dimecres, 16 de gener de 2008

Pell de gallina

Volten les 9 del vespre. Torno cap a casa. Passo per un dels molts ponts que hi ha sobre el riu Ter. Fa vent. Molt de vent. Escolto la radio. Sí, avui l'escolto. I, de cop, sento que anuncien una cançó que no em sona de res.

Maleeixo a qui sigui que ha posat la cançó. M'és igual. Ja tinc al dit a la radio, disposada a canviar d'emissora. Però paro un moment, recordant-me de l'únic nom que m'han dit que no és el meu i que m'agradava. Retrocedeixo... buf, uns 10 anys, i sóc a la facultat (ja fa deu anys que estava fent la carrera???????????????????? Buf, millor no hi penso...). I em diuen un nom que tinc ben merescut i que té a veure amb aquesta mania meva d'anar sempre amb la radio. I fent zapping. I dic anar, que no escoltar. Normalment és una manera d'aillar-me del món i no sentir ni el que hi ha fora ni la radio. Normalment, si algú em pregunta què escolto, no sé què estic escoltant...

Però ja m'ha enganxat. He començat a sentir la lletra i...

No, no pot ser. El primer cop que escolto una cançó gairebé mai m'agrada. Necessito acostumar-m'hi, perquè m'agrada. Un dia vaig sentir algú que deia que amb això jugaven: quan l'has sentit uns quants cops, la fas teva, i llavors t'agrada. Et pot agradar més o menys, però...

I em quedo clavada, passant per sobre el Ter, escoltant el que diu aquesta noia. I no sé si la cançó és bona, o no és bona, o si és d'aquelles que llavors no et pots treure del cap. No, no em fixo en això. Em fixo en la lletra. Ai, però quina lletra!!! I se'm posa la pell de gallina.

I em poso a pensar. Em poso a pensar per què som així. Per què ens volem fer els forts? Per què no volem mostrar les nostres debilitats?

Arribo a casa i no em recordo de la cançó. La busco, però no la trobo. Intento recordar alguna frase, però només recordo la sensació.

I em passo el dia següent escoltant la mateixa emissora a veure si la tornen a posar. I quan la tornen a posar, torno a tenir aquella sensació. Sensació de pell de gallina pel que diu. Sensació de que, si jo em trobés en la mateixa situació... doncs jo també faria el mateix.

I em poso a pensar. I somric. M'agrada el tema de per què som així i per què no mostrem les nostres debilitats. O per què confiem amb algú gairebé desconegut i li expliquem les nostres i aquest algú ens explica les seves. I per què a vegades som incapaços de dir la veritat, sobretot si la veritat no ens agrada.

Però ara m'enrotllaria massa. Demà. Ara deixo la cançó. De fet, deixo el vídeo, que m'ha agradat :-)

6 comentaris:

Tirai ha dit...

Saps què penso? Hi ha persones que són sinceres quasi sempre encara que no sempre pugui dir el que senten i n'hi ha que ho són poques vegades encara que venguin la moto que ho són sempre. Tinc molt clar a quina categoria pertanys tu. I ja sé que aquest no és el tema exactament, però és el que m'ha vingut el cap. No sé, de vegades, per explicar les nostres debilitats només necessitem algú que ens escolti sense jutjar. No sé, no em facis cas, avui, estic una mica emprenyada i aquesta vegada no és amb el món en general com solia ser últimament. És que hi ha coses que no es poden fer, simplement, no es pot i punt. I que algú faci el favor de dir-li a la noia de la cançó que se'n busqui un altre, joder? Home, que no pot ser, que de persones especials n'hi ha un munt i, segur, que més que aquest paio, segur!

Jo Mateixa ha dit...

Poder pensem que mentint als demes, no mostrant-nos tal i com son, estem protegits de tot i tothom, d'aquesta manera evitem que ens facin mal.

No es la opció.

Tu que llegeixes tant, jejeje, segurament has llegit el llibre de EL CABALLERO DE LA ARMADURA OXIDADA, no se, em sona que ja l'has comentat o poder ho he llegit en un altre bloc. Be al que anava, que a mi em va encantar i quantg estic de bajon animic me'l torno a llegir, si no el coneixes t'el recomano, si el coneixes doncs res, ja està tot dit, jejejeje.

A mi tambe m'agrada aquesta cançó, però pensa que nomes es això, una cançó,no facis els sentiments de la cançó teus, ok?

Un petonas bonica meva!!!!!

Llum ha dit...

Ostres, quins mega-comentaris (i no em refereixo a que siguin llargs, sinó bons). Moltes gràcies a totes dues!!!

Tirai, et veig una mica enfadada. Però saps? Jo també ho crec, això dels dos tipus de persona. Malauradament, n'hi ha molts del segon tipus. El post no continuava, però em recordava d'algú que m'ha explicat les seves debilitats últimament, i això és bo. Jaja! I sí, que se'n busqui un altre, la noia! :-)

Jo Mateixa, la teva primera frase és una mica el que volia dir. He de dir que jo, si em trobés en la situació, segurament diria el mateix. Somriuria i diria que em va tot molt bé. Perquè suposo que és el meu tarannà. No ho sé.

Ah, i no he llegit el llibre aquest del caballer. Ja miraré a veure què tal. Moltes gràcies!

XeXu ha dit...

Quan trobes una cançó que impacta a la primera, segurament és de les que duren. No sé si serà el cas, però per què no? De vegades ens fem bandera una cançó que mai hauríem dit, però és nostra i prou.

Sobre mostrar les debilitats se'n podria escriure molt. Per més que es vagi de cara, sempre hi ha coses que amaguem, per vergonya o perquè pensem que als altres no els agradarà. Ara bé, no sempre s'ha de portar l'armadura posada, ens podem treure les coirasses quan els nostres interlocutors són de confiança, i com deia la Tirai, sabem que no ens jutgen. Que potser ho hauríem de fer més? Potser si, però posar totes les cartes sobre la taula, com diu la Conchita, no és fàcil, i ens podem sentir despullats i venuts si aboquem tot el nostre ser a les primeres de canvi. Mica en mica, confiança i seguretat amb l'altra persona. Fer-se el dur no té sentit. Mostrar totes les misèries a la primera, tampoc.

Jo Mateixa ha dit...

T'agradà el llibre, es com una faula per canalla, però parla sobre això, sobre el sentiments que ocultem als altres i del mal que ens pot arribar a fer ser així, amb una corassa posada sempre.

Estic segura que en faràs una crònica i tot, jajajajajaja, si no el trobes (fa anys que el busco per regalar a una amiga molt especial, per tant no se si es que ja no se n'han fet més edicions o que) digues-m'ho i te'l puc prestar una temporada :-)

Besitus dolcets!!!!!

Llum ha dit...

Tens raó amb això de les cançons, XeXu. Vés a saber, potser es converteix en una gran cançó per mi. Això de posar les cartes sobre la taula és un tema ben complicat. De moment ho deixo per un dia en què el meu cervell pugui processar informació...

Doncs ja el buscaré, Jo Mateixa! Però tinc una llista tan llarga de llibres per llegir que... vés a saber quan el puc llegir!!!