dimecres, 30 de novembre del 2005

Fa dues hores que escolto la mateixa cançó. Un cop darrere l'altre. Quan s'acaba, la torno a posar. I em dóna la impressió que estaré així molta estona més.

Per què aquesta cançó? No en tinc ni idea. L'he trobat. L'he escoltat un cop. Quan s'ha acabat, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I quan s'ha tornat a acabar, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I així fins ara, que he mirat el rellotge i he vist que ja fa dues hores que estic així. En dues hores deu haver sonat unes trenta o trenta-cinc vegades. Potser més.

La veritat és que em mereixo el costipat que tinc. Una pulmonia és el que hauria d'haver agafat. Ara vindrà algun anònim i em dirà que he d'anar al psiquiatre, però m'és igual. Divendres passat plovia. Jo ja estava mig tocada. I què se'm va ocórrer de fer? Doncs anar a caminar sota la pluja pel barri vell. Als cinc minuts ja estava xopa de dalt a baix. Vaig estar-me gairebé una hora donant volts. El dissabte gairebé no m'aguantava dreta, i la veritat ja m'ho hauria d'haver imaginat.

El principal problema va ser que no vaig trobar el que buscava. Bé, de fet sí que ho vaig trobar. Vaig trobar soledat. Però no em va ajudar el més mínim. Volia soledat, però quan vaig veure la quantitat de soledat que envolta la meva vida vaig voler fugir. Però, com es fuig de la soledat?

Vaig tenir el mòbil a la mà, a punt de trucar a algú a qui no hauria de trucar. Entre altres coses, només aconseguiria que m'expliqués les seves penes i ni tan sols em deixaria ni dir hola. Es posaria a parlar de la seva vida, continuaria parlant de la seva vida, i acabaria parlant de la seva vida, sense importar-li ni un sol moment res del que jo pogués dir. I si de cas respirés un moment, deixés de parlar i jo tingués ocasió de dir alguna cosa, simplement diria alguna cosa per fer-me veure que jo no sóc res, que no sé res i que no serveixo per res. I, francament, dubto que això sigui el que necessito.

No sé què és pitjor: si la sensació de soledat o la sensació de saber que em puc arribar a sentir tan sola que fins i tot podria trucar a qui no he de trucar.

dimarts, 29 de novembre del 2005

Vacances :-)

La setmana que ve me’n vaig de vacances :-) i el meu cap ja només pensa en això. Ja no hi ha forma de concentrar-me en res més.

La veritat és que aquest cop me les mereixo, que porto uns mesos que només faig que anar d’una feina a una altra.

No me’n vaig massa lluny. La veritat és que me’n vaig molt a prop. I, de fet, tampoc són ben bé unes vacances. Però per mi seran com unes vacances, deixar-ho tot per una setmaneta.

Fins i tot li donaré una setmaneta de festa al portàtil. Després de més d’un any i mig d’acompanyar-me allà on he anat, el deixaré a casa i es quedarà una setmana sense que ningú el faci servir absolutament per res. Pobret, quan torni estarà el pobre ben avorrit.

Avui no seria el dia d’escriure aquest post, però com ja he dit, el meu cap només pensa en això. I entre això i que el refredat que tinc m’estima moltíssim, no estic massa per fer res de profit, tot i que ho intento.

Aquestes vacances, però, em porten algun que altre dilema. Ja ho he dit, no vaig lluny. De fet, vaig més a prop del que es podria pensar, malgrat que em sembla recordar que precisament a aquest lloc no hi he estat mai (que ja té delicte, la cosa). A prop de gent que conec i que no veig gaire sovint. Els dic que hi vaig? No els ho dic? Si ho dic, sembla que creo una espècie d’obligació de venir-me a veure o d’anar jo a veure algú. I no tinc ganes d’obligar a ningú que no em vulgui veure a quedar amb mi. Però, d’altra banda, hi vaig sola, i ja preveig que estaré bastant sola i avorrida. Aquella previsió que dóna l’experiència. Així que agrairia totes les visites que pogués tenir. També sé que si no dic res i algú que viu a prop se n’entera em dirà que per què no li he dit que hi anava. Però, no vull obligar a ningú... i ja l’hem liat, ja estic sense saber què fer.

De totes formes, tothom que em coneix, si vol, pot saber on seré sense preguntar-m’ho. Així que tinc la consciència tranquil.la. Si algú em vol trobar, ja sap on trobar-me. I si no em vol trobar, no em trobarà ni que li digui on sóc.

Sé què m’emportaré. Una càmera de fotos. No, no me n’emportaré el portàtil. Sé que podré resistir la temptació i no fer més de 100 fotos en una setmana. No, no penso agafar el portàtil. També me n’emportaré el llibre que estic llegint i dos més. Així m’evito estones d’avorriment. Sabates còmodes per anar un dia a un dels meus llocs preferits, que no queda massa lluny d’on vaig. I llapis i paper per escriure les idees que em puguin venir durant aquest temps. Però només per escriure-les i ja hi pensaré algun altre dia, que estaré de vacances.

Una setmaneta de vacances per agafar aire per les dues últimes setmanes abans de les festes de Nadal. No, encara no me’n vaig. Però quan torni, tan pot ser que vingui carregada d’un munt d’idees com sense cap idea. Avorrida de no haver fet res o contenta d’haver fet molt. En fi, ja ho explicaré. O no.

dilluns, 28 de novembre del 2005

Una postal

Fa una estoneta que he arribat a casa. A sobre la taula m'hi esperava un regalet. Sí, sí, una postal que m'ha fet molta il.lusió.

Estava girada, de la part que pots llegir la lletra. No m'ha calgut acostar-m'hi per saber de qui era. Només per veure l'aspecte general de la lletra ja ho he sabut. Una lletra que només he vist en dues o tres postals, però que coneixeria a qualsevol lloc. És curiós, però aquesta lletra és inconfusible, però si veiés a la persona que ho ha escrit pel carrer, no la reconeixeria, perquè no li he vist mai la cara.

M'ha fet il.lusió que se n'anés de vacances per cel.lebrar una cosa i que pensés en mi, ni que fos els cinc minuts que li pot portar entre comprar la postal, escriure-la i tirar-la a una bústia.

No és aquesta, però, la única cosa que m'ha fet gràcia de la postal. No fa massa, vaig estar fent un puzzle d'una catedral. Un puzzle amb blanc i negre. I, precisament, la postal que m'ha enviat és d'aquest lloc. I no és casualitat, és clar. Està bé que la gent es recordi de tu i del que fas. És clar que... és clar que anava a fer un comentari, però millor me'l callo.

En fi, una sorpresa. Una bona sorpresa. Mira que n'és, de fàcil, fer-me feliç!

diumenge, 27 de novembre del 2005

Una pregunta...

No és tan difícil. Només m'he de posar al davant d'una persona i fer una pregunta. O posar-me a davant d'una pantalla i escriure-la. Però em costa, i molt (i no perquè avui no pugui parlar, precisament).

No em costa preguntar les coses que no sé: per què funciona un aparell, com es fa per fer tal cosa o tal altra, què va passar tal any, qui va ser que va fer què sé què. Això és fàcil. No em sap greu reconèixer que no ho sé, i preguntant poso solució a la meva ignorància (o no, tot depèn de a qui pregunti).

El problema ve quan he de preguntar alguna altra cosa. Bé, no ho he de preguntar, però ho preguntaria. I aleshores no m'atreveixo. Per què? No ho sé, no m'agrada posar-me a la vida dels altres i no sé si a algú altre no li farà gràcia la pregunta.

Sí, ja ho sé, jo no em queixo de que em preguntin. Si vull contestar, contesto. I sinó, em surto per la tangent i llestos. Qualsevol altra persona podria fer el mateix, però em costa moltíssim preguntar.

En aquest sentit, hi ha una persona que em fa molta gràcia. Mai hi he tingut una conversa normal. De cop ve, se m'acosta, i em fa alguna pregunta. Com si portés molt estudiat el que ha de preguntar. Jo contesto. Però no segueix la conversa. Escolta el que li dic i desapareix. Al cap d'uns minuts (que poden ser ben bé mitja hora) torna a aparèixer i em pregunta alguna cosa del que li he contestat abans. Em fa molta gràcia i al mateix temps l'admiro, perquè jo seria incapaç. Jo també sóc una mica lenta de reflexes, i a vegades se m'acudeix alguna pregunta a fer, però ja crec que és massa tard, que la pregunta l'havia d'haver fet quan la conversa anava del tema, o fa dies, o fa setmanes, o fa mesos. I m'agradaria saber la resposta, però ara la pregunta no ve a "cuento" o simplement, em dóna la impressió que m'estic posant a la vida d'algú altre i no m'atreveixo a preguntar.

Sí, ja ho sé, de la mateixa manera que jo puc esquivar les preguntes que no vull contestar, l'altra gent també ho pot fer. I tampoc estic posant en un compromís a ningú, que em refereixo a preguntes innocents. Però, per què em costa tant?

Sense veu

Sempre dic que xerro poc. I, realment, xerro poc. Però no m'havia adonat mai que en realitat sí que xerro bastant fins avui.

Aquest matí m'he aixecat i no hi havia forma d'articular paraula. Jo ja ho intentava, però no sortia cap fressa de les meves cordes vocals. Res. Zero.

Ja fa dies que estic bastant fotuda d'un coi de costipat, però mai m'havia passat això.

Tot i així, he pensat que total, tampoc era tan important. Si jo gairebé no dic res en tot el dia...

Però, és clar, m'ha passat el que passa sempre que et fas mal a algun lloc, que penses que total tampoc és tan important, perquè no fas servir tant aquella part del cos. I resulta que llavors només fas que ensopegar-hi o adonar-te que la fas servir més del que et pensaves.

Que malament que ho he passat tot el dia. Sense poder parlar, he descobert que parlo més del que em pensava. De fet, he descobert que em passo el dia diguent parides. Oh, que difícil que és estar escoltant una conversa i veure com et posen una parida "a huevo" i no poder-la dir! I el pitjor de tot, veure que ningú més s'ha adonat de la parida, i per tant la parida es queda perduda en el teu cervell, mentre et poses a riure sola i la gent es pensa que ja delires per la febre.

També m'he quedat amb les ganes de donar la meva opinió sobre alguna cosa. Però, sobretot, de dir alguna parida sobre l'opinió d'algú més.

Jo vull parlar! Jo vull dir parides! Sí, ja he après la lliçó, no diré més que xerro poc, que em podria quedar callada tot un dia i ningú se n'adonaria (bé, això de que ningú se n'adonaria potser és veritat, però no m'hi ficaré).

