dijous, 25 de desembre del 2008

Una vareta màgica

Hi ha una cançó que és de les indiscutibles al meu mp3. Quan, a l'estiu, fa molta calor, i la sento, somric. Quan al gener, o al febrer, la sento, penso que queda molt perquè torni a ser la seva època. Però la deixo i somric. I quan arriba la tardor, penso que ja aviat serà el seu dia. I també somric.



Quan vaig recuperar els posts antics, també vaig recuperar les etiquetes antigues. I una d'elles era "si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar)".

Si avui tingués una vareta màgica i la sabés utilitzar... crec que faria moltes coses. O no, no en faria cap. Perquè la màgia sol venir sola, sense que ningú la cridi. Sense que ningú l'invoqui.

La màgia sol venir per portar-nos el que volíem, o fins i tot el que no sabíem que volíem. O de la manera que no sabíem que ho volíem.

Avui no vull estar enfadada amb ningú. Ni avui, ni demà, ni tot el que queda d'any. Fa uns dies em vaig proposar fer somriure cada dia a una persona, com a mínim. De moment, ho estic aconseguint.

Si tingués una vareta màgica, faria que tothom fos feliç, però tothom sap trobar la seva felicitat sense una vareta màgica. Sense que ningú li digui com. Trigarà més, o menys. Però la trobarà.

I, ara sí, fins al 2009!

dilluns, 22 de desembre del 2008

Sense demanar res a canvi

Ejem... ahir vaig dir que seria l'últim post de l'any? Bé, jo... Jo...

Avui escric aquest post, perquè després de veure la contra de la Vanguardia sabia que l'escriuria. I me n'havia oblidat, fins que he vist el post de la Laia. I crec que no me n'he pogut amagar més.

Qui fa coses sense demanar res a canvi? M'adono que jo en faig moltes de les que posava a la contra de la Vanguardia. Quantes vegades m'han pitat per deixar passar un cotxe en un stop d'aquells que sé que no en sortiran ni a la de tres? Quantes vegades...?

Però fer les coses sense demanar res a canvi també és cansat. Potser és que sóc massa egoista, però fer una cosa per les bones, i tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi... si mai n'obtens res, al final t'acaba agafant complexe d'idiota.

On està la diferència entre fer les coses sense demanar res a canvi i ser idiota?

On està la diferència entre buscar la pau i deixar-se trepitjar?

M'agrada la filosofia de donar sense demanar res a canvi. El problema és que m'agrada massa. I el segon problema és que, sovint, massa sovint, em sento massa idiota.

Avui em sento molt idiota. Però molt.

Però sé que ho tornaria a fer.

Per què?

Suposo que perquè sóc idiota.

diumenge, 21 de desembre del 2008

2008

Aquest any acabarà de forma estranya, d'una manera que crec que no havia acabat mai. Des d'avui fins a finals d'any, els dies seran estranys, i és per això que vull fer aquest resum de l'any precisament avui. Avui que, potser, serà l'últim dia normal de l'any. O potser no.

L'únic que tinc clar és que aquest serà l'últim post de l'any. Els dies seran estranys, però jo també necessito prendre aire. Necessito... no sé el que necessito, però sí que sé el que no necessito. I també sé que no és un bon moment per fer aquest resum. Volia fer un resum només amb les coses bones de l'any, però... crec que avui no és un bon dia per això.

Crec que és bastant trist que em posi a fer el resum i, sense mirar els mesos, el que vaig escriure, el que se'm vingui al cap sigui el meu peu. Vaig començar l'any amb un peu que encara no estava bé, tot i que, pel que m'havien dit, ja ho hauria d'haver estat feia temps. I l'1 de gener, davant de la tele, veient el resum de les curses de Sant Silvestre del dia anterior, em vaig prometre a mi mateixa que aquest any sí, la correria.

Al meu peu li va costar molt de posar-se bé. Moltíssim. I no vaig tornar a córrer fins al setembre. Encara era a temps d'entrenar-me, però... una grip, o un costipat fort, o el que fos, em va allunyar de córrer durant més d'un mes. I ara he tornat, però... podria dir que em fa vergonya anar a córrer una cursa on hi va molt professional, i jo estic tan malament que no la puc córrer amb un mínim de garanties. I ara no sé què fer, perquè per fer-la amb molt de temps i arribar quan tothom ja s'hagi dutxat...

He arribat a pensar que hi ha alguna cosa, algun ens superior, que em diu que no corri. Primer, un cotxe per poc m'atropella. Després, vaig perdre les ganes de tot. Després, el peu. Cada cop que començo a córrer mitjanament... em passa alguna cosa! I, és clar, després d'uns mesos torna a començar, des del principi, des de tornar a agafar la forma, amb tot l'esforç que suposa.

També he deixat moltes coses inacabades. Per exemple, el puzzle. Des de la última foto que vaig penjar, gairebé no m'hi he posat. Continua un tros per fer-se, i em sap greu no poder-li regalar a ma mare per Reis. No és res més que una altra decepció a unir a les moltes que tinc sobre mi mateixa.

I si em concentro en les coses bones? Prometo, a partir d'aquí, escriure totes les coses bones que m'han passat aquest any!



D'acord, he aconseguit un dels meus propòsits. Bé, no l'he aconseguit encara, però l'aconseguiré. Em vaig proposar llegir 25 llibres, aquest any. Més o menys, un llibre cada 15 dies. Sense forçar. I tots els meus dalts i baixos... ho aconseguiré! És una mica una alegria, veure que com a mínim he aconseguit alguna cosa, encara que només sigui una cosa tan tonta com aquesta!

I a finals de gener vaig vèncer la por. Ostres! Per mi va ser molt important. Em va costar molt, pensava que no podria, però... ho vaig aconseguir. No sé d'on vaig treure les forces, però les vaig treure, i vaig vèncer la por!



Però, d'altra banda, també he après a estimar una cançó. De fet, ara m'encanta. O, almenys, una de les versions. M'encanta sentir-la per la radio!

Tot i que vaig conèixer la màgia. La màgia existeix. I, si existeix, es pot produir en qualsevol moment!

