribar a deixar de ser-ho. Però en aquests posts escrits en llapis i paper torno a ser jo.

I no hi ha ningú al món que se'n pugui alegrar més que jo mateixa.

Espero que, quan publiqui això, encara sigui jo.

Qüestions idiomàtiques

Vull que em parlin en italià, coi! Em vaig passar dos dies sentint gent parlar en italià i... vull que em parlin en italià. Però tothom s'entesta a parlar-me en castellà o anglès.

Ahir per sopar vaig menjar una pizza que no era gaire bona. La del dinar d'avui estava boníssima. Però ja hi hem sigut. El del bar volia parlar en anglès. Ell tenia problemes per parlar-lo i li he dit que em parlés en italià, però ni cas.

A la primera farmàcia he fet un esforç d'inventiva i he demanat "protezione solare". Tampoc m'he equivocat de tant. Quan m'ha demanat quina, li he dit "alta", que és el que posa al pot. Però... ah! Quan m'ha dit quant valia, em deixa anar: "eight euros and no sé quants cents". Toca't els nassos! Si els números els entenc perfectament!

La situació surrealista ha arribat a la sortida d'una botiga. Una dona demanava informació en castellà i el botiguer contestava en italià. No s'entenien i jo al.lucinava que no ho fessin. Així que he agafat i he traduit de l'italià al castellà per la dona. Al final, hem acabat amb la dona fent la pregunta en castellà, jo traduint a l'anglès, el botiguer contestant en italià, i jo tornant a traduir al castellà.

La situació divertida ha arribat en una plaça. Estava jo caminant, quan de cop un home que es deuria pensar que portava a la dona al cantó, em deixa anar:

- Margarita, quant deuen valer aquests calendaris?

I jo, que no sé si sóc torrecollons o vull ajudar, li deixo anar:

- Quatre euros, ho posa allà dalt.

La cara de l'home ha sigut tot un poema.

100 euros

D'acord, he de donar la raó al meu pare en una cosa: aquest hotel deixa una mica que desitjar. No perquè estigui brut, ni res per l'estil. Només que... he hagut de pagar en metàl.lic! O sigui, que no comptava a pagar l'hotel, així que jo tenia diners de sobres. I ara... Ara em queda un dia i 3/4 aquí i tinc 150 euros. Això no seria cap problema si no tingués en compte que aquesta tarda, sense adonar-me'n, he gastat 100 euros. Ara ho he comptat i sí, me'ls he gastat. Al matí en dec haver gastat uns 50.

Però... com es gasten 100 euros sense adonar-se'n?

Amb la beguda. Sobretot amb la beguda.

No, no m'he tornat alcohòlica. És que no em porto bé amb la calor. Gens ni mica. La calor em mata. I he de beure i beure. Però si bec aigua em baixa la pressió. No sempre, normalment bec aigua i no hi ha problema, però amb molta calor, em quedo sense pressió. Per això he de beure altres coses. I, és clar, a 4 euros l'ampolla, de seguida s'arriba als 20-25 euros.

Les farmàcies també m'han costat uns 25 euros.

I, és clar, he comprat dues coses sense les que no podia tornar d'Itàlia: pasta i una samarreta de la selecció italiana. 25 euros més.

I, és clar, he hagut de sopar, he comprat un calendari i un gelat a mitja tarda. 25 euros més.

Tot plegat, 100 euros.

Com m'ho faig demà per reduir a la meitat? Trobo a faltar els 130 euros que he pagat d'hotel. Quin hotel no accepta tarjeta, als temps que corren?

En cas de necessitat sempre podria buscar un caixer, però... prefereixo no arribar-hi.

Així que demà, a comprar beguda al supermercat abans de marxar, que em sortirà més barata. I intentar pagar les coses amb tarjeta. Però és que... tot el que pago és petit i... qui paga 13 euros de pasta amb la tarjeta?

La gamba mediterrània

Jo vaig néixer amb la pell fosca, els ulls marrons foscos i els cabells ben negres.

Fins que vaig fer el canvi, allà als 10-11 anys, jo era una nena de la família de ma mare. Morena, tant de pell com de cabell.

Però vaig canviar.

La meva pell es va tornar blanca i em vaig convertir en una gamba. Una gamba mediterrània.

