Ja tenim una edat...

Avui no hi havia d'haver post. D'una banda, no tinc ganes de parlar de festes familiars. Per què he hagut d'acabar en un dinar de 3 hores i mitja entre les 3 dones que em cauen pitjor de tota la família? He sentit més tonteries avui en 3 hores que en els últims 3 anys. I he vist córrer més ganivets d'esquena a esquena que, potser, tot el que porto de vida. Jo, per sort, m'he mantingut callada, observant, i guardant determinada informació pel dia que els ganivets m'apuntin a mi...

Tampoc vull parlar de demà. Parlar de demà abans de demà ha de portar mala sort. Per força.

I tampoc vull parlar d'ahir. Però no perquè sigui dolent.

Així que estava jo sense post fins que els comentaris de la Laia, sobre que podia somiar el que volia, m'han recordat una cançó molt antiga. Bé, potser no tant, però a mi em porta al cole. I d'això ja fa... més de vint anys?



M'ha fet molta gràcia veure aquest vídeo. Quines pintes!!! Però també m'ha fet molta gràcia veure que jo podia cantar tota la cançó, d'una punta a l'altra, sense dubtar en una sola paraula. Bufa! I això que feia anys que no sentia aquesta cançó! Segurament va ser un gran èxit al cole i la deuria cantar tothom i per això em va quedar gravada. Però ha sigut veure escrit això de que es poden dominar els somnis i aparèixer la cançó al meu cap. I ara, com me la trec de sobre?

També m'han fet gràcia altres coses. Una m'ha recordat a demà (jaja! Com no!) I ara estic molt encuriosida, perquè és massa casualitat. I si...? Però, és clar, si pregunto això, em tractaran de friki total, i al cap i a la fi, no ve a cuento. Però m'ha fet molta gràcia.

Apa, torno a escoltar la cançó. Ja que se m'ha enganxat, almenys que escolti quan canten ells!

Soledat

Mmm... Avui no hi sóc... Però, segurament, a l'hora a la que es publiqui aquest post, estaré fent una cosa relacionada amb el post, així que...

Em queixo quan he d'estar massa temps sola. No m'agrada. Però...

Però he descobert que necessito estar sola. Necessito una estoneta amb la radio o amb l'mp3 i que ningú em digui res.

Necessito algun moment:

- Sola al cotxe, conduint, amb la radio.
- Sola pel carrer, amb l'mp3, caminant amb o sense rumb, sense tenir res al cap.
- Mitja horeta amb un llibre, llegint alguna història que em porti a algun món que no existeix i no pot existir, on el meu cap crea imatges.

Una estoneta de pau, de soledat. Una estoneta on ningú digui res en una bona estona.

Ara hauré d'anar a dinar. No m'esperen. Hauré de baixar, a veure si trobo algú per anar a dinar. És que... és que m'agrada la soledat, però no vull dinar sola. Contradictòria com jo mateixa.

Després de dinar intentaré escapar-me a caminar una estona per la platja. És curiós, la platja només m'agrada a l'hivern...

Tarannà

Aquest matí, quan he arribat a la feina, el primer que he fet ha sigut mirar el mail, com sempre. I allà m'hi esperava una sorpresa...

Des del dia, ja fa uns quants anys, que em vaig descuidar de l'aniversari d'una noia, no perquè no sabés quin dia era, sinó perquè no sabia a quin dia vivia, quan és l'aniversari d'algú important a la meva vida, rebo un mail.

El problema és que, quan la gent deixa de ser important, o quan es perd el contacte, les persones continuen estant a la llista, i els mails segueixen arribant. Que, precisament, és el que ha passat avui.

Se m'ha passat pel cap fer veure que no he vist el mail. Se m'ha passat pel cap esborrar l'entrada a l'agenda, de forma que no em torni a avisar més. Però...

Però no he pogut. Ja fa temps que no parlem. I no es tracta ara d'explicar el que va passar. Ja fa mesos que va fer malbé unes coses que m'havien costat feina de fer. I sense avisar. Ja fa mesos d'aquell dia, on sé que li vaig dir alguna cosa que no li hauria d'haver dit, però s'havia anat allunyant, fins que va trencar l'últim vincle que tenia amb mi, de la pitjor forma possible. Li vaig dir com fer-ho sense carregar-s'ho, però costava una mica més d'esforç que no fer-ho malbé tot. Tampoc no massa.

Sé que no hauria d'haver dit res. Però no ho he pogut evitar. No m'hi he explaiat massa, però alguna cosa a dintre meu m'ha fet posar-m'hi en contacte per desitjar-li un bon aniversari. I sé que no contestarà. No espero cap resposta. Més que res, perquè sé que si hi ha alguna resposta, serà una resposta que no voldré, perquè no serà amable, sinó tot el contrari.

