Si té amics obesos...

Aquest matí he sentit un anunci per la radio, i m'he emprenyat. Sí, m'he emprenyat. Sé que és un tema delicat i que segurament hi hagi més d'una persona que no estigui d'acord amb mi, però m'he emprenyat.

És un d'aquests anuncis d'una mútua d'assegurances mèdiques que ara no recordo quina és, però que potser sigui millor així, que donen consells per millorar la salut, o coses per l'estil.

L'anunci deia una cosa semblant a: "Sabia vostè que si té amics obesos, té un alt risc d'esdevenir també obès?"

És que només d'escriure-ho ja em torno a posar de mala llet. I no, no hi té res a veure el fet que sigui el vespre, que en tot el dia, fins ara, només hagi menjat una llesca de pa amb pernil, un got de llet, mig plat de verdura i un vuitè de pollastre, que hagi anat amb l'el.líptica durant mitja hora i que hagi corregut un quart d'hora, i caminat mitja horeta més. No, no hi té res a veure. Hi té a veure l'anunci en sí.

Fa uns mesos ja vaig sentir l'estudi. L'estudi s'emparava en el fet que una persona que sigui obesa pot transmetre els seus mals hàbits als seus amics, de forma que els amics també acabin essent obesos. Fins aquí d'acord, però...

Tinc una companya de feina que cada matí la veig menjant galetes (galetes en plural). Al migdia, normalment porta més del doble de menjar que jo per dinar. Bé, en portava més del doble abans que decidís fer règim. El que passa és que jo tampoc he reduit tant el que menjava, perquè tampoc hi ha molt a reduir. Si en una setmana i mitja he perdut mig quilo, això deu voler dir que no he reduit massa, no? Bé, deixo el parèntesis. A mitja tarda la torno a veure menjant galetes gairebé cada dia. I se'n fot de la gent que fa esport. No entra dins la qualificació d'esquelètica, però sí que entra dintre la classificació de prima. I no és la primera persona prima que conec amb aquests costums. Ni la segona, ni la tercera, ni la desena.

I ara només faré una pregunta innocent: si un suposat amic seu agafa els seus costums i un suposat amic meu agafa els meus, quin tindrà més possibilitats d'engreixar-se?

Només un aclariment per la pregunta, que tampoc vull amagar informació, jo, ara: estrictament parlant, jo sóc obesa. Buf... Com costa, d'escriure, això! Que sóc obesa, vull dir. Estic molt a prop del límit, però estic al límit, a la part obesa. Per si de cas algú tenia algun dubte a l'hora de respondre la pregunta. Mmmm... Ara es pot tornar a contestar la pregunta: quin tindrà més possibilitat d'engreixar-se? És que no voldria amagar la informació del fet que jo sigui obesa (ara no m'ha costat tant d'escriure!) i condicionar la resposta.

Ho sé, ho sé, hi ha una gran part de població que està obesa perquè menja molt. D'acord. També hi ha una gran part de població que està prima perquè cuida el que menja i fa esport, i que sinó estarien més grassos. Està claríssim.

Jo només m'emprenyo perquè ja és prou dura la vida, i ja costa prou trobar amics com perquè a sobre vingui algú amb un estudi d'aquest tipus i la gent obesa quedi discriminada d'alguna manera. I mira, si és un estudi, i ho treuen per les notícies, al cap d'uns dies ja ningú se'n recorda. Però... n'han de fer un anunci de la radio que surt no sé quantes vegades al dia, durant una temporada? No hi ha altres estudis que diguin, per exemple, que la gent que fa esport viu no sé quants anys més? Algun estudi que no discrimini a un col.lectiu?

