dijous, 30 de març del 2006

Delete

Em sembla que no n'aprendré mai. Cauré una vegada i una altra en el mateix error. Bé, ja no hi tornaré a caure, perquè els de l'msn han canviat els perfils del messenger i ara em sembla que ja no et pot trobar algú i agregar-te al messenger sense conèixer-te de res i sense saber la teva adreça.

De tant en tant (tampoc massa, potser un cop cada 3 o 4 mesos) em trobava algun mail on em deia que algú havia vist el meu perfil i em demanava permís per agregar-me al messenger, o alguna cosa per l'estil. I jo sempre deia que sí. Total, què hi podia perdre?

La veritat, no sé perquè seguia acceptant a la gent, perquè després de les experiències viscudes, em sembla que hauria d'haver passat de tots els mails. Probablement el problema sigui meu, perquè no és normal que tingui tan mala sort.

La última persona que em va agregar, va estar menys de 5 minuts parlant amb mi. A la que li vaig dir a què em dedicava em va contestar que havia de marxar. Acte seguit em va bloquejar i em va treure del messenger (hi ha formes de saber aquestes coses...) Però quin problema hi ha amb la meva feina? Que no faig ni res il.legal ni res de l'altre món! I si em volia esborrar just en el moment en què jo li digués alguna cosa que no li agradés (?), per què coi m'agregava?

Però no volia parlar d'aquest individu. Volia parlar d'un altre. D'un altre que també vaig conèixer així. Resumint (sí, sé resumir!) es va passar una temporada connectant-se gairebé a diari al messenger. Em deia de quedar, però jo no n'estava massa convençuda. Al final, però, li vaig dir que sí. I les coses van canviar radicalment.

Després de passar-se una bona temporada connectant-se cada dia, va ser conèixer-me en persona i no tornar a veure el ninotet verd gairebé mai més. Bé, de fet ja passen, aquestes coses (sobretot a mi). Però, és més, si algun dia hi havia ninotet verd i jo deia alguna cosa, no rebia cap tipus de resposta. Cap ni una. Ni un "tinc feina", ni res que se li assemblés. Silenci. Així que vaig passar del personatge en qüestió. No era el primer cop que em passava. I si algun dia em torno a trobar amb algú altre, doncs tampoc serà l'últim.

La sorpresa va venir un dia a mitja tarda, quan vaig rebre un sms. Deia que si volia quedar aquell vespre. Avui mateix? Doncs no. Jo tinc una vida, també, i encara que només fos quedar-me a casa a fer uns mots encreuats, jo tinc alguna cosa a fer aquest vespre.

Des de llavors, la cosa va estar així durant un temps: si el trobava pel messenger, m'ignorava. Però, de tant en tant, m'enviava un sms per quedar just el mateix dia al vespre. I jo sempre tenia alguna cosa a fer. I a sobre, s'enfadava! Mira, avisa amb una mica de temps i miraré si trobo un moment, però què et penses, que pots passar de mi tot el temps (superant els límits de la mala educació) i que quan et doni la gana m'enviaràs un sms i aniré corrents allà on siguis? (Perquè, això sí, la que havia de fer mitja hora de cotxe era jo, a sobre!)

I llavors em començava a dir que si sempre deia que no era perquè no en tenia ganes, que no podia ser que sempre tingués coses a fer. Doncs mira, sí que tinc coses a fer. I si no en tinc, me'n busco. Què et penses, que m'esperaré al cantó del telèfon a veure si t'avorreixes i llavors em dius algo? Perquè si jo et dic alguna cosa ja sé que només rebré silenci. De fet, vaig deixar de dir res fa molt de temps.

El seu rol era anar de víctima. Fer pena. Fer sentir culpable a l'altra gent.

Més d'una vegada vaig dir que prou. Que no contestaria mai més, de la mateixa forma que quan jo deia alguna cosa (al principi de tot) no rebia cap resposta. Però seguia contestant. Encara no sé per què.

Però dimarts va arribar el colmo dels colmos. Que si volia quedar al vespre. Sí, en això pensava. És dimarts. I si no fos dimarts, jugava el Barça. Et penses que em perdria un dimarts o el Benfica-Barça (que tenia moltes ganes de veure) per algú que si un dia hi vull parlar m'ignorarà (a no ser que baixi no sé quin sant?)

El que em va dir per messenger no va ser massa agradable. Però de què vas? Si jo almenys t'he contestat i t'he explicat que avui no puc. Si fins i tot t'he explicat el que faig (ejem, el que es va suspendre pel partit). Així que vaig decidir que prou. Dimarts vaig arribar a casa i li vaig enviar un mail, dient que em deixés estar. Dubto que m'hagués dit res més, però per si de cas. I vaig procedir al "delete".

Vaig començar pel mail:

Are you sure you want to delete the selected item(s)?

O i tant! Seguríssim!

Després del mòbil:

Esborrar entrada:

O i tant!

I, finalment, del Messenger:

¿Realmente deseas eliminar a esta persona?

Home, tant com el.liminar-lo... Però sí, el vull fora del messenger. I de la meva vida. Potser sóc injusta, però m'és igual. Que vagi a fer sentir culpable a algú altre.

dimecres, 29 de març del 2006

Setmana Santa?

Ahir li deia a algú que tenia unes ganes de que arribés la Setmana Santa... Però sóc jo. I, la veritat, després de pensar en la Setmana Santa, no en tinc cap ganes.

Sí, fa 3 mesos que no tinc caps de setmana, entenent cap de setmana com a dies de "festa". Només tinc festa els diumenges a la tarda, i a sobre em vaig comprometre a fer unes coses. Unes coses que fa dos diumenges que estan sense fer. Un, perquè li vaig demanar a algú altre que ho fes per mi, i no ho va fer. I l'altre, perquè després de veure que igualment, si jo no ho feia, no ho feia ningú i ni tan sols ningú s'adonava que ningú ho havia fet, vaig decidir que si algú volia que ho fes, ja ho diria. En condicions normals, hagués fet la feina de les dues setmanes i no hagués dit res. Però aquest diumenge em vaig dir a mi mateixa que a la merda (si vull, puc dir merda, és el meu blog), i que es quedava sense fer.

Tinc ganes de tenir un dia de festa. De dormir sense que em desperti el despertador (que, coneixent-me, serà abans de les 8 o les 9). De no tenir cap obligació. De...

Però, tota una setmana?

Les perspectives per la setmana no són massa bones. Tothom té la vida muntada. Tenen coses a fer (o se les inventen).

I jo? Doncs jo em quedaré a casa. Probablement sola. Bé, sola del tot no. Almenys hi haurà el gos, que sempre està content de veure'm, que ja és molt. Sense res a fer. Bé, sense res no. Almenys tindré l'ocupació de passejar el gos. Amb tothom ocupat en coses més importants. Bé, tothom no. Sempre em quedarà el gos, que sempre està a punt per jugar o anar a passeig. És bastant patètic, ja ho sé.

Em sembla que per setmana santa acabaré fent més feina que una setmana normal.

dimarts, 28 de març del 2006

La mare que va parir el futbol

Sí, la que diu la frase de dalt sóc jo. Sí, em pensava que jo no diria mai aquesta frase. Però...

Fa uns dies, molts, vaig parlar dels dilluns i dimarts. Però les coses es van complicar i la setmana passada no hi va haver ni dilluns ni dimarts.

Aquesta setmana el dilluns també es va complicar i tampoc no hi va haver dilluns. I avui em feia mandra. A part de que no em volia perdre el partit... Però no, avui era dimarts i volia que fos dimarts.

Avui ha sigut un dia dur. Però m'he passat tot el dia pensant: "Sí, sí, avui és dimarts!"

Així que quan ha sigut l'hora, he agafat els trastos i me n'he anat a la meva destinació de tots els dimarts. No m'he enfadat amb un cotxe que s'ha aparcat en un lloc on hi cabien dos cotxes (i he vist al conductor sortir del cotxe, mentre pensava que podria haver aparcat millor i així hi cabria també el meu cotxe).

Si fins i tot he arribat 10 minuts abans de l'hora!

Però quan he arribat ja he vist que alguna cosa no funcionava. No m'havien avisat perquè feia dies que no hi anava. Es veu que avui han suspès el dimarts... perquè hi ha futbol!

I jo que estava disposada a perdre'm el futbol pel dimarts. Però sembla que no. Sembla que els altres no.

Això em passa per moure'm en un món majoritàriament masculí (visca els tòpics!) Fa unes setmanes, a la porta hi havia un substitut. Aquell dia hi havia unes dones que feien labors i el meu grup. Jo vaig anar directament cap al meu grup. El porter em va aturar: "Has d'anar cap allà!", mentre m'indicava el lloc on hi havia totes les dones de les labors. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa sobre els tòpics. Però no ho vaig fer. Vaig baixar el cap i li vaig dir que no, que jo anava a l'altra banda.

