Idiota

Estic a punt d'acabar un llibre que m'ha portat més temps del que m'hauria d'haver portat. Sona el mòbil. Queden 30 pàgines del llibre, i el mòbil està al pis de dalt. Passo del mòbil i acabo el llibre.

Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...

I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...

Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.

Em sento tan idiota. Però tant!

I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.

Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.

Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?

Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.

Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.

Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.

Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.

Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.

I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.

No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!

Ni fred ni calor

No, no estic enfadada. És una sorpresa fins i tot per mi.

Avui m'ha vingut una pregunta al cap. La pregunta era perquè ignorava algú. El primer que he pensat era que era perquè estava enfadada. Però no. No estic enfadada. Tota una sorpresa. No, no estic enfadada. Simplement, tant se me'n fa.

Llavors he començat a pensar i han aparegut unes quantes persones. No n'he fet prou amb els dits d'una mà per comptar-les. Reconec que totes aquestes persones em van provocar més d'una llàgrima. Algunes, més de tres o quatre llàgrimes (i gairebé diria que alguna més de tres elevat a quatre...)

Em centro en qualsevol de les persones en concret i m'adono que no estic enfadada. M'adono que no tinc cap espècie de rencor. M'adono que no faria budú, ni em crearia una diana amb la seva cara. No, res de tot això. Simplement, no em fa ni fred ni calor.

I amb això vull dir que tant se me'n dóna el que faci. Una notícia bona que tingui a veure amb la persona en concret? No em provoca cap mena d'emoció. Una notícia dolenta? Tampoc. Una xafarderia? No m'interessa. Com si no hagués conegut mai aquella persona. Com si fos algú amb qui em creuo pel carrer, i me'n diuen alguna cosa. La resposta seria: si, i què?

Algunes continuen formant part de la meva rutina. Algunes es senten culpables i intenten ser simpàtiques. Una em mira amb cara d'enfadada, malgrat que es va voler aprofitar de la meva situació i quan me'n vaig adonar la vaig engegar a pastar fang (per no dir una altra cosa) i des de llavors em fulmina amb la mirada. Algunes intenten seguir conservant un contacte que fa molt que s'hauria d'haver trencat.

Llavors he pensat que sóc una espècie de mala persona. No, mala persona no és l'expressió. Freda? Sí, suposo que freda és l'expressió correcta. Com si no m'importés la gent que m'envolta. He pensat que era molt trist.

Però no. No és trist. No em sento freda. Em sento forta. Em sento...

No, no sé com em sento. Només sé que no sóc freda. No, no ho sóc. Tampoc sóc rencuniosa. No vull cap mal a tota aquesta gent. Però tampoc els vull cap bé. Si em trobo alguna d'aquestes persones pel carrer, sóc capaç de saludar-les, i probablement ho faci. Són persones que conec. Però trobar-me-les no em despertarà cap emoció. No canviarà el meu d'estat d'ànim. No passarà res. I no somriuré quan els digui hola. Simplement, passaran sense fred ni calor.

Però m'alegro que sigui així. M'alegro de no tenir res a dintre. Potser és el dia. Però no. Hi ha una cosa a dins meu que m'impedeix sentir cap emoció envers cap d'aquestes persones. Cap ni una. I el millor de tot és que, en aquests moments, si hagués de fer una diana per practicar el llançament de dards, no em faria feliç posar-hi la cara de ningú. I de ningú vol dir de ningú.

D'acord, no sé què em passa. Ni tan sols em faria feliç posar-hi la cara d'en Rajoy o qualsevol similar. He de tenir algun problema. Què em passa? És com si hagués tancat la porta a qualsevol emoció dolenta. En tinc de bones, però cap de dolenta. I no, no he pres cap tipus de droga, ni cap tipus de medicament.

Torno a la persona que m'ha fet adonar d'això. Només em genera una emoció. Em sap greu. Em sap greu que no em provoqui ni fred ni calor. Intento enfadar-m'hi, però no puc. Intento que em provoqui alguna reacció, però en sóc incapaç. I em sap greu.

Bé, potser no és que em sàpiga greu. Podríem dir que ha passat de mi, però no del tot. Em va fer mal que passés de mi, però és clar, hi ha aquest no del tot. Un no del tot que fa que hi hagi de tenir un tracte. I no li puc dir res borde, perquè no em surt de dins. No, no em surt de dins. Perquè no em fa ni fred ni calor. Però hi he de parlar. I... doncs el problema és que no em fa ni fred ni calor. Si em diu qualsevol cosa, doncs se me'n refot el que em digui. I no puc tornar-li resposta. No li puc tornar cap resposta alegre, perquè... perquè no em surt de dins, i no sóc hipòcrita. I tampoc em surt cap resposta borde. Però... però quedar-me callada encara és pitjor que una resposta borde. I em sap greu. Em sap greu la situació, però no hi puc fer res. No hi puc fer res fins que no recuperi alguna emoció.

