dilluns, 30 d’abril del 2007

Test

Avui és dilluns (uau, he fet un gran descobriment!)

Demà és dimarts, però és festa (segon descobriment del dia!)

Avui és un dia molt susceptible de fer pont. O, almenys, no és un dia en què hagi d'anar a treballar.

Així que:

a) He quedat amb un grup d'amics i ens n'anirem a algun lloc a fer alguna cosa.
b) Escric des de l'estranger, des d'on estic passant unes mini-vacances de quatre dies.
c) M'he aixecat, he anat a córrer, i ara em disposo a treballar. Treballar des de casa, amb un xàndal i amb tranquil.litat, però treballar igualment.
d) M'he aixecat amb un mal de coll horrible, amb ganes de vomitar, sóc incapaç d'ingerir cap tipus d'aliment, i a sobre m'acabo d'assabentar que avui vindrà a fer una visita la part de família que més m'agrada (òbviament, volia dir que MENYS m'agrada), que es presentaran aquí a mig matí i marxaran quan el sol ja s'hagi post (moment en què podrà sortir la Lluna).

Una piruleta a qui l'encerti! Però l'haureu de venir a buscar, que sinó hauria de fer molts de quilòmetres! Teniu el que queda de mes per venir-la a cobrar :-)

diumenge, 29 d’abril del 2007

Paraules

L'altre dia, sortint del gimnàs, mentre la meva cara encara estava vermella, vaig sortir a fora al carrer i roinejava. Em queia l'aigua per sobre, estava fresqueta, i allò era com estar al cel. M'encanta el verb roinejar, i m'encanta que roinegi, tot i que no sempre en dic roinejar. La versió castellana que jo sempre he conegut també m'agrada molt. No és el verb, sinó la pluja en sí. Se'n diu orbayu. Que no s'escriu així (almenys jo no ho escriuria així), però es pronuncia així. Que ningú es perdi l'entrada de la uikipedia (sí, no m'he equivocat de lletra), que no té desperdici (i no me n'estic enfotent, eh, que jo sé parlar així!)

Però hi ha més paraules que m'agraden. Per exemple, el verb pul·lular. Sí, és molt maco, això de pul·lular :-) O el verb llucar. Sempre es pot llucar mentre pul·lules un dia que roineja. Jaja! Encara conservo la capacitat d'escriure frases curtes amb un parell o tres de paraules donades...

És clar que també hi podria afegir un brunyol pel mig (a què esperen a posar-lo al diccionari? I aleshores estaria llucant i menjant-me un brunyol, mentre pul·lulo un dia que roineja.

Tot i que... també puc llucar i endrapar un brunyol, mentre pul·lulo un dia que roineja.

I segurament, el millor que puc fer és finir el post, que ja començo a desvariejar.

Camí de...

Surto de casa i agafo la carretera de Palamós, dita així perquè curiosament arriba fins a Palamós. M'espera una estoneta de carretera, però no tanta com la setmana que ve. La setmana que ve sortiré de casa i aniré a agafar l'eix, i el recorreré d'una punta a l'altra.

Penso amb l'eix, i em recordo d'un acudit:
- Quina és la carretera més llarga del món?
- L'Eix transversal, perquè et porta de Lleida a la Luna.
Òbviament, no hi ha cap relació entre la Luna i el meu nom. És pura coincidència!

Quan fa un quart d'hora que he sortit de casa, passo per davant de casa de l'avi. Se la va vendre ara deu fer uns 10 anys. Quan l'ensenyo a algú, tothom es queda amb la boca oberta i em diu el mateix: "Aquesta casa era del teu avi?" Sí, era del meu avi. Sí, és una casa molt gran. Sí, té molt de terreny. Sí, està molt ben situada. Però sí, l'avi la va vendre fa deu anys per una quantitat que ara no serviria per comprar un pis de 30 metres quadrats a Vila-roja. En aquell moment eren cèntims, però ara... ara és res. He vist places de garatge més cares que el que ens van donar per la casa.

Començo a pensar que ja s'ha de ser idiota (o tenir molta mala sort) per vendre una gran casa, en un lloc immillorable, i un pis, també bo, just en el moment en què el preu de la vivenda va començar a pujar. D'haver-los conservat, jo ara tindria una casa valorada com a mínim en 100 milions de pessetes i un pis valorat (pels preus que es venen els seus similars) en 40 o 50 milions de pessetes.

I, és clar, jo ja fa temps que no vull comprar-me res, perquè si a sobre de vendre barat, llavors compro car i els preus tornen a baixar, em sentiré tan idiota... Perquè estic convençuda que els preus baixaran, però... De les ventes de les dues coses en vam treure uns 20 milions, que van servir per acabar de fer la casa on visc, però... vam canviar dues vivendes per mitja?

Prefereixo més no seguir-hi pensant. Continuo el meu camí per la carretera de Palamós. I penso en la meva família. És complicat ser la part "pobra" d'una família "rica". I no em puc queixar de res, perquè com em deia algú ahir, "tu no et queixis, que la casa on vius un dia serà teva". Però no és això, que jo no vull viure tota la vida a casa. I tampoc vull fer fora els meus pares. El problema és que la casa està massa a prop de la família de ma mare, el meu pare està una mica fart de sogres i cunyats, i ja em diu que si he de marxar de lloguer, que com que la casa serà per mi, que ja marxaran ells i em deixaran a mi amb la casa... Però com puc fer jo fora als meus pares de casa seva? Vull dir que no vull idees, que jo no tinc dret a fer-los fora de casa.

Penso en la meva família. Per una banda, tinc la maledicció del fill petit. O sigui, que els meus avantpassats són tots el fill petit d'una família amb moltes possessions. I això vol dir que el fill petit es queda amb la casa més petita, o el que sigui, però el que ningú vol. Estic farta de veure les cases dels meus cosins. Ells, que tenen no sé quantes cases i no sé quants pisos aquí i allà, i que no volen anar-hi a viure perquè són "vells". Però no són vells. Jo hi aniria a viure sense cap problema.

I per l'altra part... Una part de la família és descendent d'una mare soltera. Una mare soltera que va tenir una filla que tothom sabia qui era el pare. Un home ric, de qui la filla era la seva imatge. Un home ric, que mentre va viure va procurar que a la nena no li faltés gaire de res, però que en morir va deixar una mare i una nena soles, mentre els seus fills legítims es quedaven tots els diners. Cosa totalment normal, de totes formes. La gent va créixer i tothom sabia que eren família, i anys més tard, els cosins es tractaven de cosins, sense ser-ho oficialment. Ara tinc una cosina, que no és cosina meva, però que sí que ho és, que és famosa. Fins i tot jo, que no conec als famosos, la conec. És impossible que hi hagi algú en aquest país que no la conegui o n'hagi sentit a parlar...

I l'altra part... Doncs em recordo d'un cosí del meu pare. I m'adono que també és famós. Dubto que ningú d'aquí li hagi vist la cara, però tothom ha sentit les seves paraules. En boca d'un altre, això sí. Però les seves paraules, al cap i a la fi. I em pregunto si ara haurà de preparar els discursos electorals. Està al servei d'un polític important, que no es diu Rajoy, ni Acebes, ni Zaplana, ni Aguirre, ni Gallardón, però que és d'aquesta òrbita. El problema és que la seva ideologia és anti-aquest partit. La persona que el mana és d'aquest partit i li ha d'escriure el que ha de dir. El proper cop que el vegi li preguntaré si li ha d'escriure també els discursos electorals, perquè ha de ser dur...

I no me n'adono i ja he arribat al meu destí. A vegades és pesat agafar el cotxe i anar sola fins on sigui. Aquest cop encara ha sigut lleu. El viatge de la setmana que ve, de la Luna a Lleida i de la Lleida a la Luna serà bastant més llarg... i pesat.

dissabte, 28 d’abril del 2007

Fàcil

Vaig pel carrer i de cop em trobo algú conegut que em passa pel costat.

Jo, com sempre, saludo i somric.

I aleshores veig com li canvia la cara i es posa a somriure. No sé si no esperava que no saludés, o què.

M'adono que li ha canviat la cara, que abans de dir-li hola tenia cara trista, i llavors se'n va amb un somriure a la cara.

És tan fàcil fer somriure algú...

divendres, 27 d’abril del 2007

El nen, la mare i el venedor de l'Once

Vaig pel carrer i em trobo un nen petit, d'aproximadament un any i mig. Està a sobre d'un esglaó, mirant com baixar. Però l'esglaó és massa alt i no pot baixar.

Miro al voltant. Ningú està pendent del nen, i això que està a dos metres d'un carrer molt transitat, en el que els cotxes van bastant ràpid.

I aleshores veig una paradeta d'aquestes de l'Once, i una dona amb el cap gairebé a dintre, que està fent no sé què. Té un cotxet al cantó, però al cotxet no hi ha cap nen.

El nen, quan veu que miro cap allà, assenyala i diu: "Mama!"

El veig que continua volent baixar, però no pot. Li dic que l'ajudo, i li intento donar la mà, però el nen fa un gest com de que ja pot tot sol, que no cal que l'ajudi.

Mentrestant, la mare continua fent el que estigui fent, amb el venedor de l'Once, sense fer ni cas al nen.

El nen veu que no pot baixar, així que li dic que l'ajudo. L'agafo a coll i el baixo. Acte seguit, el nen torna a pujar i estira els braços perquè el torni a baixar. Sembla que li ha agradat, això que el baixés d'allà.

La mare continua sense fer ni cas al nen.

Passa una noia amb un gos, i el nen l'assenyala i em diu: "Guau!" I jo li contesto: "Sí, és un gos." El nen riu, i la mare no es gira.

Al final me'n vaig. He estat una estoneta jugant amb el nen, però em sento malament. Jo no he fet res mal fet, però igual sa mare, quan em veu jugar amb el nen, s'ho pren malament. Perquè no és normal que una completa desconeguda es posi a jugar amb el teu fill.

Però em queda una cosa a dins. I si jo fos una persona a qui se li haguessin creuat els cables i m'hagués emportat el nen? Vull dir que jo no ho faria, però... la mare se n'hagués adonat? Hagués tret el cap de la parada del venedor de l'Once?

