Ara

Volia canviar la lletra de la cançó. Volia fer de poeta. Però no tinc ni temps, ni ganes. Bé, ganes sí, però sé que no podria parlar en un parell d'estrofes d'una cançó.

Avui pensava que em faria plorar un llibre. Una dona embarassada, intenten matar al seu home, i com a resultat el fill que ha de tenir queda molt mal parat. Ja sé que el fill naixerà, ja sé que a causa d'això tindrà uns defectes físics. Però, tot i així, ha aconseguit que m'emocionés.

D'aquí a una horeta estaré sota una manta. I també ploraré. Perquè ho sé.

Però ara és ara. Ara. Avui. Aquest precís moment.

Ahir em feia una pregunta. La mateixa pregunta moltes vegades. I avui...

Em pregunto per què el cicle torna tan ràpid? Necessitava un temps. Un temps prudencial. Perquè no vull entrar a la dinàmica del gronxador.

Però...

Però coi, i per què no?