I he somiat. He somiat molt. I he buscat. Vaig començar l'any buscant a sota les tapes dels iogurts, intentant trobar-ne algun que no digués "segueixi buscant". No he trobat cap iogurt amb premi, però vaig trobar el que buscava. Encara que sembli una contradicció. O potser és que no parlava del mateix?

I, és clar, una de les millors coses de l'any va ser el 21 de març i el que va venir al darrere. Sí, no em vaig comprar el got de les seleccions catalanes, i ho hauria d'haver fet. Però... la veritat és que és un raig d'esperança. Un saber que sí, que hi ha algú a l'altra banda. I que no, que potser no sóc jo la culpable de tot, perquè hi ha algun cop en el que funciona. Buf... no volia dir-ho així! Però que m'alegro de que existís el 21 de març.

També vaig fer una cosa que tenia pendent: vaig anar a la fira medieval d'Hostalric i em vaig comprar un drac.









Al final et vaig trobar. Sí, et vaig trobar. I em vas demostrar que tot el que pensava de tu era mentida. Tot. I? Doncs que n'estic contenta, sí. No ets qui em pensava que eres, però estic contenta d'haver-ho descobert. M'ha costat uns quants anys, sí. Però hi he acabat arribant.

I sé que no és una bona cosa, però es va morir l'arbre.



I, un dia, no sé per què, una marieta groga em va fer riure.



I la Mama es va recuperar. Mig any després, encara continua de baixa, i encara continua recuperant-se. Però, tot i no dir-ho, tot i guardar-m'ho per mi (o no) va estar molt malament. Unes complicacions que van ser més que complicacions. I uns controls que, mig any després, encara li fan. Però es va recuperar, que és el que importa.

I... 30!

I un noi esquerrà em va vendre un juguet que encara no he fet servir gaire... però que sí que ha servit una mica, i va perfecte!

Cacau!

I vaig començar dos cursos. Dos! A la vegada! I després d'uns mesos, puc dir que estic contenta d'haver-ho fet. Un curs m'encanta, però tinc problemes amb una dona, que es passa el dia fent-me comentaris bordes. M'encanta el que faig, i tinc la sort de que em surt bé. Ella té la mala sort de fer-ho pitjor que jo, tot i fer 3 anys que ho fa. I crec que aquí és el problema, però... ostres! Jo no en tinc cap culpa de que ella sigui una negada! I jo m'ho passo molt bé!

A l'altre curs, però, encara m'ho passo millor. Sóc feliç i somric. I em faig amb la resta de la gent. I em socialitzo. I he descobert que em puc fer amb la gent, que potser no és que sigui jo, la que té problemes. O potser és que m'he trobat a gent semblant a mi. No en tinc ni idea.





S'acaba aquest 2008 i tinc un sol objectiu per aquest 2009 que ara arriba: ser millor persona. Tots hi sortirem guanyant.

divendres, 19 de desembre del 2008

Ahir, avui i demà

Ahir un parell de senglars es van creuar en el meu camí, anant cap a casa.

Avui estic convençuda que el món seria millor sense mi.

Demà hauria de quedar-me al llit i no sortir-ne. Així no faria més mal.

dijous, 18 de desembre del 2008

Definitivament, pizza

Són gairebé les 7. I aquest és el 21è post que escric aquí. Crec que amb 21 n'hi ha prou...

La millor pizza que he menjat aquí va ser la que vaig menjar per sopar en una pizzeria d'un lloc poc turístic (el poble sense taxis).

He menjat pasta 3 dies, i crec que jo sóc de pizza. Em fa vergonya reconéixer-ho, però la pasta que he menjat aquí és com la pasta bona de casa. No puc dir el mateix de les pizzes, que la pizza aquí és molt més bona (i ja de per si m'agrada més).

Crec que si algun dia he d'emigrar de Catalunya, vull venir a viure aquí. En algun lloc com el poble dels primers dies, on em sentia com a casa. O potser una mica més al nord. Potser a la ciutat que tinc pendent?

I, definitivament, menjant pizza.

Crec que en els 3 dies que porto aquí, he caminat més de 100 Km. No és tant, si es compta. Així que em mereixia l'esmorzar (el pitjor menjar del dia), un gelat a mig matí (jo, que sóc molt original, sempre de llimona, i petits). La pizza del dinar. El gelat de mitja tarda. I la pizza o la pasta del sopar. Crec que podria passar-me la vida menjant així.

Però ara, a fer la maleta. A veure si no em passo de pes. I esmorzar. I el gelat de mig matí. I per dinar, una pizza al lloc on he menjat la millor pizza en aquesta ciutat. I després, maleta i... aeroport. Podré menjar una última pizza, a l'aeroport?

dimecres, 17 de desembre del 2008

Llibres

Crec que aquests dies les coses que he fet més (a part de posar-me tot de cremes d'abans i després del sol) han sigut menjar i visitar llibreries.

Hi ha tantes llibreries! Però m'ho he passat bé.

Suposo que el problema és que la majoria són molt turístiques i m'he trobat un munt de guies de viatge, i coses per l'estil.

Molts llibres en italià. Gairebé tots. Després m'he adonat que aquesta deu ser la imatge que donen les llibreries catalanes per la gent de fora. Però no em lliga amb el fet de ser llibreries turístiques.

Finalment vaig trobar el que buscava en una llibreria que sembla una cadena: Mel Bookstore. Tot i així, el nom és enganyós...

Era una llibreria enorme i el primer lloc on em vaig perdre va ser la secció de ciència ficció i fantasia. Per començar, vaig veure la segona part d'un llibre originàriament francès, traduit a l'italià. La bibliotecària estarà molt contenta quan li expliqui.

I després... tota una reguinzella de llibres. Els llibres que em recomana el meu amic italià. Que, per descomptat, no són els llibres que et trobes a la secció de ciència ficció i fantasia d'una llibreria catalana. I el més curiós és que tot són traduccions, que no és que sigui llibres originàriament italians.