O, el que és pitjor, i si el nen hagués anat cap a la carretera, en comptes d'anar cap a l'esglaó? O si al nen li dóna per marxar?

dijous, 26 d’abril del 2007

Muntanyes russes

L'altre dia en parlava amb una amiga, d'això de les muntanyes russes. És bastant empipador. Un dia estàs eufòrica, i al dia següent tot va malament. Fins i tot pot canviar del matí al vespre. I sí, d'acord, jo tendeixo a tenir més dies dolents que bons, almenys últimament (i per últimament em refereixo als últims dos o tres anys), però és que, coi, ja podria ser tot una mica més homogeni. És que ni jo mateixa sé com m'he de tractar, perquè ja no sé quan estic a dalt i quan estic a baix! D'acord, d'acord, no és ben bé això, però gairebé.

De cop estic molt bé, passo un gran dia, però... passa alguna cosa, que segurament sigui una xorrada, i pam, ja he tornat a caure. I al revés. A vegades sembla que estigui en un pou, que no en puc sortir (tot imaginacions meves) i, de cop, ja torno a estar a dalt, ben contenta.

Però no, avui no tocaven altibaixos, segons la teoria de la meva amiga. I segons la meva (que bàsicament és la mateixa que la seva), tampoc.

Dec estar enganxada a això de córrer... Ja passa, ja, que a la que t'acostumes a fer esport, el dia que no en fas, la moral està més baixa. Tot i que... avui no n'he fet perquè he sigut massa mandrosa i al matí no he aconseguit aixecar-me. Bé, que sí que m'he aixecat, però no a l'hora que tocava, sinó que una bona estona més tard.

Malgrat tot, he agafat i he dit que avui havia de ser un bon dia. I m'he posat una samarreta especial (mare meva, que n'arribo a ser, de superficial!) De fet, no és que la samarreta sigui especial, és que me la vaig posar un dia que recordo, i la samarreta em recorda el dia. El problema és que me l'he posat tantes vegades que ja està tan gastada que aviat transparentarà i tot. I llavors m'he posat a pensar que ja no m'hauria de recordar d'aquell dia i... ja tornava a estar a baix de tot de les muntanyes russes.

Però m'he negat a això, i he marxat tota contenta, fins que he tingut dues converses post-sant Jordi. La meva pregunta (preguntes?) és: per què tothom té la dèria de preguntar quantes roses t'han regalat? Per què no es fica la gent en els seus assuntus i deixen de fer el xafarder? Per què no puc dir una mentida? I per què tothom em mira amb cara rara quan dic el nombre de llibres que he comprat?

Després veig que la meva samarreta vella està acompanyada per uns pantalons que em van grossos. Des de quan em van grossos?

I ja no sé què em dic. No sé com he pujat i ja torno a estar a dalt de tot, esperant la baixada.

Això sí, ara tenco la paradeta. A llegir una estona, i demà... a córrer, que sempre va bé! (Suposo que si ho escric i dic que ho faré, demà no seré capaç de fer-me enrere a l'últim moment...)

dimecres, 25 d’abril del 2007

El sofà

Tenco l'ordenador. No és tard per la gent normal, però a casa sí que ho és. La major part dels dies, a aquesta hora ja tothom és a dormir.

Veig llum a baix, així que trec el cap per l'habitació de mons pares, on hi ha el meu pare llegint. És el que anava a fer jo al cap d'una estona. Ma mare no hi és, i això em sobta, perquè ella sempre és la primera d'anar a dormir. De totes formes, ja pot, que aquesta setmana s'aixeca a quarts de cinc. Si jo, que m'aixeco a les sis, quan m'aixeco ja em trobo la casa buida!

Em trobo a ma mare al sofà. Dormint. La tele engegada. No sé què mira (mirava?). Miro què hi fan, però com que no miro mai la tele, no distingeixo què és. Té un llibre a la falda, a punt de caure.

I em venen dues coses al cap. La primera, el perquè ma mare mai beu cafè al sofà. I és que les tasses són prou cares com per trencar-ne una cada dia.

La segona, és una d'aquelles històries que els pares expliquen a la gent quan ve algú a casa i que preferiries que no expliquessin. Una història que no va passar ni un cop, ni dos, ni tres. Va passar molts més cops.

Jo era petita, encara anava a la guarderia. Al vespre em quedava amb el meu pare, mentre ma mare treballava. Ma mare arribava a casa quan ja feia un parell d'hores que jo dormia... excepte uns quants dies, que arribava a casa i només d'obrir la porta, una nena, asseguda a sobre d'una manta al menjador, jugant, la mirava, es posava un dit a davant de la boca, i li deia: "Shhhhhht! Que el papa dorm!"

dilluns, 23 d’abril del 2007

Més de 300

Quan el meu pare ha arribat a casa, m'esperava una sorpresa.

No, no era cap rosa.

De fet, he arribat a la conclusió que escric per mi, i que m'ha de ser igual el que la gent pensi de mi. De fet, he estat a punt de treure el comptador. Així no tindré temptacions de mirar (o xafardejar) qui entra i qui no entra. Així que...

Doncs això. Que a mi mai ningú m'ha regalat una rosa, excepte el meu pare. D'acord, i aquest any ni el meu pare. Com ja deia al post anterior, segurament sigui culpa meva, però anem a algun altre tema, que el post no anava de roses.

La "sorpresa" del meu pare era una carta d'hisenda. Malgrat que ja em van retenir per sobre del normal fa uns mesos, en aquesta carta em deien el que se suposava que els he de pagar...

Més de 300 euros!

Per sort, no estic obligada a pagar.

I això vol dir que m'estalvio de pagar 300 euros a hisenda...

I si ho cel.lebro tornant a la Rambla a veure si trobo algun altre llibre? :-)

Prometo ...

... que si la meva cara deixa de semblar una gamba, les meves espatlles em deixen de fer mal, i no canvio la pell dels braços, mai més tornaré sortir a fora al migdia sense posar-me protecció solar! I que mai més tornaré a la Rambla al migdia per no trobar-me la multitud. I que em posaré alguna crema a la cara que em resguardi del Sol!

... que no em tornaré a queixar mai més dels escriptors mediàtics i dels emuladors de Dan Brown o similars. Gràcies a ells, a que ja havia llegit gairebé tots els llibres que s'exposaven i que m'interessaven, i a que la major part dels llibres (per no dir un 90%) de les parades eren d'aquests dels que em queixo, he pogut marxar de la Rambla comprant-me tots els llibres que m'han cridat l'atenció i que encara no havia llegit. I només n'he comprat quatre!

... que el proper cop que el meu "amic" (perquè em pensava que era un amic) Jordi aparegui per algun lloc, l'ignoraré o li faré algun comentari que recordarà tota la vida. Que sí, nòvia d'en Jordi, que t'estava dient que no passessis a veure la parada aquella que t'havia dit que volia anar a mirar. Només perquè hi havia una noia embadalida mirant llibres infantils, que ha aixecat el cap i... que l'ha aixecat massa ràpid, just a temps per veure'l (i sentir-lo) dir-te que per aquí no, que no em vol saludar. Que ja ho sé que tinc la peste, però no ho sembla normalment, quan em troba pel carrer. I total, només m'havia de dir hola i seguir amb les seves coses. Però serà que és al.lèrgic al marisc en general, i a les gambes fregides en particular.

... que no em queixaré més perquè un amic doni mitja volta per no voler-me saludar, quan un altre ha fet una altra cosa avui. Coi, que no li havia de donar cap tipus de feina. Només havia de fer un copy-paste... Però no ho sabia. Jo li havia demanat un favor petit... i s'ha passat una bona estona per satisfer una xorrada meva. Prometo ser positiva i només fixar-me en aquesta segona classe de gent.

... no tornar a escriure cap més dia 3 posts el mateix dia...

Mentre torno de la Rambla...

Mentre torno de la Rambla, m'adono que hi ha alguna cosa que no funciona bé a dintre meu (o a fora, o on sigui...)

En una mà, hi porto un parell de bosses amb uns quants llibres que s'hauria comprat qualsevol adolescent, i que jo, en la meva adolescència, hagués desestimat per ser massa infantils.

A l'altra, hi porto el meu dinar: un panet que va sobrar d'una festa d'aniversari infantil, on les persones més grans que jo eren mames o papes i les més petites que jo eren, com a mínim, 22 anys més joves que jo. Em pregunto com ha arribat aquest entrepà a la meva mà. O, el que és pitjor, què feia jo en una festa d'aniversari en la que no pertanyia ni al grup de les mames ni al grup dels convidats?

Quina cara se't queda...

... quan un noi, que sempre havies considerat que era gai, que coneixes des de fa molt de temps, que fins i tot et sembla recordar que l'havies vist amb algun altre noi...

... te'l presenten com al nòvio d'una (i he dit una, en femení) persona de la teva família?

diumenge, 22 d’abril del 2007

Què faig, davant de l'ordenador?

A fora fa solet. El problema és que fa massa sol. Hi he estat una estoneta i demà tinc tots els números de despertar-me amb la cara vermella.

Avui he anat a peu pel poble. Com sempre que he d'anar a alguna banda del poble. No sé a quina distància havia d'anar avui. Un parell de quilòmetres? Potser menys, no ho sé.

Sempre que he d'anar a algun lloc del poble, hi vaig a peu. I això que el meu poble és molt gran, almenys en extensió. Però no sé anar-hi de cap més manera. Agafar el cotxe per anar a un lloc que està a un parell de quilòmetres em fa com mandra. Si, de fet, ja s'hi pot anar a peu...

I m'agrada anar-hi a peu. Avui he anat agafant dents de lleó i bufant. I agafant quiquiriquics i mirant què eren. Són dues coses que feia de petita, però que mai he deixat de fer. No puc passar per davant de dents de lleó i no agafar-ne cap i bufar. I no puc deixar els quiquiriquics al marge del camí i no mirar si són gall, gallina...

Però ara em pregunto: què faig davant de l'ordenador? Podria estar mirant una cosa que he deixat mig penjada abans d'anar a dinar, i que m'interessava molt. O podria estar bufant dents de lleó i obrint quiquiriquics.

Demà no tindré tanta pau, quan passegi per la Rambla. Em fa una mica de mandra. Després ja m'agradarà, però tanta gent... i sé que m'enfadaré, perquè només trobaré llibres d'escriptors mediàtics (que, de fet, no en conec a la meitat, però això és un altre tema) i altres llibres que no m'interessaran el més mínim.

