dimecres, 27 de setembre del 2006

Qui és millor amic?

Quan a casa he de dinar o sopar sola, agafo el plat, me'n vaig al menjador, m'assec al sofà amb les cames creuades (asseguda com els indis, vaja), el plat a sobre la falda i engego la tele. Bé, de fet, primer engego la tele i després m'assec, que no tinc els braços tan llargs. La tele m'avorreix, i només la miro en aquests casos o quan estic resolent alguna cosa no massa complicada, com els mots encreuats o algun altre passatemps. Però, és clar, quan faig això, no em dedico a mirar depèn de quines coses. Algun concurs, si en fan, o alguna sèrie, tot i que si és una sèrie ha de ser alguna sèrie que es pugui seguir sense problemes si l'enganxes a la meitat i que si no la veus acabar no comporti cap problema (per tant, es descarten les sèries policíaques i similars).

Com que al meu pare li agrada la tele, ell paga i hi ha suficients canals per mirar, com per trobar alguna cosa que m'agradi. Aquest cap de setmana vaig anar a parar a un capítol de "Sexo en Nueva York", que compleix el que demano a la tele quan estic menjant sola. Vaig enganxar la sèrie en un moment en què la que fa d'advocada (gran coneixement de la sèrie, el meu, que no sé com es diu la dona en qüestió, i tampoc tinc ganes de buscar-ho) està dinant en un parc i sent a dues noies parlar. Una de les noies està intentant animar a l'altra. Tot i que no sé si animar seria la paraula correcta. A l'altra noia li van dir el típic "ja et trucaré", però no l'han trucat. I l'amiga només fa que dir-li que segur que ha passat alguna cosa, que al final l'acabarà trucant, que segur que hi ha alguna raó per la que no truca. Típic, no? I vist de fora, està bastant clar que no la trucaran. Així que ella agafa i els diu que ho sent, però que ha sentit la seva conversa, i que no s'enganyin, que no la trucaran, que per més que perdin el temps discutint si la trucarà o no, que no la trucarà, i que val més que se'n vagi a fer alguna altra cosa, que la discussió no té sentit i només és una pèrdua de temps.

Em va fer gràcia. Feia pocs dies que jo havia tingut un episodi similar. Bé, no similar, però en la mateixa línia. Reconec que jo tinc tendència a ser l'amiga que diu que no passa res, que segur que et trucaran. Suposo que és inconscient. Suposo que a tothom li agrada dir el que l'altra gent vol sentir. Però qui és millor amic, aquell que et diu "ja et trucarà" o aquell que et diu les coses clares?

En el cas de la sèrie, la noia que li està dient a l'altra que ja la trucaran, només fa que fer-li mal a l'altra noia, perquè li està creant falses esperances. I, és clar, és molt fàcil dir que ja et trucaran i és més difícil dir que no, que no et trucaran. Però suposo que seria més sincer. I reconec que m'estic posant en un embolic, perquè puc fer enfadar algú amb això, i no és la meva intenció. Només és una reflexió i no té res a veure amb res que m'hagi pogut passar les últimes setmanes.

Em vaig posar a pensar i em vaig adonar que les persones amb qui acostumo a tenir més confiança són les que m'han dit les coses clares. No, tampoc es tracta de que algú et matxaqui dia rere dia, però no m'agrada ni que em donin la raó sempre (sobretot quan es pensen que no la tinc), ni que em facin crear falses esperances. Quan penso en persones així sinceres, sense problemes en dir-me les coses a la cara, em venen tres persones al cap. Curiosament, tot nois. Tot i que em sembla que no és casualitat.

El primer no parlava gaire amb mi. Gairebé mai em deia res, i si m'havia de dir que tenia raó, no m'ho deia. Simplement callava. De tant en tant, però, em venia amb alguna veritat ben dita. I he de reconèixer que sempre tenia raó, cosa que sempre em feia molta ràbia. A vegades no ho veia just en el moment en què m'ho deia, i algun cop vaig trigar bastant temps a adonar-me que tenia raó, però sempre que em deia alguna cosa així, sempre que em portava la contrària, sempre tenia raó. A més, sempre ho feia de forma que ningú més sentís que em portava la contrària, cosa que també és d'agrair.

El segon es dedica a portar-me la contrària en tot el que dic. Faci el que faci, digui el que digui, apareixerà per alguna banda i em dirà que no tinc raó. Sempre amb un somriure a la cara. Però les deixa anar. He vist a gent obrir ulls com plats al veure com em porta la contrària o com em diu depèn de quines coses. Com va dir-me algú no fa massa, "és que la confiança fa fàstic". I tenia raó. Quan fa 20 anys que coneixes algú i tota la vida t'ha dit les veritats, al final hi ha una sinceritat que a la gent que fa poc que coneixes li sorprèn.

El tercer fa gairebé 29 anys que el conec. I és difícil, comptant amb què no fa gaire que vaig fer els 28... Diguem que ma mare, embarassada de mi, va anar a la clínica a veure a la seva mare, que l'acabava de tenir. O sigui que podríem dir que quan va néixer jo el vaig anar a veure a la clínica, encara que no el veiés. Tampoc el veig massa, però després de no veure'l en molt de temps, la conversa en mig minut pot acabar amb veritats, d'aquelles que hi ha molta gent que no s'atreviria a dir, anant d'una banda a l'altra. Suposo que són coses d'aquelles de la confiança.

Però, és clar, això em crea una pregunta: qui és millor amic, aquell que sempre et diu el que vols sentir o aquell capaç de dir-te la veritat?

Jo ho tinc molt clar, la veritat. Però em sembla que no tothom li té. Suposo que no hi ha una veritat absoluta, i a vegades dir el que penses pot provocar alguna que altra discussió. Sí, és clar, hi ha normes d'educació i el que sigui, però jo segueixo dient que prefereixo sentir el que pensa la gent realment. I ja ho he dit al principi, a mi a vegades també em costa dir la veritat, és molt més fàcil intentar animar a qui tens al davant. O, com a mínim, és menys arriscat. Però una veritat ben dita, encara que pugui fer mal, sovint és millor que intentar crear falses esperances o que fer que algú visqui enganyat.

Mentia amb això de la veritat i les noies. No m'agrada anar a comprar roba. Gens. Però hi ha una noia que a vegades m'arrastra a comprar roba amb ella. M'encanta anar a comprar roba amb ella, perquè no té cap problema en dir-me que una cosa em queda fatal, que no m'ho compri. Qui no ha estat mai en un emprovador i ha vist a dues amigues, a una dient-li a l'altra que el que es prova li queda molt bé, quan en realitat li queda fatal? Per què l'amiga no té el suficient valor per dir-li que no es compri allò? Li farà més bé si li diu que no li queda bé, no? Jo no aniria a comprar amb algú que em digués que tot em queda bé.

Així que res, jo segueixo pensant que és millor algú que et digui la veritat del que pensa. El problema amb aquesta afirmació és que crea una espècie de paradoxa, que fa que ningú em pugui dir que m'equivoco. Si algú pensa com jo, no em pot dir que m'equivoco, perquè aniria en contra del que pensa. I si algú pensa el contrari, doncs tampoc em pot dir que m'equivoco. Perquè sí, pensa el contrari que jo, però si pensa el contrari que jo, pensarà que el millor és dir-me que tinc raó, encara que no la tingui, i per tant tampoc em pot portar la contrària.

Tot i així, deixo la pregunta: qui és millor amic, aquell que et diu el que vols sentir o aquell que et diu el que pensa?

dimarts, 26 de setembre del 2006

De truites i telèfons

Pujo al cotxe. No, no escriuré un post nerviós sobre cotxes, aparcaments, retencions... tot i que podria. Vaig com un zombie per la ciutat, en direcció al meu destí. Fa dies que vaig una mica com un zombie d'aquí cap allà.

La setmana passada vaig decidir augmentar la meva qualitat de vida, per dir-ho d'alguna forma. Com que no suporto buscar aparcament quan vaig malament de temps, vaig deixar un llibre al cotxe i ara intento anar aviat, de forma que pugui aparcar sense problemes i, amb el temps que em sobra, em poso a llegir. La veritat és que el llibre escollit va ser perfecte. Així que l'única cosa bona que tinc és que arribaré a lloc i tindré temps per llegir una estona el llibre que tinc tirat al cotxe...