He tornat a apostar...

Sóc culpable. Sí, molt culpable. He tornat a molestar a l'Anna amb les meves apostes. Amb les apostes que sempre guanyo, i que espero perdre algun dia. Espero. Espero perdre aquesta aposta. Sí, l'espero perdre, però... si he apostat és perquè estic segura de que guanyaré, no? Sinó no hagués apostat. I sempre guanyo les apostes...

Qui somriu quan les coses van malament? Si algú somriu quan les coses van malament és perquè... és perquè... perquè no està bé del cap? Per què no puc deixar de somriure? El somriure s'ha instal.lat a la meva cara. I d'aquí no marxa. Però no només a la meva cara, sinó també als meus ulls.

I surto de treballar. I quan estic marxant cantant m'adono que algú em mira. Per què sempre he de fer coses rares davant d'aquesta persona? Si és que no ens creuem mai que jo no estigui fent una cosa rara. Si quan em veu ja es posa a riure. Mare meva, què deu pensar de mi?

Pujo al cotxe. M'agradaria poder dir que ja he perdut l'aposta. No fa ni una hora que he fet l'aposta i ja m'agradaria haver-la perdut. Malauradament, sé que la guanyaré.

I, mentre torno cap a casa sona una cançó.



I aquí jo ja em desmunto. No, que no em marxa el somriure de la cara. El somriure es fa més gros. Molt més gros. Perquè... perquè...

Perquè el perquè me'l guardo per mi.

I ja no somric, sinó que ric directament.

I arribo a casa i me'n vaig directa al youtube. I veig aquest tros. I el final. I escolto no sé quantes vegades aquesta cançó. I el she. I...

I somric, és clar!

PD: Set.

Em caso!

- Saps què? Em caso!
- Ei, felicitats!!!

Si m'ho diu, és que estic convidada al casament?

- Volia fer una cosa petita, però al final convidem a molta gent.

Ah... I això vol dir?


Una estona més tard:

- Així que ja saps, estàs convidada.

Vale, ara ja m'ha quedat clar. És que a mi si no em diuen les coses clares...

És clar que mira, què vols que et digui, em fa il.lusió anar-hi. Ens hem fet molt amigues, i vaja, que em fa il.lusió.

ALARMA!!!

Però tu ets burra o què?

Jo, burra?

Sí, tu. A veure, coneixes el noi? La família? Els amics? Bé, coneixes algú a part de la nòvia?

- Tot i que em sap greu, perquè no coneixes a ningú.

Ah, veus? Si fins i tot ha pensat en això. I total, als últims casaments que vas anar tampoc coneixies a ningú...

- Ah, cap problema! Em busques un noi ben guapo i em poses amb ell.
- Doncs ara que ho dius... sí, tinc un amic solter que...

Cagumlaputa. Era BROMA. BROMA!!!

- Segurament també li digui a la Maria.

Ui. ALARMA. Per què ha sortit la Maria aquí, fent una associació d'idees, que jo he fet en sentir el nom de la Maria?

La Maria estava soltera. Va anar al casament d'una amiga i no coneixia ningú, només a la noia que es casava. La van posar a prop de l'únic amic solter de la que es casava. La Maria es casarà aviat amb aquest noi.

Està fent associacions d'idees xungues o és una casualitat? Està intentant fer de Celestina? Espero que no.

ALARMA. Roba. Mama. Calla. Calla. No diguis res o demà mateix et fa anar a voltar les botigues de la ciutat per buscar roba. Roba. Casament. Roba de casament. Botigues. Merda.

El pitjor de tot és que, no sé per què, tot i odiar els casaments a mort, em fa il.lusió anar a aquest casament.

Riure's d'un mateix

No m'havia adonat mai que ho feia, fins que un dia que estava en un bar, l'Elena em va dir, ben enfadada:

- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!

I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.

Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.

Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...

És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)

Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.

En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.

Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.

Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.

I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.

I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.

La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.

En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.

Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...

Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.

Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:

"Porta la bragueta oberta!"

I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.

A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:

- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?

Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.

Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.

Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.

Hola guapa!

Quan veig a la nineta, normalment no la crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapa". I li diria de totes formes, independentment de si fos guapa o no ho fos. Que ho és molt, de guapa, eh! Però si no ho fos, li diria hola guapa de totes formes.

