dimecres, 31 de gener del 2007

Això no em passarà a mi

Llegeixo el post d'en Dan i vull fer un comentari, però m'adono que el comentari que vaig a fer excediria la llargària d'un comentari normal. Fins i tot, excediria la llargària d'un post estàndard (quina seria, la llargària d'un post estàndard? I d'un post estàndard meu?) I una cosa em porta a l'altra i arribo a unes reflexions... que no tenen a veure amb el post d'en Dan. O potser sí que hi tenen a veure. O potser hi tenen més a veure del que es veu a simple vista. O potser no.

Quan tenia 10 o 12 anys, tots els meus tiets, excepte un (i no estic parlant de poca gent) tenien entre 25 i 35 anys. Tots eren solters i tots seguien vivint a casa, amb els seus pares (o sigui, que entre tots, que no eren pocs, vivien en dos pisos diferents, amb els respectius pares). I cap d'ells tenia massa ganes de marxar. Ja hi estaven bé, a casa dels pares, i no buscaven pis, ni tan sols se'ls passava pel cap. La prova està en què, 15 anys més tard (d'acord, més de 15...) la majoria d'ells encara continuen vivint al mateix lloc, i sense ganes de marxar.

Jo, amb 10 o 12 anys, i amb un sentiment de superioritat que no sé d'on vaig treure, em vaig prometre a mi mateixa que "això no em passarà mai a mi". Em vaig dir que, a la que tingués entre 20 i 25 anys marxaria de casa, que me n'aniria a viure a la meva casa pròpia. Bé, o al meu pis. Però que jo no m'estaria vivint a casa, com ells, fins tan gran.

I aquí estic. Vivint a casa. I pensant que vull marxar, però només de pensar a marxar ja em marejo. Que sí, que puc posar com a excusa que vaig fer comptes i, posant la meitat del sou (d'alguna cosa he de viure!) hipotecada a 30 anys, em puc comprar un trosset a sota d'un pont i poca cosa més. El pis més gran que em puc comprar no arriba als 40 metres quadrats i està en un barri que un dels meus tiets, d'aquests que encara viuen amb els pares, em va dir que si anava a viure allà, m'oblidés de que em vingués a veure. I també puc posar com a excusa que no me'n vaig de lloguer per estalviar a veure si em puc comprar alguna cosa. Però el temps passa, i continuo anclada a casa, sense marxar, i cada cop m'assemblo més als meus tiets, a aquells que em mirava de petita i em deia "això no em passarà a mi".

I és que les coses són molt fàcils de dir, però el temps passa... i massa ràpid, que passa. I la gent del meu voltant em surt amb que "tu ets jove". Però no, no sóc tan jove com diuen. Que ma mare em va tenir amb 27 anys, i va tenir problemes en el part, i la gent li deia que, és clar, que era normal, que a qui se li acudia tenir la primera criatura als 27, que era massa gran. I jo me la mirava i la veia molt més gran que les altres mares, les mares dels altres nens. I ara em venen i em diuen que sóc molt jove?

De petita també tenia un altre "això no em passarà a mi". I era aquest, que si tenia fills, els havia de tenir "jove". I, malgrat el que digui la gent que m'envolta, ja no hi sóc a temps, de tenir-los jove. Deia que si els havia de tenir a partir dels 30, no els tindria, perquè ja seria massa gran.

Però ningú coneix el futur. I, de la mateixa autora de "la vida és un gronxador", hi ha una altra frase: "la vida no és un vídeo-joc". Sí, sí, la vida no és un vídeo-joc. Si no t'agrada com estàs jugant, no pots deixar-te "matar" i tornar a començar la partida. No pots tornar enrere per agafar aquella vida que t'has deixat. No pots passar-hi 50 vegades, fins que ho fas tot de la millor manera. A la vida només tens una possibilitat. Una sola i prou. I si no ho fas bé a la primera, l'únic que pots fer és intentar arreglar-ho.

I, sobretot, el que no pots dir és "això no em passarà a mi". Perquè, a la que dius això, hi ha una força superior a l'univers que fa que et passi exactament allò que vas dir que no et passaria. Digues-li venjança dels déus, digues-li Murphy, digues-li com li vulguis dir.

Ja fa dies que es parla de la mare de 67 anys. I penso que és una animalada. I també que és una criaturada, que l'únic que volia era satisfer els seus capricis, sense tenir en compte els pobres nens. Però, i donat que un cop algú em va dir que jo no era més que una nena mimada i capriciosa, i després de dir que "això no em passarà a mi", espero que aquest cop estigui en el cert. Perquè espero fer cap animalada d'aquest estil.

Tot i que mai se sap, essent una nena mimada i capriciosa, potser encara la faig més gran, l'animalada.

dimarts, 30 de gener del 2007

Post en blanc

Un post en blanc, perquè desaparegui "la rata", que més d'una persona ja m'ha dit que fa molts dies que hi ha la rata per aquí.

Però tampoc tinc res a dir. O res que vulgui dir. O res que valgui la pena dir. O... Així que faré un post en blanc.

Bé, no és ben bé un post en blanc. De fet, diria que no és la primera vegada que ho faig, això del post en blanc. I tampoc sé si algú ho veurà (potser a través del bloglines o algun altre lector es veu?) De totes formes, crec que arribar a llegir-ho és més un càstig que res més.

Crec que ja he rebut amb la temuda grip. Fa uns dies que estic cansada i que tinc poques ganes de fer res de res. I moltes ganes de dormir. I això no és normal. A més, diumenge estava moooooooolt espessa (cosa que ja és normal, però és que ho estava més del que ho estic normalment). I avui el meu nas ha començat a rajar i ara són poc més de les 9 i estic per anar a dormir directament, i això que no he fet gaire res d'excepcional, avui.

Avui m'he preguntat per què les dones hem de ser així, tan dolentes. Hi ha tres dones a la meva família, que són parentes meves polítiques i que no ho eren quan jo era petita. O sigui, que són parella de gent de la meva família i les he conegudes de grans. Per què no em porto bé amb cap d'elles? Perdó, aquesta no és la pregunta: per què ens portem a matar amb totes elles? Perquè, d'acord, si només fos una, podria dir que la culpa és seva (tot i que dos no es barallen si un no vol), però si les coses van malament amb totes tres... serà que la culpa és meva? Vull dir, no a tothom li passa el mateix, no? Aleshores suposo que el problema està en mi.

Avui he sentit parlar de mi a una d'elles. Bé, no ha sigut ben bé així. L'he trucat i no m'ha agafat el telèfon. Així que he trucat al seu home. I mentre li passava el telèfon he sentit el comentari que feia ella, quan ha sabut que la que trucava era jo. Vaja, que m'han vingut ganes de penjar el telèfon i que ja parlaria amb ella sa mare! Però he aguantat i he parlat amb ella. Tot un rècord. Després de sentir el que ha dit, he parlat un parell de minuts amb ella, com si no hagués sentit res...

Diumenge va ser pitjor. Tot i que el diumenge va ser en un altre ambient, on no hi havia dones. Bé, hi era jo, però a part de mi no n'hi havia cap. I apa, em vaig acabar mig barallant amb 3 persones (o sigui, que vam arribar a les paraules, però no a les mans, però les paraules no eren massa agradables, que diguem).

I jo que em pensava que no era una persona polèmica. Com m'ho faig, per posar-me en tants merders?

Per què els mals rotllos em busquen? Tinc un imant per les males companyies? O és que faig cara de bona persona i per això tothom s'atreveix a trepitjar-me? Bé, potser a partir d'ara no serà així... després de diumenge, en el que em vaig defensar, quan es van ficar amb mi, i després de veure la cara d'astorament de la gent que m'envoltava, que no m'havia vist mai enfadada (o almenys així d'enfadada) i comptant amb què aquestes coses corren, segurament passarà molt de temps abans algú no es fiqui amb mi.

Tot i que... bé, segurament podré al.legar bogeria temporal a causa de la grip... Millor me'n vaig a dormir...

dijous, 25 de gener del 2007

La rata

Un dia entro a la cuina. Ma mare estava a dins, amb la porta tancada, i una escombra a la mà. Entro amb la meva parsimònia, fins que sento:

- Nena! Tenca la porta ara mateix!

I jo tenco la porta al moment, pensant què coi li passa a ma mare. Ella, amb l'escombra a la mà, m'explica que hi ha una rata a la cuina.

Començo a mirar al voltant a veure si trobo la rata per algun lloc. Però al final m'avorreixo, perquè la rata no surt per enlloc. No puc marxar de la cuina, perquè ma mare no em deixa obrir la porta. Ni la de la cuina que entra a casa, ni la de fora per anar al jardí. Així que, com que estic avorrida, m'assec en un seient que hi ha.

