Anar a votar sense carnet

Són poc més de les nou del matí. Surto de casa amb dues coses a les mans: les claus, i el carnet.

Vaig xino-xano fins al meu col.legi electoral. Busco la papereta que vull posar a dintre del sobre, agafo el paper hiper-mega-gran pel senat (senyors, no el podrien fer més petit? Que és una despesa molt gran en paper!!!), i em dirigeixo a la taula.

Tres persones estan esperant. Un noi (sí, és clar, el meu poble és el poble dels nens, als anys 70-80 hi van néixer un munt de nens. La nena que era la més petita abans que nasqués jo va fer de mare de déu al pesebre vivent que es va fer l'any que jo vaig néixer, on jo feia de nen Jesús - com si no haguessin nascut 5 nens al poble, van hi posen la nena -. La següent nena que va néixer, després de mi, ara té 19 anyets...). Ai, que me n'he anat de tema... Un noi que anava al col.le amb mi recull els carnets. Un home que no conec de res ens busca al cens. I una dona que tampoc conec de res, ens apunta el nom en un paper, per saber l'ordre.

Li dóno el carnet al noi. I ell... Ell li vol donar el carnet a l'home, perquè em busqui a la llista, però ja m'ha trobat. No el necessita.

Llavors li vol donar el carnet a la dona, perquè apunti el meu nom. Però veig que hi ha apuntat, a la llista, el meu nom i els meus dos cognoms.

El noi somriu, em torna el carnet, jo voto i torno a casa.

I m'adono que hagués pogut anar a votar sense carnet. O amb un carnet fals. O... o és igual. Ja em coneixien. Nom, i dos cognoms. Tots els membres de la mesa.

I jo només en coneixia un...

Dos en un

Són les 11 del matí. He acabat el que pensava acabar a les 9. Només em falta una coseta. Una coseta i prou. Una coseta que no em costarà res.

A 2/4 de 12 decideixo demanar ajut a l'Anna. Anna! Va, que segur que tu ho saps!!!

A les 12 segueixo esperant la resposta de l'Anna, mentre em barallo amb el que havia d'estar a les 9, segons el meu horari...

A les 12 i poc rebo una resposta. No sap com fer-ho. Perfecte.

Un quart d'una. Estic dels nervis. Però dels nervis. De cop, un mail. L'Anna.

Em diu com fer la meitat del que he de fer. Perfecte, jo sé fer l'altra meitat :-)

Dos quarts d'una. Merda. Quan miro com queda, queda fatal. I ara, què faig? És la única manera que tinc que mig funcioni i... no queda bé!!!

Tres quarts d'una. Tinc una il.luminació divina.

La una. He acabat de fer el mateix amb 8 de diferents. I queden perfectes!!!

Em dic a mi mateixa que sóc una artista! :-) Després m'adono que en realitat hauria d'haver estat una artista a les 9 del matí i em maleeixo els óssos.

Però no treu que sóc una artista... que s'ha portat feina a casa i que està escrivint en comptes de fer-la. Ai! Només 10 minutets, que necessito... necessito evadir-me 10 minutets.

I, ara que dic això d'evadir-me...



Fa un parell de dies (o tres, o un) hi va haver una cosa que em va saber força greu. Em va tocar bastant. Però després em vaig adonar... em vaig adonar de moltes coses.

Podria fer un post molt llarg. Però... però avui no tinc temps. I... i la cançó ho diu tot. Sé que jo no sóc perfecte, i sé que jo dec haver decebut a molta gent. Però jo, quan dic les coses, les dic amb la panxa. I per això em va com em va. Més em valdria dir les coses amb el cap, però llavors encara parlaria menys.

Hi ha un post que se'm va quedar penjat fa uns dies. Parlava de creure. Jo, per fer alguna cosa, hi he de creure. He de creure en el que faig. Si no hi crec, no sortirà bé. I si hi crec, m'hi poso amb totes les meves forces, i la cosa acaba sortint perquè sí. Però el dia que pensava que escriuria aquest post em vaig adonar que em passa el mateix amb les persones. Potser no hauria de ser així, però si no crec en una persona, la cosa no pot anar bé. I si hi crec... Si hi crec llavors potser m'hi bolco massa, potser li explico massa coses, potser... i si hi deixo de creure, llavors...

M'he adonat que deixo de creure en unes quantes persones. Perquè m'han decebut. L'altre dia la Tirai deia que si decebs algú que t'estimes, et continuarà estimant. Potser és que jo no m'estimava aquestes persones. O potser m'han decebut perquè jo sí que me les estimava i he vist que no m'hi hauria d'haver bolcat tant.

Ai, ja he parlat massa, em temo. Però m'és igual. Sí, m'és igual. Només no m'és igual perquè ara he de tornar a la feina i he perdut una bona estona. I prou. Però...

No ho sé, la cançó ja ho diu tot.

Obres

Feia anys que vam demanar que ho miressin.

Feia mesos que havien de venir.

Quedaven poques setmanes perquè caduqués el permís d'obres.