Li he de preguntar al meu amic italià d'on treu els llibres en anglès. Ell i la seva germana llegeixen coses en anglès, i és difícil trobar-ne. A part de l'última llibreria, res de bo (almenys per mi). Tot de clàssics anglesos, però "oblidant-se" d'algun gran clàssic, com el senyor dels anells.

A la última vaig trobar un llibre d'un escriptor americà. Ja em va costar, ja, trobar alguna cosa que no fossin clàssics o best-sellers! Ah! I res de l'Asimov... És un escriptor que algú em va recomanar, però no recordo qui. Estava a la llista dels escriptors pendents de conèixer. I apa, ja el tinc. El que serà recordat com "el llibre que va venir d'Itàlia".

dimarts, 16 de desembre del 2008

Puc demandar a Ausonia?

Aclariment 1: No, no penso denunciar a Ausonia, però us agrairia que, des del meu humil blog (no des de cap lector rss), cliquessiu a l'enllaç, per si algú d'Ausonia es digna a passar per aquí... Tot i que, de ganes de denunciar-los, no me'n falten...

Aclariment 2: Sé que és un post que la meitat de població no entendrà, o el que sigui. No importa. Jo l'escric. Perquè si no l'escric, rebento. Perquè estic molt cabrejada. Perquè... coi, perquè sí, carai!!!

La història comença un dia a la tarda. M'acaba de venir la regla i he d'anar a classe. Fins aquí, una cosa que he fet moltíssimes vegades abans que avui. Però, no ens enganyem, amb alguna amiga professora hem comentat algun cop que una de les coses que fa més por que pugui passar a classe és precisament que et taquis quan ets a classe, tu no te n'adonis, i tota la classe ho vegi. I ho diu algú que va caure de culs de la manera més tonta davant d'una classe. I crec que preferiria tornar a caure de culs 10 vegades que no que em passés això.

Els alumnes estaven molt riallers. Cada cop que em girava, per escriure alguna cosa a la pissarra, quan em tornava a girar, estaven allà, rient. Mala senyal.

Així que, just sortint de classe, vaig al lavabo.

La sort és que portava texans. I que els texans són gruixuts i no va traspassar.

Però... al lloc on va traspassar és un lloc on hi havia compresa!!! Així que la vaig inspeccionar. I sí, al lloc on va traspassar, la compresa tenia un forat!!! Sí, un forat! El tros de matèria enganxosa (i impermeable) tenia un foradet... Un foradet que jo no havia vist en posar-me la compresa, però un foradet que podia haver fet molt més mal. Al cap i a la fi, jo només vaig ser 2 hores a classe, i m'acabava de venir la regla, així que era fluixeta encara i...

Doncs res, que vaig pensar que era problema meu.

I vaig arribar a casa. L'endemà (o sigui, avui) era un dels dies més durs de tot l'any, si no el que més. Començava a donar classe a les 9 del matí i acabava a les 7 del vespre. Pel mig, tenia un descans de dues hores: una l'ocupava en una reunió, i l'altra era per dinar. Tenia un segon descans de dues hores, totes dues ocupades per una reunió. Total, que no tenia temps de res, ni per hòsties, ni per preocupar-me de la regla i de les compreses, i de la mare que les va parir.

Així que suposo que és d'imaginar el cabreig he agafat quan, després de córrer una estona, em dutxo, i obro una compresa d'aquesta marca que portava i... I observo que té 3 forats. I aquí, qui no llegeixi en diagonal, haurà observat que no he dit foradet. He dit forat.

El problema? Que al matí havia agafat 3 compreses: una estava a la bossa del gimnàs i les altres dues al cotxe.

Així que pujo al cotxe, patint, esperant que el quart d'hora o vint minuts que trigaré a arribar a la feina i entrar al lavabo no sigui massa temps pels forats de la compresa.

És clar que llavors tinc un altre dubte. Bé, a part de preguntar-me per què no passen aquestes coses quan sóc a casa (les que he obert a casa no tenien cap problema), em pregunto una altra cosa. De les dues que tinc, quantes estaran bé?

Malauradament, és el dia en què la regla és més forta. A part de totes les hores de classe, a les 7 acabo, estic una estona més a la feina, i després vaig a un curs. He de fer dos canvis pel mig, o petarien, però... després de canviar-me al matí, ja només em podré canviar un cop durant tot el dia... i comptant que les dues estiguin bé. I si les dues estan malament? Tinc 3 hores seguides de classe!!!

No, no pot ser. Vull dir, que jo compro les compreses perquè facin un servei, però si no puc confiar-hi... No, no demandaré a Ausonia, però des de que em va venir la regla als 10 anys (i en tinc 30!) que he fet servir Ausonia. Des d'avui, em canvio de marca.

Total: de les dues compreses, una estava bé i l'altra malament... A les 9 del matí em poso la que està bé. En condicions normals, tindria dues compreses meves a punt per canviar-me durant el dia.

I què tinc?

Tinc dues compreses que no he fet servir perquè estan defectuoses a la basura, i tot un dia per davant, amb la regla fortíssima, moltíssimes classes (i ja he dit quina és la cosa que em fa més por de les classes!), i una mala llet i unes ganes de demandar a Ausonia, que em sembla que no cal ni que expliqui!

Aclariment 3: Sí, estic dinant davant de l'ordenador i acabo d'escriure això mentre dino. Però és que NO podia callar. Apa, me'n vaig a classe... i no sé. Encara em queden 8 hores per voltar per aquest món de Déu i... aghhhhhhhhhh!!!!!!! Demandaria a Ausonia!!!

diumenge, 14 de desembre del 2008

Caminant amb la Mama

Tinc un blog que només puc veure jo. I per què serveix un blog que només puc veure jo? Doncs precisament per això: per posar-hi coses que només puc veure-hi jo :-D

En aquest blog només hi publico dos posts per setmana, tots els diumenges al vespre. És possible que alguna setmana hi publiqui tres posts. Però no més.

El primer tipus de posts són els que tenen l'etiqueta de "propòsits". 3 propòsits per setmana, que en principi m'han de fer millor. Sí, només 3. 3 i prou. 3 són suficients com per no ser massa pocs. I més de 3 ja seria exigir massa.