Encara sort que és diumenge. Esperem que demà pugui parlar, o ja riurem.

dijous, 24 de novembre del 2005

La formigueta

Se'm gira feina... Avui he dit que escriuria un post a algú (jo, que m'embolico tota sola), però ara estic com massa espessa per escriure sobre el tema. El cap de setmana, potser. A part, tinc un ésser mil.lenari que es passa tots els vespres dient-me que vol explicar la seva història, que a veure si paro d'explicar xorrades i el deixo parlar. De moment, però s'haurà d'esperar a que jo expliqui el que vull explicar. Al cap i a la fi vam fer un pacte: li deixava explicar la seva història quan jo no tingués res a dir.

Avui, no sé per què, m'he recordat de la formigueta. Que de què va això de la formigueta? Ah! Això donaria per tot un post, i m'hauria de remuntar a mitjans dels anys 80, i tampoc cal.

La formigueta ara sempre em recorda uns dies de fa tres o quatre anys. Havia de marxar de casa cap a mig matí, per agafar un tren. I com que a mig matí no hi ha qui aparqui, deixava el cotxe lluny, molt lluny. Normalment, a no ser que vagi molt aviat al matí, mai aparco el cotxe al mig de la ciutat. Sempre el deixo als afores (sigui per la banda que sigui) i vaig a peu fins on hagi d'anar. La ciutat no és tan gran. A vegades deixo el cotxe innecessàriament lluny i la gent se'm mira amb cara de "tu ets tonta o què?" i em donen idees per deixar el cotxe més a prop d'on vagi. Però no, jo prefereixo deixar el cotxe lluny i caminar.

Com sempre, me'n vaig de tema. Fa temps, deixava el cotxe bastant lluny d'on havia d'anar. Bé, no era tan lluny. Quan anava, trigava uns 20 minuts a bon pas, perquè solia anar amb el temps una mica just. No és lluny, però per una ciutat petita sí que ho és. Tornava al vespre, que ja era fosc, amb l'últim tren, que sol arribar cap a 3/4 d'11. Havia anat a Barcelona i, com que sóc una mica massoca, en comptes d'agafar el metro o qualsevol autobús, anava a peu. Mitja hora anar, mitja hora tornar. Per què dic que sóc massoca? Doncs perquè tenia unes sabates que em feien mal i no en tenia cap més a l'armari. N'havia d'anar a comprar unes altres, però anar a comprar sabates i jo som incompatibles. Pensava que les sabates ja s'adaptarien al meu peu.

I així, tal com anava, arribava a quarts d'11 a la ciutat i tenia el cotxe lluny, molt lluny. Caminava una estona pel mig de la ciutat, però llavors tenia un llarg camí sense cap mena de distracció fins al cotxe. Jo aixecava el cap i veia on era el meu cotxe. No sóc gaire bona comptant distàncies, però un kilòmetre ben bo el tenia. Que vaja, no és massa, però havia estat tot el dia donant volts i les sabates m'estaven matant.

Què feia? Més d'un cop, havia aixecat el cap. Veure tota aquella distància fins a on representava que era el cotxe (que no podia veure fins que era gairebé allà) em desanimava. Ho veia un camí molt llarg. Així que feia el millor que podia fer: mirar el terra. Ara un pas, ara un altre. Quan aixecava el cap i mirava la llunyania, em desanimava. Cada cop que aixecava el cap, veia que la distància no s'havia reduit massa, i això desanima. Però si em centrava en els passos, en fer ara un pas, ara un altre, sense aixecar el cap, sense voler mirar l'horitzó, sense voler saber on arribaria, simplement centrant-me només en passets petits, el camí es feia molt més curt. Ni me n'adonava i ja era al cotxe.

Ara fa molt de temps que no em comporto com una formigueta. Tota la vida ho havia fet, i m'havia anat bé. Però de tant en tant em tempta això de mirar, a veure si queda massa camí per recórrer. I jo sé que no ho he de fer. Sé que m'he de centrar i esforçar-me a fer un passet i un altre passet. Per més que costi fer cada pas. Per més mal que facin les sabates. I l'horitzó? Doncs millor no mirar-lo. Quan hi arribi, ja m'hi toparé de nassos. De mentres, jo seguiré amb els meus passets. Constants. Sense excuses. Dia a dia. Pas a pas.

dimecres, 23 de novembre del 2005

Fred

M'encanta que hagi començat a fer fred... però només a estones!

Em desperto al matí. Ja ahir al vespre em feia mal al coll. Mareig. Mal de coll. Gairebé no puc parlar.

Esmorzo. Bec un got de llet i una aspirina. Inevitablement, em porta records. Però aquests records me'ls guardaré per mi.

Fa fred. M'encanta, però gairebé no m'aguanto dreta.

Marxo de casa, i arriba el moment més divertit del dia. Bé, en aquell moment no m'ha semblat gaire divertit, però ara... Vaig amb cotxe, en mig d'un embús, i m'agafa un atac d'esternuts al cotxe. Els he començat comptant, però m'he descomptat. 15? 20? Potser més. I vinga a fer esternuts. Un darrere l'altre. I darrere un altre.

Fa fred. M'encanta. Però les cames em tremolen i estic marejada. Si no fos pel fred, segur que no estaria així.

Passa el dia. Ni m'entero que fa fred. Del que sí que me n'entero és del costipat que porto a sobre.

Surto. Només de sortir, m'adono que passa massa aire al voltant del meu cap. Sembla mentida com poden arribar a escalfar (o a protegir del fred) els cabells llargs. I, és clar, si no hi són, es nota.

Entro al cotxe. El termòmetre marca 2 graus. M'encanta. Els vidres encara no estan entelats. M'encanta agafar el volant i que estigui fred. Està tan fred que fins i tot em poso a tremolar. Però m'encanta.

Vaig per la ciutat. M'espera una bona estona de trànsit fins que no en pugui sortir. Poso la radio. Em poso a cantar, però al cap de dos segons ja m'adono que no podré, perquè estic sense veu.

Vaig cap a casa. Una carretera buida. M'encanta conduir a l'hivern i de nit. Pots veure si ve algú només pels llums i no hi ha animals que et puguin sortir a la carretera. És que jo des del dia que vaig veure una mare senglar amb dues cries que tinc por d'anar per la carretera a plena nit. Que et surt un "animalet" d'aquests i adéu cotxe (i adéu tu, si anaves massa ràpid).

Avui no se m'ha de fer massa cas. Quan se'm marxi el costipat, ja tornaré a ser jo.

Això sí, avui he fet una cosa que m'ha fet il.lusió de fer. De fet, crec que ja feia molt de temps que havia decidit que un dia la faria. De fet (estic malament, ja vaig repetint...) fa un temps ja havia començat a fer-ho. Jeje, sí, és el que et penses. Al cap i a la fi, no ha estat tan difícil.

Tot i que el sentir-me bé per això no farà que se'm tregui el mal moment que he passat avui, amb una conversa que es repeteix i repeteix dins del meu cap. I que seguirà temps i temps aquí.

Me'n vaig a delirar una estoneta, a veure si demà m'aixeco millor.

dimarts, 22 de novembre del 2005

D'il.lusions també es viu

Oh gran déu dels lectors de blogs, fes que aquelles persones a qui no els agraden els posts críptics deixin de llegir ara mateix. I si continuen llegint, que es converteixin en granotes per la resta de la seva vida (em sembla que estic embolicant històries). Doncs això, que és un missatge per mi, així que serà...

Sempre em passa el mateix. Ja em va dir la Tracy fa uns dies que no he de pensar que tothom actuarà com jo. Però sóc incapaç. Tot va començar amb una idea que em va venir al cap fa uns quants dies. Una situació en la que jo no em trobaré, però que una altra persona s’hi trobarà. I si jo em trobés en aquesta situació... bé, si jo em trobés en aquesta situació faria una cosa. I com sempre, la meva imaginació va començar a volar. Fins al punt que vaig començar a pensar en cinc possibles coses que m’agradaria que passessin. Coses que no passaran. Perquè la probabilitat que passin és molt baixa. Però... hi ha una petita possibilitat. I el fet que hi hagi una possibilitat, encara que sigui petita, fa que el meu cervell ja les etiqueti com a possibles, malgrat que la consciència em digui que cap d’elles es produirà.

És una mateixa acció, que poden fer 5 persones, que per ser original, els diré A, B, C, D i E. Està clar que els podria dir pel nom, que totes tenen un nom diferent i bastant comú. Però no ho faré (bàsicament perquè no em dóna la gana, i jo ja m’entenc).

A és la que em faria més il.lusió de totes. És clar que també és gairebé la més improbable que ho faci. Per començar, perquè no deu saber ni que hi ha l’opció de fer-ho. Té una forma molt fàcil de saber-ho, però no ho farà. I, en cas de que arribés a saber que té la possibilitat de fer-ho, dubto que se li hagi passat ni tan sols pel cap la idea. I si se li hagués passat pel cap, tampoc ho faria. Per què? Això no sóc jo qui ho ha de contestar, perquè tampoc en tinc la resposta.

La persona B és la que em va portar a pensar en la idea. Aquesta persona sabrà la possibilitat, perquè li diré jo. És la persona més probable que ho faci. Realment em faria il.lusió que ho fes. Però té molta feina i dubto que pugui trobar uns moments per fer-ho. Jo al seu lloc ho faria, però sóc conscient que el més probable que no ho faci.

La persona C també pot saber que té la possibilitat, si vol. El problema és que encara que ho sàpiga i vulgui fer-ho, dubto que ho faci. Si es dóna el cas, no ho farà perquè es pensarà que em pot molestar que ho faci. Però no em molestaria. Li podria dir, és clar, però llavors crearia com una espècie d’obligació de fer-ho, i no és el que vull. Es tracta que ho faci si vol, no l’he d’obligar a fer res.

La persona D és la menys probable que ho faci. Perquè no sabrà que en té la possibilitat. Li podria dir, és clar. Però es crearia una obligació, i jo no ho vull. Però, és clar, si no ho sap, doncs tampoc pot fer res. Almenys que la persona D no ho faci no em sabrà greu, simplement perquè és impossible que ho faci.

I E... E sap que té la possibilitat de fer-ho, encara que jo no li digui res. Però tampoc ho farà. Per què ho sé? Per la seguretat que dóna l’experiència.

En fi, ho sento per qui m’hagi aguantat el rotllo. És un missatge per mi. Si alguna d’aquestes persones fa el que jo faria si estigués en la seva situació, segur que ho explico. Tot i que dubto que ho faci.

dilluns, 21 de novembre del 2005

M'has penjat el telèfon!

Aquesta frase me la deia avui una persona bastant enfadada quan l'he trucat. Sí, t'he penjat el telèfon, però no perquè fossis tu: sempre ho faig.

El telèfon mòbil i jo no ens portem massa bé. De fet, sí que ens portem bé, només que l'abandono, pobret. I no li dóno de menjar (entengui's, el carrego de tant en tant) i aleshores es queda sense bateria. Pobret!

Si algú m'ha de trucar, que s'ho prengui amb calma, perquè jo gairebé mai contesto al mòbil. I això, la gent que sap el meu número de mòbil, ja ho sap.