Al cap d'una estona, ma mare desisteix.

- Nena, et juro que hi havia una rata.
- Sí, mama, sí, jo et crec.


Un parell de setmanes més tard, entro a la cuina, agafo un diari, i em disposo a fer els mots encreuats. Però sóc tan pallussa que em cau el bolígraf entre els coixins que formen el seient. Així doncs, aixeco els coixins i em trobo el bolígraf... i la rata! Morta, està clar.

Em pregunto de què es va morir la rata. No estava esclafada, pobreta. Ni tenia cara d'haver patit. Simplement, allà estava, com si estigués viva, sense cap mena de senyal, però no respirava ni es movia. Es va morir d'asfíxia?

En fi, des d'aquí demano un minut de silenci per la pobra rata, que va morir quan no li tocava, esclafada pel meu cul, o asfixiada perquè el meu pes no la deixava respirar.

I dóno les gràcies al meu pallussisme, que va fer que descobrís la rata morta no gaires dies més tard.

- Veus nena, com hi havia una rata?
- Sí, mama, sí, ja ho he vist. I la pobra va tenir una mort horrible...

dimarts, 23 de gener del 2007

Pressentiment

M'he aixecat al matí amb un pressentiment: avui seria un gran dia. D'aquelles coses que et venen al cap i no saps per què. Però penses que sí, que serà un bon dia. Diguem-li... intuïció femenina?

Mai he entès això de la intuïció, i mai m'he cregut que fos una cosa exacta. Però he de reconèixer que sempre he tingut molt bona intuïció. Sovint, moltes coses, les faig per intuició, sense aturar-me a pensar-hi massa. Abans d'aturar-me a raonar, si hi ha dues opcions (o tres) molt diferents, trio per intuició quina seguir, per quina començar a raonar. I sol ser la certa. Intuïció femenina? Sort? Vés a saber!

Com que sabia que havia de passar alguna cosa bona, ja estava més contenta. Avui havia de ser un gran dia!

Per això, quan estava al mig del bosc i se m'ha acudit mirar el seient de l'acompanyant i he vist que m'havia deixat el dinar a casa... he pensat que m'equivocava.

Per això, quan he arribat a la feina i, com cada matí, he obert el messenger per veure si tenia algun mail i tancar-lo al moment, i he vist que algú m'havia agregat, m'he preguntat qui era. Li he dit hola, i quan he rebut la seva resposta, he pensat que el pressentiment del matí era fals. Al meu hola l'ha seguit un "hola preciosa, como estás?", que m'ha posat una mica de mal humor, perquè no és el primer cas així que em trobo. Pel que m'ha dit, ja he suposat que no el coneixia, però jo he seguit amb el "et conec?", i s'ha quedat sense dir res una estona, fins que m'ha preguntat si no parlava español... Com que no és el primer cop que m'hi trobo, he tornat a maleir el jabber, que no sé com em té allà, i segons diuen, em troben buscant pel jabber. Definitivament, m'havia equivocat amb el pressentiment.

Quan anava a tancar el messenger, dos minuts més tard d'obrir-lo, he vist que arribava un mail. Un altre d'aquests que un dia obres el messenger i que et trobes que t'han agregat, i que no saps ni d'on venen, ni on van, ni on t'han trobat. I ells tampoc es recorden d'on van treure la teva adreça. Però tu sí que et recordes d'ells, i saps que aquest element fa setmanes que està bloquejat. En el mail hi diu que fa dies que no em veu al messenger (em pregunto per què) i em deixa un número de mòbil, perquè el truqui, que quedem algun dia. Em sembla que ja es pot anar esperant, però... altre cop penso que m'equivocava, que no era un bon dia. Perquè estaré tot el dia amb sentiment de culpabilitat, per ignorar una persona que en realitat em va ignorar abans a mi i que ni tan sols sap qui sóc, i sap el meu nom perquè surt al mail, que sinó ni això recordaria. I ho dic per les dues línies de mail que he llegit...

Però... això era abans de les 9 del matí. A mida que anava passant el dia, s'anaven succeint les coses, una darrere l'altra, a quina millor. Cada cop que en passava alguna, pensava que el pressentiment era per allò... però just després venia una altra cosa millor.

Al final, i no sé com, el pressentiment del matí era bo. Avui ha sigut un gran dia. Un dia ple de coses bones i inesperades.

Serà veritat, això de la intuïció femenina i els pressentiments?

dilluns, 22 de gener del 2007

Pas a pas



Fas un pas. I un altre pas. I un altre. I encara un altre més. No te n'adones, i de cop aixeques el cap i veus que has recorregut un llarg camí. I et preguntes: com he fet tants de passos? Com és que sóc aquí? Si jo encara sóc petita. No, no sóc petita, però em sento petita. A vegades (o molt sovint) encara trobo una adolescent a dintre el meu cap. Miro, penso, i em veig gran, però petita.

I aleshores apareix un noi. Un noi que era un nen, però que ha crescut. Un nen que recordes petit. Quants anys li portes? 8? 10? Alguna cosa per l'estil. I el sents com et diu que treballa fins a tal hora i que després agafarà el cotxe i...

Que agafarà què?????? Però si és una criatura!

Després t'adones que tu ja fa gairebé 10 anys que tens el carnet. Quan puges al cotxe, aprofites un semàfor vermell per treure el carnet i mirar quan representa que has d'anar a renovar-te el carnet.

Però no veus la data. Una nena terrorista et mira des del carnet. Sí, la foto és en color, però fas cara de terrorista. Aquelles cares que surten a la tele quan busquen els terroristes. Perquè, encara que la foto sigui en color, aquell dia ta mare et va fer posar una samarreta negra, anaves amb els cabells molls i la teva cara era blanca, com sempre. Resultat: els cabells fosquíssims, la samarreta negra i la cara blanca. Gairebé com una foto en blanc i negre. Això, unit a les grenyes que portaves, et fa fer cara de terrorista.

Penses que sort que en tots aquests anys no t'han demanat mai el carnet, perquè només amb la cara de nena terrorista que fas a la foto, ja et posarien una multa.

Després vas pel carrer amb dos nens. Dos nens que no són teus, està clar. Un es porta malament i li fas un crit. Acte seguit, algú li diu:

- Vinga, maco, fes cas a la mama.

I el nen que contesta:

- No és la meva mama!

I tu et poses a comptar. I ja no et serveixen els dits de les mans. No pots fer com la nineta, que l'altre dia va fer anys, i amb una sola mà et deia quants anys feia. I tothom li deia "que gran!". No, tu no ho pots fer. Perquè no en fas prou amb els dits de les mans. Tampoc en fas prou amb els dits de les mans i els peus junts. I et poses a pensar que a la teva edat, la teva mare ja tenia una nena. Una nena que tenia mesos. I a la teva edat, el teu pare tenia una nena de dos anys. I tu passeges pel carrer uns nens que... uns nens que si es canviés de generació només de pares a fills, serien de la teva generació, però que biològicament poden ser els teus fills.

I llavors et trobes un altre noi. Quan ja has superat el fet de que gent de trenta-i-pocs et digui: "Ai, si em recordo de quan eres petita! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." I tu te'ls mires i penses que d'acord, que quan tu tenies 10 anys ells en tenien 15 i et veien petita, però que ja n'hi ha prou d'aquest cuentu, que tu els veus de la teva edat.

El noi en qüestió deu tenir 22 o 23 anys. No n'estàs segura. El vas conèixer quan en tenia 13 o 14. Era un nen tan maco! Sempre que te'l trobes, us poseu a xerrar durant una bona estona. I, no saps per què, però et trobes mossegant-te la llengua quan li vas a dir: "Ai, si em recordo de quan eres petit! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." Però et mossegues la llengua, perquè el veus com tu. Fa uns anys era petit. I ara, no li veus la diferència. I continues parlant.

I mires els passos que has fet. No t'adones dels que has fet tu, però t'adones dels que han fet els altres. Tu continues allà on eres. O això et sembla, fins que veus la nena terrorista del carnet de conduir. Però llavors veus els dos nois, que eren uns nens i que ja han crescut. Tots dos estan treballant, i tots dos van en cotxe (quin perill!) I la nineta, que va arribar aquí tan petita i espantada, i ara ja ni se'n deu recordar.

I continues caminant, pas a pas. Perquè no ho pots aturar. I aviat ja necessitaràs més de 6 mans per dir la teva edat... Bé, potser tan aviat no... però saps que no te n'adonaràs i ja hi seràs.

diumenge, 21 de gener del 2007

Shreck



Aquesta cançó va sonar durant un temps al meu mòbil. Encara hi és, però va ser substituida per una altra.

