divendres, 29 de juny del 2007

Una abraçada

Em costa acomiadar-me. No, no em refereixo a dir adéu a algú que sé que no tornaré a veure en molt de temps, o que no tornaré a veure mai més. El que em costa és trobar una forma de dir adéu, fins després, fins ara, bona nit...

Em refereixo a dir adéu quan parles amb algú per telèfon. O quan parles amb algú que t'has trobat pel carrer. O quan despedeixes un mail.

En aquest últim cas, sovint em trobo mails que es despedeixen amb "una abraçada", o "un petó". I no em sembla malament, sovint ho agraeixo, perquè és una despedida amable. Però jo no puc.

Bé, si que puc. Algun cop m'he trobat davant de la pantalla, i m'he dit a mi mateixa: "posa-hi una abraçada, que no et costa res, dona!" I, realment, no costa res. S'escriu, i ja està. S'acaba el mail i es posa:

Una abraçada,

Lluna.

Ja està, no és tan difícil. I jo ho sé, que no ho és. Però no és aquesta, la raó per la que no ho és.

Aquesta expressió, una abraçada, l'he sentit tants cops, i l'he vist escrita a tants llocs, que sovint em sembla una expressió buida. No, ja sé que no és buida, però em refereixo a que és una expressió que jo no dic, així, només perquè sí, però que he trobat escrita a tort i a dret.

Sí, ja ho sé, és només una abraçada. I sí, ja ho sé, sóc una mica (o un molt) seca. Sí, ja ho sé, no costa massa, de dir-ho.

Però si jo faig servir l'expressió, ho faig de veritat. Hi ha molt poques persones de qui m'acomiadaria amb una abraçada o un petó. I són persones a qui els faria aquesta abraçada o aquest petó si les tingués al davant. I no hi ha massa gent que compleixi les característiques, perquè jo sempre he sigut bastant esquerpa, almenys amb la gent amb qui no tinc molta confiança.

Mentrestant, em segueixo acomiadant amb un "adéu", que ja sé que és massa fred. O un "que vagi bé". Tot i que sé, perquè ho sé, que són fórmules massa seques, i que sovint, comparats amb la resta de gent, semblen molt més freds, tot i que potser no ho són.

Hi ha una classe de gent, a qui envejo i admiro a la vegada, que són just l'oposat a mi. No tenen cap problema a abraçar i fer petons a tothom que se'ls creui per davant, no pas com jo, que em costa molt més. Algun cop he pensat que si era jo la que ho feia, tenia molt més valor, perquè només ho faig amb determinada gent. Però suposo que no és més que una manera d'enganyar-me a mi mateixa. Al cap i a la fi, el que veu la gent no és res més que el que fa la persona amb un mateix, i no el que fa amb la resta de gent.

Però, a aquestes alçades, ja no crec que canvii mai. Em seguiré sentint malament per ser esquerpa, seguiré preguntant-me com puc acabar els mails, i seguiré envejant a tota aquesta gent que no tenen cap problema a anar repartint petons i abraçades a tort i a dret.

I això és tot. Que vagi molt bé!

Lluna.

Als propis, als estranys, a la posteritat

No puc dir aquest simple vers sense sentir una sensació d'alleugement. Una sensació de que ja he acabat, de que he aconseguit acabar una cosa molt llarga.

Recordo de dir-les. Recordo de patir mentre les deia. Però recordo que quan hi arribava, després de dir tota la resta, agafava aire, somreia, i ho deia molt a poc a poc, fent una pausa, gairebé com si les comes fossin punts (o punts i a part).

Aquest vers, com el primer vers del tot que forma part, em ve a la memòria de tant en tant. Cíclicament. Sense que jo ho demani. De cop, algun dia, em trobo jo mateixa dient "Adéu siau, turons, per sempre adéu siau", sense saber com ni perquè. Simplement, em ve a la memòria ("E passe per ta veu son nom e sa memòria") i no sé per què.

Recordo quan anava al riu, amb el llibre a la mà, i anava recitant, per veure si me'n recordava.

Recordo que no sabia què volia dir "Muira" i que no ho trobava enlloc.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

Per mi, encara no existien ni internet ni el google, i no trobava la parauleta a cap diccionari.

Recordo que en arribar a l'últim vers, tenia una sensació d'alleujament tan gran, que m'encantava. Però llavors, jo, la que havia corregut per acabar aviat, alentia la marxa de cop, i gaudia d'aquest últim vers. De fet, feia exactament el mateix quan tocava alguna cosa al piano i no tenia la professora a prop (que sinó em renyava!)

I, com si fos una espècie de somni-oda, ahir a la nit vaig anar-me'n a dormir amb una frase al cap:

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

Però aquest matí m'he aixecat amb una altra frase al cap:

Als propis, als estranys, a la posteritat.

dijous, 28 de juny del 2007

Les petites coses

Una petita cosa, aquest matí, m'ha fet somriure.

Una altra petita cosa, aquesta tarda, m'ha fet riure, i molt.

Les dues estaven lligades i venia cap a casa pensant que en faria un post, i que riuria molt, gràcies al post.

Però hi ha hagut una altra petita cosa.

He intentat mirar-la pel cantó positiu, com la del matí i la de la tarda. Però no he pogut.

He intentat no donar-li importància, perquè no n'hauria de tenir. Però no he pogut.

He intentat posar-me a escriure el post del matí i la tarda. Però no he pogut.

I, de cop, he tingut una sensació de deja vu. M'he recordat de fa un any. M'he recordat d'una idea que em va venir al cap, i que tenia raó.

I ho he vist tan clar com l'any passat.

No, no estic trista per la petita cosa. Sí, estic trista per la petita cosa, però estic trista de topar sempre amb la mateixa història.

I estic trista per ser com sóc. No hauria de ser així.

Avui odio les petites coses. Per més que digui, cinquanta vegades, o cent, que la felicitat està en les petites coses... avui he vist que la tristesa també hi pot ser, en les petites coses.

dimecres, 27 de juny del 2007

Potser no sóc tan...

D'acord, avui he fet una cosa que és tan estúpida, que faria riure a molta gent durant molt de temps. O, més que res, us faria pena de mi. Però també he fet una altra cosa: he rebut notícies d'una persona que feia temps que no en sabia res. I una cosa ha portat a l'altra, i he acabat fent un test d'estupidesa. Sí, perquè em sentia molt estúpida, i necessitava un test que em digués que realment era molt estúpida. Però molt!

Així que he fet el test. I quan m'ha preguntat si em sentia estúpida, li he dit que sí. Quan he arribat als emoticons, he triat el ninotet que es dóna cops de cap a la paret. I quan m'ha preguntat que si em sortís que era realment estúpida, si penjaria els resultats, li he dit que sí.

La sorpresa ha arribat quan he vist els resultats, i em deien tot el contrari. Al principi he pensat que em deia que només hi havia un 4% de gent més estúpida que jo, però la imatge de l'Einstein i el que deia, m'ha fet pensar que potser, i només potser, no sóc tan estúpida com em pensava.


StupidTester.com says I'm 4% Stupid! How stupid are you? Click Here!


L'altre dia, per aquelles casualitats de la vida, vaig anar a parar a un lloc d'internet on hi ha penjada una entrevista que em van fer. Quan vaig veure l'entrevista en paper, em va agafar alguna cosa, perquè està tota plena d'errors. I jo sé que són errors, però qualsevol persona amb una mica de coneixement que ho llegeixi, sabrà que són errors. Perquè qui em va entrevistar no sabia de què parlava, va escriure quatre cosetes en un paper, que no ocupaven ni una cara d'un foli, i l'entrevista té 3 pàgines. Per sort, o per desgràcia, hi ha fotos. Fotos de quan era petita, i fotos de ja més gran. I, no sé per què, vaig anar-hi a petar i em vaig mirar les fotos. I, per sorpresa meva, vaig descobrir que potser, i només potser, no sóc tan lletja com dic (o com penso).

Avui m'he trobat a una persona. Una dona d'aquelles que imposen respecte, per com són elles en general. Feia molt que no la veia, i se m'ha acostat per fer-me un parell de petons (el tema fer un parell de petons donaria per un post, i dels llargs...). I, per sorpresa meva, he descobert que és més baixeta que jo! Però no una mica, sinó molt. Deu fer uns 10 centímetres menys que jo. El fet és que, quan creixes en una família on tothom és molt alt i tu ets l'excepció, al final t'acaba agafant complexe de baix. Però... crec que he arribat a la conclusió que potser, i només potser, no sóc tan baixeta com creia.

Sóc idiota

Hauria de crear una nova categoria que es digués "sóc idiota". Tindria molts missatges, això segur. I és que, realment, no crec que sigui idiota: sóc subnormal.

No sé quantes vegades m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria. No, no hi cauré. No, tinc clar que això no em pot passar a mi.

El problema és que, quan dius una cosa d'aquestes, tens tots els números de caure-hi. I tots, vol dir tots. Almenys jo.

No, no penso dir què he fet. Em cau tant la cara de vergonya, i em sento tan subnormal, mongòlica, i no sé quantes coses més, que no ho aniré explicant més perquè ningú més em digui que sóc tonta, o, el que és molt pitjor, que no passa res, que això li pot passar a qualsevol. Que no, que jo m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria i... patam! De quatre potes.

Ha sigut un moment baix, suposo. M'ha agafat desprevinguda. Però ni així m'hauria d'haver passat. A vegades (massa sovint) penso que no m'arriba prou sang al cervell.

He reaccionat més o menys ràpid. Primer, he trucat per telèfon. He sentit un esbufeg a l'altra banda del telèfon. Sí, ja ho sé, sóc idiota. Sí, ja ho sé, em cau la cara de vergonya. Sí, ja ho sé, hauria d'anar a P-3 d'una escola d'educació especial. Però ja ho he fet, i ara estic intentant arreglar-ho.

Després he hagut de desplaçar-me a la ciutat. A mig matí. Ole que bé! I he fet una cosa que vaig prometre'm que no tornaria a fer en ma vida: aparcar en un determinat pàrquing. D'acord, és el que més a prop em quedava d'allà on havia d'anar. D'acord, però és que havia promès que no hi tornaria. Un dia vaig arribar-hi i feia 50 minuts que havia deixat el cotxe. Comptant que tenen un marge de 5 minuts, que si te'ls passes, no et cobraven l'hora sencera, estava convençuda que pagaria una hora i prou. Però aquell home que hi ha sempre a la sortida és tan lent, que només tenia 4 cotxes al davant i quan vaig anar a pagar, feia una hora i 10 minuts que havia deixat el cotxe. Li vaig dir que no era just, i em va dir que m'havia passat de l'hora i em va fer uns quants comentaris desagradables. Li vaig dir que no hi tornaria més, i avui he faltat al que vaig dir... per estar només a dues illes de casa del meu destí.

Però, per què aquesta ciutat és tan refotudament petita? No, no n'he tingut prou a marxar amb cara d'espantada de la feina. No, no n'he tingut prou de trobar-me algú a la porta, que quan ha vist la cara que feia ha fet un "amago" de preguntar-me què em passava i jo he fugit... No, què va. Primera illa de cases: una persona dels que dina habitualment amb nosaltres. Ole!

Poc més tard, a l'altra banda de carrer, una dona en un semàfor. La mare d'una nena (bé, ara ja no és nena) amb qui entrenàvem juntes de petites, amiga del meu pare. Em saluda. Per què és tan refotudament petita, aquesta ciutat?

Segueixo el meu camí, fins al meu destí. Explico el meu problema, i quan el tio que hi ha allà comença a tractar-me d'idiota, la dona apareix. Em giro, em somriu i em diu: "Mira, anàvem allà mateix!" El tio em continua tractant d'idiota, i la dona s'entera de tot. Merda.

Després he de tractar amb un altre, més agradable. Es posa a parlar amb mi. I mentre va fent, em pregunta per la meva vida. Per què la gent és tan xafardera? Em pregunta què he estudiat i, mentre li dic, aixeca una cella. Encara em sento més idiota. Estic a punt de dir-li que el que hagi estudiat no m'impedeix ser idiota. Que fins i tot els premis nobel han de tenir algun moment idiota. Però m'ho callo.

