Preguntes i sorpreses

El meu nou juguetet, entre altres coses, si li demanes, es dedica a comptar el nombre de passos que fas cada dia. Sí, te'l poses a la butxaca, i cada cop que fas un pas, va sumant. I al final del dia, et diu quants passos has fet.

Però no només això.

També diu que, per portar una vida sana, hauries de fer 10000 passos al dia. Sí, deu mil. Són molts? Són pocs? Quants passos fa una persona normal al dia?

Vaig comptar que, més o menys, per fer 10000 passos al dia, s'haurien de fer uns 600 passos a l'hora, de les hores que més o menys la gent sol estar desperta. Altre cop la mateixa pregunta: és molt? És poc?

Ahir ens en vam anar a caminar amb ma mare. Vam estar més o menys una hora caminant i vam fer uns 6000 passos. Així que suposo que, per arribar als 10000, s'han de caminar uns 6 minuts cada hora. La gent ho fa? Són molts? Són pocs?

Aquest matí hem anat amb ma mare a comprar. Hem sortit a 2/4 de 9 de casa, i hem arribat a 2/4 de 3. Hem passat més o menys una hora al cotxe, i l'aparetet ha dit que jo he caminat uns 8500 passos. Ai! Jo que esperava arribar al límit! Normalment no t'estàs tantes hores donant voltes pel carrer, i si ni així hem arribat a 10000 passos!

Són quarts de vuit. Crec que pararé l'aparetet. Diu que avui he caminat 9107 passos...

I les sorpreses?

Estic cansada i no em trobo massa bé. Fa uns quants dies que estic així, però no sé què em passa. I no tenia ganes d'escriure. De fet, si no fos per la sorpresa que ve a continuació, hagués continuat el meu silenci.

Fa menys d'un mes va ser l'aniversari d'algú. És un algú que està lluny. Li vaig enviar una postal de felicitació per internet. La va veure. La va obrir. Però no va dir res. Ni gràcies, ni res.

No, no ho feia perquè em digués gràcies. Però, jo què sé. Quan envies una cosa d'aquestes, agraeixes que et diguin alguna cosa.

Dies més tard va arribar Nadal. I li vaig enviar una postal. Altre cop es va repetir el mateix: la va obrir, però no va dir res.

I, no ho sé, em vaig sentir malament. Tampoc havia de dir res, però... jo què sé!

Avui he rebut un paquet a casa. El matasegells era del dia següent a jo enviar la postal de Nadal. Una postal de Nadal. Maca, molt maca. No, la postal no. El que hi havia a dintre. M'ha fet somriure.

I un regalet.



M'encanta.

Massa feina

Això és un avís. Si tinc molta feina, se me'n va l'olla. I avui tenia molta feina. I demà, i demà passat. Tornant a casa amb el cotxe se m'han ocorregut com 50 posts. Aquest és un resum dels que es podien resumir. Molt aviat hi haurà una sèrie, que no sé quan l'escriuré, però que té exactament 6 capítols. I si algú hi veu alguna influència... o sigui, si algú hi veu la influència que és molt clara, li dóno un premi. Demano em perdoneu pel post...

Estimat diari,

Hauria d'estar acabant la feina que m'havia proposat fer avui. Sobretot perquè he d'acabar una cosa abans de... abans d'un dia d'aquests. I sembla que tot es concentra en aquesta setmana.

Avui això serà una cosa poc convencional, o massa convencional, segons com es miri.

El matí ha començat molt bé. No he corregut, però he suat, i molt, i això sempre fa sentir bé. Llàstima que quan m'he anat a dutxar i estava tota ensabonada de dalt a baix l'aigua de la dutxa del gimnàs ha deixat de sortir calenta. Merda!!!
Però el dia ha començat amb un somriure. Esperava una resposta. I ha sigut molt bona. He anat amb un somriure d'orella a orella, fins que m'he tirat un esborrador per sobre els pantalons negres. Feia 10 minuts que estava a l'aula...

Després, per sorpresa, tenia companyia. Companyia i remordiments. Jo no volia perjudicar a ningú. Ni crec que hagi perjudicat a ningú. Però... no ho sé. Hi ha una possibilitat d'una cosa. Algú em va parlar d'aquesta possibilitat. I jo sé que a una altra persona aquesta possibilitat li faria molta il.lusió. Així que li vaig dir. No ha sigut fins aquest matí que m'he adonat que potser l'altra persona es podria enfadar, perquè és introduir competència. Que no crec que afecti, però jo no hagués sabut d'aquesta cosa si algú no me n'hagués parlat, i jo ho he dit a algú a qui li interessa. I... I... Jo crec que he fet ben fet, però em sap greu que aquesta altra persona s'ho prengui malament.

De fet, no fa massa jo vaig ser la persona que hi va sortir perdent. La persona que va avisar a una altra que hi havia aquesta possibilitat no s'atreveix a mirar-me, ni a dir-me res. Jo al principi vaig entendre que ho va fer perquè creia que a l'altra persona li interessava. Però, entre que sempre havia pensat que a aquesta persona no li queia bé, i que ara sembla que es sent tan culpable... Buf! Vaig començar a pensar que potser ho havia fet per perjudicar-me. Però segurament només sigui això, que continuo sense caure-li bé, però que no es sent còmode amb la situació. Ara que sóc jo la que he parlat d'una possibilitat (una cosa molt més petita, que no té res a veure amb el futur de ningú, que la meva sí que hi tenia a veure), em sento malament. I jo no ho he fet per perjudicar a ningú, però... ara sóc conscient que potser algú hi surt perjudicat. Però tornaria a fer-ho. Perquè crec que la persona a qui ho he dit es mereix aquesta oportunitat, perquè realment no puc pensar en ningú que s'ho mereixi més. I ara aquesta persona està molt contenta amb la possibilitat. I... per què a vegades són tan difícils les coses?

I també he rigut en veure unes persones joves. M'havien de venir a veure. I jo no hi era. Però ells no sabien que jo hi era. Molt pitjor: no sabien que jo no hi era, però que estava venint i els veia. Els veia com s'anaven dient l'un a l'altre que passés primer, que li feia vergonya, que si un moment, que si ara vaig jo, que no que vés tu. Buf, no me n'he pogut estar i els he dit que no me'ls menjaria pas! :-)

Després he entrat en estat de xoc. He vist una notícia. I m'he quedat... Perquè, perquè... perquè jo era una persona que era molt treballadora, que feia les coses, que em sortia de tot. I ara... Ara... com pot ser que tothom em passi al davant? Fins i tot gent que quan jo feia dos o tres anys que treballava encara estaven estudiant? Com pot ser? Què en faig del temps?

No, no, no ho vull saber. Avui encara he d'acabar unes quantes coses. Bona nit! Jo vaig a treballar. Buf...

Analògica

Se m'ha acabat la pila del rellotge. Sí, d'aquelles coses que passen de tant en tant. Un dia mires l'hora i... i t'adones que el rellotge va un quart d'hora retardat. El poses en hora, preguntant-te què li deu passar, perquè mai t'havia fallat. Fins que l'endemà al matí t'aixeques, el mires, i veus que marca una hora menys del que hauria de marcar.

Resultat: et passes una estona buscant algun rellotge per casa. I, oh sorpresa! No hi ha cap rellotge que funcioni. Així que et consoles pensant que tens el rellotge del... ai, que el mòbil està sense bateria!