Quan aquesta cançó sonava al meu mòbil, vaig anar a un lloc on hi havia un munt de gent que no coneixia. Em vaig fer amiga d'una noia que era més o menys com jo, i de la que fa molt que no en sé res. Ella tampoc coneixia a gairebé ningú, així que es va enganxar a nosaltres un noi que ella gairebé no coneixia, però que coneixia de vista.

No va passar ni un dia, que la noia ja li deia Shreck al noi. Jo, malgrat que reconeixia que tenia raó, s'assemblava molt a l'Shreck físicament, i hi havia un altre tret que feia que el nom d'Shreck li vingués que ni pintat, em resistia a dir-li Shreck. Per què ho havia de fer? Perquè al noi li sobressin uns quants quilos? Així que li deia pel nom i em negava a dir-li Shreck.

Estàvem en un lloc turístic i pel carrer m'assaltaven "buscadors de turistes", oferint-me coses en anglès. Era a finals d'estiu. Jo estava completament blanca i la perruquera havia fet experiments amb el meu cabell, així que era una rossa de pell blanca.

El primer dia, l'Shreck em va preguntar pel meu nivell. Com que va veure que era més o menys com l'altra noia, i ell es creia millor que ella (i que jo), es va passar un parell o tres de dies ensenyant-nos coses, demostrant que en sabia més que nosaltres. L'altra noia i jo ens miràvem i sabíem que no, que no en sabia més que nosaltres, però mai saps què pots aprendre. Així que jo callava, deixava que ell es creiés els tòpics, que més tard li vaig sentir, de que les rosses eren tontes. No cal dir que l'altra noia també era rossa.

Van passar els dies, i es va fer evident que, per molt que digués, per molt que intentés demostrar, nosaltres en sabíem tant com ell. Era evident per nosaltres, ho havia sigut tots els dies. Va començar a ser evident per ell, però també va començar a ser evident per l'altra gent.

L'altra noia va començar a sortir amb un noi que sí que en sabia. Sabia molt, i era d'aquelles persones que saben explicar, que de seguida aprens un munt de coses, perquè saben molt, ho saben explicar i tenen entussiasme amb el que expliquen, de forma que et contagien a tu. Ell també va començar a dir-li Shreck a l'Shreck.

I, no sé com, em vaig acabar trobant que em quedava sola amb l'Shreck. Els altres dos desapareixien, i l'Shreck cada vegada xulejava més. Cada cop que jo feia un petit error, me'n feia adonar. Suposo que així conservava el seu estat de ser millor, quan era evident que no era pitjor, però tampoc era millor.

Vaig començar a intentar evitar l'Shreck, malgrat que era difícil.

Un dia no me'n vaig poder escapar. Just al cantó hi havia un noi amb qui ens coneixem des que érem petits, però amb qui mai hem parlat gaire. Estava sol, i com que és un xafarder, estava amb les antenes aixecades, a veure què enganxava. Jo també ho hagués fet.

De cop em va dir una cosa que no m'havia d'haver dit. No sabré mai si ho va dir amb mala llet o perquè realment era idiota. Tampoc m'importa. Sé que, en part, tenia raó. Suposo que no es podia arribar a imaginar el mal que poden arribar a dir unes paraules dites innocentment. O potser sí. Al cap i a la fi, o era idiota o tenia molt mala llet.

El que sí que ho sabia era el noi que estava al cantó, el que coneixia des de petita. Es va girar de cop amb cara d'alarma. Gairebé no havíem parlat mai, i des de llavors tampoc hem parlat gairebé mai. L'Shreck no el veia, a aquest noi, però jo sí. Em va fer un moviment de cap, com dient que l'Shreck era idiota.

Li vaig dir a l'Shreck que tenia pressa i vaig marxar d'allà. Em vaig trobar a l'altra noia pel camí, que anava sola. Estava buscant a l'Shreck per no sé què. Em va preguntar si sabia on era. Em va preguntar per ell pel seu nom real. Jo li vaig contestar:

- Shreck está en el bar.

Ella se'm va mirar amb cara de no entendre res. Fins aquell moment jo sempre havia dit que no li diguessin Shreck, que pobre noi tampoc calia que es riguessin d'ell.

Des d'aquell dia (ja ho sé, sóc una rencorosa), li vaig dir Shreck. De fet, ni tan sols recordo com es diu. El que sé, també, és que no va tornar a acostar-se a mi. No sé si se'n va adonar o si he de donar les gràcies a l'altre noi o a la noia. Tampoc m'importa, la veritat.

Només hi ha 3 coses que em saben greu de tot plegat.

La primera, que el que em va dir es va quedar clavat al meu cervell i durant molt de temps he cregut que jo no era capaç de ser millor i fins i tot vaig perdre tot el que havia guanyat fins llavors, perquè vaig pensar que si jo era el que havia dit, després de tot l'esforç, de què servia l'esforç, si no hi havia resultats?

La segona, que a mi la pel.lícula Shreck em va agradar molt, i que, és clar, la pel.lícula Shreck em porta a la primera cosa i em fa deprimir.

I la tercera... doncs que aquesta cançó m'encanta. Però, per la mateixa raó que abans, la cançó em recorda la segona cosa que em sap greu. I la segona em recorda la primera.

I això que la cançó m'encanta!

dissabte, 20 de gener del 2007

Una mica de tot...

Ahir em va trucar un noi que no sé quina cara fa. Em sona el seu nom, però no sóc conscient de qui és. Va trucar al mòbil i jo em vaig pensar que havia trucat a casa i que, com que no hi era, ma mare li havia donat el número de mòbil. Com que el número de casa és públic, i no només està a les pàgines blanques, sinó que està a diferents pàgines d'internet, vaig pensar que era normal.

Com que em pensava que el noi volia parlar amb algú altre i ma mare li havia donat el meu mòbil perquè se'l sap de memòria i el de l'altra persona no se'l sap, vaig passar-li el mòbil a l'altra persona perquè s'entenguessin.

Quan vaig arribar a casa, li vaig preguntar a ma mare si havia donat el meu mòbil a algú.

- No... Ha trucat un noi, ha preguntat per tu (ein? Per mi?) i quan li he dit que no hi eres ha dit que era igual, que ja tenia el teu mòbil. (ein? El meu mòbil? Si jo no el coneixeria pel carrer!)


Veig una espècie de meme
o alguna cosa per l'estil. Sé que jo no podria triar. Només un? Impossible! Un dels comentaris em fa gràcia, però tampoc diré quin. Jo crec (com no podria ser de cap altra manera) que si pogués, agafaria tota la saga de la fundació en un sol llibre (existeix?) i me n'emportaria aquest llibre, si només en pogués triar un (algú ho dubtava?) És clar que... bé, si en pogués triar dos (també em pregunto perquè tothom n'ha dit dos, si al post posava només un...) triaria el que estigués llegint en el precís moment. No m'agrada deixar llibres a mitges, i estaria bé saber com s'acaba el que estic llegint ara, no?


Em sap greu haver tancat els comentaris. Sé que a mi em fa molta ràbia voler deixar un comentari (i mira que en deixo pocs) i no poder perquè estan tancats. Però tenia una raó. La decisió ja estava presa. Era una decisió que havia de prendre jo, i no hi havia marxa enrere. Vull dir que ja no era a temps de rectificar la meva decisió. I sé que si hagués deixat oberts els comentaris, molt probablement algú m'hagués aconsellat sobre anar-hi o no anar-hi. I, un cop presa la decisió, i sense possibilitats de tornar enrere, crec que el millor era no sentir cap consell sobre el què.

He de dir, però, que crec que, per una vegada a la vida, vaig prendre la decisió correcta. Un cop vistos els aconteixements i parlat amb la persona en qüestió, crec que vaig fer el millor que podria haver fet. N'estic gairebé segura del tot, tot i que no ho puc assegurar al 100%.

Això sí, no negaré que aquest matí hagi anat a la ciutat i, aprofitant que he anat a la ciutat, hagi comprat el diari, per veure si en sortia l'article que van dir que sortiria avui o demà. Sabia que avui era massa just perquè sortís. Tot i així, mentre acabava de comprar el diari i anava per aquí (per cert, crec que no ho havia dit mai, però aquesta foto m'encanta, de veritat. M'ha costat trobar-la, però l'he trobat per poder-la enllaçar), anava mirant el diari mentre caminava, absent a tot el que m'envoltava, buscant l'article que no he trobat.