Si hagués anat a fer labors, avui segur que no m'haguessin suspès el dimarts per culpa del futbol!

Ho sento molt, però en aquests moments, el que dic és "La mare que va parir el futbol".

Però... ara vaig a veure la segona part...

dilluns, 27 de març del 2006

Canvi d'hora?

Sona el despertador. Què passa? I la radio? Per què no ha sonat primer la radio?

Obro els ulls. Normalment no veig gaire nítidament les coses que estan a més d'un metre de mi, i menys si són números petits o la broca del rellotge.

Miro primer la radio despertador (té els números més grossos). La radio marca les 4:03. Que què? Com pot ser que siguin les 4:03? Si jo ahir (avui) al vespre vaig canviar l'hora...

Faig un esforç i em miro el despertador analògic. Les broques semblen indicar que són poc més de les 6. Aquí hi ha alguna cosa que falla...

Agafo el rellotge que acostuma a estar al meu canell. El que, en principi, no està avançat i marca l'hora exacta: falta poc perquè siguin les 5 del matí.

Llavors me n'adono. Ahir em vaig passar tot el dia canviant l'hora de tots els rellotges de casa (sobretot els que ningú més sap canviar). I, quan em poso a canviar els meus despertadors... sóc tan burra que un l'avanço una hora i l'altre el retrasso una hora! I això que ho vaig fer un seguit de l'altre. I això que portava tot el dia avançant una hora tot rellotge que es posava a davant meu... Com puc ser tan burra d'haver avançat una hora en un rellotge i retrassat a l'altre?

Al matí m'agrada no córrer. Prendre'm les coses amb calma. Fer algun passatemps mentre esmorzo. Preparar les coses del dia. Mirar les notícies...

Pujo al cotxe. Miro l'hora del cotxe. Alguna cosa està malament. No sé què és, però hi ha alguna cosa que està malament. Torno a mirar l'hora: les 5:55. Coi, és tard. Molt tard. Tardíssim! Però què he fet aquest matí? Repasso mentalment el que he fet. Tant, m'hi he estat? Segur que no m'he quedat adormida a mig camí? He preparat les coses del dia: he acabat de preparar el dinar, la bossa del gimnàs, papers que tenia vés a saber on... He esmorzat. I he carregat el cotxe amb tot de coses que necessitaré durant tot el dia. I hi he estat una hora???

És tard. Tardíssim! Però... alguna cosa falla. Les 5:55? No és l'hora que acostumo a veure normalment. És clar, també he de canviar l'hora del rellotge del cotxe!

El canvi d'hora em matarà...

diumenge, 26 de març del 2006

Telèfon

A casa hi ha tres telèfons. Un és el de telefònica, amb identificador de trucada. El segon, que està a l'habitació dels meus pares, també té identificador de trucada. Però el que em queda més a prop la major part del dia és un que no té identificador de trucada. No ho acostumo a fer, això de no despenjar depenent de qui truca. Sempre despenjo. Però hi ha moments, dies, en els que preferiries no parlar amb ningú. O, com a mínim, preferiries no parlar amb depèn de qui, que saps que posarà el dit a la llaga.

Però, és clar, aquests dies sona el telèfon. Estàs sola a casa. I l'agafes. Què has de fer, sinó? Però no saps si agafar-lo o no. Et planteges no agafar-lo i anar a veure qui ha trucat. Però, ai, si vas a veure qui ha trucat, la llumeta del telèfon desapareixerà i quan arribi algú a casa no podràs dir que no has vist que havia trucat algú i que per això no has trucat. Però et rebenta que sigui qui et penses que serà. I el telèfon segueix sonant. Però, i si és algú amb qui vols parlar? Però, i si és algú amb qui no vols parlar?

Hi ha dies en els que no parlaria amb ningú. Però sóc burra i continuo agafant el telèfon. Podria no agafar-lo, dir que era al lavabo, o dir que havia anat a fora i no l'he sentit. Però sempre l'acabo agafant. Encara que no tingui ganes de parlar. Encara que sàpiga (intuicions d'aquelles que es tenen a vegades) qui és la persona que truca. Encara que sàpiga que només truca per posar el dit a la llaga. Encara que...

Amb el mòbil faig el mateix. Si no el tinc a prop no l'agafo. Però quan és a prop... l'agafo. Encara que no tingui ganes de parlar. Encara que l'excusa "el tenia perdut a no sé on" seria molt fàcil (i certa un 99% de les vegades). Però l'agafo igualment.

Tot i així, per més mala bava que tingui qui estigui trucant (i per menys ganes que tingui jo de parlar amb ningú), hi ha una trucada que em sembla que recordaré tota la vida, perquè va ser pitjor que aquesta trucada amb mala bava que fa tan poc em va fer enfadar. Va ser el dia que es va morir l'avi. Jo me'n vaig enterar tard. Era fora i no em van voler trucar. Em va molestar. Però també ho vaig entendre. Sobretot després dels nervis que vaig agafar quan vaig arribar a casa, que per poc estampo el cotxe contra el garatge o contra el cotxe dels meus pares. És clar que també em va molestar que jo no sabés res, i que quan arribés a casa veiés arribar a una amiga de la meva mare i jo la saludés des del cotxe amb un somriure d'orella a orella. La mirada que em va tornar i la quantitat de cotxes que hi havia a prop de casa els meus avis van ser suficients perquè ningú m'hagués de dir res. Però parlava del telèfon. Deu minuts després d'arribar a casa, resaven un rosari. Jo hi vaig anar. Estava l'habitació més gran de casa els meus avis (que també és on hi ha el telèfon) plena de gent. Van començar a resar el rosari a l'hora en punt. Però, tal com diuen les lleis de Murphy, encara no s'havia acabat el primer parenostre que va sonar el telèfon. Qui es va haver d'aixecar a agafar-lo? Jo no era la que el tenia més a prop. Però després de veure que cap dels meus tiets ni dels meus cosins grans l'agafava, vaig anar-hi jo. Despenjo, i com si d'una broma pesada es tractés, em van preguntar si hi havia l'avi. En aquell moment, unes 20 persones de més de 60 anys, unes 15 de l'edat dels meus pares i uns cosins més grans que jo es van quedar en silenci, escoltant a veure què deia i esperant a que jo pengés per continuar amb el rosari.

- Eh... eh...

Em vaig quedar paral.litzada. No vaig saber què dir. Feia menys de mitja hora que m'havia enterat de la notícia. Sentia el silenci del rosari interrumput.

- Eh... és que s'ha mort.

I què havia de dir?

Era un metge, que havia de venir l'endemà a veure'l. La veritat és que jo em vaig quedar sense saber què dir, però ell...

Hi ha dies en els que no vols parlar amb ningú. O, com a mínim, que no vols tocar determinats temes. Hi ha gent, com jo, que som unes bledes assoleiades. Ningú es pot arribar a imaginar la ràbia que em fa. El problema és que, quan més la gent t'intenta animar, és pitjor. Molt pitjor. Ai, per què sóc tan bleda? Bleda i tonta. Però llavors penses en altres situacions, i penses que potser és millor la situació d'ara que altres situacions.

L'altre dia volia ser invisible. Volia desaparèixer. I, en un moment, vaig tancar una porta amb clau perquè no volia que ningú més em vingués a dir res. Ho agraia, però preferia que ningú em digués res.

I què va fer la tonta que escriu aquestes línies? Doncs exacte, a la primera persona que va trucar a la porta, vaig anar i vaig obrir. Però no volia desaparèixer? No volia ser invisible? No volia que ningú més vingués? Doncs sí, tot això. Però a la primera que algú em vol venir a dir alguna cosa, sense saber qui hi havia a l'altra banda de la porta, vaig jo i obro... I, és clar, es nota que la porta estava tancada amb clau. Obres la porta i et trobes amb una mirada. Algú que es pregunta per què havia tancat amb clau. Algú que no tenia la més mínima idea de per què estava tancada amb clau. Algú que continuarà sense saber-ne la causa. Però amb la cara que em va mirar, ja pagava...

dissabte, 25 de març del 2006

La durada d'un minut...

... depèn del cantó de la porta del lavabo en el que et trobis.

No sap la raó que tenia el que es va inventar aquesta frase.

La durada de dues setmanes... depèn de la situació en la que et trobis. Dues setmanes es poden fer curtíssimes o mooooooooooooooooolt llargues. En el meu cas, crec que no diria cap mentida si digués les dues següents frases:


  • No crec que ningú hagi trobat les dues últimes setmanes tan curtes com jo.
  • No crec que ningú hagi trobat les dues últimes setmanes tan llargues com jo.