Quan torno, m'he d'esperar 10 minuts fent cua a la sortida del pàrquing. Per sort, ara ja cobren per minuts. Tot i així, em cobren 2.10. La gràcia que em fa...

Torno a dinar i estic sola. M'hagués anat molt bé algú xerrant, dient tonteries, explicant qualsevol xorrada... però no, no hi són. No hi ha ningú i he de dinar sola, mentre em dic idiota per enèssima vegada.

I com que dino en 10 minuts, vinc aquí i escric això. Ara ja estic una mica més tranquil.la. Només una mica. Sé que arribaré a casa i ho hauré d'explicar al meu pare, perquè sinó qualsevol dia es troba a la mare d'aquella noia i li explicarà. I sé que em dirà d'idiota cap amunt. A vegades odio que aquesta ciutat sigui tan petita.

I després d'escriure-ho, em quedo una mica més descansada. Segueixo essent idiota. Segueixo essent mongòlica. I penso que mai més diré que mai cauré en una tonteria. Perquè tots tenim moments baixos. Ni tan sols diré que mai més tornaré a caure en el mateix error que avui, perquè no en puc estar segura. Mai, com sempre, és molt de temps.

dimarts, 26 de juny del 2007

Les coses importants

Dec ser una persona accessible. Quan algú ha d'anar a veure algú, sempre em queixo perquè normalment sóc jo l'escollida. Bé, em queixo, però d'altra banda em fa il.lusió que em vinguin a veure a mi i no a d'altra gent. Suposo que això diu alguna cosa a favor meu. I sinó, ja m'ho dic jo, què carai!

No els fa res venir a preguntar-me coses. Potser perquè sóc com sóc, potser perquè sempre ric, potser perquè sempre que apareix algú, li dic hola amb un somriure a la cara, i per més feina que tingui, no els faig mai fora (cosa que he vist fer a d'altra gent).

Altres cops m'he trobat que era jo la que anava a algun lloc, a trucar alguna porta. I sovint em trobava que em deien que m'esperés un moment, que fes alguna cosa més tard, que... Però jo no m'havia trobat mai en la posició del que feia esperar per alguna tonteria... fins avui.

Ha vingut a veure'm la noia que es casa. Feia dies que no ens véiem i teníem xerrera. I algú ha vingut a preguntar-me alguna cosa. No havia d'haver-m'ho vingut a preguntar a mi: tenia dues persones a qui havia de preguntar abans de venir a mi, però ha vingut a preguntar-m'ho.

I l'he fet esperar. No, no estava treballant: estava fent safareig. No, no estava fent alguna cosa súper-mega-important, que hagués de revolucionar el món: estava parlant amb una pobre noia que es casa i que la perruquera de tota la vida estarà de vacances, com si no hagués tingut ja prous contratemps.

I m'he sorprès a mi mateixa, dient-li a qui ha vingut que s'esperés. Sé que si hagués sigut jo, m'hagués enfadat, o m'hagués sabut greu. Perquè si algú et fa esperar perquè treballa, o perquè està atenent a algú altre... però he fet esperar al pobre noi 10 minuts llargs, mentre parlàvem de despedides de soltera, perruqueries i llunes de mel. A més, tinc la seguretat que el noi ha sentit tota la conversa.

Almenys, però, no ens ha enganxat rient-nos d'una de les cançons de l'estiu (passat? Jo no l'havia sentit mai fins avui). No, la d'en Georgie Dan, no, tot i que també té tela. La cançó es diu "Tiene nombres mil" i no la penso enllaçar, tot i que es troba molt fàcilment al google. Això sí, recomano NO mirar el vídeo de youtube. Si algú el mira, és sota la seva responsabilitat i si llavors té malsons, que no em vingui a buscar!

Per sort, tampoc ens ha trobat intentant fer arribar l'AVE a Madrid. Fer arribar l'AVE a Madrid és fàcil, però si algú aconsegueix arribar-hi sense incidències tindrà el meu reconeixement. Ara, que no sé perquè tempto a la sort, rient-me de la Renfe. Després de la gracieta del divendres passat, i comptant que aquest divendres jo hauré de tornar cap a la meva ciutat, entre mitja tarda i començament del vespre, i que hi haurà moltíssima gent al tren, i que l'últim cop que el vaig agafar vaig patir un "lleu" retard de només mitja hora... Vaja, que si algú aconsegueix arribar a Madrid sense incidències, amb l'AVE, que m'acompanyi divendres a la ciutat, a veure si aconsegueixo arribar sense incidències!

I així, què eren les coses importants? Doncs una conversa sobre perruqueries, riure quan em pregunten si ens passarem molt a la despedida de soltera (i jo que no sé res, i no tinc el telèfon de qui ho organitza, i només sé que serà aquest cap de setmana!), parlar d'un viatge que farem molt semblant aquest estiu, però en situacions completament diferents, però ja té gràcia que gairebé coincidim a l'altra punta de món (bé, tampoc a l'altra punta de món!). I, sobretot, deixar aparcada la feina una estoneta per riure!

D'acord, jo no necessito aparcar la feina per riure...

dilluns, 25 de juny del 2007

Com una reina

Ja ha sortit el sol i és clar. Però és molt aviat al matí. No pot ser natural que a aquestes hores el sol ja estigui alt. Sona el despertador i dubto si aixecar-me o no. He dormit fatal, he anat veient com passaven les hores, i estic molt cansada. Tinc dues opcions: aixecar-me i anar al gimnàs o dormir una horeta més i descansar. Em decideixo pel gimnàs...

Baixo a la cuina, on ja hi ha ma mare. Només de veure'm, posa un tall de pa a la torradora. Em diu si vull llengonissa, i me la talla i m'hi treu la pell. Encara estic mig adormida i no m'adono del que passa.

Poso un got d'aigua al microones, mentre continuo mig zombie. Ma mare treu la torrada de la torradora, m'hi posa oli, i porta el plat a la taula. Quan el microones pita, em treu el got de dintre.

Un moment... QUÈ PASSA???????????????????

- Bueno, és que abans de marxar, m'hauries de fer un favor...

Ah, ja deia jo...



I aquí s'hauria d'acabar el post, però...

Més tard, al gimnàs, em preocupo. Quan acabo de córrer, em sento molt marejada. Sé que em baixa la pressió. Quan entro a la dutxa, penso que cauré. Tot dóna voltes, i ho veig tot de coloraines, sobretot grocs i liles.

Quan em recupero, i vaig a pentinar-me, veig que tinc un dels ulls ben vermell i m'espanto. Per això estava marejada? Què li passa, al meu ull?

Arribo a la feina i miro per enèssima vegada si ja m'han enviat els resultats de la revisió mèdica. Ja seria hora, no? És clar que hauria d'estar molt malament perquè m'haguessin trobat alguna cosa, si és que en tinc alguna... Però, com a mínim, sabria si els anàlisis de sang estan bé. I si la meva orina que es va mig vessar també està bé... Quan arribaran?

diumenge, 24 de juny del 2007

Retorn (o no)

Vaig agafar les vacances blocaires perquè no volia fer posts d'aquells que no hauria d'escriure, i que després em penedeixo d'haver escrit.

Algun dia m'entendré a mi mateixa, però de mentres hauré de conviure amb els meus altibaixos: ara estic contentíssima, ara tot és dolent, ara tot torna a ser bo... Segurament no sigui massa normal, perquè sovint no hi ha raons, per tot això, o almenys jo no les sé veure (o potser no les vull veure).

Em despertava a la matinada, a les 4 o les 5, i ja no podia dormir més. Quan aconseguia tornar a dormir, llavors al matí no hi havia qui m'aixequés, o m'adormia directament, cosa que no recordo que m'hagués passat mai (ni no poder-me aixecar, ni adormir-me).

Als matins treia el gos a passeig. Li obria la porta i ell es passejava sol. Jo m'asseia a l'esglaó entre la casa i el jardí i mirava a l'infinit. Bé, a l'infinit no. Mirava el groc apagat dels camps, el verd intens dels arbres propers, i el verd apagat de les muntanyes que envolten casa meva. I així em quedava, pensant que no entenia res, i pensant que havia de fer un canvi. Però un canvi, cap a on?

Al cap d'una estona apareixia el gos, venia corrent cap a mi i intentava llepar-me la cara. Els gossos en saben tant, d'aquestes coses...

Un dia va passar de llarg de mi, i quan me'n vaig adonar, estava a la cuina. Va estar a punt de fer-me un estropici amb el dinar... Per sort, vaig arribar just a temps.

Llavors tancava el gos. Li anava donant aquell tros d'embotit que a mi no m'agrada i que s'hagués fet malbé. I ell estava contentíssim. No, si de menjar ja li'n donem, però sempre, sempre, sempre, té un budell buit.

Un dia vaig somiar que es cremava el bosc de casa. Passava amb el cotxe i veia fum. L'incendi només començava. Però no tenia aigua, i començava a trepitjar les flames. Agafava el mòbil i volia trucar als bombers, però... no em recordava del número. Em quedava paralitzada, no trucava a ningú, i acabava cremant tot.

I així vaig passar un parell de dies, una mica aliena al món, intentant pensar què havia de fer per no tenir aquests altibaixos. Bé, per no tenir aquests baixos, que no sabia d'on sortien, però que em fan força mal. O, com a mínim, saber-ne trobar la raó, per intentar solucionar-ho.

Pel camí vaig fer una cosa que feia temps que havia de fer i que em feia una mandra... Més que res perquè ja sabia que seria un desastre. Era una situació de post, seguríssim. Hagués sigut un bon post. Però jo mateixa vaig veure que no estava d'humor per fer-lo, aquell post. Després de fer el que havia de fer em vaig posar molt contenta, un pic en la meva moral, però va tornar a baixar en picat, sense saber ben bé per què. O sí, però segurament no volia reconèixer-ho, perquè sabia que no tenia cap mena de sentit i...

Em vaig prometre que no tornaria fins que no hagués complert uns mínims. Un d'ells, era tornar a cantar al cotxe, ballant i rient, tota sola, només perquè sí. Per això deia que trigaria a tornar, perquè veia bastant difícil tornar-ho a fer en poc temps.

El primer que vaig fer va ser tancar una porta. Tancar-la a algú que ja feia molt de temps que li havia d'haver tancat. Però no ho feia. L'últim cop, em va dir alguna cosa d'aquelles del tipus "ja ens veurem". Ja no era el primer cop que ho feia. El primer cop vaig pensar que era mentida, però no vaig dir res. El segon cop (i ara veig que sóc un coi de borde) li vaig deixar anar que era molt conscient que no, que no ens tornaríem a trobar mai més. Llavors em va dir que sí, que segur, que bla, bla, bla. I, com és molt normal, no ens vam tornar a veure més. Però quedava una coseta, un vincle que no vaig acabar de tancar, perquè era creació meva, encara que la idea fos seva. Al final, però, ho vaig engegar. No sabia si aquest cop em tornaria a dir allò de que sí, que ja ho sé, que ja miraria de fer les coses d'una altra manera o no. En el primer cas, ja estava preparada per passar-ne completament. Aquest cop sí. Però va decantar-se per la segona opció: ignorar-me. I me'n vaig alegrar. Perquè el dia que torni a aparèixer, quan necessiti alguna ajuda, no em sentiré tan culpable quan sigui jo la que l'ignori (sé que això és mentida, però també sé que no s'atrevirà a tornar-me a demanar que l'ajudi, per enèssim cop).

I em vaig concedir un homenatge: vaig arribar a casa i em vaig fer una pizza que hi havia al congelador, i me la vaig menjar amb una fanta de llimona, mentre buscava al canal satélite alguna sèrie que mig em sonés (cosa difícil). I em vaig trobar amb un capítol de "Siete días" que encara no havia vist (cosa rara!) i que, a sobre, era la segona part d'un que sí que havia vist i que m'havia quedat amb les ganes de saber com acabava. Aquí vaig veure que la cosa remuntava i que tot tornaria al seu lloc.