Segurament demà hi serà. Ara tornaré a mirar el diari (per tercer o quart cop) no fos cas que se m'hagués passat per alt. Però bé, sempre puc fer els sudokus i llegir Dickens, que no em farà cap mal. I demà sant tornem-hi: tornar a la ciutat, i tornar a obrir el diari al cantó del riu, per veure si hi ha el que espero que hi hagi.

divendres, 19 de gener del 2007

Què coi hi fas, aquí?

Fa dues setmanes...

- Doncs el dia tal, a tal hora, seré a tal lloc, perquè passarà tal cosa.
- Ah, vale.

I dic només "ah, vale", perquè sé que no hi puc anar. Perquè sé que tampoc hi hauria d'anar. I perquè vaja, tampoc se'm passa ni per un moment pel cap que m'ho digui perquè hi vagi. De fet, ara mateix no crec que m'ho digués perquè hi anés.

Dijous a la tarda...

- Sí, sé el dia, l'hora i el lloc.
- Però si no surt enlloc...
- Ah, és que m'ho va dir.
- Amb insinuació perquè hi anéssis? (pregunta feta amb punyeteria i rient, o alguna cosa per l'estil).
- Bah, què va. Només ho va dir per dir. No? (per què coi havien d'entrar els dubtes dins del meu cap?)

Dijous al vespre...

Bah, segur que només ho va dir per dir.
És clar que... després de l'última cosa que li vaig dir, qualsevol diu res més.
No et mengis més el coco. Vivies molt feliç fins ara, no? Doncs apa.

Dijous a la nit...

A més, fa molt que no hi parles.

Mentida podrida. O és que no et recordes de dimarts?

Ostres, mira, està a internet. Segur que em veu.

10 segons més tard una pantalleta m'informa que acaba de connectar el messenger. Jo estic invisible, perquè... no sé ben bé per què.

I, com que sóc idiota, tenco l'ordenador i me'n vaig a dormir. Perquè si es connecta (que no ho fa gairebé mai) és perquè té ganes de xerrar i... ja és tard, i sé que si em connecto i li dic hola em quedaré aquí enganxada fins massa tard.

Però podria haver dit hola i desitjar que li anés bé, almenys. Però en fi, sóc idiota.

Divendres al matí:

M'aixeco amb un munt de dubtes al cap.

I si hi anés? Total, ningú em diu que no hi pugui anar. Hi pot anar tothom que vulgui, i tinc verdadera curiositat per veure com és tot allò.

Sí, però... només saps l'hora i el lloc i ningú t'ha dit que hi anessis.

Sí, és clar, però comptant amb què no sortia enlloc l'hora i el lloc, si no haguessis sigut ben rebuda, només dient-te el dia ja en feia prou. De fet, ni tan sols calia que et digués el dia. Si no fossis benvinguda no t'ho hagués dit.

Ja, però no et pots presentar allà perquè sí, sense dir res.

Ja, però i la curiositat que tens? Perquè tens curiositat.

Sí, és clar, tinc curiositat, però... si pogués convertir-me en invisible i veure-ho sense ser vista... això estaria bé! M'aniria bé la capa d'invisibilitat d'en Harry Potter...

Però la gràcia és anar-hi sense ser invisible...

Sense dir que hi vaig?

Sempre pots dir que hi vas...

Però no hi sóc a temps, em sembla.

I aleshores què faràs?

Divendres al migdia:

Suposo que tot es redueix a unes quantes preguntes.

Si hi vaig, seré benvinguda?

Si hi vaig, se'm veurà o quedaré diluida entre la gent?

Si no hi vaig, tindré altre cop una oportunitat com aquesta? Aquesta oportunitat és única, però... n'hi haurà alguna altra?

Si hi vaig, aleshores què?


Divendres al migdia, una mica més tard:

La decisió està presa. Tampoc tenia massa temps per decidir-la, és clar. Tan feliç que vivia jo ahir a aquesta hora.

La cosa es redueix a dues preguntes. Dues preguntes que sé que em faré, just a l'hora en la que passi tot.

Si hi vaig, estaré allà al mig i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?

Si no hi vaig, estaré a qualsevol lloc, però em recordaré del lloc on no sóc, i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?

dimecres, 17 de gener del 2007

... i 100

Mai havia cel.lebrat els 100 posts de cap blog. El primer anyet el vaig cel.lebrar. El segon, vaig pensar que feia dos anyets, però no el vaig cel.lebrar. Ara, quan fa gairebé cinc mesos que estic en aquesta nova casa, arribo al post número 100 i penso que potser hauria de fer balanç del que han sigut aquests 100 posts.

Miro enrere i penso que mai no hauria d'haver deixat el primer blog. Si vaig començar per aquell camí, encara que no m'agradés el títol que havia triat, el que importava era el que escrivia, crec jo. I el segon canvi encara va ser pitjor. M'hauria d'haver quedat on estava, que llavors el nom ja m'agradava. Però no, vaig haver d'emigrar altre cop. Tres blogs en poc més de dos anys. I aquest no em convenç. Ni el nom, ni el nom que tinc. Però no... de moment no penso canviar. Perquè no es tracta d'anar fent ballar a la gent que més o menys es passa per aquí. Al cap i a la fi, això és una plataforma des d'on explicar les meves coses i prou. Vaja, dic jo.

Miro a la dreta, a les categories, i als enllaços que són inexistents. Sé que hauria de posar-hi enllaços. Però no ho faig mai. Mira que n'és, de fàcil, de posar-los. Però sempre em fa mandra perquè sé que, per més que vigili, em deixaré algú. I llavors em sabrà greu deixar-me algú. I l'ordre... no tinc ganes d'ordenar els enllaços. Tots són importants, però posar-los en ordre alfabètic no m'acaba de convèncer. Mai ho ha fet. Malgrat que...

Segueixo mirant les categories i em poso a riure. Recordo el primer post i penso que, de tot el que vaig dir, res de res. O gairebé res. Tinc 19 categories, però la segona amb més posts és una que es diu sense classificar. La majoria de categories tenen molt pocs posts, i de les categories que vaig dir que només tindria el blog... pocs posts n'he fet. Potser tot això necessiti una reorganització, però no la faré pas.

Però miro enrere i algun post em fa somriure. Passo pels mesos, llegint en diagonal i m'aturo en una cançó infantil,
Deu pometes té el pomer
de deu una, de deu una.
Deu pometes té el pomer
de deu una ja en caigué

Si mireu el vent d’on ve
veureu el pomer com dansa
Si mireu el vent d’on ve
veureu com dansa el pomer.

i en la seva interpretació: un pomer que promet molt, perquè té 10 pometes, però mica en mica va perdent totes les pometes i es queda en un pomer sense pomes.

M'aturo també en un parell de converses i en un parell de coses que em diuen que he de tornar a la feina, que si sóc lenta i a sobre em distrec...

I somric altre cop, pensant que... pensant que cada cop que dic que baixaré el ritme de publicació, és escriure-ho i venir-me posts com xurros. Però bé, ja fa uns dies que escric poquets posts... o no.

Em miro el post d'ahir i somric. Jo no sóc així. No tenia intenció de fer un meme així... Així que si algú arriba fins aquí, torno a fer el meme, i aquest cop sí que diré la solució. Bé, no diré la solució: el primer cop que algú digui quines són veritat i quines són mentida (si algú vol jugar) li diré quantes en té de bé i de malament. Així que som-hi, el meme de les veritats i les mentides, segona part (sense xuleria, que amb la d'ahir ja en vaig tenir prou... però com que tampoc ningú sabrà quines són correctes...)


  1. Em vaig passar els 3 anys de BUP sense fer una hora de gimàs.
  2. Tinc al.lèrgia als gats.
  3. Mai he pujat a un arbre.
  4. Sóc una gran jugadora de butifarra.
  5. Vaig portar ferros a les dents durant uns 6 anys.
  6. Sóc incapaç de fer ganxet, mitja, cosir, i aquestes coses que sabien fer les mares (o àvies, suposo que hauria de dir).
  7. Tinc coses penjades a l'habitació, que de nit fan llum (i les he penjat essent adulta, i amb la carrera acabada...)
  8. La meva habitació està pintada de color lila (perquè jo vaig voler).
  9. Fa un mes i mig em vaig rapar (o gairebé) els cabells, i ara han crescut i són de dues o tres tonalitats diferents, que van del negre al castany.
  10. Tinc un rellotge digital i sempre vaig amb rellotge digital. Els de broques no m'agraden.

dimarts, 16 de gener del 2007

5 veritats i 5 mentides

Per aquí i per allà veig un meme en el que has de dir 5 veritats i 5 mentides sobre tu. I m'ha fet gràcia.

Avui vaig directament al gra, a posar les veritats i mentides. Només avisar que ho sento, però que m'ha quedat una mica repel.lent. Jo no sóc així de repel.lent... o sí...