Però és que, a sobre, si formes part d'aquest col.lectiu i no ets culpable dels mals hàbits, per dir-ho d'alguna manera, t'entra un cabreig que no vegis. I sí, ja ho sé, aquí ve quan algú em diu que si ara he decidit fer règim és per alguna cosa i que no tenia uns hàbits del tot saludables. Però també vaig dir en un comentari que, al cap d'una setmana, la bàscula marcava exactament el mateix que el dia que vaig decidir retallar. O sigui, que en realitat tampoc vaig retallar tant. Només una mica. Perquè, al cap i a la fi, d'on més puc retallar? (No, no estic demanant idees, era una pregunta retòrica, per si de cas).

En fi, me'n vaig a menjar el meu platet de bledes i la meva poma. I, sobretot, no us acosteu a mi, que això de l'obesitat és contagiós, no fos cas que us contagiés, només de mirar-vos, o molt pitjor, que us contagiés els meus hàbits!

No m'agraden les enquestes

Sobretot quan venen en un arxiu que no saps com contestar, i és impossible saber si has de posar creuetes, si t'has de carregar opcions, si has de posar la resposta en negreta, si... Com es contesta, l'enquesta?

Quan, a més, a dalt hi ha un espai per posar-hi el nom. Nom i cognoms. Perquè si ho has fet d'alguna manera massa diferent, a dalt hi hagi el nom perquè es puguin mirar qui és que ho ha fet així.

Si, a sobre, l'enquesta ha d'anar a parar a les mans d'un dels teus superiors...

... valorant coses que han fet ells.

I, com sempre, no hi saps què posar.

I, a sobre, fa més de mig dia que fa tramuntana. He dit mai que odio la tramuntana? He dit mai que la tramuntana em fa posar molt nerviosa? He dit mai que em fa tornar la dona elèctrica? M'enrampo amb tot i amb tothom, i he arribat a veure espurnes i tot!

Però, el que menys m'agrada és passar-m'hi tanta estona. Coi de cagadubtes!

De fet, escric això per no contestar la pregunta següent. He de valorar d'1 a 5. 1 és molt d'acord, 5 és molt en desacord. I... no tinc opinió. Què he de posar? Un 3? La resposta que fa quedar bé? Buf! Torno a l'enquesta!

Amb un cinturó

Ahir obro el diari i em trobo aquesta història que ha costat tants euros sobre les talles de les dones i els diferents tipus de dona segons siguin més amples o més estretes d'una banda que d'una altra. Em miro els dibuixets i estic per queixar-me amb qui se'm posi per davant. Que dius que has fet això per evitar anorèxies? Perfecte! Doncs ara m'acabes de definir tres tipus de dona, i acabo de veure entrevistes amb unes quantes dones, amb cara de resignades, a qui es veu que sap greu no poder ser les "bones", o sigui, diàbolo. Perfecte! Encara no has fet res de res i ja has carregat a 2/3 de la població femenina amb un complexe més que fins ara no tenia, o com a mínim no sabia que tenia. Oh! Això sí que és fer les coses ben fetes!

I llavors em pregunto si això era necessari. Realment era necessari? Jo fa temps que em queixo. I em queixo perquè és molt difícil trobar roba. Sí, molt difícil. Fins que no vaig anar al Brasil, sempre havia tingut un complexe: mai m'havia pogut comprar una camisa entallada. Vaig anar al Brasil amb una talla 42, i en aquella època, una camisa entallada, perquè m'anés bé de pit, aquí havia de ser de la talla 48. Però, és clar, si era de la talla 48, només era entallada de pit. Està clar. I això per no parlar dels problemes que tenia amb els pantalons. I... amb un munt de roba, que no hi ha forma de que em vagi bé.

A Brasil vaig descobrir tot un món. Vaig descobrir que em podia comprar una camisa entallada de la talla 42, que m'anava molt justa de pit, però que cordava. Vaig descobrir que em podia comprar uns pantalons sense que se'm fessin bosses o semblés que anessin a petar per una banda o per l'altra, depenent de si agafava una talla o la superior. Naturalment, i donat que la roba era molt més barata i tota m'anava bé, vaig tornar amb una maleta plena de roba fins a dalt. I ara parlo en sèrio, he estat temptada de tornar a Brasil... només per comprar-me roba! Que vaja, puc fer la broma de que tinc tipus de brasilera, però no cola. No, ara no cola. Si perdo els quilos que m'he posat els últims dos anyets, i torno a la talla 42, llavors sí que cola que tinc cos de brasilera... No, ni així!