Em vaig recordar de ma mare, i d'una conversa que vam tenir sobre el gos. Em va preguntar si me l'emportava a passeig sense lligar. La resposta era clara: sí. Jo sempre porto el gos sense lligar. Ella em va dir que era valenta. Ella sempre el porta lligat, i si algun dia no el porta lligat, se li escapa. Jo sempre el porto deslligat, que vagi on vulgui, perquè sé que acabarà tornant al meu cantó, encara que li hagi de donar alguna cosa de menjar per tancar-lo. I és que, al pobre, el menjar el venç: veus com dubta si venir o no, però li vas donant menjar, i acaba venint.

Segurament no hauria de ser tan despreocupada i hauria de portar el gos més lligat, vigilar-lo més. Suposo que a la vida real faig exactament el mateix. No m'agrada lligar a la gent, obligar-los a estar-se al meu costat. Però això no vol dir que no m'agradi que s'hi estiguin, al meu costat. I no vol dir que els faci fora. Simplement vol dir que no m'agrada obligar a la gent a fer res que no volen fer, o que no els ve de gust fer. Però llavors m'emporto unes quantes fabes, i de les grosses. Perquè hi ha coses que llavors em saben greu. I sóc conscient que, si deixo el gos lliure, hi ha la possibilitat que s'escapi. I si s'escapa no m'hi puc pas enfadar, perquè al cap i a la fi, li he donat la llibertat de marxar. Però si el gos se m'escapa, llavors em sap greu. Sóc molt pitjor que ma mare. Ella almenys el porta lligat i el pobre gos sap què ha de fer. Jo no el porto lligat, però tampoc vull que s'escapi: li dóno llibertat, però no li'n dono. I em sembla que m'estic embolicant massa.

Vaig tornar a cantar al cotxe després d'un parell d'hores de xerrar i riure amb el noi que és a la vegada el doble de gran i el doble de petit que jo. Però encara faltava un llarg camí per recórrer, abans no tornés per aquí.

Al final el gos se'm va escapar, com era de suposar. L'últim dia, al matí. Va ser culpa meva, ho sé. El vaig deixar anar i em vaig asseure a l'esglaó, mirant el paisatge. Aquell dia havia de marxar tard i m'havia aixecat massa aviat, tot i que, per sort, ja no m'havia despertat a les 4 o les 5 del matí, senyal de que ja havia anat millorant. Al cap d'un moment, el gos va venir, com sempre, va intentar llepar-me la cara, com sempre, i va esperar a que el tanqués, com sempre. Però jo no tenia pressa i li vaig dir que s'estigués més per allà, donant volts. Greu error. Ell va començar a marxar lluny, cada cop més lluny, fins que es va escapar.

El vaig cridar i no em va fer cas, així que vaig anar on ell era, em vaig parar, i molt seriosa li vaig dir que vingués. Va venir amb la cua entre cames, pobre. I jo el vaig agafar del collar i vam anar així, fins a casa. El vaig tancar sense dir-li res, tot i que sempre, quan marxo, li amanyago el cap i li dic unes quantes paraules.

I em vaig recordar de la reflexió: jo el vaig deixar lliure, li vaig dir que no el volia tancar encara, que anés a fer volts. I quan es va allunyar massa, em vaig enfadar. Quan em va veure enfadada, va venir. Però amb la cua entre cames, com demanant perdó. Però jo no m'hauria d'haver enfadat, al cap i a la fi l'havia deixat marxar.

Avui m'he adonat que ja estic bé per tornar, durant la nit de sant Joan vaig "cremar" tots els mals rotllos, però s'hi està tan bé de vacances... Així que torno, estic bé, però... no sé si continuaré uns dies més amb les meves vacances, ara gaudint-ne sense cap mena de "problema".

dijous, 21 de juny del 2007

10 am

Necessito vacances. Vacances blocaires. Això ha degenerat moltíssim. Me n'he adonat amb els posts d'avui, de les 5 i 8 del matí. I continua ara mateix, amb aquest post.

Segons la meva família, jo ja fa un parell de setmanes que estic de vacances. Això si no és que estic de vacances perpètues. Així que m'agafaré aquestes vacances que tan necessito, o això crec.

Vacances blocaires.

Fins que tingui alguna cosa interessant per explicar.

8 am

Bon dia, són les vuit!

Això és el que ha dit una veueta dins meu, quan he obert els ulls... a les vuit del matí. No és normal que jo m'adormi. De fet, només recordo haver-ho fet algun cop que el despertador s'ha quedat sense piles... Hauré d'anar a mirar el despertador.

De fet, no eren exactament les vuit. Eren les vuit al meu despertador, i això són les vuit menys deu, hora oficial. Primer m'he espantat, però llavors he pensat que era igual, que ningú ho notaria, si arribava una mica més tard.

Així que, amb la cara plena de son, m'he posat el primer que he trobat i he anat a treure el gos... amb la mala bava que m'he trobat a la veïna, que se m'ha mirat amb cara de: "i ara t'aixeques?"

Apa, d'aquí a 5 minuts els meus pares ja sabran que m'he adormit. I hauré ajudat a alimentar el rumor que fa córrer la meva família de que jo no treballo mai, que no tinc mai feina, que tinc moltes vacances, que em puc aixecar tard un dia de cada dia...

M'estic plantejant si marxar de casa més tard de les 9 (que ja és molt tard) a veure si el rumor encara es fa més gran (ja no vindrà d'aquí!)

5 am

No és que no estigui cansada, no. Ahir vaig aconseguir un dels meus rècords, i estava morta. Em sembla que vaig forçar massa la màquina.

No és que no tingui son, no. Els ulls se'm mig tenquen... però només perquè estic aquí. A la que torni al llit, em diran que dormi ma mare.

En aquests dies que són tan llargs, és agradable venir aquí i no veure el Sol, que estigui tot fosc i vegi la llum de les cases del poble del cantó, i les estrelles, i res més.

No acostumo a tenir insomni, però és una sort que l'hagi tingut precisament avui, que ningú em preguntarà què em passa o què em deixa de passar.

Acabo de veure un avió. Crec que no són hores.

dimecres, 20 de juny del 2007

Inestabilitat

Ha aparegut, com sempre, amb un somriure als llavis. Hola, m'ha dit. I hem estat xerrant una estona, de tot i de res.

Jo tenia uns papers a sobre la taula. Em feia il.lusió ensenyar-los-hi. Perquè me'ls han portat avui, i malgrat que no sé si la cosa anirà bé o no, torno a tenir un altre repte, i jo encantada. Perquè així aprenc moltes coses, coses que no sabia.

Per sort, he callat a temps. Ara mateix té 3 feines a temps parcial. No és massa divertit, això de les feines a temps parcial. Sobretot, si no són estables, si saps que en qualsevol moment et pots quedar sense una d'elles.

Avui tenia les llàgrimes als ulls, quan m'explicava que es queda sense les tres feines. Sense les tres! I tot de cop!

Encara recordo com parlàvem fa un parell de mesos, i com jo li deia que endavant, que feia molt ben fet, que si no feia les coses ara no les faria mai. I que bé, que ja fa uns quants anys que està així inestable, però que cada any les coses se li han anat arreglant i ha aconseguit sempre continuar amb les tres feines.

Fins ara.

Estic segura que se'n sortirà. Estic segura que li sortirà alguna cosa. Però ha de ser dur, tenir tres feines i que se t'acabin totes de cop, al mateix temps, i et quedis sense res. Perquè, encara que hi havia la possibilitat en cadascuna d'elles, a qui se li acudeix que pot passar a totes elles?

I ara que s'havia decidit a anar endavant...

Suposo que la vida no és justa.

I a mi em sap greu, que li hagi passat precisament ara.

I, pensant una mica més en mi, trobaré a faltar que aparegui amb un somriure, i anem a berenar. I ens passem una hora berenant, que més aviat és xerrant sobre tot i sobre res.

Però, és clar, ara ja tot serà més difícil.

dimarts, 19 de juny del 2007

Por

Sí, tinc por. Tinc por d'aquest ésser que la Lluna en diu gos. Sempre me l'havia mirat una mica de lluny, però com que acompanyo a la Lluna i ara el treu a passeig... em fa por!

Em va fer por ahir, quan va veure la Lluna i es va posar a saltar. Llavors em va fer por la Lluna, que va anar pel camí que ella en diu "camí de l'hort". El problema és que qui s'ha de cuidar del camí no se'n cuida. Hi havia herbes més altes que la Lluna. Però ella que no, que volia continuar pel camí... fins que es va trobar romagueres tan altes com ella i va donar mitja volta. El gos l'anava mirant amb cara de "i per aquí vols passar?"

Ara agafen el camí del bosc i van fins al poble del cantó. M'agrada més, el camí del bosc.

Això sí, el gos aquest sembla que no hagi menjat en 10 anys. Ahir la Lluna va entrar a la cuina per anar a buscar alguna cosa per donar-li. El gos al darrere. Va anar de poc que el gos no se li fot el seu sopar!!! I si fa això amb el sopar, què no farà amb mi?

Aquest matí, quan encara no havia sortit el sol, la Lluna ha anat a treure'l a passeig. Quan l'ha vist, ha fet uns salts tan grans, que em pensava que es menjaria la Lluna. I no, no se l'ha menjat, però l'ha llepat de dalt a baix. I si li fa això a ella, què em faria a mi?

Ara, els salts no eren res comparats amb els que ha fet quan la Lluna li ha donat una mica d'embotit que té per casa i que no li agrada... Tinc por! Em sembla que no acompanyaré més a la Lluna a passeig amb el gos...

I ja que la Lluna m'ha deixat el teclat (ja era hora, eh!), contesto una pregunta que em va fer ja fa molt de temps la Jo Mateixa. Em va preguntar si era una dona, o si era femenina. Bé, en certa forma sí que ho sóc. La gent de la meva espècie naixem femelles, i en un moment de la nostra vida, quan som grans, ens convertim en mascles. Les femelles ponen ous. Però jo encara sóc massa petita, i encara no sóc capaç de pondre ous. Tot i així, no us preocupeu: no puc tenir descendència sense cap mascle.

Us podeu preocupar, però, per una altra cosa que em fa por, ara mateix: la Lluna està fent el sopar! No sé si em fa més por això o el gos...

dilluns, 18 de juny del 2007

L'Anna i els mails

Ahir feia anys del naixement de l'Escher. Cada cop que veig algun dels seus dibuixos, em recordo de l'Anna.

Avui he estat "fullejant" mails i he rigut moltíssim. Perquè sí. Perquè són una espècie de resum dels meus últims anys.

Vam començar a enviar-nos mails quan ens véiem cada dia i, en sortir de classe, ens quedàvem xerrant a la porta del metro durant... molta estona cada dia. Llavors ella agafava el metro i jo me n'anava fins a casa a peu.

No sé quants mails han anat i vingut, però en gairebé 10 anys, n'han d'haver anat i vingut moltíssims! I no sé en quin moment em vaig adonar que el número de mails que anaven i venien se'ns n'havia anat de les mans.

Cada cop que anava o venia un mail (i encara ara), retorna comentat. Hi ha mails que tenen tants de comentaris, que fins i tot costa d'aclarir-se entre els >>>>>>>>> que hi ha. No se sap qui va escriure què, si no és pel context...

El problema és que no anaven i venien sempre els mateixos. Anaven, venien, i llavors, un dia, algú (gairebé sempre jo) en creava un de nou, per dir qualsevol tonteria. I aquesta tonteria s'anava fent gran, i ja tornàvem a tenir un mail llarg.

Hi ha mails que són mítics. Alguns estan en el meu poder, i d'altres en el seu. Aquests mails no moren, retornen, al cap del temps, i sempre és agradable veure un mail de fa temps i somriure amb el què déiem fa temps. Que, de fet, no varia en l'escència del que diem ara. Varien els noms, els llocs, i poca cosa més. L'escència sempre és la mateixa.

Avui li contestaré un mail. El subject diu "Mail al hotmail", i és un mail que li vaig enviar ara deu fer un parell de setmanes, on hi havia un parell de línies, en les que li deia que per error li havia enviat un mail al hotmail, que el mirés. I prou. Però el mail va tornar, va retornar,... i ara el hotmail em diu que ocupa 10 k!