Però el meu tarannà és així. No ho he pogut evitar. Si no ho hagués fet, em sentiria fatal amb mi mateixa per no haver-ho fet, ho havia de fer per sentir-me bé amb mi mateixa. I, ara que ho escric, veig que és una raó molt egoista per felicitar algú... Una altra cosa seria si no ho hagués vist, si el mail no m'ho hagués recordat. Però un cop recordat, no he pogut fer res més.

I m'he posat a pensar en el tarannà. Ahir vaig llegir un post. Volia deixar un comentari, però no tenia ganes d'anar per altres llocs portant la contrària. I ara ho escric aquí, que no sé pas què és pitjor. Però, no ho sé, ho vaig llegir i em vaig sentir malament, com si fes les coses malament. No ho era, però podria haver sigut una crítica a mi. Però no, no em penso sentir malament per ser així, el meu tarannà és així, i si jo sóc feliç així...

No puc evitar ser lletera. Està en el meu tarannà. No puc evitar pensar en el futur. No puc evitar fer-me il.lusions. No puc evitar veure una cosa i començar a fer volar la imaginació. M'agrada fer volar la imaginació. M'agrada pensar en un futur, que d'alguna manera és millor, o pitjor, però m'agrada pensar en el futur. Potser hauria de pensar més en el present i no en el futur, però no ho puc evitar.

La fàbula aquesta de la lletera és això, una fàbula. O un conte. Amb un ensenyament final: no facis volar la imaginació, perquè llavors cauràs. Cauré?

Doncs si caic, em tornaré a aixecar. Com si fos la primera vegada...

Tota la vida he pensat en el futur. Tota la vida he somiat. I sé que, si somio, és que tot va bé. Si tinc una raó per somiar, si tinc alguna raó per pensar en un futur, tot va bé.

El dia que deixi de somiar, el dia que deixi de somiar en el futur, aquell dia ja em podré morir. Em podré morir perquè no tindré cap raó, ni real ni imaginària, per tirar endavant. I, encara que visqui, seré com una morta vivent, sense rumb.

Els somnis poden ser coses molt petites. O molt grans. Però, d'una manera o una altra, tinc tarannà de lletera. Encara que estigui mal vist. Això m'és igual. Jo no vull renunciar als somnis.

Deu ser el meu tarannà.

Allegro? No, Allegro no, Prestissimo!

Pensava començar a viure la vida en Allegro, però poquet a poquet. Sí, ja sé que això és una contradicció, però ja vaig dir que l'Allegro no tenia res a veure amb fer les coses ràpid, només era una forma d'expressar-me.

Aquest cap de setmana pensava tenir una oportunitat, i pensava aprofitar-la. Introduir l'Allegro a la meva vida mica en mica.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que a partir de demà la meva vida estarà plena d'Allegros...

Resumeixo:

Dijous. Ai, dijous! Sé que m'ho podria prendre Lento. Lentíssimo. Però no, n'estic farta, he d'agafar el toro per les banyes. Per més que ara sàpiga que em costarà. Però sí, ho he de fer. Demà. Sé que em costarà. Sé que em voldré tirar enrere i amagar el cap a sota l'ala. Però ho faré. Segur. De fet, ja he dit que sí. Així que no em queda més remei. Començarà l'Allegro.

Divendres. Ai, divendres! Divendres sortiré de casa abans de les 7 del matí, i dubto que hi torni abans de les 2 de la matinada. Pel camí, tinc un parell d'Allegros. I tant que sí! De fet, un dels dos era el primer Allegro que em va venir al cap. Ara no em puc tirar enrere, no?

Dissabte. Dissabte no tinc gaires opcions per Allegros. Què dic, que no tinc gaires opcions? Dissabte he de ser molt valenta. Tinc una mega-festa familiar, amb una part de família que... millor ho deixo en punts suspensius. Fa anys que critiquen amb mala llet tot el que faig. I jo abaixo el cap, i faig veure que sóc tonta. Però... i si aixeco el cap i deixo anar comentaris? Total, com que sóc tonta, puc deixar anar comentaris sense voler, d'aquells amb doble sentit... Seré capaç de fer-ho? I, el que sembla més complicat: seré capaç de fer-ho fent cara de bona nena?

Diumenge. Ai, diumenge! Diumenge ha de ser un dia per molts Allegros. Un dia per aixecar-me amb un somriure a la boca i no perdre'l fins a l'hora d'anar a dormir...

I, tant d'Allegro... crec que no és Allegro, no. És Prestissimo!!!

Dormir

Ve d'aquí... de fa uns mesos... En falten cinc... És que avui no tinc post... Almenys no un que vulgui escriure...