I és que, de la mateixa forma que el temps no corre de la mateixa forma des d'una banda de la porta del lavabo que des de l'altra, el temps pot córrer de manera diferent fins i tot per a una mateixa persona.

La veritat és que aquestes últimes setmanes se m'han fet curtíssimes. Quan veia el final i veia que era tan a prop m'agafava un atac de nervis.

Però també se m'han fet llarguíssimes. De la mateixa manera que a vegades faig "trampa" i em llegeixo l'última pàgina d'un llibre, veia que tot estava tan proper, però volia saber com acabava la cosa. Volia saber-ho ja. Volia que ja hagués acabat. I per això el temps no acabava de passar mai.

Hagués volgut fer un salt en l'espai i el temps i trobar-me en el dia en què ja havia passat tot. Sí, les coses s'han de viure, però jo només volia passar-ho. Volia arribar al dia i ja està.

Han estat uns dies estranys. He perdut la noció del temps. He sobreviscut com he pogut. M'he passat els dies menjant porqueries. Menjava i de seguida tornava a tenir gana. Em despertava a les 5 del matí sense necessitat de despertador i no podia tornar a dormir. No sabia a quin dia vivia, malgrat que en tot moment sabia el que havia de fer.

I, finalment, s'ha acabat tot. Massa aviat. Massa tard. Massa...

dimecres, 15 de març del 2006

Dilluns i dimarts

Els carrers estan buits. És tard, molt tard. Sortim d'on som. Tothom té pressa. Tothom vol arribar a casa. Tothom va en direcció contrària a la meva.

Fa fred. Em cordo la jaqueta fins a dalt. Les mans a les butxaques. La radio a la butxaca.

Tinc el cotxe lluny. A l'hora d'arribar era difícil aparcar i he hagut de deixar el cotxe lluny. Així que em disposo a caminar. Fa bona nit. Aixeco el cap i veig la Lluna. Lluna plena (gairebé).

Camino cap al cotxe. No sé com, ni perquè, però aquest és el millor moment en molts dies: carrers buits, fred, radio, jaqueta, mans a les butxaques.

El camí fins al cotxe se'm fa massa curt. L'hauria d'haver deixat més lluny. Durant una bona estona, tot allò que em preocupa fuig del meu cap. "El culebron", que l'anomena una persona, desapareix. És el primer cop en moltes setmanes que estic més de 10 minuts sense pensar-hi. Potser per això és el millor moment en molts dies.

Arribo al cotxe. Està sol. Quan li he deixat, he trobat un lloc de casualitat. Ara tots els cotxes han desaparegut, com la gent del carrer. El carrer quedarà buit de cotxes fins demà al matí, entre les 8 i les 9, que tornarà a quedar ple i no es tornarà a buidar fins la nit.

Pujo al cotxe. Canvio la meva radio petita per la del cotxe. M'encanta conduir de nit per la ciutat: tots els carrers són per mi. Es respira tranquil.litat. És per això que també m'agrada conduir per la ciutat al matí, quan la majoria de la gent encara dorm.

Arribo al camí de casa. Una llum m'il.lumina. Miro pel retrovisor. Em recordo de la meva lluna juganera. Somric. Encara he de buscar en algun lloc per què a l'hivern il.lumina més que a l'estiu. Potser només són imaginacions meves, però a l'hivern sempre brilla amb més força. Serà perquè estem més a prop del Sol? No ho sé pas.

A mig camí, en una clariana, paro el cotxe i els llums. Veig com la lluna il.lumina el meu voltant. Fins i tot els arbres fan ombra.

Torno a engegar els llums i continuo cap a casa.

La porta del garatge s'obre sola. Sé que avui és especial i que els propers dies no passarà pas, això. Però s'agraeix. Entro a casa i em trobo la taula parada: una mica de brou caldo i maduixes.

D'allà directa a dormir. Agafo el coixí i, a falta d'un lloc millor per posar-lo, el deixo a terra. Dormo sense coixí, però de dia el coixí està al llit. Em fico a dintre d'un llit que encara té una manta, i que hi serà durant molt de temps. De dia m'encanta la fred, però durant la nit he de tenir molta roba a sobre, sinó no puc dormir. Agafo un llibre. Llegeixo un parell de pàgines, perquè m'estic adormint.

Tenco el llum. M'estiro panxa amunt. El peu dret a sota el genoll esquerre. La mà dreta al cantó de l'orella dreta. La mà esquerra al cantó de l'orella esquerra. Ja no recordo res més. Estic cansada, però feliç.

Des d'ahir, i durant unes quantes setmanes, aquesta història, amb petites variacions, es repetirà cada dilluns i cada dimarts. Espero poder seguir estant cansada, però feliç. Espero poder continuar oblidant-me de les coses aquests breus moments de passeig en solitari. Però, sobretot, espero no passar-me més dies anant com una zombie com avui. Ja m'hi acostumaré (espero!) perquè sinó ho hauré de deixar. I, la veritat, no en tinc cap ganes.

dilluns, 13 de març del 2006

Aparcament

Surto aviat de la feina. Tinc el convenciment que avui arribaré aviat, podré aparcar, i me n'emporto unes coses per treballar abans no hagi d'anar a l'altre lloc. Il.lusa de mi!

Arribo al meu destí quan falten uns 20 minuts per l'hora que hi he de ser. Falta el més complicat: aparcar. Vaig al lloc on acostumo a aparcar. Res. Dóno la volta de rigor, a veure si pel camí hi trobo alguna cosa o si algun cotxe ha marxat. Res. Com que tinc temps, dóno una segona volta, a veure si hi ha més sort. Pel camí em trobo dues persones conegudes: una va amb bici (quina enveja!) i l'altra a peu (encara més enveja!)

Ja han passat 10 minuts i m'adono que avui no tindré sort. Avui no podré aparcar a la zona "coneguda" i m'adentro a la zona "desconeguda". Fa temps que busco l'entrada a un descampat, però no la trobo. Avui la trobaré. Encara tinc temps i no hi ha aparcament.

Vaig per un carrer, però em trobo un carrer tencat, el següent és direcció prohibida i el següent torna a estar tancat. Trobo un aparcament, però està massa lluny del meu destí. Així que em torno a acostar al lloc on he d'anar.

Torno a provar el lloc del principi, però res. Així que provo un altre carrer. Ja només em queden cinc minuts. Segur que tornaré a fer tard, i la feina sense fer!

Provo un carrer nou. Em porta directament al descampat. Ole! És més, m'arrisco a anar fins al final i trobo un lloc perfecte: just al costat de la vorera, a menys de 30 metres d'on he d'anar. He aparcat el cotxe. No arribaré tard. I quan surti, entraré al cotxe de seguida i amb un moment hauré sortit d'aquí.

Il.lusa de mi!

Quan acabo, surto amb un somriure a la cara. Veig el meu cotxe ben a prop. De seguida marxaré i vinga, cap a casa falta gent!

Però de seguida el somriure em marxa de la cara de cop. I em ve a la ment el dia del Mercadona. Sí, el dia del Mercadona. Encara no tenia cotxe propi i anava amb el cotxe de la meva mare. Era un dissabte al matí i jo havia quedat per anar a fer no sé què. Com que no trobava aparcament enlloc més, vaig deixar el cotxe a davant del Mercadona. Gran error, el meu! Em vaig despistar de l'hora i vaig arribar just al Mercadona: tenia el temps just per tornar a casa i deixar-li el cotxe a ma mare, que havia d'anar a treballar. Em sobraven només 10 minuts. Però bé, 10 minuts són molts i no havia de passar res. No havia de passar res?

Quan vaig arribar al cotxe aquell dia, em vaig trobar que gairebé no podia entrar. Per la banda del conductor, el cotxe del cantó s'havia acostat tant que fins i tot havia hagut de plegar els retrovisors (el del seu cotxe i el del meu). No podia desplegar el retrovisor, perquè l'altre cotxe estava massa a prop. Per l'altra banda, vaig poder entrar fent uns quants malabarismes. Però, és clar, entrar al cotxe no era el pitjor problema. El pitjor problema era treure el cotxe d'allà... sense retrovisor! Quan vaig veure que se m'acabava el temps i que no seria capaç de treure el cotxe jo sola, vaig mirar al meu voltant. I, segons sembla, tinc un àngel de la guarda o alguna cosa semblant. Just en aquell moment una parella de cinquanta anys arribava al Mercadona. La dona entrava i l'home li deia que ho sentia molt, però que és clar, amb el gos no podia entrar. Que li sabia molt de greu, però que és clar... Mentre la dona entrava, ell es quedava a la porta amb cara d'avorrit. Jeje, aquesta és la meva: està avorrit, la dona estarà una estona allà dintre... Vaig posar cara de bona nena i li vaig deixar anar alguna cosa com: "Escolti, no em podria ajudar a treure el cotxe? És que m'han aparcat molt a prop i no puc". Ell em va guiar. Jo vaig arribar just a temps a casa perquè ma mare pogués anar a treballar. I quan vaig marxar, la dona encara no havia sortit del Mercadona.