Jo no sóc capaç de matar mails. Sempre, sempre, retornen. Jo el que faig és fusionar-los: quan hi ha dos mails que són massa petits, els ajunto en un de sol.

Aquest és un post dedicat a ella, per fer-la riure, i per dir-li que algun dia faré net de mails (de fet, no m'ho crec ni jo). Però és per fer-la somriure, i recordar-li (i de pas somriure i recordar-los jo també) algun dels mails mítics que estan en el meu poder, i algunes de les frases més destacades dels nostres mails... Però, i malgrat que m'ha donat permís, són els nostres mails així que...

Un dels més recents té de subject "M'has enviat algun mail?". No, què va... només uns quants milers :-)

No em posaré amb els mails amb subject "hola", "bon dia", etc (que avorrits, no?), però sí amb algun com el mític PMA :-) Si algú (a part de l'Anna) és capaç d'endevinar de què va el mail, li regalo una piruleta.

D'un mail amb el subject "Crònica per la radio..." (de quan encara n'enviava, suposo), hi he tret un bonic paràgraf, però que m'ha fet recordar altres temps... " No saps la mala tarda que he passat! A l'hora que t'he dit, he agafat el
gos i l'he tret. I me n'he anat a donar menjar els conills... però abans m'he
passat per la bústia (i sort que ho he fet!)" Fa tant de temps, que a casa encara hi havia conills, jo estava sola a casa, i donava de menjar als conills. Ara només tinc al gos, per cuidar...

La veritat és que una gran majoria de mails són meus. Qui, sinó, començaria un mail amb el subject "Fill d'un elf i un humà"? O "LOTR"? I els típics "Saps qui m'he trobat?", "hola (gran subject, eh?)" o el típic "Aaaaaaahhhhh!!!!!!", que són meus sense cap dubte. Però també n'hi ha algun de seu, com "El de la llet... i mes" o la "Mini cronica first day", que tot i ser mini crònica, ara ocupa 11k (i en va arribar a ocupar molts més).

I, ja per acabar, un gran mail que no trigaré a contestar. El subject és "Sóc tonta", que estic pràcticament segura que vaig escriure jo. El mail comença d'aquesta manera...

Quin subject! Qui el deuria posar?

La veritat es que no ho se... Jo encara tinc a mig contestar el "Soc retrassada mental", aixi que el tema esta de moda...



Bé, espero que per molts anys poguem continuar enviant-nos mails d'aquest estil! ;-P

diumenge, 17 de juny del 2007

Guanyar, guanyar i guanyar...

M'he passat tot el cap de setmana d'un lloc cap a l'altre. Estic rebentada. Fins ara no he pogut parar un moment i descansar.

M'he passat tot el cap de setmana competint amb d'altra gent, a diferents coses. He tornat a casa amb massa trofeus, pel meu gust, tot i que he tornat a casa amb menys dels que m'havia guanyat, ja que sempre he preferit que quedessin més repartits.

Segurament semblaré una desagraïda, o alguna cosa similar, però rebre un trofeu no em fa cap mena d'il.lusió. Lluny queden aquells anys, quan en tenia 20 menys que ara, i un trofeu era molt important. Ara aixeco el cap, des d'on estic asseguda, i veig un moble bastant gran on ja no hi queben més trofeus. Trofeus de totes mides i de tots colors, però que no són importants. I això que no hi són tots.

És important el que signifiquen alguns d'aquests trofeus. Fa molts anys que no necessito cap trofeu per recordar res. Però, des de la meva posició d'organitzadora d'unes quantes coses, sempre he lluitat perquè es donin trofeus, sobretot als nens. Encara recordo la cara que se li va quedar a un nen de cinc anys, ahir, quan va haver d'anar a recollir un trofeu, d'un premi que ens vam inventar perquè ell pogués anar-lo a recollir. I com ell, uns quants altres, però aquest no se'n va separar ni un moment, i no li toquessis per mirar-lo, que s'enfadava!

Avui, però, ha sigut diferent. Em van proposar formar part d'un equip. Un equip que havia de ser molt bo. Un equip que hagués guanyat de carrer. Un equip que hagués sigut molt millor que tots els altres.

I jo vaig dir que no.

Vaig dir que no, perquè no ens hi jugàvem res. Com a molt, un trofeu. I el més bonic de les competicions és que hi hagi igualtat, que hi hagi emoció. Si un equip és molt millor que els altres, no té gràcia.

Així que em vaig unir a un equip "perdedor". I dic un equip perdedor, perquè en principi el nostre lloc era quedar les últimes. I si no érem les últimes, poc n'hi havia de faltar.

Però no ens hi jugàvem res, i a mi m'encanta formar part d'aquests equips. Cada petita victòria, cada petit triomf, es cel.lebra com si haguéssim guanyat la lliga. I si es perd, no passa res.

Ens ho anem a passar bé, no? Llavors no m'agrada estar en un equip on s'ha de guanyar per força, i on si no guanyes tot són cares llargues. M'agrada riure, lluitar pels impossibles... i fer com al final de tot: acabar donant la campanada i carregant-nos a un gran equip, d'aquests que van a guanyar. Però si no ho haguéssim fet, no hagués passat absolutament res.

Quan ja tot s'ha acabat, se m'ha acostat un nen.

- I per què t'has posat en aquest equip? Per què no et posaves en un equip que hagués pogut guanyar?

Jo me l'he mirat, he somrigut, i no li he dit res. Segurament li hagués hagut de dir un tòpic, aquell de que l'important no és guanyar, sinó participar. Potser li hagués hagut de dir que és més important sentir-te identificat amb un equip, formar part d'alguna cosa que t'importa, que no pas ser un conjunt de gent que només els uneix el fet que són els millors, però que no hi ha cap vincle entre ells. Podria haver-li dit que, en depèn de quins casos, és millor passar-s'ho bé que no pas guanyar, que les competicions oficials són diferents, però que quan vas a passar-t'ho bé, vas a passar-t'ho bé.

Però no he dit res. Perquè hi havia gent que sí que anava a guanyar. Gent que s'ha discutit per... un trofeu? Augmentar el seu ego? Demostrar que són millors que algú altre?

Potser sóc massa càndida. Potser em falta aquell sentiment assassí (per dir-ho d'alguna forma) que moltes vegades m'han dit que no tinc. No, no m'agrada perdre ni al parxís, però si vaig a passar-m'ho bé, vaig a passar-m'ho bé. I avui he tingut ocasió d'anar a matar, de discutir-me amb algú. Però no. He acceptat la derrota, malgrat que no tocava, amb un "total, què ens hi juguem?" Mig minut més tard he sentit aquella mateixa frase de veu de la persona que l'havia sentit, a dues persones que es mig barallaven. Però ha sigut en va.

De veritat és tan important guanyar, a qualsevol preu, sempre?

dissabte, 16 de juny del 2007

Jo hi vaig ser

Fa un grapat d'anys. Sé que no puc comptar-los amb els dits de les mans, però em fa mandra buscar quants en fa exactament.

Vaig pujar en un autobús. No coneixia gairebé ningú, però portava una entrada a la mà. Una entrada que m'havia costat el triple del que marcava, però a qui li importava?

Només d'arribar em vaig adonar que m'havia deixat la radio. Com em podia haver deixat la radio, precisament jo? Jo, la que sempre anava amb la radio a tot arreu!

Havíem d'estar a dalt de tot, des d'on gairebé no es veia res, i just al cantó dels seguidors del Sevilla. Però la penya amb la que anava van mirar, van veure una zona que estava lliure, i vam anar a un lloc que no ens tocava, molt millor.

Jo anava al darrere d'un amic de ma mare, l'única persona d'allà que coneixia.

No només m'havia deixat la radio jo, se l'havia deixat tota la gent que anava en el mateix autobús que jo (ja ens val, la veritat).

Però era igual, de radios en sobraven, i tothom donava notícies.

El partit que nosaltres miràvem va començar malament, però al final es va arreglar. Al final estava tan guanyat, que la gent només escoltava la radio...

Fins que es va quedar tot en silenci. Ja tothom ho veia al sac, i algú va dir la paraula fatídica: penal. D'aquell dia hi ha dues coses que recordo perfectament, les altres estan difuminades. La primera és aquell silenci. Com podia ser que tanta gent alhora pogués estar en tant silenci? I ara em pregunto: si tanta gent podia estar en aquell silenci, per què és tan difícil que una simple classe, amb molta menys gent, pugui estar en silenci (a no ser que t'enfadis de veritat)? Ai, me'n vaig de tema...

La segona cosa que recordo, va ser el que va passar uns segons més tard. Tot el camp va cridar. Però va cridar... gol! Recordo els jugadors, demanant a la banqueta què passava, i que quan els deien que 0-0, no sabien de què anava tot plegat. I, la veritat, no m'estranya.

Però d'això ja en fa molts anys...

dijous, 14 de juny del 2007

Groc

Avui ha sigut un dia groc.

Recordo quan era petita, que a vegades em preguntaven quin era el meu color preferit. Vermell, deia jo. Però no sabia el que em deia. Jo creia que era el vermell, però va ser, i serà, sempre el groc.

Ja de petita, tots els meus dibuixos havien de tenir color groc. Jo li posava al sol, i a qualsevol altra cosa que pogués ser groga. Groc, sempre groc. Les coses que tenien color groc, m'agradaven. Si no en tenien, no m'agradaven tant, tot i que no sabia ben bé per què.

Suposo que per això aquest blog té l'estètica que té. No ho vaig fer expressament, però eren els colors que més m'agradaven. Groc, sempre groc.

I avui ha sigut un dia groc.

Ho ha sigut al matí, quan un grup de gent que no s'esperava veure'm m'han vist arribar, han somrigut i els ha agradat tornar-me a veure. I jo m'he alegrat que conservessin un bon record de mi.

Ho ha sigut més tard, quan algú m'ha trucat, encara no sé qui. Per anar a una despedida de soltera. A una despedida on només coneixeré a la núvia. D'aquí segur que en surt un post, però serà algun altre dia, d'aquí a unes setmanes. Però m'alegro de poder-me integrar en un grupet de gent més o menys tancat (o tancat directament), que són la núvia i les seves amigues de l'institut (i jo, que estic allà, encara no sé ben bé per què).

I ho ha sigut més tard, quan tornava a casa en cotxe, i m'he adonat que m'agrada la primavera, pels seus caps de setmana. Perquè fa uns quants dies que estem organitzant coses. I aquest cap de setmana hi tornarà a haver un dia d'aquells sense pressió, de riure, de veure gent, de bon rotllo. Tothom content, tothom passant-s'ho bé. Bé, un dia no... dos dies!

I ho ha sigut per més coses, de groc. Però ho deixarem amb què estic contenta amb mi mateixa.

I per molt temps que ho sigui, de groc!

dimecres, 13 de juny del 2007

Importància relativa

Ja fa uns dies que m'adono que coses que fins fa poc eren importants per mi, ara ja no ho són. Gens ni mica.

I qui diu coses, diu persones.

Persones que apareixien i desapareixien com per art de màgia.

Crec que al final me n'he cansat.

Suposo que també hi ha un munt de gent que es deu haver cansat de mi. Segurament jo també em cansaria de mi mateixa en depèn de quins casos.

Però ara veig que les meves prioritats estan canviant, no sé ni cap a on exactament, ni perquè.

Només espero que estiguin canviant cap a millor.

De fet, crec que estic segura que estan canviant cap a millor.

I queden moltes coses enrere, però d'altra banda és inevitable.

Em sento com si fes neteja, una vegada més.

Però me n'alegro.

El meu cap ha fet neteja, en un parell o tres de dies. Sense que jo li demanés. Potser ha sigut un procés més llarg, i jo ni me n'he adonat.

I, sense saber-ho, ara ja no tenen importància coses que en tenien fins fa poc.

Potser és que estic cansada.

O potser és que el meu cap està centrat.