No t'adones dels cops que fas servir una cosa fins que no la tens. Jo, normalment, per treballar, em trec els anells i el rellotge i els poso al cantó, de forma que veig el rellotge. Quantes vegades he mirat avui el rellotge i he vist que no hi era? Buf! La Maia i jo no tenim entre les dues prou dits per comptar-les!

Però, és clar, tinc el mòbil. I no només el mòbil. Tinc el mòbil i els dos ordenadors que faig servir quan treballo. Sí, treballo amb dos ordenadors a la vegada, perquè sóc més xula que ningú.

Avui he descobert que sóc analògica. Jo, amb els rellotges digitals, no m'hi entenc. Que ara miro el de l'ordenador i veig les 21:17. I sóc incapaç d'imaginar-m'ho. He de passar-me uns segons per saber què vol dir realment les 21:17. Que avui havia de marxar a 1/4 de 6 i ho he passat fatal, cap a les 16:50, que cada cop que mirava el rellotge perdia una bona estona comptant quan de temps faltava per 1/4 de 6. I mira que n'és de senzill, amb els rellotges analògics!

Jo mai diré que són les 21:18, com són ara. Jo sempre diré que són una mica més d'un quart de 10. Així d'imprecisa, que sóc jo. Realment, els rellotges que he tingut no han tingut broca dels segons. I bé que m'ha anat.

De qualsevol forma, avui he descobert que jo sóc analògica, i no seria digital per res. Ara mateix em sento del segle passat :-P

PD: Cinc.

PD2: Ja no hi ha ningú que cliqui als PD, no? Podria enllaçar al que volgués, i ningú se n'adonaria :-)

El verdader balanç de l'any 2007

Tenia mig escrita una carta als reis. Però, curiosament, només hi demanava salut per mi. Salut, que és el més important. I després demanava un munt de coses per un munt de gent que m'és propera. Gent d'aquí, i gent d'allà. Però aquest any no faré carta als Reis. Només tinc un desig: que el peu deixi de fer-me mal, i que no tingui cap més problema de salut. Que deixi els marejos que he tingut aquests últims dies, i que pugui tornar a fer esport. Fent esport estaré millor, em trobaré millor, i tot anirà rodat. De la resta de coses, no vull demanar res. No acostumo a demanar coses materials (tot i que si es marquen el detall d'un helicòpter teledirigit no faré pas un lleig). I, per la resta de coses, depenen de mi, i sé que les he d'aconseguir jo. No vull que ningú me les regali. Ja m'espavilaré tota soleta.

I, de tots els desitjos que tenia per l'altra gent, només en demano un. Perquè si es demanen poquetes coses, segurament sigui més fàcil que te les portin. O no, però mai se sap. Té a veure amb el meu cosí, i com que té a veure amb algú que no sóc jo, no explicaré les seves penes. Només diré que m'agradaria tornar-lo a veure somriure. M'agradaria tornar a parlar amb ell, durant hores. Bé, potser hores no, però almenys poder-hi parlar amb tranquil.litat. I jo ja m'entenc. Jo hi posaré de la meva part. Hi he posat una part molt gran amb el regal de Reis. Ja m'ho vaig fer venir bé (o sigui, directament em vaig canviar el paperet amb algú altre) perquè em toqués ell. I li vaig comprar una cosa que crec que li encantarà. Sé que em vaig passar, perquè el preu doblava el que havíem marcat, però a mi no m'importa. I sé que a mi el regal me'l compraran o ell o la seva dona, i segurament en comptes de valer el doble valgui la meitat del que havíem dit. Però no m'importa. Jo sóc feliç fent-li aquest regal. I no m'importa el que em puguin regalar. Tinc tot el que necessito, i més i tot, i això només és un símbol. El millor regal seria que tornés a ser ell. Però em sembla que aquest regal no el tindré pas.

I ja m'enrotllo massa. Perquè encara queda tot el balanç de l'any. I el faig perquè tinc ganes de fer-lo. Tinc ganes de fer un cop d'ull enrere. I pensar què m'ha portat aquest 2007. I ho faig per mi, així que serà tan llarg com el meu cap digui. I serà l'últim post de l'any, que no rellegiré, i no tornaré a escriure res fins... fins l'1 de gener...

El gener va començar amb un gran post. Sí, em tiro floretes a mi mateixa, què passa? M'ha agradat rellegir-lo, i m'han agradat les meves reflexions de fa un any. Realment, faria copy-paste d'uns quants paràgrafs, i al final acabaria copiant tot el post. Però avui m'ha fet somriure, perquè continuo essent jo. Jo podria haver escrit aquest post ahir, avui, demà o demà passat. I, no ho sé, em dóna la impressió que fa molt que no escric res així. Que hauria de parar. I pensar més les coses. I tornar a fer posts com aquest.

Gener no va tenir massa història. Però, després de tant de temps, he de dir que vaig descobrir el misteri dels untais. El principal problema és que em fa molta vergonya explicar què eren...

Febrer i març van ser polèmics. Ara ho miro i em fa gràcia, però en aquell moment no me'n va fer massa. Vaig tenir un parell d'incidents amb dues persones diferents en una competició esportiva. Fa anys i panys que participo i mai havia tingut problemes amb ningú. I, de cop, vaig a topar amb dos elements problemàtics i començo a tenir problemes. He de reconéixer que ho vaig passar malament. Ja no sabia què fer. No volia tenir més problemes, i vaig estar a punt de prendre'm un descans per no tenir més problemes. Per sort, els meus companys em van recolzar, i vaig superar-ho. Pensava que no ho superaria, però després de tots aquests mesos, m'adono que ja ni me'n recordava. I això és bo. Vol dir que està superat del tot :-) Ara, aquest any em tornaré a trobar amb els dos elements i... que com em busquin les pessigolles, m'hi tornaré. I tant que sí! Com em dic Lluna que a mi aquests dos elements no em trepitgen!

Oh! I em van donar carbasses. Cinc persones seguides!!! D'això se'n diu poder de convocatòria :-) Amb una de les persones vam acabar essent mig amics, però m'hi dec haver portat molt malament, perquè ara mateix no em dirigeix la paraula. I si em veu, gira i va cap a un altre lloc per no trobar-se amb mi. Però... doncs la veritat és que no m'importa. I no m'importa perquè fa menys de dos dies que m'he trobat en la mateixa situació. I la primera persona a qui ho he demanat m'ha dit que sí. I sense fer-se pregar massa :-)

I aquest any també va fer 30 anys que es van casar els meus pares, cosa que jo vaig cel.lebrar uns mesos abans amb un relat força nyonyo. Aquest any que comença aviat em toca a mi, fer els 30. I no, no penso fer cap balanç. No sóc, ni de bon tros, la persona que de petita volia ser als 30. He dit moltes vegades que la meva jo adolescent es sentiria molt decepcionada amb la meva jo de 30 anys. Però, i què? Jo faig el que puc, jo ho intento, i la vida està a les meves mans. Jo decideixo, i aquest 2008 serà l'any d'aconseguir moltes coses. No perquè faci 30 anys, no! Serà perquè treballaré, i m'ho guanyaré. I potser no, que no hi arribi. Però sóc conscient que, quan treballo dur, estic molt contenta amb mi mateixa, encara que no aconsegueixi el que volia. I ja me n'he anat de tema...