Començo a buscar aparcament. Entro en un carrer de direcció única. Al final de tot del carrer hi ha un aparcament, però encara no ho sé. Veig entrar un cotxe en direcció contrària. Fins que el veig aparcar davant dels meus nassos en un lloc on jo podria haver aparcat. A sobre, m'he d'esperar un minutet o dos a que aparqui. Surto del carrer i entro en un altre carrer de direcció única... a temps per veure un cotxe que entra en sentit contrari i em treu l'aparcament als nassos un altre cop. Començo a donar voltes pels voltants. Adéu a l'estona de llegir llibre.

En una d'aquestes voltes, i quan ja fa un quart d'hora que intento trobar un lloc pel meu cotxe, em trobo amb un stop. No veig res, perquè hi ha un cotxe mal aparcat (per què serà?) En el tros que veig, no veig aparèixer cap cotxe. Em recordo d'un home del meu poble, un home gran que va morir fa uns anys, que quan arribava a un trencant i no veia bé, sortia del cotxe, mirava a banda i banda, tornava a entrar al cotxe i llavors passava, sense preocupar-se de si venia algú. Total, ell ja havia mirat si venia algú...

Jo no sóc tan lenta com el bon home. Tot i així, pel retrovisor veig una dona que fa grans moviments amb les mans i em diu de tot. Me la miro i penso que ella té forces per dir-me de tot, mentre que jo no he tingut forces ni per dir res als dos que m'han pres l'aparcament. I ja, per acabar-me de posar dels nervis, sento com sona el mòbil.

Un descans. Un moment important. Després de caure, caure, caure i no trobar el fons... no, no m'he fumut la nata definitiva. Simplement, el que ha passat, és que s'ha girat la truita. I ara segur que tot anirà perfecte, i començaré a pujar, i a pujar, i a pujar... fins a tocar els núvols.

Deixo el cotxe amb els quatre intermitents a darrere d'un cotxe ben aparcat i truco a qui em trucava. Bones notícies. Molt bones notícies. M'estic cinc minuts parlant. En aquests cinc minuts, el cotxe de davant marxa i no només tinc un aparcament, sinó que tinc un mega aparcament en el que hi cabria un camió.

Me'n vaig cap al meu destí. A l'mp3, entre les 100 i no sé quantes cançons que podrien sonar en funció aleatòria, començo a sentir el "we are the champions". No podria ser de cap més forma.

Pujo els 5 pisos d'escales que he de pujar per arribar al meu destí. Em fa mandra. Últimament la meva alumna està una mica passota. Hauria de dir estava, però. Fa una setmana i mitja no sabia fer res. Avui em presento allà i m'ensenya un examen. Un 9. Em diu tota orgullosa que la nota més alta, a part de la seva, és un 6. Aquesta és la meva nena!

Torno a casa amb un somriure d'orella a orella. Sé que ha girat la truita. La trucada de telèfon ha marcat un abans i un després, i a partir d'ara les coses no poden anar cap a baix, han d'anar amunt, amunt i més amunt.

Apareixo per aquí i torno a escriure. Vaig dir-me que no volia posts tristos ni depriments i ho estic aconseguint... encara que hagi d'estar de tant en tant algun dia sense escriure. Però a la raó que va començar fa uns dies li dic adéu. Perquè ha girat la truita. I ara no hi ha coses dolentes, només coses bones.

dissabte, 23 de setembre del 2006

Karate Kid

Era mitja tarda. He mirat al meu voltant i m'ha caigut el món a sobre. M'havia de passar el que quedava de tarda i una bona part de vespre netejant. Però no només netejant, sinó que estava sola (o sigui, no podia parlar amb ningú) i sense cap tipus de radio, mp3 o cap altre aparatet que em permetés escoltar o sentir algú.

No em feia por netejar, sinó que em feia por a mi mateixa: tota una tarda sola, amb els meus pensaments, i sense cap feina que m'obligui a estar atenta, sinó que és una cosa rutinària, que dóna per pensar. Ai, ai, ai...

Després d'un dia de mals pensaments (o sigui, pensaments que podrien ser de tot menys positius), això podria ser molt nociu. Però m'hi he resignat. Què més podia fer? Tot s'havia de netejar avui. Així que he començat a netejar i, en comptes de pensar en el que em feia por pensar, m'ha vingut una imatge al cap. He intentat trobar alguna foto per internet, però no n'he trobat cap de la imatge en qüestió. No dic que no n'hi hagi, però si algú intenta buscar a les imatges del google per "karate kid", veurà com es troba un munt de gent fent l'idiota (que fan riure molt, eh, depèn de quins!)

La imatge que m'ha vingut al cap és el senyor Miyagi, a l'aparcament de cotxes, mentre en Daniel se li queixa, com marxa, d'esquenes a en Daniel i va movent els braços mentre diu: "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera. Poner..."

Total, que m'he passat tota la tarda amb la imatge al cap, dient tota l'estona "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera..."

D'acord, ho reconec, encara que fa molt que no veig la pel.lícula, l'he vist més d'una vegada. I més de dos. I m'atreviria a dir que més de tres. Fins i tot, que més de quatre.

Ara ja està tot net. I el que tenia al cap aquest matí continua essent-hi. A vegades em pregunto per què he de pensar tant en les coses. Per què sempre pateixo per tot. Per què em sap greu dir que no, quan sé que és el més assenyat. Per què, per què, per què?

Però avui aniré a dormir amb una cantarella. "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera." I, amb una mica de sort, somiaré en coses bones, que acaben bé, com nois que guanyen campionats tot i tenir els genolls lesionats. És clar que, de fet, demà tampoc recordaré si el somni acabava bé o malament.

divendres, 22 de setembre del 2006

Núvols de colors

Feia molt de temps que no em passava. Quant? No en tinc ni idea, i això vol dir que feia bastant de temps. Un any, potser. Potser dos anys.

No sé si ha sigut la calor. Un dia, una infermera em va dir que era normal que em passés amb la calor, i ara que ho penso, els pitjors cops han sigut a l'estiu. D'acord, avui ja no és estiu, però com si ho fos.

He entrat en aquella aula i m'he començat a marejar. Feia molta calor. Moltíssima. Allà sempre hi fa molta calor. Però avui era insuportable. Potser era per la xafogor del dia, o vés a saber per què, però allà no es podia viure de calor.

He començat a veure núvols de colors. No sabria expressar-ho de cap més forma, tot i que no eren núvols de colors. La vista s'emboira i veus les coses de colors, sobretot liles i blaus.

No m'he arribat a desmaiar mai. Hi ha gent que sí. Així que no em puc arribar a imaginar com deuen estar la gent que es desmaia.

Quan dic a algú que tinc problemes per culpa de la pressió baixa, no em creuen. Se'm miren i es pensen que els enganyo. Però en tinc. Els problemes de pressió baixa no són exclusius de les persones que no arriben als 50 Kg.

No hi entenc, de pressions. Un dia vaig anar al metge a mitja tarda i em va prendre la pressió. Es va mirar l'aparell i me la va tornar a prendre. Em va preguntar que si em trobava bé. Jo estava perfectament. Estava a 5 i 9, crec. No sé si això és molt poc, perquè estic acostumada a sentir el de gent que té la pressió massa alta.

Una altra vegada em van fer una revisió a la feina. Em vaig presentar allà i la infermera, amb molt mala bava, em va prendre la pressió. Se'm va mirar i em va fer un comentari amb mala llet. Resulta que estava a 5 i 9, altre cop (deu ser la meva pressió normal?) i la dona em va preguntar que com m'aguantava sense caure. El fet és que jo em trobava bé.

A vegades em pregunto a quant dec estar quan em marejo.

Mai he caigut, mai m'he desmaiat, així que he seguit fent el que feia, més o menys. Com que ja ho tenia molt dominat, he tirat pel dret, anant més a poc a poc del normal, repenjant-me a on podia, i sense moure'm gaire. I és que no tenia ganes de dir que estava marejada a un grup de gent. Ja se sap, aquestes coses, encara que els hagués dit que era culpa de la pressió...

Encara veig núvols de colors. Sé com tornar a la normalitat, però avui no m'ha funcionat. Em va molt bé la coca-cola (que sol ser el que tinc més a mà). També em van bé les pomes. I una cosa que potser a algú li semblarà una marranada, però és el que em va millor: menjar una mica de la sal aquella que queda al fons de les bosses de pistatxos, pipes o altres fruits secs salats. Em recorda una mica a quan anàvem a fer competicions, en una època on no hi havia les begudes isotòniques que hi ha ara: la gent agafava sobres de sucre d'aquests que donen als bars i se'n menjaven dos o tres. Sols. Jo no vaig poder mai, però amb la sal de les bosses de fruits secs sí que puc.

