dijous, 29 de novembre del 2007

El cub de Rubik i altres cosetes

Fa temps (no tant com el que hauria de fer) em preocupava el que la gent pensés de mi, i intentava comportar-me com una espècie de model prestablert. I ja veieu a la Lluna de l'institut arribant a casa i posant-se a jugar amb la consola, però a l'institut ningú no sabia que en tenia. La Lluna llegint llibres "de cole" no obligatoris, quan la resta de la gent estava jugant. I llavors no ho deia, que els havia llegit.

Ja fa temps (menys del que hauria de fer) que no m'importa el que la gent pensi de mi. No m'importa que es pensin que sóc rara. Al cap i a la fi, qui defineix qui és normal?

No acostumo a mirar la tele. M'avorreix. Sóc incapaç d'asseure'm al sofà si és que no estic fent alguna cosa. Necessito una cosa a les mans per anar fent. I, una de les coses que puc fer, són puzzles. N'hi ha uns que són en 3 dimensions, i que van molt bé perquè tenen una mida reduida i es pot anar fent, davant de la tele. No és que la miri massa, però en situacions "familiars" s'ha de fer... Com quan vaig a casa els meus avis, o quan venen els meus tiets a casa. A vegades venen a dinar, es queden tota la tarda al sofà, i llavors ja es queden a sopar. I s'estan allà, sense fer res, tota la tarda. He de reconèixer que em posen nerviosa.

I llavors, si no em puc escapar, és quan em comencen a prendre per rara. No puc estar sense fer res. Faltaria més! A vegades agafo una llibreta i faig coses. Coses xul.les, però que gran part de la humanitat no sap apreciar. En fi... O faig un puzzle en 3d. O un braçalet per la Nineta. O figures de papiroflèxia. O... qualsevol cosa manual, que m'entretingui.

Un lloc especial tenen els viatges llargs en autocar o en cotxe. No puc llegir, que em marejo. I alguna cosa he de fer amb les mans, o em torno boja. És llavors quan m'emporto una de les meves joies de la meva col.lecció de jocs. Bé, m'emporto algun arjeu, això està clar. Però... també m'emporto el cub de Rubik.

I ara quedaré molt malament, però fa temps que no m'importa el que pensi la gent de mi. Si ara em donessin un cub de Rubik, no el sabria resoldre en segons, com aquests que fan competicions, ni en minuts, com una persona normal de les que té el cub de Rubik com un tresor. A mi em costaria molt més. Perquè el tinc per això: em costa resoldre'l, i així passo una llarga estona. I no intento saber resoldre'l ràpid, ni intentar recordar-me'n, perquè sé que qualsevol altre dia hauré d'agafar un altre cotxe o un altre autocar i necessitaré entretenir-me durant una bona estona (com més temps, millor!)

Fa temps (no tant com n'hauria de fer) que no m'importa dir que un dels meus tresors més preuat és el cub de Rubik... i que trigo més d'una hora a resoldre'l!!!

I, canviant completament de tema (o no), fa temps que no m'importa dir que m'he passat més de mitja hora buscant una informació per internet... i finalment l'he acabat trobant :-)

I, canviant radicalment de tema (ara sí), aquest matí he vist que posen una pista de gel a la Plaça Constitució, des de dissabte fins al dia de Reis. Oh!!! Si us plau, vull que se'm curi del tot el peu abans de Reis per poder-hi anar a patinar! Si us plau! Ho puc demanar com a regal de Reis? Seria el millor regal que em podrien fer! Si us plau! I, ja de pas, si els Reis em porten algú (qui sigui) que m'hi acompanyi, serà més divertit que patinar tota sola. No pujo a uns patins de gel des de que... des de que patinava al cole, dues hores per setmana, sobre rodes, en una extraescolar, i ens van portar a patinar sobre gel. I sí, necessito que el peu estigui del tot curat, perquè segurament caigui i... Però no està aquí, la gràcia?

dimecres, 28 de novembre del 2007

La persona del somriure

Giro per allà on el passadís fa el revolt. I per poc xoco amb algú. Algú que també anava pel passadís, en direcció contrària, i per poc xoca amb algú.

Vaig a demanar perdó. Però aixeco el cap, i em trobo una cara que fa el mateix que la meva: passa d'un mig somriure a un somriure divertit.

- Hola.
- Hola.

I cadascú segueix pel seu camí.

No sé qui ets. No sé com et dius. No sé què fas. No sé exactament on treballes. Ets la persona del somriure. I prou.

T'havia vist algun cop per aquí, poquet, diria que fa poc que ets per aquí. O potser no tan poc, que el temps passa molt ràpid.

Ja fa temps que per poc xoquem. Tot i que potser no tant. Vaig sortir del lavabo, despistada. Tu hi volies entrar. I per poc xoquem. Ens vam posar a riure, i cadascú pel seu cantó. El mateix dia, una mica més tard (de fet, al següent cop que vaig anar al lavabo), quan jo en sortia, tu hi tornaves a entrar. Casualitats. Però quan et vaig veure, just al mateix lloc, just al següent cop que vaig al lavabo, i que ens trobem exactament en la mateixa situació... no vaig poder-ho evitar i em vaig posar a riure. Tu també.

Ens creuem sovint. No sé amb quina freqüència, però sí que sé que em creuo amb tu molts més cops que amb la resta de la gent.

Quan et veig, ja em poso a riure. I penso que deus passar-te el dia donant voltes, perquè ets la persona amb qui més em trobo. I ric per la situació, perquè sempre ens creuem, i al final ja sembla catxondeig. Però segurament tu pensis el mateix, perquè quan em veus, ja et poses a riure. Això si no xoquem.

No xoco amb ningú més. Només amb tu. Està clar que si ets la persona amb qui més em trobo, les possibilitats de xocar també són més altes, però és que amb l'altra gent no xoco!

Segurament tinguem els ritmes vitals iguals i necessitem anar al lavabo al mateix temps, i per això sempre ens creuem. I segurament anem pel mateix camí, i per això xoquem.

Però, per què negar-ho? M'agrada trobar-te pels passadissos. Ets una cara somrient. Ets la cara sempre somrient, que sempre diu hola, i que sempre em fa somriure.

Algun dia et preguntaré qui ets i què fas aquí. De moment, però, seguiré rient cada cop que et vegi, i dient "hola", gairebé al mateix temps que tu rius i dius "hola", quan em veus.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Recaiguda

Com es pot estar avui a dalt de tot i l'endemà a baix de tot?

Com es pot passar en un moment de una sensació tan bona a una de tan dolenta?