El més curiós de tot és que a Brasil vaig parlar molt amb una noia brasilera, que era just el contrari que jo. No feia pit, ni malucs, ni res de res. Aquesta noia havia estat a Catalunya i coincidia amb mi: a Brasil sempre trobava roba, però a Catalunya no. No? Em va sorprendre molt que ella tampoc trobés roba que li anés bé a Catalunya. I això que, com jo, no era massa exigent. La pregunta és, doncs, a qui li va bé la roba d'aquí?

He anat a altres llocs, després de Brasil. En tots els llocs m'he comprat alguna cosa de roba. Que si m'he deixat una jaqueta, que si mira que maco que és això... I això que aquí mai aniria de compres, perquè em poso dels nervis. Cosa que em recorda que avui li he promés a ma mare que aniria a comprar roba interior, que ja estem al febrer, i són les rebaixes grosses, i en compro per tot l'any. Però me'n vaig de tema.

Sempre m'ha sorprés molt que aquí costi tant trobar roba "normal", però a la resta de llocs que he estat no sigui així. Realment feia falta un estudi tan car per dir això? Que sí, que hi ha dones que són quadrades, això ho sap tothom. Ara els en diuen cilindre. I què? I llavors hi ha dones, amb més o menys forma. Unes fan pit, i les altres no. Uau! I aquest estudi ha costat tants euros? Les que fan pit es diuen diàbolo i les que no, campana. Que ja em perdonaran, però les campanes sempre havien sigut peres, i les diàbolo... Em guardo l'opinió sobre el nom i el que significa, perquè tinc pressa i seria llarg.

Realment en aquest país hem de ser tan especials que hem de definir això d'aquesta forma, perquè els fabricants o qui sigui faci roba normal, quan a la resta de països la cosa funciona sense aquest estudi tan car?

Ah, i què hi té a veure el cinturó? Doncs que tenia curiositat. Volia saber quin dels tres tipus de dona era jo. I aquí ve la meva queixa, altre cop: si a mi, que des de fa tant de temps se me'n refot el que digui la moda, i les talles, i no sé quantes coses més, he tingut curiositat per saber què sóc, què passarà amb la gent obsessionada per talles i mesures?

Segueixo, que ja m'he queixat prou. Que, a falta de cinta mètrica, he agafat un cinturó que corria per casa. Perquè, de fet, tampoc calia saber les mides al mil.límetre. Primer he mirat el contorn de pit. El cinturó, pobret, no arribava. Li faltaven un parell o tres de dits. Després he mirat la cintura. I està clar que el cinturó arribava (faltaria més, sinó no el podria utilitzar!) Li sobrava més o menys un pam. I després he anat al maluc. Li tornaven a faltar un parell de dits per poder donar la volta.

I això què vol dir? Doncs, segons la definició que han fet, vol dir que jo sóc diàbolo. Oh, quin gran descobriment! Sí, i què? Em segueixen sobrant els mateixos (passo de posar el nombre) quilos que abans de comprovar-ho. Segueixo tenint el mateix cos que fa una estona. I aquesta tarda, si ma mare m'arrossega a comprar roba, seguiré tenint el mateix problema de sempre. Però, ah, sóc diàbolo. I això vol dir que sigui de les bones? Doncs no. La majoria de campana o cilindre no es canviarien per mi. Encara que tinguin una petita coseta a dintre perquè algú els ha dit que no són... de les bones?