Però d'això ja en fa uns quants dies. I avui era avui. Estava amb un somriure que em marxa de la cara de cop. Un cotxe aparcat a tocar el meu pel cantó. Uns pals fent de mur perquè no me'n vagi a la vorera (prometo que si no hi haguessin hagut els pals, marxo per la vorera). I un puto cotxe aparcat a darrere el meu, a molt poca distància, de forma que no podia fer marxa enrere sense que estigués al meu camí. Tot això amanit per un terra de descampat ple de bonys. Però això no és tot. Faltaria més! Un parell de nois en un cotxe esperant a veure si algú marxa d'algun aparcament per poder aparcar. I un taller mecànic amb els mecànics que tenen poca feina (no haurien d'haver tancat ja?) a l'altra banda de carrer. Ens consolarem i pensarem que almenys no són paletes...

Entro al cotxe. Ni tan sols miro a l'altra banda de carrer. Veig els dos nois del cotxe que es posen bé mirant cap a on tinc jo el cotxe mentre comencen a fer brometes. Tinc la temptació de marxar i tornar al cap d'una estona. Però, a on aniria?

Intento treure el cotxe. Però sóc una patata. A hores d'ara m'imagino que el catxondeig de qui llegeixi això serà similar al dels dos nois, que han deixat de xerrar de les seves coses per dedicar-se a riure's de mi. Així que m'estalvio els 10 minuts d'agonia que he passat intentant treure el cotxe d'allà, mentre la gent que passava per la vorera se'm mirava: alguns reien, alguns amb cara de "sort que no sóc jo" i d'altres només feien alguna mirada fugaç.

Passats els 10 minuts, un dels dos nois s'ha acostat i m'ha dit que si necessitava ajuda. "No, què va, si puc treure el cotxe d'aquí amb els ulls tancats, no et sembla?" M'ha anat indicant, però tot i així ha costat bastant. Ha costat tant, que al final s'ha acostat l'altre noi i tot per ajudar-me. L'escena havia de ser divertidíssima: jo a dintre el cotxe que no sabia ja ni com posar-m'hi. A una banda del cotxe, el noi més jove, que em parlava de tu. A l'altra banda un altre noi, que havia de ser més gran que jo, que m'anava dient "señora esto o señora lo otro". I jo vinga a donar les gràcies.

Durant els 10 minuts fatídics ha passat un noi que parlava en català per la vorera i m'ha dit de burra cap amunt. No li he fet ni cas. Just quan acabava de passar aquest noi, ha sigut quan els altres dos s'han decidit a venir-me a ajudar. El que ha vingut primer, negre com el carbó i amb una vestimenta bastant africana. El segon, amb pinta de paquistaní o similar. Al lloc on acostumo a anar cada setmana, hi ha gent que en diu "Àfrica" en to despectiu. Però, malgrat el catxondeig inicial, que suposo que era inevitable, ni el català de la vorera, ni els mecànics de l'altra banda m'han ajudat. Els que m'han ajudat han sigut els "africans". Sense la seva ajuda potser encara estaria allà, fent maniobres, a veure si podia treure el cotxe. És clar que segurament aquests dos encara deuen riure.

diumenge, 12 de març del 2006

Jo no sóc

Sóc a casa. A la casa on visc, però que no és meva, és dels meus pares. Em passo bona part del dia en aquesta habitació, que no estava feta per això, però jo me l'he fet meva.

Aixeco el cap. Hi ha una cosa penjada a la paret. Des d'aquí no llegeixo res, però puc intuir el meu nom. És un paper, emmarcat, que diu que jo vaig acabar la carrera tal any. Jo no el volia emmarcar i penjar aquí, però algú ho va fer.

Giro el cap. No vull veure això. Els meus ulls van a petar a un armari amb la porta de vidre. Just a dintre de l'armari hi ha una copa. La copa fa més de dos pams d'alçada. Al peu de la copa hi ha una inscripció: "Diputació de Girona, bla bla bla". Acaba amb un Srta., seguit del meu nom. Fa uns quinze anys que és a casa, i continua aquí, a primera línia.

Desvio la vista. Tampoc vull veure la copa. Miro a l'infinit, però no puc. En el reflex del vidre de l'armari hi veig una altra cosa. Una orla. Em desespero i miro cap a una altra banda. Giro el cap i uns ulls em miren. Els meus ulls. I no és cap mirall. És la foto de l'orla en un marc a sobre la taula. El meu pare la va voler emmarcar i posar-la a sobre la seva taula.

Ja no puc més i giro en rodó. Una vitrina plena de copes em saluda. Quantes en tens? I jo què sé! Realment importa?

Jo no sóc aquestes copes. Jo no sóc aquestes fotos. Jo no sóc aquestes coses penjades a la paret.

Jo no vull ser aquestes copes. Jo no vull ser aquestes fotos. Jo no vull ser aquestes coses penjades a la paret.

Per què quan em trobo algú que va amb algú que no conec, sempre li diu: "Aquesta és la Llum", seguit d'alguna d'aquestes coses? No puc ser la Llum, a seques? Però no, sempre sembla que porti un seguit de títols i punyetes al darrere.

Que vaig pel món esbombant que si sóc això o si sóc allò altre? No, veritat? No m'agrada. Perquè aquestes coses només provocarien una idea equivocada sobre mi. Però, no sé com, la gent se n'entera. I au, ja torno a tenir el reguitzell de coses a darrere el nom. Coses que jo no sóc. Bé, sí que sóc, però que dites depèn de com es diguin semblen una gran cosa.

I jo no sóc una gran cosa. Sóc la Llum. A seques.

dissabte, 11 de març del 2006

I si?

M'agrada descriure la gent que m'envolta. Gent propera i gent llunyana. Gent que potser he vist un cop i no tornaré a veure mai més. Gent que em trobo cada dia.

A vegades, quan vull descriure algú, penso: "I si aquest algú entra i es veu reflexat en el que dic?" A vegades em fa por que aquest algú es pugui enfadar.

Fa uns dies em va venir al cap una persona. I em vaig adonar del temps que fa que no en sé res. Però, sobretot aquella sensació de "qui m'entengui, que em compri".

El problema és que aquesta persona m'entenia, i no sé pas com s'ho feia. De fet, conec a molt poques persones amb les que hagi tingut aquesta sensació (de fet, només dues, i em fa molta gràcia, perquè no es podien veure). Què en podria dir, d'aquesta persona? Doncs segurament molt menys del que aquesta persona podria dir de mi.

Recordo que em posava molt nerviosa, perquè li agradava prendre'm el pèl. Però no hi podia discutir, perquè a la que jo intentava dir alguna cosa, agafava i abans que jo comencés a dir alguna cosa, ja em contestava al que jo encara no havia dit. I jo no sabia mai per on em sortiria. De veritat, no sé si a algú li ha passat mai això, però és desesperant.

Recordo que sempre tenia raó. Un cop vam anar a fer un examen d'aquests especials, a fora de l'institut. Jo no recordo haver-me estudiat res per anar-hi. Era un examen de tantes coses, que per què m'hauria d'haver mirat alguna cosa, si podia entrar de tot i més? Just abans d'entrar, em va preguntar si m'havia mirat determinat tema. I aquesta és una altra de les coses que em posaven dels nervis: jo no sabia quins eren els seus punts forts i els seus punts dèbils, però aquesta persona sí que coneixia el que em costava més i el que em costava menys. El que em va preguntar si m'havia mirat era el pitjor que em podria preguntar: no en tenia ni idea i ara, després de 10 anys, continuo sense tenir-ne ni idea i quan algun alumne de classes particulars em diu que té problemes amb aquell tema, ja tremolo. Jo no m'havia mirat res d'allò. I, com és molt normal, i sinó no ho explicaria, una bona part de l'examen va ser només d'aquell tema. Em sembla que sempre recordaré la cara de circumstàncies que va fer quan va veure l'examen: s'asseia unes files davant meu, i just veure l'examen es va girar per veure quina cara feia jo. De totes formes, diria que la seva cara era pitjor que la meva.

I sí, sempre tenia raó. M'agradaria tornar-hi a coincidir algun dia només per dir-li que sí, que tenia raó. L'últim cop que vam coincidir va ser l'últim any de carrera, quan faltava molt poc perquè jo acabés (i diria que aquesta persona estava en les mateixes circumstàncies). Estudiava molt a prop meu, però només ens vam trobar dues o tres vegades, per casualitat. Crec que va ser el dia que ens vam trobar a la biblioteca de la meva facultat, on deia que anava a estudiar sovint (que si és veritat, hi deuria anar molt més que jo, perquè jo a la biblioteca hi anava a buscar llibres i deixar-los, res més). Em va deixar anar una frase d'aquelles que solia deixar anar. No recordo què li vaig dir, però deuria ser alguna cosa de l'estil: "Au, va!" No li vaig fer ni cas. Com sempre. Malgrat sé que sempre tenia raó.