Però veurem com va... Ara vaig a intentar acabar de treure l'entrellat a allò que estava estudiant fa una estona i que he hagut de deixar a mitges (i era molt interessant). I, quan no piqui tan el sol, a bufar unes quantes dents de lleó més.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Algun dia em picaran...

Quarts de dos del migdia. M'aturo en un semàfor, gairebé a la sortida de la ciutat. És un semàfor peatonal, que tothom se'l passa en vermell, però jo no. Per què no? Doncs perquè és un semàfor vermell, coi! Per què se m'ha de jutjar a mi perquè segueixo les normes i a qui no les segueix ningú (excepte els mossos) no els diuen res?

Un cotxe s'atura a darrere meu. Torno a mirar el semàfor. Està vermell. No miro el semàfor peatonal, perquè el meu encara està vermell. No m'agrada la cançó de la radio, i faig una cosa que faig molts cops al dia: baixo la vista del semàfor per mirar la radio del cotxe i canviar l'emissora. És una cosa que normalment faig (i si vaig conduint, ho faig sense mirar), així que no m'entretinc, sé exactament on és el botó.

No tinc temps ni de que el dit arribi a la radio (són unes mil.lèssimes de segon després de que jo mirés el semàfor i el veiés vermell), que sento una senyora pitada, d'aquelles que fan història, dirigida cap a mi.

Aixeco el cap de cop i veig el semàfor verd. Però llavors... llavors se'm gira el cervell. En comptes de fer el que faig sempre, que és arrencar ràpid i morir-me de la vergonya, penso que què carai, que el semàfor porta de color verd menys de dos segons, així que, amb tota la parsimònia del món, poso la primera i començo a tirar.

Pel retrovisor veig un noi que es desespera. Va amb una noia al cantó. Comença a aixecar els braços i a dir-me de tot.

Així que jo, aprofitant un revolt i que encara estem a la ciutat, no passo de 45 Km/h. Ja em costa, ja. Normalment passo a 60, perquè no em vull passar massa, i anar a 60 ja em costa. La carretera és bona, i després del revolt hi ha una bona recta, encara dins la ciutat, on hi ha una línia contínua i un 50. I jo, continuo a 45 Km/h, mentre veig al noi aixecar els braços i dir-me de tot.

A mitja recta veig el final de la prohibició d'anar a més de 50 Km/h i el final de la línia contínua. Com que el noi no deixa de dir res, just quan arribo allà, i quan el noi posa l'intermitent per avançar-me, accelero. El meu cotxe no és tan potent com el seu. Però el meu cotxe és petit, i per tant pot accelerar més ràpid. El deixo enrere per un moment, mentre em maleeix els óssos. Després, el seu audi pot amb el meu cotxe, que per cert ja va a la velocitat màxima permesa a la recta. M'avança i mira pel retrovisor.

I, mirant pel retrovisor, es troba una cara somrient. Vaja, una cara que li pren el pèl.

Es passa la resta de la recta anant a 60 Km/h, a veure si tinc nassos d'intentar avançar-lo. Em fa frenar, però jo continuo amb el meu somriure profident.

Em sento una mala puta (puc dir mala puta?) i penso que algun dia em picaran.

Però... si tenia tanta pressa com per pitar-me als dos segons de posar-se el semàfor verd i per no poder anar a 50 (bé, 45...) quan tocava... per què es fa tota la santa recta anant a 60?

divendres, 20 d’abril del 2007

Què et sembla?

Tinc un conegut que es dedica a escriure històries curtes en el seu temps lliure. I no només es dedica a escriure-les, sinó que me les deixa llegir, i llavors em pregunta què m'han semblat.

El primer cop, li vaig dir que aquella història em sonava. Havia agafat una història que jo havia llegit en algun lloc, no recordo on, i li havia canviat tres o quatre coses. O sigui, com si jo agafés el conte de la caputxeta vermella i l'expliqués amb les meves paraules, però hi canviés quatre detalls i prou. Només que, en comptes d'agafar el conte de la caputxeta, agafés algun altre relat poc conegut per la gent en general. Si no saps el conte de la caputxeta, et pot semblar una bona història, però si ja saps què vindrà, perquè ja saps la història i només canvien detalls menors, com el color de la caputxa i quatre coses més...

Però no va entendre el meu comentari, així que em va passar un segon escrit al cap d'un temps. I em va tornar a preguntar si m'agradava. Aquell cop li vaig dir que aquella història era molt semblant a cert relat. Però va tornar a fer veure que no m'entenia.

No sé quants escrits seus he llegit fins ara. 10? 15? I tots, absolutament tots, són històries que jo ja havia llegit, que les explica amb les seves paraules, i canviant-hi detallets. Cada cop que me n'ha passat alguna, li he fet un comentari del mateix estil, dient que aquella història em sonava, o que havia llegit alguna cosa molt semblant, o que si no havia llegit tal història. Però sempre ha ignorat els meus comentaris.

He sentit altres comentaris que li ha fet altra gent. Tots ells li diuen el mateix: que la idea és molt original, que és una molt bona història... I jo em sento la dolenta, perquè jo sóc la única que li dic que aquesta història o aquella ja l'he llegit. Que sí, que són bones històries, però són bones històries perquè ja ho era l'original, i tornar a llegir el mateix que deia l'original, més que agradar-me, em mosqueja. Sobretot perquè mai ha sigut capaç de reconèixer que sí, que la història està copiada d'aquí o d'allà, que només fa que explicar-ho amb les seves paraules.

Cada cop que veig una història nova seva, ja pateixo. Perquè sé que em preguntarà què m'ha semblat. I no li diré que no m'ha agradat. Però tampoc li puc dir que molt bé, perquè aquestes històries no són originals seves, i prefereixo l'original, i amb molta diferència.

I, no sé per què, m'he recordat d'una altra persona. Sempre feia bromes relacionades amb temes científics de diferent mena. Un dia vaig estar a punt de dir-li que ho deixés estar, que sí, que a mi em feien gràcia les bromes d'aquest tipus, però tampoc calia que es passés tot el dia així. Ara estava intentant recordar alguna broma, però no en recordo cap.

Però abans que li pogués dir res, em va sorprendre amb un comentari que em va sobtar molt: "És que em costa molt fer bromes que et facin riure. Me les he de preparar molt!"

I aquí ja vaig veure que hi havia alguna cosa que no lligava. Perquè si hi ha una cosa que tinc jo, és el riure fàcil. Els jocs de paraules i les bromes em fan gràcia, fins i tot els dolents. Però trobo que aquestes coses haurien de ser espontànies. Si una persona es passa una bona estona pensant una broma per després dir-la, en algun moment... doncs no em sembla pas bé. Vull dir que em vaig sentir com una examinadora, que posava notes als jocs de paraules que havia ideat una estona abans.

Potser sí que sóc massa exigent. Les històries d'aquest conegut meu potser són bones, però jo no les sé apreciar. Potser no sé apreciar la feina que fa adaptant aquestes altres històries. Potser aquesta altra persona tenia raó, i si les coses no tenen un cert nivell jo ja no els faig cas.

Però em resisteixo a pensar això. M'agraden les històries que s'inventa la gent, encara que estiguin basades en altres històries, però són històries que no estan copiades fil per randa. I potser no són històries tan bones com les altres, però són històries que qui les escriu se les ha fet a mida, sense voler copiar una història d'un altre. I potser no són bones, potser no són tan divertides, o el que sigui, però a mi m'agraden. Les coses senzilles. I que cadascú expliqui les seves històries. Però les seves, no les dels altres. I que cadascú expliqui les seves bromes. Però les que li surten de dins, no les que s'ha estat preparant una estona abans.

Però potser és que sóc massa ingènua. O massa exigent.

dijous, 19 d’abril del 2007

Un iogurt d'stracciatella

Els dijous arribo a casa aviat. Potser no és massa aviat, però sí que és bastant més aviat que els altres dies.

A l'hora que els dijous arribo a casa, els dilluns atravesso la ciutat en cotxe. Encara no vaig cap a casa. Encara em passaré una horeta i mitja fent... encara no sé què, ni per què.

Els dimarts estic davant d'unes quantes cares, que no sé si em miren, si miren passar les mosques, si només xerren, si els interessa el més mínim el que estic dient...

Els dimecres busco aparcament en un lloc on no n'hi ha massa. Em queda una hora de classe particular, i un cop cada 3 o 4 setmanes, una reunió que durarà unes dues hores més.

Els divendres vigilo (no sé si ho hauria de dir d'alguna altra forma) un nombre indeterminat de nens, tots de menys de deu anys. El nombre indeterminat és bastant elevat. I, a l'hora que arribo els dijous a casa, encara em queden un parell d'hores amb algun nen.

Però els dijous... ah, els dijous! Els dijous arribo aviat a casa. A l'hivern és fosc, però avui era clar. Encara es veia el Sol. Així que he agafat un iogurt d'stracciatella, me n'he anat al jardí, i me l'he menjat allà. Com que el jardí dóna a l'oest, el Sol, que encara no s'havia post, em tocava de ple. Aquell solet tan bo de finals d'hivern o principis de primavera. A partir d'aquí, ja comença a escalfar massa.

I després m'he oblidat de rellotges i me n'he anat a fer un d'aquells folis pels que l'altre dia em van dir empollona. He agafat una carpeta groga i hi he arxivat un foli antic. I n'he començat un altre, amb un tema nou.

El tema l'he tret d'un llibre. Un llibre vell que he trobat per casa. Un llibre dels anys 80. M'ha fet gràcia veure-hi el preu, a la primera pàgina, en llapis: 1100 pessetes.

Quan ja n'he tingut prou, he deixat de preparar el paper. He somrigut, perquè el llibre m'ha ensenyat coses molt maques i friso per ensenyar-les a algú altre.

Sempre, els dijous, tinc la mateixa sensació: pau interior i ganes d'explicar a la resta del món com n'és de maco això que acabo d'estudiar. I ja ho faig. Els divendres, si puc. I els dissabtes, si em deixen.

Però els dijous a la tarda són especials.

dimecres, 18 d’abril del 2007

107

Avui tocava un post trist, que tenia relació amb el post d'ahir. Però ja n'hi ha prou de coses que no hauria d'escriure. I creieu-me, el d'avui era un post que definitivament no s'havia d'escriure, molt pitjor que el d'ahir, que no semblava gaire dolent, però ho era. I molt.

El que passa és que avui he fet un descobriment.