He escrit tot això amb una boira de colors a davant meu. Sé que ja se'm passarà, una estona o una altra. Per si de cas, però, me'n vaig a beure una coca-cola...

dijous, 21 de setembre del 2006

Ip

M'agraden les ip's.

Sí, ja ho sé, la frase que comença el post és raó suficient per tancar-me. Però a mi m'agraden. No és que me les mengi per sopar ni res semblant, sinó que m'agrada mirar les ip.

Jo tinc una ip fixa. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. L'avantatge és que me la sé i que si apareix en algun lloc sé que he sigut jo. Bé, jo normalment ja sé què he fet i què no, però alguna vegada la veig per aquí o per allà i em fa gràcia. El problema que té és que si hi ha algú que és tan xafarder, curiós o el que se li vulgui dir, com jo, de seguida em té fitxada.

Amb el temps, vas aprenent a distingir les ip. La majoria de la gent té una ip dinàmica, però segons els proveidors, les ip varien en un determinat rang. Així que veus una ip i ja saps més o menys d'on ve i acabes coneguent a les persones a través de les ip.

I, com que sóc així, cada cop que rebo un mail, veig la ip des de la que ha estat enviat. No és difícil. És una opció que solen tenir la majoria de correus. I a mi m'agrada mirar-les, és una mania com qualsevol altra. Així que cada cop que veig un correu miro la ip i veig si s'ha enviat des de la feina, des de la ip de casa o des d'algun altre lloc.

Amb la gent amb qui els mails van i venen amb una certa regularitat, acabes creant una correspondència al cap. Que llavors em queixo que tinc poca memòria, i em sembla que ja sé per què és: l'utilitzo per coses que no tenen importància. Però bé, la meva memòria va emmagatzemant ips i aleshores em conec la ip de casa (o com a mínim el rang), la ip de la feina, la ip de la biblioteca... No és que me les aprengui, sinó que simplement veig la ip i sé que és la d'un lloc o la d'un altre.

Però, és clar, si només em dediqués a mirar ips no escriuria aquest post. Fa molt temps que ho faig, de mirar ips, i tampoc crec que sigui cap cosa de l'altre món. Tot i que la majoria de les vegades que ho explico a algú, em pregunten com es fa, això de mirar les ips. De fet, recordo com ho vaig aprendre jo. Un dia vaig enviar un mail a Itàlia. Deu fer dos anys. La resposta que vaig rebre va ser una cosa similar a "ja veig que m'has enviat aquest mail des d'un ordenador amb linux". Jo em vaig quedar ben parada, que pogués saber que havia escrit el mail des d'un ordenador amb linux (per cert, aquest post també està escrit en linux). Vaig preguntar i em va explicar com ho havia sabut. També em va explicar això de les ip, que em va fer gràcia i des de llavors em miro les ip de tots els mails que m'arriben. D'acord, la persona a qui vaig enviar el mail està (o almenys estava) pitjor que jo, però sembla que aquestes coses s'encomanen.

Però em sembla que hauré de deixar de mirar les ips. Jo no ho faig amb malícia. Simplement, m'agraden les ip.

Que de què va tot això de les ip? Un bon dia, rebo un mail. Veig la ip. Algú m'envia un mail des de casa seva. Veig la ip de casa seva i no tinc cap dubte. És el que passa amb les ip fixes, com la meva. Començo a llegir i em trobo que em diu que està a la biblioteca.

A la biblioteca?

Em miro la ip altre cop. Busco algun missatge enviat des de casa. Comparo les ip. Iguales. Busco un missatge escrit des de la biblioteca. Em miro la ip per si de cas (malgrat que sé que una ip fixa és una ip fixa). Completament diferent.

A vegades em pregunto per què som tan mentiders. Tots plegats. No tenia per què dir-me res. Feia uns quants dies que no li deia res. Tampoc m'havia d'explicar que era a la biblioteca. Per què? Si jo no li havia preguntat pas, on era! I a mi tant em fa si és a la biblioteca o a casa seva, al cap i a la fi, jo no sé ni on és la biblioteca ni on és casa seva.

Però aleshores em ve una pregunta al cap: quina raó tenia per dir-me que era a la biblioteca?

dimecres, 20 de setembre del 2006

A la guerraaaaaaaa!!!

A l'atac!

No sóc violenta. Almenys no com aquests de la foto. Jo sóc molt pacífica. Però avui he anat a la guerra.

M'he vestit amb el meu vestit de guerra. Res de l'altre món: unes ulleres per veure-hi bé.

M'he begut uns glops del meu preparat vitamínic especial. Res de l'altre món: aigua de l'aixeta.

M'he carregat les meves armes a sobre. Res de l'altre món: uns quants papers amb uns quants gargots (això sí, amb una cal.ligrafia perfecta!)

I me n'he anat a la guerra. Perquè fa uns dies algú em va declarar la guerra. I avui he decidit que d'acord, que em declarin la guerra, però aquesta guerra la guanyaré jo. Perquè no saben amb qui s'han de veure les cares (a que faig por?)

He anat tan convençuda que aquí hi era jo, que la guerra la guanyaria jo... que he guanyat la guerra! I ha sigut tan fàcil...

Fins i tot m'ha sabut greu que al final hagi sigut tan fàcil. No he hagut ni de lluitar. No he hagut de fer res.

Que com he guanyat la guerra? Doncs d'una forma que em semblava impossible: amb un comentari irònic, d'aquells que surten espontàniament, sense pensar. He deixat a tots els que em van declarar la guerra sense arguments.

I he guanyat la guerra. Gràcies a la meva armadura. Gràcies al meu preparat vitamínic. Gràcies a les meves armes. Però, sobretot, gràcies a aquella espontanietat que em surt quan no tinc nervis, quan estic segura de mi mateixa.

I tornaré a guanyar la guerra. Quan faci falta!

diumenge, 17 de setembre del 2006

El meu millor post?

Avui m'ha arribat un meme. Sí, sí, fins i tot des d'aquest raconet obert fa un parell o tres de setmanes es reben memes, que sembla que arriben a tot arreu. No en posaré l'origen (suposo que seré perdonada per no fer-ho) per aquelles coses de l'anonimat. Tampoc el passaré a ningú, per aquelles coses també de l'anonimat.

Com acostumo a fer amb els memes, li he anat seguint la pista, intentant trobar el culpable de tot plegat. Perquè, no ens enganyem, SEMPRE hi ha un culpable, algú que un dia va inventar-se el meme. Algú que fa que bastants bloguers d'arreu del món contestin a la seva pregunta. Després de passejar-me per uns 10 o 12 blogs (no els he comptat, però la impressió que he tingut ha sigut que han sigut això, 10 o 12) he arribat a l'origen de tot plegat. I m'ha fet gràcia (cliqueu, cliqueu, i sabreu el perquè). També m'ha agradat el títol del blog, tot i que no sé si el blog en sí m'agradarà o no, després li faré una miradeta.

Suposo que qui comença un meme deu anar seguint, a veure quin és el seu poder de convocatòria. A veure qui són els amics dels seus amics, vaja. Jo crec que si algun dia comencés un meme (que no crec que ho faci, tampoc sabria sobre què fer-lo) aniria seguint a veure a quanta gent he fet contestar el meme. És clar que el creixement és exponencial i has de parar boig. Però ha de ser divertit veure com el teu meme va canviant d'idioma, de regió...

La qüestió és que això del meme i una altra cosa (que em guardaré per mi) m'han fet reflexionar i veure (un altre cop) que no em vaig portar massa bé fa un parell o tres de setmanes i m'han fet desfer una cosa ja feta. El què? Jaja! M'agrada proposar problemes a veure qui els resol :-) (mare meva, que dolenta que arribo a ser!)

I el meme què, i el meme què?, suposo que es preguntarà algú. Doncs el meme... el blogger em diu que porto 14 posts escrits, amb aquest 15. No hauria de ser difícil de triar un post entre 14. Però me'ls he mirat així ràpidament i he sigut incapaç de triar-ne cap. Sí, d'acord, n'hi ha un parell o tres que no triaria (i que solen coincidir amb els posts que no tenen comentaris o que només en tenen algun de despistat que no fa referència al post), però no puc triar.

