Una frase

Quan deixaré la sobredosi de posts? Quan? Vull deixar la sobredosi de posts! Vull poder escriure els posts que vaig escriure a mà ja fa més d'un mes (i que suposo, ja no tenen cap interès).

Però és que no puc. Això ho he de posar en algun lloc. I si no ho poso aquí... no sé on posar-ho!

Avui m'he passat bona part del dia llegint. Bé, llegint i estudiant unes coses rares que val més que no expliqui, que no són la meva obligació, i bla, bla, bla.

Que sí, que ja sé que és diumenge. Que sí, que la gent sol sortir, fer coses, veure els amics.

Però jo he estat a casa, fent dues coses que m'agraden i que volia fer.

Sóc una antisocial, ho sé. Però avui he après moltes coses. Moltíssimes. M'agrada llegir llibres densos i aprendre coses que són un repte pel meu cervell. El dia que el meu cervell deixi de buscar reptes, deixaré de ser jo. El dia que deixi d'apassionar-me per una bona història, deixaré de ser jo.

I si una bona història, a més, està acompanyada de bones frases... doncs s'ha de llegir, i tant!

Perquè d'aquí a deu minuts tornaré a estudiar. Només una estoneta més. Una miqueta més i prou. Oh, avui he après tantes coses!

I després continuaré llegint. Ai, com m'agrada aquest llibre! M'ho va dir la bibliotecària, que era molt bo i que m'agradaria molt. M'ho va dir com ho diu quan un llibre és realment bo. I tenia raó. I tant que tenia raó! No sé què faig aquí, en comptes d'estar llegint o estudiant.

Ah, sí! Ja me'n recordo! He llegit una frase al llibre. I m'ha encantat. I no sabia on ficar-la.

Tot això per una frase? Doncs sí.

Que potser no és bona? I què, a mi m'agrada.

Apa, me'n torno al meu refugi envoltat de llibres...

No tenim l'obligació de dir les coses importants als amics, però el dia que ho fem, la vida esdevè més dolça.

Dos no, quatre

Crec que avui em mereixia moltíssim els llibres. I tant que sí! Me'ls mereixia. Per un munt de raons. Per tantes raons, que no sabria ni per on començar a explicar-les.

O sí, però estic tan cansada, però tant, que gairebé no tinc forces ni per moure els dits i escriure.

Perquè ara ja se m'ha passat el cabreig. O la sensació d'impotència. No sabria què dir. I sé que m'ho he de mirar. He de mirar què passa, he de mirar si l'error és prou gros com perquè ho engegui tot a rodar. Però avui no tinc forces ni per intentar mirar-ho per sobre. Entendre-ho em costarà un parell d'hores, mirar de solucionar-ho, espero que no més d'un parell de dies. Refer-ho tot, ja no vull ni pensar-ho.

I perquè el que no se m'ha passat és el mal de peu. Coi, jo ja pensava que ja estava. Que ja no em faria més mal. Però m'equivocava. He acabat arrastrant-me per la ciutat i m'he anat a trobar a no sé quanta gent coneguda (per què no puc anar per la ciutat sense trobar-me ningú conegut?)

Així que sí, me'ls mereixo. Quatre llibres. Això és lectura per... un parell de mesos?

Quins llibres?

El primer que he vist és un que vaig comentar en un blog amic que no havia llegit mai. L'he vist i... no he pogut evitar la temptació d'agafar-lo. I m'he adonat que sí, que fa temps que llegeixo coses molt llargues. El llibre té unes 200 pàgines i m'ha semblat taaaaan curt...

I, és clar, al cantó tenia un Arthur C. Clarke que encara no havia llegit. No he pogut resistir la temptació...

Arribat a aquest punt, m'havia gastat només 11 euros. I, com que en tenia 20 dels que em vaig trobar...

Després he vist un Asimov que tampoc he llegit (cosa imperdonable).

Finalment, quan ja volia marxar, he vist un llibre a la secció de novetats. Ja he tornat a caure en els best-sellers i sé que potser em decebrà. Però, què carai! És un llibre que vull llegir, i que a més té molt a veure amb la meva feina, i aquí ho deixo. Així que també l'he comprat.

Anava així, amb els quatre llibres a les mans, cap a la caixa. M'he creuat amb una dona gran que se m'ha mirat com si fos un bitxo raro. Sóc un bitxo raro?

No ho sé. No tinc forces ni per pensar. Ni per rellegir el que he escrit per veure si he dit alguna tonteria (o alguna tonteria més del que és normal). Així que...

Així que vaig a intentar acabar les 30 pàgines del llibre que he deixat a mig llegir al tren, i que hagués acabat, però he arribat a lloc i no era qüestió de passar-se d'estació. A veure si no em quedo adormida...

És que tu llegeixes molt!