Quan em truca algú, poden passar tres coses: que el mòbil estigui abandonat en alguna banda (al cotxe, normalment) i aleshores, quan s'ha cansat de sonar, surt aquella dona tan simpàtica dient "Ha llamado al 6..." i 8 numerets més :-) La segona opció és que soni i no el senti o no m'enteri que m'està sonant a mi. És clar, com que sona tan poc, quan sona no m'adono que em sona a mi. Aquesta opció és exactament igual que la primera per qui em truca. I la tercera opció és que soni, que jo estigui a prop del mòbil, que el senti i que no hi hagi ningú més al voltant, amb el que acabi deduint que aquella musiqueta surt d'un aparell que es diu mòbil. I això només passa quan vaig amb cotxe. I com que no tinc mans lliures (per què?), doncs no l'agafo. Com a molt, si estic parada en un semàfor, penjo el telèfon...

Avui anava en cotxe pel mig de Salt. D'alguna manera m'he de guanyar els diners. Anava com boja buscant algun tipus d'aparcament per poder anar a treballar quan en un carrer amb un sol carril un camió estava aturat descarregant vés a saber quina mercaderia. Jo escoltava la radio. Al cap de poc, la música de la radio s'ha vist eclipsada per la música que feien els cotxes que tenia al darrere. I, en aquell moment, sento una altra música. Què coi serà? Doncs sí, exacte! El meu mòbil! El miro, veig qui em truca, i el penjo. Ja tenia prou musiqueta. Trobo aparcament i truco. Sí, sempre truco. Com que mai agafo el telèfon, sempre acabo trucant jo a qui m'ha trucat i li he penjat el telèfon o simplement no l'he agafat. De fet, gasto tan poc de mòbil que sempre m'arriba aquell missatge de que fa no sé quants mesos que no faig una recàrrega i que si no el recarrego en un mes me'l donaran de baixa. Així que bé, ja em va bé trucar de tant en tant.

Avui, però, una veu a l'altra banda m'ha dit:

- M'has penjat el telèfon.

Era una veu enfadada.

Coi, que no era perquè fossis tu, que ho faig amb tothom!

Li he explicat, però no feia veu d'haver-se convençut.

En fi, quan em trobi aquesta persona li hauré de demanar perdó, que sembla que la meva història sobre els telèfons no l'ha convençut. Però què més vols? T'he trucat als cinc minuts per veure què volies!

Si li ha estranyat que pengés deu ser perquè no havia trucat mai. Tot i que com li continui penjant el telèfon em sembla que no em tornarà a trucar més.

diumenge, 20 de novembre del 2005

El síndrome del diumenge a la tarda

Els diumenges a la tarda són... no sabria dir com són. Tristos. Solitaris. Plens de feina. Feina que no es fa fins que ja és massa tard.

Fa uns anys, els diumenges a la tarda eren el dia en què agafava el cotxe dels meus pares (l'únic dia en tota la setmana que agafava el cotxe) i me n'anava a una estació solitària, sense llum, sense sostre per quan plovia, sense estació, sense cap lloc on picar el bitllet, sense... sense gairebé res, a buscar un tren que acabaria ple de gent. Un tren ple de gent que anava acompanyada d'algú altre, que xerrava amb algú, que coneixia algú. Jo pujava solitària a la meva estació. Era la única persona que pujava allà. De tant en tant pujàvem dues persones. Però només de tant en tant. La típica estació que tant molesta a la gent que va en el tren: "si no puja ningú, per què para aquí?"

Arribava a Barcelona on ningú m'esperava. Havia sopat abans de marxar (a això de les 6 de la tarda...) El pis estava buit. Entrava. Obria la maleta. Posava la roba a l'armari. Obria la carpeta. Estudiava una mica. I em posava a dormir. Sense haver parlat amb ningú des de feia un munt d'hores. Tota sola al pis.

Crec que des de llavors els diumenges a la tarda es van convertir en uns dies tristos. Solitaris.

No hi té res a veure el fet d'haver d'anar a treballar el dia següent després de dos dies de festa. De fet, últimament prefereixo els dies de cada dia que els dies de festa. Qualsevol moment de la setmana és millor que els diumenges a la tarda.

No sé com explicar el síndrome del diumenge a la tarda. Normalment, tinc bastanta feina per fer. Per sort, aviat arribarà Nadal i se n'anirà tota aquesta feina. Em quedo a casa, perquè he de fer la feina. Però és diumenge a la tarda. I penso que tindré temps de fer-ho tot. Al meu cap hi ha la feina que he de fer. Però... vaig pensant que ja ho faré ara, que primer faig no sé què i després no sé què més.

I arriba aquesta hora. El vespre. I és quan el síndrome del diumenge a la tarda es fa gran i més gran. Quan penso que ho faig tot malament. Perquè són les 9 o les 10 del vespre. En realitat, no he fet res de bo en tota la tarda. La feina encara està per fer. Podria haver fet la feina i ara ja la tindria feta. Podria haver mirat alguna peli i això que tindria de més. Podria haver-me dedicat a llegir un d'aquests llibres que tinc esperant i que tantes ganes tinc de llegir. Podria haver fet moltes coses a casa. O podria haver marxat i anar a fer alguna cosa. Podria haver anat a donar un volt. Podria haver anat al cine. Podria haver anat a veure algú (a qui? Bé, millor no em deprimeixo amb això). Podria haver fet moltes coses. Però m'he quedat a casa. M'he quedat a casa per fer una feina. Una feina que encara no he fet. Una feina que he de fer avui. Una feina que em tindrà aquí fins vés a saber quina hora.

En aquests moments és quan penso que sóc realment idiota. Perquè, si m'he de quedar fins a les tantes fent la feina, doncs almenys podria haver aprofitat el temps i anar a fer alguna cosa de profit. Però no, m'he quedat a casa fent... el problema és que intento pensar què he fet i sóc incapaç de dir què he fet de profit. Crec recordar que avui he parlat una estoneta amb l'imma. Crec que he visitat algun blog. I... què més he fet? He estat tota la tarda a casa, alguna cosa he d'haver fet!

També em recordo d'alguna cosa... Alguna cosa que fa temps que em porta de cap. I és que la persona que hi ha darrere l'estranya a vegades té una mica d'enveja de l'estranya. Ara ja gairebé no em connecto mai al messenger amb el meu messenger. Total, per què? Gairebé mai hi ha ningú. I si, per casualitat hi ha algú, tampoc hi xerro. Xerro més amb la gent que coneix l'estranya que no pas amb la gent que conec en persona. Curiós? Preocupant? Ho deixaré estar, que encara he de fer la feina.

dissabte, 19 de novembre del 2005

Ignorància

Avui és un d'aquells dies en els que sento que realment sóc una ignorant. Hi ha tantes coses que hauria de saber i que no sé! Em refereixo a coses que representa que hauria de saber, però que jo ni tan sols en tinc ni idea. I això per no parlar de les coses que no representa (per la societat, que per mi ja és una altra cosa) que hauria de saber i tampoc sé. I la de coses que ni tan sols sé que no sé!

I és que de cop algú et fa una pregunta i et quedes de tots colors. Vas pensant: "Coi, això jo ho hauria de saber". Però no ho saps.

O simplement algú dóna per sentat que tu domines un tema que tu ni tan sols saps ni de què va. Ja no en parlem ni de saber una mica del tema. Amb una mica de sort, pots arribar a haver sentit que existia, però no en tens ni una idea vaga.

Realment, penso que hauria de llegir més. O d'estudiar més. O de fer alguna cosa per aprendre una mica més de coses. Perquè sóc una ignorant. La major part de les vegades no sé ni una quarta part de les coses que hauria de saber. Bé, de fet, si en pogués saber una quarta part ja seria un gran què, en el meu cas!

El problema és que la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé. I no sé pas per què. Els tinc a tots enganyats. Dubto que sigui per les grans parrafades que faig a la gent explicant coses. Perquè, la veritat, jo només parlo quan se'm pregunta o si estic en grups molt reduïts de gent. I si algú altre sap alguna cosa, prefereixo que ho expliqui aquest algú altre que no pas jo. Més de quatre ulls (dos, si no porten ulleres) escoltant-me mentre explico alguna cosa em posen nerviosa. Exceptuant, és clar, les classes que pugui haver donat a la meva vida, perquè està clar que quan dones una classe no t'escolta amb atenció ni aquell alumne que seu a primera fila, amb les ulleres molt graduades i que no parla amb ningú. Només t'escolten quan et cau l'esborrador a sobre el peu i dius alguna paraula que no hauries de dir. O quan parles de la reproducció d'alguns animals i dius una frase tan intel.ligent com: "Comencem amb un animal". Aleshores ja comences a veure com riuen i algú et fa el comentari que un animal sol, pobret, no podrà pas tenir descendència. Aquests són els únics moments en què escolten. Un, degut a la fressa que ha fet l'esborrador al caure a sobre el peu. I l'altre, al sentir la paraula "reproducció". Però, en fi, jo avui no anava a parlar d'això.

Estava parlant de la meva ignorància, i de que no sé per què la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé coses. Tampoc sé per què la gent es pensa que sóc intel.ligent. No dóno jo prou senyals de que la meva intel.ligència no és massa gran? No dóno jo prou senyals que realment no sé ni la meitat de les coses que hauria de saber? Aleshores, per què la gent es pensa que jo sé les coses, si realment no les sé? Per què la gent es pensa que jo sóc intel.ligent, si realment tinc la intel.ligència d'una persona normal? Per què sóc tan ignorant i la gent s'entesta a creure que jo realment no ho sóc? Perquè quan em venen amb alguna pregunta del tipus "tu segur que ho saps" i jo no en tinc ni idea, encara em sento més ignorant per no saber el que representa que hauria de saber. O quan sento algun "ostres, no ho sabies?" amb cara d'escepticisme, em sento malament per no saber-ho, si és que realment és una cosa que està tan clar que jo hauria de saber.

D'altra banda, però, hi ha gent a qui tinc enganyada i tampoc sé per què. Gent que no em coneix. Gent que només tenen un nick d'internet. Gent que em pregunten alguna cosa i quan contesto em diuen coses de l'estil de "ets una noia? Ostres!" Sí, sóc una noia. I sóc una ignorant. El que passa és que no sé per què et penses que sé alguna cosa. Però, de totes formes, per què no puc ser una noia? Per què si sé (o et penses que sé) una cosa concreta, no puc ser una noia? Per què si trec un tema i algú no em veu la cara es pensa que no sóc una noia? Reflexionaré sobre el tema, perquè aquesta és una altra de les coses que ignoro.

dijous, 17 de novembre del 2005

El dia hauria de tenir 48 hores...

El dia hauria de tenir 48 hores... com a mínim. Sort que queda poc més d'un mes per les vacances de Nadal i pel mig hi ha una setmana de festa, o sinó em tornaria boja.