Són coses senzilles. Coses que no són massa difícils de complir, però que necessites algun estímul per fer-les. Estímul? Bé, alguna raó.

Per complir-les no em dono cap premi, només el premi de la satisfacció personal. I el premi de poder escriure un post amb l'etiqueta "progressa adequadament", en comptes de "necessita millorar".

Un dels propòsits d'aquesta setmana era que avui havia d'anar a fer la volta. Una volta que faig normalment corrent. Una volta que, com que no sóc als matins a casa, fa molt que no feia i que... vaja, que no és res que costi, més enllà de l'hora que estic per fer-la, però que posar-s'hi pot fer mandra. Sobretot quan fa temps que no t'hi poses.

Però aquest matí plovia, feia molt mal temps i... i he convençut a ma mare: no hi vaig al matí, però a la tarda hi anirem tu i jo.

A la tarda plovia, i ma mare tenia molta mandra. Però hi ha d'anar. És part de la recuperació que ha de fer. I, com que jo m'ho havia proposat, l'he estirat i hem anat les dues a donar la volta.

No, no ha sigut el mateix que fer-la corrent, però també ha sigut una volta més llarga, que és 1 Km més llarga que la que jo acostumo a fer corrent... així que suposo que puc dir-me a mi mateixa que he complert el propòsit.

Però ara hem tornat i estic contenta. Ella també. Jo, perquè he agafat una idea per una nova ruta que evita el meu principal problema: una casa amb gossos lliures, que et persegueixen si passes corrent. I ella perquè plovent no hagués anat a caminar.

Hi tornaré. Sola, a córrer. Per la volta encara més llarga. I amb la Mama. Amb servidora fent-li de llebre, ha fet la volta amb 10 minuts menys que fent-la sola... i ni tan sols s'ha adonat que caminava més ràpid!

Un altre d'aquells petits moments per conservar.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Me'n vaig a estudiar...

Que cadascú és com és, ja ho hauríem de tenir clar. I jo, que fa uns quants dies que no sé com m'ho faig, però només faig que sentir i llegir coses que no hauria d'haver sentit o llegit, he hagut de fer un esforç considerable per repetir-m'ho a mi mateixa, per dir-me que jo sóc com sóc, que sempre ho he sigut, i que no per això he de ser millor o pitjor (sobretot pitjor) que un altre.

No, jo no sóc divertida. Mai he volgut ser-ho. O sí? No, no sóc una persona del que la gent considera divertida. Però... això no vol dir que no em sàpiga divertir. Vol dir que no em sé divertir de la manera que es diverteix l'altra gent. O, d'alguna altra manera, que el que diverteix a l'altra gent, a mi m'avorreix. Vol dir que no em diverteixen les coses que representen que m'han de divertir. Per què? Qui ho ha dit? Diverteixen a tothom? O hi ha molta gent que fa veure que es diverteix amb aquestes coses, per no ser un bitxo raro? Per no ser titllat de raro? D'avorrit? Per no quedar-se en un racó?

Jo em sé divertir. Però la meva forma de divertir-me no inclou l'alcohol. Almenys a dintre del meu cos. Els altres que facin el que els doni la real gana.

Qui no s'ha divertit mai jugant a l'Uno? Jo sí. A l'Uno, o a qualsevol joc de cartes. Un dia, al tren, hi havia dues noies que jugaven a cartes. I ho feien amb unes poques ganes, amb un avorriment...

No, no sóc una persona divertida. Però hi ha determinada gent que em coneix. Em coneix com "l'explicadora d'acudits". Sí, això. Jo sempre callo. Mai em faig veure. I no deixo que els altres em mirin. Però quan agafo confiança, i hi ha l'ambient correcte... vaja, que és difícil fer-me parar.

Ein? Que qui és la noia del paràgraf anterior? Sí, sóc jo, i no m'estic venent. Simplement, explico un fet. Un fet que segurament moltes persones com jo hem viscut.

Que jo no parli no vol dir que tingui opinió.

Que no em begui una ampolla del que sigui no vol dir que no em sàpiga divertir.

I unes quantes més que no penso posar.

Ara me'n vaig a estudiar. Sí, a estudiar. Un dissabte a la tarda. Per una cosa que mai em donarà de menjar. Un hobby. Un hobby al que hi he dedicat moltes hores a la meva vida. Però sí, vaig a estudiar. I, estudiant, m'ho passaré molt bé. Em divertiré molt.

Tot i que, potser, el que passa és que, com que no em sé divertir, qualsevol cosa em sembla divertida...

Per cert, algú s'ha adonat que a partir d'ara tots els meus blogs, antics i nous, són aquí mateix? (ha sigut divertit posar-los tots aquí... :-D)

dijous, 11 de desembre del 2008

Diners

Estic millor. Ahir vaig anar a dormir a les 9 (em fa vergonya i tot). Ara són les 6 del matí i fa estona que dono voltes. L'esquena em mata, la cremada segueix tenint molt mala cara i tot jo estic fatal. Però estic millor que ahir i suposo que ja és alguna cosa.

També estic millor econòmicament. La jo tramposa ahir només es va gastar 60 euros. Vaig comprar-me una ampolla gran d'aigua amb gas que, com que no m'agrada i a més estava calenta, va complir dos objectius: no en vaig beure gaire i, al ser amb gas, feia que no em baixés la pressió. A migdia vaig caure i em vaig comprar un Nestea. Però només un en tot el dia. Vaig dinar, i vaig sopar. Em vaig comprar una bossa molt xul.la: "Un gatto non dormirebbe mai su un libro mediocre". I un clauer. I una gorra-visera (és que, com que tinc poc cabell, també m'havia cremat el cap). I un llibre.

Sense fer trampes, vaig gastar 130 euros, però 70 els vaig pagar amb la tarjeta i aquests no compten a l'hora de mirar els diners que em queden. Vaig comprar tot de samarretes per portar a la gent. Buf... Com odio comprar coses per la gent, que després no en farà cas, però que si no els portes res s'enfaden. M'agradaria poder ser lliure i comprar només aquelles coses que sé que faran il.lusió, com el llibre de pasta per ma mare. Aquest cop li ha tocat a ella, a Brasil li va tocar al meu pare. Però, no sé, el protocol és el protocol, i com l'odio!

dimecres, 10 de desembre del 2008

Ja s'acaba

Em trobo malament. Potser hauria de dir que em trobo fatal.