Al final, al cap del temps, li vaig haver de donar la raó. Però quina ràbia! No en tenia prou sabent el que pensava a cada moment (tan transparent, sóc?), no en tenia prou endevinant el futur i sabent els meus punts dèbils (però, com coi s'ho feia, si jo no deia mai res?), que a sobre sabia el que realment volia i sabia que estava prenent una decisió que llavors refaria per acabar fent el que m'havia dit que es pensava que jo acabaria fent?

Consultori sentimental, Llum SL.

Sóc a la feina. Estic tan tranquil.la fent les meves coses quan una cosa em crida l'atenció. És una pantalleta a la part inferior dreta de la pantalla que em diu que algú m'està dient hola.

Miro la part inferior de la pantalla. Miro el ninotet amb una senyal de prohibit el pas. Maleeixo els óssos al ninotet: quan tinc això, la gent que em fa gràcia que em diguin alguna cosa callen (perquè ja són la gent que tenen una certa consideració pel que vol dir el ninotet) i aquella gent amb qui no acostumo a tenir massa ganes de xerrar, solen xerrar. I com que sempre contesto...

Però ella no és una pesada. Té uns quinze anys. Fa un temps li vaig enviar una cosa i em va agregar al messenger. De tant en tant em diu alguna cosa, però no ens coneixem massa. Algun "hola, com va?" de tant en tant i això és tot. Per això em sorprèn l'hola quan estic "no disponible".

Contesto. Com sempre. I llavors em fa una pregunta. Una pregunta d'aquelles que et fa tanta por. A mi em fa pànic que me la facin:

- Et puk fer una question?

Quan em pregunten això, jo ja tremolo. Perquè, què els has de dir, que no? I, és clar, quan han preguntat, llavors... tu els has donat permís per fer-te la pregunta. I si t'ho han preguntat abans, és que no era una pregunta que t'agradés. Però, és clar, dius que sí.

- Imagina't ke surts amb un noi.

Ui, noia... Una pregunta d'aquest tipus? Però que no saps a qui estàs preguntant? Vas malament, noia! Molt malament! Vés a preguntar a algú altre, que el consell que et pugui donar jo serà dolent el 99% de les vegades.

Però segueixo llegint:

- I ke el noi t'agrada molt.

Continuo llegint.

- Però el noi trenca amb tu pk li agrada molt una altra noia.

Buf! Pobra noia! Em sap greu.

- Imagina k ara akesta altra noia vol parlar amb tu. K faries? Parlaries amb ella?

Escric un "doncs" a la pantalleta del messenger, mentre em penso el que li contesto. Ella veurà que jo estic escrivint, i que per tant ja li estic donant una resposta. Com que suposo que la resposta serà llarga, no s'estranyarà que trigui una estoneta a escriure. Ella no sap que de petita els meus pares em van portar a un curset de mecanografia i des dels 10 anys escric a ritme de secretària de les d'abans. Ella no sap si trigo a contestar perquè m'estic pensant què dir o si és perquè estic buscant les lletres al teclat :-) Ella no sap...

De mentres, penso què li dic. Sí, d'acord, l'altra noia no en té cap culpa (o sí, però si vol parlar amb ella, m'imagino que va de bona fe). Però, d'altra banda, siguem sincers: si fos jo, no voldria saber res de l'altra noia. Vull dir que no voldria parlar amb ella i fer veure que som amigues. No, no. Encara que ella no en tingui cap culpa. Però no li vull dir això a una noia de 15 anys. Però tampoc li puc dir que parli amb ella com si res. Així que opto per la solució sincera:

- doncs (sí, això ja ho tenia escrit) l'altra noia no en té cap culpa i no es mereix que no vulgui parlar amb ella, però em sembla que no tindria humor per parlar amb ella, tot i que suposo que és el que hauria de fer.

De veritat, per què em demaneu consells? Si jo sempre faig les coses malament. Si us dóno un consell, serà un mal consell.

Ella està escrivint. Porta una estona escrivint. Quan rebo la resposta em sorprèn d'allò més. Sí, ella no m'ha dit cap mentida. M'ha posat en una situació i jo m'he muntat la història, però realment no m'esperava la resposta.

- Ah, així ja entenc pk no vol parlar amb mi.

dijous, 9 de març del 2006

Invisibles

Avui volia parlar, altre cop, de la nineta dels meus ulls. I ja havia començat el post, parlant d'aquella gent que tenen carisma, que cauen bé a tothom. Perquè ella és així, malgrat que encara sigui molt petita. Però no parlaré d'ella. Ja ho faré un altre dia. Avui parlaré d'aquella gent que són just el contrari. Aquella gent que semblen invisibles. Però que hi són.

L'Anna té 14 anys. La conec des que va néixer. És la típica persona invisible. Sobretot quan hi ha la seva germana a prop. La seva germana petita és simpàtica, tothom li diu que és molt maca, no té ni un pèl de vergonya. En canvi l'Anna és tot el contrari. Sempre l'he vist en un racó, sense dir res, volent ser invisible. Quan hi ha molta gent i li diuen alguna cosa, es posa nerviosa. Però quan no hi ha gaire gent, agraeix que li diguin alguna cosa. Jo sempre l'he vist juntament amb la seva germana. L'Anna em cau millor que la seva germana. La seva germana ja té qui l'adori. Sempre que arriben a algun lloc, la gent que hi ha sol saludar a la seva germana i a ella la tracten com a invisible. Jo sempre la saludo primer a ella. Sempre faig més cas a ella que a la seva germana. Perquè té coses més interessants a dir. Perquè quan fa una pregunta, realment és una pregunta interessant. Perquè quan li dius alguna cosa abans que a la seva germana veus com li brillen els ulls i com t'agraeix que no la tractis com si fos invisible.

En Gerard té 10 anys. També és el germà gran. Té un germà petit que és el rei allà on va. El típic nen de qui tothom diu que és tan maco, tan simpàtic, tan espavilat, tan tot. En Gerard sempre es queda a segon pla, mirant com el seu germà arriba i tothom li diu coses. No s'acosta a dir res, sempre es queda en un racó. Si ve a casa, l'agafo de la mà i el porto a veure les gallines. Anem a buscar un parell d'ous i la seva mare li fa una truita. Si el veig en alguna altra banda, li faig hola amb la mà, però no m'acosto massa. Ell està al seu racó (i jo al meu, però això ja és un altre tema). Ell també agraeix que li digui hola abans que al seu germà. I, sobretot, agraeix que no vagi fins on és a saludar-lo, perquè un cop ho vaig fer i un "adult responsable" li va deixar anar uns quants crits perquè no havia vingut ell a saludar.

En Marc també té una germana petita. I té el mateix problema que els altres dos. Un dia el vaig anar a buscar al cole. Vaig buscar els nens que eren més o menys de la seva edat. Estaven tots jugant en una banda de pati. El vaig buscar, però no hi era. Just a l'altra banda de pati, tot sol, jugant amb unes pedretes i amb cap nen a menys de 15 o 20 metres, hi havia un nen. Era en Marc. El vaig cridar. Va aixecar el cap i va venir corrent. Se'm va arrapar a una cama i no em volia deixar anar, mentre em demanava que li expliqués històries.

Finalment, la Gemma. La Gemma té 9 anys. El primer cop que la vaig veure, em va recordar tant a algú... Té una cara que és un poema. De seguida se li veu quan està contenta o quan està trista. Necessita molt poc per estar contenta. És el que tenen tots aquests nens: a l'Anna li brillen els ulls només perquè li diguis hola abans que a la seva germana, en Gerard es posa contentíssim només que l'agafis de la mà i el portis a veure les gallines i en Marc està content amb qualsevol història que li expliquis, per més dolenta i curta que sigui. Malauradament, no sempre reben aquestes petites coses que els fan els nens més feliços del món.

El dia que vaig conèixer la Gemma, hi havia molta gent. Ella estava feliç. Feia el que li agradava i no li importava si ho feia millor o pitjor. Simplement, s'ho estava passant molt bé. Ella va estar tot el dia molt feliç, però jo no. En un moment determinat, algú va parlar d'ella. Per parlar d'ella no va dir ni aquella nena, ni res que se li assemblés. El que va dir va ser "allò". M'hi vaig enfadar, perquè qui ho va dir ja és una mica gran. L'únic que vaig aconseguir va ser que em miressin com si fos un bitxo raro. Per què ens hem de riure d'algú perquè no sigui tan agraciat físicament com nosaltres? (en cas de que sigui veritat, perquè en aquest cas jo ho trobaria dubtós).