No, segueixo amb el meu optimisme. Potser no tant com ahir, tot i que... qui pot estar optimista a la meva situació? Em dec haver pres alguna cosa que no hauria d'haver fet.

Ahir el vespre em vaig plantejar que aviat ja podria tornar al gimnàs, a intentar fer bici, o alguna cosa per l'estil. No, a córrer no encara, que encara no estava bé del tot. Però ja estava molt millor. Prou millor com per plantejar-me tornar al gimnàs.

Tot i que avui no era un bon dia per fer-ho. Avui era la prova de foc. Avui m'havia de passar moltes més hores de peu que les que m'he passat els últims dies. I... estava segura que me'n sortiria.

Però no. Quan ja havia fet les hores normals, ja estava fatal. Molt pitjor que qualsevol altre dimarts. I és que ahir, dilluns, també vaig fer moltes més hores del que és normal en mi pels dilluns. I suposo que ja portava arrossegant el sobresforç d'ahir.

Després he pogut descansar una estona. I llavors he tornat a classe. Massa estona seguida. I més quan el peu ja no podia més.

Ha sigut un dia d'aquells en què m'he transformat. Estava allà davant i no hi havia temps. Només jo, el que explicava, i unes ganes boges d'explicar com és de maco el que explico. Jo m'anava emocionant sola, fins que ha arribat un moment que he vist unes quantes cares de "aquesta tia està ben boja". Vale, sí, estic boja, i què?

He acabat. Estava com en trànsit. I suposo que em dec haver mogut més del que seria normal per l'estat del meu pobre peu. I llavors... llavors el peu m'ha dit que prou. No seguia ni a la de tres. Com el primer dia. Com quan el portava embenat i m'havia d'anar aguantant pels llocs per caminar. Com fa un mes i mig.

El pitjor de tot ha sigut agafar el cotxe després. A sobre, el tenia en un lloc amb pendent, amb el cotxe de davant i el de darrere sense haver deixat un espai raonable. I quin peu m'ha de fer mal? Exacte, l'esquerre! Faltaria més! Treure el cotxe d'allà ha sigut... i això per no parlar de la gràcia que m'ha fet trobar-me la ciutat plena de cotxes i passar-me mitja hora de primera-para-primera-para-primera-para...

Suposo que hauré de fer el tractament xungo. Altre cop metges. Altre cop anar cada dia a un metge diferent, o al mateix lloc, per fer un tractament. Altre cop...

I arribo a casa. I em diuen d'algú que va tenir el mateix que jo i que en tres dies se li havia curat. Doncs que bé. A mi ni amb tres cops quinze dies.

I ara estic asseguda, de la forma que em fa menys mal, i no puc aguantar el dolor. I sé que no m'he d'autocompadir.

Per dintre estic optimista. I em dic a mi mateixa que demà m'aixecaré i podré baixar les escales saltant.

Però m'adono que potser hauria de ser realista. I anar a demanar hora pel tractament. Ja fa una setmana que em va véncer el plaç del metge de que ja se m'hauria d'haver curat. He anat esperant, dient que ja es curarà i que vaig millorant. Però no, ja torno a estar al principi.

Ara mateix donaria el que fos per haver-me trencat algun ós. Pim-pam, està trencat i en tens per no sé quants dies. Perfecte. Veus una llum al final dels dies, i fins i tot pots anar comptant els que queden.

No suporto no saber res. No suporto no poder-hi fer res. No suporto no poder mirar un calendari i posar una data de finalització. I, ara mateix, no suporto el dolor.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Optimisme



Aquest matí he fet el ronso. Feia molts dies que necessitava fer el ronso. I avui ningú m'ha dit res perquè fes el ronso. I ara... ara estic plena d'optimisme.

De la mateixa manera que la persona que escriu un blog amic deia que avui començava desembre, per mi avui comença el gener. Serà un gener molt llarg, perquè durarà més de dos mesos. Però s'acabarà amb una cosa acabada, espero que abans de finals de gener (i així potser no arribarà a durar dos mesos).

Em sento optimista, i no en tinc raó. O sí, però el cap em diu que no.

Aquesta setmana tinc una reunió on estaré al mig de dues bandes. Jo formo part de les dues, me n'he volgut mantenir al marge, però no me n'he pogut mantenir. I ara rebo de cada banda, com a membre de l'altra. Una mica com quan era petita i al cole era la "xarnega", i llavors anava a casa els meus avis i era "la catalana" (tot dit despectivament, està clar).

Però m'adono que no m'importa massa. Tinc l'optimisme dins meu. Una mica pel gener. Avui venia a treballar, feia vent, i em sentia bé. Em sentia bé al cotxe amb la cançó de dalt. I em sentia bé en general.

I em sento bé ara. I sé que tinc un flotador. Ahir algú es va adormir, perquè havia sortit de festa. És de la meva edat i és feliç. Jo, en canvi, em vaig portar bé, però no vaig tenir un bon dia. Valeeeeeeeeeeeee... no estava concentrada, perquè tenia el cap vés a saber on (valeeeeeeeeeeeeee, jo sé on tenia el cap, a sobre el coll, per descomptat! - valeeeeeeeeeeeeeeeee, el tenia uns 3 o 4 metres lluny d'on l'hauria de tenir -). Però jo vaig rebre una bronca impressionant, tot i fer el que vaig poder (valeeeeeeee, si no hagués tingut el cap a 3 o 4 metres ho hagués fet millor, però si el cap marxa, marxa). I penso que no té dret a dir-me tot el que em va dir, només perquè vaig tenir un mal dia (o el cap a 3 o 4 metres).

Però somric. Podríem dir que... tenir el cap a 3 o 4 metres no és perillós. Gairebé es pot agafar amb les mans. Tenir-lo a 150 quilòmetres...

Tinc ganes d'anar a la platja. Seran unes vacances, una mica de tot, encara que no pararé. I...

I estic optimista. Espero estar-ho la resta de mes de gener. Sé que potser és massa temps seguit per estar optimista. Però primer ve la platja, després marxo a casa els avis (que no en tinc ganes, sobretot per les 12 hores de cotxe, però que també em serviran per trencar), pel regal que he de fer a algú especial (me l'he de currar molt, que he de quedar molt bé, però la meva part dolenta em diu que ha de ser alguna cosa que a ell li agradi molt i a la seva dona gens, i això ja és més difícil...), per la il.lusió dels nens el dia de Reis i... per tot plegat!