Les cremades m'estan matant. Desprenen tanta calor que, ajuntades amb la calor de fora, m'estan matxacant.

Els peus no em fan mal, miracle! Bé, de fet aquesta tarda una bamba m'ha fet una llaga en un peu, així que...

Però això són mals menors. Aquesta nit m'ha costat molt de dormir de mal d'esquena. Pensava que era el llit, però avui a mig matí m'he adonat que era culpa de la bossa. Bossa en bandolera i amb molt de pes, sempre del mateix cantó. Em fa pànic posar-me a dormir, tot i el cansanci. Entre el mal d'esquena i les cremades, tornarà a ser una bona nit.

Algú em va dir un dia que quan jo em queixo de mal és que realment fa mal. Acabo de parlar amb casa i no he dit res. Al cap i a la fi, què poden fer?

Però no és l'únic que em fa mal. Algú va llegir al twitter una setmana abans de marxar que tindria sort i que la regla se m'avançaria i em deixaria tranquil.la? Donc era perquè ja feia 2 o 3 dies que tenia síndrome pre-menstrual. Quants més dies dura la síndrome dels nassos (que molt divertida no és), pitjor és la regla. La senyora ha aparegut avui.

No m'he drogat mai per la regla. Va en contra de la meva religió. Però ara... ara em partiria i m'encongiria del tot. Sol anar bé. Llàstima que em faci tant de mal l'esquena!

Aclariment: he començat a escriure a veure si m'animava. No tinc ànims de llegir el llibre que està tan interessant. No tinc forces per escriure més. Potser demà?

Promeses

Quants cops m'he dit: "Això no em tornarà a passar?"

No ho sé.

I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.

Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.

Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.

I em sap greu. Campanera, em podria dir.

Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.

És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...

De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.

Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...

I vull anar-hi, però sé que no podré.

I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.

I si avui tingués 30 hores?

He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.

És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.

Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(

Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.

I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.

Buf... no, és que no hi puc anar!

O sí?

Ai! Que dura que és la vida!!!

dimarts, 9 de desembre del 2008

Torno a ser jo

Aquest és el quart post que escric avui. Bé, té trampa, perquè he arribat a l'hotel, m'he posat after sun, m'he rentat els peus, que estaven fets pols (he caminat unes 10 hores sota el sol, avui!) i m'he posat a escriure. I els he escrit tots, un darrere l'altre. Aquest ja és el 17è post del viatge. Si no escrivís cap post més, i en publiqués un cada dia, me'n vaig com a mínim a l'agost. No voldria esperar tant a publicar-los, però...

Ah! Una bona notícia. He sortit de l'hotel a les 7 del matí. He caminat tot el dia. El sol em matava i podia caminar un màxim de 2 hores seguides. Després descansava 10 minuts o un quart d'hora i apa, a tornar a caminar (els descansos eren una o dues parades de l'autobus). He de dir que, quan he arribat, he sentit una mica de mal al peu... però no al que em va martiritzar fa uns mesos, sinó a l'altre! Només ha sigut un moment, però m'ha fet molta il.lusió pel que significa: el peu està curat del tot! No fa pas gaire, un dia que vaig haver de caminar 2 hores seguides, encara em va fer mal...

Però el post no anava d'això. El post anava de la sensació que he tingut després d'escriure els anteriors posts. Torno a ser jo. No sé quan vaig deixar de ser-ho, o si vaig arribar a deixar de ser-ho. Però en aquests posts escrits en llapis i paper torno a ser jo.

I no hi ha ningú al món que se'n pugui alegrar més que jo mateixa.

Espero que, quan publiqui això, encara sigui jo.

dilluns, 8 de desembre del 2008

És bo saber-ho...

Una de les coses que més mal fa és sentir per casualitat com algú diu alguna cosa dolenta de tu. Aquella situació en la que algú t'està deixant verd, i tu apareixes sense que t'esperin i... Llavors ve el "jo no volia dir això", i calles, però et quedes amb les ganes de contestar: "El que no volies era que jo ho sentís, dir-ho, el que es diu dir-ho, es veia clar que sí que volies dir-ho."

Les noves tecnologies, però, han fet que aquesta situació es pugui repetir bastant més.

Qui no ha entrat mai en un blog on el deixaven verd? Ah, no? Ningú? Doncs és una sort.

Qui no ha vist alguna cosa per internet que no hauria d'haver vist? Jo unes quantes, per casualitat.

Qui?

En això, l'aparició del facebook ha fet que determinada gent fiqui la pota cinquanta vegades, o més. Com aquelles noies que havien vingut al cole amb mi, es van trobar al facebook, em van trobar al facebook, i quan em van trobar, després d'afegir-me com a amiga, van començar a deixar-se missatges al mur on es quedaven força descansades. Suposo que no sabien que jo, quan entrava, veia el que s'havien dit als respectius murs... i, és clar, al veure el meu nom em picava la curiositat i... En fi, que millor ho deixo estar.

No, no ha sigut l'únic cop amb què m'hi he trobat. Més d'un cop he tingut el ratolí a l'opció "desactiva el compte". Perquè hi ha coses que fan mal. Encara no sé per què no ho he fet. De fet, avui he tingut la pantalleta de "Confirma que vols desactivar el compte". Potser encara hi torno i el desactivo.

O potser no.

El dijous vaig plorar fins que ja no em van quedar més llàgrimes a dins. El divendres seguia plorant. I no, no tenia res a veure amb internet. Tenia a veure amb la feina. Però també tenia a veure amb aquest tema.

I és que em va enfonsar. I molt.

I segurament no hauria d'haver-ho fet. És possible que sigui massa sensible. És possible que passin moltes coses. O també és possible que qui em va avaluar estigués enfadat, perquè l'avaluació va ser just el dia després d'aquest episodi.