No sé si és que sóc lenta, que em distrec o què em passa. Són quarts d'onze. Avui he vingut amb una llista de coses que havia de fer obligatòriament abans d'anar a dormir. La llista tenia 5 punts. Només n'he fet mig :-( També volia fer altres coses, però no tinc temps ni d'acabar el que és obligatori. I, a sobre, vinc aquí per descansar de la feina que estic fent (buf, és un pal!) A sobre, ni m'ho paguen, ni em donen les gràcies, ni en trec cap benefici. Visca els tontos! O les tontes, en aquest cas.

Necessito unes vacances ara mateix. Però només de pensar en demà ja m'agafa alguna cosa. Demà sortiré de casa abans de les 7 del matí i tornaré cap a les 12 o la 1 del vespre. Pel mig, tindré una hora lliure. Tot el demés està ocupat.

El pitjor de tot, com deia algú avui, és que la meva feina principal no és cap de les que m'ocupen tan de temps. Necessitaria un dia de 48 hores: les primeres 24 per fer totes les altres feines i les altres 24 per fer la meva feina i les coses bàsiques (menjar, dormir, etc.)

Però m'hauré de conformar amb els dies de 24 hores. O de 24 hores i un segon, com el 31 de desembre d'aquest any.

Per sort, en aquests moments queden dues setmanes pel super-mega-pont de desembre. N'hi hauria d'haver un cada mes, com a mínim!

Un i l'altre

Un:

Arriba al matí a la feina. El primer que fa és engegar l'ordenador i mirar el correu. Només de veure els mails que té, ja somriu. Té un mail d'una persona que no coneix, no sap ni de què treballa, ni on viu... No en sap res! Ja no recorda ni com es van "conèixer". Va per obrir-lo quan veu entrar per la porta la persona que s'asseu a davant seu, cara a cara.

Què coi hi fa, aquí? Però si avui no havia de venir!

Diu hola tímidament, gairebé no es sent la veu. Com a tota resposta, sent un hola gairebé tan fluix com el seu.

Va passant el matí. Treballa. La persona que està a davant seu també treballa. Fa temps que treballen així, cara a cara, però només es diuen "hola" i "adéu". Res més. No té ni idea de què fa. I segurament l'altre no té ni idea del que fa l'un.

A mig matí decideix obrir el mail i el llegeix. Se li escapa un somriure. El contesta mentre continua somrient. Una mirada seriosa a davant seu li fa veure que potser ha rigut massa. S'aixeca i va a veure algú altre.

Torna. Es posa a treballar. Va a dinar. Abans de marxar, diu "adéu" tímidament. No rep resposta.

Torna de dinar. L'altre segueix assegut al mateix lloc, com si no s'hagués mogut en tota l'estona. Torna a obrir el mail. Té resposta. Torna a llegir-la. Torna a somriure. Una altra mirada seriosa i no contesta, ja ho farà quan l'altre hagi marxat.

Es passa la primera part de la tarda treballant. L'altre també treballa.

L'altre marxa a mitja tarda. Diu "adéu" tímidament. L'un contesta, sense aixecar massa la veu. Per què serà una persona tan seriosa? Per què no xerrarà? No podria ser una persona més xerraire com aquesta que m'envia mails?

L'altre:

No ho entenc. Arribo aviat i ja hi és. I sempre marxa més tard que jo. Deu viure aquí.

Va fins al seu lloc. Diu "hola" tímidament. Ni tan sols sap en què treballa. Ni tan sols sap a què es dedica. Sembla una persona alegre, però com que no xerra...

Bé, deu estar aquí tot el dia, però no treballava. Estava somrient. Segur que mirava algun acudit o alguna cosa.

Passa el matí. Treballa. De cop veu a la persona que està asseguda a davant seu somrient. Mira cap allà. Segur que és alguna cosa que fa molta gràcia, però tampoc li pregunta. Com que mai han parlat, se li fa costa amunt parlar-hi.

Veu que s'ha adonat que mirava cap a aquella direcció i ha deixat de somriure. I ara se'n va. Bé, ara que se'n va, miraré el correu. Mira, tinc un correu d'aquella persona. Qui serà? A què es dedicarà? Va, ara que no hi ha ningú, contestaré.

Estaria bé que aquesta persona que s'asseu a davant meu fos divertida i xerraire com la del mail.

Torna a treballar. La persona de davant torna al cap d'una estona. Treballa la resta del matí. I se'n va a dinar. En aquest moment, aprofita per tornar a mirar el mail. No té cap mail.

A mitja tarda se'n va. Diu "adéu" tímidament i rep un "adéu" tímid com a tota resposta. Si fos com la persona del mail...

dimecres, 16 de novembre del 2005

Com m'agradaria...

Com m'agradaria que avui la selecció d'Eslovàquia guanyés per 4 a 0. No pas per res, només per la prepotència que he sentit aquests últims dies dels mitjans de comunicació. Que sí, ja sé que és molt difícil que la selecció d'Eslovàquia acabi anant al mundial. Hi estic d'acord. Però porto uns quants dies que cada cop que poso les notícies m'enfado. Perquè queda el partit de tornada. Vaja, que només faig que sentir que és un partit que no té trascendència, que no anirà ningú al camp, que està guanyat fins i tot abans de jugar-lo. Doncs no! Hi ha la possibilitat que Eslovàquia guanyi 4 a 0 (o per més gols) i només m'agradaria que ho aconseguís per veure la cara d'idiotes que se'ls queda a tots (seleccionador inclós) després d'haver-se passat els últims dies dient que ja podien jugar amb els suplents, que igualment ja estava tot guanyat. Em nego a donar per perduda la possibilitat que Eslovàquia vagi a jugar el mundial. Què coi! És difícil, però no impossible. I el fet que una gran part de la gent es pensi que és impossible, no vol dir que ho sigui. Simplement faltaria algú amb una mica d'il.lusió i ganes, i estic convençuda que Eslovàquia podria fer aquests quatre golets que necessita.

Abans que ningú es dediqui a fer cap comentari, sóc conscient del que acabo de dir. Sóc conscient que crec en coses impossibles, que aposto per l'opció menys probable, i que tinc confiança en els altres, en que aconseguiran aquesta cosa que sembla impossible. I sóc conscient que quan sóc jo la que ho he de fer... doncs que em rendeixo més fàcilment. Però no, estic segura que Eslovàquia plantarà cara i almenys ho intentarà (com ara no ho facin, em tiraran l'opinió que tenia d'ells per terra). Però com que això és el que jo espero d'ells, crec que jo també he de fer un esforç, perquè així jo també estaré contenta amb mi mateixa. Que el més probable és que Eslovàquia no passi l'eliminatòria? Doncs sí, però no és impossible. Només serà impossible si no lluiten per guanyar. Que el més probable és que jo no aconsegueixi el que parlava l'altre dia? Probablement, però si no ho intento, segur que sí que serà impossible.

Però... com m'agradaria que avui Eslovàquia guanyés 4 a 0! I com m'agradaria no haver d'escriure un post com el de l'any passat. I com m'agradarien moltes altres coses molt més importants (i que, òbviament, no tenen res a veure amb el futbol). Però aquestes coses avui me les guardaré per mi.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Plou

Surto a la mateixa hora de sempre. Plou. M’encanta que plogui sempre que... sempre que no vagi amb el portàtil a sobre, que llavors pateixo per si es mulla. I avui porto el portàtil. Per sort, també porto el paraigües, perquè no em fio de que la bossa sigui impermeable.

Entro al cotxe. He de travessar la ciutat de punta a punta. Però sempre vaig amb una mica de temps de sobres. Perquè no m’agrada arribar tard. No m’agrada que ningú hagi d’esperar per mi. Prefereixo passar-me una estona esperant al cotxe o on sigui que no pas arribar tard.

Enfilo el mateix camí de cada dia. Però... avui gairebé no es pot circular. Em començo a desesperar. En un quart d’hora he fet el camí que a aquesta hora faig en 5 minuts (i a primera hora del matí en menys i tot). Arribaré tard. Coi de trànsit!

Per què hi ha tants de cotxes? Per què tothom vol agafar el cotxe quan plou? Per què no agafen l’autobús?

Tranquil.la, no et posis nerviosa. Tu també vas en un cotxe.

Sí, és clar, però jo no tinc més remei. El dia que em posin autobús fins a casa, aniré amb autobús, que n’estic fins als nassos, del cotxe!

Començo a comptar quan de temps hi ha entre llamp i llamp. Un, dos, tres, neteja-parabrises, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, neteja-parabrises, dotze, llamp, un, dos, tres, quatre, neteja-parabrises, llamp... Això és molt avorrit!

Es fa l’hora a la que hauria d’haver arribat i sóc a meitat de camí. Els senyals horaris de la radio m’ho recorden. En fi. Diu que a Barcelona hi està plovent molt. Sí, és clar, el centralisme fa que només parlin de Barcelona. Que ningú ha vist la pluja de cotxes que hi ha aquí?

I encara he de trobar aparcament.

Un, dos, tres, neteja-parabrises, cinc, llamp, un, dos...

Arribo a destí. Em trobo amb el meu aparcament de molts dies. El fet que gairebé sempre estigui lliure ja em comença a fer pensar que potser no s’hi pot aparcar. Però no hi ha cap senyal. Ni cap línia groga. Ni... En fi, el deixarem aquí.

Plou. Agafaré el portàtil. Així que agafo el paraigües. Me’l poso a la falda abans de sortir del cotxe. Però com es pot ser tan idiota? Em miro els pantalons. M’acaben de quedar ben xops. Miro el rellotge. A sobre d’arribar tard, arribaré amb els pantalons ben xops.

Arribo. Faig la feina. Em demanen per fer hores extres divendres. D’acord, cap problema.

Marxo. Plou. Arribo al cotxe. Cap multa. La grua no se l’ha emportat. Deixo les coses a dintre. Vigilo amb el paraigües. Merda! El mòbil està ben xop.

Engego el cotxe. Poso el mòbil davant de la sortida de l’aire de la calefacció. A veure si es pot salvar. Obres. Merda. Un carrer tallat. Vaig a sortir a un altre lloc. Merda! Un “cediu el pas”. He de girar a l’esquerra. No veig el final de la cua de cotxes que em venen per la dreta, ni el final de la que em ve per davant i volen girar a l’esquerra. Bé, paciència. No m’importa. M’espero i ja passaré algun dia...

No, no em puc esperar. Tinc un cotxe a darrere. No hi ha res que em posi més nerviosa.

El cotxe de darrere es comporta. Bé, perquè no m’hi estic massa estona. Aprofito una badada doble per passar ràpid.