M'agrada jugar amb els números. Els que fa temps que em coneixeu, ja ho sabeu. M'agrada fer combinacions amb els números i veure què surt. Comptar coses i operar amb els números, a veure amb quines sorpreses em trobo.

Aquestes sorpreses poden ser bones o dolentes, depenent de com siguin els números que obtinc. Cada número té un significat especial, i alguns són més bons que d'altres. No cal dir-ho. Potser és que m'agrada massa tota la història pitagòrica, potser estic sonada, potser... Però, a qui li importa? A mi m'agrada fer aquestes coses!

El que em sorprèn és que no ho hagués provat mai.

He agafat la meva data de naixement i he sumat el dia, el número de mes, i les dues últimes xifres de l'any, i m'ha sortit 107. Un número primer. M'agrada factoritzar els números, això ja ho he explicat altres vegades. Quan he vist que era un número primer, m'he alegrat. M'ha fet molta gràcia que jo, precisament jo, sumant els números de la meva data de naixement, obtingués un número primer.

Però aquí no ha acabat tot. M'he preguntat què passaria si hi posava l'any amb totes les seves xifres. Sí, ja ho sé, això de sumar mesos, dies i anys és com sumar pomes i peres. Però, com dic als mestres que diuen als seus alumnes que no poden sumar pomes i peres, les pomes i les peres sí que es poden sumar: obtens peces de fruita! De fet, una mestra de l'escola, que em va tenir molta mania des de petita, perquè ella sempre s'equivocava (de fet, venia a classe sense haver-se mirat què havia de fer, i començava a mirar-se el llibre, i no sabia fer els exercicis) i de tant en tant jo aixecava el braç i li deia com s'havien de fer els exercicis que ella no sabia fer (que ja li val), em va començar a agafar mania el primer dia que ens va dir: "Si jo tinc pomes i peres, no les puc pas sumar, perquè, si ho fes, què obtindria?" I jo, innocent de mi, no vaig entendre que era una pregunta que no esperava resposta i li vaig contestar: "Fruites!" Encara recordo la seva cara d'odi, però me'n vaig de tema, i la mestra aquesta donaria per 50 posts.

Estava sumant el dia que vaig néixer, el número de mes, i l'any. I m'ha donat... 2007!!! I a quin any estem?

Això significa que estem a l'any 2007 i jo porto el 2007 a sobre. Segurament, quan era una nena ho vaig calcular, però deuria pensar que a l'any 2007 jo ja seria una vella...

I què vol dir, això? Doncs això vol dir que l'any 2007 ha de ser un gran any. Un any perfecte. Perquè el porto a dins meu! (Ho sé, estic per tancar, però m'és igual). Aquest és el meu any.

Llàstima que no ho hagi vist abans. Ja he perdut més de tres mesos i mig sense saber que era el meu any.

He dit 3 mesos i mig... 107 dies? Ai, per poc!!! El dia 107 va ser dissabte passat. I jo sense saber-ho...

A més, el 107 és el vint-i-vuitè número primer. I quants anys tinc jo?

Algun mèdium em pot posar en contacte amb Pitàgores? Necessito saber el significat de tot plegat...

Però el millor de tot és que em queden 8 mesos i mig del meu any!

dimarts, 17 d’abril del 2007

Necessito...

Avui podria fer un post d'una categoria que tinc molt abandonada. Podria fer-lo sense cap problema. Jo riuria. Em riuria de mi. I si algú ho llegís, també riuria. Es riuria de mi, i amb mi.

Avui m'he fet un fart de riure, a costa meva. No podia parar de riure.

Però no el faré. Perquè m'he adonat que no el vull fer.

M'he adonat que necessito una cosa: un massatge a l'esquena. Que no me n'han fet mai cap, però l'esquena em fa mal, i necessito que algú em faci un massatge!

Però més que això, necessitava algú amb qui comentar la jugada. Bé, necessito. Algú amb qui em pugui riure de mi mateixa, i que rigui. Necessitava arribar, explicar, i riure fins a plorar.

A qui m'he trobat a casa no li he pogut explicar, perquè no hagués entès que jo hagués rigut. Que m'hagués rigut de mi mateixa.

I ara tinc una coseta a dintre. Aquella coseta de voler-ho explicar i riure. Riure molt. Ridiculitzar-me molt més del que ja ho he fet. I riure. Moltíssim.

Però em fa mal l'esquena. Estic cansada. I no puc riure amb ningú.

diumenge, 15 d’abril del 2007

Sant Jordi

L'últim cop que Sant Jordi va ser un divendres, jo tenia un casament. Si fos una persona irònica (que no ho sóc, jo, pobre de mi!), ara diria que total, no sé per què es casa la gent, si abans de 4 anys...

Aquell dia em va tocar molt els nassos el casament. Perquè la núvia (que el lector intel.ligent haurà deduït que no em cau massa bé) es va voler casar precisament el dia de Sant Jordi. I era un divendres, precisament. I la gent normal treballa, els divendres.

Això sí, va ser decent i es va casar a la tarda. Però a la tarda eren les 6, a uns 100 quilòmetres de casa seva, que està a prop de casa meva, i donat que va ser un casament molt reduït, el convidat que tenia el lloc del casament més a prop el tenia a 100 quilòmetres.

Per acabar-ho d'arrodonir, més del 30% dels convidats era o menor de 5 anys o major de 75. Entre casament i sopar hi va haver molt de temps. El sopar va acabar a 2/4 de 1 de la nit. Jo em vaig passar 4 hores sentint a la meva àvia dir: "Nena, anem". I jo: "que no, iaia, que encara s'ha d'acabar el sopar, que no veus que encara no han portat el pastís?" I tot això amb un dels nens a la falda, dormint, perquè els seus pares estaven farts de tenir-los per sobre, mig dormint, mig cridant que volien anar a casa a dormir.

Com que, entre els avis i els nens, s'havia de sortir de casa a les 4, la meva àvia va haver d'anar a la perruqueria al matí. I qui l'havia de portar a la perruqueria? Doncs ma mare i jo. I així vam aprofitar per anar-hi les dues.

Ah, però... i la feina?

Jo em vaig haver de buscar algú que em fes les classes. I deure-li'n unes quantes.

Teníem hora a la perruqueria a la mateixa hora que començava la meva primera classe. I va donar la casualitat que, just en el moment en què jo anava cap allà, em vaig creuar un alumne, que anava en sentit contrari, cap a classe. La cara de sorpresa de l'alumne és d'aquelles que no oblidaré mai, sobretot quan li vaig dir: "Apa, vés a classe, que me'n vaig a la Rambla a donar volts!"

Suposo que no cal que digui que el proper cop que vaig tenir-lo a ell i als seus companys com a alumnes, un em va deixar anar algun comentari sobre la Rambla i Sant Jordi.

Vaig demanar-li a la perruquera que em pentinés primer a mi, i mentre pentinava a la mama i a la iaia em vaig escapar fins a la Rambla. M'hi vaig poder estar només deu minutets, abans de tornar a buscar el cotxe per tornar la iaia a casa. I en els deu minutets, a qui em vaig trobar?

Doncs a un altre alumne, que hauria d'haver estat a classe. Jo me'l vaig mirar. Ell se'm va mirar. Cap dels dos va dir res. Però tots dos vam riure. Perquè sí, ell feia campana. Però és que jo també... i jo era la profe! Però ja he dit que m'havia buscat algú que em substituís, que jo no fallo a la feina!

No recordo cap més Sant Jordi en el que no em comprés cap llibre.

Aquest any Sant Jordi torna a ser entre setmana. I sé que aniré a la Rambla, però a la tarda, com toca. Sense presses. I podré triar i remenar. I al final em compraré algun llibre (o dos, o tres...) I segur que algun d'aquests llibres serà d'aquells que només llegeixen els nois i noies de 15 anys. Però... i què?

I segurament em recordi del dia d'avui. Els meus ulls s'han quedat secs, sense llàgrimes. I no perquè m'hagi passat pas res dolent. Només que... per què sóc tan fleuma? Per què quan algú em diu que està aquí, que està al meu costat, vaig jo i em foto a plorar?

dissabte, 14 d’abril del 2007

Plou

La pluja em cau a sobre. No porto paraigües. No és que no en tingui, que en tinc un, però és tan vell i està tan espatllat, que fins i tot em fa vergonya ensenyar-lo.

Somric quan penso en ahir al vespre, quan algú el va treure del paraigüer i em va dir: "aquest és el teu, no?", i l'"aquest" estava dit amb despreci. Sí, no tinc un paraigües últim model, i gairebé no funciona, però almenys no tinc la cara que tenen alguns...

El cap se'm comença a remullar, però a mi m'agrada. M'agrada que em plogui a sobre.

Recordo quan era petita, que ma mare em deia que si em queia la pluja a sobre, em regaria i encara creixeria més. Això era quan tenia 9 anys i media metre seixanta. Suposo que m'hagués hagut de mullar molt més, a veure si la pluja em regava, i creixia una miqueta més, perquè ara tinc més del triple d'edat i segueixo medint metre seixanta.

Miro enrere, i penso en el meu descobriment d'avui. Una nena que ja és més alta que jo. I encara li queda temps per créixer. El primer dia que hi vaig anar, ara deu fer un parell d'anys, em va mirar amb cara d'espantada. Era un pam més baixa que jo. I molt petita. Fa un mes encara era més baixa que jo. I ara... com ha crescut? Quan li han donat de menjar perquè creixés? Si fins i tot fa cara de més gran.

La pluja segueix caient i només em sap greu mullar-me per la carpeta que duc a sobre. A dins de la carpeta hi ha uns quants fulls, amb el que he explicat avui a la nena que ja és més alta que jo i a uns quants nens més.

Torno a somriure quan recordo algú odiós que l'altre dia em va dir que jo era una empollona. Me'l vaig mirar de dalt a baix, i em va dir que això que feia de preparar-me les coses tan bé, i tan ben escrites, amb tan bona lletra... que era d'empollona. I que era una pèrdua de temps.

Però no ho és.

He arribat a casa i ho he posat a dintre d'un arxivador. Si aquell que em va dir allò veiés el meu arxivador, ja no sé què em diria. Està tot separat, per temes. Cada tema té una portada. I cada portada té tots els subtemes que hi ha dins, tots ennumerats, i tot molt ben lligat.

D'aquí a un temps, això em servirà per explicar-ho a algú altre. Potser passarà molt de temps, però jo sé que sempre tindré això aquí, separat per temes, i ben ordenat. Per si algun dia ho necessito.