Sempre he cregut que la gent té una idea equivocada de mi. I, pel que fa a la lectura, doncs també. La gent em sol dir que jo llegeixo molt, i molt ràpid. I sí, m'agrada llegir. I sí, en una època passada llegia molts llibres. Però ara no considero ni que llegeixi molt, ni que llegeixi molt ràpid. Segurament a l'adolescència feia com aquesta gent, o potser més. I l'any que vaig treballar a la gran ciutat, i anava i venia cada dia en tren, segurament també vaig superar aquesta xifra. Però ara, definitivament no.

La gent segueix dient-me que jo llegeixo molt, i molt ràpid. Però jo no crec que sigui així.

Avui ha vingut un familiar a casa. A sobre de la taula de la cuina hi havia el llibre que llegeix el meu pare en aquest moment, David Copperfield.

- Ah, estàs llegint això?
No, estic llegint un llibre basat en un futur molt llunyà, on a la Terra hi havia massa humanitat i han col.lonitzat altres planetes. I ha passat tant de temps des d'això que els planetes tenen cadascun la seva cultura i costums i si vas a un altre planeta és com si fossis d'un lloc completament diferent i no saps ni com t'has de comportar, ni res de res.
- No, l'està llegint el meu pare.
- Ah! I aquest home també escriu llibres?
Eh? Dickens sempre ha escrit llibres. Bé, va escriure. I per què s'ha emocionat per en Dickens? Ah, calla! Que està parlant d'en Copperfield i es pensa que és l'autor. Nota: quan vagis a l'ordenador, pregunta-li a qui tot ho sap si el mag es va agafar el nom del personatge.
- No, no és el mag. És un llibre que va escriure en Dickens que es titula així. Potser el mag va agafar el nom d'aquí.
- Ah! És que com que tu llegeixes tant... Un llibre d'aquest mag ha de ser molt interessant...

I, com sempre, no hi estic d'acord. Bé, no estic d'acord amb què un llibre d'en Copperfield sigui massa interessant, almenys per mi. I tampoc estic d'acord amb què jo llegeixi tant.

Suposo que la gent es pot classificar en uns quants grups.

• Els que llegeixen més de 50 llibres a l'any: això és gairebé un llibre per setmana! És molt (bé, sempre depenent dels termes), i són persones que llegeixen molt, i molt ràpid.
  
• Els que llegeixen entre 25 i 50 llibres a l'any: persones a qui agrada molt llegir, que llegeixen bastant, i també bastant ràpid. Això suposa entre 2 i 4 llibres al mes, que és un terme més o menys mitjà, per algú que llegeixi regularment.
  
• Els que llegeixen entre 15 i 25 llibres a l'any: he posat 15 i no 12, perquè la gent que sol llegir sempre té èpoques en les que llegeix més (vacances, etc.). Això seria l'equivalent a llegir entre 1 i 2 llibres al mes. Lectors regulars, però no massa ràpids. Gent a qui agrada llegir, però sense presses, al seu ritme.
  
• I després queden els que llegeixen menys de 15 llibres a l'any, que podríem dir que són gent que llegeix poc, o que llegeixen a poc a poc. I reconec que potser en alguna època, jo he estat aquí...
  

La pregunta és (i no m'agrada fer posts-pregunta, però tinc curiositat): a quin grup pertanyeu? I, aquí ve quan ric, a quin grup creieu que pertanyo jo?

I en Jack, què?

En aquests moments, a sobre de la taula hi ha 3 llibres. Tots del mateix autor.

Si he de ser sincera, no recordo res dels Pilars de la Terra. Res de res. Només que contruien una catedral. I que hi havia un dels protagonistes que era pèl-roig. Ah! I que me'l vaig llegir l'any 2001, quan anava cada dia fins a la gran ciutat en tren. Me'l van regalar per Reis, i vaig pensar que quin totxo de llibre, que encara que era edició de butxaca, ja els valia regalar-me un llibre així... Que jo l'havia de carregar cada dia!

No el vaig carregar gaires dies. El vaig començar un dilluns. A les 6 del matí, quan vaig agafar el tren. Em pensava que em serviria per dormir. Aquella setmana vaig dormir poc, al tren. I el dilluns següent ja portava un altre llibre.

Malgrat que si em posen un llibre qualsevol sóc capaç de llegir-me'l sense massa problemes, llegeixo perquè m'agrada. I llegeixo bàsicament tres temes. El primer de tots, ciència ficció. No podria ser de cap altra manera. El segon gran grup són els llibres fantàstics. Sí, està una mica barrejat amb la ciència ficció, depèn en quins casos. Elfs, criatures màgiques, móns impossibles, móns màgics, dracs, éssers mitològics. Tot el que es surti una mica del que es podria considerar un món que pot ser real. Que coi, per històries reals ja hi ha la vida, ja que ens inventem una història, que sigui del tot irreal, o fantàstica. I, finalment, queda el tercer grup de llibres, el que jo anomeno històries medievals. Llegendes artúriques (d'acord, aquí hi ha màgia), vida medieval, i totes aquestes coses que passaven a l'edat mitjana, amb màgia o sense.