Comença el gener. Avui he fet moltíssim el ronso. Però tindré molta feina. Així que estaré una mica absent, tot i que suposo que no d'escriure. Quant més treballo, més idees em surten per fer posts. Però no sé si passaré massa per les altres cases o llegiré massa mails. El gener m'agrada, però s'ha d'acabar aviat, que ja toca!

I... espero estar optimista tot el gener. El porquet aquest d'aquí al cantó m'hi ajuda, tot i que el vaig posar per una altra cosa totalment diferent, però ara em recorda... Ara em recorda alguna cosa que passarà algun cap de setmana de gener (del de veritat). Una cosa que em fa molta il.lusió i que potser sigui la raó per la que estic tan optimista. Serà gairebé l'únic dia de cap de setmana que em prengui lliure. Però... serà un gran dia, això segur!

I ara ja n'hi ha prou, de fer el ronso!!!

Del que no n'hi ha prou és de seguir somrient! A veure si recupero el meu cap (quan de temps triga un cap, a tornar, de 150 quilòmetres lluny?) i em poso a treballar!!!

diumenge, 25 de novembre del 2007

El cap embolicat

Però com representa que m'he de concentrar, jo, ara?

Estic cansada. Buf... Que cansada que estic!

Ostres, el post d'ahir m'encanta. Per què? Doncs perquè sóc jo. Però... va, és igual.

M'agrada el moviment amb la mà. No sé per què, em fa somriure, o riure directament, d'aquella forma que em surt de dintre, i que no puc fer res més que somriure.

Oh! El nen (noi?) que té 13 anys està molt simpàtic amb mi. Ja seria hora! Ai, avui no he vist a la seva germana. Serà per això? Serà perquè avui no m'ha vist parlar amb el seu pare? No, sí que m'hi ha vist parlar. I més d'un cop.

Avui no he tingut temps de parlar amb ningú :-( Bé, sí, amb el pare del nen, i prou. Però... avui no he fet "vida social", i el meu pare torna a estar emprenyat. Va, ja s'ho farà.

El millor regal del dia han estat els nens. Més que el moviment de mà que em fa riure (o potser no, ho he de decidir, encara...). Dinar familiar. No en tenia ganes. Però, quan he arribat, tots els nens han vingut en desvandada. I tots contents. Tots volien estar al meu costat :-) Ai, i als nens no se'ls pot obligar!

M'agrada fer trenes a les nines.

M'agrada com aquella nena es mira el mirall després de que li hagi fet una trena d'arrel.

M'agrada aquell nen que se m'asseu a la falda i no em deixa ni moure. I que es posa a plorar si no el deixen seure al meu cantó.

Oh, s'ha escapat un altre cop :-(

Però el pitjor de tot no ha sigut que s'escapés. Ai, quina vergonya, mare meva. I així representa que m'he de concentrar?

Ai, que burra que sóc! És que no entenc les coses ni a la de tres!

Mmm...

Em sap greu, mai sortirem junts a cap foto. Perquè tu només et deixes fotografiar per mi, i jo només em deixo fotografiar per tu...

M'agrada haver-te de fer un regal. M'ho passaré tan bé buscant coses... fins i tot més que ahir!

Ahir???????? Va ser ahir que vaig anar a comprar els regals? Ostres, sembla que faci anys!

Oh, el regal li ha agradat molt :-) I el vaig triar jo :-)

Oh, per què ha marxat? Per què avui no he parlat amb ningú? Per què no m'he pogut explicar davant de...? Ai, mare, quina vergonya!

Tinc el cap embolicat. Podria continuar durant hores. No em centro. Ai, tot em bull. No sé pas què dic i què no dic, i les coses passen pel cervell a la velocitat de la llum.

Ummmmmmmmm... Necessito... no sé què necessito!

dissabte, 24 de novembre del 2007

Aquella nena de vint-i-molts anys

Baixo a la ciutat al matí. He de comprar dos regals, per dues persones especials. La primera, fa 65 anys. La segona, en fa 30.

Primera parada a una botiga molt petita, però que no puc deixar d'entrar-hi mai. Al principi, mòbils penjats, i sé que me'n compraria uns quants. Jocs d'arjeu. Trencaclosques. Més jocs d'arjeu. I més coses d'aquestes que valoro tant. Em compraria més de mitja botiga. Però, al final, em modero i només compro una part d'un dels regals.

Segona parada a la llibreria Geli. Un llibre a l'aparador. Mirada severa de ma mare. D'acord, no compraré res...

Tercera parada, el paradís. Dues persones esperant a dintre. Ja han començat a ensenyar el que volen comprar. Jo vaig a poc a poquet. Ja he ullat una coseta a l'aparador... Jo escullo. Comprem. I mentre acaben de decidir... em fixo en unes quantes cosetes.

Oh! Una capsa amb tot un ejèrcit èlfic! Oh! Que macos!!! Miro el preu... 160 euros... Ai, potser és massa car. Però... què no donaria jo per l'exèrcit èlfic? Ai!

Oh! Un Rubik's Revolution! Si us plau, que algú em tregui d'aquí!!! O compraré tota la botiga!!!

Oh! Cotxes teledirigits. Això em recorda el que he vist quan he entrat... deixa'm que vagi a donar un cop d'ull!

Oh! Planetes que brillen a la foscor. I en forma de caricatures. Oh, que maco que està Saturn! I la Lluna! I... 8 euros? Apa, cap al sac.

Ah, mira, ja està acabant d'embolicar...

- Escolta, aquests helicòpters teledirigits que teniu aquí, quan valen, més o menys?

Se'm mira amb cara estranya.

- Són per un adult. Estàs pensant en un adult?
- Sí.
- Quin tipus d'adult?
- Per mi...

Se'm mira de dalt a baix. Em fan una demostració. Vull un helicòpter. He de tenir un helicòpter d'aquests. He... no puc passar sense un helicòpter d'aquests! 200 euros que valen, els condemnats! Però...

Un nen al.lucina amb la demostració. Penso que li sortiran els ulls de les òrbites. I a mi també. He de tenir un helicòpter d'aquests, i tant que sí!

Sortim. No sé quants cops dic la paraula helicòpter durant el camí fins a la següent botiga. Ma mare em deu maleir els óssos. Però és que aquell helicòpter... De cop torno a tenir 12 o 13 anys i faig córrer cotxes teledirigits. Però una cosa és un cotxe, i una altra... Oh, quants cops surt la paraula helicòpter al post? Menys dels que he pensat, i tot i així, molts cops.

Entrem a una altra botiga de joguines. Compro una altra part del regal. I... oh!