Plou més fort i les gotes d'aigua s'escolen per les ulleres. No sé si treure-me-les o anar a l'òptica a preguntar si tenen un neteja-vidres com els dels cotxes, per anar expulsant l'aigua de les ulleres.

Pujo al cotxe i torno cap a casa.

A la tarda, un parell de coses em preocupen. Perquè he ficat la pota amb un parell de persones. Com sempre. I ja no plou.

M'agrada que plogui.



I això no té res a veure amb el post, però sí que té a veure amb algun post anterior i...

Ja sé què feia, quan no escrivia ni llegia cap blog: m'aixecava més aviat al matí per fer esport, i llegia molt més.

I trobo a faltar les dues coses.

Però no puc deixar el món dels blogs.

Així que he arribat a un acord amb mi mateixa, i és que cada dia, quan arribi certa hora, tancaré l'ordenador. I si volia contestar algun mail i no ho he fet, ja ho faré l'endemà. I si volia llegir algun blog i no ho he fet, ja el llegiré l'endemà. I si...

Perquè això de connectar-se a internet als vespres és perillós: mai és hora d'anar a dormir.

Però vull seguir aixecant-me aviat sense anar dormida a tot arreu.

I la resta pot esperar.

divendres, 13 d’abril del 2007

Perquè toca

Vaig a casa seva, a donar-li classes, com cada setmana en els últims tres anys i mig. Quan arribo, ara ja no em trobo aquella nena petita, sinó que em trobo una noia. Té 15 anys. Avui va vestida a la última moda, porta les ungles pintades de diferents colors, i la cara tan pintada que fins i tot fa mal d'ulls.

Quan veig que porta un xiclet a la boca, penso que ja fa dies que, cada cop que hi vaig, penso que he de fer un post en contra dels xiclets. Ja m'ho sé de memòria: es passarà una hora menjant el xiclet amb molta fressa i cada cop que jo parli, farà globus. No escoltarà el que li dic. Avui és un mal dia.

La seva mare m'espera a la porta. No sol passar massa sovint, però que m'esperi a la porta és que em vol preguntar alguna cosa. I, efectivament, pregunta. Suposo que aquests dies els nois de quart d'ESO han d'escollir què faran l'any vinent. I ella no sap què farà.

Potser jo era un bitxo raro, però jo tenia molt clar el què volia fer. A vuitè sabia que volia anar a fer BUP i COU, perquè volia anar a la universitat. I volia estudiar enginyeria aeronàutica (sí, ja ho sé, no em quedava pas per poc). I quan vaig haver de triar entre ciències i lletres, vaig triar ciències. Estava claríssim. Només quan va ser l'hora de triar la carrera, vaig veure que no podria estudiar enginyeria aeronàutica, perquè no la feien a Barcelona, i no em podia permetre anar-la a fer a Madrid. Però jo sabia que volia estudiar alguna cosa de ciències, i sabia cap on volia anar. No m'importava que cada cop que expliqués el que volia fer, la gent se me n'enrigués.

Ni tan sols quan el meu pare es va enfadar amb mi perquè no estudiava telecos, vaig baixar del burro. Jo sabia el que volia, i ningú em deia el que havia de fer. I si per això havia de deixar els amics estudiant aquí, doncs ho feia. I si havia de fer més sacrificis (que en vaig fer), doncs també.

La noia en qüestió sap que farà batxillerat. Almenys té una cosa clara, penso. Però llavors m'adono que ho fa "perquè toca". Perquè ella més o menys va traient bones notes (o notes mitjanetes, no ens enganyem, però ho aprova tot), i representa que si ets bon estudiant, has de seguir estudiant. Perquè toca.

Li pregunto què vol fer, i no em respon, però amb la cara paga.

Sa mare em diu que vol fer ADE. Que es veu que la nena vol treballar en una oficina i per això vol fer ADE, per poder treballar en el que ella ha estudiat.

Més tard, la noia em diu que agafarà lletres. Tota preocupada em pregunta si fent lletres al batxillerat podrà estudiar ADE. Li dic que sí, i respira. Intento dir-li un però, i és que la gent que hi va per lletres sol tenir problemes, però... ja no m'escolta. M'explica que les noies totes fan lletres i que les ciències les fan els nois.

Se'm cau l'ànima als peus, i em pregunto si hem d'estar així. Si, a aquestes alçades, hem de seguir els tòpics i el que fa tothom. Totes les seves amigues faran lletres... i ella al darrere.

Em pregunto per què vol treballar en una oficina. Estic a punt de dir-li que per això, millor que se'n vagi a fer un mòdul de secretariat o el que ara sigui equivalent a l'antic FP. Però callo, perquè hi ha la seva mare allà, i que la nena no vagi a la universitat seria un insult molt gran a la nena. Perquè toca anar a la universitat. Encara que ella no vulgui, ni sàpiga què vol fer, ni res.

Potser jo, als meus 28 anys, encara sóc com aquells nens que quan els pregunten què volen ser quan siguin grans, diuen "jo vull ser bomber!". O pilot. O astronauta. O qualsevol cosa per l'estil.

Però em sap greu que una noia que té 15 anys tingui com a aspiració "treballar en una oficina", i que quan li preguntis una oficina de què, et digui que li és igual. Que tant li faria treballar d'informàtica com a hisenda, com jo què sé què.

I que només esculli fer batxillerat perquè toca. I després anirà a la universitat perquè toca. I farà la carrera que toqui, sense fer el que ella realment vol, sense tenir una vocació per fer res.

Sí, ho sé, potser sóc massa dura amb la pobra noia. Potser no hauria de jutjar a una noia de 15 anys. Ho sé.

Potser jo sempre he tingut el cap als núvols i sempre he somiat. Sempre he tingut somnis i sempre he volgut fer una cosa o una altra.

Però em sap greu que la gent faci les coses només perquè toca. Perquè tothom ho fa així. Perquè està de moda.

Sí, ho sé, jo també ho he fet algun cop. Sí, ho sé, quan vaig acabar la carrera, en un mes ja treballava. En una cosa que no m'agradava. Perquè tocava. Però ho vaig deixar i vaig seguir la meva il.lusió.

Sí, ho sé, si algú es mira els comentaris de l'últim post veurà que he fet alguna cosa algun moment perquè tocava, o pel que pogués dir la gent. Suposo que tots ho fem, en algun moment o altre.

Però em fan molta pena aquesta gent que fan les coses perquè toca. Perquè tothom ho fa. Perquè són incapaços de crear-se una il.lusió, de pensar per si mateixos què voldrien fer.

O potser és que jo segueixo essent una persona somiadora i hauria de créixer d'una vegada, i adonar-me que he de fer el que fa tothom. Perquè toca.

Però, de moment, no ho penso fer.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Esport i pes

M'agrada fer esport. I punt.

M'agrada tenir la suficient capacitat física per pujar a peu les escales d'un cinquè pis on pujo un cop a la setmana, i que quan arribi a dalt no em falti l'aire.

M'agrada sortir a córrer i quedar-me sola, amb els meus pensaments, mentre el paisatge va canviant al meu voltant.

M'agrada saltar a corda, com només ho he vist fer als boxejadors que s'entrenen, durant molta estona, sense que em quedi sense respiració.

Però suposo que el que més m'agrada és anar a córrer. Sinó m'hagués buscat alguna altra activitat esportiva per fer.

L'esport, per mi, ha de ser divertit. M'ha d'aportar alguna cosa. Sinó, me'n canso. I és per això que no m'agraden determinades activitats esportives. No m'agrada l'spinning. És avorrit. Avorridíssim. És per això que no m'agrada el body pump, almenys de la forma que el fan allà on vaig jo. Fer cada setmana exactament el mateix, amb les mateixes cançons, parant cada setmana als mateixos llocs, sentint pràcticament els mateixos comentaris, m'avorreix. Moltíssim.

Però per mi, l'esport no és una manera de gastar calories. Que si ho fa, doncs que ho faci. Però no faig esport per gastar calories, sinó perquè m'agrada fer-ne.

Suposo que l'èxit de l'spinning és aquest, tothom diu el mateix: es gasten moltes calories. Sí, i què, però és avorrit. Monòton. Un dia a la setmana d'spinning s'aguanta. Dos, s'arriben a aguantar. Però no més.

Però, és clar, quan hi ha spinning, les sales sempre estan plenes de gent, cosa que no passa amb les altres activitats. I als gimnassos només fan que fer hores i hores d'spinning. Com si no hi hagués res millor a fer. Sí, ja ho sé, és la llei de l'oferta i la demanda.

L'últim cop que vaig fer una sessió d'spinning, només vaig sentir un comentari que no fos que s'augmentés la resistència o que es baixés, o que ara venia una pujada, o que ara venia un pla. El comentari, dirigit a la gent en general, va ser: "Què, molts brunyols aquesta setmana? I molta mona? Ja sabeu que no heu de menjar aquestes coses, amb el que costa després de cremar-ho..."

Perdona, què m'estàs dient? Mira, noi, si jo volgués algú que em sermonegi en aquest sentit, ja aniré al metge. Jo només vinc aquí a fer una mica d'esport. I si tinc la suficient condició física per estar aquí i seguir, a tu què coi t'importa el que mengi?

Em recorda el poble del meu pare, on no em deixaven anar a córrer més que en un passeig. A primera hora del matí només hi havia gent gran caminant. En recordo un, especialment, que quan jo tenia 15 o 16 anys me'l trobava cada dia. Cada dia em feia el mateix comentari: "Bueno, ahora cuando llegues a casa, no te atiborres de chocolate, eh, chica! Un poco de verdurita y un trocito de carne i nada más, que sinó todo el esfuerzo no te habrá servido de nada!"

I jo no contestava. Perquè no feia falta. Perquè quan tenia 6 anys el pediatra em va posar a règim, i ma mare sempre em diu que jo li feia pena, perquè només feia que menjar una mica de verdureta i poca cosa més. Tot i així, ni tan sols així m'aprimava. I era una nena. I perquè amb 15 o 16 anys havia vist tants endocrins i tants dietistes, i m'havia sentit tants comentaris, que aquests comentaris m'entraven per una orella i em sortien per l'altra, per sort. O com a mínim feia veure que no m'afectaven, davant dels altres i de mi mateixa. Potser també perquè vaig viure massa casos d'anorèxia al meu voltant. El més greu va ser als 14 anys, quan van enterrar a la noia que s'asseia al meu cantó a l'institut per culpa d'això.