Ahir estava una mica vermella, així que aquest matí buscava protector solar. Les farmàcies estaven tancades, així que he esperat.

Quan, esperant un autobus, una dona nòrdica ha tret el protector solar i m'ha dit si en volia abans de donar-ne a la seva filla-gamba, m'he espantat. Perquè sé per experiència que la gent ho sol veure abans que tu.

Eren les 10 del matí.

A la tarda, quan després de posar-me crema durant tot el dia, he començat a sentir l'escalfor pròpia de la cremada, he tornat a entrar en una farmàcia.

Quan la farmacèutica m'ha preguntat si l'after sun el volia pel cos o en volia un altre per la cara també, m'he tornat a espantar.

I quan he anat a pagar, he vist que tenia les mans cremades. Les mans!!! Algú s'ha cremat mai les mans? Vull dir, amb el Sol. Res de planxes ni forns. Amb el Sol!

Em fa mal tot.

I ara, qui podrà dormir?

Comparativa

Demà es publicarà un post que vaig escriure la setmana passada sobre el que volia que fos el meu primer dia aquí. Crec que...

Després de 2 hores d'autobús, he arribat aquí que era el principi de la tarda. Feia molta, molta calor. He deixat la maleta a l'hotel i he anat deliberadament en direcció contrària al turisme.

He arribat a un parc, on uns avis jugaven a cartes. Després he anat a comprar el meu primer gelat, de llimona. Estava boníssim!

Al cap d'una estona he entrat en una llibreria. Tot, però tot, estava en italià. Però ha sigut estrany veure tot de llibres catalans o castellans en italià. La catedral del mar, la trilogia de la guerra de les bruixes, l'ombra del vent...

Però m'he rendit. El sol picava tant i feia tanta calor que només he aguantat dues hores caminant. I sort! Perquè, ara mateix, tinc l'escot a l'estil gamba, i això que buscava l'ombra.

He trobat el que volia trobar, tot i que no del tot. El primer, d'Svarovski. No he ni mirat el preu. El segon, com qualsevol que trobaria a Catalunya. 110 euros. Passo.

I, finalment, m'he rendit. He demanat informació sobre el bus turístic. Puc agafar un abonament per 2 dies. I és que... no vaig preparar res i amb aquesta calor em nego a recórrer els llocs que vull anar a veure a peu.

Per cert, mentre sopava he vist a la tele que en Ronaldinho ha fitxat pel Milan. Li he dit algo al cambrer. Ell ha anat a la barra: "La ragatza demanda per Ronaldinho!" Em sembla que trigaré a tornar a donar conversa a un italià!

No ho necessito

Tot el dia penso en posts, però suposo que és una manera de pensar, de posar en ordre el que vaig veient. I alguns necessito escriure'ls, ja sigui en paper o ja sigui amb l'ordenador.

Però ara no necessito internet. Gens. Res.

Aquest matí veia com gent agafava el portàtil i feia servir la wifi de l'hotel. No he tingut cap temptació de demanar a ningú que em deixés el portàtil.

A l'hotel on sóc ara, just al cantó, hi ha un cyber. Ni per un moment he dubtat: no hi entrava.

Per què? Doncs no ho sé. A casa tinc gairebé sempre l'ordenador engegat, però ara estic de vacances. I... simplement, no vull. O simplement sé que si algú vol alguna cosa, si és algú important, ja sap el meu número de mòbil o té la manera de trobar el número de casa.

I si no és algú important, el que hagi de dir pot esperar uns dies.

I jo, sorprenentment, tot i tenir-ne ocasió, puc passar sense llegir posts i comentaris i sense mirar estadístiques.

O potser és que sé que si hi entro no podré evitar contestar, explicar, puntualitzar... i això també són vacances d'ordenador.

Tot i que tinc un parell o tres de persones a qui explicaria coses. Però no puc enviar sms. Bé, potser així també millor: aïllada de tot i de tothom, fent meditació (o no...)

No tinc remei

Què s'esperaria d'algú que ahir va anar a dormir a la 1 de la matinada?

Que avui es despertés amb el despertador i tingués greus problemes per aixecar-se.

Aleshores... què faig aquí, una hora abans de l'hora d'aixecar-me, amb els ulls com taronges?

