diumenge, 30 de novembre de 2008

Les coses clares

Em faig gran.

No, no em faig gran.

Bé, sí que em faig gran, però no em faig gran.

Avui he conegut algú.

I, no ho sé. Bé, sí que ho sé. Sé com són les coses. I sé que hi ha determinades coses que fan que la gent fugi per potes.

Sí, em faig gran.

Em faig gran, o em faig sàvia. O em faig sàvia perquè em faig gran. O era al revés?

Em conec. I sé que en algun moment, volent ser acceptada, hagués amagat algunes coses meves. El meu cantó més friki, potser. O alguna altra coseta.

Però em faig gran. Quants cops ho he dit, ja?

I he deixat anar un tros del meu cantó més friki. Ja he vist que la cosa no aniria bé. Llavors li he deixat anar que fa uns dies que es veuen Venus i Júpiter, gairebé alineats, i que estan preciosos.

I en aquest moment he vist com fugiria. Com fugiria corrents. Com ha fugit corrents.

I no he pogut fer res més que somriure.

Sí, somriure.

Perquè sé que jo no canviaré. Sé que, per més que em miri malament pel meu cantó friki, jo no el deixaré. Ja porto més de dues terceres parts de la meva vida dedicant-me al meu cantó friki. Això és molt. I no ho deixaré.

I tampoc deixaré de mirar cap al cel i informar-me.

Que per què he somrigut?

Doncs precisament per això. Perquè m'agraden les coses clares. No vull fer-me falses il.lusions.

No t'agrada el meu cantó friki, ni que miri el cel. Estem d'acord: el millor que pots fer és marxar. I com més ràpid marxis, millor!

PD: Sóc conscient que potser sembla un post dur, i que segurament una gran majoria de gent pensarà que no tinc raó. Però m'és igual. Jo sóc com sóc, i si algú ha de fugir en veure'm com sóc, val més que ho faci als 5 minuts de conèixer-me que als 5 mesos.

10 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Doncs jo penso que tens tota la raó. Qui et vulgui s'ha de quedar amb la part friki, amb la part que mira al cel i amb totes les demés, i ja està !! Amagar coses al començament només comporta al que dius tu, allargar una cosa que no rutllarà.

PS: Què tenen de dolent els costats frikis ?????

Tirai ha dit...

Venus i Jupiter gairebé alienats? Ostres! Em sembla que ho he vist! Ahir, ma mare em va insistir que sortís al balcó per veure unes estrelles! I si millor que marxi ara als 5 minuts que als 5 mesos!

Anna Tarambana ha dit...

El post no és dur! Jo crec que està molt bé. Si hem d'anar amagant les nostres manies, fantasies, il·lusions, creences, bogeries... per guanyar una felicitat de mentida, al final el què passa és que acabem perdent. A mi em sembla molt bé tot el què dius!
Per cert, puc dir-ho? Va... jo ho dic: Acollonit! Jajajajaja... mira, ara ja estic més tranquil·la! ;)

gripaublau ha dit...

Ostres, m'ho haguessis dit i me n'anava... :-P
El devies deixar en estat de xoc :-)

aina ha dit...

doncs a mi em sembla molt bé. no pas que l'altre fugi, ja ho saps, sinó que una persona no s'hagi d'amagar ni renunciar a allò que li agrada i la fa sentir bé i ser tal com és. i potser no és que et facis gran, sinó que t'entens molt més del que ho feies abans. i això és genial :)

òscar ha dit...

gens dur i molt savi. som com som i amagar com som molt temps no porta a altra cosa que desencisos.
has fet molt bé: mirar al cel li agrada a molta gent.

Llum ha dit...

Abans de contestar a la resta de comentaris (i després hi tornaré): Jajaja! Tarambana! Com m'has fet riure. I tant que sí: ACOLLONIT!!!

Exacte, Carquinyol, què tenen de dolent els costats frikis? La persona va trobar-ho molt malament, però és que no faig mal a ningú! I a mi em sembla interessant! Apa!

Sí, Tirai, si vas sortir al balcó segur que eren aquestes estrelles. I tant! Si és que es veien (i es veuen) tan maques! Més o menys cap al sud-oest.

Torno amb la Tarambana. Tens raó, és això: una felicitat de mentida. No és bona, la felicitat de mentida, tot i que hi he caigut molts cops...

gripaublau, a tu el meu costat friki no et faria fugir, perquè fas una cosa molt semblant al meu costat friki. De fet, jo he anat del que fas tu al que faig jo i... vale, callo! Més que res pel meu anonimat! I sí, suposo que es deuria quedar en estat de xoc!

I tant, aina. Però... si m'entenc potser és perquè em faig gran? És complicat!

òscar, segons ell, a ell també li agrada. Jajaja. Permet-me que rigui!

pere ha dit...

Friki? Mirar com Júpiter -perquè devia ser Júpiter, no?- acaronava la lluna creixent, mentre Venus, en línia i gelosa ho contemplava? I Orió, que ara es troba just al sud?
La felicitat, em sembla -però no em facis gaire cas-, no és de veritat ni de mentida, el que deu ser cert és que la seva durada sovint no és satisfactòria.
Ara feia temps que no parlava amb tu, és que com t'estàs fent gran...

Jansy ha dit...

Doncs jo crec que quan coneixes algú t'hi has d'adaptar una mica i anar ensenyant a poc a poc tot el teu "jo". Al final, si us coneixeu prou, acabareu descobrint tot l'un de l'altre; no cal amagar res ni mostrar les cartes a la primera.

Nu sé, és la meva opinió (potser la d'un massa tímid).

Llum ha dit...

No ho sé, pere. Avui només espero que la infelicitat sigui curta.

Jansy, potser tens raó. O potser no. Jo tampoc vaig explicar coses rares. Vaig explicar el que faig normalment. És com si et preguntessin i et volguessis amagar de que ets (o estudies) informàtic. Per què? És el que fas, no?