Ah! I no penso dir quines són veritat i quines mentida, només diré que hi ha 5 veritats i 5 mentides, i que estic segura que les mentides no colen... però després de llegir-ne d'altra gent i veure que anava perdudíssima, doncs vés a saber! Potser fins i tot colen i tot, les mentides!


  1. Una de les persones a qui entreno ha guanyat un campionat de Catalunya.
  2. He sigut campiona en més de 20 competicions oficials.
  3. He participat en un mundial.
  4. Vaig passar la primera fase d'unes olimpiades d'aquestes que es feien pels alumnes de COU, i que diria que vaig participar a les fases prèvies de totes tres.
  5. Sóc la única persona de menys de 50 anys que ha fet el pregó de la festa major d'un poble en els últims 20 anys.
  6. Em van fer un test per calcular el quocient intel.lectual fa un temps i va donar que tenia 121.
  7. Tinc un vincle familiar (no massa llunyà) amb la família reial espanyola.
  8. Vaig anar a un institut on hi havia vuit línies, i les classes eren de 40 (no com ara). El dia que van sortir les notes de la selectivitat, jo tenia la nota per entrar a la universitat més alta de tot l'institut.
  9. He sigut sots-campiona d'Espanya.
  10. Mai he suspès un examen, comptant tots els exàmens de tot tipus que he fet.

dilluns, 15 de gener del 2007

I jo, abans, què feia?

Sembla mentida les preguntes que t'arriben a fer els nens. Per posar un exemple, la conversa que vam tenir amb la nineta el dia de Reis:

- Vine a casa, que els Reis han deixat una cosa per tu.
- Per mi?
- Sí, per tu.
- I per què l'han deixat a casa teva?
- Perquè s'han equivocat.
- I si són màgics i ho saben tot, per què s'han equivocat?
- Doncs perquè ho portaven tot en un sac, i com que vivim tan a prop, es deurien confondre.
- Però, si són màgics, no s'haurien d'equivocar. Per què es van equivocar?

I jo em pregunto: si ara que té 3 anys pregunta això... quan en tingui 5, què em preguntarà? Que quants mil.lisegons han de passar els Reis a cada casa per poder passar per totes?

Però no és de la nineta que volia parlar... i ja porto una extensió que ja donaria per un post. Volia parlar d'unes altres nenes. Estic amb elles i de cop una em fa una pregunta que m'he de pensar. Mentre penso, em diu:

- Per què fas això?

Me la miro i em pregunto què faig. I aleshores m'assenyala l'anell. Em miro l'anell i m'adono que realment estic jugant amb ell, però no poquet, sinó que hi estic jugant bastant.

I em ve a la memòria el dia que me'l vaig comprar. A vegades em sembla que sóc una mica massoca (una mica massa, vull dir). Va ser un dissabte de l'estiu passat a la tarda. Podria dir el dia exacte mirant el blog, però no penso anar-hi. Si algú té curiositat, diria que era el segon o el tercer post. Ma mare em va arrastrar a comprar roba i jo hi vaig anar, encara no sé per què. A canvi, vaig comprar-me un anell molt xul.lo. He de reconèixer que aquest anell... bé, no sé per què, però des de llavors l'he portat cada dia, fins avui.

Aquell dia vaig arribar a casa tota contenta. Vaig estar una estona amb ma mare i després vaig anar a mirar el mail. Vaig treure'm el rellotge i els anells com sempre que he d'escriure o em poso davant d'un ordenador. Als cinc minuts estava jugant amb l'anell, mirant com anava muntat. La veritat és que em sembla que em vaig equivocar de professió, m'hauria d'haver fet mecànic, que sempre em dedico a muntar i desmuntar coses i veure com funcionen...

Crec que des de llavors m'he dedicat a jugar amb l'anell. Perquè va ser una dir-me que estava jugant amb l'anell, que totes les altres van començar a dir-me que m'havien vist en tal ocasió o tal altra jugant amb l'anell.

Vaig pensar que em volien prendre el pèl. Fins que... fins que avui, enmig d'una conversa, m'he sorprès jugant amb l'anell.

I aleshores m'he preguntat: i jo, abans de jugar amb l'anell, què feia?

dissabte, 13 de gener del 2007

La Mary i l'Eulogio

Avui em tocava fer el dinar. Vaig cap a la cuina tota decidida fins que... em recordo de la meva mare ahir al vespre.

- Merda!
- Què passa?
- S'han acabat les cerilles.
(i a mi què que es diguin llumins... algú diu llumins?)
- Ah...

I allò que ahir no m'importava massa... avui, quan he anat a encendre el foc, s'ha tornat un problema.

He mirat al lloc on hi solen haver les cerilles i no hi eren. Ai... Però, de lluny, he vist una cosa groguenca, com un paper d'aquells que, de tan vells, s'han acabat tornant grocs. I m'hi he acostat, per veure què era.

Eren cerilles! No sé si encara n'hi ha, però jo feia moltíssim anys que no en veia. Però molts anys! Potser perquè com que no fumo i a casa sempre hi ha cerilles de les normals d'ara (de les que són de fusta, vull dir), tampoc m'he preocupat de si encara hi havien cerilles d'aquestes.

M'he trobat una cosa similar a això:



L'he tancat i hi he llegit "Enlace de Mary y Eulogio". No tinc ni idea de qui són la Mary i l'Eulogio. Just a sota hi havia la data del casament. Jo tenia 5 anys.

Segur que la Mary i l'Eulogio no s'haguessin pensat mai que 23 anys després del seu casament algú agafaria les cerilles aquelles que ells donaven amb tanta alegria (o no) i servirien per fer el dinar.

O potser sí, mai se sap.

dimecres, 10 de gener del 2007

El misteri dels untais

Als matins, quan arribo a la feina, sovint em trobo una sorpreseta. I és que no sé què passa a les nits al meu lloc de treball, que a vegades (massa sovint) quan arribo al matí, els fulls que he deixat a sobre la taula estan plens d'untais.

Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.

Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?

Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.

I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!

I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!

Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.

Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.

Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!

diumenge, 7 de gener del 2007

Som tots iguals, som tots diferents

Obro un paquet que porta el meu nom. Just obrir-lo, hi veig ninotets. Oh, no!, penso. Altre cop ninotets! Com si encara tingués 10 anys... El pitjor de tot és que prové d'algú que m'ha sentit queixar-me més d'una vegada (i de dues, i de tres) que no m'agraden els ninotets, i que estic fins als nassos que em regalin coses que tinguin o ninotets o animalons. L'últim cop que vaig portar a sobre alguna cosa amb ninotets o animalons va ser... a principis dels anys 90, que jo recordi. Estem al 2007... fa uns 15 anys, més o menys. I en aquella època m'ho posava perquè m'hi obligaven.

- Mira, són les * races del món.

Jo m'ho miro i veig que sí, que els ninotets són lleugerament diferents uns dels altres. I aleshores em pregunto: * races? Mai m'havia passat pel cap que n'hi haguessin exactament *. Les intento comptar, però tampoc sé quines he de triar: una persona del nord d'Europa és de la mateixa raça que jo? Però si separo, on és la diferència? Una persona rossa i d'ulls blaus és la mateixa raça que una de morena? I si és així, on m'he de col.locar jo? Amb els que tenen la pell tan blanca, com jo? O amb els que tenen la pell una mica més fosca i els cabells també més foscos?

Em miro el regal i hi intueixo un asiàtic. Però no sabria com dir-ne, de la raça. No tots els asiàtics són iguals. Aquest sembla xinès, però... potser no ho és.

Em miro els * ninotets, en rotllana, donant-se les mans. Preguntaria per què n'hi ha exactament *, però no ho faré. Sí, ja ho sé, la meva cultura és tan petita... m'ho han dit com si fos una cosa coneguda per tothom, però... no tenia ni idea que fossin exactament *. Però hi ha un familiar a casa. Un familiar que sempre em tracta d'idiota, d'inculta, i de moltes altres coses dolentes que comencen amb i (tot i que ara no se me n'acudeix cap més, deu ser que sóc immemoriosa... ai no, que se'n diu desmemoriada) i no li vull donar la satisfacció de tractar-me d'inculta una vegada més, deixant-me anar el nom de les * races. Així que en prenc nota mental i penso que el google ja em contestarà.

Però el google no em contesta. La wikipedia tampoc. Potser és que no sé buscar on he de buscar. Potser vaig perdre una bona oportunitat de dir-li alguna cosa de l'estil de: i els esquimals, què? A quina de les * races pertanyen? Perquè, la veritat, jo en veig moltes més que *.