Ho prometo. Ahir no vaig tornar tard. Vale, eren gairebé les 11. Ella ja dormia. Volia llegir, però em feia cosa.

Aquest matí, a les 8, ella seguia dormint. Com es pot dormir tant?

Tinc mal de cap. La foscor? No!

He anat a esmorzar. Ahir gairebé no vaig sopar. I comptant amb què havia fet un desgast gran...

No, el problema és la falta de silenci.

Un ventilador que es sent tota la nit, jo que estic acostumada a dormir sense fresses.

La tele tot el dia. Teletienda (si és que encara es diu així). I molt alta. Per sobre del llindar acceptable.

I ella. Ella parlant tot el dia. Tapant la fressa de la tele i el ventilador. Si és que encara li hauré de donar les gràcies i tot! Per què em fa tant de mal el cap? Per què no tinc una mica de silenci? No tindré temps, però si en tinc... aniré a donar un volt a la platja. Jo, l'mp3 i ningú més.

Posant ordre a la foscor

Demà me'n penediré. M'havia portat feina per fer, però he estat classificant peces del puzzle. La meva idea, malgrat sé que així és més difícil, és començar fent tota la part "difícil". Tota la part fosca. Perquè a tothom li passa el mateix: si primer faig la part "fàcil", el dibuix, fer la part fosca serà molt més difícil. Perquè me'n cansaré. Així que he decidit començar per la part fosca.

Al principi volia posar totes les peces fosques al mig del puzzle, i després anar-les posant a lloc. Però molt aviat ja he vist que no podria. Al final he acabat fent dos pisos, però tot i així...



Veient el puzzle m'he posat a pensar en l'ordre. Sembla mentida que totes aquestes peces, més les que han quedat a la capsa, puguin quebre sense ficar-se les unes sobre les altres a dintre el marc. El que arriba a fer l'ordre!

És clar que, per què vull enganyar a ningú? A dintre la capsa, on hi havia les peces clares, n'hi han quedat molt poques...



Així que m'he posat a la feina. He fet muntanyetes. He apilat muntanyetes de "problemes" de diferents tons de verd. Una muntanyeta aquí, una altra allà...

I he començat amb els trossos de muntanyeta que tenien alguna "taca" per on atacar-los. Aquells que era més senzill atacar, tot i agafar-los de la muntanyeta grossa.

A partir d'aquí, em dedidaré a resoldre muntanyetes. He començat per les fàcils de les fosques, després continuaré pels verds, després els verds marronosos, després els negres... i aniré posant ordre a la foscor.

Ni me n'adonaré, que ja hauré posat ordre a tota la foscor. I llavors ja només em quedarà la part fàcil. La lluminosa. La que a tothom li agrada fer. La que acabarà el puzzle.

Hi ha algú que encara es pensi que parlo de puzzles?

Per si de cas, aquí hi ha les muntanyetes, i un petit tros de dibuix... Ara ja es comença a veure una mica el que serà. Les parts enganxades estan més o menys on els toca. I, a partir d'aquí, a resoldre muntanyetes!



I, un cop arribat aquí, m'agradaria demanar perdó. Torno a obrir els comentaris, almenys a partir d'aquí. Ara mateix em sento forta. Molt forta. Gràcies a tres persones que, a la seva manera, m'han ajudat. Bé, han ajudat a la Llum, però hi ha la ***** a darrere, i aquesta us ho agraeix profundament. Crec que ara sóc capaç d'escoltar qualsevol crítica. Sóc capaç d'escoltar qualsevol comentari irònic. I sóc capaç de tirar-me moltes coses a l'esquena.

Crec que aquests dies he descobert moltes coses de gent que m'envolta. I totes bones. Moltes gràcies!

Tot i que... ara mateix necessito demanar perdó a algú més. Allà vaig! Aquestes són les muntanyetes fàcils. Després vindran les difícils. I, algun dia, les de la capsa.

I tot a ritme d'Allegro, naturalment! Ja només queden cinc dies perquè torni a ser cap de setmana! I, com que el cap de setmana que ve no hi haurà dissabte... faré que hi hagi divendres! Perquè suposo que he de ser conseqüent amb les meves paraules, no? :-D

De veritat creus que sóc idiota?

No és una bona idea anar-se'n a dormir enfadat. Bé, enfadat no, però potser dolgut. O alguna cosa per l'estil. Però m'alegro d'haver-ho fet.

Ahir al vespre, a les tantes, si no m'hagués obligat a apagar l'ordenador i anar-me'n a llegir, hagués acabat aquí, fent un post que després em pendediria d'haver fet.