Fa cinc minuts ha aparegut un camió a casa. Estan descarregant material. Paletes. Per fi venen a fer l'obra. Per fi s'han dignat a venir.

No sé si treballen els dissabtes, però tampoc m'importa. Demà m'he de passar tot el matí i la tarda fora de casa. Treballant. Així que si jo treballo, ells també poden treballar.

Sembla que, finalment, començaran les obres. Potser demà. Potser dilluns.

Serà cosa d'una setmana. Potser un parell de setmanes. No crec que trigui més.

Jo no ho veuré evolucionar. No hi ha cap dia que arribi de casa amb llum de dia.

Però el cap de setmana vinent ja veuré una mica com està, i si falta molt.

Suposo que és d'aquelles coses que han de fer il.lusió. Però la veritat és que ara mateix, se me'n refot.

Àcid i dolç

Aquest post té dues parts. La primera sembla dolça, però en realitat és àcida. La segona sembla àcida, però en realitat és dolça. O era al revés?

Al final vaig perdre l'aposta. Vaig fer tot el possible per perdre-la. Si algú fa trampes per perdre, es pot considerar un trampós? No, no demano si es pot considerar idiota, demano si es pot considerar trampós.

I ara em sap greu. No em sap greu per haver perdut l'aposta. Sempre les guanyava, i ja era hora de que en perdés alguna. Em sap greu perquè m'he adonat que si jo no hagués fet trampes, l'aposta no l'hagués perdut. No tenia cap possibilitat de perdre l'aposta. I fa més mal adonar-se que hagués perdut l'aposta que no pas un "potser, si ho hagués intentat, l'hagués perdut".

Sempre he dit que fa més mal pensar el "i si...?" Però no. Fa més mal el adonar-te que no hi havia ni l'"i si...?"

I m'adono que no m'importa massa. No, aquest cop hagués guanyat l'aposta sense problemes i no m'hagués importat. Però ja són massa. Podria dir que l'últim any ha sigut molt dolent, però m'adono que no és que l'últim any hagi sigut molt dolent, és que tota la meva vida ha sigut molt dolenta. I aquí veig determinades veus que em diuen que no, que les coses canviaran. I m'enfado. Perquè aquestes veus només fan que posar-me de molt mala llet. Sempre els dic el mateix: són gairebé 30 anys de mala sort. Això no és mala sort. No es pot tenir mala sort durant tant de temps seguit.

Però estic cansada. Estic cansada de la mateixa història. No, la mateixa història no, però molt semblant. La mateixa història. Un cop. I un altre. I un altre. I encara un altre. I...

Estic cansada. N'estic fins als nassos. Abandono. Ho deixo estar. Tots tenim coses en les que som millors i coses en les que no. És una tonteria intentar que una de les coses en les que no ets bo surtin bé. Només porta a decepcions. Aquesta tarda he tingut un moment baix. Molt baix.

Però no. M'ho he tirat a l'esquena. Abandono. Ho deixo córrer. I ja està. El que més infeliços ens fa són les coses que desitgem i que no aconseguim. Jo no ho aconseguiré mai. Per tant, el millor és deixar-ho estar. I punt.

I, un cop presa la decisió, m'he sentit molt millor. Anava pel carrer. I era molt feliç. No crec que mai un abandó hagi pogut arribar a fer tan feliç a qui abandona.

I ara no sé com tallar aquí i començar amb la segona part...

La Jo Mateixa m'ha concedit un premi, el premi maduixes amb xocolata. I la molt punyetera només me l'ha donat a mi, i ara em crea un problema, perquè és clar, o el continuo jo o... s'extingeix!

Així que el modifico i...



Ara ve el temps de les maduixes (deixo estar la xocolata). I a mi... A mi les maduixes, com més m'agraden, són amb suc de llimona. I, és clar, si estic en un blog i dic "suc de llimona", no puc fer res més que pensar en la Tirai. I, oh casualitat, resulta que el blog de la Tirai també és àcid i dolç, com deia el premi de la Jo Mateixa! Així que... així que dóno el premi Maduixes amb suc de llimona a la Tirai. Perquè en faci el que vulgui. Ho sé, em mereixo alguna cosa molt dolenta per passar-te la responsabilitat a tu!!! Però bé, ara que ve el temps de les maduixes, com a mínim una pregunta (que almenys estaria bé que la contestés la Tirai com a premiada): com són més bones, les maduixes?

Jo ho tinc clar: amb suc de llimona. Massa àcid? Què va! A mi m'agrada!

Dos, un...

El post passat hauria d'haver tingut el PD de dos. Donat l'èxit dels PD, hauria passat del dos, i de l'u (i em sembla que fins i tot del que ve després de l'u). Només que el dos era aquest post.

Potser no sembla un gran post, no.

Potser sembla infantil.

Potser només s'hi veu el conte.

Potser només s'hi veu la conclusió final.

