Gràcies!

Ploro.

Són les 21:21 i ploro, però ric a la vegada.

Crec que potser no he sigut tan dolenta com em penso. O no hagués tingut aquest regal.

M'ha fet plorar des del primer acord, quan he intuït la cançó que seria. Una cançó que he escoltat... buf! Tantes vegades!

I m'ha fet somriure, i pensar.

I he vist una cosa que no havia vist mai.

Un dia vaig penjar una part del meu cos al blog. Era un ull. Un ull d'una foto que em vaig fer anant cap a Sanxenxo, quan portava no sé quantes hores de tren. Moltes.

I en aquest ull hi he vist una cosa que no havia vist mai. En el meu ull es reflexa la finestra del tren.

M'ha fet somriure.

Moltes gràcies!

Gràcies pel regal!

Són d'aquelles coses que fan il.lusió. Il.lusió de veritat.

Moltes gràcies!

La política

Entro al gimnàs i ja me'n vaig directa a la bici. Sí, a la bici. Sí, jo que vaig dir que no faria bici en un gimnàs, que la bici era per anar pel carrer.

Però, no ens enganyem, la bici és l'única cosa que el peu em permet, i encara si no forço massa. I com que no vull passar-me més mesos sense fer res, amb les conseqüències que té, doncs faig bici. Quin remei.

De cop, veig una dona. La cara em sona. De què em sona la cara?

Llavors me'n recordo. No l'havia vist mai al natural, però he vist la seva cara en cartells publicitaris uns quants cops, quan s'acosten eleccions. Sé quina cara fa i no em costa saber que és ella.

No li dic res. Ella no em coneix. Ella no em pot conéixer. Per què m'hauria de conéixer? No ens hem vist mai, i si jo la conec és perquè he vist la seva cara penjada.

Me n'oblido. Fins que una estona més tard, quan vaig a pentinar-me, se m'acosta i em diu hola.

No, no només em diu hola. Em diu pel nom.

I jo me la miro i em pregunto de què em coneix. Me la miro i penso que me l'imaginava més alta, i quan penso això, m'adono que no havíem parlat mai.

No és fins una estona més tard que m'adono que, malgrat no haver coincidit mai, em coneix. I em coneix pel nom.

I no sé per què, em fa il.lusió. Em pregunto de què em deu conéixer. Vés a saber. Deu haver vist alguna foto meva en algun lloc. O qui sap.

Però, no sé, que algú així em conegués sense haver coincidit mai, m'ha fet pujar l'ego. I això no és massa fàcil :-)


PD: Quatre.

Orgullosa

Avui estic contenta. Molt contenta. Avui m'he sentit orgullosa de dos dels meus nens. Molt orgullosa. I estic contenta perquè sé que, d'una manera o una altra, jo tinc una mica de culpa. De les reaccions de tots dos.

El primer fa molt que el conec. Ara ja ha entrat a l'adolescència. I de petit tenia un problema: no sabia guanyar. Vull dir que sí, que era capaç de guanyar, però no sabia comportar-se quan guanyava. I si havia de competir amb algú molt inferior, li passava per sobre amb xuleria.

Avui, el meu nen ha hagut de competir amb un nen molt inferior. I mentre veia al seu cantó adults que no es sabien comportar i que s'aprofitaven dels rivals més dèbils, i a sobre xulejaven, fent-se veure perquè eren millors que el seu rival, el meu nen s'ha portat com un senyor.

I no només això. Quan ha pogut guanyar definitivament, ha aixecat el cap, ha mirat cap on era jo, i m'ha fet una pregunta amb la mirada. Sí, perquè fa molt que ens coneixem, i ja ens entenem només amb una mirada. M'ha preguntat si havia de guanyar ja o si havia d'esperar-se una mica més per no ferir els sentiments del seu rival, un altre nen.

Jo li he dit que endavant, i ho ha fet amb tanta delicadesa, que no he pogut fer res més que somriure. Somriure i sentir-me molt orgullosa d'aquest nen. D'aquest noi. D'aquest el que sigui, que ha crescut, no només físicament, sinó mentalment. Orgullosa d'aquesta petita engruna que he posat perquè aquest nen s'hagi convertit en el que és ara mateix.

El segon nen també m'ha fet sentir orgullosa. El segon nen també se m'ha fet gran. No, no és tan gran com el primer. De fet, encara va al col.legi. Però s'ha fet gran. Molt gran.

L'he vist comportar-se com una persona gran. L'he vist fer les coses com s'han de fer. L'he vist posar-se seriós quan s'ha de posar seriós.