També m'he proposat alguns reptes físics. Reptes que, malauradament, no he pogut aconseguir. El rècord de la meva volta corrent ja no l'aconseguiré. Tinc prohibit córrer sobre asfalt, fins i tot quan estigui del tot recuperada. I la volta era tota sobre asfalt :-( Això sí, a la mínima que pugui, tornaré a agafar la bici i... segur que supero molts reptes!

I m'entristeix recordar per què tinc problemes comunicatius amb el meu cosí. Però, tot i no fer propòsits d'any nou, aquest any (em refereixo al 2008) he d'arreglar les coses amb ell. I hem de mantenir contacte. Ni que sigui per mail (o sigui, lloc on la seva dona no hi pot posar els nassos).

Però bé, aquest any ha sigut l'any en el que he adoptat a la Maia i al porquet groc. Que, per cert, tots dos han escrit una carta als reis més llarga que aquest post meu (que ja és dir...). El que m'ha fet més gràcia és que el porquet groc demana una trujeta groga. Hauré de buscar algú que la dibuixi...

I m'adono que sí, que la Tirai té raó, i que ens hem de fiar de les primeres impressions. De fet, aquest any he tingut dues primeres impressions. Una, al maig. Vaig decidir que aquella persona no era de fiar, amb la primera impressió. Però li vaig donar una oportunitat. I dos. I tres. I quatre. I... I, finalment, he arribat a la conclusió que, després de la primera oportunitat, ja no n'hagués hagut de donar cap més. I punt. I hagués patit molt menys tot aquest any.

Amb la segona persona va ser diferent. De bon principi vaig pensar que s'hi podia confiar. I llavors vaig pensar que no. Però sí que s'hi pot confiar. I... doncs queda tot un any per davant per confiar-hi. O no. O per sortir de dubtes. O... a saber!

I es va casar una bona amiga. Tot i que em sembla que jo no vaig anar al casament: vaig anar a no sé quants llocs. I em vaig sentir trista per ella. Sí, per ella. I ara entenc moltes coses, i m'agrada que sigui aquí, m'agrada que ens seguim trucant i m'agrada ser la única amiga que té que no era amiga del seu home abans de ser amiga seva...

També vaig descobrir unes coincidències. Em van fer gràcia :-)

I de l'agost no en penso parlar. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

Perquè al setembre em vaig convertir en en Bilbo :-)

Però a mitjans d'octubre va començar el mal de peu. Un mal que va marcar un parell de mesos, i que quan ja pensava que estava curat, ha tornat a venir. I ara no sé què representa que he de fer. Fer el tractament que havia d'haver fet fa un mes? Tornar al metge sense haver fet el tractament? Buf...

Tot i que, i vosaltres no ho sabeu, aquest any els posts han estat molt dedicats. És que els llegeixo i en un munt de posts hi veig la mateixa persona. Una persona del passat. Per què em refugio en el passat? Per què no miro al futur? Per què no visc el present?

Però va arribar desembre, i amb ell, la platja. Aquests dies han estat massa productius bloguísticament parlant i encara tinc 8 posts escrits en paper, que guardaré per la setmana que ve, o per quan sigui, que no tingui post. Estaran passats de data, i no tindran cap sentit per ningú, però en tindran per mi, que és el que importa.

I altre cop s'acaba un any. M'he passat amb el post. És llarguíiiiiiiiiiiissim. I segur que està ple de faltes i de coses mal escrites, però no el penso tornar a llegir. Aquí es queda. M'ha agradat llegir tot el que he escrit durant l'any, ni que sigui en diagonal. He somrigut, i no he plorat. He somrigut, més que res. I l'any que ve...

L'any que ve serà un altre any. Amb aquest post tanco oficialment l'any. Que no és que demà me'n vagi de festa, però és que després del balanç, ja no em sembla que hagi de fer cap post més.

I sóc conscient que això no ho llegiré ni jo. Però m'ha servit, i molt, tot aquest resum.

Bon any a tota la bona gent que hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí (o de llegir l'últim paràgraf per veure com acaba el post...)

Eu non creo nas meigas, pero habelas hainas

El dia de Nochebuena al matí vaig acabar sortint de casa i anant a mirar botigues. I, entre elles, vaig acabar en una botiga tota plena de bruixes meigas i em vaig fixar en una d'elles.



Jo no crec en les bruixes meigas, però... Si creure en les bruixes meigas m'ha d'ajudar, per què hauria de no creure-hi?

El post havia de ser molt diferent. Però molt. Però just quan he escrit això m'he recordat de...

Jo no crec en les bruixes meigas, però si creure-hi m'ha d'ajudar...

Jo no crec en les coincidències, però a vegades és difícil no creure-hi...

Jo no crec en canvis d'any, propòsits d'any nou, ni coses similars. Però si he de deixar enrere el 2007 i creure-hi significa que puc deixar enrere un munt de coses, com el mal de peu, que espero que aquest cop no es torni a instal.lar per un parell de mesos...

¿As Meigas? Habelas hainas. O caso é dar con elas.

Nadal

Em desperta una musiqueta llunyana. Una musiqueta que tots coneixem. Una musiqueta que se'm fa pesada.

- Miiiiiiiil euroooooooooooos!

Baixo a la cuina. No dic bon dia. Bé, dic bon dia, però amb l'entonació dels "mil euros".

Com cada any, em pregunto per què els meus pares compren loteria a tots els llocs on van i jo no en compro ni un número. Va en contra del meu codi ètic :-) Estic a punt de dir-los que això de la loteria no és res més que un impost no imposat, però em surten amb no sé què de la il.lusió.

Quan el cap em fa mal de tant sentir la musiqueta, marxo de la cuina.

Demà em passaré tot el dia al cotxe.

La nit del dia 24 trobaré a faltar ser aquí i veure els nens com fan cagar el tió.

La nit del dia 24 em preguntaré què coi cel.lebrem. I faré bona cara. Bona cara quan em posin tots aquests menjars cars que no m'agraden al plat. Perquè algun any he intentat dir-li a la meva àvia que no en vull i... aquell any la meva àvia va agafar una depresió tan gran, quan li vaig dir que del sopar no m'agradava res, que me les vaig carregar, i fa anys que em menjo les coses que no m'agraden sense dir res.

El dia 25 al matí, quan només farà 4 o 5 hores que dormo, vindrà una de les meves ties a cridar-me. Perquè s'ha d'anar a missa. Perquè només hi vaig un cop a l'any, i si puc, m'escaquejo. Però representa que m'he de portar bé.

I després un altre dinar d'aquests.

- Come turrón.

I jo em miraré els torrons i només tindré ganes de vomitar. Fins que una de les meves ties traurà una teula de Suchard blanc, i llavors ja ens entendrem.

El dia de sant Esteve, amb una mica de sort, estaré en un cotxe, en direcció cap a caseta. I si no és el 26, serà el 27.

Acabo de recordar que el meu regal de Nadal de l'any passat encara està a la bossa amb el que el vaig portar cap a casa l'any passat.

Malgrat tot, em quedo amb la musiqueta dels nens de San Ildefonso. Ja ha sortit la grossa? No en tinc ni idea. Estic escoltant la radio, que tapa la musiqueta. I em quedo amb els passejos pel cantó del riu, amb jaqueta, bufanda i guants. I amb les partides a cartes amb diners. Jeje. Sempre acabo guanyant diners. I no m'estranya! Jo compto cartes. I no bec res. Així que quan ja portem unes quantes partides...

Bon Nadal a tothom!

Uns mitjons de colors

Són quarts de set del matí. Em trobo fatal. Fa dies que em trobo així. Des del cap de setmana. Una mica més.