Però van arribar els resultats. Mai havia tingut mals resultats, però aquests eren... com ho diria? Horribles? Crec que amb horribles em quedo curta.

I sí, em va fer mal. Però he arribat a la conclusió que prefereixo saber-ho que no saber-ho. Prefereixo sentir aquells que parlen malament de mi que no sentir-ho. Perquè, potser, i només potser, m'ajudaran a millorar.

I no negaré que fa mal. No, no ho negaré. Però, potser, el que més mal fa (almenys en el cas del dijous) és pensar en tot l'esforç que hi he posat, en com m'hi he esforçat, en com pensava que les coses anaven bé, en com ningú es queixava... i en com, quan jo no hi sóc al davant, o quan poden parlar anònimament, aleshores...

I també fa mal el pensar que algú t'està fent la pilota. Algú que es mostra molt amable quan et té al davant. I que per això li tens confiança. I... doncs que just quan gires l'esquena, veus com es riu de tu. Com es riu de les coses que fas. Com es riu de la teva forma de donar-li les gràcies.

Tot i que, com ja he dit, és bo saber-ho.

I dit això, aquesta setmana el dia que arribaré més aviat a casa, seran les 10 del vespre. I el dia que en sortiré més tard, un quart de vuit del matí. O sigui que faig servir la meva vareta màgica i desapareixo. Pluf! Ja no hi sóc! Així que si algú em vol deixar verda per internet... que ho faci, però que es recordi de treure-ho abans de divendres...

diumenge, 7 de desembre del 2008

Tot és cíclic

Ahir al matí, mentre feia altres coses, em vaig entretenir a rellegir els posts del febrer de 2005. Vaig per ordre, per intentar escollir els que em diuen alguna cosa important que vull recordar de tant en tant, i que em surti aquí a la dreta.

Feia molt, moltíssim, que no m'hi posava. Des de l'estiu. A aquest ritme, arribaré al 2007 (no vull mirar posts de fa menys d'un any per decidir si són importants) cap al 2020...

Em va fer gràcia un dels posts, on deia que no estava bé. Deia que tenia una habitació fins a dalt de coses desordenades, que ningú s'atrevia a entrar-hi, a part de mi, i que era una senyal de que necessitava un ordre a dintre.

Per descomptat, aquella habitació ja torna a estar com estava abans de que l'ordenés aquell dia, si no és que està pitjor. Sé que l'he d'endreçar algun dia, però de moment no tinc necessitat de fer-ho, i això que fa molt de temps que està així.

Però vaig dir una cosa que em va cridar molt l'atenció ahir quan la llegia. Sembla mentida com amb els anys ens acabem coneixent a nosaltres mateixos, i com tenim uns signes que ens diuen si estem bé o si no estem bé, i com va tot relacionat.

Abans de dormir, tinc un ritual. M'assec (sí, m'assec, estirada no en sé) al llit, com un indi, i llegeixo. Normalment tinc un parell de llibres. Començo amb un. Llegeixo un parell de pàgines. O 3. Però mai gaires. I després agafo l'altre. Generalment una novel.la. I llegeixo una bona estona. Fins que els ulls se'm tenquen sols, o fins que decideixo que ja és massa tard, i si no em poso a dormir, l'endemà no m'aixecaré.

El ritual sol durar entre mitja hora i tres quarts.

Però no el faig cada dia. M'agradaria fer-lo cada dia, però hi ha dies en els que em poso directament al llit i no vull saber res de llibres.

El post antic deia que quan les coses no m'anaven bé, podia trigar un parell de mesos a llegir-me un llibre. Que el fet de que no em llegís un llibre amb "rapidesa" era una senyal d'alarma. Una senyal de que tenia alguna cosa que fallava. I que, quan tornava a agafar un llibre i llegia "ràpid", aleshores és que la cosa funcionava, que estava bé amb mi mateixa. I ho deia convençuda.

Per què se m'havia oblidat? Aquella noia de fa gairebé 4 anys tenia tota la raó del món. Que sí, que no sóc ràpida, que no sóc capaç (o sí, però no és el normal) de llegir-me un llibre en 2 dies. Normalment no ho faig. Normalment, els llibres em duren més del que haurien de durar a algú que li agrada llegir. Però, no ho sé. Un llibre mitjà, d'unes 300 pàgines, em dura més o menys un parell de setmanes. No és exacte, però podria dir que tot el que passi de 3 setmanes per llegir un llibre de 300 pàgines ja és una senyal d'alarma.

Per què?

Perquè hi he pensat. M'he preguntat quins dies són els que no llegeixo. Ahir al vespre em vaig quedar mirant una peli. Ja no recordo quin va ser l'últim cop que ho vaig fer. Però diria que deu fer més o menys un any. Vaig acabar tard, però tot i així, vaig arribar al llit i em vaig estar uns tres quarts d'hora llegint. L'hora a la que vaig a dormir no acostuma a influir...

Però sé quan no llegeixo. No llegeixo quan estic enfadada amb el món. No llegeixo quan estic trista. No llegeixo quan estic apàtica.

I potser ni me n'adono. Però el dia que no tinc ganes de posar-me a llegir, el dia que vaig a dormir i l'únic que vull fer és tapar-me a sota dels llençols, i no treure el cap, aquell dia, encara que no ho noti, encara que no sàpiga què em passa, aquell dia hauria de ser una alarma.

Ara ja fa més de 3 setmanes que llegeixo el mateix llibre. I més de 5 i tot, diria. Perquè ja fa dos setmanes que l'hauria d'haver tornat a la biblioteca i encara no ho he fet...

Feia un parell de setmanes que estava molt cansada. I la setmana que ve crec que també ho estaré. Però... però fa un parell de dies que descanso. Que, a part d'estar a l'hospital, he estat per casa, fent feina, però sense presses.

I, després de llegir allò... suposo que, si tingués temps, faria endreça.

Però és bo que una veueta antiga et vingui i et digui: "Vigila! Si no llegeixes prou, és que hi ha alguna cosa que no rutlla!"