Des d'aquell dia l'he vist regularment. Sol estar en un grup amb unes quantes nenes de la seva edat. És amiga amb una d'elles. Amiga? Bé, a estones. Quan estan les dues soles, l'altra noia es porta molt bé amb ella. Però hi ha una altra nena, d'aquestes que tenen carisma. Quan la Gemma no hi és, la sento dir que la Gemma és tonta, que la Gemma no sé què més. Així que quan hi són totes, la seva "amiga" la deixa de banda.

La Gemma no és pas tonta. La Gemma se n'adona perfectament. Quan arriba i veu que no hi ha l'altra, se li il.lumina la cara. Quan veu que hi ha l'altra, s'asseu en un racó i no diu massa res.

Però la Gemma és feliç. Perquè qualsevol petita cosa la fa feliç. A vegades li explico alguna cosa i se la veu feliç perquè algú li fa cas. A vegades es decideix a parlar i l'escolto, i la veig feliç de que algú l'escolti.

Només són 4 nens. Quatre exemples de nens "invisibles", però que s'adonen perfectament del que passa al seu voltant. Nens que volen ser escoltats, però que no s'atreveixen a plantar-se a davant de qui sigui per cridar l'atenció. Nens que amb qualsevol petita cosa són feliços. Però que també tenen molta sensibilitat. Els ulls d'en Marc estan tristos (i molt tristos) la major part del temps. Perquè la gent creu que no s'adona de les coses. Però les entèn, i molt.

Tots ells són el que jo anomeno "nens invisibles".

dimecres, 8 de març del 2006

334333

La numerologia sempre m'ha cridat l'atenció.

Bé, no m'agrada creure que el destí està escrit en els números i aquestes xorrades. Simplement, m'agrada jugar amb els números i trobar coses interessants entre ells.

Avui, jugant, jugant, he topat amb aquest número. Un número molt interessant.

Poc després he topat amb el 390391. No tan maco, però també interessant. Seguidament m'he trobat el 3373. Tots 3 números em semblen interessants pel mateix (i no perquè tinguin moltes xifres 3).

Jo em faig la meva pròpia numerologia :-)

Avui sembla que només em topava amb el número 3. Segons l'escola Pitagòrica, el 3 és 1+2 (bé, això ho diu també l'escola catalana, i unes quantes escoles més), o sigui que és la suma de la unitat (1) i la diversitat (2). Així doncs, considera el 3 com el número de l'harmonia. I com que és el símbol de la perfecció i de la suprema harmonia universal, li van assignar el ser el símbol del principi masculí (no penso fer cap comentari sobre el tema, i més tenint en compte que el número del principi femení és el 2, que entre altres coses és el símbol de la imperfecció).

Els Pitagòrics em cauen bé. Però a vegades em fan riure.

Algun expert en numerologia diria alguna cosa sobre el 3 i tot això. Jo em quedo només amb la bellesa d'aquests 3 números: 334333, 390391 i 3373.

PD: No estic boja del tot. De fet, ja ni em recordo d'on han sortit aquests números. Només recordo que han sortit i que m'han fet gràcia. I ara només recordo els números. Però millor vaig a dormir abans algú no se li acudeixi de trucar a l'hospital psiquiàtric que em vinguin a buscar.

dimarts, 7 de març del 2006

30

Fa uns dies va ser l'aniversari d'una noia que va néixer el mateix any que jo. La vaig felicitar i la seva resposta va ser una cosa de l'estil: "No són res més que un pas cap als 30". Vaig estar a punt de dir-li exagerada, però vaig callar.

No havia passat ni una setmana, que va ser un altre aniversari. Encara no sé per què el meu cap s'entesta a recordar tots els aniversaris i sants (els que m'han dit algun cop, és clar) i s'oblida d'altres coses més importants. En fi, doncs deia que va ser un altre aniversari i just abans de trucar vaig fer un petit càlcul per saber quants anys feia la persona en qüestió. 30.

En aquell moment em va entrar una espècie de mareig. Per poc que caic de la cadira on estava asseguda. El mateix mareig que em sol entrar sovint, quan penso en on sóc i on pensava que seria a la meva edat. El mateix mareig que m'entra alguns dies quan vaig a dormir i penso en determinades coses. El mateix mareig que em va entrar ahir quan vaig rebre una carta (sí, sí, una carta de paper) d'una persona que fa uns 2 anys va "desaparèixer". Una persona que va néixer 13 dies abans que jo (sí, altre cop em recordo d'una data, tot i que feia molt de temps que no sabia res d'aquesta persona, malgrat que havia intentat mantenir el contacte). Una persona que m'explicava la seva vida i em feia pensar en que sóc lenta, però de veritat. El mateix mareig...

Crec que sí, que sóc lenta. De fet, fins i tot ara vaig unes hores retrassada. Fa un temps, vaig anar de viatge a un lloc. Uns dies abans, i com que em feia il.lusió, vaig agafar un rellotge que tinc aquí al cantó de l'ordenador i el vaig posar a l'hora del país on anava: 4 hores menys que aquí. Finalment, quan vaig arribar al país, no vaig canviar l'hora del meu rellotge. Però aquell rellotge que havia canviat d'hora s'ha quedat marcant l'hora d'aquell país. Arreglar-lo em costaria menys de 15 segons. Però no ho faré. Cada cop que el veig em fa somriure.

Després del parèntesi, torno a la persona que va fer 30 anys. La vaig trucar. Com ja m'imaginava, em va deixar anar alguna frase de que ja tenia 30 anys i alguna cosa per l'estil. Però em va deixar pensant. Ella sempre ha sigut abans que jo. Però jo vaig just a darrere seu. Quan ella hi arriba, jo sóc la següent. No hi ha ningú proper entre ella i jo: primer altra gent, després un descans, després ella, després jo. Darrere meu hi ve altra gent, però ella i jo estem tan seguides...

Ara ja no diria exagerada a aquella noia que en va fer 28.

dilluns, 6 de març del 2006

Adéu, adéu

És una d'aquelles persones que et trobes cada dia. Saps que quan marxis serà allà, mirant-se el diari. I que quan tu passis, aixecarà el cap. Somriurà. I dirà "adéu, adéu".

Cada dia igual.

No hi ha sigut sempre, allà. Però no recordo quan va aparèixer. Tampoc recordo quan va començar a dir-me adéu. Però m'ho puc imaginar. Com que sempre, quan passa algú, aixeca el cap (de totes formes, és la seva feina). Jo deuria veure que aixecava el cap i li deuria dir adéu. Per mi, una cosa ben normal. Però fa poc he descobert que dec ser de les úniques que li diu adéu. Si és que no sóc la única. I per mi que ja s'ho pren a broma. Una distracció més de la que (crec) és una feina bastant avorrida.

Normalment, quan passo jo, està fent els mots encreuats o el sudoku del diari. Es nota de lluny, perquè el sudoku el fa amb llapis. Però com pot fer el sudoku amb llapis? El sudoku es fa amb boli, que per això hi ha el cap, per pensar! I no per provar combinacions, a veure si funcionen. I més el sudoku d'aquell diari en particular, que és molt fàcil.

Al principi només em deia adéu. Però, i per això dic que s'ho pren a broma, quan em veu aparèixer ja es posa a riure. I diu "adéu, adéu". No sé, em dóna la impressió que em pren com una pallassa.

L'altre dia per poc xoquem. Jo anava com una esperitada a fer no sé què. Quan va veure que per poc xocava amb algú, va dir "perdó". Però quan va veure que era jo, es va posar a riure i em va deixar anar "adéu, adéu". Ole, ole! Sóc la pallassa de l'"adéu, adéu".

Això sí, jo continuo amb el meu adéu amb un somriure cada cop que passo per allà. De mentres, em continua saludant com si em conegués de tota la vida. Si està parlant per telèfon, em fa adéu amb la mà. Sinó, es posa a riure i em diu "adéu, adéu". Potser sí que em coneix d'alguna altra banda. Com que sóc tan despistada...

Ara, pallassa o no, quan no hi és es troba a faltar. Si no hi és, a vegades hi ha una dona que ni tan sols aixeca el cap quan passes (no és la seva feina vigilar qui entra i qui surt?) Si no hi ha aquesta dona, hi ha una noia que sí que aixeca el cap, però per més que li digui adéu, mai he rebut cap resposta.

"Adéu, adéu". És agradable trobar-se amb un somriure diari. Encara que, com crec, sigui la pallassa del dia a dia. Però, si és que ho sóc, almenys sóc una distracció. Una distracció ben pagada amb un somriure. Encara que els somriures no tinguin preu.

dissabte, 4 de març del 2006

Sí, i què?