Sé que hi ha gent que està molt pitjor que jo. Però si comencés a explicar... Tinc un llavi tan inflat, que gairebé no puc menjar. És clar que tampoc tinc gana. I si menjo massa (si és que puc) llavors tinc ganes de vomitar. Tinc febre.

Fa dies que, quan arribo a casa, em tiro directament a sobre del llit, perquè no m'aguanto dreta. Fa dies que estic espessa, espessa. I a saber quantes tonteries he dit fins ara.

Avui serà un dia llarg. Molt llarg. Llarguíssim. I hauré d'aguantar, com si estigués bé. Tot em dóna voltes. Ai, com patirem!

Però vaig a l'armari. I allà estan. Jo sempre vaig amb mitjons negres i blau marí. Avorrida, que sóc una avorrida!

Però allà hi són. Se'm miren. Me'ls vaig comprar la setmana passada. O fa un parell de setmanes. Ma mare no sé què mirava en una botiga, i em van fer gràcia.

Me'ls poso. Primer un. Després l'altre. I penso que dec tenir una edat mental semblant a 4 anys. Potser menys. Però, i què?

Em miro els mitjons de colors. Hi compto 9 colors. Somric. M'agraden aquests mitjons de colors. Ja sembla que no em sento tan malament, que no estic tan marejada. Em miro els peus i em recordo de la Nineta. Si fos la Nineta, vindria corrents fins on sóc jo, i m'ensenyaria els mitjons, dient: "Has vist quins mitjons?"

I m'adono que sóc com la Nineta. D'edat, vull dir. Em poso uns mitjons i s'han acabat els problemes. Com si fossin uns mitjons màgics. Bé, ara que ho dic, qui m'impedeix pensar que els mitjons són màgics? Per què no puc dir que són màgics i que fan que em trobi millor?

Mentre vaig a la feina en el cotxe, m'adono que tinc molta sort. Tinc molta sort de tenir el mateix humor que el meu pare, que aquest matí em deia que jo no necessitava silicona als llavis. Tinc la sort de tenir només una mica de grip, costipat, o el que sigui, malgrat que em trobi tan malament. Però, sobretot, tinc sort de ser feliç amb uns simples mitjons de colors. Segurament, molta gent, amb molt més que jo, estarà més trista. I segurament, molta gent, amb molt menys que jo, serà molt més feliç que jo.

Però jo m'alegro de poder-me alegrar el dia només amb uns simples mitjons de colors.

Somriures inesperats

Els posts escrits amb llapis i paper ja són més de vuit. I segueixen creixent. En menys d'una setmana torno a marxar i... i ja no passaré al blogger tots els posts escrits en paper d'aquest any. Però és que... últimament us entesteu a que no pugui escriure els posts que tinc en paper!

Si és que jo ja ho vaig dir, això del creixement exponencial. I no te n'adones, i un dia et trobes fatal, tens ganes de vomitar, ja et surt sang del nas cada cop que et moques i penses que no tens forces ni per aixecar-te, perquè has perdut tantes substàncies diferents per tants orificis diferents, que intentes no pensar en quants quilos de substàncies fastigoses (sí, fastigoses) teves han sortit de tu en les últimes 24 o 48 hores.

I, a sobre, ahir vas haver d'aguantar com vas poder un sopar, arribant a casa que semblaves una zombie. I aquest matí, apa, a aixecar-se aviat i aguantar criatures. Que tu no et pots aguantar a tu mateixa, però has d'aguantar criatures...

Però llavors arribes a casa i... I comences a somriure. Com pot ser que tanta gent et doni el premi? Ah, sí! Això és el creixement exponencial...

Et passes pels llocs per ordre de publicació (gràcies, rss!)

I em trobo amb la Laia i el seu premi als somriures. I no puc fer res més que somriure. I no, no és cutre, perquè només de veure la cara somrient, ja m'ha fet somriure a mi. I d'això es tractava, no? O no era això?

I somric, perquè em diu que estic a més de 7000 quilòmetres de distància de la Terra, i jo penso: només? I em recordo d'ahir, abans d'entrar a sopar. Vaig arribar aviat, i vaig veure gent que entrava. Però no volia entrar amb aquella gent, així que em vaig quedar al cotxe. Era fosc, i era fora de població. Es veien les estrelles. I estava jo, a dins del cotxe, amb la radio posada, mirant les estrelles i fent el que m'agrada fer (i com algú m'envii al psiquiatre ho entendré). Em mirava les estrelles, i els preguntava si hi havia algú. Ara una, ara una altra, pensant que en algun lloc hi ha d'haver-hi alguna altra forma de vida, en algun planeta, al voltant d'alguna estrella. I mirava, i mirava, i... I seguia preguntant on és que hi ha algú.

I ara em pregunto: què més podia demanar? (A part de no tenir ganes de vomitar i de no poder allunyar el mocador més de 20 o 30 centímetres de la cara, és clar!)

I després em passo per casa d'en XeXu (lloc on, per cert, hi ha una Lluna molt maca, a veure si te la "robo" per posar-la al perfil! No, que no ho faré pas!) I repetició de la jugada.

I em sento culpable perquè jo només he donat un premi i en podria haver donat molts més, però... en volia donar només un, apa!

Però... però entre tots plegats heu fet que avui, quan he entrat aquí només per evadir-me una mica del meu estat mig catatònic, m'heu alegrat el dia.

Si és que fins i tot ara ja no em sento tan dèbil. Bé, potser serà perquè porto una estoneta asseguda. Ja veurem ara que m'he d'anar a cuidar d'una persona gran en una casa de pagès sense calefacció. Em fa una gràcia...

El dia que he hagut de córrer per agafar el tren... dos cops!

Arribo a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren. Perfecte. M'he de comprar l'abonament, però tinc temps de sobres. Què pot passar?

Que què pot passar?

Dues cues impressionants. Tot de gent que vol agafar el mateix tren que jo. Em poso darrere la cua que em sembla més curta (puc estar adormida, però tonta del tot encara no ho sóc). I quan em va a tocar a mi... "Ho sento, però és la meva hora d'esmorzar, canvieu de fila". Ole! Canvi de fila. Cua altre cop. Quan falten un parell de persones perquè em toqui a mi... "És a la via..."

Corre d'una punta de l'estació a l'altra. Puja les escales corrents. Corre més. I més. Arriba a dalt que et surt la llengua. I, és clar, puja al vagó l'última. Ah, i ja no hi ha lloc. O sigui, que m'he de quedar a l'espai entre el primer vagó i la màquina en un d'aquells seients tan còmodes. És clar que és un seient. Però la calefacció no va bé i hi fa una fred que la gent prefereix entrar al vagó i anar dreta que estar-se allà.

Passa el revisor. Em cobra el bitllet amb un recàrreg, després de fer-me un discurset.

El tren passa a Sant Celoni. Dos nois s'asseuen a l'espai entre el vagó i la màquina. Portem un rodalies a davant. Un dels dos diu: "Si ens emportem el rodalies per davant, nosaltres serem els primers a xocar". No puc més i em poso a riure. Que ens emportem un rodalies per davant? No havia sentit un acudit tan bo en molt de temps!

Després de parar a totes les estacions, arribem a destí "només" amb 20 minuts de retard.

Unes hores més tard torno a ser a una estació. Tornen a faltar 10 minuts perquè surti el tren i m'he de comprar l'abonament. La diferència és que aquí sense bitllet no entres. Bé, sempre puc anar a la... on són les màquines? Aquelles màquines on pots comprar bitllets pels regionals?