Si me'n torno al passat, crec que sí que tinc un post preferit. Segurament me'n deixo uns quants pel camí, però aquell és el meu preferit. No crec que sigui el millor, ni molt menys, i tampoc crec que sigui jo la que ha de dir quin és el millor. Només puc dir que aquell és el més emotiu, per la raó per la que va ser escrit. És una història inventada. Però és una història que té a veure amb la realitat i amb el moment amb què va ser escrita. I sempre que, per alguna raó o una altra, el destí em porta allà, somric al recordar la història. És una història plena d'esperança, però segurament hauria de ser una història trista. Aquest seria el meu post preferit.

El millor post? Jo crec que tot es pot millorar, que tots els posts que escric són millorables, i més perquè escric a raig, tal com em venen les coses al cap. Sí, d'acord, jo rellegeixo el que escric, però l'essència és el que he anat escrivint a raig. I és per això que crec que el meu millor post encara no l'he escrit. Perquè tots els posts són millorables, perquè segurament algun dia escriuré algun post millor (tot depèn de qui ho miri, és clar) que tots els que he fet. Però aquell post serà millorable, i per tant algun dia en podria escriure algun altre de millor. I així fins l'infinit. Només en una cosa tancada, quan ja no hi ha possibilitat d'afegir-hi res més, es podria dir quin és el millor. Però, és clar, el millor per cadascú seria un post diferent. Tot allò que no sigui quantificable no es pot classificar de millor a pitjor. Fa uns anys vaig anar amb ma mare a Madrid. Crec que era els dissabtes que l'entrada als museus era gratuita. Així que un dissabte a la tarda ens en vam anar de museus. Després d'aquella tarda, ella deia que li havia encantat el Prado. A mi em va encantar el Reina Sofia. I no ens vam pas posar d'acord. Quin era millor? Per mi un, per ella l'altre. Simplement, eren diferents.

Jo estic segura que aquest post que he dit que era el meu preferit no agradaria a molta gent. O potser sí. Si es pogués quantificar, la única forma que tinc jo de quantificar-lo és amb els comentaris. En té 3. Molts, pocs, suficients? Bé, els tres comentaris que té ara m'acaben de fer somriure. Segurament, aquelles persones que van deixar els comentaris també creuen que és un dels millors. O potser no. Però jo no m'atreveixo a dir quin és el millor.

dissabte, 16 de setembre del 2006

Asimov

Acabo de passar-me els últims 10 minuts amb el cap ficat en un armari, buscant l'origen de tot plegat. I no l'he trobat. És una llàstima. L'armari és un armari bastant gros, on hi ha tota una col.lecció de llibres de butxaca que el meu pare té i que no vol posar a la vista perquè prefereix posar-hi altres llibres més macos. A ell mai li han agradat les edicions de butxaca. A mi sí.

D'allà mateix va sortir el primer llibre que vaig llegir de l'Asimov. De darrere de tot. Hi ha unes quantes fileres de llibres, que el meu pare es va encarregar d'ordenar segons el seu criteri: els llibres més interessants al davant i els menys, al darrere. Un dia d'estiu, fa relativament poc temps, vaig posar el cap a l'armari. Podria haver fet un miler de coses més o podria haver agafat el primer llibre que trobés a l'armari. Però no ho faig fer. Vaig començar a remenar l'armari i em vaig trobar un llibre d'històries curtes de l'Isaac Asimov. No havia llegit res d'ell i em vaig dir que, total, si eren històries curtes, doncs me'n llegiria una i si no m'agradava, podia deixar el llibre. I vaig començar a llegir.

No recordo quin va ser el primer relat que vaig llegir. M'agradaria recordar-ho, però sense el llibre m'és impossible. Però sí que recordo una cosa: la sensació que em va produir. Vaig començar a llegir i em vaig llegir tot el llibre d'una tirada (amb una parada intermitja que em va obligar a fer ma mare per menjar alguna cosa). Em va enganxar, i molt. Cada història era com un tresor.

Així que quan fa uns dies vaig veure que la Clara parlava de l'Asimov, no vaig poder evitar-ne parlar jo també. Malgrat sé que qualsevol post que pugui escriure jo no estarà mai a la seva alçada.

Per mi, pensar en Asimov és pensar en un geni. La gran quantitat d'històries que es va inventar, i el fet que totes tinguessin aquella lògica que només tenen les seves històries. I és que, després de llegir aquell primer llibre, vaig començar amb la Fundació. Amb la Fundació a seques, més tard vaig llegir el Preludi a la Fundació, però el primer va ser la Fundació. I em va enganxar, què voleu que digui? Això de la psicohistòria em va enganxar de seguida. Però va ser l'aparició de la segona fundació el que em va fer dir, per enèssima vegada, que la història era genial.

I és que en totes les històries (que són tantes que jo només n'he llegit una part molt petita) hi ha aquesta part de genialitat. No parlaré de més títols, només diré que jo sí que he llegit algun dels seus llibres de divulgació científica (que em va provocar alguna mirada rara d'algú al tren). El que sí que diré és que tinc pendent de rellegir-me tots els llibres de la Fundació, un darrere l'altre, ja que els vaig llegir amb bastantes pauses al mig i és una cosa que fa temps que vull fer.

I ja per acabar, dir que jo estic completament d'acord amb el llibreter de la Clara: tothom l'hauria de conèixer. Sí, ja ho sé, hi ha moltes coses que jo no sé (moltíssimes), però no estic parlant de llegir-se totes les fundacions, ni de saber les lleis de la robòtica, ni de tenir discusions sobre tal relat o tal altre amb algú. Estic parlant de que si a algú li dius Asimov, com a mínim li soni el nom.

Al cap i a la fi, jo he discutit bastant sobre els seus llibres. Ara potser no tant, perquè fa bastant temps que no en llegeixo res. Però, cada cop que en llegeixo alguna cosa, m'entra una sensació de trobar-me davant d'una cosa genial, que he de posar-me a comentar el que diu amb tothom. I sí, d'acord, molta gent (la majoria, per ser sincera) se'm miren amb cara rara i crec que si poguessin em portarien directament a un manicomi o al lloc on sigui que creguin que han d'anar els frikies. Però jo ja sé amb qui he d'anar a discutir-ho, a qui he d'anar a tocar els nassos amb idees rares de viatges en el temps, robots, paradoxes amb les lleis de la robòtica, Susan Calvin, psicohistòria i tot el demés. Però això potser millor ho deixo per un altre dia.

divendres, 15 de setembre del 2006

El camí que porta a la resposta

Una de les coses que més m'agraden és que em proposin (o trobi per alguna banda) un problema senzill, d'aquells que s'expliquen en dues línies, però que són complicadíssims de resoldre. Bé, no m'agrada que em proposin el problema en sí, sinó el fet de buscar-ne la solució: agafar un paper, començar a fer gargots, començar a dibuixar, cap aquí, cap allà, fins a trobar alguna cosa que em diu cap a on pot ser la solució. El millor moment és, és clar, el moment de trobar la solució. I la sensació aquella de que has sigut capaç de resoldre el problema en qüestió.

Recordo, fa un o dos anys, que algú em va posar un problema d'aquests. M'hi vaig trencar el cap 5 minuts i no en trobava la solució. La solució fàcil hagués sigut preguntar quina era, però sóc una mica cap quadrat, i vaig dir-me que trobaria la solució fos com fos. Al dia següent, tornant de Barcelona en tren, vaig agafar un boli i un paper i vaig començar a guixar i marranejar el paper. El tren encara no havia sortit de Sants que jo ja tenia el paper ple de coses. No recordo quan va ser, però recordo exactament que, en un lloc indefinit entre Sils i Caldes vaig somriure i em vaig dir: "Però mira que n'eres de burra, com és que no ho havies vist abans?" I aleshores li vaig dir a la persona que m'havia proposat el problema la solució. Es va quedar ben parada, i em va dir que havia de ser molt intel.ligent, que molt poca gent era capaç de trobar-ne la solució. I jo li vaig contestar que intel.ligent no, que el que passava és que jo era obstinada (i ho segueixo essent, per bé o per mal).

Però, de la mateixa manera que a mi m'agrada resoldre problemes, també m'agrada proposar-ne a l'altra gent, sobretot als nens. M'agrada fer pensar a la gent. M'agrada posar traves i dir "i això per què?" Quan els meus alumnes em veuen preguntar alguna cosa amb un somriure a la cara, crec que si poguessin fugirien corrents, perquè no és una pregunta que es pugui contestar amb un sí o un no, sinó que és una pregunta que requereix pensar... i que a més sol tenir trampa. Però és que m'ho passo molt bé davant d'un grup de gent, plantejant una pregunta i veient com uns diuen que sí, els altres que no, després els altres canvien d'opinió perquè algú ha dit el contrari que ells (o el mateix) i com dubten fins i tot de com es diuen.