Espero que tot això dels tres tipus de dona serveixi per alguna cosa. Perquè molt em temo que fins que no deixin de fer estudis cars que només serveixen per crear complexes i es proposin posar-hi remei fent alguna cosa de profit, no es resoldrà el problema.

Sóc jo, que sóc rara?

Com se li pot regalar un reproductor de CD's portàtil a un nen de quatre anys? No, un de joguina, no. Un de veritat. Com el que em compraria jo, si és que em volgués comprar un reproductor de CD's. Però jo tinc una edat. Què en fa, un nen de quatre anys, d'un reproductor de CD's?

Com se li pot regalar una Nintendo DS a un nen de quatre anys? No hauria d'estar prohibit? El nen no hauria d'estar jugant amb pilotes, cotxes, bicis i coses de l'estil?

No, jo no sóc mare. I els pares d'aquests dos nens (perquè sí, són dos nens diferents) segurament em dirien això, que jo no sóc mare, i que per tant no puc entendre aquestes coses.

Però... per què se li regala a un nen de quatre anys un reproductor de CD's? És que no ho entenc. Ja tindrà prou temps a l'adolescència (o la pre-adolescència, o la post adolescència) per aïllar-se del món, amb els seus auriculars, sense voler saber res del món que l'envolta. Ja tindrà temps.

Però, què en fa, als 4 anys? Jo no sóc mare. Jo no sóc psicòloga. Jo segurament no hi entenc de nens. Però un d'aquests en particular, un dels dos, quan sap que sóc a casa no fa més que trucar al timbre i dir-me "vull jugar amb tu".

Als quatre anys, els nens encara busquen els grans. Volen que els grans els facin cas, que estiguin amb ells. Quin sentit té comprar-los el reproductor de CD's? O la DS perquè es dediquin a jugar a jocs, aïllats del món? Sí, ja sé que hi ha jocs que no són individuals, però normalment...

No tindran prou temps quan siguin més grans? O és que als sis anys, quan amb prou feines sàpiguen llegir, ja els compraran un ordenador perquè es passin el dia connectats a internet? I als vuit què tocarà? Una moto?

Què passa, que els nens han de ser els primers de la classe en tot? Bé, en tot no. En els estudis no.

Per què a un nen que li agrada fer preguntes, que li encanta que li expliqui històries, que li agrada escoltar-me quan li explico coses amb la meva maqueta de la Terra-Lluna, li compren un reproductor de CD's?

Ah, sí: perquè així, al cotxe, ells poden escoltar la música que volen, mentre els nens van amb el seu reproductor de CD's escoltant música per nens i no han de sentir més la música de nens.

Però això no era a l'adolescència? Això no ho vam fer tots quan vam començar a tenir... quants anys? Sí, eren altres temps, però el meu primer walkman el devia tenir als 15 o 16 anys, i me'l vaig haver de comprar amb els estalvis. Tampoc dic això, però... com a mínim 10 o 12 anys, no?

Però no, les mares se'm tiren a sobre i em diuen que els seus nens ho demanen. Sí, molt bé, i jo vaig demanar un piano durant cinc anys, mentre anava a casa la meva cosina a estudiar, i no me'l van comprar fins que en vaig saber una mica, perquè un piano era una cosa cara. Coi!

I em sorprenc parlant amb ma mare. I li dic així mateix: Si algun cop tinc un fill de quatre anys i algú li regala una cosa d'aquestes i no es pot tornar, jo l'amago. L'amago en un calaix. I quan cregui que tingui l'edat, ja li donaré. Potser seré mala mare, però jo no crec que una cosa d'aquestes sigui adequada per un nen de quatre anys. I punt.

Ho sé, si algun cop tinc fills, els meus fills m'odiaran.

Algú em pot treure del meu error i em pot explicar per què carai és necessari que un nen de quatre anys tingui un reproductor de CD's portàtil? I una Nintendo DS? Perquè jo, o no sé res de criatures, o realment sóc tonta, perquè no ho entenc.