Espero que duri.

dimarts, 12 de juny del 2007

Comença la temporada

M'agrada l'hivern. A l'hivern estic molt tranquil.la. A l'hivern no fa calor. A l'hivern els dies són curts, però es pot viure bé.

Surto de l'edifici. Són quarts de sis de la tarda, o sigui que no és a ple sol. Quan hi he anat sí que ho era, a ple sol.

Em sento fatal. Fa massa calor, i començo a notar com tot roda al meu voltant.

La pressió. Sempre la pressió. Com cada estiu.

Només que avui m'ha agafat desprevinguda. Sempre em passa, després de tot un hivern de viure bé.

Començo a caminar més lentament, més que res perquè no puc anar més ràpid. Tot volta.

Mai he arribat a desmaiar-me, però més d'un cop m'ha anat de poc. I avui ha sigut una baixada de les fortes.

He vist la salvació a davant meu. Una gran superfície. Entre l'aire condicionat i que em puc comprar alguna cosa que em faci pujar la pressió, ja sortiré del pas. Estic a punt de quedar-me a la porta, allà on l'aire dóna de ple, però no ho faig per vergonya.

Trobo una màquina. La coca-cola va molt bé. Però ja no hi ha coca-cola. Agafo una fanta de llimona. Encara no he sortit de l'edifici que ja me l'he begut tota.

Continuo caminant. Quan fa un quart d'hora que camino, em paro davant d'un supermercat. Entro i em compro una coca-cola. Me la bec gairebé tan ràpid com la fanta. Penso que em farà mal, jo que no estic acostumada a beure coses d'aquestes.

Però no em fa mal. Al cap d'una estona ja estic una mica millor.

Però no del tot. Sempre em quedo amb una sensació enorme de cansanci, com avui. Tornava cap a casa i era incapaç ni de cantar al cotxe. Anava com un autòmat.

I ara, de dret a dormir, i això que el sol encara no s'ha post. Sort que no em passa gaire sovint, però, perquè em deixa tan feta pols...

dilluns, 11 de juny del 2007

Coi de màquines (o com trigar una hora a tenir un examen)

No, no em refereixo a preparar un examen. Em va costar tota una tarda preparar-lo. Sempre he sigut molt lenta, i això de preparar exàmens, em costa un munt. Trobar alguna cosa adequada, no saber si és adequat, massa fàcil? Massa difícil? S'entèn? Massa curt? Massa llarg? Buf... no sé si m'hi acostumaré mai.

Un cop l'examen està preparat, penso que ja l'imprimiré el mateix dia de l'examen. Tinc unes quantes hores abans de l'hora de l'examen. I, total, què pot passar? I si no els tinc en paper, m'estalvio de tenir-los a la vista, per si de cas. Perquè, què pot passar?

1. Imprimir és fàcil... si la impressora funciona!

Arribo al matí. A primera hora. Obro l'arxiu amb l'examen, i l'envio a imprimir. Vaig a buscar-lo.

Merda! La impressora no imprimeix bé. Bé, aquesta impressora no imprimeix bé. Cap problema, provarem amb una altra...

2. On és el meu examen?


Tornem-hi.

Archivo. Imprimir. Impresora. La canvio. Tot bé.

Vaig a buscar l'examen a la impressora.

On és el meu examen?

Per què no surt?

Si que va lenta...

Ai... el nom que posa aquí no és el nom on l'he enviat.

I ara què?

Si no fos un examen, encara podria trigar a trobar-lo, però... on coi l'he enviat?

Començo a anar per tot l'edifici, buscant la impressora (i l'examen).

Finalment el trobo, a l'últim lloc on el busco. És clar que sempre trobes les coses a l'últim lloc on les busques, perquè quan ho trobes, deixes de buscar...

Ja tinc una còpia de l'examen. Ara, a fer fotocòpies.

3. Fer fotocòpies és fàcil, si saps com...

- Ja saps com va per fer fotocòpies a doble cara?
- Bueno...
- Si tens algun problema, ens avises.

I tant que els he hagut d'avisar...

Però finalment he aconseguit fer les còpies. O començar a fer-les. Fins que...

4. Per què les fotocopiadores SEMPRE donen errors?


Ja en queden poquetes!

Merda.

Error de no sé què.

Deixa'm obrir-la...

No em fa cas...

Tornem a avisar.

Obre la màquina. La torna a obrir. Mira a dalt i a baix. Segueix donant error.

Que bé.

Ve algú més. Ja som 3 persones davant la fotocopiadora, buscant a veure si la sabem tornar a la realitat.

Al cap d'una estona (i amb ajuda) ens en sortim...

Acabo de fer les fotocòpies.

Ja tinc els exàmens.

Miro l'hora.

Com si no tingués prou feina...

Una hora per tenir un coi d'examen en paper!!!

És clar que el pitjor de tot serà corregir-los... Però això ja és un altre tema, i després de veure el panorama, ja és per tirar-se a la via directament. Nosaltres, quan estudiàvem, érem tan dolents? Féiem els treballs tan malament? Déiem unes tonteries tan grans? Els professors agafaven depresions amb nosaltres? Vull pensar que no, però si és que no, què ha passat?

diumenge, 10 de juny del 2007

Canvis

Fa temps que necessito canvis a la meva vida. Molt de temps.

Ja fa temps que faig el tonto.

No, si em rapo els cabells, no canviaré a millor.

No, si torno a ser morena, o rossa, o pèl-roja, no canviaré a millor.

No, si em compro roba nova (que d'altra banda necessitava, perquè res no m'anava bé), no canviaré a millor.

No, això no és el que necessito.

Ja he fet un primer pas. Un pas petit, però que sembla que està funcionant.

Estic intentant fer-ne un altre, d'una mica més gros.

Però n'he de fer uns quants més. Mica a mica, pas a pas.

Avui ha sigut un dia d'aquells en què no em sento gens bé amb el que faig, amb el que estic fent.

No estic contenta amb mi mateixa, i això és una cosa que no em puc permetre.

Necessito tornar a ser qui era fa un parell d'anys. O tres anys. O quatre.

Avui és un bon dia per començar.

Demà serà un dia dur. Un dia de sortir de casa de nit i tornar a casa també de nit. I som a l'estiu.

Dimarts serà un dia estrany. Un dia de sortir de casa a quarts d'una del migdia, i tornar a casa a quarts de vuit, més aviat que de costum.

Però tot i ser dies estranys, crec que ara és el millor moment. Si no és ara, quan? El millor moment per començar qualsevol cosa sempre és avui, ara.

Sé que la millor forma de sentir-me millor amb mi mateixa és estar orgullosa del que faig, del que aconsegueixo.

I si em sento bé amb mi mateixa, també em sentiré millor amb l'altra gent.

Ha arribat el canvi, o això espero!

I no, no sóc cap partit polític a l'oposició.

30

Diumenge que ve, a aquestes hores, no seré a casa. Seré, com ja va essent normal els últims caps de setmana, en algun lloc, rient com una boja, i passant-m'ho bé. O això espero. Encara no sé qui seran els meus companys, encara no sé qui estarà per allà, però sé que serà un gran matí. Perquè no pot ser de cap més manera.

Quan torni a casa, la trobaré revolucionada. Maletes, roba, més roba, i què m'emporto? Ai, que no em vull deixar res... Tu t'emportaries això? Quin temps creus que farà?

I dilluns em quedaré sola a casa. Una setmaneta. Bé, sola no... M'acompanyaran una iaia a qui s'ha de cuidar i un gos que s'ha de treure a passeig. Recuperaré els passeigs amb el gos, camí de l'hort. Els passeigs amb el gos, pel mig del bosc. El que no tindré és el gos bordant content i posant les potes a la finestra del cotxe, perquè li acaroni el cap, quan arribo a casa o me'l trobo per la carretera passejant amb el meu pare.

Tota soleta a casa durant una setmana.

I és que els meus pares se'n van a cel.lebrar que fa 30 anys que es van casar.

M'hi jugo un pèsol a que, sense necessitat d'haver d'anar a comprar, quan tornin els meus pares hi haurà més menjar a casa que en el moment de marxar.

M'hi jugo un cigró a que qualsevol moviment estrany que faci jo, serà informat per mòbil als dos segons, pels meus veïns (com aquell dia que em vaig aixecar aviat, vaig anar a gimnàs al matí, vaig tornar a 2/4 de 9, i a les 8:31 ma mare va rebre una trucada de que havia passat tota la nit fora i havia arribat a quarts de 9 del matí...)

M'hi jugo una llentia a que ma mare em trucarà un mínim de dos cops al dia, per veure si estic bé i si no he espatllat res.

I juro que jo no he espatllat mai res, quan m'he quedat sola! Excepte l'any passat, que vaig deixar la rentadora en marxa mentre anava a portar el gos a passeig i algú va fer malbé el motor del pou, i no recordo si la rentadora va acabar rentant sense aigua o amb aigua enfangada... Però podríem dir que no va ser culpa meva...

La veritat és que tinc ganes de quedar-me sola. Hi estic molt bé, sola a casa. Encara que faci exactament el mateix que faig sempre, però sense ningú al voltant.

Però el problema és que, quan estic sola a casa, tota la resta de família s'entesta a fer-me de "papa": que si avui arribes tard, que si tenies el llum obert fins molt tard, que si ja menges, que si ja has fet això, que si on eres que no eres a casa, que si...

I ma mare també em fa més cas quan és fora. A casa em deixa que faci la meva vida (més o menys), però quan és fora, només fa que preguntar.

Mmmm.... Crec que necessito una subvenció per marxar de casa, que ja tinc prou edat!

dissabte, 9 de juny del 2007

Fotos i penjolls

Estic a casa la meva àvia. Hi he anat, com sovint faig, per ajudar a ma mare a portar la meva àvia a dormir. Ella sola no pot, i jo sola tampoc podria, perquè la meva àvia pesa moltíssim i és com un pes mort.

Sempre, a mig fer, t'has d'esperar una estona. Jo acostumo a anar a casa, però avui ma mare m'ha avisat:

- Però si vas a casa, només cinc minuts!

I he decidit quedar-me a casa la iaia. Mal fet, perquè al cap de 20 minuts encara era allà, esperant.

La vista se me n'ha anat a una foto que hi ha a l'entrada. Quan els avis van fer 45 anys de casats, els néts ens vam fer una foto conjunta, en vam fer un quadre, i la vam penjar a l'entrada de casa dels avis. I allà hi som tots, somrient, en una altra època.

Quan els avis van fer 50 anys de casats, i degut a l'aparició de nous cosins, vam decidir que havíem de fer una altra foto. Però ja no va ser possible. A la primera foto no hi sortia la que havia sigut tota la vida la nòvia del meu cosí, només hi sortíem els néts de sang. Però llavors, s'hi havia de posar el que era l'home de la meva cosina? I si s'hi posava ell, per què no s'hi podia posar la nòvia del meu cosí, amb qui es casaria al cap de poc? I els besnéts, havien de ser-hi? Es va muntar una tangana de les que fan història, mentre jo les anava veient passar, com en un partit de tenis. Jo no era problemàtica ni per parelles, ni per fills.

Durant un parell d'anys, quan s'acostava l'aniversari de casament dels avis, algú treia el tema de que havíem de fer una foto de tots els néts. Jo no, que no m'atrevia a obrir la caixa dels trons. I cada any les veia passar, veia com es discutien els uns amb els altres, i veia que no faríem la foto.

El primer cosí que no hi és a la foto, el més gran, ja té 9 anys. Ja fa temps que tots sabem que no hi haurà cap més foto, i ara ja no podem fer-la per una ocasió com aquella vegada.

Ara els meus cosins es barallarien de veritat. I no sé pas qui hi sortiria i qui no.

Em miro les cares i no sé si somriure o plorar. Em centro en mi, perquè sóc un coi d'egocèntrica. Sóc jo, tal com sóc ara, només que amb la cara una mica més de nena. Em crida l'atenció un penjoll. En aquella època, jo no portava res de joies. Tenia verdaderes discusions amb mon pare, perquè no volia portar arrecades. Però gairebé sempre portava un penjoll. Me l'havia comprat a l'excursió de final de curs de vuitè, i per mi sempre va ser un símbol del que era i del que volia ser. I, per sort, vaig poder aconseguir ser-ho.