Sí, ja ho sé, en les èpoques que he fet més esport, he pesat bastant menys. I ara feia moltíssim que no feia res. Un dia no feia res per això, i l'altre no feia res per allò altre, i al dia següent ja ni em posava cap excusa, perquè ja feia tan de temps, que fer esport era una cosa excepcional. I pujava al cinquè pis amb ascensor.

Però vaig dir que ja n'hi havia prou, de tot això. Així que vaig tornar a córrer, i vaig millorar bastant la meva capacitat física en pocs dies. Suposo que no és el mateix començar de zero que començar després d'un parèntesis d'uns quants (massa) mesos.

Tinc clar que vull continuar fent esport.

I hi ha una altra cosa que tinc claríssima: la raó. No ho vull fer per aprimar-me, sinó per sentir-me bé amb mi mateixa, com em sento quan faig esport. El pes, mentre no afecti a la meva salut, no m'importa. I si em vull menjar un brunyol, me'l menjo. I si em vull menjar un segon brunyol, doncs me'l menjo. I a qui no li agradi el meu aspecte físic, que no em miri.

dimarts, 10 d’abril del 2007

Què se n'ha fet?

Fa temps, quan jo tenia una altra casa i un altre nom, i quan encara entrava a bitàcoles de tant en tant a fer ping (i de pas, clicava en algun que altre enllaç), vaig descobrir un blog molt interessant. Era d'un noi que escrivia amparant-se en l'anonimat, i explicava el que era la seva vida.

No era la seva única lectora. Una altra noia també li deixava comentaris.

Però pràcticament érem només ella i jo la que li deixàvem comentaris. O sense el pràcticament.

El noi va abandonar el bloc, i no en vaig saber res en molt de temps. El bloc encara continua a internet, i he vist avui que només conserva dos enllaços: el de la meva antiga casa, i el de l'altra noia.

L'altra noia també va abandonar el bloc.

I, finalment, jo també vaig abandonar la meva antiga casa.

Al noi el vaig tornar a trobar, temps després, en un bloc on donava la cara, amb el seu nom. Però aquell bloc va desaparèixer, ja no hi és, i ara ha començat de nou.

Avui m'ha donat per preguntar-me què se'n fa de la gent que desapareix. Emigren? O simplement desapareixen? Suposo que hi ha de tot.

I, els que desapareixen del tot, em pregunto si no ho troben a faltar. Jo ho trobaria a faltar. I molt. Malgrat...

Malgrat sé que la meva vida no és tan interessant i que em repeteixo.

Malgrat sé que no sé què faig aquí. Què feia, abans, amb el temps que ara em passo aquí? És un temps que podria passar fent un munt de coses diferents. Però si el passo aquí, serà perquè m'agrada. Vaja, dic jo.

I avui podria parlar de gossos abandonats. O de que tenia tanta son aquest matí que he posat l'alarma havent-hi algú a casa i quan s'ha aixecat... O de la son que no em deixa ni pensar. O del primer dia que vaig anar al gimnàs, i que avui m'ha vingut al cap. O de la idea que he tingut amb un compta-passos i... O...

Però no sé, em sembla que tots aquests posts ja els he fet.

dilluns, 9 d’abril del 2007

Ja no mossego



O això em sembla...

Gràcies Tirai per fer-me riure. Sí, emprenyar-se va bé per fer circular la sang :-) I gràcies Clara. No he acabat mossegant, però poc li ha faltat.

Encara no he solucionat un problema que hauré d'afrontar en menys de 12 hores. Segueixo essent una pesada. He trucat més cops aquesta setmana i he enviat més mails a determinades persones que en tota la meva vida. Però ai, tot i que jo vaig avisar ja fa temps, tothom està de vacances i el problema el tindré jo. Així que no em queda més remei que estar dels nervis i fer-me pesada. Malgrat sé que demà, quan arribi el matí, no hauré solucionat res.

I pel que fa a l'altra gent... aquesta tarda m'he recordat del típic professor capullo, que el primer que senties dir era que quan havia estudiat l'havien suspès més d'un cop i ara es volia venjar dels alumnes. Que no crec que sigui això, però vaja. Tot ha sigut quan he sentit un comentari del tipus "jo m'hi he trobat moltes vegades, en aquesta situació". Però llavors m'ha reconegut que els altres (fins i tot jo) sempre l'han ajudat. Ah, molt maco. I ara tu et cebes amb mi, i a sobre te n'enfots? Ja veuràs jo, que sóc molt rancuniosa (o no) com t'ajudaré el proper cop que ho necessitis... La pena és que sóc del gènere idiota (però idiota del tot) i t'acabaré ajudant igualment. O no. Perquè, ho vulguis o no, després d'això alguna cosa quedarà al meu cap. Ni que sigui una mica de record. Allò tan maco de perdonar, però no oblidar...

Però en fi, he estat fent endreça... que ja tocava. He après unes quantes coses. I he llegit una bona estona, que endinsant-te en d'altres móns és una bona manera d'oblidar-se del món que t'envolta. Móns on els dolents són dolents de veritat, i no aquests aprenents que corren pel món on visc jo.

I ara tinc un llibre nou. Però he perdut... Fa uns dies, estava jo llegint un llibre i el meu pare el llibre que li vaig regalar pel dia del pare. El meu, era el doble de llarg que el seu. I no sé com va anar, que li vaig dir que encara l'acabaria jo abans que ell... I no sé com és, el meu pare, que s'ha passat tota la setmana ensenyant-me el llibre i dient-me: "l'acabaré abans que tu, l'acabaré abans que tu".

Fa un moment m'ha vingut a refregar per la cara la seva victòria. Ai, aquestes ganes de guanyar... per què ha de guanyar sempre? I m'ha donat el llibre, dient-me "lo he acabado yo antes que tu", amb el triomf a la cara. I jo no em podia pas quedar callada: "hombre, claro, el mío era el doble de largo, y me queda solo una octava parte!"

I res, que ja m'ha deixat clar que a ell li ha agradat, però que "cada uno tiene sus gustos". Resum: te'l deixo perquè em vas demanar que te'l deixés. A mi m'ha agradat, però amb el gust que tens tu pels llibres, no t'agradarà. Ara, jo ja t'he avisat, després no em vinguis amb què jo et vaig dir que era un llibre molt bo!

Apa, me'n vaig a exercir el meu paper de pesada (altre cop) i a ignorar un parell de persones que no crec que s'atreveixin a dirigir-me la paraula, però per si de cas, em vaig repetint: ignora'ls, ignora'ls, ignora'ls... Més que res, perquè si no els ignoro, m'emprenyaré, i ja sé on acabarà tot plegat...

Mossego



El gos és molt maco, ningú ho pot negar. Però jo no sóc tan maca. I jo també mossego.

No sé per què mossego. Bé, sí que ho sé, però no sé per què m'emprenyo tant. O potser no m'emprenyo tant, jo què sé. Potser tinc raó d'emprenyar-me.

Sé que és irracional. Sé que no m'hauria d'emprenyar per aquestes coses. Però primer m'emprenyo amb mi, perquè sóc idiota. I després, com que la gent està acostumada a que no m'emprenyi, em fan la brometa. Ai... i llavors ja està, perquè m'emprenyo amb ells, que només han fet un coi de brometa.

Que sí, que d'acord, que abans me l'han fotuda, jo m'he enfadat amb mi mateixa i llavors, quan han vist que em cabrejava, a sobre van i hi foten cullerada. I quan salto, s'espanten.

No sé si s'espanten perquè m'enfado més que l'altra gent, o perquè no estan acostumats a veure'm enfadada.

I sé que no m'hauria d'enfadar. No hauria de fer-ho, i vull evitar-ho. Intento no enfadar-me, però encara és pitjor.

I si algú m'intenta dir alguna cosa, doncs encara és molt pitjor. Perquè llavors m'enfado amb qui sigui, perquè no en té cap culpa. I em sap greu, però m'enfado.

I mossego.

I sé que no ho hauria de fer. No hauria d'enfadar-me, ni mossegar, ni res que se li assembli. Però ho faig.

I m'enfado perquè fa dues setmanes que vaig preveure que passaria una cosa, i vaig avisar, i ningú em va fer cas, perquè faltava massa temps. I ara hauré de donar jo la cara. Després de molestar a uns i als altres, i de fer-me pesada, ningú m'ha fet cas, i em trobaré jo sola davant la gent i no sabré què dir.

I m'enfado perquè algú em diu "ep, no t'emprenyis", quan no estava emprenyada. Però aquest "ep, no t'emprenyis", seguit del que segueix, em fa emprenyar.

I m'emprenyo perquè tinc raó. Sí, en aquest cas jo tinc raó. I només amb surten amb un somriure, dient que no. I quan m'emprenyo, em diuen "em sap greu", quan se'ls veu d'una hora lluny que s'ho passen bé veient com m'equivoco, o com creuen que m'equivoco. I quan llavors exploto, amaguen la cua entre cames.

I sé que no hauria de publicar tot això. Però és igual, a la merda.

M'emprenyo, i quan ningú em veu, ploro de ràbia.

I m'emprenyo amb mi mateixa, perquè sóc tan idiota que m'haurien d'internar en un centre i tot.

I mossego. A tothom que s'acosti. A tothom que gosi dir-me alguna cosa.

I sóc dolenta, molt dolenta. Perquè no m'hauria d'emprenyar així.

Però ho faig.

I millor que ningú s'acosti.

diumenge, 8 d’abril del 2007

Bambes, casaments i altres coses sense sentit

Mira que van bé, aquestes bambes! I a mi què que estiguessin posades com a bambes d'home. Prou maques que són!

I és que no ho entenc. Per què a l'estanteria de bambes d'home comencen els números a partir del 40? No hi ha homes amb el peu petit, com el meu? I no s'adonen que les que s'acaben abans són les del número 40?

Però jo faig un 38 i aquestes bambes de dona són una merda. Són totes dures, i jo les vull toves. A més, són molt lletges.

Mira, aquestes encara es salven. Coi, un 38 no m'entra... Vés que no em vagi bé un 40... Deixa'm tornar a la secció home...

Coi, si fa 15 o 20 anys que calço un 38, per què ara em van bé les bambes del 40?

