Una frase

Quan deixaré la sobredosi de posts? Quan? Vull deixar la sobredosi de posts! Vull poder escriure els posts que vaig escriure a mà ja fa més d'un mes (i que suposo, ja no tenen cap interès).

Però és que no puc. Això ho he de posar en algun lloc. I si no ho poso aquí... no sé on posar-ho!

Avui m'he passat bona part del dia llegint. Bé, llegint i estudiant unes coses rares que val més que no expliqui, que no són la meva obligació, i bla, bla, bla.

Que sí, que ja sé que és diumenge. Que sí, que la gent sol sortir, fer coses, veure els amics.

Però jo he estat a casa, fent dues coses que m'agraden i que volia fer.

Sóc una antisocial, ho sé. Però avui he après moltes coses. Moltíssimes. M'agrada llegir llibres densos i aprendre coses que són un repte pel meu cervell. El dia que el meu cervell deixi de buscar reptes, deixaré de ser jo. El dia que deixi d'apassionar-me per una bona història, deixaré de ser jo.

I si una bona història, a més, està acompanyada de bones frases... doncs s'ha de llegir, i tant!

Perquè d'aquí a deu minuts tornaré a estudiar. Només una estoneta més. Una miqueta més i prou. Oh, avui he après tantes coses!

I després continuaré llegint. Ai, com m'agrada aquest llibre! M'ho va dir la bibliotecària, que era molt bo i que m'agradaria molt. M'ho va dir com ho diu quan un llibre és realment bo. I tenia raó. I tant que tenia raó! No sé què faig aquí, en comptes d'estar llegint o estudiant.

Ah, sí! Ja me'n recordo! He llegit una frase al llibre. I m'ha encantat. I no sabia on ficar-la.

Tot això per una frase? Doncs sí.

Que potser no és bona? I què, a mi m'agrada.

Apa, me'n torno al meu refugi envoltat de llibres...

No tenim l'obligació de dir les coses importants als amics, però el dia que ho fem, la vida esdevè més dolça.

Llum

Sempre he sigut la Llum. Malgrat canviar de nom, per dintre, sempre m'he sentit la Llum. La Llum del nom que em van donar de petita. La Llum que va deixar l'antic blog perquè... és igual, el perquè.

A la Lluna sempre li va costar fer-se dir Lluna. Sempre, en el seu interior, volia continuar essent la Llum.

La Llum que un dia va callar. Va callar perquè algú es va sentir ofès perquè va dir una cosa que no tenia a veure amb aquest algú, però que podia ser malinterpretada. Aquesta mateixa Llum que es va convertir en Lluna i va continuar callant.

Però, en honor a aquests ànims que tinc els últims dies, i perquè ja fa molt temps que volia tornar a ser Llum, aquí torno. La Llum. No canvio de blog, perquè ja he fet prous canvis, i no vull marejar a ningú. Però aquí estic. La Llum. Altre cop.

I aquest cop no callaré. Com em dic Llum que no callaré! Perquè la Llum era més jo, amb més mala llet, com aquella adolescent empipadora.

I mentre vaig fent algun canvi que necessita el blog, deixo el primer post de la Llum, que no el meu primer post. Canvio de nom, però no de persona. Canvio de nom, i em trec el que em feia callar. He tornat. I amb moltes ganes.

De petita (i de gran) em feia (em fa) molta vergonya dir quins eren (són) els meus altres noms, aquells que et posen quan et bategen, i que no sap ningú, només el capellà, algú proper de la família i poca gent més. Si fos de la família reial el meu nom hagués sortit a totes les revistes i probablement, en comptes de conèixer-me pel meu primer nom tothom em coneixeria per algun dels altres. Cosa que m'empiparia bastant.

Un dels meus segons noms em fa vergonya perquè em sona a dona gran, a iaia. I l'altre... l'altre em fa vergonya perquè és compost (de més de dos noms) i, a sobre, és en castellà. És un "tres en uno". Però jo m'he quedat només amb un dels tres noms. Li he tret el que li sobrava. L'he catalanitzat. Que, de fet, és el que hagués fet si aquest hagués sigut el meu primer nom. I m'ha quedat això: Llum. Un nom bonic, tret d'un nom que no m'agrada. Sóc jo, però no ho sóc.

I aquí (re)començo.