Un dia vaig arribar a casa i la cadena d'on penjava el penjoll estava sola. Havia perdut el penjoll vés a saber on. Em va saber tant de greu, que ara quan hi penso, encara em sap greu haver-lo perdut. M'agradaria tornar-lo a tenir. El meu símbol, allò que em vaig comprar jo, quan ningú mirava, i que tothom em va dir que era una tonteria, allò que ningú entenia. Però per mi era important.

Mirant la foto, m'he adonat que un dels meus penjolls preferits és com aquell. No és exactament igual, però s'hi assembla moltíssim. Me'l vaig comprar sense pensar, i no ha sigut fins avui, mirant la foto, que he vist que eren pràcticament iguals, però alhora molt diferents. Iguals en la forma, diferents en el material.

Em miro l'altra gent de la foto. Podria comentar 50 coses de cadascun d'ells. Però això serà un altre dia, que avui ja he escrit prou! (I és tard, i vol ploure... dic volen ploure gols a la porteria d'en Casillas).

Ja sé que no hi té res a veure, i que desentona amb el post, però... gràcies Milito!!! (De moment, és clar!)

Gemma

Em quedo amb la Gemma, en una plaça, esperant que la vinguin a buscar. La Gemma té 10 anyets, i és més alta que jo. Li dic que m'esperaré fins que la vinguin a buscar.

- Sí, mama - em diu.

Estic a punt de dir-li que no puc pas ser la seva mare, quan em recordo de la Sílvia. La Sílvia anava al cole amb mi i té una filla més gran que la Gemma. Però els pares de la Gemma són de l'edat dels meus.

Juguem una estona per la plaça. Jo li dic que me'n vaig a l'ombra. És migdia, i el sol pica moltíssim. Però llavors apareix una abella i ella comença a cridar i amagar-se a darrere meu. Entre que és més alta i més ampla que jo, em pregunto com s'ho fa, per amagar-se a darrere meu. Devem fer riure, totes dues, ella amagant-se i jo dient-li que s'estigui quieta, que si s'està quieta l'abella no la picarà.

Després ens trobem amb una estàtua, a la plaça. Ella la mira, s'hi posa al cantó, i em diu:

- És la meva nòvia. Ens casarem!
- Ets lesbiana?

I somriu, però comença a agafar pedretes i se les tira per sobre seu i de l'estàtua, com si es tirés arrós.

La recordo fa un moment, i penso que o jo sempre he sigut (i sempre seré, mal que em pesi), massa lenta o ella (i la resta de gent de la seva edat) són massa ràpids. Estava amb unes quantes nenes i un nen (que ja li val al pobre nen, no sé com les aguanta). Una nena li ha fet alguna cosa, no sé què, perquè jo no ho veia, i llavors la Gemma ha començat a cridar:

- Li ha tocat la tita, li ha tocat la tita! Jo també vull tocar-li la tita!

Representa que jo estic al càrrec dels nens i que m'han de creure (ja fa molt de temps que em van perdre el respecte i no hi ha qui em faci cas). El nen se'm mira amb cara de pànic. La Gemma és més petita que ell, però en fa dos com ell. I jo els dic que ja s'espavilaran.

Però també penso que jo als 10 anys era una santa. Bé, i als 11. I als 12... i anar pujant fins bastant amunt.

Quan es cansa de tirar pedretes, comencem a jugar. Descobreixo que les cançons dels jocs que ara canten els nens petits (o no tan petits) són les mateixes que cantàvem nosaltres fa gairebé 20 anys (o 20 anys directament). Ella crida molt, i jo no em puc aguantar el riure. Porto un llibre al mig de les cames, perquè necessito les mans per jugar.

Més d'una persona (i més de dues, i més de tres...) es paren, mentre passen pel carrer, i ens miren. I riuen. No sé si d'ella, de mi, de les dues o de què.

Quan arriba el seu pare a buscar-la, ella està cantant una cançó d'un joc. La cançó és una mica pujada de to, i el seu pare al.lucina.

La deixo amb el seu pare i marxo en direcció contrària a ells. Quan sóc una mica lluny, em giro, i la veig intentant fer jugar al seu pare, cridant i cantant.

I no puc fer res més que somriure.

divendres, 8 de juny del 2007

Per què m'agrada tenir un cotxe propi?

M'aixeco. És tard. Bé, no és tard, però és més tard que els altres dies. Avui no vaig al gimnàs, perquè porto un cotxe que no és meu, i no tenca bé i... vaja, que avui no vaig al gimnàs.

Em dutxo, i em vesteixo, com cada matí. I quan vaig a sortir de casa... on és la clau del cotxe? La busco aquí, allà i més enllà, fins que se m'acaben els llocs on buscar.

I llavors començo a maleir a ma mare. Perquè ella sempre perd les claus. Ella sempre deixa les claus en llocs on no les ha de deixar. Ella sempre s'emporta les claus quan no ho ha de fer.

Així que em disposo a buscar les segones claus, que estan totes en una caixa en el moble... on està al moble? Però si el moble sempre havia estat aquí!

Busco durant una estona, fins que veig que no me'n sortiré. Així que truco. No puc trucar a ma mare, i he de trucar al meu pare...

- Tu sabes dónde está la llave del coche?
- Te la dejé ahí encima...
- Dónde?
- Dónde la dejo siempre.
- Pues no está.
- Que sí, que esta mañana la dejé.
- No, ya he mirado.
Coi, si he mirat, és el primer lloc on he mirat!
- Pues dónde están todas las llaves.
- Tampoco.
- Pues yo esta mañana te la he dejado allá y... ostras, perdona, me la he llevado!
Quins nassos! I per què t'emportes una clau d'un cotxe que no faràs servir? És diferent si et queda al bolso i no te n'enteres, però coi, fer l'esforç d'agafar-la...
- Y dónde están las de repuesto?
- En el mueble aquél.
- Y dónde está el mueble?
- En aquella habitación.
- No.
- No?
- No, no está. La mama lo debe haber quitado.
- Ah!
- Y no tienes ni idea de dónde puede estar?
- No.

Ole, ole, i ole! Uns deu minuts més tard, i després de remenar no sé quants calaixos, i fer-me creus de la de coses que arriba a guardar ma mare, trobo les segones claus.

Entro al cotxe i el seient està tan enrere que he d'agafar un autobús que em porti fins a davant.

Això per no parlar ja dels retrovisors.

Engego al cotxe i m'adono que passa alguna cosa. Ah, sí, la radio... no s'engega sola.

L'engego la radio, esperant que no s'hagi canviat l'emissora.

Però hi trobo algú parlant amb castellà, que comença a parlar de la lletra de l'himne del país del costat, i de com n'és de maco l'himne i... canvio ràpid d'emissora.

Però la radio és analògica i a casa no hi ha gaire bona recepció. Trobo una cosa mig potable i que no queda massa mal sintonitzat i em resigno, perquè no podré fer zapping.

Fa moltíssima calor al cotxe. I pensar que quan jo em vaig comprar el meu no el volia amb climatitzador. És clar que sé que al migdia serà encara pitjor: el cotxe s'haurà passat tot el matí al sol. De fet, al migdia, quan he arribat a casa, el volant encara cremava... i la meva samarreta es podia escórrer...

I, per cert, la tercera no entra bé. I hi ha un altaveu que fa el tonto, i fa tanta fressa que gairebé no es sent la radio. Hi ha un impacte al vidre, just al lloc que molesta més per conduir (sinó segurament no l'hagués vist). Les portes no tenquen bé (això ja ho he dit, no?) I segur que hi ha més coses que ara m'oblido.

Vull el meu cotxe, i el vull ja!!!

dijous, 7 de juny del 2007

Blai

M'espero al carrer, en un poble que no m'agrada massa. I no és que sigui un poble on hi hagi mala gent o on hagis de patir per la teva integritat, no! És tot el contrari, i justament per això no m'agrada. Massa gent hipòcrita, suposo. I no tinc ganes de trobar-me ningú que em preguntarà com em va la vida, em farà un somriure d'orella a orella i llavors explicarà a tot el poble que la meva vida és una merda, que sóc una desgraciada, i no sé quantes coses més. No seria la primera vegada que em passa, i que llavors em trobo algú altre i em diu que m'animi, que segur que la vida no és tan dura, i que ja vindran temps millors. I jo faig cara de pòquer, perquè... bé, perquè no sé de què coi em parlen!

Em comença a pujar la mosca al nas. Però quan fa 20 minuts que m'espero (20 minuts!!!), apareix un cotxe. I, de dins, en surt un noi de 28 anys, un parell de mesos més jove que jo, que s'acosta, mentre em pregunta què tal em va. En Blai.

Em ve al cap en Blai de 8 anys, que no callava mai. De fet, ara tampoc calla, però en aquella època era pitjor. Els mestres eren incapaços de fer-lo callar, i com que tenia la veu forta, el senties a tothora.

Crec que em vaig passar gairebé tota l'EGB al seu cantó. Era la solució fàcil. Ell en una punta, i jo al seu cantó, fent d'escut. O xerrava amb mi, o no xerrava amb ningú.

El problema (pels mestres, és clar) és que era de les poques persones que em feia xerrar. Bé, més que xerrar, em feia riure. Sempre deia parides, i jo sempre he rigut de les parides. Així que sempre acabava jo rient, i ell carregant-se les culpes. La conversa típica entre ell i el mestre era:

- Blai, calla!
- Però si no xerro!
- Blai, para ja!
- Però si és la Lluna, la que riu!
- Sí, i de què riu?
- No ho sé.

Però sí que ho sabia. Ho sabia ell i tota la classe, mestre inclòs. Però jo no me les vaig carregar mai.

Un dia va dir una cosa sense sentit. I jo em vaig posar a riure. Com sempre, vaja. Però aquella cosa em va fer especial gràcia. Devíem tenir 9 o 10 anys, no més. Ja anàvem a l'institut, que quan em veia massa seriosa, em deixava anar el mateix, que no tenia cap mena de sentit, però jo em posava a riure, i ell també.

Vam coincidir a la mateixa classe, a l'institut. Ell estava davant meu a la llista. Anàvem a dinar junts, nosaltres i gent del poble, més grans. Però sempre se'ns feia tard. Jo corria fins a l'institut. Arribava tota vermella i suada, just a temps per entrar a l'hora. Ell sempre arribava tard. Teníem una profe d'història que li posava falta, dia sí, dia també. I ell vinga a queixar-se, de que havia arribat només un parell de minuts tard. A mi no em va arribar a posar mai falta, i quan tornàvem al poble, o amb els meus pares o amb els seus, s'afartava de dir-me empollona.

Feia anys, que no el veia. Ha aparegut, ens hem dit hola, i poca cosa més. Tothom donava per sentat que quan cresquéssim, acabaríem essent família. Però no ho som. Li he preguntat per la persona de la seva família que va sortir 10 o 15 anys amb algú de la meva família, des que érem petits i teníem 9 o 10 anys, fins que ens vam fer grans i ja no ens véiem mai.

Ha esquivat la pregunta i se n'ha anat a treballar. El seu jefe, que estava per allà a prop, ja l'ha mirat malament. I és que aquest noi, el que té, és que xerra amb tothom i s'entretè amb tothom.

Llavors m'han vingut a buscar. I jo he somrigut, recordant-me d'aquelles paraules sense sentit. Perquè, és un secret, però fa temps em vaig registrar en un lloc d'internet precisament amb aquell nom. Simplement, un dia em va venir al cap, necessitava un usuari... i va ser massa fàcil.

Desconnexió

Se'm fa com estrany escriure un post amb el Bloc de notes (sóc una mica anti-word, jo). I se'm fa estrany perquè no l'escric a la pantalleta del blogger.

El que passa és que avui no tinc connexió a internet. Segurament hauria de trucar, per veure què passa, però no en tinc cap ganes. Primer em faran fer totes aquelles coses que ja he fet tres o quatre vegades: desconnectar el mòdem, reiniciar l'ordenador, mirar que no se m'hagi desconfigurat, etc. Els diré que ja ho he fet, però m'ho faran fer igual. I després em diran, com sempre, que reinstal.li el sistema operatiu, que ells em veuen bé, i que el problema és al meu ordenador.