Tot i així, què més dóna? Tots som diferents. Alguns més diferents que altres, però, per què hem de diferenciar-nos per quatre característiques diferents que tinguem uns i altres? Per què diferenciar-nos per l'exterior?

Amb aquest pensament arribo a la casa del dinar. No arribo sola, perquè em trobo algú a la porta. Jo porto roba normal. L'altra va vestida com per anar a una festa de gal.la. Me la miro i penso que jo no aniria així a un dinar familiar. És clar que jo no em posaria el que porta ella en ma vida. I, de totes formes, encara que m'ho posés, no seria res més que jo mateixa amb un vestit que no em quedaria gens bé, perquè... perquè jo mai he tingut aquest glamour, o el que sigui.

Entrem a la casa. A hores d'ara, un dia més tard, encara espero que em saludin. A ella sí que la van saludar, és clar. Li van dir com anava de maca i es van posar a parlar de roba i altres coses per l'estil, mentre em miraven amb despreci.

Penso en el meu regal. I penso que sí, que tots som iguals, però també som diferents. Per què no em mereixo ni que se'm digui hola, només perquè no porto un vestit que costa 5 vegades el que costa la roba que porto? Per què se m'ha de jutjar (a mi o a algú altre) per l'exterior? I quina importància té que jo porti uns pantalons i un jersei? Per què si jo vaig amb uns pantalons i un jersei no puc ser igual que algú que va amb un gran vestit? Perdó, un "gran vestit" no, que de gran no en tenia res, el vestit. Més aviat hauria de dir petit...

Callo. No dic res a la meva mare, perquè sé que sinó algú es discutirà. Poc després arriba una altra noia amb un altre vestit de gal.la. Em pregunto si és que s'ho van comprar per cel.lebrar el cap d'any i ara ho han d'amortitzar... També em pregunto què hi faig jo, enmig de la competició entre les dues noies d'entre 30 i 40 anys per ser la més maca de la festa. A mi que em deixin en pau. Que competeixin tot el que vulguin, però a mi que ningú em digui res per anar tal com sóc.

Decideixo quedar-me amb el regal. Tots som iguals, malgrat com siguem per fora. Tots som diferents, encara que semblem iguals.

Ha passat un dia i comento a ma mare l'incident. Se'm mira i diu: "ara ho entenc tot". A més d'ignorar-me, a sobre encara volien fer-me quedar malament. Sort que vaig tancar la boca a temps i només vaig explicar l'incident des de darrere d'una pantalla. Avui volien fer parlar a ma mare, saber si m'havia enfadat perquè m'haguessin ignorat. Però ma mare no sabia res, per sort.

Per sort s'han acabat les festes de Nadal. Per sort s'ha acabat el voler fer veure que tot és perfecte, quan en realitat està molt lluny de ser-ho. No, no vull ser políticament correcta. Si una persona no em dirigeix la paraula des de fa més d'un any, per què li he de somriure? El nostre aspecte, el com som, el que volguem aparentar... no farà que siguem persones diferents.

M'he quedat el regal. Cada cop que el porti a sobre, espero recordar que tots som iguals. I que tant li fa com siguem per fora, si ens donem les mans en rotllana. Metafòricament, és clar.

dissabte, 6 de gener del 2007

Demà hauria de ser dilluns

Sí, demà hauria de ser dilluns. Avui sembla diumenge. Estic farta de festes i festetes. Potser perquè aquest any és el que recordo, però no vull cap dinar familiar més i cap festa més fins d'aquí a mooooooolt de temps. Serà per això que els primers mesos de l'any tenen tan poques festes? Perquè ja tothom n'està fins als nassos?

Avui sembla diumenge. Diumenge a la tarda. Potser serà pel dinar familiar? El dinar de reis que fem cada any? Aquest any, però, tothom ha fugit per cames. Em podria posar irònica i comentar certs aspectes. Però no ho faré. Ni tan sols l'ironia, es mereix el dinar.

Potser és que estic cansada. Com puc estar tan cansada si només he fet que rebre nens que venien a buscar regals (i que estaven farts d'obrir paquets) i dinar? Sí, són les 7 del vespre i només he fet això.

Però demà ja hauria de ser dilluns. Hauria de sonar el despertador a primera hora del matí.

Ja estic farta de les festes!

divendres, 5 de gener del 2007

Amb ulls de nena

M'agrada mirar fotos del flickr. A vegades vaig a les fotos més interessants dels últims dies. N'hi ha que són molt bones. D'altres no em criden gens l'atenció. Però per aquelles que m'agraden, val la pena passar-s'hi de tant en tant.

I, de cop, el trobo. Allà està. El porquet. Un porquet com el que solia veure dibuixat a les pissarres. Tothom sabia qui els dibuixava. Sempre dibuixava porquets. I sempre els mateixos porquets.

Miro a qui pertany la foto i m'emporto una decepció. La foto és d'una noia suïssa.

Què se'n deu haver fet? El google (sant google) em diu quatre dades insubstancials. Bé, me'n diu més de quatre, però no les suficients com per satisfer la meva curiositat.


- Nena, munta els fanalets.
I la nena els munta.
- No funcionen.
- Com que no funcionen?
- Mira...
- Doncs jo els he pagat per bons...
- Ai...
- Ai què?
- Que hi van dues piles?
- Sí, és clar.
- És que només n'hi posava una...

- Mireu els fanalets!
- Què és això?
- Quin t'agrada més?
- Aquest!
- Veniu, veniu...
I els nens venen fins a la part més fosca de la casa. Allà obro els fanalets i veig com se'ls il.luminen els ulls.
- Jo vull, jo vull, jo vull!

Arribo en cotxe de treballar. Falta poquíssim perquè passin els reis. Ells ja corren pel carrer. Paro un moment el cotxe per obrir la porta del garatge. En un moment se m'omple el cotxe de nens.

Una maneta m'agafa la mà.
- I quan vindran?
- Ara, de seguida.

- Mira, mira, ja venen!
- On?
- Allà.
I mentre se'ls mira, algú em pica a l'esquena. Em giro.
- Mira!
I ella no es gira.
L'agafo i la giro. Els ulls li surten de les òrbites. Es queda mirant, sense fer res.
- Para la mà.
Segueix mirant. Li agafo la mà. Li donen els caramels. Segueix mirant sense fer res.
- Digues gràcies.
- Gràcies.
Apa, i ara els caramels a la butxaqueta.

Omplim la butxaqueta fins que ja no n'hi queben més.

Anem a donar la carta.
- Hi vas sola?
Els ulls encara no estan a lloc.
- Vols que t'hi acompanyi?
No em diu res, però m'agafa de la mà.

No sap obrir la bossa de caramels...
- M'ho obres, Lluna?

M'agradaria tornar a mirar el món amb els ulls d'aquesta nena, ni que fos per una nit.

M'agradaria no haver-me passat una estona mirant fotos del flickr, quan hi ha mil i una coses més interessants o necessàries per fer.

M'agradaria no trencar la promesa de com a màxim un post al dia... però ja fa dies que estic apurant moltíssim.

Però ja sóc gran, i l'únic que puc fer és intentar mirar amb ulls de nena, com aquesta nena. I mirar a veure si trobo alguna foto bona. Com aquesta. O com moltes d'altres. I oblidar-me de porquets, de promeses i d'altres tonteries.

Estimats Reis Mags...

Cada any us envio una carta demanant-vos coses. Però aquest any no sé si fer-ho. Perquè aquest any, el 2007, he sigut molt dolenta.

Sí, ja ho sé, només portem 4 dies i mig de 2007, però és que si ja he començat com he començat...

Per començar, el dia 1, a les 12, em trobava jo tan tranquil.la llegint. No crec en les festes de cap d'any, tot i que fa uns dies vaig llegir que només es queden a casa quatre iaios i quatre marginats. Jo no sóc iaia, així que... Doncs res, que estava a casa llegint i vaig sentir el telèfon. Quan vaig veure qui era, vaig tancar el llum sense fer massa fressa i vaig fer veure que estava dormint...

Després vaig rebre dos sms felicitant l'any nou i no en vaig contestar cap. L'any que ve no en rebré cap.

Un dia més tard, li vaig fotre un moc a un noi. Sí, d'acord, en d'altres situacions s'ho hagués merescut i no ho vaig fer, i aquest cop me la va posar "a huevo", però tampoc calia que anés jo a fotre-li el moc. Després em va saber greu. I suposo que el moc era considerable, quan em va demanar perdó i no l'havia sentit mai demanar perdó. Però, si em voleu fer un favor, contesteu-me el dubte: si cada cop que m'ha dit alguna cosa fora de lloc i jo he callat no ha demanat perdó, per què el dia que no fa res (i no va fer res, el pobre) i jo li foto un moc (quan vaig ser jo la que vaig fer una cosa mal feta) és ell el que em demana perdó?