Des de petits, a tots ens agrada estar integrats dintre del grup, no tenir aquella diferència que fa que la gent ens miri amb cara rara. O que ens assenyali amb el dit.

Divendres passat, mentre anava a treballar, em vaig parar en un semàfor i una nena d'uns 8 o 9 anys atravessava pel pas de vianants amb la seva mare. Quan van passar just per davant del meu cotxe, la nena es va girar, em va assenyalar amb el dit i li va dir alguna cosa a la seva mare. La mare, tota molesta, li va baixar el dit i va començar a renyar-la. No vaig sentir el que deia, però m'ho puc imaginar. No sé per què la nena em va assenyalar amb el dit. Tampoc sé què li va dir a sa mare. De fet, tampoc m'importa massa. Però la pregunta és: per què a vegades (o almenys jo) ens amaguem d'algunes coses que ens sembla que ens han de fer diferents? Per què aparentar normalitat? Per què ens fa cosa que la gent ens miri com si fossim bitxos raros?

M'agradaria aprendre a dir les coses, amb una actitut de "sí, i què?" Però la meva veu, que no sé per què, sempre va més ràpida que el meu cervell, em sol trair moltes vegades. El costum? Potser sí. Tot i així, i ja que aquí la veu no em pot trair...

No, no recordo l'últim concert al que vaig anar. Sí, fa molt de temps. Mesos? Sí, mesos segur. Però jo gairebé que ho comptaria en anys, que serà més fàcil de fer-se'n una idea.

El meu primer nòvio? Ah, aquesta és fàcil. Es deia Marc i tenia 2 anys (no, no m'he deixat cap xifra). Que no val? Sí, sí que val. Jo també tenia 2 anys i anàvem junts a tot arreu (a tot arreu on ens deixaven, és clar). A totes les fotos on hi sortim, hi sortim agafats de la mà. Que només teníem dos anys? Sí, i què? L'últim? Ui... és que no me'n recordo. La meva memòria no arriba tan lluny. Que me'n vaig per la tangent? Sí, i què?

Que quina és la última cosa que m'he baixat d'internet? M'ho poses difícil. eMule? No, jo no el faig servir. Que per què no? I per què sí?

Que quan vaig anar al cine per últim cop? Bé, fa uns mesos que t'hagués contestat que la setmana passada. Ara... ja ni ho recordo.

Que quines sèries de la tele miro? Doncs... compten les notícies del matí com a sèrie? No? Per què em mires amb aquesta cara? Si no compten les notícies del matí, molt em temo que la resposta és cap ni una.

Que ja n'hi ha prou? Sí, crec que sí. Hauré d'aprofitar que avui no fa vent a veure si puc dormir d'una punyetera vegada! Que vaig a dormir molt d'hora? Sí, i què? Abans d'anar a dormir encara llegiré, i demà al matí el despertador sonarà molt d'hora. Que és diumenge? Sí, i què? I demà passat dilluns. Algun problema?

La felicitat mai no és completa

Fa poc més de vint-i-quatre hores estava feliç: la primavera havia tornat, era divendres a la tarda, les coses materials tornaven a funcionar amb normalitat i semblava que tot s'havia quedat en un petit avís.

Però la felicitat mai pot ser completa. I quan creus que tot va bé (o gairebé tot) pim, pam, pum, focs artificials (i no dels bons, precisament).

Divendres, a les 17:55 (minut amunt, minut avall): comença la desesperació. Divendres a la tarda/vespre a la merda. Normalment em serveix per desconnectar, per no pensar en res. Però no, després dels focs artificials, qualsevol pensa en alguna altra cosa.

A partir d'aquí (i deixant de banda els focs artificials) segueix la pitjor tarda de divendres que recordo en molt de temps. Per començar, uns nens petits i maleducats que espatllen una cosa de la que jo en sóc responsable i quan m'emprenyo amb ells, perquè els havia dit que sota cap concepte toquessin allò, el seu pare els agafa per banda i els diu que no es preocupin, que continuin jugant amb allò, que no passa res. Que no passa res, dius? Mira, arribo a fer jo això de petita i ho faig un cop, no hi torno, perquè de la rajada de crits que em cau i el posterior càstig, no em queden ganes de tornar-hi en la vida! És més, per culpa dels teus nens, jo tindré problemes. I em dius que no els digui res als nens? Els dius als nens que no passa res? Ho sento, però jo dimiteixo. Ja us ho fareu!

I encara no eren les 7...

En fi, després d'escriure tot això ja m'he quedat més tranquil.la! Però queden més coses: altres nens que trenquen altres coses, gent gran que no respecten res, gent a qui dius una vegada i una altra que no poden fer una cosa i ho fan dia rere dia, un fill de sa mare fent comentaris misògins (no, masclistes no, misògins), gent que es compromet a una cosa i donen el meu telèfon (perquè la feina la faci jo, és clar), coses que jo tenia ordenades i algú les remena i es perden...

- Sembles mosquejada, Llum.
- Mosquejada, jo? Per què?

Si fins i tota la "primavera" em toca els nassos. Des d'ahir a la tarda que fa un vent terrible. M'he passat tota la nit sentint el vent. He vist totes les hores al despertador. Crec que l'estona que he dormit més ha sigut de la 1 a 2/4 de 2. Això sí, tenia una felicitat: és dissabte, el dia de la setmana que em puc aixecar més tard. Que bé! Almenys una bona notícia.

Però no em feu cas. Fa dies que no dormo, per una raó o per una altra. I això de que s'espatllin les coses (i pensar en el temps que perderé per arreglar-les o per tenir-ne de noves) em posa dels nervis. Demà serà un altre dia. Espero no tenir tanta son. Probablement aquest post l'hauria d'esborrar (o no publicar directament), però m'he quedat tan descansada...

... no com aquest matí. 7:30 al rellotge. Un so molt conegut... i no precisament el del vent.

divendres, 3 de març del 2006

Primavera!

Sí, ja ho sé que la primavera no ha arribat. Encara falten un parell o tres de setmanes. Però em sembla que el dia que arribi la primavera no estaré massa per cel.lebrar-ho (de fet, n'estic segura).

De totes formes, i digui el que digui l'astronomia, hi ha una altra primavera: la que nosaltres veiem arribar. Ni tan sols me n'havia adonat, que ja havia arribat. Al matí marxava de casa que encara era fosc (bé, ara últimament ja clarejava) i tornava a casa que ja era negra nit. Durant tot el dia ni tan sols veia el cel. Així que no sé si aquesta setmana ha fet bon temps, mal temps o què.

Però la primavera arriba, sense que te n'adonis. De cop, un dia entres a classe i et trobes que hi ha alguna cosa diferent. La gent que hi ha a l'altra banda tenen ganes de riure. Moltes ganes de riure, diria jo. Massa ganes de riure. Entres i fa calor. No saps què passa. Però quan mires a fora i veus el sol que fa, t'adones que és la primavera. I penses: "JAAAAAAAAAAA?!!!!" Si a principis de març ja estan revolucionats, com arribarem a l'estiu? Ai, quins mesos més llargs que m'esperen!

El problema és que la primavera també m'ha arribat a mi. Problema? Bé, per dir-ho d'alguna forma. No, no parlaré dels grans que m'apareixen per la cara a la primavera (em pregunto si algun dia em deixaran d'aparèixer grans a la cara, que ja tenim una edat!) És que jo avui també estava nerviosa, sobretot durant un moment. Com em poden espantar d'aquesta manera? Perquè, que aparegui algú i et digui amb cara seriosa que ha de parlar amb tu només fa que t'espantis. És clar que el tema se les portava. Una conversa on s'anaven alternant les notícies: ara una de bona (molt bona), ara una de dolenta (molt dolenta), però seguida d'una de bona (per compensar la dolenta) i després una de dolenta (faltaria més!), seguida d'una altra de bona... I representa que entre això, la primavera que s'ha ficat a dintre meu i la primavera de la gent a l'altra banda llavors jo m'havia de concentrar per explicar les coses amb un mínim de sentit? La veritat, no crec que ho hagi aconseguit.

Però ja ha arribat la primavera. No m'importa el que digui l'astronomia. Mentre venia cap a casa he vist una cosa que volava. Una papallona. I m'he dit: "No, no pot ser". Però d'arrere d'aquella n'ha aparegut una altra (tota groga, preciosa), i una altra, i una altra... La primavera ja ha arribat. Almenys per mi!

dijous, 2 de març del 2006

El meu món

Uns pantalons de xandal que em van dues o tres talles grans (sí, ho sé, es diu xandall, però aquesta paraula em sona pija i jo sempre n'he dit xandal, així que xandal es queda).