Però no em diran que tenen una averia greu a tota la zona, que és el que sol passar. L'últim cop em van tenir mitja hora penjada del telèfon (pagant jo, és clar) i va resultar que ells tenien una averia i havien quedat afectats uns quants pobles propers al meu... (i el meu també, és clar). Així que he decidit que no m'estressaré, i que si demà encara no funciona, llavors sí que trucaré. De mentres, puc viure sense mirar el mail, sense escriure cap post (avui ja he superat el meu cupo i tot) i sense aquestes coses que faig aquí al vespre.

Aprofitaré per llegir. Podria aprofitar per treballar, però llegiré.

I això que he arribat a casa pensant que faria un post. L'experiment que volia fer avui era intentar escriure alguna cosa cada cop que em vingués un post al cap. Però ja he vist que els posts em superaven, que no tenia prou temps, i que no podia escriure els posts tan ràpidament, amb cinc minutets, que llavors no s'entèn res.

Tot i així, he vist dos nens, que semblaven germans, que s'intentaven enfilar a una finestra. I m'he recordat de quan era petita i... no, no és qüestió de fer el post, ara. Només que el volia fer, però quedarà perdut a la memòria, al calaix dels posts perduts, que mai s'escriuran.

En aquest calaix ja fa uns dies que hi ha un altre post, que pensava que no arribaria a escriure mai. Un post sobre desconnexions. Però no com la meva d'avui, sinó una desconnexió total. La pregunta és: què passaria si, de cop, avui caigués internet i no tornés a funcionar mai més?

Doncs que m'adono que estic una mica malalta, perquè entre tot el dia escrivint posts i la pregunteta...

Em sabria greu deixar el blog, però continuaria escrivint les meves coses, només que les llegiria només jo. Però sí que hi ha unes quantes coses que em sabrien greu.

Per exemple, l'Anna. Amb l'Anna ens coneixem i quedem de tant en tant (mooooooooooolt de tant en tant!), però xerrem per mail. Quan va a treballar, m'acostumo a trobar un mail seu al vespre, dient-me alguna cosa (o contestant algun mail meu, bàsicament). Em sabria greu, perquè sé que sense internet perderiem el contacte. Sí, tinc el seu telèfon, i el seu mòbil, i fins i tot sabria arribar fins a casa seva, però no ens trucaríem cada dia, ni quedaríem sovint, ni res de res.

Però amb l'Anna encara podria conservar el contacte, si volgués (que no estic diguent que no vulgui, eh!). Seria més complicat amb d'altra gent, amb qui només puc contactar a través d'internet. I mentre hi hagi internet, cap problema, perquè sé que sempre seran allà, a un mail de distància. Però... i si no existís el mail?

El post se'm va acudir un dia en què vaig veure que depenia massa del google. Allà hi tinc el blog, i un gmail, i un altre gmail, i una agenda amb tots els sants i aniversaris de tothom, que m'envia un mail (al gmail, és clar!) cada cop que algú cel.lebra alguna cosa. I si google deixés d'existir? Què faria amb totes aquestes coses?

I si, de cop, algun dia desaparegués internet? Què passaria?

De moment, però, només tinc desconnexió per avui. Aprofitant que demà és el meu últim dia d'estar sola al matí a casa (fins d'aquí a una setmaneta, però això ja és un altre post), miraré si puc publicar a les 6 (del matí, és clar!) Sinó, quan arribi a la feina (després dels posts d'avui, ja no ve d'aquí, però serà l'últim cop!) I ara, a gaudir de la vida sense internet, amb un bon llibre i un llit ben còmode.

Afegit de les 6: no, segueix sense funcionar. I això ja comença a ser preocupant, més que res perquè el necessito per una part de la meva feina. Com no funcioni aquesta tarda, riuré... De mentres, resto desapareguda del món virtual. Desconnectada. Això és que els déus d'internet em van castigar pels posts d'ahir :-(

Fins que els déus em tornin la connexió!

dimecres, 6 de juny del 2007

Casualitats

Fa gràcia, quan veus a dues persones que expliquen una mateixa cosa. Un explica per aquí, l'altre explica per allà. Un explica una versió de la història. Un altre n'explica una altra.

I, de cop, s'adonen que expliquen dues versions de la mateixa història.



--------------------------------------------------

D'acord, ja paro. Per avui plego.

Retorn i noms

Crec que hauria de deixar d'escriure posts durant el dia, així tal com ragen...

Avui la notícia és un retorn. Com em deia l'altre dia, ara ha passat d'estar més lluny a estar no tan lluny.

La veritat és que he trobat a faltar que estigués aquí. O allà. I és que fa 10 anyets que sempre està allà.

El dia que em va dir que marxava, li vaig dir que em feia enveja. I llavors em va dir que si no li deia, llavors la renyava. I és clar que la renyo! Perquè jo sóc més gran, i s'ha de respectar a la gent gran!

Però en fi, ja he assumit que jo no li diré mai un "marxo" com el seu. Però això no vol dir que em faci enveja, és clar!

Ara recordo que aquest matí he sentit que a la sopa de lletres li faltaven lletres. M'ha sorprès molt, perquè estic gairebé convençuda que una de les lletres que diuen que falten, jo l'havia fet servir! Perquè, ja se sap, quan tens una sopa de lletres, comences a posar paraules, i una de les paraules que posava... té una lletra que diuen que falta. Si hagués faltat, no ho hauria d'haver notat?

Però en fi, ara recordo que hi ha un nom que em persegueix. Fa dies que em persegueix. Fa un parell de mesos em perseguia un altre nom, però ara fa uns dies que tothom es diu de la mateixa manera. Coi! Que hi ha més noms, que no pas els de sempre.

És clar que ara vinc d'un lloc, on he rigut moltíssim. Estava demanant una cosa a una dona, que conec de fa temps, però que no sabia com es deia. I ella tampoc no sabia com em deia jo, i això que fa temps que xerrem. Coses rares.

Estava jo demanant-li una cosa, i algú m'ha dit alguna cosa. He notat que feia alguna cosa rara, però no sabia per què. Al cap d'una estona, seguíem les dues, i ha aparegut algú, que ha cridat un nom. El meu nom. Jo m'he girat. Però la cridava a ella.

Mira, ara ja sabem que tenim el mateix nom.

Apa, a dinar (crec que aquest post no té cap mena de sentit. Ho sento, no hi tornaré. O sí. Total, sóc jo la que ho faig!)

Gris? No, gris no: negre!

Em pensava que avui seria un dia gris.

M'equivocava.

Serà un dia negre.

I és que trio anar a donar un volt (altrament dit anar al lavabo) en el pitjor moment. En el moment en què et trobes a qui no et vols trobar.

O potser tant és.

Perquè porta mals records. Però... qui ho ha passat pitjor no he sigut jo.

Crec que... crec que avui he vist unes quantes coses clares, amb la trobada d'algú que feia molt que no veia.

Segurament m'hagi de replantejar el que faig i el que vull fer.

Em fa gràcia, però, aquella cara de culpabilitat. Aquella cara de no dir-me res, perquè no sap per on li sortiré.

I no, jo no diré cap cosa mal dita. Mai ho he fet.

Ara, res no m'impedeix dir un hola fred com el gel, i no dir res més.

És clar que qui m'he trobat no ho pot pas notar.

Els que estaven amb aquesta persona sí, que estan acostumats a veure'm dir hola amb un somriure.

És clar que un dels que estaven amb aquesta persona va estar dos mesos que no s'atrevia a dir-me res.

Com si jo els hagués de dir alguna cosa.

Allà ells i la seva consciència.

Jo la tinc tranquil.la.

Però, pel seu comportament, veig que hi ha gent que no l'hi té, de tranquil.la.

És clar que ningú m'obliga a ser-hi simpàtica.

Si ja ho deia jo, que avui seria un dia gris. Segurament serà negre. Negríssim.

Per sort, no veuré el que ja sé, perquè torno a marxar, i amb una mica de sort, quan torni ja no veuré res.

Fa riure, perquè avui el meu vestuari també és gris i negre. I això que a mi m'agraden els colors. Però no porto res de roba que no sigui o gris o negre.

Apa, a treballar!

(Mare meva, que en faré poca, avui, de feina!!!)

Energia!

- Tranquil.la, eh!, em diu una companya de feina.

I sí, reconec que avui no sé què em passa. Tinc una energia que no me l'acabo.

Ja ho he notat al matí, quan corria. Hagués corregut mitja hora més que de costum, però tenia pressa. He corregut bastant més que el que acostumo a córrer, i tot i així, sentia que tenia forces per córrer molt més.

Energia.

I més energia.

Fa un moment, he dit que preferia el torn de després. Perquè suava. Feia molta calor. Tenia molta energia i necessitava tornar, parar-me, i tranquil.litzar-me una mica, perquè avui em menjaria el món. I pel camí, posaria nerviós a qualsevol.

No sé d'on surt, l'energia. Només un moment, al matí, quan he sortit de la cinta, i he passat el millor moment del dia, he parat un moment. M'he posat sota la dutxa, he tancat els ulls, com faig cada dia, i m'he estat mig minutet amb el cap en blanc, només sentint com em cau l'aigua al damunt, com si fos pluja. Gaudint de l'aigua que cau.

- No deixis de fer res que vulguis fer, deia ahir en Lem.

- Si et fa feliç, si t'agrada, si el cos t'ho demana... doncs aleshores si que té sentit, deia avui en Dan.

Treballaré una estoneta. Aquesta energia s'ha d'aprofitar! Són quarts de 10 i ja és el tercer post del dia. I això que ahir al vespre no tenia ganes de post. Segurament el gronxador comença a pujar, tot i que puja per una altra banda, perquè per la banda del matí encara cau més en picat.

Però segurament això em dóna tanta energia.

O potser algú m'ha dopat el meu pa del matí amb cafeïna o alguna cosa similar?

Bon dia!

- Bon dia, em diu una de les monitores del gimnàs, tan bon punt poso els peus a dintre.

- Bon dia, em diu una dona que em trobo cada dia quan arribo al vestidor. Són les 7:20 i ella ja ha acabat.

- Bon dia, em diu una iaia que fa tres anys que conec, i que només ens coneixem de dir-nos bon dia al gimnàs.

Pujo a la cinta i penso que avui faré un experiment.

És avorrit, això de la cinta.

Una parella es posen a les bicis, davant meu. Lliguen descaradament. Com que la cinta és avorrida, els observo.

Arribo a la conclusió de que els agafarà tortículis, tant estar amb el cap girat.

Marxen de seguida, i se m'acaba la diversió.

Llavors comencen a fer Bola de drac, però un bola de drac estrany. Em sembla veure en Goku de petit, però no és en Goku (o potser sí). Encara hi ha les boles de drac, però els altres personatges no em sonen, excepte un que diria que és en Trans (o com s'escrigui) de gran.

Estic molt bé a la cinta. Sento que avui podria córrer 2 hores, si m'ho proposés.

Però avui no puc. Avui serà un dia gris.

I he de deixar el post a mig fer.

L'experiment és anar explicant el meu dia. Però... segurament no tingui temps de fer-ho.

Me'n vaig a fer més gris el meu dia gris...

Té sentit?

Em pregunto si té sentit.

No és el primer cop que m'ho pregunto, ni les últimes setmanes, ni en altres situacions.

Altres vegades he arribat a la conclusió que no, que no tenia sentit.

Alguna vegada he sigut jo.

D'altres m'he sentit fatal.

Però em torno a preguntar si té sentit.

La meva part racional em diu que no. Però com pot ser que tingui sentit? És una completa tonteria.

Però llavors entra la meva part menys racional. I segueix actuant com últimament.

És com una espècie de necessitat. Ho fa, perquè vol fer-ho, i una veu a dintre li diu que ho ha de fer.

Però llavors arriba la part racional, i pensa que no té cap mena de sentit.