Miro la cua. Ui... Trobo una persona d'aquestes de l'armilla groga.

- Hi ha alguna màquina on pugui comprar bitllets per regionals?
- No te entiendo.
- Hay alguna máquina dónde pueda comprar billetes para regionales?
- Regionales? Ui, no. Máquina? No. Tienes ir a... a... como decís? A esto, a la taquilla. Se dice taquilla?

Doncs que bé.

Cua curta. Ja només em queden 5 minuts. 3 persones a davant. Va, sí que puc. Puc?

Primera persona:

- Però jo vull anar a Girona, eh!
- Sí, però ha d'agafar el tren que va a Figueres.
- D'acord, i quina és la via?
- La 13 o la 14.

Parèntesis: al panell de dalt hi posa via 14 i ja està en intermitent: el tren ja és la via de fa estona. I sortirà en breu.

- I llavors és dels cars?
- Com?
- És que m'han dit que hi ha uns trens que van més ràpid, però que són més cars.
- Sí, senyora, és un Catalunya Exprés. Si vol un Delta, s'haurà d'esperar una hora.

Si perdo el tren, jo sí que m'hauré d'esperar una hora!

- I què diu que passa amb els autobusos?
- A Granollers els faran baixar del tren i llavors hauran d'anar amb autobús un tros i llavors tornaran a agafar el tren.

Si no veiés que perderé el tren, i llavors arribaré tard, aquí m'agafaria un atac de riure. Autobusos pels regionals? Jajaja! Si jo he arribat a fer un viatge turístic per la línia de la costa amb un Catalunya Exprés arribant 3 hores tard. O he arribat a estar parada dues hores i mitja a Massanet en direcció Figueres. O dues hores a Granollers, en direcció Barcelona, sentint per la radio que tots els trens han estat substituits per autobusos i que tothom arriba a lloc sense problemes. Seran els rodalies, perquè l'infern es congelarà abans la Renfe no posi autobusos per algun problema amb els trens regionals.

- I com ho he de fer?
- Ja li diran per megafonia.
- I a quina via?

Però això no ho has preguntat ja?

- A la 13 o la 14.
- I això dels autobusos?

Quan penso que m'agafarà un cobriment de cor, la dona marxa corrent, perquè el tren ja quasi surt.

Segona persona:

- Un bitllet a no sé on.
- És no sé quant.
- Ah... tan car? Ai, és que tinc el carnet jove!
- Home, ja t'he fet el bitllet.
- Però...

Una estona més tard, li toca a la tercera persona. És estranger i gairebé no parla el castellà. Ja estic a punt de tirar-me a la via de desesperació. Ai, no, és veritat, que no puc baixar a les vies perquè no tinc bitllet!

Al final em toca. Queda un minut per l'hora a la que ha de sortir el tren. Demano l'abonament. Pago. Abans de donar-me'l, l'home em diu:

- Vas a viajar ahora?
- Sí.

És que no em veus la cara de desesperació????????????????

- Es que hay un problema...
- Sí, ja ho he sentit.

Què es pensa, que no sabré agafar un autobús? Jajaja!

Marxo corrent d'allà. Corro fins a on hi ha el tren a temps de sentir com pita per tancar les portes i...

Les portes es tanquen just darrere meu :-)

Finalment, no passa el revisor.

Finalment, no he anat amb autobús (no necessitava ser pitonisa per saber-ho).

Finalment, el tren "només" ha arribat 35 minuts tard.

I suposo que encara he de donar les gràcies perquè no ha sigut pitjor...

:-)

Venia cap aquí pensant que havia de fer un post amb tot el que he de fer els propers dies. Sí, crec que no podré. Avui mateix arribaré cap a les 9 a casa, i he de fer la maleta i tinc una llista de no sé quantes coses a fer. I demà abans de les 9 ja he de ser fora...

Però... però... però... El primer que he fet quan he arribat a sigut mirar una cosa. I ara somric. Perquè sí. Perquè...

Perquè ahir estava tan cansada... però tant! Vaig anar a dormir molt aviat, però... em vaig posar a llegir i em vaig posar a dormir a les... buf, molt tard! I ara no estic gens cansada.

Perquè no m'importen depèn de quines coses. Perquè... perquè crec que per una vegada a la vida em mereixo ser feliç. O no? Bé, ja ho veurem. Però les coses van molt bé. O no? Va, a qui li importa?

Però avui m'he aixecat amb un somriure. Perquè... perquè sí, hombre ya!

Això és un post!

Aquest migdia anava per una carretereta i m'he trobat això:



El primer que he fet ha sigut parar el cotxe, i des de dins el cotxe, fer la foto. Però, abans de parar el cotxe, fins i tot abans de pensar que faria una foto, el que he pensat és "això és un post!"

El ninot està trist, però a mi em fa molta gràcia, i m'ha fet somriure. Quan m'hi acostava, no veia el missatge ni la cara, i de lluny m'ha semblat un ninot simpàtic, i m'he posat a riure jo sola preguntant-me qui havia tingut la idea (que em sembla genial) de fer el ninot.

Llavors he pensat en mi (com no!) Jo sóc la Lluna, la que té ganes de compartir aquest ninot que li ha fet tanta gràcia, i que ha pensat que, malauradament, on més gent el veurà, serà aquí.

Jo sóc la Lluna, i no tinc perquè estar trista per tonteries. Sé que hi ha molta gent que m'ho retrauria, i potser no s'atreviria a dir-ho a viva veu. Però feia dies que una persona m'esquivava, per dir-ho d'alguna manera. Jo intentava parlar-hi, però mai podia. Avui he parlat amb molta gent. Sí, i tant! I... tres cops aquesta persona ha intentat parlar amb mi. I què he fet? Doncs els tres cops li he deixat anar alguna cosa de l'estil de "perdona, ara mateix tinc pressa". Ja passen, aquestes coses.

Jo sóc la Lluna, l'esquerpa. Però l'esquerpa que s'ha adonat que potser no ho és tant. L'esquerpa que ha anat per tocar el cap a una de les meves nenes, quan s'ha adonat que estava a punt de tocar el cap a algú altre que havia confós amb una de les nenes i que hagués quedat bastant malament... Però sóc la Lluna que s'ho pren rient, i demà serà un altre dia!

Sí, sóc jo. I a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. Que a la gent li importa més l'exterior que l'interior? Doncs me n'alegro molt. Perquè a mi m'importa més l'interior que l'exterior, i a qui no em vulgui pel meu exterior, doncs no es mereix que jo vulgui el seu interior! He dit!

El cub de Rubik i altres cosetes

Fa temps (no tant com el que hauria de fer) em preocupava el que la gent pensés de mi, i intentava comportar-me com una espècie de model prestablert. I ja veieu a la Lluna de l'institut arribant a casa i posant-se a jugar amb la consola, però a l'institut ningú no sabia que en tenia. La Lluna llegint llibres "de cole" no obligatoris, quan la resta de la gent estava jugant. I llavors no ho deia, que els havia llegit.

Ja fa temps (menys del que hauria de fer) que no m'importa el que la gent pensi de mi. No m'importa que es pensin que sóc rara. Al cap i a la fi, qui defineix qui és normal?