Però m'he adonat que això no acostuma a agradar a l'altra gent. Tothom vol les coses ràpid. Proposes un problema a algú i volen-ne saber la solució. Intenten trobar-la, sí, però si la solució requereix més de 10 o 15 segons de reflexió, ja et comencen a demanar que els donis la resposta. Volen saber la resposta, però no volen trobar el camí que porta a la resposta, que en la major part dels casos és la part més interessant del problema, el com arribar a la solució i no la solució en sí.

Avui m'he trobat amb tres casos d'aquests. Uns alumnes que encara no em coneixien (pobrets, el que els espera!) i que se m'han mirat com si fos un bitxo raro. Potser ho sóc, però m'encanta fer-los pensar. Almenys, que pensin 10 segons en tot el dia, si és que no ho fan més. També m'hi he trobat amb un home d'uns 50 anys. Li he proposat un problema. Als 30 segons ja em demanava la solució. Li he contestat que no, que més tard. S'ha enfadat. I quan he dit la solució, s'ha quedat a una certa distància, sense voler saber-ne la resposta. I un nen d'uns 10 anys. Els nens de 10 anys haurien de tenir curiositat per trobar respostes, no? Doncs el nen m'ha demanat que li digués la solució. Li he dit que se la pensés un moment (era una cosa molt fàcil). Tampoc pretenia que hi pensés durant 10 minuts, amb mig minut n'hi havia prou. Però no, ha fet el mateix que el seu pare: se m'ha enfadat, ha marxat i no ha volgut saber-ne la resposta.

dijous, 14 de setembre del 2006

29

Després del 4!+4 i els comentaris que en van seguir, he rebut unes quantes propostes pel número 29.

Però... bé, no me n'acabava de convèncer cap. La història venia de quan vam fer 25 anys i d'una llibreta que encara conservo, amb un 25 escrit i una fletxa, que agafava el dos i el ficava com a exponent del 5 i hi havia un igual al mig. Això em recorda una famosa fracció: 16/64. "Tatxem" els sisos, perquè estan repetits a dalt i a baix i em quedo amb 16/64 = 1/4. M'he equivocat o ho he fet bé?

Res, que pensant, pensant, m'he recordat del 25. Per cert, ningú es va adonar que al post del 4!+4 passava del 25 al 27 i no deia res del 26... I aleshores he pensat: ostres! 29=25+4... o sigui 5^2+2^2. Però no m'agradava, no era prou maco. El dia que en faci 57 (*) serà diferent, però aquest no m'agradava.

Però tenia la resposta davant dels nassos i l'he trobat de seguida, un cop vist això del 25+4. Simplement, 29 = 2^2 + 3^2 + 4^2.

D'acord, ara ja tinc solucionat el 30 (**). El 29 encara no m'acaba de convèncer... però per sortir del pas, ja va bé.

Sento el post friki/no sé com, però és que com que he rebut tantes propostes (bé, tampoc moltíssimes, però sí moltes més de les que m'esperava) m'ha semblat que havia d'explicar la proposta que de moment va guanyant, per ser la més maca... segons el meu criteri (un criteri absolutament just i gens subjectiu, per descomptat!)

(*) 57 = 5^2 + 2^5
(**) 1^2 + 2^2 + 3^2 + 4^2, per si de cas.

dimecres, 13 de setembre del 2006

Ring, ring...

Ja me n'anava a dormir (sí, què passa, el meu despertador sona abans de les 6 del matí i si no dormo 6 o 7 hores no tiro...) Estava a punt de tancar l'ordenador, quan he sentit el telèfon. Ring, ring...

No és el primer cop que sona aquesta nit. Ma mare és a treballar i mon pare té el son massa lleuger. Tan lleuger té el son que, si algun dia m'aixeco al lavabo a mitja nit, el sento preguntar-me que si em trobo bé. I és que a vegades em desperto i ja no vaig al lavabo per no haver de contestar a mitja nit que si em trobo bé, que si no sé què més (perquè, com que es desperta, llavors té ganes de xerrar).

Ring, ring... Segon cop avui, des que el meu pare és a dormir. He fet una aposta amb mi mateixa: quant de temps trigarà a venir a preguntar qui trucava? Ha sigut penjar el telèfon i començar a escriure. Tic, tac, tic, tac...

Quan acabava d'escriure el "si no dormo" s'ha obert la porta. I és que ja em perdonaran, però les 11 de la nit no són hores de trucar.

Me'n vaig a dormir. Tornarà a sonar el telèfon? I si sona, algú l'agafarà?

Que ningú em faci cas. He escrit aquest post mentre estava oficialment dormint. Ni tan sols sé què hi diu... Només una petita anècdota amb el telèfon d'ahir (prometo que no torno a despenjar el telèfon mai més!)

- Sí?
- Hola...
La veu s'assembla a la veu d'una amiga de ma mare.
- Hola.
- Què tal?
- Bé.
Un parell de segons de silenci...
- Lavínia?
Vaja, no era l'amiga de ma mare...
- S'ha equivocat.

- ¿Quién ha llamado?
- Se han equivocado.
- ¿Y entonces por qué le contestaste que bien?

Almenys sort que era a mitja tarda i que no eren les 11 del vespre...

dimarts, 12 de setembre del 2006

La sol mi, la sol mi, ...

- Ai que t'atrapo!
- No!
- Sí!
- No!

20 minuts més tard...

La nena està amb la cara ben vermella. I la nena gran també. Com corre la nena petita!

- Ai que t'atrapo!
- No!
- Sí! Mira, menjaré nena per sopar!
- No!
- Sí!
- No!
- Doncs m'hauràs de fer el sopar.

- M'has fet una truita?
- Sí.
- Ara me la menjo.
- Té.

I la nena petita tira una paella de joguina plena de "iagua" (perdó, una truita) per sobre de la nena gran.

- Mira què t'he fet!
- Ostres, una coca!
- Sí!

I la nena petita torna a tirar la "iagua" (perdó, la coca) per sobre de la nena gran.

- Mira!
- Que bo!
- Són lenties!
- Que bones...

I la nena gran corre abans que la nena petita li tiri la "iagua" (perdó, les llenties) per sobre.

- I ara has de sopar tu.
- No!
- Sí, mira, que ja és tard.
- No!
- Sí, que demà comences el cole.
- No!
- Sí, mira, que ja ha sortit la Lluna.
(Greu error!)
- Iontés?
- A veure si la veig...
- No hi és!
- Vinga, canta i així sortirà.
- No. Tu.
I la nena petita li dóna una flauta a la nena gran.
- La Lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata!
- No, ara prou.
- I quan sortirà la Lluna?
- Ara aviat.
- I per què?
- Perquè el Sol ja no hi és.
- I per què?
- Perquè es fa de nit.
- Iontés el Sol?
- Mira allà. Veus aquella muntanya? El Sol se n'ha anat a dormir allà darrere.
- I per què?
- Perquè és tard i tu també has d'anar a dormir.

Arriba la seva mare. Li diu que té puré de patates. Li pregunta què vol.

- La Lluna!

Què, sinó?

- I la Lluna?
- Si cantes ben fort sortirà.

S'acosta un cotxe...

- Mira, el cotxe de la Lluna! La Lluna ve allà dintre!

Sa mare la crida a sopar.

- No!
- Sí, que demà has d'anar al cole.
- I la Lluna?
- Tu sopes. I quan hagis sopat, sortirà la Lluna per allà dalt.
- No!
- No?
- No! Sortirà aquí terra.
- Segur?
- Sí, segur!
- I la tindràs per tu sola?
- Sí, serà la casa de la Lluna!
- Vale. Però quan surti hauràs d'anar a dormir, que demà has d'anar al cole.
- Tu canta la Lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- No, ara a sopar! Et menjaràs tota la Lluna?
- Sí.

Sa mare em pregunta si la Lluna que ha fet és quart creixent o quart minvant. Son pare em pregunta que com es veu la Lluna des de l'hemisferi sud. I jo torno a casa amb una flauta, mentre la nena es va menjant la Lluna...

La sol mi, la sol mi, la sol mi sol fa, sol fa re, sol fa re, sol fa re fa mi.

dilluns, 11 de setembre del 2006

4!+4

Després de veure durant uns quants dies (mentida, no ho veia, perquè no hi entrava, però és un dir) el número 45 al principi d'aquest blog, aquesta tarda, i com que és festa (i no tenia ganes de fer el que he de fer, tot s'ha de dir) m'he dedicat a fer endreça. Endreça de què? Doncs endreça del mail. Que ja em diràs, hi ha moltes coses més interessants a fer un diumenge dilluns festiu a la tarda, però com que no vull posar-me a pensar tot el que podria haver fet i no he fet, deixaré estar el tema.