En Legolas a sobre d'un cavall! I en Gandalf! Ai, jo els vull! Vull tenir-los i jugar amb ells!

I més arjeu. Oh! Aquest no l'havia vist mai i...

I val més que surti de la botiga. Crec que tinc un problema. Un problema molt greu amb les joguines.

Oh, mira aquell Tintín! Oh! I el coet d'Objetivo: la Luna! I el capità Haddock! Oh, que algú em tregui d'aquí!!!

Oh, no pot ser! Un vaixell per muntar! I una maqueta de trens!

Si us plau, Lluna, comporta't, que tens gairebé 30 anys!

No, no puc comportar-me! Sóc una nena. Una nena a qui li agraden els jocs. I els helicòpters! Una nena que no pot sortir a comprar en aquesta època. I, si a sobre, entra a llocs on venen joguines...

Un dia vaig llegir, no sé on, que per dintre tots tenim sempre la mateixa edat. Jo crec que tinc uns 12-13 anys. I així em comporto. Vull un helicòpter! I el Rubik's Revolution! I l'exèrcit d'elfs! I un Scalextric. I...

divendres, 23 de novembre del 2007

Guaita-la com corre!

Vaig tard. Tardíssim. Tinc un cap que... Per què sóc tan despistada? Ja no surto mitja hora abans, perquè ja puc anar a ritme normal, i quan sóc a mig camí... m'adono que no porto el que he de portar.

Torna. Ràpid. Que arribes tard. Deixa. Agafa. Torna a marxar.

I quan començo a anar cap on he d'anar sento una veu:

- Guaita-la com corre!

Em giro. La que corre sóc jo. Bé, no corro del tot, però gairebé. Jo corro! I ni me n'he adonat. He hagut d'anar de pressa i he pogut córrer. I no m'ha fet mal. I m'he posat a córrer, perquè ho necessitava. Perquè havia de córrer per arribar.

I amb quatre centímetres de taló!!!

D'acord, quatre centímetres no són massa. Però per mi sí que ho són...

Estic tan contenta, que em passo l'hora següent anant a tot drap pels llocs.

D'acord, les sabates m'estan matant! No portava talons perquè em maten. Però m'hi hauré d'acostumar...

"Guaita-la com corre!" I el pronom "la" es refereix a mi!

dijous, 22 de novembre del 2007

Quan somrius




Aquests últims dies m'he afartat d'escoltar aquesta cançó. M'encanta. No puc deixar d'escoltar-la, i d'escoltar el que diu. Veig el cabell llarg, veig el somriure, veig tantes coses!

Pensar en Nadal m'ha recordat el rei negre. Era petita i em feia tanta por! Quan li vaig perdre la por, es va convertir en el meu rei preferit.

L'altre dia em vaig trobar un antic alumne. Recordo el primer dia que em vaig posar davant d'una classe. Estava tan espantada! I si no em creien? I si no em sabia imposar? I si no m'entenien? I si m'equivocava? I si...?

Recordo que als pocs minuts de classe, un noi va aixecar el braç i em va preguntar si podia parlar una mica més alt. Com si fos ara, recordo que vaig pensar que no volia parlar més alt, que volia parlar molt més baix i que no em sentís ningú.

Cada any, quan he de començar, tinc nervis. Segueixo tenint les mateixes preguntes: com seran? Em sabré imposar? M'entendran? Però ara les preguntes que em venen al cap són: hi haurà bon ambient? Arribarem a una entesa?

Aquest noi que em vaig trobar era d'un curs que sempre recordaré. Eren tots molt macos, i de seguida vam connectar. Jo feia bromes a classe, ells en feien de tant en tant. No hi havia problemes perquè contestessin a les meves preguntes, i les classes no es feien pesades, perquè sempre hi havia algú que deia alguna parida. No tota l'estona, és clar, però si de tant en tant. El punt just. Qui m'ho hagués dit aquell dia, uns anys abans, quan em vaig posar allà davant per primera vegada.

I, pensant-hi, recordo que aquell dia hi va haver un moment que em vaig bloquejar. Una cosa que sabia des que tenia 13 o 14 anys i que vaig ser incapaç de fer.

Així que és veritat: ja m'havia passat abans. No me'n recordava d'aquest cop. M'he bloquejat molts més cops. Els exàmens orals són una tortura. La gent em diu que és el mateix que anar a fer classe, però no ho és. En qualsevol tipus d'examen oral em bloquejo. I qui diu exàmens, diu qualsevol moment en què hagi de posar-me a parlar davant d'un conjunt de gent, menys quan estic fent una classe.

Durant molt de temps he intentat torejar una mica aquestes situacions. No sé, intentar no passar-hi. Però llavors encara és pitjor.

Ara mateix em venen un parell més de situacions de bloqueig. Buf! Aquest cop em vaig espantar, perquè de cop no vaig saber fer coses que són com innates, que sé fer des de que era molt petita. I perquè no estava parlant en públic, ni fent res que se li pogués assemblar.

Em feien por els gossos, i ho he superat, i fins i tot tinc un gos. Em feia por el rei negre, i es va convertir en el meu preferit. Em feia por posar-me davant dels alumnes i parlar, i ara m'ho passo molt bé (depenent del grup).

Vull creure que sóc forta. Vull creure que puc superar aquests bloquejos. Ho vull creure, de debó.

Al final, això ja no té relació amb la cançó. Però, importa? Vull somriure. Vull somriure quan estic a davant de gent que m'examina. Vull somriure amb una fanta de llimona. Vull somriure sota les llums de Nadal.

Vas dir que mai més tornaries.
El temps, pacient, ha anat passant.
Qui havia de dir que avui
estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat?

Mai més tornaries? Ens trobessim? No diu que hagi tornat, però si la muntanya no va a Mahoma... Sempre es poden superar, els mai més. Com els bloquejos. Com les pors. Almenys, vull pensar que sí.

dilluns, 19 de novembre del 2007

El bon camí

He tingut una conversa molt seriosa amb mi mateixa (d'acord, no estic massa bé del cap, però no m'importa).

Crec que estic en el bon camí. És clar que ho he pensat tants cops, que estava en el bon camí!

Això d'avui (ho sento, qui ho hagi vist) no ho tornaré a fer més. No dic que ho prometo, perquè no puc dir res del futur, però... intentaré no tornar-hi. Per això tenia l'altre blog, no?

Tinc pressa. Representa que en 2 minuts he de marxar de la feina, que em venen a buscar (per variar...) Però per raons diverses estaré un parell de dies sense internet, i no volia deixar aquell post a dalt de tot (sí, ja ho sé, això farà que si algú no l'ha llegit hi vagi directe).

