divendres, 25 de gener de 2008

Orgullosa

Avui estic contenta. Molt contenta. Avui m'he sentit orgullosa de dos dels meus nens. Molt orgullosa. I estic contenta perquè sé que, d'una manera o una altra, jo tinc una mica de culpa. De les reaccions de tots dos.

El primer fa molt que el conec. Ara ja ha entrat a l'adolescència. I de petit tenia un problema: no sabia guanyar. Vull dir que sí, que era capaç de guanyar, però no sabia comportar-se quan guanyava. I si havia de competir amb algú molt inferior, li passava per sobre amb xuleria.

Avui, el meu nen ha hagut de competir amb un nen molt inferior. I mentre veia al seu cantó adults que no es sabien comportar i que s'aprofitaven dels rivals més dèbils, i a sobre xulejaven, fent-se veure perquè eren millors que el seu rival, el meu nen s'ha portat com un senyor.

I no només això. Quan ha pogut guanyar definitivament, ha aixecat el cap, ha mirat cap on era jo, i m'ha fet una pregunta amb la mirada. Sí, perquè fa molt que ens coneixem, i ja ens entenem només amb una mirada. M'ha preguntat si havia de guanyar ja o si havia d'esperar-se una mica més per no ferir els sentiments del seu rival, un altre nen.

Jo li he dit que endavant, i ho ha fet amb tanta delicadesa, que no he pogut fer res més que somriure. Somriure i sentir-me molt orgullosa d'aquest nen. D'aquest noi. D'aquest el que sigui, que ha crescut, no només físicament, sinó mentalment. Orgullosa d'aquesta petita engruna que he posat perquè aquest nen s'hagi convertit en el que és ara mateix.

El segon nen també m'ha fet sentir orgullosa. El segon nen també se m'ha fet gran. No, no és tan gran com el primer. De fet, encara va al col.legi. Però s'ha fet gran. Molt gran.

L'he vist comportar-se com una persona gran. L'he vist fer les coses com s'han de fer. L'he vist posar-se seriós quan s'ha de posar seriós.

I no he pogut evitar que em caigués una mica la bava quan ha fet tres coses que jo faig normalment. Tres dels meus tics. Un darrere l'altre. Si fins i tot una cosa m'ha preguntat com la feia jo i ell l'ha fet de la mateixa forma!

Però m'ha fet sentir orgullosa el veure'l ja gran. Fent les coses que jo, un dia o un altre, li he ensenyat.

Avui és un bon dia, sí senyor. Avui, potser, després de molt de temps, he vist el treball que he estat fent amb aquests nens durant tots aquests anys. I me n'he sentit orgullosa, sí senyor! Perquè jo no en tinc tota la culpa, però una petita part, sí que la tinc.

PD: Onze.

6 comentaris:

Tirai ha dit...

Ei! Aquestes sensacions són genials! Ja te'n pots sentir ja d'orgullosa de tu mateixa!
Estic completament intrigada amb el què passarà d'aquí uns dies. D'acord, el 10 de febrer la Llum farà dos anys, però no crec que sigui això. Què deu ser això d'onze? :-S Ja sé que no respondràs. És més, no vull que responguis, m'agrada intentar descobrir-ho!

Llum ha dit...

:-) Ara mateix acabo de preparar la resta de números :-) Si me n'hagués adonat abans, n'hi hagués posat més. No he triat els millors, però he seguit el meu instint. Els que m'han cridat l'atenció. I són molt poquets, però és el que hi ha... Algun dia faré algun top-ten :-)

I sí, avui dormiré ben feliç. I ben orgullosa :-)

XeXu ha dit...

Ja en pots estar d'orgullosa. Educar canalla no és fàcil, i fer d'ells persones responsables encara menys. Estic segur que ha estat una gran feina per part teva, i te'n pots sentir la culpable totalment. M'alegro de veure't bé, i de veure que els teus esforços es tradueixen en victòries. Segur que pots aconseguir-ho amb tot. Endavant.

Llum ha dit...

Home, XeXu, però els nens no són meus. Una gran culpa la tenen els pares, i jo només els agafo tangencialment. Tot i així, m'agrada veure com progressen.

Laia ha dit...

Ostres que gratificant!I està molt bé això de saber guanyar, crec que és difícil i sobretot els nens n'han d'aprendre, és un punt important pel que fa a la formació d'una persona. Al principi sol ser només l'actitud de refregar a la cara dels altres que has guanyat, per exemple, però després l'orgull creix com una mala cosa i quan es fan grans ja no només és saber guanyar o perdre. És el fet de voler trepitjar a tothom a qui tenen al davant, a tenir un sentiment de superioritat excessiu i depriment... Ai, que en conec uns quants (i me n'he anat del tema...). Hauries d'haver estat al seu costat quan era l'hora, que els nens et tenen afecte i et deuen admirar, sinó, no aquest noi no faria els mateixos tics que tu! Quina gràcia... :D

Molt bon diaaa!

Llum ha dit...

Gràcies pel comentari, Laia. Crec que el que em va fer sentir més orgull van ser un pare i un fill: el pare era xul.lo, i no sabia guanyar. I el fill... el fill era el que tenia els mateixos tics que jo!

Aquestes cosetes fan il.lusió.

Ara, demà jo m'he de veure les cares amb un d'aquests que tampoc saben guanyar (ni perdre). Aghhhhhhhh... Ja tinc urticària només de pensar-hi...