Així que me n'he anat al final de tot del mail i he començat a veure que hi havia un munt de mails que es podien esborrar i d'altres que encara guardaré un temps més, fins que un altre dia que faci endreça no passin el tall del que és important. M'agrada recordar altres temps. Suposo que aquesta és una de les raons per les que escric aquí. Sempre hi ha algú que et troba amb el google i et transporta un temps enrere, on somrius recordant el que va passar.

Avui m'he trobat el mail d'una noia. Bé, m'he trobat molts mails, però he deixat l'endreça quan he trobat el mail d'aquesta noia. I m'ha fet somriure. Perquè fa un mes jo deia que el número d'anys que tenia m'agradava, i l'any que ve també m'agradarà. Però aquest any... aquest any no m'agradava el número d'anys que complia. Res, supersticions, numerologies, anades d'olla. I no he pogut evitar somriure en llegir això:
Em va encantar que la Lluna trobes que l'any passat en compliem 3^3 i
aquest 4! + 4 Es genial!!!

És genial que en cumplim 4!+4, no és que jo sigui genial.

No fa massa, de fet el 23 de juliol, vaig començar a escriure una cosa paral.lela a això. No està aquí. Està en una compta de mail que ningú coneix. Bé, jo la conec, així que suposo que això de "ningú" no és massa correcte. A no ser que jo no sigui ningú. Quan vull explicar una cosa, vaig allà, m'envio un mail a mi mateixa i es queda allà per si algun dia ho vull tornar a llegir. I com que puc posar títols als mails, només mirant els títols ja sé de què va la cosa. És clar que també fa poc que ho he escrit. Avui, per primera vegada, he anat a xafardejar el que deia fa un temps. Tinc els mails en carpetes segons el mes (el que redueix els mails a tres carpetes, però en fi). He anat a la primera, a la de juliol, i m'he fet un fart de riure. Per què? Doncs perquè no he pogut evitar mirar un mail, del 30 de juliol, i que per tant estava a dalt de tot, que es titulava "capullo". He somrigut, perquè ara allò em fa molta gràcia.

Però també he pensat. He mirat uns quants mails a l'atzar. I en gairebé tots hi sortia el mateix tema. I, de fet, si no hi sortia un tema, n'hi sortia un altre. O tots dos a la vegada. Suposo que això és un indicador del que és important per mi.

Però, és clar, també he volgut recordar una cosa. Me n'he anat al passat i he intentat recordar unes coses. Però la meva memòria és molt dolenta. Dolentíssima. I, és clar, no he pogut recordar el que volia recordar. I m'ha fet molta ràbia. Sovint he sigut així: en un rampell destrueixo part dels meus records. I, és clar, llavors no es poden recuperar. O potser sí, mai se sap. Potser algun dia em trobo amb alguna sorpresa, com aquest 4!+4. Ara fins i tot m'agrada el número dels anys que vaig complir. Però, és clar, venint del 5^2 i el 3^3, el 4!+4 no és més que una "xapussa".

Tot i així, m'ha agradat recordar com vaig trobar el 4!+4 per una noia que, un parell de dies abans, també m'havia confessat que no li agradava el 28.

Sense paraules

- On eres?
- Com que on era? Aquí, era.
- Ah...
- Per què m'ho preguntes?
- Com que no deies res...
- És que no tenia res a dir.
- No?
- No. Bé, sí, però no.
- Sí o no, en què quedem?
- Tinc coses a dir, però tot són tonteries.
- Com sempre, així?
- De fet, estic per aquí i per allà i penso que podria dir això o allò altre, però quan arribo aquí em penso que és la tonteria més gran del món.
- I llavors no ho escrius.
- Exacte.
- El dijous passat tenia un post per escriure. Però es va estroncar durant el dia.
- Dijous? Però si avui som dilluns!
- Ho sé. De fet, aquest post mateix és una tonteria.
- Segurament.
- Suposo que l'hauria d'esborrar.
- Segurament.
- Però ja que m'he posat aquí i he escrit alguna cosa després de tants de dies...
- Però si és una tonteria...
- Sí, ja ho sé, però ara fins i tot em fa mandra esborrar-ho...
- Aleshores?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. O sí, jo què sé. Mira, ho publico. Encara que sigui una tonteria. Encara que no vagi enlloc. Coneixent-me, després de prémer el botó de publicar tindré alguna idea. O no. Crec que no en tindré cap. Però almenys segueixo per aquí.
- Hauries d'esborrar-ho. No hi dius res.
- Ho sé.
- Ho faràs?
- No.

dimecres, 6 de setembre del 2006

45

- Que has fet què???????????
- Doncs això.
- Qui ets tu? I què has fet amb el meu altre jo?
- Jo...
- I què n'has fet d'allò que vas dir fa un parell de dies?
- Jo...
- Tu què?
- Jo... doncs que no sé què dir. Simplement he pensat que seria bona idea.
- Ah...
- Però ara suposo que ja no ho és tant, de bona idea.
- Per què?
- Perquè si la resposta no és la que espero...
- I quina resposta esperes?
- No ho sé.
- No ho saps?
- Bueno, potser sí que ho sé...
- Ah, és que sinó, seria per dir-te idiota de veritat.
- Ja... però si la resposta no és la que espero...
- Doncs res.
- Ja, però...
- Però què?
- Res, res.
- Res?
- Bé, que no sé, i si s'enfada?
- I si no s'enfada?

- Què tal?
- Odio el número 45.
- Odies el número 45?
- Sí.
- Per què?
- Perquè són els mails que tinc.
- Els mails que tens?
- Sí, coses que em dic a mi mateixa i que fa temps que estan allà, però que no els obro.
- Tu tens costums una mica raros, eh!
- Sí, bueno.
- I per què odies el 45?
- Perquè no és 46. O 47. O 48.
- Ah...
- I perquè ha sigut 46 ja tres vegades avui, però cap la que esperava.
- No?
- Bé, alguna m'ha fet il.lusió, però preferiria un altre 46.
- I no arriba?
- No.

- 46.
- 46?
- Sí, però no el 46 que esperava. Bé, sí que l'esperava, però no el que esperava que arribés...
- Ah, i què diu?
- El mateix que tu.
- El mateix que jo?
- Sí, una cosa similar a "què coi has fet"?
- Veus?
- I alguna cosa similar a que no es pot refiar del que jo li dic.
- Per què?
- Perquè fa uns dies que, cada cop que dic que no faré una cosa, en menys de dos dies la faig.
- I a tu et sembla normal, això?
- No. Però...
- Però què?
- Semblava una bona idea.
- Semblava?
- Ara ja no ho sembla tant.
- Per què?
- Perquè sóc una covarda i ara em tiraria enrere.
- Ah...
- Però no hi ha marxa enrere. Com puc ser tan burra?
- 45?
- 45.

- 46!
- 46?
- spam...
- Jaja!

- L'has tencat?
- Sí.
- Per què?
- Perquè m'hauran de canviar el teclat.
- Canviar el teclat?
- Sí, perquè gastaré l'F5.
- A vegades ets una mica exagerada.
- Home...
- I no tens curiositat per saber si arriba a 46? Mira que és maco el número 46, així escrit...
- No.
- No?
- D'acord, sí. Però no hi arribarà, així que...
- Encara 45?
- No ho sé.
- No ho miraràs?
- Ara no.
- M'ho crec?
- Sí. Bé, no. Bé, sí. Jo què sé! Si igualment, encara que digui no, podria ser que sí.
- Ja ho sé...