Un quart d’hora per fer els dos-cents metres següents. Ara plou de veritat. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, ostres! Sembla que el neteja-parabrises del darrere té el mateix període que el de davant a velocitat lenta. Encara que plogui molt, com que estic parada, m’entretinc a engegar-los i parar-los fins aconseguir que vagin al mateix temps :-).

Plou. Llampega. Trona. Surto de la ciutat. Just sortir de l’embús, el mòbil comença a sonar. Ara no puc parar a mirar qui és. Però no cal que ho miri. Posaria la mà al foc que és el meu pare, per dir-me que no corri i bla, bla, bla... Almenys el mòbil encara funciona.

Merda, merda, merda! Però com puc tenir tan mala memòria? Si ja em vaig comprometre amb algú altre per fer hores extres el divendres! Per què no em recordo de les coses?

Plou molt. Comença a caure una mica de pedra. Vaig per la carretera que arriba casa. Sense pintar. No veig on acaba la carretera i on comença el bosc (així, directament, acaba la carretera i comença el bosc).

Falsa alarma! Tinc una hora entre un compromís d’hores extres i l’altre. Sé que algú es queixarà, però almenys puc fer les dues.

Arribo a casa. Em poso a sopar. Avui oblida’t d’internet. Així llegiré més estona. Bé, si no se’n va la... I en aquest moment se’n va la llum. Visca!

Avui toca anar a dormir aviat. No hi ha llum. No hi ha aigua. No hi ha calefacció. No hi ha... Hi ha la bateria del portàtil plena, almenys! Així que em dedico a escriure un post llarguíssim sobre encara no sé què. Un post que potser penjaré demà o potser no. Però què es pot fer si són quarts d’onze i no hi ha llum?

diumenge, 13 de novembre del 2005

Va passant el temps...

Veig com passa el temps al meu voltant. Passa ràpid. Massa ràpid. La gent evoluciona, va a més. I jo em quedo on estic. Em quedo on estava fa uns anys, on estava fa uns mesos, on estava fa uns dies.

La major part del temps penso que sempre em quedaré igual, on sóc ara.

Jo ho intento. I tant si ho intento! El problema és que... bé, que potser no sé com avançar. Potser no ho intento amb prou forces, potser perquè tampoc sé cap a on he d'anar. Potser... de fet, no en tinc ni idea.

Només de tant en tant penso que sí, que algun dia ho aconseguiré. Però no, aquests moments són fugissers. De seguida torno a la realitat. La realitat que diu que sempre estaré aquí. Perquè sí. Perquè hi ha alguna cosa que falla.

Estic completament segura que aquesta cosa que falla és un problema meu, tot i que no sé quin. Si ho sabés, potser podria intentar posar-hi solució, però com que no ho sé, tampoc puc intentar-ho.

De fet, això de que ho intento no és pas massa veritat. Cada cop ho intento amb menys força, perquè cada cop estic més convençuda que per més que ho intenti, tampoc ho aconseguiré mai. Així que, per què gastar energies en una cosa que no puc aconseguir?

Em molesta (i bastant) la gent que de bones a primeres em surt amb el típic "ja veuràs com ho aconsegueixes algun dia". Prefereixo que no em diguin res a una d'aquestes frases. Frases dites perquè sí, com una fórmula, allò que s'ha de dir en tal situació o tal altra i que la gent diu només perquè sí. Perquè jo estic segura que no passarà. I el fet que jo estigui segura que no passarà fa que el que algú em digui que sí, sense creure-s'ho, només perquè creu que necessito saber que m'ha de dir que sí, em posi de mala llet. Si saps tan bé com jo que això no passarà, perquè coi em dius que sí? Hi ha dues coses que pots fer: la primera és deixar-me estar i ja se'm passarà. Amb depèn de quins comentaris només pots aconseguir que m'enfadi o que em senti com la pobra noia a qui s'ha d'animar perquè, és clar, no ho aconseguirà, però almenys que visqui enganyada i es pensi que ho aconseguirà. Perquè si almenys el to de veu mostrés que sí, que realment la persona que m'ho diu s'ho creu, seria una altra cosa. Però és que la persona que m'ho diu encara s'ho creu menys que jo.
La segona opció, que seria la que jo agrairia més, seria que em diguessis on està el problema. Perquè quan em dius que sí, que ho aconseguiré, veig que penses que no. Si penses que no serà per alguna cosa. No me la podries dir? Entenc que potser és una mica violent dir-me el perquè no. Però en realitat, si algú m'ho digués, m'estaria fent un favor i li agrairia moltíssim. Si m'ho digués, aleshores jo sabria si ho vull arreglar o no. Si algú m'ho digués, no m'enfadaria. Potser em sabria greu al principi, però sabria que és per bé. Però no, la gent s'entossudeix a dir-me que sí, quan se'ls veu que és mentida, que no s'ho creuen. I això sí que em fa enfadar. No sóc una nena petita. No necessito que em vinguin amb mentides per fer-me creure una fantasia. Simplement, necessitaria la veritat. Saber on és el problema.

Però, i d'això també n'estic gairebé segura, aquesta veritat tampoc la sabré mai.

dissabte, 12 de novembre del 2005

Tota una vida (I)

Ja sóc vell. He perdut el compte del temps que ha passat. He vist passar tants cicles que ja no em recordo de quants n'han passat. L'altre dia vaig sentir algú que deia que jo dec tenir uns 1000 anys. La veritat, tampoc m'importa. Jo simplement estic aquí, mirant el temps com passa, veient com el món va canviant al meu voltant. Però no avancem aconteixements.

No recordo quan vaig néixer. Però recordo la meva infantesa. Vivia en un lloc, envoltat d'éssers exactament iguals que jo. Només érem nosaltres.

I parlàvem entre nosaltres. Sí, parlàvem, encara que a algú li pugui semblar que l'enganyo.

Recordo que un cop al dia ens queia aigua per sobre. No, no era la pluja que vaig conèixer a la meva juventut. Era una cosa semblant a les primeres persones que venien amb una galleda d'aigua i... bé, ja m'estic avançant un altre cop.

No sé d'on van sortir totes aquelles històries. Suposo que eren les nostres llegendes urbanes. Els altres deien que un dia algú se'ns emportaria lluny i ens ompliria de coses que feien llumetes. Ens tindrien a dintre d'un lloc on hi fa molta calor (amb el que a mi m'agrada el fred i la neu!) i acabat això ens abandonarien i moriríem. Jo no m'ho vaig creure mai, tot això. I ja veieu, tenia raó. Al cap i a la fi, amb els meus 1000 anys de vida, a mi mai m'han tancat en un lloc on hi fa molta calor ni m'han tirat vés a saber on. Deien que això els ho havia dit algú que havia sobreviscut a aquest infern. Però jo només crec que era algú amb ganes de protagonisme, o simplement una llegenda urbana, ja ho he dit. Perquè, qui seria tan dolent com per agafar un de nosaltres, omplir-lo de coses i llavors abandonar-lo? No, no pot pas ser!

Recordo aquella època amb una mica d'enyorança. D'una banda sé que on he viscut tota la meva vida ha sigut un bon lloc, però estic una mica sol. Sí, he tingut companys, però cap com jo. I cap d'ells ha viscut tants anys com jo. Jo sóc l'"avi" i els més joves no volen parlar massa amb mi, em tenen massa respecte. A part de la meva alçada, que és molt més gran que la de la resta. Jo només voldria que m'escoltessin i parlessin amb mi com si fos un més d'ells. I, de fet, ho sóc, només que sóc més alt i més vell, però quina importància té, això?

No sé quant de temps vaig passar allà. Va ser força, crec. Allà vaig aprendre a parlar, vaig aprendre a comptar, vaig aprendre tot el que aprenen els petits. Fins que un dia va aparèixer un ésser que no havia vist mai i... Bé, el que va passar ja ho explicaré un altre dia, si en tinc ganes. Que 1000 anys de vida donen per molt i no tinc ganes de cansar a ningú amb les meves històries de vell.

divendres, 11 de novembre del 2005

La novetat

Encara és massa aviat per valorar els canvis. O potser no. Ja ho faré d'aquí a un temps. Ara només sé que la cosa de moment va bé, però de tant en tant trobo a faltar el que he deixat. És clar que... bé, l'altre dia ja vaig ficar la pota per aquest tema. Va ser... memorable, per dir-ho d'alguna forma.

Només que avui... Bé, avui m'he sentit molt rara, com fora de lloc.

Al matí marxava i no me'n sabia avenir. És una tonteria, però feia més de 4 anys que no em trobava en aquesta situació. Al tornar a casa, tampoc me'n sabia avenir. He fet una cosa que no havia fet mai a la vida, provocada pels canvis que deia l'altre dia.

Sí, ja ho sé, a la majoria de la gent això li semblaria una tonteria. Però per mi no ho és.

Des dels canvis he fet coses que no havia fet en els últims 4 o 5 anys. I fins i tot coses que no havia fet mai.

Era una sensació estranya. La sensació de tornar cap a casa avui, de veure que em faltava alguna cosa, de que no era jo la que tornava cap a casa, sinó algú altre que estava dins meu, però que no era jo.

Ja m'hi acostumaré. Em tornaré a acostumar a algunes coses. I m'acostumaré a algunes altres coses. Al cap i a la fi, la diferència no és tan gran.

Bé, potser sí que ho és, de gran.

dijous, 10 de novembre del 2005

Concentració

- Sempre estàs a la Lluna...

Si hagués de comptar el número de vegades que m'ho han dit, em sembla que no sabria comptar fins a un número tan gran.

El problema no és que estigui a la Lluna. El problema és que em concentro massa i no m'entero del que passa al meu voltant.

Aquest matí, quan anava cap a la feina amb cotxe, he tingut una idea. He arribat i m'he posat amb la idea. Directament. Sense mirar el correu. Sense cap altra tonteria. Simplement he arribat i m'hi he posat. M'hi hagués posat ja al cotxe, però no era qüestió de conduir a la vegada que mirava si allò funcionava.

Només he perdut uns segons per agafar la radio i engegar-la. Entre altres coses, perquè també m'aïlla més del món. Sento la radio, però és com si no sentís res. I així no sento el que passa al meu voltant.

Prometo que no m'he quedat adormida. He estat conscient tota l'estona. Concentrada. Ara feia bastant que no arribava a tal nivell de concentració. Han passat 4 hores (sí, 4 hores!) i no m'he despistat ni un moment. Ni un moment per anar al lavabo. Ni per beure aigua. Ni per mirar per la finestra. Ni per... ni per res!

I sí, és possible. Almenys per mi. Només em cal una idea al cap i tota la resta desapareix. Ja pot estar algú parlant al meu cantó, que com no em faci un crit fort o em tusti, no me n'entero. Sóc jo i el que estic fent i la resta no té importància.

Al que deia, portava quatre hores igual, amb un nivell de concentració bastant alt, quan algú ha aparegut i m'ha preguntat una cosa. Per què em fan aquests espants? No és el primer cop. Arriba algú i es pensa que pot agafar i posar-se a parlar amb algú, així, sense un avís previ.