Un jersei que també em va dues o tres talles gran. Un jersei amb història: la dependenta de la botiga no me'l volia vendre perquè deia que era d'home. Al final me'l va deixar comprar quan li vaig dir que era pel meu germà...

Una cua de cavall. Bé, de fet hauria de dir una cua de poni.

Els peus descalços (amb mitjons, això sí, que no em vull refredar).

El rellotge lluny, molt lluny.

El messenger en offline. No rebré cap mail, però per si de cas. Sí, ja ho sé, l'hauria de tenir parat. Però és que no puc tenir l'ordenador amb el windows engegat sense tenir-hi el messenger (encara que estigui offline o no disponible). No sé per què, però el ninotet fa companyia.

Tot preparat per submergir-me en el meu món. Un món llunyà. Molt llunyà. Un món que no existeix a la realitat. Només existeix a unes poques ments. Gairebé seria com un món de ciència ficció. De fet, és un món de ciència ficció, d'una forma o una altra.

La nit serà llarga. Molt llarga. Però d'avui no passa. Ja en tinc prou, d'això. Avui ho acabo. Passi el que passi. Si no em quedo adormida a davant de l'ordenador, és clar. Al cap i a la fi, aquesta nit gairebé no he dormit (suposo que de nervis). Quan acabi això suposo que ja no tindré tants de nervis, així que dormiré bé (o no).

Tot i així m'he passat per aquí. Just quan algú acabava d'entrar aquí buscant per qué significa anys llum? Com puc ser jo la segona entrada quan es busca això? Per si tornes (que no ho crec...) i malgrat que jo sé que faig faltes d'ortografia i que a vegades també busco coses rares:


  • L'accent del què és obert
  • Si proves de posar anys llum, sense el "què significa" probablement trobis millor informació. En tot cas, sempre pots provar el define del google.
  • La wikipedia sempre és una bona opció per buscar informació d'aquest tipus. O, si no te'n fies, això és el que diu el diccionari de la llengua catalana.


De bon rotllo, eh, que la gent que em trobeu a través del google em feu riure molt i jo ja m'he inventat una història amb el per què buscaves el significat d'any llum. I no tenia a veure amb el món acadèmic, que seria la fàcil.

I, ara sí, me'n vaig al meu món llunyà. A veure si ho aconsegueixo. De fet, el meu món no està tan lluny com un any llum. Però lluny sí que ho està!

dimecres, 1 de març del 2006

10 de març

A la propera persona que em digui "10 de març" l'agafo per banda i... i res, que jo no sóc violenta. Però, això sí, a la propera persona que em digui 10 de març...

Sembla que el meu món, tot el meu món, s'ha confabulat perquè tot hagi de passar el 10 de març. I el 10 de març és... JA!

De fet, avui he rebut un altre avís que deia "10 de març". I jo "sí, sí, cap problema, el 10 de març", mentre pensava "de què em sona, aquesta data?"

Si aconseguís sobreviure al 10 de març...

El problema és que encara hi ha una altra data. Una data que encara no està fixada. Una data que fa temps que em preocupa. Una data que em fa posar nerviosa. Una data que avui, quan m'he aixecat i he vist el dia que era m'ha fet renegar del mes de febrer. Per què és tan curt, el mes de febrer? Ets al vint-i-poc i no te n'adones i ja és març.

Però n'estic segura. Aquesta data que m'amoïna tant segur que té el dia fixat. No pot ser de cap altra manera. Només de pensar-hi em tremolen les cames. Què faré, aquell dia, si ara ja estic així?

El 10 de març? Probablement.

Com saber que estic nerviosa?

Fins i tot em sorprenc a mi mateixa. Perquè fa dies que estava nerviosa i no me n'adonava (sí, estic per tancar). No ho sé, tenia alguna cosa a dintre, però no sabia què era. I avui ho he identificat: estic nerviosa. Fa uns dies els nervis van marxar, em vaig relaxar, i vaig pensar que havien marxat del tot. Però no, van continuar a dins meu, tocant la pera. Però, com es pot saber que estic nerviosa? Avui una persona, només de veure'm, ho ha vist: "Ostres, que nerviosa que estàs!" Sí, ho reconec, ha sigut aquesta frase la que m'ha fet adonar que estava dels nervis. I, realment, ho estic. I molt. Què faig quan estic nerviosa?

Per començar, tinc molta gana. Normalment tinc la gana justa. Segons la gent que m'envolta, menjo poc. Però el que menjo ho aprofito molt bé. No necessito menjar més. Perquè de reserves ja en tinc, i tampoc baixen, així que dedueixo que menjo el que necessito. Però ara feia uns dies que tenia gana. Molta gana. Feia dies que pensava com podia tenir tanta gana. Però en cap moment ho associava a que pogués estar nerviosa.

Per continuar amb el que ingereixo, bec molt. Normalment ja bec bastant (aigua, per descomptat). Però és que últimament em bec uns 3 litres al dia, i sense adonar-me'n. O sigui, jo vaig bevent, i quan veig que l'ampolla s'ha acabat m'adono que he begut molt.

Després venen les conductes "autodestructives", per dir-ho d'alguna forma. Hi ha gent que es mossega les ungles. Jo ho havia fet de petita. Però ja no ho faig. El que passa és que faig una cosa pitjor: agafo qualsevol pell del cantó de les ungles i estiro, i estiro, i estiro... Si no en trobo cap, en fabrico. Sempre se'n poden fabricar. De forma que ara mateix tinc els dits plens de crostes petites al voltant de les ungles. Allò que fa tan de mal: quan estires i resulta que estires massa. Gairebé no em queda cap dit bo.

Segueixo amb els cabells. L'altre dia em vaig aixecar al matí i em vaig dir: "Em raparé al zero". Encara no sé com no em vaig adonar que estava nerviosa a partir d'això. Perquè quan estic nerviosa els cabells em molesten. De fet, en èpoques de molts nervis acostumo a tallar-me'ls molt curts. I, la veritat, o molt m'equivoco, o els nervis marxen d'alguna forma (dubto que ho facin els propers dies), o passa alguna cosa que em faci desdir de tallar-me'ls, o abans d'una o dues setmanes els meus cabells quedaran rapats al zero. Algú necessita una perruca? No són cabells macos, però es porten molt bé. Es renten i es pentinen i ells sols es posen al seu lloc, sense necessitar res més. Cabells llisos, molt llisos. I fins, molt fins.

De fet, no només és aquesta sensació de voler-me'ls rapar al zero. És que simplement em molesten. Ja fa dies que em faig trenes, sense lligar-les, que es desfan de seguida (per què tindré els cabells tan fins?) Avui fins i tot he aconseguit dominar una tècnica que no havia provat mai: recollir-se els cabells utilitzant un llapis. És molt fàcil, i s'aguanta! Si el meu nivell de nervis ha arribat aquí, és que estic fatal.

I la son... Jo no acostumo a tenir problemes per dormir. M'adormo de seguida i dormo d'una tirada. No em desperto durant la nit i no recordo els somnis. Però fa uns dies que em costa moltíssim de dormir, em desperto a la nit i recordo els somnis malsons. Ja pensava que em passava alguna cosa... ni tan sols em vaig adonar que podrien ser nervis. Nervis i prou.

A part, hi ha el tema de les "feines rutinàries". Fer feines rutinàries em relaxa. I per feines rutinàries em refereixo a fer tot tipus de càlculs, resoldre problemes senzills, aquelles coses que es fan mecànicament, sense mirar-s'hi massa. De fet, tinc fetes totes les feines rutinàries que necessitava fer els propers dos o tres mesos, fins i tot potser més. Fa dies que em posava a fer-les a totes hores i no sabia per què. Ara ja ho sé: els meus nervis m'ho demanaven.

I després la gent diu que sóc una persona tranquil.la????????????????????????

I ara, com puc baixar el nivell de nervis? Menjar no funciona. Beure tampoc. Fer esport ajuda, però poc. Les feines rutinàries van bé, però se m'han acabat i ja no sé on trobar-ne més. Només hi ha una cosa que funciona: escoltar. Sí, sí, escoltar. Trobar algú que m'expliqui la seva vida. Trobar algú que es posi a explicar acudits. Trobar algú que m'expliqui qualsevol cosa, ni que sigui el que ha menjat per dinar. Trobar algú que digui alguna cosa més que "no tinc res a dir". Trobar algú que comparteixi alguna cosa amb mi, ni que sigui un hola. Perquè em distreu. Perquè penso en altres coses. Perquè ric.

Algú m'explica alguna coseta?

Perquè últimament, sempre que ho intento, ningú em vol explicar res. I jo sé que tenen coses a explicar. Però deixaré el tema. Perquè ja estic prou cabrejada amb segons qui. I perquè això només fa que posar-me més nerviosa.