No, no estic nerviosa. Per primer cop en tres dies he dormit tota la nit d'una tirada, sense nervis. Per això, i perquè feia dues nits que no dormia, m'estranya.

Em fan mal el coll i el cap. Quin fart de passar fred. L'altre dia, al tren. Dues hores! I una fred! És clar que he de dir que, malgrat la fama que tenen, ojalà la Renfe fos com el trenitalia. 6 euros per un recorregut de 150 Km! Els trens, comodíssims. Només el problema de l'aire acondicionat. I a sobre, arriben a l'hora!

Tothom em parla en italià. Crec que hi ha gent que es pensa que sóc italiana i tot. Jo contesto en una barreja català-castellà-italià-anglès. I m'entenen. Jo entenc, no sé, un 80% de les paraules i un 90% del significat. Em perdo amb paraules rares, i quan són imprescindibles per entendre el significat, llavors necessito traductor.

Tot i que no tothom em parla en italià. Hi ha un italià que s'entesta a parlar-me en anglès. Si no fos perquè té nom italià i va amb italians, diria que no sap parlar italià. Perquè només l'he sentit parlar amb mi, i en anglès.

Ahir no se'm va fer llarg, però em vaig sorprendre a mi mateixa al vespre quan tornava. I això només ha sigut aquest matí? Em donava la impressió d'haver sigut feia dies!

Què vaig aprendre ahir?

A part de que menjar una pizza abans d'anar a dormir farà que em desperti 50 vegades per set, que l'aigua l'he de demanar natural i que fer sobresforços com el d'ahir em deixa l'esquena partida?

Vaig aprendre que a vegades hi ha un camí planer per arribar on volem arribar. Un camí que ens porta cap on volem sense massa esforç.

Però també hi ha altres camins. Hi ha el camí que diu que no hi arribaràs i que et conformes amb una altra situació. Saps que no arribaràs a la primera i intentes arribar a la segona, perquè d'alguna manera hi has d'arribar.

Pots escollir dos camins: el fàcil o el que fas a la teva manera. I esculls el camí a la teva manera.

Te'n penedeixes. Quan veus on has arribat i es fa tot costa amunt (i a sobre portes maletes!) penses que no te'n sortiràs. Voldries haver-te quedat a casa, voldries no haver de buscar-te la vida i maleeixes la teva forma de fer les coses.

Però, d'una manera o una altra, no saps com, has arribat allà on volies arribar al principi. I rius. La solució planera hagués sigut tan fàcil! Hagués sigut tan i tan fàcil venir directament aquí, sense patiments, sense nervis, sense una hora donant voltes!

Però l'alegria d'arribar aquí malgrat (i gràcies a) tots els entrebancs, no me la treu ningú. Si hagués vingut sense problemes, no hagués apreciat el fet d'arribar.

Com vaig dir ahir, avui sóc una mica més gran. I després de la super-pizza, em sembla que no només interiorment...

Pizza :-)

Tota! Me l'he menjat TOTA. I era enorme!

És una llàstima. Jo li volia fer una foto i ara n'hauré de menjar una altra per fer-ne una! :-)

És que no portava la càmera.

Com estava la pizza! És el que té anar a sopar a una pizzeria.

I és que estava... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!

Llàstima que estava tot en italià, i quan he demanat aigua al cambrer, m'ha preguntat una cosa que m'ha semblat ser natural o fresca. Jo he demanat fresca i m'han portat acqua santa di Roma... effervescente. I jo odio l'aigua amb gas!

Però a mig menjar la pizza m'ha sortit tot el cansament. Un cop satisfeta una necessitat, ha sortit l'altra. Volia anar a dormir fins i tot sense acabar-me la pizza!

Sóc una exagerada: 9 posts en un dia!

Demà serà diferent. Demà, com a molt, un.

A dormir, que el dia ha sigut molt llarg!

Pizza :-)

Friends en italià

Opció: posar la tele.
Resultat: totes en italià.

Així que, mentre m'estic morint de gana, i mentre espero que passi una hora perquè arribi el jefe, poso la tele. M'estiraria, però em quedaria fregida i em despertaria a mitja nit mig morta de gana (o morta del tot!)