Aquest post no hauria d'existir, i no sé pas què hi dic. Escric a tot drap i no el penso repassar.

Però estic millor. Tinc por. Tinc molta por de tornar-me a bloquejar, i suposo que això encara augmenta les meves possibilitats de bloquejar-me, i això fa que encara estigui més nerviosa i...

Crec que la millor forma de superar-ho és afrontar-me a les pors. A totes les pors. Al cap i a la fi, vaig aconseguir superar la meva por als gossos. No podia ni veure un "caniche" a menys de 10 metres de mi sense que m'entrés un atac de pànic. I ara tinc un gos, i jugo amb ell.

Buf... M'adono que amb això tinc teca per uns quants posts, però... no serà avui. Ni demà. Ni demà passat. I queda el tema de la meva conversa amb mi mateixa. He de fer canvis. Però estic animada, i sé que puc.

I bàsicament estic animada gràcies a dues persones. No crec que pugui agrair-los mai tot el que han fet per mi. Una m'ha animat per mail. L'altra, personalment.

Buf... ja han passat els dos minuts. Val més que no faci enfadar a qui m'ha de venir a buscar, que "no está el horno para bollos", i no suportaria una altra bronca.

Coi, hem quedat d'aquí a 3 minuts i ja m'ha trucat... Buf... Que bé...

diumenge, 18 de novembre del 2007

Reinventant-me

Si hagués de posar una alçada al meu estat anímic en aquests moments, suposo que hauria de fer un forat al terra, i hauria d'anar uns quants quilòmetres cap avall per trobar-me.

Sembla que avui tot havia de sortir malament, i el fet de que només hagi rebut que crits i comentaris de que faig les coses tan malament, m'han ajudat a anar més avall.

Tampoc ha ajudat un moment en el que m'he aixecat i he hagut de caminar una bona estona recolzant-me on podia, perquè era incapaç de posar el peu a terra. I veig que s'acaba el termini, aquesta setmana, i si s'acaba hauré de fer el tractament dur, i no podré marxar els quatre dies a la platja, perquè s'ha de fer seguit i no puc estar quatre dies sense tractament.

Necessito reinventar-me.

Necessito ser aquella persona que ahir reia quan un conjunt de nens li feien una entrevista. I són dolents, els nens, quan fan entrevistes! Però per això necessito tenir confiança en mi mateixa.

Necessito ser aquella persona que fa uns dies es va adonar que la culpa no era seva, i que hagués pogut ser la persona més perfecta del món (si és que tal cosa existeix), però si algú té el cap negat a veure-ho, no ho veurà. I que, tot el temps que es va quedar, per sentir-se més bona persona, encara van fer que em fes més mal. Me'n vaig adonar quan va desaparèixer. Necessito tornar a ser aquella persona que semblava que no era vàlida, però ara m'adono que era molt millor que ara, i que realment, sí que era vàlida.

Necessito moltes coses. Necessito reinventar-me. Necessito canviar coses. Suposo que és un cicle, i que cada no sé quant de temps em passa. Podria mirar enrere, a les anteriors entrades del blog. No em costaria trobar uns quants moments com aquest.

Però no sé com fer-ho. No sé ni per on començar. Per pujar la moral, suposo. Però no sé com. El meu entorn m'enfonsa més que no pas m'ajuda. I els quatre dies de la platja són tan lluny... si és que hi puc anar! I fins llavors no tornaré a veure aquests nens que em fan riure, i que m'accepten com una més del grup, malgrat que a tots els doblo en edat, com a mínim.

Hauré de trobar la manera. De la mateixa manera com avui, algú, fent-me una broma, em deia que hauria de posar-me a caminar pel passadís de casa per aprendre a caminar amb talons. He d'aprendre unes quantes coses. Sí, a caminar amb talons també. I unes quantes més.

Suposo que el que necessito és millorar l'estat d'ànim. Tornar a la normalitat. I sentir-me a gust amb mi mateixa. Però, com es fa, tot això?

dissabte, 17 de novembre del 2007

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

divendres, 16 de novembre del 2007

Pintures rupestres, segona part del relat de l'iruNa

La primera part es troba aquí.

- Per fi has deixat de cridar? Marc? On ets? Marc? MAAAAAAAAARC!!!!!!!!!!!!!

- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!
-
- Però, però... què fan aquesta gent disfrassada de cavernícoles? Marta, això ja no té cap mena de gràcia, de veritat! Marta, torna!!!

- D'acord, Marc, no cal que em facis patir, ja et torno a buscar. Coi, que tampoc m'he passat tant.

- On em porteu??????? Eh, que jo no sóc cap animal, eh! La brometa està bé, però no em poseu a l'olla, eh! Va, Marta, que ja ho he entès. Vinga surt. Marta!
-
- Sí, em voleu portar allà on hi ha les pintures. Que ja les he vist quan veníem. Sí, eren... cony, abans n'hi havia moltes més! On són les altres? És un altre lloc?

- Marc, ara ja em fas patir, eh! Surt d'una vegada!

- Maaaaaaaarta!!!!!!!! On som? I què fa aquest cavernícola amb un garrot? Marta?

- Marc, Marc, estàs bé?
- Sí, eh, d'això, molt bones les disfresses de cavernícoles.
- Eh?
- Sí, els cavernícoles que m'han agafat i se m'han emportat i...
- Marc, t'has donat un cop amb aquell tros de roca.
- No, ha sigut un cavernícola amb un garrot, que...
- D'acord, Marc. Anem a veure un metge.
- Que no, que he anat al passat a través d'una escletxa del temps i llavors hi havia cavernícoles, i les pintures estaven a mig fer i...
- Que sí, Marc, que sí...
- No em creus, veritat?
- Em creuries tu a mi si et vingués amb aquesta història?

dijous, 15 de novembre del 2007

Quan els metges es posen a parlar tècnicament...

O el capítol final (espero) de la història del peu.

Es veu que tinc una malformació congènita del peu. Fins aquí hi arribo. Es veia a les radiografies, i he sigut capaç de veure-ho (bien!)

Es veu que aquesta malformació té un nom (així que suposo que no és tan estranya), però sóc incapaç de recordar-lo. Quan l'ha dit el metge, sonava molt tècnic, però sóc incapaç de reproduir el que ha dit.

Es veu que el mal que tinc al peu és degut a aquesta malformació.

Es veu que els dos dits de taló que portava avui no eren suficients, i que hauré d'anar la resta de la meva vida amb un taló una mica més alt, si no vull que la lesió es torni a produir (o que es produeixi alguna lesió una mica més forta).

