dilluns, 1 de desembre de 2008

Un premi

Hi ha dies que et dius a tu mateixa que et mereixes un premi.

Avui és un d'aquests dies.

Al meu voltant hi ha hagut dalts i baixos, i coses que potser m'haguessin fet pensar. Però...

Dues feines per fer al matí. Quatre de més petites a la tarda, abans de les 5. Dues hores més de feina. I cap a casa.

Resum a l'hora de dinar: tot i treballar tot el matí sense descans, des d'abans de les 9 del matí, portava unes dos terceres parts d'una de les feines del matí.

Resum de dos quarts de 5: ho havia aconseguit!!! Sí senyora!!! Havia fet la primera de les feines assignades al matí. Però només tenia mitja hora... i tantes coses a fer...

Resum de les 5 menys 5: havia fet la meitat de les feines de la tarda. Llavors he parat, 5 minuts, que sinó vaig molt revolucionada i se'm queixen. Però... com es pot parar un cervell que ha treballat tot el dia a ritme d'alta velocitat i transformar-lo en un delta?

Resum de dos quarts de vuit: totes les feines de la tarda fetes. Queda la meitat de les feines del matí per fer.

Resum de dos quarts de nou: Fa més de dotze hores que sóc a la feina, n'he gastat mitja per dinar. I els cinc minuts des de les 5 menys 5 fins a les 5. Però... ho he aconseguit!

Sí, per una vegada a la vida, i sense tenir cap termini (ejem...) que m'empaiti, he aconseguit acabar-ho tot en un dia!!! Sí, segur que són xorrades. Sí, he treballat tot un dia per fer unes coses que abans del cap de setmana ja em tornaran a picar a la porta. Coses que altra gent no fa, i per això em passen pel davant...

Però val la pena. A mi em val la pena. Per moments com el de dos quarts de cinc, quan he agafat una cosa que sabia que havia fet l'any passat. I sabia que me'n podia fiar. I quan ho he vist... oh! Ha sigut perfecte! Sí, sé que l'any passat hi vaig perdre molt de temps, però això ha fet que avui no hi hagi hagut de perdre res de temps. 10 minuts. Perquè era genial. Perquè sí, coi! Que m'hi vaig matar, però ara ja ho tinc fet!

I he tornat a casa pensant que em mereixia un premi.

Quin?

El problema dels premis és que, si sé que hi són, acaben per no ser premis. Perquè sempre hi ha una excusa per donar-te un premi. Aquell premi que guardes per un dia especial, pots trobar qualsevol excusa per donar-te'l.

El meu premi és ser aquí sabent que ho he aconseguit. Que he aconseguit acabar avui tot això per demà poder tenir temps per dedicar-lo a una altra cosa, més important. Bé, si puc. Perquè, per començar, demà ja no dino. Bé, sí que dino, però... no sé ni com, ni quan. Tinc una reunió a la meva hora de dinar... i no puc dinar ni abans, ni després. Ole!!!

Però bé, fa temps que tinc pendent un altre premi. Vull anar a un lloc i sé que hi puc anar a peu des d'un dels llocs on vaig sovint. Però... no en sé l'adreça. No sé com anar-hi. No sé on és exactament.

L'altre dia vaig tenir una temptació. Vaig dir que no hi aniria fins que hagués aconseguit una cosa. Però... ostres! Em sobrava temps. No en va, vaig esperar-me 55 minuts en una estació de tren. No arribava a un tren, i com que l'altre passava al cap d'una hora...

Si hagués sabut l'adreça, hi hagués anat.

Però ara estic contenta de no haver-ho fet. Serà el meu premi. I, quan hi vagi, estaré contenta perquè és el meu premi.

Avui em mereixo un premi. Però... avui no tinc cap premi per donar-me.

Però sé que avui dormiré feliç.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

Ei! Molt bé, noia! :-) (quin comentari més elaborat!). Et prometo que he llegit el post, però no sé què més dir que no sigui que he somrigut llegint-te!

Carquinyol ha dit...

bé, si te'ls mereixes doncs...

/acció -> carquinyol agafa el sobre
/acció -> carquinyol posa cara de suspens

ehemmm...

estem la secció "em mereixo un premi"... and the winner is...

/acció -> sona música grandiloqüent

llum !!!!

/acció -> el públic embogeix

ara et toca fer el discurs !! :P

Anna Tarambana ha dit...

Tens raó, la satisfaccio personal és el millor premi... tot i així, regarte temps per anar o fer el que t'agrada també està bé!

gripaublau ha dit...

Aplaudiments per la premiada.

Clap, clap, clap!

Llum ha dit...

No és un bon moment per contestar comentaris, però en fi...

Gràcies, Tirai. De fet, avui ho engegaria tot a rodar :-(

Gràcies, Carquinyol. Avui sóc incapaç de fer cap discurs. I, precisament, parlar en públic... en fi, és igual. Que gràcies igualment. Potser un altre dia faig el discurs.

Sí, Tarambana. El problema és que avui estic a l'altra banda de la satisfacció personal :-(

Gràcies, gripaublau.