I sé que una cosa està lligada amb l'altra: si llegeixo, estaré més feliç. I si estic més feliç, llegiré. Però... tinc un dubte. L'implicació correcta és la primera o la segona?

divendres, 5 de desembre del 2008

Per què somio amb tu?

que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Aquesta setmana he somiat cada dia amb tu.

I no vull. No vull somiar amb tu.

Són somnis feliços, bonics, agradables. Són somnis on jo sóc feliç. Són uns somnis als que no estic acostumada. Perquè, quan jo recordo un somni, normalment és un somni on pateixo, on sóc infeliç, on tinc por. Però tota aquesta setmana ha sigut diferent. Cada dia m'he despertat i he recordat el que somiava. I sempre era feliç. I sempre hi sorties tu.

És el tipus de somni que hagués tingut si hagués somiat desperta. Sí, somiat desperta.

Quan estic desperta, puc dominar el que penso. O, com a mínim, puc fer fora algun pensament quan apareix. Es tracta de pensar en alguna altra cosa. Sí, ja ho sé, és allò de "no pensis en un ós blanc". Si t'encaparres a no pensar-hi, si només penses que no has de pensar en l'ós blanc, no te'l treus del cap. Però si et poses a pensar en un girafa lila, aleshores l'ós blanc desapareix de la teva ment.

Però el que no pots controlar és el que somies. De dia, essent conscient, pots fer aparèixer una girafa lila cada cop que l'ós blanc treu el cap. Però, un cop dorms, no tens aquesta consciència. No pots dominar els somnis, i els somnis treuen el que tens a dins.

Sovint em dic que no està bé somiar desperta. Perquè llavors caus. I val més ser realista, sobretot en aquest cas, que la realitat em diu el que em diu. La realitat em diu que aquests somnis mai es compliran. Per això els amago. Per això m'invento girafes liles, tigres vermells i lleons blaus.

Però durant la nit apareixes sense demanar permís. Sense que et pugui fer fora del meu cap.

I m'aixeco, cada matí, amb una barreja de sentiments. La felicitat que encara dura del somni. La tristesa de saber que aquella felicitat no hi serà mai. El dubte de si és millor somiar desperta, sabent que és mentida, i fent-me mal, o fer-me encara més mal sense somiar desperta, però tenint uns somnis molt més reals quan dormo.

I només tinc un dubte: per què somio amb tu?

dijous, 4 de desembre del 2008

Una setmana molt llarga

Com molt bé explicava en gripaublau aquests dies, hi ha dies que són més llargs que altres. És igual que diguin que tots els dies duren 24 hores, perquè hi ha dies que en duren 30, i de les 30 no n'arribes a dormir 2.

Aquesta setmana, els dies han sigut molt llargs. Llarguíssims. Però, tot i ser llarguíssims, em faltaven hores. Tenia molta feina a fer, moltíssima, i no l'he acabat pas tota. La volia acabar, però quan acabava una cosa, ja en tenia 3 més esperant.

Quan finalment sortia de la feina i em posava al cotxe, llavors crec que em sortia tot. Més d'un dia, en entrar al cotxe i trobar-me a soles amb mi mateixa i la radio, amb la única opció que escoltar la radio i trobar-me amb els meus pensaments, m'adonava de coses. Un dia em vaig trobar al cotxe i em vaig adonar que feia 10 hores que havia dinat, i que no havia menjat res des de llavors. I no, no havia tingut gana fins a entrar al cotxe.

En altres moments, al cotxe, reia. Amb aquell riure tonto que surt de vegades, i que no pots aturar. Aquell riure que surt de dintre. El riure que fa somiar. Un riure d'aquells que es veuen des de lluny. Ui, no ho sé explicar.

Un altre dia plorava. Que a vegades penso que si algú em veu... sovint pensem que a dintre del cotxe no ens veuen, i més d'un cop m'he trobat a gent que m'ha dit que m'ha vist ballar a dintre del cotxe. I... buf! Llavors em fa vergonya. Però em sembla que és pitjor si em veuen plorar.

I un dia, sortint de casa, vaig agafar el cotxe. I una de les coses que he de fer és baixar un turonet (o muntanyeta). El cel estava roig. Preciós. I des de dalt d'una baixada, vaig veure tota la plana. Tota la plana plena de colors de tardor i el cel roig al final. Era preciós.

I finalment he arribat allà on volia arribar. Aviat ja hi haurà el 8 de desembre, un dia que em podré aixecar sense despertadors. Tres dies de relativa tranquil.litat.

Però ja em perdonareu. Els dies d'aquesta setmana han estat molt llargs. Molt llargs. I estic bastant cansada.

I ara comença una altra batalla. La batalla d'un post de fa uns quants dies que no vaig saber fer. Que no em vaig atrevir a fer. Que no sabia com fer. Una batalla amb un nom. Un nom que fa molta por. I no, no sóc jo. Però és algú molt proper. Els propers dies em trobareu a l'hospital.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Qüestions idiomàtiques

Vull que em parlin en italià, coi! Em vaig passar dos dies sentint gent parlar en italià i... vull que em parlin en italià. Però tothom s'entesta a parlar-me en castellà o anglès.

Ahir per sopar vaig menjar una pizza que no era gaire bona. La del dinar d'avui estava boníssima. Però ja hi hem sigut. El del bar volia parlar en anglès. Ell tenia problemes per parlar-lo i li he dit que em parlés en italià, però ni cas.

A la primera farmàcia he fet un esforç d'inventiva i he demanat "protezione solare". Tampoc m'he equivocat de tant. Quan m'ha demanat quina, li he dit "alta", que és el que posa al pot. Però... ah! Quan m'ha dit quant valia, em deixa anar: "eight euros and no sé quants cents". Toca't els nassos! Si els números els entenc perfectament!

La situació surrealista ha arribat a la sortida d'una botiga. Una dona demanava informació en castellà i el botiguer contestava en italià. No s'entenien i jo al.lucinava que no ho fessin. Així que he agafat i he traduit de l'italià al castellà per la dona. Al final, hem acabat amb la dona fent la pregunta en castellà, jo traduint a l'anglès, el botiguer contestant en italià, i jo tornant a traduir al castellà.