Es veu que puc tornar a córrer (ara no, és clar!) sempre i quan ho faci sobre terreny suau. S'ha acabat anar a córrer per carretera, com feia fins ara.

Es veu que no puc tornar a fer una cosa que m'agradava: steps. I que millor que no salti gaire...

Es veu que em passa tot això... i sóc incapaç de recordar el nom que té!

dimecres, 14 de novembre del 2007

Un moment "Marta-morta"

Érem petits. Jo més que ells. Posem-hi que jo tenia 4 anyets; la meva cosina, 7; i el meu cosí, 13. Em vaig passar moltes hores a casa dels meus tiets, jugant amb ells. La mare de la meva cosina s'assemblava a la meva mare de la mateixa forma que la meva cosina s'assembla a mi. Normalment ens disfressava de ballarines, princeses o qualsevol cosa que comportés vestits llargs i purpurina. Jo no volia. I el meu cosí passava de nosaltres, com és molt normal.

La meva cosina volia jugar a princeses. El meu cosí ens deia que calléssim i que el deixéssim en pau. Però jo no volia jugar a princeses.

Al final, sempre acabàvem jugant a alguna cosa en la que es matava algú. Llavors el meu cosí s'hi afegia. I sempre acabava matant a la meva cosina. "Marta, morta!", i em posava a riure. "Marta, morta!", i la meva cosina s'enfadava moltíssim. "Marta, morta!", i el meu cosí es posava a riure i es posava a jugar amb nosaltres, sempre que no juguéssim a princeses.

Érem feliços i no teníem cap preocupació. Bé, potser la meva cosina no era tan feliç com nosaltres. Però no teníem cap preocupació. En els llargs dies de dinars familiars a casa dels avis, el meu cosí em va ensenyar a pujar als arbres, a tirar pedres, a caçar gats i un munt de coses més que sempre feien dir-li a la meva àvia que això les nenes no ho feien.

No teníem cap preocupació. Només mirar al nostre voltant, riure i jugar.

Necessito un moment "Marta, morta". Un moment de riure, un moment sense cap preocupació. Un gran moment. Intento tirar enrere i recordar, però no aconsegueixo recordar quan va ser l'últim.

Un cafè sense cap parte metge meu, ni cap problema amb la sogra de qui parla amb mi. Que sí, m'agrada escoltar, però últimament tinc tants "problemes aliens" que m'estic tornant mig boja i necessito algú que vingui amb un somriure, amb il.lusió, i que m'expliqui coses bones.

Una tarda en un parc d'atraccions, rient, i no pensant res més que en pujar al màxim número de llocs possible.

Una competició d'un esport en què ningú dels que participa sigui bo, i que el més important sigui riure i intentar encertar amb la pilota on sigui.

Un vespre d'explicar acudits fins a la matinada, fins que facin mal les mandíbules de tan riure, i fins i tot llavors, continuar explicant acudits.

Un vespre de jugar a l'UNO, al cinquillo, o a qualsevol joc de cartes on primi més la sort que el saber. A 5 cèntims el punt, que tampoc cal arruinar-se!

Una estona de mal de panxa. Aquell mal de panxa que proporcionen els nervis. Seguit d'un somriure, i de la sensació que no calien els nervis, perquè tot ha anat bé.

El món podria estar ple de moments "Marta, morta!" I jo segueixo sense recordar quan va ser l'últim. Però, el que és pitjor de tot, no crec que tingui cap moment d'aquest en els pròxims dies, ni en les pròximes setmanes.

O potser és que el meu cos vol que torni a fer esport i per això em diu això. Perquè, qui sinó estaria estirada en una camilla, mentre li fan proves per veure què hi té al peu, i es posaria a pensar en les màquines del gimnàs? Si no puc córrer en un temps, què hi ha de les altres màquines? Aquella que és de pujar escalons? Això no em fa mal. I la que sembla que esquiis? La meva coneixença de les màquines del gimnàs és nul.la, excepte de la cinta i les bicis. Però, per això hi ha els monitors, no?

De qualsevol forma, a part de la meva sessió al gimnàs, necessito algun moment "Marta, morta!"

dimarts, 13 de novembre del 2007

A la platja

Obro un ull. Obro l'altre. Encara no són les 6 del matí i ahir (avui?) vaig arribar tard a casa. Algú em va deixar a la porta de casa, jo vaig obrir la porta, i al veure llum, vaig dir hola. Ma mare era al sofà, presumiblement dormida:

- Nena, si necessites unes claus per tancar la porta n'hi ha unes a...
- Mama, si no tingués claus, com hauria entrat?

M'animo a mi mateixa. Ja dormiré demà. No, demà no. Ja dormiré demà passat. No, tampoc. Ja dormiré dissabte. Bé, dormiré una mica més, però a 2/4 de 10 he de ser fora de casa. Diumenge? A les 9 he de ser fora. La setmana que ve? L'altra?

Ja ho sé! Dormiré pel pont de la Constitució! No, tampoc...

Ja sé on aniré pel pont. Me'n vaig a la platja. No és un lloc gaire adequat per anar al mes de desembre, però com sempre, jo no trio el lloc. I si vaig amb despeses pagades, no em queixaré pas del lloc on vaig. A la platja. Però la platja no la veuré pas.

Recordo el pont de fa dos anys. Les meves escapades a la gran ciutat, la visita de l'Anna, l'entrevista per la tele, el ciber on no funcionava l'espai dels ordenadors...

Recordo el pont de l'any passat. Quina fred! La muralla que obria a les 10 del matí i jo anant-hi abans d'hora. Els passejos pel poble...

Aquest any no tindré temps. Si aquest any anés al lloc de fa dos anys, no em podria escapar a la ciutat, ni podria anar al ciber, ni passar un matí donant volts amb l'Anna. Si aquest any anés al lloc de l'any passat, no veuria la muralla, ni el riu, ni res de res.

Aquest any aniré a la platja. Però la platja només la veuré si la puc veure des de l'hotel.

Dormir al matí? El dia 6 és l'únic que no he de ser aviat enlloc. Només he de ser a les 11 del matí a... 200 quilòmetres de casa!

diumenge, 11 de novembre del 2007

L'escala

No sé quants cops he baixat aquesta escala a l'últim mes. L'escala que va de la porta d'entrada a la cuina. O del menjador al labavo. 8 escalons. Però si el principal problema és baixar escales, els 8 escalons es fan interminables.