No acostumo a mirar la tele. M'avorreix. Sóc incapaç d'asseure'm al sofà si és que no estic fent alguna cosa. Necessito una cosa a les mans per anar fent. I, una de les coses que puc fer, són puzzles. N'hi ha uns que són en 3 dimensions, i que van molt bé perquè tenen una mida reduida i es pot anar fent, davant de la tele. No és que la miri massa, però en situacions "familiars" s'ha de fer... Com quan vaig a casa els meus avis, o quan venen els meus tiets a casa. A vegades venen a dinar, es queden tota la tarda al sofà, i llavors ja es queden a sopar. I s'estan allà, sense fer res, tota la tarda. He de reconèixer que em posen nerviosa.

I llavors, si no em puc escapar, és quan em comencen a prendre per rara. No puc estar sense fer res. Faltaria més! A vegades agafo una llibreta i faig coses. Coses xul.les, però que gran part de la humanitat no sap apreciar. En fi... O faig un puzzle en 3d. O un braçalet per la Nineta. O figures de papiroflèxia. O... qualsevol cosa manual, que m'entretingui.

Un lloc especial tenen els viatges llargs en autocar o en cotxe. No puc llegir, que em marejo. I alguna cosa he de fer amb les mans, o em torno boja. És llavors quan m'emporto una de les meves joies de la meva col.lecció de jocs. Bé, m'emporto algun arjeu, això està clar. Però... també m'emporto el cub de Rubik.

I ara quedaré molt malament, però fa temps que no m'importa el que pensi la gent de mi. Si ara em donessin un cub de Rubik, no el sabria resoldre en segons, com aquests que fan competicions, ni en minuts, com una persona normal de les que té el cub de Rubik com un tresor. A mi em costaria molt més. Perquè el tinc per això: em costa resoldre'l, i així passo una llarga estona. I no intento saber resoldre'l ràpid, ni intentar recordar-me'n, perquè sé que qualsevol altre dia hauré d'agafar un altre cotxe o un altre autocar i necessitaré entretenir-me durant una bona estona (com més temps, millor!)

Fa temps (no tant com n'hauria de fer) que no m'importa dir que un dels meus tresors més preuat és el cub de Rubik... i que trigo més d'una hora a resoldre'l!!!

I, canviant completament de tema (o no), fa temps que no m'importa dir que m'he passat més de mitja hora buscant una informació per internet... i finalment l'he acabat trobant :-)

I, canviant radicalment de tema (ara sí), aquest matí he vist que posen una pista de gel a la Plaça Constitució, des de dissabte fins al dia de Reis. Oh!!! Si us plau, vull que se'm curi del tot el peu abans de Reis per poder-hi anar a patinar! Si us plau! Ho puc demanar com a regal de Reis? Seria el millor regal que em podrien fer! Si us plau! I, ja de pas, si els Reis em porten algú (qui sigui) que m'hi acompanyi, serà més divertit que patinar tota sola. No pujo a uns patins de gel des de que... des de que patinava al cole, dues hores per setmana, sobre rodes, en una extraescolar, i ens van portar a patinar sobre gel. I sí, necessito que el peu estigui del tot curat, perquè segurament caigui i... Però no està aquí, la gràcia?

Recaiguda

Com es pot estar avui a dalt de tot i l'endemà a baix de tot?

Com es pot passar en un moment de una sensació tan bona a una de tan dolenta?

No, segueixo amb el meu optimisme. Potser no tant com ahir, tot i que... qui pot estar optimista a la meva situació? Em dec haver pres alguna cosa que no hauria d'haver fet.

Ahir el vespre em vaig plantejar que aviat ja podria tornar al gimnàs, a intentar fer bici, o alguna cosa per l'estil. No, a córrer no encara, que encara no estava bé del tot. Però ja estava molt millor. Prou millor com per plantejar-me tornar al gimnàs.

Tot i que avui no era un bon dia per fer-ho. Avui era la prova de foc. Avui m'havia de passar moltes més hores de peu que les que m'he passat els últims dies. I... estava segura que me'n sortiria.

Però no. Quan ja havia fet les hores normals, ja estava fatal. Molt pitjor que qualsevol altre dimarts. I és que ahir, dilluns, també vaig fer moltes més hores del que és normal en mi pels dilluns. I suposo que ja portava arrossegant el sobresforç d'ahir.

Després he pogut descansar una estona. I llavors he tornat a classe. Massa estona seguida. I més quan el peu ja no podia més.

Ha sigut un dia d'aquells en què m'he transformat. Estava allà davant i no hi havia temps. Només jo, el que explicava, i unes ganes boges d'explicar com és de maco el que explico. Jo m'anava emocionant sola, fins que ha arribat un moment que he vist unes quantes cares de "aquesta tia està ben boja". Vale, sí, estic boja, i què?

He acabat. Estava com en trànsit. I suposo que em dec haver mogut més del que seria normal per l'estat del meu pobre peu. I llavors... llavors el peu m'ha dit que prou. No seguia ni a la de tres. Com el primer dia. Com quan el portava embenat i m'havia d'anar aguantant pels llocs per caminar. Com fa un mes i mig.

El pitjor de tot ha sigut agafar el cotxe després. A sobre, el tenia en un lloc amb pendent, amb el cotxe de davant i el de darrere sense haver deixat un espai raonable. I quin peu m'ha de fer mal? Exacte, l'esquerre! Faltaria més! Treure el cotxe d'allà ha sigut... i això per no parlar de la gràcia que m'ha fet trobar-me la ciutat plena de cotxes i passar-me mitja hora de primera-para-primera-para-primera-para...

Suposo que hauré de fer el tractament xungo. Altre cop metges. Altre cop anar cada dia a un metge diferent, o al mateix lloc, per fer un tractament. Altre cop...

I arribo a casa. I em diuen d'algú que va tenir el mateix que jo i que en tres dies se li havia curat. Doncs que bé. A mi ni amb tres cops quinze dies.

I ara estic asseguda, de la forma que em fa menys mal, i no puc aguantar el dolor. I sé que no m'he d'autocompadir.

Per dintre estic optimista. I em dic a mi mateixa que demà m'aixecaré i podré baixar les escales saltant.

Però m'adono que potser hauria de ser realista. I anar a demanar hora pel tractament. Ja fa una setmana que em va véncer el plaç del metge de que ja se m'hauria d'haver curat. He anat esperant, dient que ja es curarà i que vaig millorant. Però no, ja torno a estar al principi.

Ara mateix donaria el que fos per haver-me trencat algun ós. Pim-pam, està trencat i en tens per no sé quants dies. Perfecte. Veus una llum al final dels dies, i fins i tot pots anar comptant els que queden.

No suporto no saber res. No suporto no poder-hi fer res. No suporto no poder mirar un calendari i posar una data de finalització. I, ara mateix, no suporto el dolor.

Guaita-la com corre!

Vaig tard. Tardíssim. Tinc un cap que... Per què sóc tan despistada? Ja no surto mitja hora abans, perquè ja puc anar a ritme normal, i quan sóc a mig camí... m'adono que no porto el que he de portar.

Torna. Ràpid. Que arribes tard. Deixa. Agafa. Torna a marxar.

I quan començo a anar cap on he d'anar sento una veu:

- Guaita-la com corre!

Em giro. La que corre sóc jo. Bé, no corro del tot, però gairebé. Jo corro! I ni me n'he adonat. He hagut d'anar de pressa i he pogut córrer. I no m'ha fet mal. I m'he posat a córrer, perquè ho necessitava. Perquè havia de córrer per arribar.

I amb quatre centímetres de taló!!!