La situació divertida ha arribat en una plaça. Estava jo caminant, quan de cop un home que es deuria pensar que portava a la dona al cantó, em deixa anar:

- Margarita, quant deuen valer aquests calendaris?

I jo, que no sé si sóc torrecollons o vull ajudar, li deixo anar:

- Quatre euros, ho posa allà dalt.

La cara de l'home ha sigut tot un poema.

dimarts, 2 de desembre del 2008

100 euros

D'acord, he de donar la raó al meu pare en una cosa: aquest hotel deixa una mica que desitjar. No perquè estigui brut, ni res per l'estil. Només que... he hagut de pagar en metàl.lic! O sigui, que no comptava a pagar l'hotel, així que jo tenia diners de sobres. I ara... Ara em queda un dia i 3/4 aquí i tinc 150 euros. Això no seria cap problema si no tingués en compte que aquesta tarda, sense adonar-me'n, he gastat 100 euros. Ara ho he comptat i sí, me'ls he gastat. Al matí en dec haver gastat uns 50.

Però... com es gasten 100 euros sense adonar-se'n?

Amb la beguda. Sobretot amb la beguda.

No, no m'he tornat alcohòlica. És que no em porto bé amb la calor. Gens ni mica. La calor em mata. I he de beure i beure. Però si bec aigua em baixa la pressió. No sempre, normalment bec aigua i no hi ha problema, però amb molta calor, em quedo sense pressió. Per això he de beure altres coses. I, és clar, a 4 euros l'ampolla, de seguida s'arriba als 20-25 euros.

Les farmàcies també m'han costat uns 25 euros.

I, és clar, he comprat dues coses sense les que no podia tornar d'Itàlia: pasta i una samarreta de la selecció italiana. 25 euros més.

I, és clar, he hagut de sopar, he comprat un calendari i un gelat a mitja tarda. 25 euros més.

Tot plegat, 100 euros.

Com m'ho faig demà per reduir a la meitat? Trobo a faltar els 130 euros que he pagat d'hotel. Quin hotel no accepta tarjeta, als temps que corren?

En cas de necessitat sempre podria buscar un caixer, però... prefereixo no arribar-hi.

Així que demà, a comprar beguda al supermercat abans de marxar, que em sortirà més barata. I intentar pagar les coses amb tarjeta. Però és que... tot el que pago és petit i... qui paga 13 euros de pasta amb la tarjeta?

dilluns, 1 de desembre del 2008

Un premi

Hi ha dies que et dius a tu mateixa que et mereixes un premi.

Avui és un d'aquests dies.

Al meu voltant hi ha hagut dalts i baixos, i coses que potser m'haguessin fet pensar. Però...

Dues feines per fer al matí. Quatre de més petites a la tarda, abans de les 5. Dues hores més de feina. I cap a casa.

Resum a l'hora de dinar: tot i treballar tot el matí sense descans, des d'abans de les 9 del matí, portava unes dos terceres parts d'una de les feines del matí.

Resum de dos quarts de 5: ho havia aconseguit!!! Sí senyora!!! Havia fet la primera de les feines assignades al matí. Però només tenia mitja hora... i tantes coses a fer...

Resum de les 5 menys 5: havia fet la meitat de les feines de la tarda. Llavors he parat, 5 minuts, que sinó vaig molt revolucionada i se'm queixen. Però... com es pot parar un cervell que ha treballat tot el dia a ritme d'alta velocitat i transformar-lo en un delta?

Resum de dos quarts de vuit: totes les feines de la tarda fetes. Queda la meitat de les feines del matí per fer.

Resum de dos quarts de nou: Fa més de dotze hores que sóc a la feina, n'he gastat mitja per dinar. I els cinc minuts des de les 5 menys 5 fins a les 5. Però... ho he aconseguit!

Sí, per una vegada a la vida, i sense tenir cap termini (ejem...) que m'empaiti, he aconseguit acabar-ho tot en un dia!!! Sí, segur que són xorrades. Sí, he treballat tot un dia per fer unes coses que abans del cap de setmana ja em tornaran a picar a la porta. Coses que altra gent no fa, i per això em passen pel davant...

Però val la pena. A mi em val la pena. Per moments com el de dos quarts de cinc, quan he agafat una cosa que sabia que havia fet l'any passat. I sabia que me'n podia fiar. I quan ho he vist... oh! Ha sigut perfecte! Sí, sé que l'any passat hi vaig perdre molt de temps, però això ha fet que avui no hi hagi hagut de perdre res de temps. 10 minuts. Perquè era genial. Perquè sí, coi! Que m'hi vaig matar, però ara ja ho tinc fet!

I he tornat a casa pensant que em mereixia un premi.

Quin?

El problema dels premis és que, si sé que hi són, acaben per no ser premis. Perquè sempre hi ha una excusa per donar-te un premi. Aquell premi que guardes per un dia especial, pots trobar qualsevol excusa per donar-te'l.

El meu premi és ser aquí sabent que ho he aconseguit. Que he aconseguit acabar avui tot això per demà poder tenir temps per dedicar-lo a una altra cosa, més important. Bé, si puc. Perquè, per començar, demà ja no dino. Bé, sí que dino, però... no sé ni com, ni quan. Tinc una reunió a la meva hora de dinar... i no puc dinar ni abans, ni després. Ole!!!

Però bé, fa temps que tinc pendent un altre premi. Vull anar a un lloc i sé que hi puc anar a peu des d'un dels llocs on vaig sovint. Però... no en sé l'adreça. No sé com anar-hi. No sé on és exactament.

L'altre dia vaig tenir una temptació. Vaig dir que no hi aniria fins que hagués aconseguit una cosa. Però... ostres! Em sobrava temps. No en va, vaig esperar-me 55 minuts en una estació de tren. No arribava a un tren, i com que l'altre passava al cap d'una hora...

Si hagués sabut l'adreça, hi hagués anat.

Però ara estic contenta de no haver-ho fet. Serà el meu premi. I, quan hi vagi, estaré contenta perquè és el meu premi.

Avui em mereixo un premi. Però... avui no tinc cap premi per donar-me.

Però sé que avui dormiré feliç.