- Acabo de tornar a llegir-ho.
- Ah, sí?
- Bé, de fet, no.
- En què quedem?
- He començat. Però no he pogut acabar.
- No?
- No.
- Per què?
- M'ha fet vergonya.
- Vergonya?
- Sí, vergonya. Molta vergonya.
- Per què?
- Perquè sóc idiota. Saps d'alguna forma que desaparegui?
- Que desaparegui?
- Sí.
- Doncs com no ho esborris tu...
- Ja, però no puc.
- Aleshores no.
- Genial.
- Tan greu és?
- Bastant.
- Deixa-m'ho llegir.
- Per què?
- Perquè així et dono la meva opinió.
- Però si sóc incapaç de llegir-ho fins i tot jo! Seré idiota! A qui se li acudeix?
- A tu... Va, total, què hi perds?
- Home...
- Va, sigues valenta.
- És molt fàcil de dir.
- Torna-ho a llegir.
- No en sóc capaç.
- A veure si hauràs de tornar a la guarderia...
- És com quan vegi la resposta, si és que n'hi ha. La veuré i seré incapaç de mirar-la. Però com se m'acudeix?
- Què vols dir?
- Doncs que suposo que veuré el mail i no el voldré obrir. Com si la persona que l'ha enviat pogués veure que jo el veig. M'esperaré una estona a obrir-lo, i segurament no el llegeixi tot, sinó que només una mica, faci una altra cosa, una mica més...
- Però vols saber què hi diu, no?
- Sí, però sóc incapaç de llegir-lo.
- Tu noia no estàs bé...
- Podria ser.
- Fem un pacte.
- Digues.
- Mira si n'hi ha 45. Si n'hi ha 46, tornes a llegir el que has enviat.
- No podré.
- I tant que podràs!
- Em posaré malalta!
- Segur que no. Llegeix!

- 45?
- 45. Però, saps què?
- Què?
- Que no em fa res.
- Què vols dir?
- M'alegro d'haver-ho fet.
- Sí?
- Sí.
- Malgrat el 45?
- Malgrat el 45.
- Pensant que potser s'ha enfadat?
- Pensant que potser s'ha enfadat.
- Segur?
- Segur. Si no ho hagués fet, me n'hagués arrepentit. Fent-ho no sé si me n'arrepenteixo. Potser també. Però almenys ho he intentat. I qui sap, potser aquests 45 es converteixen en 46 un dia d'aquests.
- Però potser aquest 46 és una resposta que no vols veure.
- Ho sé. Però aleshores sé que la resposta és la que no vull veure.
- També tens raó. 45?
- 45...

dimarts, 5 de setembre del 2006

Algú t'està mirant...

Està treballant d'esquena a la porta. Com sempre. Algun cop li havia molestat, però així no es distreu. Si treballa d'esquena a la porta, no veu la gent passar i sap que no es distreurà mirant les mosques, perquè podia passar algú i veure-la. Així que ha escollit treballar d'esquena a la porta, de forma que tothom pot veure el que fa i ningú la distreu.

Està treballant, barallant-se amb una cosa que, per variar, no funciona. De cop, sent com algú l'està observant. Aquella sensació de que algú et mira fixament, i que, malgrat estar d'esquenes, notes com et miren.

Es gira per veure qui la mira. Es recorda d'un acudit o similar molt dolent, en el que hi ha un lladre, un lloro i un dòberman. L'explicaria, però li fa vergonya i tot, de dolent que és l'acudit. Què carai, algú altre pot explicar l'acudit per mi.

Es gira i veu qui l'observa. Si això fos una sèrie dolenta de la tele (o no tan dolenta), es veuria la noia com es gira, molt a poquet a poquet, i la cara que fa. I aleshores començarien els anuncis. I t'hauries d'esperar els 5 o 10 minuts d'anuncis a que la càmera mostri qui hi ha a la porta.

Però la noia no es gira a poc a poc, sinó que es gira ràpidament. Però, és clar, això no és una sèrie dolenta de la tele, però a darrere hi ha algú que té ganes de tocar la pera.

És clar que si això fos una sèrie de la tele o una pel.lícula ja sabries qui hi ha a la porta. Si es tractés d'una sèrie de por o d'intriga, et trobaries algú amb un ganivet, al vell estil de la dutxa de Psicosis. Si fos una pel.lícula de l'oest, et trobaries el típic "vaquer" amb bones o males intencions, depenent de si la noia és la protagonista o si és una simple actriu en un paper secundari. I si fos una telenovel.la d'aquestes de mitja tarda (encara les fan a mitja tarda, quan s'acaben els telenotícies?) et trobaries que ja és el final de la telenovel.la en qüestió, i et trobaries el protagonista allà.

Però això és la vida real. O no. La suposada noia està escrivint això, així que no hi havia en Norman Bates a la porta. Tampoc hi havia un personatge d'aquests de l'oest, perquè aleshores això seria un catxondeig dels grossos. I tampoc estem en una telenovel.la, o potser sí?

La noia es gira. I ja s'ha girat tants cops, que això ja és pitjor que la pitjor telenovel.la de sobretaula o de la pitjor pel.lícula de diumenge a la tarda, que repeteix una vegada i una altra la mateixa escena i no et deixa veure qui hi ha a la porta. I, no ens enganyem, si això fos una escena d'aquestes, el següent que es veuria seria una escena borrosa de la porta amb una silueta al davant, que no es distingeix qui és. La visió de la noia, que és una mica miop i que si no porta les ulleres i està mirant alguna cosa propera, quan mira a la llunyania, només veu alguna cosa borrosa.

I qui hi ha a l'altra banda? Doncs això és la vida real. Així que, segurament hi ha algun company de feina, que li ve a demanar alguna cosa. O potser és algú que passa per aquí, que la coneix i que no té idea que està aquí i la veu tan concentrada que no s'atreveix a dir res. Això seria el més normal. Si la noia fes volar la imaginació, segur que seria alguna altra persona. Però això seria tan surrealista com l'opció d'en Norman Bates.

I, és clar, després de tota aquesta parrafada, que no porta enlloc, que és una autèntica xorrada, no té ni una mica de substància i que només prové d'un somni idiota, algú es preguntarà: i qui hi havia realment a la porta?

Doncs el dòberman, està clar.

Algú en dubtava?

dilluns, 4 de setembre del 2006

Dilluns

"Si te esperas cinco minutos a marchar, te cierro la puerta del garaje".

Somric. Quan arribo a casa agraeixo que algú em senti arribar i obri la porta. A l'hora de marxar, que algú la tenqui només fa que m'estalviï el mig minut que em costa baixar del cotxe, tencar la porta i tornar a entrar al cotxe. Si m'espero els cinc minuts que em diuen, encara perderé més temps.

Miro la roba que porto. Era la roba que havia de portar ahir. Dissabte vaig arribar a mitja tarda a casa. Em vaig treure la roba que portava i vaig comprovar que a dintre l'armari hi hagués alguna cosa que em pogués posar. Tinc poca roba, i de la poca que tinc, la meitat no em va bé. M'he passat tot l'estiu sobrevisquent amb 5 samarretes i poca cosa més (o sigui, un parell o tres de pantalons). Podria anar a comprar roba, però em fa tanta mandra i m'agrada tan poc, que dia rere dia tinc una discussió amb ma mare, perquè em diu que he d'anar a comprar roba.

Un bri de tristesa em passa pel cap. Era la roba que havia de portar ahir. Però ahir em vaig passar tot el dia a casa. El dissabte a la tarda vaig arribar molt contenta a casa i als cinc minuts estava no sé si enfonsada o trista. Quina importància té, això, ara?

Pujo al cotxe. Quan li dono al contacte s'engega la radio. Sempre ho fa. Ni tan sols em recordo que la radio s'engega sola, i això que el meu cotxe ja és prou vell com per haver passat la ITV un cop i l'agafo cada dia. Em sorprenen les notes d'una cançó. Sembla mentida com les notes d'una cançó et poden retornar a llocs impensables. A mi em retornen a un carrer petit, que fa pujada, situat en un dels millors llocs que conec. Em recorden un dia que vaig pujar i que la cançó em va fer adonar del nom del carrer i vaig somriure. Ironies del destí, suposo.

Condueixo fins a la ciutat, però no em trec la cançó del cap. Per sort, em recordo d'agafar el camí que he d'agafar. Des que aquest estiu van tencar un dels principals carrers de la ciutat, que he de fer molta volta per anar allà on vaig. Abans, quan arribava a la ciutat, trigava 10 minuts a arribar. Ara en trigo 15. D'acord, 5 minuts no és massa. Només que ara, quan m'aixeco, el despertador no marca les 6:00, sinó que marca les 5:55, o sigui que són les 5:47, però aquesta barrera psicològica de posar el despertador abans de les 6 és bastant gran. I què carai, que són 5 minuts, però el temps ha augmentat un 50%! Si a tothom li haguessin augmentat el sou un 50% aquest estiu, segur que tothom faria millor cara. Somric. Em recordo del meu sou i de que a mi no me l'han augmentat un 50%. Veurem el dia que cobri, però l'augment estarà prop del 200%.