He esmorzat a les 5 del matí. He dinat a les 12. Estic acostumada a sopar a les 8. Són les 8. No acostumo a queixar-me de gana, però avui...

Per què entenc la tele? La tele l'entenc sense mirar què fan, i no perquè em sàpiga els capítols de Friends de memòria. Aleshores, per què és tan difícil entendre la gent d'aquest poble?

Per cert, diuen que em van contestar. He vist el mail enviat. Jo no vaig rebre res. I vaig mirar l'spam...

M'hagués estalviat uns quants maldecaps, si l'hagués rebut. Ara... buf, ara pateixo per l'altre hotel.

És que no puc deixar de patir?

Plou

Tinc gana. He dinat a les 12. Un tros de pizza reescalfada. I prou. És tard, i estic cansada. Ha sigut un dia molt llarg.

Truco i no m'agafa el telèfon. No puc enviar cap sms. No sé quan vindrà, ni si vindrà avui o demà.

No puc sopar a l'hotel. Hauria de buscar algun lloc per menjar. Però, on? Tot està tancat. És diumenge. I... buf! Tinc gana.

M'espero?

A qui truco sap on menjar. O, com a mínim, s'entèn amb la gent del país.

Jo hauria de sortir. Començo a estar marejada de cansada i gana.

I si surto a veure alguna cosa? Menjar, vull menjar! Ni que sigui el que sigui. I dormir, vull dormir!

Però, a sobre, plou.

Tot el que no et mata... (2)

Quina solució em queda?

Pujar. Pujar. I pujar.

Gent gran que se'm queda mirant i quan m'acosto miren a una altra banda.

Gent a qui pregunto per l'hotel i no m'entenen o no els entenc jo a ells.

I, és clar, el saber qua quan arribi a l'hotel...

Arribo a l'hotel una hora i quart després d'haver arribat al poble. Ara ric, però m'ha fet una gràcia...

Portava una samarreta grisa, tota canviada de color de la suor.

Demano un taxi...

I em diu que té habitacions!!! Resulta que no em van contestar, però tenen habitacions.

Tinc un dilema moral. Jo no havia pagat res a l'altre hotel. Però havia reservat una habitació. Tot i que... a qui li importa? Fa 75 minuts que dóno voltes per un poble de mala mort!

Queda la part pitjor. Truco a algú. No me l'agafa (ja seria massa bona sort!) Després, em quedo sense saldo. I rebo un sms amb una pregunta. Sé que no puc enviar sms, perquè em farà com una trucada a cobrament revertit. Tampoc puc trucar perquè no tinc saldo.

Espero que els de l'hotel l'avisin de que sóc aquí...

Tot el que no et mata... et fa més fort?

Sé que me'n riuré. Sé que amb els anys em riuré d'aquesta situació ridícula. I sé que, avui, gràcies a això, sóc una mica més gran. I una mica més forta.

He arribat al poble. Jo m'esperava un poble estil Banyoles i m'he trobat... Quan he baixat de l'estació, m'he recordat de l'estació de Fornells de la Selva. Una estació que no es pot ni dir estació. Apeadero? Això mateix.

A fora, un bar. Tot de iaios prenent la fresca, que m'han recordat el poble del meu avi, perdut a la Meseta, d'uns 100 habitants, perduts en el temps. I tan perduts...

Només que aquests, en comptes de parlar un castellà que gairebé no s'entèn, parlen un... que no s'entèn directament.

A l'estació, una enganxina amb dos telèfons de taxi.

Al bar, m'assenyalen una cabina. Al primer, una dona em diu que truqui al segon, que és un mòbil.

El mòbil està parat.

No hi ha estació. No hi ha res de res. Només un record. El record d'una direcció d'hotel. En un hotel em demanaran un taxi, no?

El problema? Que el poble és a la vegada com Xile, Banyoles i Hostalric. És com Xile, perquè és allargat. I, casualment, és allargat cap amunt. De dalt a baix hi ha un desnivell dels que fan història. D'aquells de més del 10% (i del 20%) de pendent. És com Banyoles perquè té tants habitants com Banyoles. Amb la diferència que no té pisos, tot són cases. I és com Hostalric perquè l'estació està a baix de tot del poble i l'hotel a dalt de tot. I allà he d'anar a preguntar si em poden cridar un taxi...