Aquest matí, si no m'hagués dit que tranquil.la, que tenia una feina relaxant a fer, suposo que hagués acabat igual. Potser no tant com ahir al vespre, però bastant. Així que me n'he anat a la taula i he aconseguit fer això (com amb les fotos d'ahir, clicant a sobre la foto es veu més gran, i millor):



Exacte. Com sempre, m'he deixat alguna peça del marc entre totes les altres. Concretament, una de cada cantó de marc, de forma que no tinc cap tros de marc ben fet... Sí, és un puzzle petit. Només 1000 peces. Però és que aquest el volia emmarcar i... i bé, un mega-puzzle no es pot emmarcar! El puzzle fa 25x40 peces. I jo, ara mateix, en tinc 24 d'alçada a les dues bandes, i 39 d'amplada. Comptant que ahir vaig separar les peces molt ràpid perquè se'm feia fosc, trobo que només deixar-me'n 4 tampoc està tan malament, i això que sempre me'n deixo...

Veus? Parlo del puzzle i ja no tinc la meva part irònica-mala llet. Bé, això i que he rebut un mail que m'ha fet molta il.lusió!

Però ho he de fer. Perquè sinó el post em perseguirà, i val més que ho faci ara, que no pas algun dia que estigui de mala llet...

Una de les coses que més ràbia em fan és que la gent es cregui que sóc idiota. I no dic que no ho sigui. Que faci veure que ho sóc en determinades situacions per evitar discusions, no vol dir que no ho vegi. Simplement vol dir que ho veig, m'ho apunto, però no tinc ganes de discutir. No, normalment no tinc ganes de discutir-me amb ningú. Però, és clar, si veig una cosa, la torno a veure, la torno a veure...

Em vaig adonar d'una cosa fa molt temps. Molt abans de que creguessis que jo me n'havia adonat. Molt abans. Vaig tenir un flash? Segurament. I vaig odiar el flash, perquè sempre em posa en compromisos...

Durant un temps vaig anar veient coses que em confirmaven el flash. Però no deia res. Si algú vol mantenir una cosa en secret, no seré jo qui li vagi a preguntar.

Però un dia et vas adonar que jo ho sabia. Aquell dia em vas dir una cosa, que al moment vaig saber que era una mentida. Era una mentida, perquè jo recordava una cosa que no recordaves haver-me dit. Una mentida que m'havies dit fa temps perquè jo no pogués deduir el que amagaves. No em va saber greu. Tu volies amagar una cosa i... i bé, no seré jo la que digui que no ha dit mai cap mentida, sobretot a l'hora d'amagar alguna cosa que no vull que es sàpiga.

El que em va saber greu va ser que, a més de negar-me el que era clar, et vas enfadar amb mi. No, no em va saber greu que t'enfadessis amb mi. Em va saber greu que tiressis a matar.

Durant un temps curt, vaig començar a veure coses rares. Com aquella mentida que em vas dir un dia per evitar que arribés a certes conclusions. Van durar poquet. Fins que et devies pensar que jo ja no em creia el flash. Però me'l seguia creient.

El temps va posar les coses al seu lloc. I cada poc vaig tenint indicis a favor del meu flash. A part d'aquells tres o quatre indicis en contra, tota la resta ha anat donant-me la raó.

El que no saps és que, cada cop que he vist un indici d'aquests, a dintre meu he anat generant una aversió més gran en contra teva. Potser estic malament del cap, ho sé. I no és la qüestió de que no m'ho volguessis dir. És la qüestió de que carreguessis contra mi quan vas veure que ho havia descobert.

No ho sap ningú. Només jo. I tampoc ho penso dir a ningú. A vegades penso que, després de tot plegat, ho hauria de dir. Però sé que només faria mal, i no vull obrir la caixa dels trons. En silenci estic molt bé. Observant, fent-me la idiota, com sempre.

Però allò d'ahir ja va ser la gota que va fer vessar el vas. Ara no podries dir en cap circumstància que m'equivoco. És impossible. No em puc creure que segueixis pensant que sóc idiota i que sóc incapaç de sumar 2 i 2.

Però, saps què? No vull saber la veritat. No vull que em diguis que tinc raó. No després de tant de temps. Prefereixo pensar que són paranoies meves a pensar que et penses que sóc idiota del tot. Prefereixo pensar que estic malament del cap a pensar que algú que es diu amic pot enganyar d'aquesta manera. Prefereixo pensar que els amics, tot i dir alguna que altra mentida, no són així.

Tampoc vull que em juris i em perjuris que és mentida. Si ho fas, només aconseguiràs que jo m'enfadi més.

Perquè sí. Potser sóc idiota. Segurament ho sigui. Però quan algú es creu que sóc bastant més idiota del que realment sóc, m'enfado. És una de les coses que em fan enfadar més en aquest món.