Després del dia en què vaig fer veure que dormia, no he tornat a obrir el llibre. Malgrat prometre'm a mi mateixa fa un mes que volia menys vida virtual i llegir més... m'he passat aquests últims dies fins tard davant de l'ordenador, i no precisament treballant.

I ahir... Ahir al matí va sonar el telèfon de casa. Com que ja sabia qui era, vaig fer veure que no havia sentit com em quedava sola i no el vaig agafar, amb el meu típic "ja l'agafarà algú altre, total, tampoc és per mi". Més tard, ma mare em va demanar que no obrís la porta. I és que quan vius en un lloc on hi ha poca gent, veus de seguida quan ve un cotxe i saps si ve a casa teva o no. Així que, seguint ordres de la meva mare, vaig sentir el timbre i em vaig quedar ben quieta, no fos cas que fes algun tipus de fressa, esperant que qui havia trucat al timbre girés cua i marxés.

I el propòsit que em vaig fer a mitjans de desembre, tornant del pont... el vaig complir cada dia... fins el dia 1 de gener. Va ser arribar l'1 de gener i deixar de complir-lo. I jo em pregunto: no és el dia 1 de gener el dia de començar amb els bons propòsits, i no el dia de tirar-los per la borda?

Doncs res, que aquest any m'he portat molt malament, ja ho veieu. I això no ha fet més que començar. Així que no us demano res, aquest any. Perquè no m'ho mereixo. I perquè, bé, sé que vau anar a una llibreria i us vau gastar 100 euros en llibres per mi, i és molt més del que jo em mereixo. Així que res, no us demano res més, perquè ja tindré més del que m'he guanyat. Encara que, com molt bé sabeu vosaltres, i jo també, us limitareu a aquests 100 euros de llibres que no em mereixo i que no llegiré amb la rapidesa que voldria, perquè, no ens enganyem, estaré massa ocupada amb la meva vida virtual.

Tot i així, espero que també us fixeu en les coses bones. Ahir va trucar el meu nen. Sí, ja sé que no és meu ni res de tot això, i ja sé que això de "nen" ja comença a ser una mica desapropiat, però sempre serà el meu nen. Ara ja té 14 anys, crec. O 13, no n'estic segura. Encara recordo quan el vaig conèixer, ara fa 4 anys.

Trucava per demanar-me un favor. Ja me l'imagino, a casa seva, preguntant-li una cosa a la seva mare. I la seva mare, que no li sabia respondre, i que és amiga meva, dient-li que em truqués. I ell, ben vergonyós, dient que no. Fins que va acabar trucant.

I el favor me'l va fer ell a mi. Perquè em vaig sentir útil. Perquè el vaig fer riure. Perquè ho vaig saber resoldre al moment, sense problemes. Perquè les meves aficions, els meus llibres estranys i totes aquelles coses que fan que determinada gent em classifiqui com a bitxo raro van fer que, malgrat no haver sentit mai res semblant, pogués resoldre el dubte al moment, sense cap tipus de problema. Sense cap dubte.

I el nen va penjar telèfon content. I jo també vaig penjar el telèfon contenta. I, ja que hi sóc, porteu-me tots aquests llibres que us he demanat! I, per si de cas, miraré si trobo la pregunta que em va fer ahir el meu nen en algun dels llibres. Perquè segur que hi ha de ser.

dijous, 4 de gener del 2007

La profe de piano

Ahir vaig obrir una llibreta que sabia que feia temps que estava tancada, però no pensava que en fes tant. L'últim cop que hi vaig escriure alguna cosa va ser el novembre de 2005, i d'això fa molt de temps. El primer escrit era del 2003. Un parell o tres de pàgines i prou. Un llarg parèntesis. Després venia el 2005. Unes quantes pàgines més, unes 20 potser. I després silenci altre cop.

Vaig tornar a la part interessant del 2005 i vaig ser incapaç de continuar llegint. Tot i així, em va venir al cap la meva profe de piano.

Mai vaig ser bona alumna de música. Cantava massa fluix perquè em feia vergonya, i el piano... mai vaig voler tocar el piano, així que tampoc m'ho prenia massa seriosament. Recordo que, quan anava a classe, sempre tocava més lent del que havia de tocar. Sempre li deia a la profe que era perquè m'encallava en un lloc i així no m'encallava...

Però tant ella, com jo, com tot el veïnat sabia la verdadera raó per la que jo tocava massa lent: no estudiava prou. Només estudiava una miqueta i prou. Al principi, evitava el meu pare. Cada cop que obria el piano, ell s'asseia al sofà i em deia "venga, hazme un concierto", i es quedava allà, mirant com tocava, sense fer res més. Sempre li deia que marxés, que així no podia estudiar. Sempre se m'ha fet molt difícil treballar o estudiar si algú em veu. Però ell no marxava mai.

La cosa va empitjorar quan va aparèixer una nova veïna. La nova veïna també tocava el piano. Vivia a la porta del cantó de casa. Jo la sentia tocar, i ella a mi. Ella no estudiava mai. Almenys, mai que jo la sentís. Però era jo posar-me al piano i començar ella a tocar. I, és clar, com que sentia el piano com si fos a casa mateix, em desconcentrava i no podia seguir estudiant. Així que ho deixava.

Aleshores, per posar-me a estudiar, s'havien de complir tres condicions: que el meu pare no fos a casa, que la meva veïna no fos a casa seva i que en tingués ganes. I això es produia molt pocs cops. Així que estudiava un moment abans d'anar a classe (ja he dit que era molt mala alumna) i, és clar, quan arribava a classe no sabia fer res i havia d'anar a càmera lenta, perquè no sabia tocar el que havia de tocar.

Si vaig recordar a la profe de piano, és perquè ella sempre em deia el mateix. I tenia raó. No recordo exactament com ho deia, però deia una cosa similar a que no havia de tenir por d'equivocar-me: si tocava el que havia de tocar tal com ho havia de tocar, i m'equivocava en una nota, només m'hauria equivocat en una nota. Si, al contrari, anava més a poc a poc per no equivocar-me en aquell tros complicat, possiblement no m'equivocaria en aquell lloc, però ho hauria fet tot malament, i era millor equivocar-se en una nota que no pas equivocar-se en tota la peça.

Vaig rellegir la part més interessant del 2005. Em va costar, però ho vaig acabar fent.

I vaig descobrir que en aquella ocasió, com quan tocava el piano, vaig cometre exactament el mateix error. L'error de no haver estudiat més abans, però sobretot, l'error de no voler-me equivocar en un moment puntual, i per no equivocar-me en un moment puntual, em vaig equivocar en tota la peça.

Però, com un concertista, tens una possibilitat d'encertar i prou. Si toques i t'equivoques en una nota, possiblement ningú se n'adoni. Però si ho fas malament, qui estigui al públic no voldrà tornar-te a escoltar. En la majoria dels casos.

Tota la vida he tingut por d'equivocar-me. I per culpa de no voler equivocar-me, encara he fet errors més grossos.

Vaig tornar a obrir la llibreta. I em vaig prometre a mi mateixa que, si més no, ho intentaria. Que intentaria no tornar a tenir por d'equivocar-me i, per culpa d'això, fer errors encara més grossos. Els errors del passat són difícils d'arreglar, però poden ajudar a fer un millor futur.

I, qui sap, potser fins i tot torno a tocar el piano algun dia.

dimecres, 3 de gener del 2007

Descobriments

Encara recordo quan vaig descobrir el blog d'en Jordi. En aquella època em passava bastanta estona a catapings i clicava a tort i a dret. Fa temps que no ho faig. O no ho feia. Va arribar un moment en què vaig deixar de fer-ho, i no ho vaig trobar a faltar.

En Jordi havia anat amb mi a l'institut. Vam anar a la mateixa classe un any, tot i que no recordo quin dels anys va ser. Potser va ser a COU? No ho sé pas.

Suposo que ens haguessim ignorat tot el curs, si no hagués sigut perquè una noia que compartia autobús amb mi (i que no venia a la meva classe, ai quina pena!) només tenia ulls per ell. Aquella noia va passar-se 8 anys de col.legi i 3 anys d'institut ignorant-me... fins que vaig compartir classe amb en Jordi. Ja passen, aquestes coses. És clar que després la vaig ignorar jo a ella. Es passava el dia venint a la meva classe a dir-me coses. I jo, simplement, l'ignorava. De la mateixa manera que en Jordi l'ignorava a ella.