Un mes. Un mes baixant l'escala ara un peu al primer escaló, l'altre peu al primer escaló. Un peu al segon escaló, l'altre al segon escaló. I així fins arribar a baix dels 8 escalons.

No són gaires, ho sé. Hi ha escales molt més llargues. Però per alguna cosa s'ha de començar.

M'he posat a dalt. He mirat l'escala. Vuit escalons. Si la baixés normal, quatre escalons per cada peu. Jo puc. Puc?

M'agafo a la barana. Primer peu al primer escaló. Això no costa. Agafo el segon peu i... el poso al segon escaló. Gairebé no faig força amb el peu. La faig pràcticament tota amb el braç de la barana. Però puc.

Trigo més a baixar l'escala que si ho hagués fet en "mode iaia", amb els dos peus a cada escaló. Però, per primer cop en l'últim mes, he pogut baixar una escala en "mode normal". Sí, ja ho sé, "mode normal" substituint la força d'un peu per la força dels braços, però... després d'un mes, fa molta il.lusió.

A veure quant trigo a fer el que feia normalment. Baixar sis escalons i la resta baixar-la d'un salt. Mmmm... A veure quan trigo a baixar-la normal! Però això ja és un principi. O això espero. O espero que el mal que em fa ara el peu sigui normal i no degut als quatre-vuit escalons...

dissabte, 10 de novembre del 2007

Unes sabates de taló

Un dia vaig explicar que el que més odiava era anar a comprar sostens. No sé si ho odio més que anar a comprar roba en general. Tot i que, avui, ho odio menys que anar a comprar sabates. Suposo que cada dia trobo com a cosa pitjor l'haver d'anar a comprar el que he anat a comprar (o intentat anar a comprar) aquell dia.

Recordo molts anys seguits, en els que jo anava a comprar sabates i volia alguna cosa planera. O amb plataforma. Però que no tingués taló, entenent com a taló una cosa separada del que és la sola. No com l'espècie de plataforma, que alça una mica, i que és tan còmode, però que el metge em va prohibir que portés. I, essent sincera, no cal que el metge m'ho hagi prohibit: camino molt millor amb talons que amb plataforma (o com es digui) i molt millor amb plataforma que amb sabates planes. Així que una mica de taló fa que passi d'anar coixa a caminar molt a poquet a poquet, amb uns passos molt petits, però almenys no coixejo tant. Si algú no m'ha vist amb sabates planeres em veu que coixejo, però qui m'ha vist de les dues maneres, em diu que ostres, que ara puc caminar molt millor.

Així que entro jo, tota contenta, a la primera sabateria. Contenta perquè sempre, fins ara, havia anat contra-corrent i, per una vegada, diré que sí a les sabates amb taló. I serà perfecte. Entraré a la primera sabateria, trobaré el que vull, i cap a casa. I no odiaré anar a comprar sabates.

Il.lusa de mi!

Les úniques sabates que tenen el taló que necessito són botes altes. I jo no puc portar botes, perquè el peu em balla, i si el que guanyo per una banda ho he de perdre per una altra...

Va, que això no és res. Segona sabateria. Amb il.lusió. Demano. Sabates amb talons, però que no siguin botes altes.

Aquí hi ve una hora i mitja en la que em desplaço (m'arrastro?) pel centre de la ciutat, de sabateria en sabateria, demanant el mateix.

Deu sabateries més tard, no m'he provat ni unes soles sabates. No he trobat cap sabata amb taló normal. Cap botina. Cap res de res, a part d'unes botes, que no em penso posar. A totes les sabateries hi he trobat exactament els mateixos models. Però cap sabates de taló.

El pitjor de tot és que me les mirava i m'encantaven. Les botes no, que em ballen, però les sabates normals... oh! Si totes eren perfectes, altres anys hagués somniat a trobar ni que fos un parell de sabates com aquestes. Els altres anys no n'hi havia i m'havia de conformar amb sabates de taló. Però aquest any no me'n puc comprar cap, perquè no em van bé, i en necessito unes altres. Què els costaria fer sabates normals amb sola de botes?

Em fot un mal el peu que val més que no ho expliqui. I val més que no pensi el mal que em farà demà al matí quan m'aixequi, que només de pensar-hi ja em poso malalta. Cada cop que sortia d'una botiga, anava a la següent, perquè no estava lluny, i perquè "a veure si allà en tindran alguna".

De moment, m'he de conformar amb dues sabates. Les que porto ara, que tenen un centímetre i mig de taló, que és poc i sé que no em van bé, però és millor això que res. I unes altres, que em vaig comprar per un casament. Unes botines. Però no són d'hivern. I o m'hi poso uns mitjons ben groixuts o em foteré de fred. I això que no sóc de les que normalment tenen fred, però no es pot portar una sabata tan prima a l'"hivern".

Per què sempre he d'anar a contra-corrent?

divendres, 9 de novembre del 2007

Aquest tio és molt bo!

Fa uns dies vaig descobrir un blog molt interessant. És un blog que parla de coses que tenen a veure amb la meva feina. Sí, llegeixo blogs relacionats amb la meva feina. De fet, diria que en llegeixo més de relacionats amb la meva feina que de personals. I ho faig perquè vull. Senyal de que m'agrada la meva feina.

Doncs fa uns dies entro a un blog d'aquests i veig l'enllaç a un altre blog. Llegeixo el post i em dic a mi mateixa: "Aquest tio és molt bo!" Només n'he llegit un post, però busco l'enllaç a l'rss i el poso al meu lector.

Durant una setmana, vaig llegint el que va escrivint. I tot em sembla molt bo. "Aquest tio és molt bo!", em vaig repetint.

No torno a entrar al blog fins avui. Clico i veig el blog. El blog d'aquest tio tan bo. I, de cop, veig el perfil. Amb el seu nom real. Isabel.

Somric, i em pregunto com em pot haver passat a mi. A mi, que sempre em queixo. A mi, que qui no em coneix (i no m'ha vist) es pensa que sóc de l'altre gènere, sobretot quan el meu nom surt amb l'inicial del nom i el cognom. A mi, la que sempre es revel.la i diu que no hi ha dret, que està farta que la prenguin per un noi, i que per estar en aquest món no té per què ser un noi.

Però, és clar, jo també he caigut en el mateix error. Per què algú que té un blog relacionat amb coses de la meva feina ja dono per descomptat que és un noi? Perquè si jo fos ella i algú em tractés de noi, m'enfadaria...

dimecres, 7 de novembre del 2007

A qui representa que m'he de creure?

Regla número 1 dels metges: MAI, però MAI, consultis a dos metges diferents per una mateixa cosa.