El resultat? He fet un bot que em sembla que la persona que venia a dir-me no sé què no oblidarà en la vida. Em sembla que no tornarà a parlar-me sense abans fer algun tipus d'avís. No sé si he arribat a cridar o no, però el bot sí que l'he fet. La persona que ha vingut s'ha fet un fart de riure.

No, no és el primer cop que em passa. Ni serà l'últim. M'acostuma a passar molt sovint, quan estic concentrada. El món desapareix. I, de la mateixa manera que si algú dorm i se'l desperta de cop s'espanta, jo també estic en un altre món (que no és el dels somnis) i dir-me alguna cosa pot provocar aquesta reacció.

Si us plau, si veieu algú que està concentrat, no aneu i li digueu res gaire sobtat. Almenys a mi em pot agafar un atac, amb aquests espants!

dimecres, 9 de novembre del 2005

Un mail

Si algú em preguntés qui és la persona que m'envia més mails, la resposta que obtindria seria, sense cap mena de dubte, jo mateixa.

Des de sempre que em deixo notes a mi mateixa. Sóc bastant despistada. O molt despistada. Així que l'única forma que tinc de recordar-me de les coses és deixar-me notes per aquí i per allà.

Quan anava al cole o a l'institut, em deixava notes en llapis a la llibreta de classe. Cada any ma mare em comprava una agenda, però jo sempre m'oblidava de mirar-la. I com que la llibreta de classe l'obria cada dia per fer els deures, allà es quedaven les notes per mi mateixa sobre les coses que havia de fer. La major part de les vegades eren els deures, però podia ser qualsevol cosa.

Temps després, vaig canviar les notes dels apunts per notes al punt del llibre que estigués llegint. De fet, el punt del llibre era qualsevol paperot que em trobés vés a saber on, on hi havia de tot apuntat. Des de les coses que havia de fer, fins a càlculs de qualsevol xorrada que se m'hagués ocorregut vés a saber on, quan no tenia cap paper a prop.

Quantes coses he apuntat a abonaments de tren o de metro! Us en faríeu creus! Quants càlculs he fet a bitllets o paperots de propaganda que m'han donat pel carrer! Quantes idees genials he tingut mentre anava pel carrer i se m'han quedat en un paper, fins que he arribat a casa i he pogut comprovar si funcionaven. Quantes paraules han quedat apuntades en qualsevol paperet esperant arribar a casa per buscar-les al diccionari!

I ara... Doncs ara la major part de les vegades em comunico amb mi mateixa mitjançant els mails. Bé, de fet, a part dels mails, en aquest moment la nevera de casa està plena de post-its amb llibres que m'agradaria comprar-me. Traducció: el dia que algú li demani a ma mare què em pot regalar, ma mare agafarà un dels post-it de la nevera i li donarà a qui sigui. La meva taula també està plena de post-its (sí, sí, la taula!). Alguns expliquen com fer coses que només es fan de tant en tant i que mai et recordes com es fan. Alguns altres tenen llistes de sants i aniversaris. Altres tenen coses que he de fer. Altres tenen idees que em venen al cap i que algun dia m'hi posaré seriosament...

Però el gruix de notes per mi ara ve a través dels mails. Em ve una idea, i me l'envio per mail. Veig una cosa interessant, i me l'envio per mail. Em recordo d'alguna cosa, i me l'envio per mail. Tinc una llista de coses a fer, de llibres a comprar, de dies de no sé què, doncs me l'envio per mail. Així que quan obro qualsevol dels meus correus, em trobo un munt de mails d'una persona que es diu com jo. Si rebés tants mails d'algú altre, probablement ja hagués rebut l'adjectiu de pesat o pesada ja fa molt temps. Així que no sé pas què puc arribar a ser jo.

Avui, però, he rebut un mail que supera tots aquests mails. Imaginem que el meu pare es diu Pepito Estrany. Avui rebo un mail d'un tal Pepito Estrany. L'obro. Normalment són acudits, però avui no ho era, encara que m'ha fet riure més que qualsevol acudit. Començo a llegir:

"Hola Pepito,"

Torno a mirar el remitent.

El meu ratolí apunta directament a on posa "Reply", i ja estic a punt de contestar dient-li a en Pepito que a què coi està jugant. Però m'ho penso i continuo llegint. Podria ser que estigués enviant el mail a algun altre Pepito i s'hagués equivocat de persona. El mail segueix:

"Li envio aquest mail a la teva filla".

Aquí jo ja em quedo sense paraules. A veure, li envies el mail a la filla d'en Pepito? Aleshores, per què no li dius "Hola Estranya,"? No ho sé, per evitar confusions.

Però, si qui m'està enviant aquest mail és el meu pare, per què coi diu "Li envio aquest mail a la teva filla"?

Estic sola a la feina (vaja, com gairebé sempre) i em poso a riure. Tot té una explicació, és clar. Faltaria més! Però no deixa de ser curiós.

dimarts, 8 de novembre del 2005

Canvis

Ha sigut dit i fet. He trigat menys de cinc minuts a fer-ho. En principi és per millorar. No sé si serà per millorar o no. D’aquí a un temps ho podré valorar.

Al principi estava molt contenta. No pensava que m’ho meresqués. Però ja que m’ho van oferir, no podia pas dir que no. I jo sé que estaré bé.

Però ha arribat el moment de fer el salt. Canviar una cosa per una altra. Un petit canvi, però gran en realitat.

Estava sola. He intentat entretenir-me una estona, a veure si arribava algú. Però no ha arribat ningú. Així que he agafat les coses i he marxat.

Ha sigut molt de temps al mateix lloc. Sí, ja ho sé, no me n’he anat a l’altra punta de món. Simplement, m’he mogut una mica i prou. Però tot i així...

Estava contenta, però al mateix temps m’ha entrat una tristesa. La tristesa de deixar un lloc, encara que sigui per anar a un lloc millor. Encara que pugui tornar al lloc anterior en el moment en què jo vulgui. Encara que no hagi anat massa lluny. Encara que...

En un moment ho he fet. He comprovat que tot estigués bé. I ara? Doncs ara a seguir fent el mateix. Només que diferent. Només que pensant que potser jo no hauria de ser on sóc. Només pensant què hi faig aquí. Només pensant que potser no hauria hagut de fer el pas.

Però no, segur que estaré bé. Però trobaré a faltar el que he deixat. Em quedaria amb les coses bones d’aquí i les d’allà, però amb totes no puc.

Veurem com em va.

dilluns, 7 de novembre del 2005

Avui...

Avui pensava arribar a casa i escriure sobre... és igual. Tenia quatre posts pensats, i el meu principal problema (pensava) era decidir quin dels quatre posts escriure, depenent de l'humor (el cansanci i la feina que hagués pogut acabar). Però no escriuré cap dels quatre posts. I en aquest moment dubto que els escrigui mai. O potser sí. Depèn de l'humor (i el cansanci, i la feina, i la meva memòria).

Aquesta tarda algú ha vingut a on treballo preguntant per una altra persona. Jo estava sola (no sé ni per què em sorprèn). I aleshores m'ha sortit de dintre el que sempre em surt de dintre: li he dit que l'altra persona no hi era, i he anat a mirar-li quan podria trobar la persona, i fins i tot li he preguntat si jo el podia ajudar. M'agradaria no ser així, perquè al final acabo fent la meva feina i la dels altres, i llavors em va com em va, però és que no ho puc evitar. Em surt de dins.

Ha sigut aleshores quan m'he adonat d'un altre dels meus problemes. No, ningú no és perfecte, i jo menys que ningú. Tots fem coses malament. I jo la primera. Però sovint dono per descomptat que tothom farà el mateix que jo faria. Ni tan sols se m'acudeix pensar que ningú no ho pugui fer. I aleshores venen els problemes.

Si algú em pregunta alguna cosa que no sap, intento respondre-li. Si no en sé, intento buscar la solució. Si puc, ho pregunto a algú. No és cap vergonya preguntar alguna cosa que no saps. I així, si algú te l'explica, el proper cop ja la sabràs. Sempre hi haurà un conegut d'un conegut d'un conegut que sabrà la resposta. Però... sovint em trobo amb respostes del tipus "i a mi què m'expliques?" Doncs mira, no, no t'explico, et pregunto. Avui per mi i demà per tu. Mai deixa de sorprendre'm que algú em contesti que ni idea i no intenti ni tan sols donar-me una explicació o alguna cosa del tipus "em sona que era això". És que a mi em ve algú amb un dubte i em costa no posar-me a buscar aquí i allà què coi passa, com es resol el problema.

Realment no ho faig perquè aleshores el dia que jo em trobi amb algun dubte la gent me'l resolgui. Simplement, surt de dintre meu. Com els aniversaris. Em passo l'any felicitant a gent. I m'agrada. M'agrada fer regals. M'agrada enviar postals virtuals. M'agrada recordar-me de la gent i veure el somriure quan veuen que me n'he recordat. I, sincerament no ho faig perquè tornin. Simplement m'agrada fer-ho. Però quan llavors arriba el dia del meu aniversari i veig que pràcticament només se n'ha recordat ma mare de mi (i perquè va ser la que em va haver de parir, perquè sinó ni ella se'n recordaria) em sap greu. Cada any em dic a mi mateixa: doncs mira, aquest any no felicitaràs a ningú. Però sempre me n'acabo oblidant i acabo fent el que faig sempre: el que em surt de dins.

No són els únics exemples. N'hi ha més i més importants, segons el meu punt de vista. Però ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha moltes coses que jo faig malament i tampoc és qüestió de començar a posar coses. Només parlaré una mica de la meva reacció, o del meu problema.

Què faig quan una persona fa coses d'aquestes una darrera l'altra? Doncs en comptes de queixar-me, com suposo que hauria de fer (ja he dit que els dos exemples eren cosetes petites), simplement callo. Quan la persona en qüestió en fa més de 4 o 5 vegades (tampoc és que les hagi comptat mai) ja em comença a mosquejar. I aleshores tinc dos opcions, que per la persona són la mateixa: enviar a la persona a la merda (sí, puc dir merda perquè aquí la censura la poso jo) o ignorar-la. El resultat ve a ser el mateix, però amb una de les opcions ho passo més malament que amb l'altra. Quan envio algú a la merda, allà es queda i ni tan sols apareix en els meus pensaments. Si vol algo, ja ho dirà. I sinó, doncs millor per mi. El segon cas em costa més, entenent ignorar de forma que és com si l'hagués enviat a la merda, però que continua estant present. En aquest cas són persones amb les que intento una vegada i una altra ser amable, però sempre m'acaben o contestant malament, o ignorant, o simplement contestat al que els pregunto per compromís, amb el mínim de paraules possibles. Així que m'acostumo a rendir. Potser massa aviat. O potser massa tard i em converteixo en una pesada. No en tinc ni idea. Però al final acaben essent persones "ignorades".