D'acord, quatre centímetres no són massa. Però per mi sí que ho són...

Estic tan contenta, que em passo l'hora següent anant a tot drap pels llocs.

D'acord, les sabates m'estan matant! No portava talons perquè em maten. Però m'hi hauré d'acostumar...

"Guaita-la com corre!" I el pronom "la" es refereix a mi!

Quan somrius

Aquests últims dies m'he afartat d'escoltar aquesta cançó. M'encanta. No puc deixar d'escoltar-la, i d'escoltar el que diu. Veig el cabell llarg, veig el somriure, veig tantes coses!

Pensar en Nadal m'ha recordat el rei negre. Era petita i em feia tanta por! Quan li vaig perdre la por, es va convertir en el meu rei preferit.

L'altre dia em vaig trobar un antic alumne. Recordo el primer dia que em vaig posar davant d'una classe. Estava tan espantada! I si no em creien? I si no em sabia imposar? I si no m'entenien? I si m'equivocava? I si...?

Recordo que als pocs minuts de classe, un noi va aixecar el braç i em va preguntar si podia parlar una mica més alt. Com si fos ara, recordo que vaig pensar que no volia parlar més alt, que volia parlar molt més baix i que no em sentís ningú.

Cada any, quan he de començar, tinc nervis. Segueixo tenint les mateixes preguntes: com seran? Em sabré imposar? M'entendran? Però ara les preguntes que em venen al cap són: hi haurà bon ambient? Arribarem a una entesa?

Aquest noi que em vaig trobar era d'un curs que sempre recordaré. Eren tots molt macos, i de seguida vam connectar. Jo feia bromes a classe, ells en feien de tant en tant. No hi havia problemes perquè contestessin a les meves preguntes, i les classes no es feien pesades, perquè sempre hi havia algú que deia alguna parida. No tota l'estona, és clar, però si de tant en tant. El punt just. Qui m'ho hagués dit aquell dia, uns anys abans, quan em vaig posar allà davant per primera vegada.

I, pensant-hi, recordo que aquell dia hi va haver un moment que em vaig bloquejar. Una cosa que sabia des que tenia 13 o 14 anys i que vaig ser incapaç de fer.

Així que és veritat: ja m'havia passat abans. No me'n recordava d'aquest cop. M'he bloquejat molts més cops. Els exàmens orals són una tortura. La gent em diu que és el mateix que anar a fer classe, però no ho és. En qualsevol tipus d'examen oral em bloquejo. I qui diu exàmens, diu qualsevol moment en què hagi de posar-me a parlar davant d'un conjunt de gent, menys quan estic fent una classe.

Durant molt de temps he intentat torejar una mica aquestes situacions. No sé, intentar no passar-hi. Però llavors encara és pitjor.

Ara mateix em venen un parell més de situacions de bloqueig. Buf! Aquest cop em vaig espantar, perquè de cop no vaig saber fer coses que són com innates, que sé fer des de que era molt petita. I perquè no estava parlant en públic, ni fent res que se li pogués assemblar.

Em feien por els gossos, i ho he superat, i fins i tot tinc un gos. Em feia por el rei negre, i es va convertir en el meu preferit. Em feia por posar-me davant dels alumnes i parlar, i ara m'ho passo molt bé (depenent del grup).

Vull creure que sóc forta. Vull creure que puc superar aquests bloquejos. Ho vull creure, de debó.

Al final, això ja no té relació amb la cançó. Però, importa? Vull somriure. Vull somriure quan estic a davant de gent que m'examina. Vull somriure amb una fanta de llimona. Vull somriure sota les llums de Nadal.

Vas dir que mai més tornaries.
El temps, pacient, ha anat passant.
Qui havia de dir que avui
estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat?

Mai més tornaries? Ens trobessim? No diu que hagi tornat, però si la muntanya no va a Mahoma... Sempre es poden superar, els mai més. Com els bloquejos. Com les pors. Almenys, vull pensar que sí.

Reinventant-me

Si hagués de posar una alçada al meu estat anímic en aquests moments, suposo que hauria de fer un forat al terra, i hauria d'anar uns quants quilòmetres cap avall per trobar-me.

Sembla que avui tot havia de sortir malament, i el fet de que només hagi rebut que crits i comentaris de que faig les coses tan malament, m'han ajudat a anar més avall.

Tampoc ha ajudat un moment en el que m'he aixecat i he hagut de caminar una bona estona recolzant-me on podia, perquè era incapaç de posar el peu a terra. I veig que s'acaba el termini, aquesta setmana, i si s'acaba hauré de fer el tractament dur, i no podré marxar els quatre dies a la platja, perquè s'ha de fer seguit i no puc estar quatre dies sense tractament.

Necessito reinventar-me.

Necessito ser aquella persona que ahir reia quan un conjunt de nens li feien una entrevista. I són dolents, els nens, quan fan entrevistes! Però per això necessito tenir confiança en mi mateixa.

Necessito ser aquella persona que fa uns dies es va adonar que la culpa no era seva, i que hagués pogut ser la persona més perfecta del món (si és que tal cosa existeix), però si algú té el cap negat a veure-ho, no ho veurà. I que, tot el temps que es va quedar, per sentir-se més bona persona, encara van fer que em fes més mal. Me'n vaig adonar quan va desaparèixer. Necessito tornar a ser aquella persona que semblava que no era vàlida, però ara m'adono que era molt millor que ara, i que realment, sí que era vàlida.

Necessito moltes coses. Necessito reinventar-me. Necessito canviar coses. Suposo que és un cicle, i que cada no sé quant de temps em passa. Podria mirar enrere, a les anteriors entrades del blog. No em costaria trobar uns quants moments com aquest.

Però no sé com fer-ho. No sé ni per on començar. Per pujar la moral, suposo. Però no sé com. El meu entorn m'enfonsa més que no pas m'ajuda. I els quatre dies de la platja són tan lluny... si és que hi puc anar! I fins llavors no tornaré a veure aquests nens que em fan riure, i que m'accepten com una més del grup, malgrat que a tots els doblo en edat, com a mínim.

Hauré de trobar la manera. De la mateixa manera com avui, algú, fent-me una broma, em deia que hauria de posar-me a caminar pel passadís de casa per aprendre a caminar amb talons. He d'aprendre unes quantes coses. Sí, a caminar amb talons també. I unes quantes més.

Suposo que el que necessito és millorar l'estat d'ànim. Tornar a la normalitat. I sentir-me a gust amb mi mateixa. Però, com es fa, tot això?

Quan els metges es posen a parlar tècnicament...

O el capítol final (espero) de la història del peu.

Es veu que tinc una malformació congènita del peu. Fins aquí hi arribo. Es veia a les radiografies, i he sigut capaç de veure-ho (bien!)

Es veu que aquesta malformació té un nom (així que suposo que no és tan estranya), però sóc incapaç de recordar-lo. Quan l'ha dit el metge, sonava molt tècnic, però sóc incapaç de reproduir el que ha dit.

Es veu que el mal que tinc al peu és degut a aquesta malformació.

Es veu que els dos dits de taló que portava avui no eren suficients, i que hauré d'anar la resta de la meva vida amb un taló una mica més alt, si no vull que la lesió es torni a produir (o que es produeixi alguna lesió una mica més forta).

Es veu que puc tornar a córrer (ara no, és clar!) sempre i quan ho faci sobre terreny suau. S'ha acabat anar a córrer per carretera, com feia fins ara.