A l'estació (4)

Bufa! Ja porto quatre posts i només he arribat fins aquí? Un post és el que cap en una cara de foli partida pel mig. Perquè no sigui gaire llarg...

En comptes de fer la solució fàcil, la del taxi des de l'aeroport, he agafat un bus fins a la ciutat. Em portava fins a l'estació. Allà m'han dit que havia d'agafar un regional (bé, l'equivalent) i que m'havia de traslladar d'estació. Així que després de donar una volta per l'estació i localitzar el carrer del segon hotel (que em fa molta gràcia, perquè el nom s'assembla molt a...), he anat a agafar el metro.

Bé, crec que hauria de dir el graffiti-metro :-)

Mare meva! A més, no sé si és perquè anava amb una maleta de rodes o què, però jo diria que es movia bastant més que el de Barcelona...

I aquí estic, en aquesta estació. Tinc son, però estic revolucionada pel que he begut. I un parell de nois esperant aquí, a dalt. He tingut un pressentiment dels meus. I si van allà on vaig jo?

No, segur que no. Aquest cop segur que m'equivoco. Molta gent en aquesta estació.

Espera, que parlen. Llàstima, no els entenc. Bé, porto l'mp3 a les orelles, i a més, amb la fressa de l'estació...

En fi, segur que m'equivoco. Vaig a veure si trobo un lavabo i ara no he de pagar 70 cèntims...

A l'estació (3)

A més, anant així visc moltes coses que en un taxi no hagués viscut. O sí?

És clar que, amb el cansament que porto a sobre...

Aquesta nit em pensava que m'havia tornat majara. Per si de cas, havia posat tres despertadors: la radio, el despertador normal (tots dos van deu minuts avançats) i el mòbil (a l'hora que toca). Cap a un quart de dues de la nit, m'he despertat de cop. Ahir em va costar molt de dormir i vaig mirar 50 cops que portés les coses imprescindibles. És que sempre faig la maleta a última hora...

Tenia tots els despertadors posats a 2/4 d'una hora. Així que he mirat l'hora, he vist que eren les 7:15 i m'he dit que perfecte. Podia dormir fins a les 7:30. M'he aixecat de cop. Les 7:30?

A les 7:30 jo havia de fer estona que havia d'haver sortit de casa! De fet, a les 7:30 estava entrant per la porta d'embarcament.

Llavors he vist l'hora: 1:20. Normal, com que sense ulleres no m'hi veig gaire... Però, jo he somiat que he sentit el mòbil? Tota la resta de la nit m'he anat despertant, pensant que estava majara.

Majara? Abans de les sis del matí he agafat el mòbil. I què tenia? Un missatge de la 1:05. Desitjant-me que em vagi bé. No he contestat. A qui se li acudeix enviar un sms a aquestes hores sabent que surto de casa abans de les 6 del matí? I comptant que feia temps que no en sabia res...

A l'estació (2)

També he descobert que la pizza reescalfada és tan dolenta aquí com a casa. És clar que havia de menjar i em feia gràcia una pizza. I ja se sap, les estacions petites... Això és com Passeig de Gràcia.

No sé si sóc una inconscient o si sóc molt conscient. M'he recordat de quan vaig anar a Sevilla. Em pagava el bitllet una associació pública. Vaig arribar a Sevilla amb avió, i allà vaig agafar un bus fins a Sevilla. Allà, com que no sabia on era l'hotel, vaig agafar un taxi. Quan vaig pujar al taxi, em va trucar ma mare. El taxista encara deu riure. Què em va dir? Que la fama dels catalans encara quedava curta? Però és que em sabia greu que amb els impostos de tots plegats es pagués un taxi, quan es podia pagar un autobus.

Sé que si avui, fa 3 hores, quan he sortit de l'aeroport, hagués agafat un taxi, ara seria ja a l'hotel, on podria dinar d'aquí a una estona alguna cosa més bona que la pizza aquella. Podria descansar i no tindria per davant una hora i quart d'espera, dues hores de tren i... i vés a saber què més! Perquè llavors hauria d'agafar un taxi...

Però no tinc vergonya. No tinc vergonya de fer 150 Km en taxi quan en puc fer una bona part en tren...