Que tinc massa poca paciència? Jo no he dit mai que en tingués. Que potser tinc massa mala bava? Sí, i què? Que potser no hauria d'engegar a depèn a qui a la merda? Segurament. Que potser no m'hauria de rendir mai tan aviat? Podria ser.

Però, al cap i a la fi, quina importància té? Als que llegiu això, tampoc us trobareu amb mi cara a cara. I als que no ho llegeixen, quina importància té? Al cap i a la fi, tant els ignorats com els que els envio a la merda, a la que tornen a aparèixer, només que em diguin hola amb un somriure, ja m'oblido que eren o a la merda o ignorats. És clar que això no passa gairebé mai, però per avui ja n'hi ha prou, que jo avui havia de parlar de coses alegres!

diumenge, 6 de novembre del 2005

Porto tota la tarda davant de l'ordenador. Això no pot pas ser bo. I on és la meva vida? Què en faig, de la meva vida, tot el dia treballant per vés a saber què? I el pitjor de tot és que no arribaré a fer ni la meitat de la feina que hauria d'haver fet aquesta tarda.

Ahir vaig anar a dormir a 2/4 de 8. Del vespre, no del matí. Al final, el meu cos em va dir que no podia més. Vaig intentar treballar a la tarda, però el meu cap funcionava lent. Més lent del normal, vull dir. Fins que vaig decidir que intentant treballar no feia res de bo. Això de dormir 7 o 8 hores en dos dies no se'm posa massa bé. Me'n vaig anar a dormir sense sopar (com si estigués castigada). Aleshores vaig trobar a faltar el despertador super-mega-fashion que em va regalar el meu pare. Perquè aquest matí m'havia d'aixecar a les 8, però no podia posar el despertador a les 8 perquè hagués sonat al cap de mitja hora. Al final vaig posar la radio només, demanant al déu d'Endesa que no em tragués la llum a mitja nit i realment la radio sonés al matí. Per si de cas, me'n vaig emportar dos llibres, amb la previsió que anant a dormir a l'hora que anava a dormir, a les 5 del matí tindria els ulls com dues taronges i així llegiria sense sortir del llit.

Aquest matí a les 8 ha sonat la radio i jo encara dormia. Tot i així, realment ha valgut la pena aixecar-se avui aviat.

El problema és que ja tornen a ser prop de les 8 i ja torno a estar per l'arrastre. I com a mínim tinc 5 hores més de feina, per fer el mínim de feina que hauria de fer. Si hagués de fer tota la feina que volia fer, demà a aquesta hora em sembla que encara hi seria.

Què faig amb la meva vida? No hauria de sortir, anar a donar un volt? Parlar amb algú que no fos a través del messenger? I, ja que em quedo a casa, no podria treballar una mica ràpid i acabar les coses ràpid?

De totes formes, hauria de moure moltes pedres per trobar algú que volgués anar a donar un volt amb mi. Però em sembla que val més que ho deixi estar i em posi a treballar. Que demà m'he d'aixecar a les 6 i estaria bé que per una setmana a la vida no anés tot el dia mig zombie i amb la feina feta!

divendres, 4 de novembre del 2005

Un anyet

Sense adonar-me'n, ha passat un anyet des que vaig començar a escriure aquest blog. Posts i més posts, línies i més línies.

Vaig començar una mica sense saber massa què feia. Vaig pensar que si hi havia altra gent que ho feia, per què no podia fer-ho jo? I així vaig començar a escriure.

Ara mirava, i una de les coses que m'han sorprés és el número de posts que he escrit en aquest any. No sé si el comptador del blogger estarà bé. No arribo als 300 posts (tot i que em falta molt poquet), i això m'ha sorprés. Perquè, sí, hi ha dies que no he dit res, però també hi ha hagut dies que he escrit dos o tres posts en un mateix dia. Tot i així, són molts posts, i tampoc són curts. Almenys, la majoria.

Són tants posts, que fins i tot la casa blogger em té a la llista de possibles spammers. Al principi, em va tocar una mica els nassos. Em vaig posar a escriure un post i vaig veure que per publicar-lo, havia d'escriure una paraula de verificació. Em vaig preguntar si era alguna cosa nova del blogger. I sí, era això. Però només ho fan amb els blogs que tenen marcats com a possible spam. Em vaig enfadar. Perquè això diu que és perquè escric molt i perquè més d'una persona ha marcat el "flag" que tinc a dalt. Però llavors m'ho vaig prendre amb alegria. Una de les coses que els fan als blogs marcats com a possible spam és que no són enllaçats a través del "next blog". I per què m'agrada això? Doncs molt fàcil! Perquè així els spammers no em troben a mi i no tinc comentaris d'aquests en anglès que he vist a d'altres blogs. O sigui, que la forma d'evitar l'spam ha sigut que em marquessin com a spam. Així els spammers ja no venen pel meu blog :-) De totes formes, avui he vist que tenia un munt de comentaris spam. Serà que he d'escriure més?

Ha estat un any de daltibaixos. De creure que era una bona idea, de creure que no, de pensar a esborrar-ho tot, de voler deixar-ho. Però s'ha convertit en una cosa mig necessària. Una manera d'evadir-me, de riure'm de mi mateixa. I de comunicar-me amb el món. Un món petit, però alhora molt gran.

Sou molts els que us heu passat per aquí en un moment o un altre. Aquí a la dreta hi ha un comptador que aviat arribarà a les 10000 visites (mira, gairebé tants dies com tinc jo!) Aquest comptador només compta les visites diàries i les meves no les compta. Així que, més o menys, en mitjana heu aparegut unes 27 persones cada dia, cosa que no és gens despreciable i que no em podia pas esperar el dia que vaig començar. És clar que hi ha molta gent que arriba aquí buscant per coses rares. Cada cop que miro el comptador em faig un fart de riure.

Però molts veniu per aquí i em doneu la vostra opinió. M'agrada sentir les vostres opinions, malgrat que jo no deixo massa comentaris pels altres blogs que llegeixo. És que, és clar, jo per resumir i posar una cosa en un comentari que tingui menys de 100 paraules... doncs és que no puc, no sé resumir :-) Us agraeixo de veritat els vostres comentaris, i als que soleu passar per aquí, us tinc aquí als enllaços de la dreta. Als que deixeu alguna pàgina, és clar.

Quan llegeixo altres blogs, sempre sé més o menys què m'hi trobaré. Cadascú té un estil. No sé si jo tinc un estil o no. Tampoc ho vull saber. Simplement, em poso a escriure, i no penso en si ho he d'escriure d'una forma o una altra.

Mirant una mica els posts antics, m'he arribat a espantar de totes les coses que he explicat i que no recordava haver explicat. Ara no escriuria molts dels posts. De fet, m'he quedat amb les ganes d'esborrar-ne algun. Però sé que si començo, no acabaré, i tindré un munt de posts esborrats i probablement només em quedaré amb dos o tres posts. O potser menys.

El que sí que vull és tornar una mica a com feia els posts del principi, quan m'inventava històries que tenien a veure amb el que em passava. O, simplement, no deia les coses gaire clares. De fet, aquesta setmana ja he escrit algun post més o menys així.

A vegades em pregunto com escriu els posts l'altra gent. Avui, per cel.lebrar el meu primer anyet, us explicaré el que faig jo (i ja callo, que ja és hora!) Durant el dia, passa alguna cosa. Fins fa temps, reia o m'enfadava i així es quedava tot. Ara sempre ric interiorment. Ric pensant en que d'aquí en sortirà un post i em guardo la idea del cap. La majoria de les vegades, aquestes idees no acaben en post. Per què? A vegades perquè hi ha una altra situació millor. D'altres vegades perquè me n'oblido. I d'altres començo el post i veig que no sortirà bé, o simplement no tinc humor d'escriure sobre allò. I el post no s'escriu.

Normalment sempre estic a la mateixa habitació. Escolto la radio. Si no és massa tard, amb l'equip de música dels meus pares. Si és tard, amb la meva radio. El portàtil a sobre la falda (per això es diu laptop, no?) i la meva indumentària d'anar per casa: un jersei de xandal o una samarreta que em van 3 o 4 talles grans i uns pantalons de xandal que em van una o dues talles grans.

Si la idea sobreviu, obro el compte del blogger. Li dóno a crear un nou post. Començo a escriure. La major part de les vegades tinc un munt d'idees voltant pel cap i no sé per on començar. Així que començo a escriure i m'embolico jo sola. Molt, m'embolico. La major part de les vegades, el post no s'assembla ni per casualitat al que volia escriure en un principi.

Vaig escrivint, i mentre vaig escrivint, vaig alternant l'escriure amb el "preview" que hi ha aquí dalt. Vaig llegint com queda i veient si em deixo alguna cosa o si he de canviar l'ordre.

Un cop acabat el post, me'n vaig un moment a fer alguna altra cosa. O contestar algun mail, o mirar alguna cosa, o... és igual, el que sigui. Llavors li dóno al preview i em llegeixo tot el post. Faig els canvis necessaris i li dóno a "Publish post". Acte seguit vaig a catapings a fer ping. Em torno a llegir el post, ja des del blog, per comprovar que estigui tot bé. I aleshores deixo el post per acabat.

dijous, 3 de novembre del 2005

Mama, por!

Això dels blogs és un entreteniment, veritat? Quan em canso de treballar, em poso a escriure el que em passa pel cap. O al vespre escric alguna cosa. Llavors ve altra gent i ho llegeix. Però és per passar el temps. No ho sé, jo em miro altres blogs una mica per xafarderisme, una mica perquè al final acabes coneixent la gent i arriba un moment en el que t'agrada saber què fa la gent, com els van les coses, encara que sigui gent que no has vist en la vida, ni tan sols sàpigues qui són, o que potser són completament diferents del que t'imagines.

Per això hi ha coses que em fan por. Fa un temps algú em va trobar perquè estava fent un treball sobre la felicitat, sobre els diferents punts de vista que tenia la gent (sí, ets tu). I em vaig espantar. Perquè jo simplement un dia vaig escriure sobre la felicitat, però jo només sóc una noia senzilla que de tant en tant (o sovint, és igual) es posa davant la pantalla a escriure el que li passa pel cap. Però no se m'hauria de fer gaire cas.

