És bo saber-ho...

Una de les coses que més mal fa és sentir per casualitat com algú diu alguna cosa dolenta de tu. Aquella situació en la que algú t'està deixant verd, i tu apareixes sense que t'esperin i... Llavors ve el "jo no volia dir això", i calles, però et quedes amb les ganes de contestar: "El que no volies era que jo ho sentís, dir-ho, el que es diu dir-ho, es veia clar que sí que volies dir-ho."

Les noves tecnologies, però, han fet que aquesta situació es pugui repetir bastant més.

Qui no ha entrat mai en un blog on el deixaven verd? Ah, no? Ningú? Doncs és una sort.

Qui no ha vist alguna cosa per internet que no hauria d'haver vist? Jo unes quantes, per casualitat.

Qui?

En això, l'aparició del facebook ha fet que determinada gent fiqui la pota cinquanta vegades, o més. Com aquelles noies que havien vingut al cole amb mi, es van trobar al facebook, em van trobar al facebook, i quan em van trobar, després d'afegir-me com a amiga, van començar a deixar-se missatges al mur on es quedaven força descansades. Suposo que no sabien que jo, quan entrava, veia el que s'havien dit als respectius murs... i, és clar, al veure el meu nom em picava la curiositat i... En fi, que millor ho deixo estar.

No, no ha sigut l'únic cop amb què m'hi he trobat. Més d'un cop he tingut el ratolí a l'opció "desactiva el compte". Perquè hi ha coses que fan mal. Encara no sé per què no ho he fet. De fet, avui he tingut la pantalleta de "Confirma que vols desactivar el compte". Potser encara hi torno i el desactivo.

O potser no.

El dijous vaig plorar fins que ja no em van quedar més llàgrimes a dins. El divendres seguia plorant. I no, no tenia res a veure amb internet. Tenia a veure amb la feina. Però també tenia a veure amb aquest tema.

I és que em va enfonsar. I molt.

I segurament no hauria d'haver-ho fet. És possible que sigui massa sensible. És possible que passin moltes coses. O també és possible que qui em va avaluar estigués enfadat, perquè l'avaluació va ser just el dia després d'aquest episodi.

Però van arribar els resultats. Mai havia tingut mals resultats, però aquests eren... com ho diria? Horribles? Crec que amb horribles em quedo curta.

I sí, em va fer mal. Però he arribat a la conclusió que prefereixo saber-ho que no saber-ho. Prefereixo sentir aquells que parlen malament de mi que no sentir-ho. Perquè, potser, i només potser, m'ajudaran a millorar.

I no negaré que fa mal. No, no ho negaré. Però, potser, el que més mal fa (almenys en el cas del dijous) és pensar en tot l'esforç que hi he posat, en com m'hi he esforçat, en com pensava que les coses anaven bé, en com ningú es queixava... i en com, quan jo no hi sóc al davant, o quan poden parlar anònimament, aleshores...

I també fa mal el pensar que algú t'està fent la pilota. Algú que es mostra molt amable quan et té al davant. I que per això li tens confiança. I... doncs que just quan gires l'esquena, veus com es riu de tu. Com es riu de les coses que fas. Com es riu de la teva forma de donar-li les gràcies.

Tot i que, com ja he dit, és bo saber-ho.

I dit això, aquesta setmana el dia que arribaré més aviat a casa, seran les 10 del vespre. I el dia que en sortiré més tard, un quart de vuit del matí. O sigui que faig servir la meva vareta màgica i desapareixo. Pluf! Ja no hi sóc! Així que si algú em vol deixar verda per internet... que ho faci, però que es recordi de treure-ho abans de divendres...