Quan saludo el meu gos, normalment no el crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapo". Que pobre gos es deu pensar que el seu nom és "guapo", en comptes del nom que li vaig posar. I li diria guapo de totes formes, encara que no ho fos. Però ho és, de guapo, i molt!

D'acord, no tinc cap problema: hi ha gossos que són més macos que d'altres i el meu és d'una d'aquelles races maques. És un labrador, que per qui no sàpiga quina raça és, és de la raça dels gossos de l'anunci de l'Scottex. Jo no el vaig comprar, me'l van regalar, algú que no el volia. Però no deixa de ser molt maco. I sí, jo parlo amb el meu gos. Sé que no m'entèn, però un dia vaig llegir no sé on que els gossos entenien l'entonació amb la que se'ls deien les coses, així que suposo que si li dic "hola guapo", deu entendre que no li dic "marxa d'aquí".

I per què explico això? Doncs perquè jo no estic lliure de culpa, jo també dic "hola guapo" i "hola guapa". El problema està en quan m'ho diuen a mi...

Per què em molesta tant que algú em digui "hola guapa", per saludar-me? Bé, no és que em molesti, és que em posa de mala llet. I no ho entenc. Perquè que et diguin "hola guapa" hauria de ser una cosa bona, no? Aleshores, si és una cosa bona, per què em posa de mala lluna?

Hi ha una persona que em sol dir "hola guapa". La persona em cau bé, i me l'acostumo a trobar sovint. Però és sentir "hola guapa", i s'encèn una alarma al meu cap, com si fos una ambulància, i em poso a la defensiva. Al cap d'una estona, l'alarma desapareix, però durant uns moments, podria saltar i dir qualsevol cosa amb mala llet...

La cosa empitjora quan són persones amb qui no tinc tant de tracte. O fins i tot persones que no saben quina cara faig.

Ahir, algú que no m'ha vist mai (o això em penso), em va saludar "hola guapa". I l'alarma que es va encendre va ser molt més gran que l'ambulància. Deuria ser com una ambulància, els bombers i els mossos tots junts. Vaig fer veure que no me n'havia adonat.

I em vaig preguntar per què això em posa de mala llet. Per què m'he de posar de mala llet perquè em diguin hola guapa? No hauria de ser una cosa bona? Vaig pensar en el meu pare, que sempre diu que sóc una "arisca". Vale, doncs sóc una arisca, com els gats de casa, que no hi ha qui els amanyagui. A la que s'acosta algú a menys de dos metres, surten corrent, no fos cas que els amanyeguessis.

Però el problema, en aquests casos, és que sempre penso el mateix: per què em dius guapa si no saps quina cara faig? I interiorment em dic: "si em veiessis, no em diries guapa", i llavors començo a enfadar-me, perquè resulta que em diuen "hola guapa" com si em diguessin "hola, què tal?", i és clar, com que jo utilitzo l'"hola guapa" per la nineta...

La veritat és que hi penso i somric. No m'ha agradat mai que em diguin "hola guapa". Segurament el meu pare tingui raó. Fa uns 10 anys, algú va descobrir que no m'agradava que em diguessin "hola guapa". No recordo qui va ser. Tinc tres possibilitats, i no sabria dir quina de les tres va ser. Des que ho van descobrir, m'ho van estar dient (i escrivint) dia rere dia, hola rere hora. Al principi em tornaven boja. Després m'hi vaig acostumar. Al final, fins i tot reia quan m'ho deien o en veia algun d'escrit. Però el temps va anar passant, i vaig perdre el costum de sentir l'"hola guapa" de cada dia. Si elles m'ho diuen, no m'enfado. Perquè la cosa encara dura de fa tant de temps. Però... només si m'ho diuen elles. Si m'ho diu algú altre, ja tornen a saltar les alarmes.

Buf, que no m'entenc ni jo mateixa. Gairebé mai entro a xats, però si algun dia algú entra en un xat, li diu "hola guapa" a algú, i ella li contesta de forma borde, aquesta podria ser jo... Bé, em sembla que el pitjor que li he dit a algú és alguna cosa de l'estil de "guapa? Jo, guapa? Què va! Si sóc molt lletja". O alguna cosa de l'estil "va, vés a molestar una altra. Si no tens ni idea de si sóc guapa o no. Podria ser la noia més lletja que coneixes. O podria ser un noi". Però em refereixo que la salutació "hola guapa" no sol ser benvinguda, i pot ser causa de la meva desaparició sobtada.

D'acord, això no està bé, però és que això d'"hola guapa" em fa enfadar. I no sé per què. Si en principi és una cosa bona...