En fi, tornem a la secció home. Ai... les que m'agradaven comencen a partir del 41. Quina merda. I aquesta noia mirant-me... Sí, noia, em penso comprar unes bambes d'home, algun problema?

Ah, aquestes em van bé. Un 40. No sé pas. S'han encongit les bambes? O a la meva edat m'ha crescut el peu? És igual, aquestes bambes em van perfectes.

I com corren, les condemnades! Això sí que és córrer, i el demés són tonteries.

Ai, dissabte he d'anar a comprar roba. Pel casament. Quina merda. Quantes vegades he dit ja la paraula merda? Se suposa que t'has de concentrar a córrer, i no pensar xorrades.

Ai, el casament... Em vaig "oblidar" de dir-li que coneixia uns quants dels seus companys de carrera. Bé, uns quants potser no. Però dos com a mínim. Espero que no estiguin entre els seus amics, però sinó riuré...

A un el vaig conèixer per internet. Bé, ell em va conèixer a mi. Em va trobar no sé on, ni quan. I vam començar a parlar. I jo que no, que no volia conèixer a ningú que hagués conegut per internet, només. Però al final em va convèncer. Sóc molt fàcil de convèncer, jo.

Em va enviar una foto. I ja vaig veure el dia que vam quedar que ell no era el de la foto.

Fa un any o així ho vaig entendre tot. La foto no era seva, òbviament. Era d'un amic seu, que també havia estudiat amb ell. Casualment, i sense saber-ho, l'amic em coneixia, tot i que jo no el coneixia a ell (i l'altre, el d'internet, no sabia que jo no el coneixia, només sabia que el seu amic em coneixia a mi).

I tots dos van estudiar amb ella, amb la que es casa. Uns quants anys junts, tots venint del mateix lloc. I els amics de la que es casa, casualment, són tots de per aquí. I un dels dos és solter.

Em sembla que m'espera un casament... divertit.

Però tu ets burra o què? Corre i no pensis xorrades! El que sigui ja haurà de ser.

Mira, ja sóc a casa.

34:25 :-)

divendres, 6 d’abril del 2007

Vacances, brunyols i cosins

Són vacances, o això sembla. Tothom és fora, o gairebé tothom. Tothom pregunta on vas, on aniràs, què faràs. Fins i tot jo, per semblar una mica normal. Però jo em quedo a casa. Sense res a fer. Bé, sí que tinc coses a fer, però si parlem de feina. Podria anar a la ciutat a donar un volt, però segur que hi ha massa gent. Ja fa sol. Massa bon temps. Hauria d'haver continuat plovent.

A baix, al cantó del foc, hi ha una panera amb pasta de brunyols. Aquest vespre ja es podran coure. Brunyols de veritat. No aquesta cosa que venen a les pastisseries. Brunyols. Com els de casa. O els de casa, hauria de dir. No sabria com explicar-ho. S'han de provar. El primer cop que vaig tastar els de pastisseria ja vaig veure que eren coses totalment diferents. Poca gent els sap fer com els d'aquí. Cada cop hi ha més gent que en fa, però que els fa com els de pastisseria.

Feia dos anys que no es feien brunyols a casa. Exactament el mateix temps que fa que no parlo amb el meu cosí, en Marc.

No sé què va passar aquell dia. La casa estava plena de dones. Moltes dones. Comptant-m'hi a mi, crec que érem 9. Potser 10. Massa dona junta. I cap home, excepte el meu pobre avi. Ells sí que són intel.ligents: cap ni un va atrevir-se a posar els peus en aquella casa, excepte l'avi, que estava a casa seva i no tenia enlloc més on anar.

Les dones, àvies, mares i filles, totes ho volien fer a la seva manera. Totes tenien la fórmula màgica per fer els brunyols, i les altres no sabien fer res. Totes i cadascuna. I, com més jove fos la dona, més es ficaven amb ella.

Jo, com a dona més jove de tot el clan, vaig fugir per cames. Hi havia quatre nens a la casa, totes les criatures de la família. Ara em pregunto què feien tots els homes de la família, si estàvem les dones i els nens a la mateixa casa. Però a mi ja m'anava bé. Vaig dir-los que tranquil.les, que elles fessin els brunyols ben tranquil.les, que jo ja m'ocupava dels nens.

Sí, ja ho sé, sóc poc valenta.

Aquell dia la meva mare es va enfadar amb la dona del meu cosí o amb la sogra del meu cosí. Per aquestes coses de que si jo ho sé fer, que si a casa meva s'ha fet sempre així, que si això està mal fet. No entraré amb qui tenia raó o no, però deixaré anar que es van enfadar perquè la meva cosina, que després de la meva deserció (vull dir, el meu servei a la comunitat femenina com a mainadera) ostentava el títol de la dona més jove, volia fer ella els seus brunyols. I la dona del meu cosí li va dir que ella no en sabia (com si ella ho hagués fet tota la vida). I aleshores ella i sa mare es van discutir amb ma mare, perquè ma mare els va dir que la deixessin estar, que si eren els seus brunyols i li sortien malament, que era problema seu.

Des d'aquell dia no he tornat a parlar amb el meu cosí. Bé, sí, hola, i adéu, i poca cosa més. Però és que ell i jo xerràvem, i xerràvem.

Ella sempre és amb ell. No el deixa anar sol enlloc. Bé, de fet he dit una mentida: sí que vam parlar un dia, ell i jo. Un dia, ara fa un any, es va presentar a casa i vam estar parlant mitja tarda. Havia sortit aviat de la feina i ella no ho sabia. A la que passava el temps, es mirava el rellotge amb nerviosisme, i quan va ser l'hora en la que arribaria a casa com si hagués treballat a la tarda, va marxar.

Un dia ens vam trobar a casa dels avis. Jo era a casa, amb la meva àvia. I ell va pujar a saludar-la. Ella es va quedar a baix, parlant amb algú. Quan va arribar, ell em va dir hola, jo li vaig dir hola, i ens vam quedar sense saber què dir-nos. Perquè quan fa tan de temps que no parles, no saps què dir-te. La iaia ens va mirar, trista, i ens va dir: "Ara no us veieu mai, no?" I ens vam quedar els dos sense saber què dir. En aquell precís moment va arribar la seva dona, que en veure'm va fer molt mala cara. Va dir hola i se'l va emportar lluny de mi.

Sé que l'hauria de trucar, o anar-lo a veure, i dir-li alguna cosa. Però no sé pas què li diria, després de tan de temps. Hola i poca cosa més.

Però no puc anar-lo a veure, ni trucar-lo, ni res, perquè ella hi és sempre pel mig. Si li dic alguna cosa, abans que ell pugui contestar, ella ja m'ha contestat.

Fa poc va ser el seu aniversari. Vaig pensar que així podria parlar amb ell. El vaig trucar al mòbil, vaig pensar que així sí que parlaria amb ell. Em va contestar la seva dona: que ell estava conduint, que molt bé, que ja li diria que havia trucat, i que adéu.

I no em vaig atrevir a tornar a trucar.

dijous, 5 d’abril del 2007

Parlant per telèfon...

Algú ha pensat mai que, quan parla per telèfon amb algú altre, pot estar parlant amb qui no es pensa?

Sí, ja ho sé, és difícil, perquè tots tenim una veu que ens distingeix. Una veu única. Una veu que ens fa diferents.

Però a vegades la genètica té els seus capricis. I pot fer que dues persones tinguin la veu pràcticament igual.

Sé que no s'ha de fer, però... Ma mare avui està afònica. Gairebé no pot ni articular una paraula. Però havia de fer unes trucades. "Nena, trucaràs per mi?" Sí, ja ho sé, que m'ho digui així és perquè no és el primer cop que ho fem...

Així que la nena, o sigui jo, ha agafat el telèfon i ha fet unes quantes trucades.

- Hola, sóc la ***.

Però els asteriscos no eren el meu nom, sinó el nom de ma mare.

I ningú se n'ha adonat.

L'altre dia vaig trucar a casa d'uns familiars. Em va agafar el telèfon un nen, que va dir als seus pares que trucava la ***. I, altre cop, els asteriscos es poden substituir pel nom de la meva mare.

Encara no sé per què no li vaig dir que realment era ma mare. Total, no se n'hagués adonat. Si va començar a parlar amb mi, fins que li vaig haver d'acabar dient que jo no era ma mare. I llavors em va dir: "No están tus padres?". I jo que no, que no hi eren. I apa, doncs llavors ja no em va voler dir res més, perquè em continuen tractant com a una nena petita, i a mi no em poden dir les coses "importants".

El proper dia, encara que sé que no està ben fet, li diré que sóc ma mare. Apa. Total, no crec que se n'adonin. Llavors li explico a ma mare i tot arreglat.

I és que és ben bé, que parlant per telèfon, pots parlar amb qui no et penses.

Així que aneu amb compte perquè... podríeu parlar amb qui no toca!

dimecres, 4 d’abril del 2007

Superació personal

Surto de casa. És tard. Avui m'he aixecat més tard del que acostumo a fer-ho. A vegades va bé mandrejar, però... és que avui fa sol, i el sol ja està massa alt. Calor. El pitjor enemic per anar a córrer.

Ahir vaig fer la meva millor marca en molt de temps: 38:55. Sí, ja ho sé, córrer menys de 40 minuts (o caminar a trossos...) no és massa, però és més que res. I si s'intenta fer cada dia, doncs ja és molt més que quedar-se a casa, assegut al sofà.

El meu objectiu és fer dues voltes, en comptes d'una. Però abans de fer-les necessito tenir unes certes garanties: la primera, és aconseguir fer tota la volta corrent. I la segona, baixar dels 30 minuts. O, com a mínim, baixar dels 35 minuts.

La meva volta no és res de l'altre món. És una volta que fa la carretera al voltant del bosc, però que no passa per davant de casa. És per això que, cada dia que vaig a córrer, faig el primer tros, fins que arribo al que és la volta, caminant. És una espècie d'escalfament (més mental que físic, però escalfament al cap i a la fi).

Aquest mateix tros, quan torno, també el faig caminant: és la forma que tinc de tornar el meu cos a la normalitat, per no arribar sense aire a casa. Així quan arribo a casa ja només em queda vermellor a la cara i suor al cos, però la respiració ja és del tot normal.