Com els gronxadors. Ara ets a dalt, però si arribes a dalt, vol dir que et pares i que comences la baixada en picat.

I ara sóc a baix. I penso que no té cap sentit.

Però sé que si sóc a baix, és que vaig a la màxima velocitat, cap amunt. I segurament, aquest cap amunt farà que, a la que pugui, torni a actuar de la mateixa manera, sense pensar si té sentit o no.

Tot i que no sóc burra del tot i ja m'adono que, no sé com, ni quan, ni perquè, hi va haver un punt d'inflexió.

Així que, segurament, la meva part racional tingui raó i no tingui cap sentit.

dilluns, 4 de juny del 2007

Avui va de cotxes

Torno cap a casa. Em trobo en una retenció de les bones. Pateixo. He quedat a una hora amb ma mare, i veig que no hi arribaré.

Mentre estic allà al mig, penso quin dels dos posts faré: si el dels nens que han crescut (que sempre hi sóc a temps) o si el de "coi, avui tothom feia festa, i ni tan sols a la radio feien coses normals, i total, només era festa en alguna ciutat..."

Arribo al taller. Ma mare m'espera. Acaba d'arribar. Ella també anava tard. El cotxe fa dies que em fa el tonto i aprofitant que només som dues a casa, i que un cotxe estaria parat, el meu es passarà les vacances al taller.

Ma mare ha anat al taller amb el cotxe vell. Quan em vaig treure el carnet, prefereixo no comptar quants anys fa, però no trigaré massa a haver de tornar a passar la revisió, va ser el primer cotxe que vaig agafar, i no era nou del tot. Sinó no l'hagués agafat.

Pugem al cotxe i em diu que per poc no puc portar el cotxe al taller. I jo m'espanto, per la manera com m'ho diu. Perquè... no ho sé. Així que li pregunto si li ha passat alguna cosa al cotxe nou, pensant que el meu pare s'enfadarà moltíssim.

El cotxe nou el sol portar el meu pare. És gros. I nou (per això li'n dic el cotxe nou, és clar) Encara no té un any. Ma mare evita portar-lo, si pot. I jo, com que sempre vaig amb el meu, tampoc el porto.

Però ara estem ella i jo amb el cotxe nou i el cotxe vell. I m'intenta colar el nou. Però no, jo em nego a portar el cotxe nou, així jo portaré el vell, i ella el nou.

Tot i que encara no havia resolt el misteri del cotxe, de per què no podia portar el meu al taller.

Llavors ma mare m'ho explica. Un altre cotxe nou. Molt més nou que el nou de casa. Un altre cotxe gros. Una mica més gros que el de casa. Un cotxe que tenia poques setmanes de vida, i que molt probablement hagi arribat al final de la seva vida.

I un matí a l'hospital. Morats i poca cosa més. Encara ha passat fluix.

I penses que en un moment se'n pot anar tot per la borda. De la manera més tonta. Per qualsevol xorrada.

I penses que demà aniràs més a poc a poc per la carretera. Perquè vas amb un cotxe que no és el teu, i perquè et queda aquella cosa al cos.

I mires la nineta, tota plena de morats. Està espantada. Molt espantada. I no vol tornar a anar al cotxe. Es veu que ha pujat al cotxe plorant, que no volia tornar a casa, perquè no volia tornar a anar en cotxe.

diumenge, 3 de juny del 2007

Equilibri

L'any passat, quan feia el curs per ser tècnic esportiu de la Generalitat, o monitor esportiu, o no sé quins noms més tenia el curs, que em dóna el vist-i-plau de la Generalitat per treballar amb mainada (ai, mare, si la Generalitat m'ha donat aquest títol a mi, qui es pot fiar d'ells?), una de les coses que vam fer va ser treballar l'equilibri. He de dir que, tot i que el curs es feia a unes hores a les que jo ja no era persona, m'ho vaig passar molt bé. D'acord, més d'un dia vaig badallar, però és clar, estar en un lloc, assegut, escoltant com algú t'explica coses, quan ja no és el mateix dia que t'has aixecat, sinó que ja és l'endemà, doncs dóna ganes d'adormir-se.

Suposo que també era per l'hora, però en aquell curs, entre altres coses, vam fer exercicis d'equilibri, i jo, d'equilibri no en tenia massa. O no gens. Devia ser per l'hora, perquè a primera hora del matí no tinc tants problemes d'equilibri... O potser sí.

Però no era d'aquest equilibri del que volia parlar. Ja fa molt temps que els romans deien allò de "mens sana in corpore sano". És una altra forma d'equilibri. I, està clar, si el cos és sa, la ment també treballa millor.

Però tampoc era d'aquest equilibri del que volia parlar. Està clar que jo tinc la ment molt sana (bueno... posem que la tinc sana... vale, diré que la tinc normal... d'acord, no la tinc massa malalta) i el cos... vaja, que el meu cos és l'enveja de tot el país (vale... és l'enveja de... de ningú? Bé, millor ho deixo estar...)

Aquest equilibri de cos i ment en principi només depèn d'un mateix (amb excepció de malalties i altres problemes, però avui no parlo d'això). En principi tothom pot millorar el seu estat físic i mental, esforçant-s'hi una miqueta, fins aconseguir un cert equilibri.

Però hi ha molts equilibris possibles, en aquest món. En el llibre que estic llegint ara hi ha un personatge que és híbrid (d'acord, una gran majoria de personatges són híbrids) entre un humà i una espècie de serp voladora. Les serps voladores són fredes, i no tenen sentiments, i la seva força rau aquí, que no tenen sentiments i són fredes i calculadores. Però aquest personatge és una barreja entre els dos, i ser humà i tenir sentiments, està matant la seva part freda, la part que li dóna força. I, sense aquesta part, es morirà. Però sense la seva part humana tampoc pot viure. Es tracta de trobar un equilibri.

Inconscientment (o conscientment), a aquest personatge el veig que ha de ser serp. Veig que ha de deixar la seva part humana fora d'ell, i concentrar-se en allò que el fa fort, que és la part freda i calculadora, la part racional. Amb la part més humana no se'n surt, però amb la part de serp sí. El problema és que els seus sentiments humans l'arrastren i aleshores ni se'n surt amb la part humana, ni amb la part racional, de forma que és incapaç de fer coses que haurien de ser molt fàcils per ell.

És trist, però no sé de què em sona, aquest personatge...

Suposo que el secret està a trobar un equilibri entre les dues parts, la racional i la sentimental, sense que una t'arrastri i faci oblidar-te de l'altra. Com si fos tan fàcil. Seria molt útil poder transformar-se i dir: ara seré serp, ara seré humana. Però no es pot. Almenys jo no puc. El cervell és a la vegada serp i humà (metafòricament parlant, és clar).

En el meu cas, el meu cervell és a la vegada somiador i racional. El problema és que té massa tendència a somiar i la part somiadora s'emporta la part racional. I no serveix per res. Les històries no tenen sentit, no serveixen per res, i no hi ha equilibri.

Potser m'hauria de plantejar apuntar-me a un curs de tai-xi?

dissabte, 2 de juny del 2007

Sorpresa!

És en dies com avui que em pregunto per què puc arribar a ser tan innocent. I és que em podrien dir les coses, però jo vaig a la meva, no m'entero de res!

Jo, que vaig agafar com a mera curiositat el dia que una nena va fer anys i em va preguntar quan eren el meu sant i aniversari. Era una nena petita, i jo li vaig dir, pensant que als dos segons ja no se'n recordaria.

Jo, que ahir "jugava" amb unes nenes pre-adolescents. I les nenes no es callen res. Una de les nenes em va dir:

- Demà és el teu aniversari, no?
- No.
- Doncs el teu sant.
- Tampoc.
- Doncs avui, demà o demà passat és alguna cosa teva.

I jo vaig riure, però no vaig dir res. No sabia d'on ho havia tret, però pensava que era alguna cosa que li havia sortit de vés a saber on.

I jo, que avui, a l'hora de recollir, he vist com tots els nens marxaven corrent. I els he maleit els óssos, perquè sovint em fan el mateix, i em quedo sola recollint, mentre ells ja són a fora a jugar.

Normalment algun pare no els deixa marxar fins que no han recollit amb mi. Però no, què va, avui cap pare els ha fet quedar a recollir.

Fins que han entrat tots plegats, quan jo ja estava a punt d'acabar de recollir.

- Sorpresa!

I llavors et queda aquella cara de tonta, de pensar que com pots no haver-te'n adonat, de veure que ja t'ho podies haver esperat.

Però no. Tu no t'esperaves res.

I llavors veus un braçalet. I t'agrada, perquè s'han fixat en el que portes, i t'han comprat coses exactament del teu estil. Però el braçalet et fa tremolar. Tu tens els canells molt petits, i sempre et van grosses, aquestes coses. I com que et fa mandra haver-ho de portar a que t'ho facin més petit, acabes no portant res.

Però una nena petita somriu. I et recordes d'aquell dia. Un dia que et va començar a preguntar quina hora era cada cinc minuts. Fins que li vas donar el teu rellotge. Era més baixeta que tu, molt prima, i tenia 10 anyets. Però no es podia cordar el teu rellotge, perquè el teu canell era més petit que el seu. I somriu, i et diuen que se'l va provar ella i el van fer una mica més petit.

I tu somrius perquè et sents estimada. Perquè ahir mateix comentaves amb algú que ho feies perquè volies, que no volies res a canvi. I perquè avui t'ha costat un munt aixecar-te. I perquè, per sort, ahir a les 2 de la matinada el blogger estava caigut i no vas poder publicar el post que vas escriure i que encara està com a esborrany.

Però, tot i fer-ho perquè vols, veus com la gent t'ho agraeix. I perquè demà tornarà a ser un bon dia. Ho saps. No com el dia dels dos esmorzars, però gairebé.

Perquè aquesta gent s'han convertit una mica en la teva família. La segona família. O millor que la família.

divendres, 1 de juny del 2007

Coses petites... petites coses

Com sempre, les coses petites són el millor que hi ha. Una petita cosa, com ara un somriure, és un dels millors regals que es poden fer a algú.

I jo n'he fet molts, de petits regals en forma de somriure, avui. Perquè, des que m'he aixecat, no podia parar de somriure.

I quan he aixecat la persina i he vist la nina, he somrigut durant molta estona. Ara, la nineta, en comptes d'aparcar tots els seus vehicles a l'era de casa, es dedica a repartir nines. Així, tu obres una finestra, i et trobes una nina allà. Que tens el cotxe a l'era? Cap problema, quan el vagis a buscar, segurament t'esperi una nina al cantó de la roda. Que vas a buscar una flor? És possible que et trobis una nina al mig del roser. I aquestes coses no deixen de fer gràcia. I se't col.loca un somriure a la boca.

Encara somrius quan obres la porta de casa. I allà, esperant, a davant de la porta, què t'hi trobes? Doncs una nina, està clar!

Marxes de casa, amb el somriure als llavis. I mentre condueixes, sents una fressa coneguda. Somrius, mentre esperes trobar algun semàfor vermell. I quan el trobes, llegeixes l'sms. Algú que et diu, entre altres coses, que és possible que hagis rebut el mateix missatge 10000 vegades. I somrius, mentre esperes arribar a la feina, per poder mirar el mail, a veure quin és el missatge que t'ha arribat 10000 vegades.

Arribes a la feina amb un somriure a la cara. Obres el mail i veus que tens 3 missatges nous. I quan mires, veus que són tots de la mateixa persona, el mateix missatge, que ha arribat 3 cops.

Somrius.

I continues somrient.

Més que de costum.

Et creues amb gent, i veus com alguns et miren estranyats.

A d'altres els canvia la cara, i es posen a somriure també.

I això fa que tu encara somriguis més.

I més.

I el somriure no marxa de la cara. Per què hauria de marxar?

I et preguntes com pot ser tan fàcil. Per què cosetes tan petites (o no tan petites) fan que el somriure aparegui a la teva cara i no marxi en hores?

Què dic? Però si encara ha de marxar!

I saps que avui aniràs a un lloc. A repartir somriures. Sí, somriures. Perquè és el millor que pots oferir: somriures que s'encomanen.