Però no. Aquest post és molt més. Només de llegir-lo m'entra pell de gallina pensant en per què el vaig escriure. És un post especial. Molt especial. Encara que només jo sigui capaç d'apreciar-ho.

I ja només em queda l'u. L'u també està triat pensant el que feia, i el que vol dir l'u.

I, per sort, ja s'han acabat els PD. Almenys durant una bona temporada.

I, ara que ja he arribat a l'u...

Pell de gallina

Volten les 9 del vespre. Torno cap a casa. Passo per un dels molts ponts que hi ha sobre el riu Ter. Fa vent. Molt de vent. Escolto la radio. Sí, avui l'escolto. I, de cop, sento que anuncien una cançó que no em sona de res.

Maleeixo a qui sigui que ha posat la cançó. M'és igual. Ja tinc al dit a la radio, disposada a canviar d'emissora. Però paro un moment, recordant-me de l'únic nom que m'han dit que no és el meu i que m'agradava. Retrocedeixo... buf, uns 10 anys, i sóc a la facultat (ja fa deu anys que estava fent la carrera???????????????????? Buf, millor no hi penso...). I em diuen un nom que tinc ben merescut i que té a veure amb aquesta mania meva d'anar sempre amb la radio. I fent zapping. I dic anar, que no escoltar. Normalment és una manera d'aillar-me del món i no sentir ni el que hi ha fora ni la radio. Normalment, si algú em pregunta què escolto, no sé què estic escoltant...

Però ja m'ha enganxat. He començat a sentir la lletra i...

No, no pot ser. El primer cop que escolto una cançó gairebé mai m'agrada. Necessito acostumar-m'hi, perquè m'agrada. Un dia vaig sentir algú que deia que amb això jugaven: quan l'has sentit uns quants cops, la fas teva, i llavors t'agrada. Et pot agradar més o menys, però...

I em quedo clavada, passant per sobre el Ter, escoltant el que diu aquesta noia. I no sé si la cançó és bona, o no és bona, o si és d'aquelles que llavors no et pots treure del cap. No, no em fixo en això. Em fixo en la lletra. Ai, però quina lletra!!! I se'm posa la pell de gallina.

I em poso a pensar. Em poso a pensar per què som així. Per què ens volem fer els forts? Per què no volem mostrar les nostres debilitats?

Arribo a casa i no em recordo de la cançó. La busco, però no la trobo. Intento recordar alguna frase, però només recordo la sensació.

I em passo el dia següent escoltant la mateixa emissora a veure si la tornen a posar. I quan la tornen a posar, torno a tenir aquella sensació. Sensació de pell de gallina pel que diu. Sensació de que, si jo em trobés en la mateixa situació... doncs jo també faria el mateix.

I em poso a pensar. I somric. M'agrada el tema de per què som així i per què no mostrem les nostres debilitats. O per què confiem amb algú gairebé desconegut i li expliquem les nostres i aquest algú ens explica les seves. I per què a vegades som incapaços de dir la veritat, sobretot si la veritat no ens agrada.

Però ara m'enrotllaria massa. Demà. Ara deixo la cançó. De fet, deixo el vídeo, que m'ha agradat :-)

Visca els tres Reis (3)

Capítol 8:

Nena, anem a casa els avis que ja han arribat.

Paraules tenses. Somriures hipòcrites. Com odio tot plegat!

Capítol 9:

M'ho esperava. Però no per això m'ha sabut més greu. El regal encara és més impersonal que la cartera de casa dels meus avis amb un paperet on hi havia escrites només les dues primeres lletres del meu nom. Almenys aquella cartera era del color de la meva cartera...

Ens hem intercanviat els regals. Jo a ell. Ell a mi. Me l'ha donat ell perquè ella ha estat en un racó, enfadada amb tothom. I només l'ha deixat marxar un moment, per donar-me el regal que era obligatori, i tornar al seu cantó, perquè ella li digués que era tard, i que havien de marxar. Adéu siau.

I no per esperar-m'ho m'ha fet menys mal.

Capítol 10:

Agafo la Nineta a coll i ens posem a ballar. Em persegueix per tot arreu. Tota l'estona al meu costat. No es separa de mi ni un moment. Em fa feliç, però... Em fa mal no saber el perquè, em fa mal no poder ni dir-li hola sense que ella l'estiri i se l'emporti. No, no em fa mal rebre un regal que no arriba a una tercera part del que teníem establert, quan jo m'hi he gastat el doble. Em fa mal que sigui incapaç de mirar-me a la cara i dir-me hola, si aquella dona és a prop. Bé, i com que no el deixa ni 10 segons sol...

Capítol 11:

Faig bona cara. He de fer bona cara.

El meu pare encara ha d'obrir un regal. I segur que també li agrada molt.

Jo tinc un regal del Zeppelin. És que sóc molt dolenta i he vist la bossa. Què serà? Què serà? He d'esperar per obrir-lo.

I la Nineta m'espera. M'espera per jugar.

Ai... Amb tantes coses bones que hi ha hagut avui, per què una cosa que ja sabia que em tocaria em toca tant?