Arribo al meu primer destí. Segueixo somrient. Qui es recorda ara ja del diumenge? No hi ha millor forma de començar un dilluns al matí, quan la ciutat encara dorm (o gairebé) que jugar a pilota com fa la gent que té la meitat d'edat que la que tinc jo (o menys de la meitat, no ens enganyem... la tercera part? Potser menys? Millor no faig números).

Després de la pilota, toquen els estiraments. No tinc res en contra dels estiraments, però si en contra de la relaxació. M'avorreixo. Intento jugar a intentar tapar les bombetes amb els peus, de forma que no vegi ara aquest llum, ara aquell altre, mentre l'altra gent es relaxa. Després em dedico a tornar a comprovar amb quin ull apunto. Somric. Fa poquet que ho sé. Ho vaig aprendre en un curs on els alumnes eren bàsicament masculins. I els professors també, ja que hi som. Bé, per ser exactes, si no hi hagués sigut jo, hagués sigut un curs exclusivament masculí. Algú va parlar d'apuntar, i de que si havies fet la mili sabies exactament amb quin ull apuntaves. Un parell de nois més joves que jo i un de la meva edat ens vam mirar als altres. Aquell dia vaig descobrir que jo apunto amb l'esquerre. Em va sorprendre, perquè és l'ull en el que hi tinc més miopia, però la prova és infalible. Avui he tornat a comprovar que és així.

Torno a casa bastantes hores després d'haver-ne sortit. I avui torno aviat, perquè tinc unes coses per acabar i he pensat que ja les acabaria a casa, estava una mica cansada del lloc de treball. Abans de posar-me a fer-ho, però, miro el correu. Bé, si he de ser sincera, a la feina, el miro sovint. Però només el miro. No contesto res. Llegeixo i prou. Bé, a no ser que arribi alguna cosa que no pugui evitar contestar... Avui no tinc temps de contestar cap mail. Potser si acabo la feina d'hora...

Veig que tinc algun comentari. Això no és rutina. Això sempre fa il.lusió. Escric això. Tampoc és rutina. Miro enrere i veig les parts positives del dia. N'hi ha hagut més, però tampoc val la pena posar-les totes. Després contestaré els comentaris. I, si no acabo la feina massa tard, algun mail. Avui no tindré temps de res més, i és possible que no hagués hagut d'escriure això. Però avui tenia ganes de veure la part positiva de la rutina.

De totes formes, si acabo aviat, em desconnectaré aviat, avui. Ja fa dies que estic llegint un llibre que em té enganxada. No és un llibre llarg, però me l'estic llegint tres o quatre vegades. Només faig que anar enrere a rellegir capítols anteriors. Com si volgués guardar-los a la memòria de forma que no se m'oblidessin mai. Per això trigo tant a llegir-lo. Aquest divendres he de tornar a la biblioteca. Dels llibres que vaig agafar per llegir a l'estiu, n'hi ha un que ni tan sols l'he començat. Però és que també n'he llegit de meus.

Publicaré aquest post. Contestaré els comentaris. Acabaré la feina. Contestaré un o dos mails, si no és molt tard. Llegiré una estona. I em posaré a dormir. Demà al matí, a les 5:55, que en realitat són les 5:47, sonarà el despertador. Amb una mica de sort, aquesta nit no aniré veient com passen les hores a la radio despertador. Demà al matí, quan vulgui marxar, el meu pare entrarà al lavabo per dutxar-se. Em dirà que si m'espero cinc minuts em tencarà la porta del garatge. Demà no jugaré a pilota, però faré alguna altra cosa similar. Arribaré a la feina i miraré el correu abans de fer res. Arribaré a casa 13 o 14 hores després d'haver-ne marxat. Soparé. Miraré el mail. Amb una mica de sort tindré una resposta que espero i que no arribarà. Llegiré. Aniré a dormir. El despertador sonarà a les 5:55, que en realitat són les 5:47...

diumenge, 3 de setembre del 2006

Adéu-siau



Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també lo so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.


Bonaventura Carles Aribau

divendres, 1 de setembre del 2006

Nerviosa, jo?

- Ja és segur?
- No, encara no.
- I és el que volies, no?
- Sí. Però ara...
- Ara què?
- Estic nervioseta.

- D'acord, sé que esperes que digui que estic dels nervis, però la veritat és que no.
- Ah, no?
- No.
- I esperes que m'ho cregui?
- Sí. Perquè és veritat.

- D'acord, ho reconec, fa una estona he tingut una petita crisi de nervis.
- Què has fet?
- No res, simplement estava molt nerviosa.
- I ara?
- Doncs ara res. Gens de nervis. Bé, ara comencen a aparèixer un altre cop.
- I com han marxat la primera vegada?
- He seguit un consell.
- Un consell?
- Sí, un consell que em va dir no sé qui no sé quan.
- Doncs si abans t'ha servit... ara també, no?
- Suposo. Però, de fet, no estic tan nerviosa.
- Doncs millor. Però, segur que no estàs nerviosa?
- Ostres, tu ajudes molt, eh!
- Home, si estiguessis nerviosa t'ajudaria a treure't els nervis de sobre, però com que no ho estàs, i no és normal, perquè ho hauries d'estar molt, estic intentant fer-te reaccionar...
- De fet, tampoc és segur.
- Ja, però tot i així, el més probable és que sí, no?
- Sí.

- Veig que no estàs nerviosa, quin és el teu secret?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. Mira, m'he convençut que és una ocasió com qualsevol altra.
- Però no ho és.
- Ja, però tampoc és tan diferent. A més, no em coneixerà ningú.
- Com dius?
- Que no em coneixerà ningú.
- I vaig jo i m'ho crec. Jo crec que en els primers cinc minuts no en faràs prou amb els dits de les mans i els peus per comptar la gent que et coneix.
- Vols dir?
- Seguríssim.
- Ara no em facis posar nerviosa...
- Jo? Què va...
- De totes formes, doncs més per mi: si conec a tanta gent és que ja hi estic acostumada, no? O sigui, que no he d'estar nerviosa per res.
- Ja, però és que no parlem d'això en concret sinó d'allò altre.
- Però és que no és el mateix?
- Saps que no.

- Saps? Al principi estava nerviosa, perquè no sóc res.
- Ja deia jo.
- Però llavors he arribat a la conclusió que hi vaig perquè sóc jo.
- Què vols dir?
- Que qui ha d'anar-hi sóc jo. No hi ha d'anar aquella noia tan guapa que tothom es gira quan la veu passar pel carrer. Ni aquella noia que ha fet tantes coses i té tants mèrits professionals. Ni aquella noia que és tan simpàtica i divertida. He de ser jo la que hi vaig. I allà m'esperen a mi. A ningú més. Així que no tinc res a patir: si m'esperen a mi, seré jo la que hi vagi.
- Ostres! Això sí que és una sorpresa. Doncs bé, si ho veus així, qui sóc jo per contradir-te?
- El meu altre jo?
- Potser sí.
- Mira, l'altre dia algú em va dir que jo sempre estava rient. I suposo que té raó.
- Podria ser.
- Home, d'una manera o altra he d'amortitzar la inversió en dentistes que van fer els meus pares quan era petita... i el mal que em va fer treure'm els queixals del seny. Tot i que, abans de treure'ls, ja em van moure altre cop les dents de lloc...
- Saps què et diria si fos algú de la teva mitja família, no?
- "Catalana tenía que ser".
- Exacte.
- Doncs això, que hi vaig jo. La que sempre riu. La que explica acudits dolents. La que diu parides freakies.
- Ejem... tampoc cal que et passis amb les parides freakies, eh!
- D'acord, d'acord, ho tindré en compte.
- I ja que hi som, ni amb els acudits dolents.
- Però llavors no seré jo. I ja hi ha el perill de que em quedi callada...
- Aleshores sí, potser millor un acudit dolent que quedar-te sense dir res.
- Veus com tinc raó?
- I nervis?
- Potser en tindré. Potser avui no podré dormir. Potser em surtin d'aquí a un moment. Potser em surtin al moment en qüestió. Però ara mateix, no en tinc.
- Quina sort! Veig que millores!
- Sí. I ja sé la solució.
- Quina és?
- Doncs estar segura que a qui volen veure és a mi. Que sí, podria ser millor. Sí, podria ser moltes coses. Sí, podria tenir una aparença molt millor. Sí, podria vestir millor. Sí, podria ser moltes coses. Però sóc jo. I és a mi a qui volen veure.
- Doncs a veure si el moment en qüestió te'n recordes!
- Això espero!