Es veu que no puc tornar a fer una cosa que m'agradava: steps. I que millor que no salti gaire...

Es veu que em passa tot això... i sóc incapaç de recordar el nom que té!

A la platja

Obro un ull. Obro l'altre. Encara no són les 6 del matí i ahir (avui?) vaig arribar tard a casa. Algú em va deixar a la porta de casa, jo vaig obrir la porta, i al veure llum, vaig dir hola. Ma mare era al sofà, presumiblement dormida:

- Nena, si necessites unes claus per tancar la porta n'hi ha unes a...
- Mama, si no tingués claus, com hauria entrat?

M'animo a mi mateixa. Ja dormiré demà. No, demà no. Ja dormiré demà passat. No, tampoc. Ja dormiré dissabte. Bé, dormiré una mica més, però a 2/4 de 10 he de ser fora de casa. Diumenge? A les 9 he de ser fora. La setmana que ve? L'altra?

Ja ho sé! Dormiré pel pont de la Constitució! No, tampoc...

Ja sé on aniré pel pont. Me'n vaig a la platja. No és un lloc gaire adequat per anar al mes de desembre, però com sempre, jo no trio el lloc. I si vaig amb despeses pagades, no em queixaré pas del lloc on vaig. A la platja. Però la platja no la veuré pas.

Recordo el pont de fa dos anys. Les meves escapades a la gran ciutat, la visita de l'Anna, l'entrevista per la tele, el ciber on no funcionava l'espai dels ordenadors...

Recordo el pont de l'any passat. Quina fred! La muralla que obria a les 10 del matí i jo anant-hi abans d'hora. Els passejos pel poble...

Aquest any no tindré temps. Si aquest any anés al lloc de fa dos anys, no em podria escapar a la ciutat, ni podria anar al ciber, ni passar un matí donant volts amb l'Anna. Si aquest any anés al lloc de l'any passat, no veuria la muralla, ni el riu, ni res de res.

Aquest any aniré a la platja. Però la platja només la veuré si la puc veure des de l'hotel.

Dormir al matí? El dia 6 és l'únic que no he de ser aviat enlloc. Només he de ser a les 11 del matí a... 200 quilòmetres de casa!

Unes sabates de taló

Un dia vaig explicar que el que més odiava era anar a comprar sostens. No sé si ho odio més que anar a comprar roba en general. Tot i que, avui, ho odio menys que anar a comprar sabates. Suposo que cada dia trobo com a cosa pitjor l'haver d'anar a comprar el que he anat a comprar (o intentat anar a comprar) aquell dia.

Recordo molts anys seguits, en els que jo anava a comprar sabates i volia alguna cosa planera. O amb plataforma. Però que no tingués taló, entenent com a taló una cosa separada del que és la sola. No com l'espècie de plataforma, que alça una mica, i que és tan còmode, però que el metge em va prohibir que portés. I, essent sincera, no cal que el metge m'ho hagi prohibit: camino molt millor amb talons que amb plataforma (o com es digui) i molt millor amb plataforma que amb sabates planes. Així que una mica de taló fa que passi d'anar coixa a caminar molt a poquet a poquet, amb uns passos molt petits, però almenys no coixejo tant. Si algú no m'ha vist amb sabates planeres em veu que coixejo, però qui m'ha vist de les dues maneres, em diu que ostres, que ara puc caminar molt millor.

Així que entro jo, tota contenta, a la primera sabateria. Contenta perquè sempre, fins ara, havia anat contra-corrent i, per una vegada, diré que sí a les sabates amb taló. I serà perfecte. Entraré a la primera sabateria, trobaré el que vull, i cap a casa. I no odiaré anar a comprar sabates.

Il.lusa de mi!

Les úniques sabates que tenen el taló que necessito són botes altes. I jo no puc portar botes, perquè el peu em balla, i si el que guanyo per una banda ho he de perdre per una altra...

Va, que això no és res. Segona sabateria. Amb il.lusió. Demano. Sabates amb talons, però que no siguin botes altes.

Aquí hi ve una hora i mitja en la que em desplaço (m'arrastro?) pel centre de la ciutat, de sabateria en sabateria, demanant el mateix.

Deu sabateries més tard, no m'he provat ni unes soles sabates. No he trobat cap sabata amb taló normal. Cap botina. Cap res de res, a part d'unes botes, que no em penso posar. A totes les sabateries hi he trobat exactament els mateixos models. Però cap sabates de taló.

El pitjor de tot és que me les mirava i m'encantaven. Les botes no, que em ballen, però les sabates normals... oh! Si totes eren perfectes, altres anys hagués somniat a trobar ni que fos un parell de sabates com aquestes. Els altres anys no n'hi havia i m'havia de conformar amb sabates de taló. Però aquest any no me'n puc comprar cap, perquè no em van bé, i en necessito unes altres. Què els costaria fer sabates normals amb sola de botes?

Em fot un mal el peu que val més que no ho expliqui. I val més que no pensi el mal que em farà demà al matí quan m'aixequi, que només de pensar-hi ja em poso malalta. Cada cop que sortia d'una botiga, anava a la següent, perquè no estava lluny, i perquè "a veure si allà en tindran alguna".

De moment, m'he de conformar amb dues sabates. Les que porto ara, que tenen un centímetre i mig de taló, que és poc i sé que no em van bé, però és millor això que res. I unes altres, que em vaig comprar per un casament. Unes botines. Però no són d'hivern. I o m'hi poso uns mitjons ben groixuts o em foteré de fred. I això que no sóc de les que normalment tenen fred, però no es pot portar una sabata tan prima a l'"hivern".

Per què sempre he d'anar a contra-corrent?

Necessito un descans!

Necessito un descans. Bonica frase, comptant que venim del súper-mega pont de fires i que no hi torna a haver un dia de festa fins... Fins que me'n vagi 4 dies encara no sé on :-) Per Catalunya, està clar. Però fora de casa en qualsevol cas.

Necessito un descans perquè el cap m'ha dit que prou. Fa dues hores i mitja que estic corregint treballs. Els mateixos treballs, per ser més concreta. I encara em queda una quarta part de la feina.

Necessito un descans perquè ja no sé què em faig. Em ballen els noms. Ja no sé el que està bé i el que està malament. Quan acabo de corregir la segona part, ja no recordo com estava la primera. El cap em va lent. I m'adono que fa dues hores i mitja que no m'aixeco de la cadira.

Necessito un descans i apareixo per aquí, tot i que vaig dir que no tornaria a escriure posts des de la feina. Però encara queden un parell d'hores abans no em vingui a buscar el meu pare.

Necessito un descans. No sé què em dic. I això que només és dilluns. Quina setmana (quin mes?) més llarg que m'espera!

Necessito un descans. Podria fer una caminadeta fins al lavabo. Però amb l'estona que fa que no em moc... buf, que acabaria arrastrant-me. I no en tinc massa ganes. No tinc ganes d'haver de parar a mig camí del lavabo perquè no puc més i que em vingui algú i em deixi anar un "encara estàs així?" Doncs sí, encara estic així.

De fet, també necessito un descans del peu. Un sol dia. Deixa'm córrer uns 5 o 6 quilòmetres. I després faré bondat! Ho prometo!

Em sembla que ja he fet prou descans. No sé què he dit ni què no he dit, però així es queda.

Encara no sé què em dic, però em sembla que ja he fet prou descans. Vinga, que "només" em queden una quarta part dels treballs!