I no he pogut evitar que em caigués una mica la bava quan ha fet tres coses que jo faig normalment. Tres dels meus tics. Un darrere l'altre. Si fins i tot una cosa m'ha preguntat com la feia jo i ell l'ha fet de la mateixa forma!

Però m'ha fet sentir orgullosa el veure'l ja gran. Fent les coses que jo, un dia o un altre, li he ensenyat.

Avui és un bon dia, sí senyor. Avui, potser, després de molt de temps, he vist el treball que he estat fent amb aquests nens durant tots aquests anys. I me n'he sentit orgullosa, sí senyor! Perquè jo no en tinc tota la culpa, però una petita part, sí que la tinc.

PD: Onze.

Paper

No m'havia atrevit a imprimir-ho a la feina fins avui. Em feia vergonya que fos tan poc. Tan poc, només?

Però avui m'he atrevit. No hi era tot. Una quarta part, potser. Ara estic repassant una altra quarta part. Demà l'imprimiré. Una quarta part i una quarta part, diria que fan una meitat. Potser hauria de comprar-me un pastís i comprovar-ho?

Archivo->Imprimir->L'impressora seleccionada.

I he anat fins allà. Fins a la impressora.

Deu estar a uns 100 metres del meu lloc de treball. Un dia em vaig dedicar a comptar els passos. Eren 100? No ho sé, si no són 100, se li assembla.

Quan he arribat, encara imprimia.

I he sentit aquells nervis a la panxa. Volia veure com quedava imprès, tot i que ja ho havia vist per pantalla. Volia veure com quedava, quant abultava, volia tenir-ho a les mans.

Una noia a qui vaig donar classe fa temps estava per allà. Quan me n'he adonat, m'estava mirant, tot i que jo no l'havia vist. Estava massa pendent de l'impressora. Massa nerviosa. No, potser nerviosa no. No sé com estava.

I finalment la impressora ha acabat. I jo he tret el paper. Paper. Estava calentó. M'ha agradat la sensació del paper calent a les mans.

I he pensat: "Mira, tu has fet això."

Sí, he sigut jo. De moment, una meitat. Una meitat que, segurament, no s'assemblarà a res a la meitat final. Però una meitat al cap i a la fi.

I ara falta repassar el quart que imprimiré demà. I demà... demà em mereixeré el dinar amb bona companyia, sí senyor! I després em passaré per l'fnac. Perquè, encara que no m'hagués trobat els 20 euros, trobo que em mereixo un parell de llibres.

Ai, estava tan calentó, el paper!!!

Aquest matí m'he trobat dos llibres!!!

Eren poc més de les set del matí. Anava jo per la ciutat, amb la motxila del gimnàs a l'esquena, i gairebé no m'hi veia de son. I de cop...

... què és això?

Un bitllet de 20 euros. Tot ben plegadet. I, per què no dir-ho, ben humit d'haver passat la nit al terra.

Automàticament penso que, si no hagués vingut al matí, no hagués trobat els 20 euros. "A quien madruga, Dios le ayuda?" No sé si m'ajuda, però en aquest cas, estic segura que, essent allà on era el bitllet, una estoneta més tard ja no hi hagués sigut. De fet, aquest matí, a les 7 i poc ja no hi era :-)

Serà cert allò del tortell de reis, de que qui troba la fava serà un ser afortunat?

En qualsevol cas, són diners trobats. Diners que no m'esperava. I, aquest tipus de diners, els que es troben, no van al mateix pot. Van al pot dels desitjos. O dels capricis. Aquests diners no són ni per estalviar ni per usar-los en les petites compres de cada dia. Són un extra. Un extra, en aquest cas trobat pel carrer. I, com a extra, s'han de gastar en una cosa que faci il.lusió.

Perquè trobar diners, perquè sí, no faria il.lusió. Jo sóc estalviadora. Molt estalviadora, diria la gent. Però què? Si avui hagués agafat el bitllet de 20 i l'hagués posat amb els altres, no em recordaria més del dia que el vaig trobar pel carrer. Que sí, que m'estalviaria haver d'agafar la tarjeta algun cop que anés a posar gasolina. O no haver d'anar a rebuscar en algun calaix per pagar a la Renfe. O...

Però jo no sóc així. Els diners que trobo els inverteixo en algun caprici. I, en aquest cas, ja sé què en faré. Un dia d'aquesta setmana aniré a l'fnac, que fa molt que no m'hi passo, i es convertiran en un parell de llibres. Un parell de llibres per mi. Un caprici. I, quan vegi aquells llibres, em recordaré del dia que em vaig trobar 20 euros pel carrer :-)

Ah, i també em recordaré del dia que vaig aconseguir fer un cop i mig la distància en menys de mitja hora! Ah, i a sobre augmentant la dificultat!