La volta comença suau, amb una carretera d'aquelles que semblen planes, però que fan una mica de baixada, impercertible. I continua així durant moltíssima estona fins que arribes a la pujada. La pujada fa més d'un quilòmetre (l'altre dia ho vaig mirar amb el cotxe) i hi ha una senyal d'aquelles de perill, perquè el pendent és de més del 12%. Un cop passada la pujada, ja tot és més senzill: una baixada, un terreny pla, i una última pujadeta per arribar fins al principi i final de la meva volta.

He de reconèixer que la pujada llarga no la pujo mai corrent. La resta de camí (a part del principi i el final) sí que els faig corrent, però... la pujada és superior a mi, i sempre m'acabo parant a mig camí per acabar-la fent a peu. I qui diu a mig camí, diu al principi de tot.

El tracte que tinc fet amb mi mateixa és el següent: el dia que aconsegueixi fer tota la volta corrent (amb la pujadeta inclosa), em decidiré a fer dues voltes. Però, és clar, això és molt perillós.

És perillós perquè sempre vaig a córrer sola. Sí, ja ho sé, m'hauria de buscar algú que vingui amb mi. Però sóc rara. Si és algú que corre més que jo (el que seria normal), em sap greu, perquè jo faria que anés més a poc a poc. I si és algú que corre menys que jo... doncs res, que no em serviria per "picar-me", perquè la gràcia d'anar amb algú és aquesta, la de que si l'altre ve tu hi has d'anar, perquè no pots deixar penjat a qui ve amb tu. I que, si més o menys esteu al mateix nivell, un per l'altre, aconseguiu millorar ràpidament.

Però és clar, si vas tu sola no tens a ningú que et digui que va, que segur que pots, que segur que ho aconsegueixes, que segur que pots córrer una mica més, fins una mica més amunt del que ho vas fer ahir. I acabes no donant tot el que tens a dintre, perquè et pares, perquè podries fer més, però com que ningú et veu, dius que ja no pots més i et quedes allà, acabant de fer el que et falta per arribar fins a dalt de tot a peu.

Però avui tenia el dia optimista. I sabia que avui podria aconseguir tornar a aconseguir un rècord. Així que m'he calçat les bambes i he anat a córrer sabent que ho aconseguiria. No pujar tota la pujada corrent, però si millorar la meva pròpia marca. Com que aquests dies em quedo a casa i puc anar a córrer cada dia, el meu cos ho nota, i per això va millorant la marca, dia rere dia.

El dia ha començat malament, perquè mentre anava caminant per arribar a l'inici de la meva volta, m'he trobat un gos d'un veí, que em bordava. I, és clar, amb un gos que et persegueix, qualsevol es posa a córrer. Li he fotut un parell de crits i me n'he desempellegat, però... m'ha fet perdre temps. Casum l'olla! Jo que avui volia batre el meu rècord!

Quan he arribat a la pujada, he pensat que avui sí, que avui aconseguiria pujar-la tota corrent. Però si sempre començo a caminar al principi de la pujada, com puc pujar-la tota el primer dia que ho intento? L'intent ha estat fallit, però n'he pujat un terç corrent, un terç caminant i l'últim terç corrent. He quedat prou contenta.

Al final, quan he acabat de donar tota la volta, tornava a casa, caminant a poc a poc, pensant en que em queden cinc dies de setmana santa, i això vol dir que tinc cinc dies per aconseguir pujar tota la pujada corrent. I és clar que ho aconseguiré. Perquè ho dic jo!

Fins que m'he recordat que volia batre el meu propi rècord, avui. I ja m'he dit: "noia, mira que ets burra, vols fer un bon temps i resulta que tornes a casa passejant!" Durant un temps només comptava el temps de fer la volta, però ara m'he acostumat a comptar-hi també aquest temps.

Finalment he arribat a casa.

El cronòmetre marcava 37:20.

I sé que, si m'hi esforço, demà pot marcar una mica menys.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Falta un mes!



A mitjans de novembre vaig veure el primer tràiler (recomano clicar, si algú no l'ha vist encara).

Recordo perfectament el dia, tot i que més que dia, hauria de dir vespre. Estava aquí, com estic ara, parlant amb algú pel messenger. I vaig veure el tràiler. D'acord, no he de fer tantes coses a la vegada, però és que... no tinc remei.

I, enmig de la conversa del messenger, vaig deixar-li anar a qui parlava amb mi que havia sortit el tràiler d'Spiderman 3. Com a tota resposta, vaig tenir un: "Ah, i ja van per la 3? No sabia que hi hagués una 1 i una 2".

I a mi em va caure el món als peus. Perquè jo havia vist la 1, i la 2. I perquè el tràiler de la 3 (el de l'enllaç de dalt) era tan bo, que només tenia ganes de que arribés el dia que l'estrenessin per anar-la a veure.

Avui falta un mes (i un dia), perquè finalment la pugui anar a veure. Només un mes i estaré allà, davant la pantalla, veient què li passa al pobre Peter.

I és que a mi, els superherois mai m'han cridat massa l'atenció. Però l'Spiderman té alguna cosa que el fa especial. No sé què és. Però té un punt de... no sabria dir de què.

Algú vol més tràiler?



D'acord, d'acord, ja paro. És que no me'n puc estar.

Volia posar una última imatge, però el blogger no em deixa. És que em fa molta gràcia. Però, ja que no la puc posar, es pot veure aquí.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Setmana Santa i Sant Jordi

Fa un any vaig conèixer una persona a qui li agradava molt sant Jordi. Sí, ja ho sé, hi ha molta gent a qui agrada sant Jordi, però no tothom està disposat a recórrer molts quilòmetres només per poder estar a la Rambla el dia de sant Jordi. I no em refereixo als autors de llibres, que poden fer més o menys quilòmetres, sinó a algú del carrer, que només va a passejar per la Rambla.

Mirat així no té cap mena de sentit, suposo. Però a mi em sembla maco. Jo dic que a mi m'agrada sant Jordi, però crec que jo no ho faria, això de fer tants de quilòmetres per passar el sant Jordi en alguna població catalana.

Però això era fa un any, quan m'explicava coses. En un any la situació pot canviar radicalment. Ha passat d'explicar-me coses, a ignorar-me, a tornar-me a explicar coses, a tornar-me a ignorar... sense que jo entengués res de res. Cada cop els intervals de temps en què m'ha ignorat han sigut més grans, i els intervals en els que explicava coses més petits.

Però les coses són així. O jo sóc així. I tornem a ser Setmana Santa. I avui m'ha vingut al cap. La Setmana Santa i el sant Jordi.

I m'he preguntat si aquest any també ho faria, de fer un munt de quilòmetres només per ser aquí per sant Jordi.

Tampoc té més importància que la pura curiositat. Cadascú farà la seva, tant si ve com si no ve. I, si ve, tampoc vindrà a la meva ciutat, així que tampoc m'importa massa.

Però he pensat que volia saber-ho. Així que he preguntat. Perquè em pica la curiositat. I perquè, de fet, ja sé quina serà la resposta.

La meva pregunta obtindrà la mateixa resposta de sempre: el silenci. Perquè tot intent de conversa, o de comunicació es queda en el mateix: en un monòleg. Un monòleg en el que només parlo jo, està clar. Tot i que no en sé la raó.

diumenge, 1 d’abril del 2007

El Ram

Acabo de tornar de córrer i em trobo una figura, tota vestida de negre, que va a missa. És una de les iaies del poble, que se'm mira de dalt a baix. Sí, senyora, porto un jersei vermell que aniria bé al meu pare i uns pantalons que no lliguen amb el jersei, però que també es podria posar el meu pare. Tinc la cara vermella i no m'he pentinat aquest matí. Vostè va vestida de dalt a baix amb el seu millor vestit, però jo... jo acabo de tornar de córrer!

Arribo a casa i em trobo els meus pares a punt d'anar a missa. Jo avui faré campana. No és que hi vagi normalment (per no dir que no hi vaig mai, per desesperació del meu pare), però pel Ram sempre m'enganxen. Avui no, que he arribat tota suada i així no puc anar a missa...

Embolico el regal pel fillol de la meva mare. Regal que vam anar a comprar ahir a la tarda i que vaig triar jo. Ma mare em rep amb un: "Ja tinc el tortell". I jo somric, perquè el seu fillol, ho vulgui o no, és de la meva família, i no li agrada el tortell.

El meu pare diu que es posarà corbata, però en tria una que no li queda gens bé. Jo li dic que apa, que on va amb aquesta corbata, i ell em contesta que farà el que ell vulgui. Apareix ma mare per la porta i... el meu pare s'acaba posant la corbata que jo li he dit.

Em miro els nens de davant de casa, com se'n van cap a missa ben macos. Sé, i tots sabem, que als cinc minuts el seu pare (que tampoc vol anar a missa) els traurà de l'esglèsia, i es posaran a jugar a la porta.

Em dutxaré i... senyores i senyors... aniré a buscar el tortell! La meva padrina no m'ha donat mai tortell (em pregunto per què ara a l'altre fillol li dóna tortell i mona, però ho deixaré estar). L'altra padrina, però, que no és la meva padrina, però és la dona del meu padrí, ja fa una setmana que em truca per saber a quina hora aniré a buscar el tortell. Fa anys que no em dóna tortell, perquè sap que no m'agrada, i fa anys que no em compra res de roba ni aquestes coses que fan els padrins. Però cada any, quan ve el dia del Ram, em dóna cèntims.

M'he fet un fart de dir-li que no, que no cal que em doni tortell, que una ja és grandeta per aquestes coses. Però ella diu que no, que em seguirà donant tortell. Que la única manera de lliurar-me del tortell és que em casi. I jo aquí ja em descol.loco, perquè... perquè li contesto que estaré jubilada i encara m'haurà de seguir donant tortell!

I em posaré les arrecades que em vaig comprar ahir, i que em van costar el que havia guanyat en les dues últimes classes particulars. Són de cianita, em va dir el venedor. I jo no sabia ni què era la cianita. Perquè pel Ram s'ha d'estrenar alguna cosa, no? I jo ja fa molt que no estreno roba, pel Ram...

I dinarem a casa dels avis, com sempre. Però tothom marxarà aviat (i és una sort!), perquè els cosins ja ens hem fet grans (almenys una part dels cosins) i aquest no es parla amb aquell altre, i l'altre està enfadat amb no sé qui més.

La tarda serà com una tarda de diumenge qualsevol, només al congelador hi haurà un tortell més, i els nens correran per davant de casa amb els seus millors vestits.