Metge número 1: Es mira la radiografia. Es mira el peu. Toca en un punt. Fa mal. Diagnòstic. Fet. Peu embenat. No et prenguis res per via oral, perquè no et farà res. Treu-te la bena d'aquí a uns dies. Després et poses aquesta pomada, i això t'ho curarà. Les sabates que portes són perfectes. Torna d'aquí a un mes si et continua fent mal.

Metge número 2: No té radiografia. Es mira el peu. Toca aquí i allà. Sap exactament on ha de tocar perquè no pugui suportar el dolor. Es mira l'altre. Diagnòstic. El mateix que el metge 1, però només en part. La part que va dir el metge 1 és la mateixa, però aquest diu que és més greu. Hi ha una segona part (i feia mal!!!) que el metge 1 no va veure. El peu ha d'estar sense embenar. La pomada no serveix per res. Et dóno aquestes pastilles, que et trauran el dolor. Aquestes sabates no et van bé: has de portar sabates de taló. Fes-te aquestes proves i torna el més aviat que puguis (que serà la setmana que ve).

Reflexions després de la visita:

- M'alegro d'haver pagat la mútua tots aquests anys. Fa poc més d'un mes li deia a algú que pagava cada mes i no recordava l'últim cop que havia anat al metge. Però ara he pogut triar el metge que volia (el que em va operar, és clar!), em fan les proves en menys d'una setmana i no tinc cap problema de res.

- Si he d'anar amb sabates de gaire taló, d'aquí a un parell de dies el metge em tornarà a tenir allà, queixant-me de l'altre peu, o d'un braç, o de qualsevol altre cosa que m'hauré trencat en caure.

- Les úniques sabates d'hivern amb taló (mitjanament) alt que tinc són d'un casament. Jo, que sempre vaig amb bambes, podré suportar anar tot el dia amb sabates de taló?

- Per què el metge de la seguretat social, que és el que m'ha de fer les receptes, no em vol fer les receptes del que m'ha receptat el metge?

- Per què un parell de capses de pastilles que m'han de durar un parell de setmanes em costen 60 euros?

- I última, i més important: si els dos metges m'han dit que tinc el mateix (amb una petita diferència), per què em recomanen tractaments tan diferents?

dilluns, 5 de novembre del 2007

Necessito un descans!

Necessito un descans. Bonica frase, comptant que venim del súper-mega pont de fires i que no hi torna a haver un dia de festa fins... Fins que me'n vagi 4 dies encara no sé on :-) Per Catalunya, està clar. Però fora de casa en qualsevol cas.

Necessito un descans perquè el cap m'ha dit que prou. Fa dues hores i mitja que estic corregint treballs. Els mateixos treballs, per ser més concreta. I encara em queda una quarta part de la feina.

Necessito un descans perquè ja no sé què em faig. Em ballen els noms. Ja no sé el que està bé i el que està malament. Quan acabo de corregir la segona part, ja no recordo com estava la primera. El cap em va lent. I m'adono que fa dues hores i mitja que no m'aixeco de la cadira.

Necessito un descans i apareixo per aquí, tot i que vaig dir que no tornaria a escriure posts des de la feina. Però encara queden un parell d'hores abans no em vingui a buscar el meu pare.

Necessito un descans. No sé què em dic. I això que només és dilluns. Quina setmana (quin mes?) més llarg que m'espera!

Necessito un descans. Podria fer una caminadeta fins al lavabo. Però amb l'estona que fa que no em moc... buf, que acabaria arrastrant-me. I no en tinc massa ganes. No tinc ganes d'haver de parar a mig camí del lavabo perquè no puc més i que em vingui algú i em deixi anar un "encara estàs així?" Doncs sí, encara estic així.

De fet, també necessito un descans del peu. Un sol dia. Deixa'm córrer uns 5 o 6 quilòmetres. I després faré bondat! Ho prometo!

Em sembla que ja he fet prou descans. No sé què he dit ni què no he dit, però així es queda.

Encara no sé què em dic, però em sembla que ja he fet prou descans. Vinga, que "només" em queden una quarta part dels treballs!

diumenge, 4 de novembre del 2007

El món amb patates

Hi ha dies que et sents capaç de fer qualsevol cosa. Potser perquè has aconseguit alguna cosa que no et pensaves. Potser perquè t'has superat d'alguna manera. Potser perquè algú a qui admires des de que no aixecaves un pam de terra ha somrigut i ha dit que ho havies fet molt bé. Potser per tot plegat a la vegada.

I no pots parar de riure, i voldries explicar el que has fet a tothom. De fet, ho expliques a tothom que se't creua per davant (i per darrere).

Avui em menjaria el món amb patates.

De fet, sense patates també :-)

divendres, 2 de novembre del 2007

El misteri del mitjó

Sempre dormo sense mitjons, però aquests dies em va bé una mica d'escalfor addicional al peu. Així que, abans d'anar a dormir, em poso un mitjó al peu (i a l'altre no, però en fi).

Ahir al vespre vaig anar a dormir, tan tranquil.la, i em vaig adormir amb el mitjó encara posat al peu.

Aquest matí em desperto. Amb la mà toco un objecte no identificat. Encara amb el llum apagat, m'adono que és el mitjó. El que vindria a ser normal: durant la nit m'he mogut, el mitjó m'ha caigut del peu, i s'ha quedat al mig del llit.

La pregunta és: com ha arribat el mitjó des de la part baixa del llit, on hi ha els meus peus, a la capçalera, de forma que quan l'he trobat estava més amunt que el meu cap?

dijous, 1 de novembre del 2007

No puc mirar la tele

No, gairebé no miro mai la tele.

Però... és que no puc mirar la tele.

Estic dinant. Com que és festa, dino a casa. I, de cop, es posen a fer anuncis. No, no m'he tornat a encapritxar d'una joguina infantil. Això no seria greu. El problema és que sento una cançó.



Per què, després de tants anys, la cançó de l'anunci dels ninotets és la mateixa?

Per què algú, fa molt temps, es dedicava a cantar-me aquesta cançó i mai va voler dir-me el perquè?

Per què, any rere any, quan s'acosta el Nadal, he d'escoltar aquesta cançó i m'he de recordar de la mateixa història i m'he de quedar amb el dubte de saber el perquè?

Per què tot és cíclic? Per què sé que avui em tornarà a costar un munt de dormir?

Per què no faig com una persona adulta i responc a totes aquestes preguntes? No és tan difícil. Amb una sola persona, podria saber la resposta a tantes preguntes...