En Jordi tenia un nom comú, però un cognom no massa comú. Així que quan vaig veure un blog amb el seu nom, vaig tenir la seguretat que era ell. I després, pel que explicava, encara en vaig estar més segura.

El blog no m'agradava gens, com suposo que això tampoc agrada a molta gent. En Jordi mai em va caure bé i, no ens enganyem, jo a ell tampoc. Però el xafarderisme, la curiositat o el que sigui, van fer que m'enganxés a aquell blog, que ja fa molt de temps que va morir.

Aquests dies de treballar dur (buf, i no faré ni una quarta part del que pensava fer!) he tornat a entrar a catapings. Només una estona, per desconnectar, per veure coses noves. Sé que deixaré d'entrar-hi d'aquí a poc. Però, de mentres, xafardejo una mica.

Ahir vaig descobrir un altre blog. El blog d'una altra persona coneguda. Una altra! I, altre cop, el xafarderisme m'ha fet agafar-ne l'rss i sé que llegiré el que escrigui. Per variar, però, el blog d'aquesta persona coneguda m'ha agradat. Vull dir que fins ara, cada cop que havia trobat un blog de qui prèviament coneixia l'autor, o era un rotllo o era una exhibició de "sóc el millor" o... Però aquest no. M'agrada el que explica i com ho explica.

Tot i que hi ha una cosa que em crida l'atenció: què hi ha, més blogs de dones o d'homes? Donant un volt, mai hi he trobat que n'hi hagués més d'uns que dels altres. Potser m'equivoco, però. Tot i així, totes les persones que conec prèviament i que llavors trobo el seu blog són homes. Si més no, és curiós.

I ja m'he tornat a enrotllar de mala manera. Jo només volia parlar d'un descobriment que he fet avui. Segons sembla, ja fa temps que corre per aquí, però jo no l'havia vist mai. És clar, com que estic una mica fora de lloc. La veritat és que no sé com he arribat aquí, però no hagués esperat mai arribar-hi. Vaig començar essent una persona anònima, totalment anònima, i un conjunt de gent llegia el que escrivia. I ara... doncs ara tinc la impressió que gairebé tothom que es passa per aquí em coneix, sap qui sóc, i això em fa molta por. Moltíssima por. Se'm va passar pel cap tancar la paradeta i tornar a començar, totalment anònima. I continuo sense saber per què continuo aquí.

Me'n vaig de tema. M'ha enganxat el post sobre el vaixell de paper. És una llàstima que no s'hi puguin deixar comentaris. O potser jo no sé veure com deixar-los. Algun cop he pensat de tancar jo els comentaris, però com que sé que em fa molta ràbia entrar en un blog, voler deixar un comentari (i mira que en deixo pocs, jo, eh!) i no poder-ho fer, doncs no ho faig.

El vaixell el podria haver fet jo. No, aquest no el vaig fer jo. M'agrada fer figures de papiroflèxia, tot i que no en sé massa. Tenia un llibre de papiroflèxia. Era molt bo. Però una nena a qui feia classes me'l va demanar. "Te'l tornaré la setmana que ve", em va dir. D'això ja en fa 3 anys. Sé que no el tornaré a recuperar mai més, i em sap greu. Perquè m'agradava, aquell llibre. No sé què ho farà, que sempre que deixo un llibre no torna mai... i llavors el trobo a faltar. Com un llibre que vaig deixar fa cosa de 4 anys. Un llibre d'història, la història de la codificació. De tant en tant el fullejava, l'havia rellegit com 3 o 4 cops. I algú me'l va demanar. No l'he tornat a veure més. Sé que l'hauria de tornar a comprar, perquè aquesta persona ja fa molt que no l'he vist. Però em resisteixo a fer-ho.

I me n'he tornat a anar de tema. El blog en qüestió m'ha semblat molt interessant. Feia temps que no feia un descobriment així. Hi veig un tros de mi, malgrat que és diferent a mi. No ho sé, és difícil d'explicar. Tot i que, ho repeteixo, em sap greu no poder deixar-hi comentaris.

dimarts, 2 de gener del 2007

Test

M'encanta fer tests de personalitat. Tot i que després, quan surten els resultats... em faig un fart de riure, per què negar-ho?

Ahir en vaig fer un. Si algú vol veure els resultats....

No publicaria un post tan xorra si no m'hagués fet moltíssima gràcia una cosa. Resulta que sóc un 48% masculina (suposo que fins aquí, cap problema), però quan hi surt la feminitat... ai... només en sóc un 30%. Crec que aquí hi ha un problema: o amb el test, o amb mi, o amb la meva forma de contestar les preguntes...

També em crida l'atenció que sóc molt poc de tot. Segons això, el que sóc més és empàtica (gran sorpresa), però li segueix autoritària. Jo sóc autoritària??? Em sembla que el test no està bé... que el canviin ara mateix!!!

M'encanta la frase: "Relating to others so well, and understanding their emotions, leads you to trust people in general, even though you're somewhat shy and reserved at times." At times? Només at times?

En fi, una xorrada més, com qualsevol altra...

dilluns, 1 de gener del 2007

Any nou...

Ahir em vaig posar a fer el resum de l'any. Un resum molt curt (així m'agrada, que sàpiga resumir!) i molt dolent. Hi havia mesos en els que hi hauria d'haver posat molta més cosa, i en d'altres no hi hagués hagut de posar res.

Per primera vegada, en molt de temps (potser en tota la vida) vaig mig llegir el que havia escrit fa temps i no em van donar ganes de tirar-ho tot. No em reconeixia en la persona que escrivia tot allò, però almenys no tenia ganes d'esborrar-ho. I em va provocar algun somriure.

Tot i que no només somriures, em va provocar. Vaig començar a veure-hi coses que ja hauria d'haver superat, però que encara estan aquí. A vegades és difícil superar alguna cosa quan te la trobes davant teu cada dia, però suposo que has de tirar endavant, i pensar que no pots tornar enrere, i que no vas tenir allò, però segurament, i per no haver tingut allò, tindràs alguna altra cosa. Alguna cosa que potser serà millor, o potser no, però no ho pots saber. En qualsevol cas, segur que serà una cosa diferent.

Llegia i pensava en tots els errors que he fet. Molts errors. Errors que saben greu. Situacions en les que podria haver fet més i no ho vaig fer. Però no té cap sentit seguir pensant en els errors. S'ha de tractar d'arreglar-los, si es pot, i sinó, intentar no tornar-los a fer. Però com que no es pot tirar enrere, s'han d'acceptar, com s'accepten les coses bones. El problema és quan els errors fan mal a d'altres persones. En aquests casos, es pot demanar perdó, però sempre queda aquella cosa. Sé que aquest any (l'any passat) he fet moltes tonteries. Però moltes. Molts cops de ficar la pota, aquí i allà. I n'hi ha uns quants que em saben molt greu. Però suposo que tothom s'equivoca una vegada o una altra. I, de totes formes, ja estic pagant els meus errors amb allò que més mal em fa. I m'hi trobo sovint, per recordar-me els meus errors, una vegada i una altra.

Uns dies abans de Nadal algú de qui feia molt que no sentia res, va tornar a aparèixer. Em va dir que havia tingut un any molt dolent, i em va preguntar què tal el meu. I no vaig saber què contestar. Perquè... el meu any no va tenir cap novetat. Tot continuava com estava, cosa que em feia deprimir una mica. Et fas il.lusions, penses que aquest any faràs això i allò altre... i quan arriba el final d'any, veus que estàs allà on estaves.

Però no vull veure les coses així. Al cap i a la fi, si continuo allà on estava, vol dir que no he millorat, però tampoc he empitjorat molt. Bé, una mica sí que he empitjorat, perquè ha passat un any i segueixo allà mateix. Però es tracta de mirar les coses bones. No m'han detectat cap malatia. Tinc una feina, i a més, m'encanta aquesta feina. Tinc un lloc on viure (encara que no sigui "casa meva", tot i ser-ho). Puc estar aquí, escrivint això. I altres petites coses.

I sí, la forma més exacta de descriure la meva vida personal és "un complet desastre", que augmenta any rere any. O sigui, que any rere any, el desastre és més gran. Però, com em va dir un dia algú, "tens una vida interior molt gran", que no és cap consol, però almenys és alguna cosa. Una vida interior i una vida virtual. Això significa que el meu exterior...

En fi, intentaré prendre-m'ho de la forma més optimista possible. Almenys jo, avui, no tinc gens ni mica de ressaca (mare meva, que dolenta que sóc...), un aparatet diu que he fet 5328 passos en 40 minuts aquest matí (ja sé que no és gaire, però és més que res) i em sento bé per dins i per fora, encara que el meu exterior...