Per què escric això avui? Doncs perquè he descansat un moment de la feina, i com que no tenia cap mail, he pensat: "A veure com estan les estadístiques del blog?" I m'he trobat una cosa que m'ha sorprés i m'ha espantat a la vegada. M'he trobat a algú que ha arribat al blog a través de: /C:/Mis documentos/nom(que no revelaré, perquè no surt a les estadístiques públiques i no he demanat permís)/treballs de l'institut/Estranya.htm

Avui no tenia intenció d'escriure cap post. Però m'he espantat. Algú ha fet un treball per l'institut sobre aquest blog? Realment em fa por. No sé quin deuria ser el tema del treball, però... m'espanta. Perquè, no ho sé, jo intento escriure les coses que em passen pel cap, però sense fer-ho massa seriosament (sí, ja sé que em repeteixo). Però, no sé, una persona que va a l'institut segur que tindria molts altres blogs més ben escrits i amb més contingut per fer un treball que no pas aquest (ei, ara no et vull tirar la nota del treball per terra! Si ets el professor i apareixes per aquí, posa-li bona nota, que si s'ha llegit tot el que he escrit s'ho mereix, ni que sigui perquè ha llegit molt!)

De totes formes, em fa por. Només la idea de que algú hagi pogut fer un treball, ni que sigui petit, basant-se en això... ai, mama, por!

dimecres, 2 de novembre del 2005

Visc al cantó del cementiri. És una cosa que no puc evitar, a no ser que em mudi. I, de moment, ni jo tinc diners per mudar-me, ni els meus pares tenen intenció de deixar casa seva. Així que seguiré vivint al cantó del cementiri durant un bon temps.

Viure al cantó del cementiri fa que de petita hi anés moltes vegades a jugar. Encara recordo quan encara no l'havien reformat i a la gent encara l'enterraven a sota terra, no en nínxols. Els meus cosins, més grans que jo, es dedicaven a intentar fer-me venir por ensenyant-me els ossos que es veien. Realment, una mica tètric sí que era: a mida que passaven els anys, la terra on estava al cementiri, que estava més alta que la carretera, anava desapareixent i es veien perfectament els ossos de la gent que hi havia allà enterrada.

No em va fer mai por. Quin mal em podia fer aquella gent?

Em vaig fer gran i van transformar el cementiri en un cementiri més normal. Van posar una paret de pedra de forma que la terra on abans s'havia enterrat la gent va quedar tapada. També hi van posar nínxols. Alguna cosa no em quadra, perquè els meus besavis, que es van morir molt abans que jo nasqués, ja estan enterrats en nínxols. En fi, tampoc ho preguntaré.

Em vaig fer adolescent i els meus companys de classe també. Durant la festa del poble, el cementiri de nit era una atracció per tota la gent de la meva edat. No féiem res de dolent. Només feien apostes a veure qui aguantava més al cementiri, sense llum. I sense morir-se de por. Les noies no s'atrevien. Els nois ho passaven malament. Jo simplement, anava i m'hi podia estar tota l'estona que volgués. Al cap i a la fi, qui em podia fer mal en un lloc on no hi havia ningú viu?

Bé, de fet tenia un secret: aquelles fresses que es sentien normalment era la meva àvia que, des de casa, feia fressa per evitar que la gent anés al cementiri. Així que jo ni tan sols tenia por de les fresses.

En aquella època, gairebé no coneixia ningú dels que estaven enterrats al cementiri. Hi havia els meus besavis, que es van morir a mitjans dels anys 60, i que no havia conegut. L'avi d'algú que anava al cole amb mi. Però ningú que hagués conegut personalment.

Ho he dit abans: el cementiri està al cantó de casa. Però ara sóc incapaç d'anar-hi. Simplement, no puc. Només de pensar en anar-hi, sóc incapaç. Ahir vaig passar-hi per davant, a peu, com sempre, i vaig ser incapaç de mirar cap allà. Ja no parlem d'entrar-hi. I, per descomptat, no em veig capaç d'anar fins aquell nínxol que van obrir fa tan poc.

Ni tan sols sóc capaç d'entrar a casa seva. Diumenge passat la meva mare m'hi va fer entrar. I ho vaig passar molt malament.

Sé que negar-ho no és la solució. Per més que em negui a entrar a casa seva, perquè no puc suportar el lloc on solia estar buit, i per més que em negui a entrar al cementiri, perquè em nego a pensar que és allà dins, tan a prop de casa, ficat en aquella caixa (per què em vau fer-lo mirar a dintre la caixa?), per més que negui totes aquestes coses, no tornarà.

El meu cervell encara pensa que qualsevol dia me'l trobaré per fora i em dirà que el porti al banc a buscar la pensió. O em dirà que si he llegit tal notícia o tal altra al diari. O ens posarem a riure fins a plorar en una partida de cartes. Sempre que jugàvem per parelles, ell era la meva parella. Simplement, érem iguals: tant li feia haver perdut 10 partides seguides, que si aconseguíem guanyar una partida per pallissa, ens posàvem a riure i féiem broma als altres, fins acabar plorant. Ah, i el parchís! Feia el mateix que jo. O jo el mateix que ell: véiem que podíem matar. I tant que ho véiem. Abans de tirar, ja sabíem què havíem de treure i a qui ens carregaríem! Quan sortia algun dau amb el que podíem matar algú, començàvem a comptar amb totes les fitxes menys amb aquella, mentre véiem la cara de pànic de qui li podíem matar una fitxa. I quan ja havíem mirat amb les altres déiem: "a veure aquesta?" i començàvem a comptar. "Ostres! Me la puc menjar!" I ens posàvem a riure fins que saltaven les llàgrimes.

Però no, no tornarà. I algun dia hauré de superar-ho. Algun dia hauré de tornar a entrar a casa seva sense que m'hi obliguin. Algun dia hauré d'anar al cementiri.

De moment, però, no em veig amb cor de fer-ho.

Si cau un arbre...?

Si cau un arbre al mig del bosc i ningú és a prop, l'arbre fa fressa al caure? Sí que fa fressa (vaja, crec jo), però a qui li importa? A mi m'importarà que l'arbre hagi caigut, però si no he sentit la fressa, no m'importarà la quantitat de fressa que hagi fet al caure.

Si cau un arbre al mig del bosc i ningú és a prop, l'arbre fa fressa al caure? O, el que és el mateix, si tens una alegria i no tens ningú a qui explicar-la, és realment una alegria? Potser sí, però a qui li importa?

Per què les alegries, si són compartides, són més alegries i, en canvi, les tristeses compartides són menys tristeses?

Si tens una tristesa i no li expliques a ningú, pots aconseguir que no importi a ningú, com la fressa de l'arbre? O només pots fer que només t'importi a tu? Però si a ningú li importa, existeix realment? (I tant que existeix, què coi estic dient!)

dimarts, 1 de novembre del 2005

La meva versió dels fets

Passi el que passi, qui llegeixi això només sabrà la meva versió dels fets.

La meva versió és correcta?

Jo podria dir que dic la veritat i no dir-la. De fet, però, sí que la dic, la veritat. És clar que aquesta és la meva versió dels fets. I podria estar enganyant a qui ho llegeixi.

De totes formes, encara que jo vulgui dir la veritat, dic realment la veritat? Dic la meva veritat, el que jo he vist. Però aquesta veritat, explicada per algú altre, no podria seguir essent veritat i ser completament diferent?

Em fas mal

Em fas mal, i ni tan sols te n'adones.

Un petit gest, em fa mal, i ni tan sols et deus adonar que ho fas.

Allò que no fas, ni tan sols t'adones que no ho fas. Però em fa mal.

Cada cop que m'ignores, em fas mal.

Però aleshores tornes. I encara és pitjor.

No, no vull que desapareguis de la meva vida. Em tornaria boja pensant què he fet malament aquest cop.

No, no vull que et quedis. Quedant-te em fas mal. Però no suportaria veure com marxes.

No sé què vull. No sé si vull que marxis o si vull que et quedis.

No vull res de l'altre món. En tinc prou amb què m'expliquis com et va tot.

Però m'ignores, i em fa mal.

M'agradaria escoltar-te. Però, simplement, evites parlar amb mi.

Em fas mal, i ni tan sols te n'adones.

Ulleres

Un matí d'un dia de festa. Esmorzo mentre faig els mots encreuats del diari de diumenge passat i miro les notícies. Bé, les notícies no les miro. Entre altres coses perquè la tele està lluny de la taula i sense ulleres no la veig. Només veig unes imatges borroses que es van movent. Fa molt que no veig el que fan a la tele. Si ho vull veure, m'he d'aixecar a buscar les ulleres o acostar-me a la pantalla.

Quan em van dir que necessitava ulleres (com si no ho sabés ja!) tant a l'òptica com l'oculista em van dir que tenia molt poca graduació, i que jo en realitat no les necessitava. Però sí que les necessitava. Si vaig anar a l'oculista era precisament perquè no m'hi veia. No veia la pissarra. No veig els senyals de tràfic si no les porto posades, malgrat el que digui el meu carnet. No entenc com l'oculista que em va fer passar la revisió del carnet de conduir em va dir que no necessitava ulleres. Si vaig anar a passar la revisió amb les ulleres i sense elles només vaig poder llegir la primera línia de lletres! Tampoc entenc com el professor de pràctiques em va recomanar no portar les ulleres el dia de l'examen. "És que sinó t'ho posaran al carnet de conduir". Però jo no havia passat ja la revisió? I ell ja sabia que sense ulleres jo no veia els senyals. Sort que no em van fer sortir de la ciutat.

Entre uns i altres em van fer creure que no les havia de portar, les ulleres. I, malgrat que quan les porto ho veig tot molt més clar, sempre me les descuido a dintre el cotxe. Ara pràcticament només les porto per conduir. I per anar al cine, que sinó no veig la pantalla.

Sé que les hauria de portar sempre. M'hi veuria millor. No em passaria el dia posant els ulls mig clucs com fan (fem) tots els miops. Però s'ha convertit en un costum. A part que les ulleres que tinc... només estan bé les de sol. Les de recanvi del cotxe són les primeres que vaig tenir, i tenen 10 anys. L'altre dia me les vaig mirar. Són molt grosses i es veu que tenen molts anys. Les altres, les que porto més sovint, tenen 8 anys. Tampoc es salven gaire.

De totes formes, jo no volia escriure un post parlant d'ulleres. O d'"orelles", que diu la nineta dels meus ulls. Ahir em vaig passar una bona estona intentant que digués "ulleres". Crec que al final ja em prenia el pèl, perquè no va passar de les "orelles". Però m'enrotllo, com sempre. Bé, com sempre que escric. Si ho hagués de dir de paraula això seria una cosa semblant a "sí, tinc miopia". I callaria. Però tampoc volia parlar d'això, i el post ja se m'està fent molt llarg.

Volia parlar de les notícies. M'he aixecat i estava bé, animada. De cop, he sentit una notícia. Feia referència a una cosa. I ja està, ja m'he recordat d'una cosa. No, de les ulleres no. Sembla mentida les poques coses que en sé, i que dia rere dia, alguna cosa m'ho recordi. Potser és per això, perquè en sé tan poques coses. Però no, en sé més de les que em penso. I sempre trobo alguna cosa que m'ho recorda. Una cançó, una notícia, un anunci... qualsevol cosa hi té relació.

En fi, crec que és millor que parli de les ulleres.