Els pilars de la terra recordo que em va encantar. Suposo que tenia aquesta part d'època medieval que a mi tan m'agrada.

Així que quan vaig sentir que anunciaven una segona part, vaig dir que podria estar bé. Però, però... però coi, no em vaig mirar de què anava!

Jo m'imaginava que la història continuaria, encara que no tinc ni idea de què anava la història. Però suposo que 200 anys no serviran per perdre el caràcter medieval, i per seguir transportant-nos a aquella època.

Avui ma mare ha comprat dos exemplars del llibre. Pobre dona, el que ha hagut de carregar! Una en català, per mi, i una en castellà, per regalar a un familiar. A sobre la taula, a més, hi ha els Pilars de la Terra, que el meu pare diu que no ha llegit, i que li he baixat de l'estanteria per si el vol llegir.

Només una curiositat: l'exemplar català i el castellà costen el mateix, però... el català és més gros (en les tres dimensions), i per descomptat, pesa molt més. Molt més que el castellà, que ja és dir. Ara m'he quedat amb les ganes de saber el perquè. Però ja se sap, els regals, i quan estan precintats...

I ara, a llegir-lo. Bé, ara no. Primer he d'acabar un llibre de ciència ficció que tinc a mitges. Després, un llibre fantàstic que he de tornar a la biblioteca d'aquí a 10 dies. I després... després ja veurem. Perquè, com deia la Boira, amb el pes que té, no el penso arrossegar enlloc. Així que l'hauré de llegir en paral.lel amb algun altre llibre.

Apa, ja sóc carn de best-seller, i això que no acostumen a agradar-me aquests llibres que agraden a tanta gent... Això sí, com m'agradi tant com El codi da Vinci, el puc deixar tan per terra com vaig deixar el codi da Vinci. I, si m'ho proposo, més i tot! I més ara, que estic guerrera!

Me'n vaig a llegir...

Dimarts al vespre. Fa més de 12 hores que sóc a la feina. Gairebé 13. Entre altres coses, és el problema de no poder conduir: has d'anar a l'hora que et diuen.

Són fires a la ciutat. Ja no hi queda ningú, a l'edifici. De fet, qualsevol altre dia hi hauria un parell o tres de persones, però avui tothom és fora. Tot està fosc, somric recordant que avui he tornat a fer apagar un dels llums, quan hi he passat per sota. Serà que vaig tan a poc a poc que no detecta el meu moviment.

Començo a recollir. I, com faig normalment, agafo el reproductor d'mp3. Feia dies que no ho feia, i faig un somriure trist. Com que no camino, no escolto l'mp3. Com que no condueixo, no escolto l'emisora de radio del meu cotxe. Com que...

De cop, sona una cançó. I somric. Ara ja sí.



No és la cançó de la pel.lícula, però m'hi fa recordar. M'adono que, segurament, el primer llibre fantàstic que vaig llegir va ser aquest. El primer cop, vaig ser incapaç de llegir-lo. El segon, em va encantar. L'he de tornar a llegir, però allà està, esperant-me, a veure si algun dia ho faig.

Però em ve al cap un altre llibre. El llibre que estic llegint ara. Feia molts anys que no llegia un llibre que m'agradés tant. Somric. Una parada d'un parell d'hores (o una mica més) i, quan arribi a casa, agafaré el llibre.

Surto a fora i, instintivament, miro al cel. Busco la Lluna. No hi és. Veig alguna que altra estrella. Fa fred. No porto jaqueta. I m'espero a fora, a que em vinguin a buscar.

Tres hores més tard torno a pujar al cotxe. Anem per una avinguda. Al final, la Lluna. Avui està tan maca. Però tant...! Somric. La Lluna és la única cosa que veig més gran sense ulleres que amb ulleres. Té la seva raó: com que la veig borrosa, la llum que fa de nit, sembla que tingui un diàmetre més gran.

Deixem enrere la ciutat. La nòria està il.luminada i funciona. Blau, verd, groc... Jo vull pujar-hi. Vull una barqueta de color groc. Però no m'enganyo. No puc anar caminant fins a la nòria. Quina merda.

Camí de casa, es veuen un munt d'estrelles. Recordo a l'avi. "Avui farà una fred..." El dia que vaig ser capaç de lligar la saviesa popular (o de pagès) de l'avi i la científica, vaig estar molt contenta. L'explicació és molt fàcil: els núvols reflexen la calor, i per això, quan hi ha núvols, no fa tanta fred, perquè la calor que desprèn la Terra retorna reflexada en els núvols. Però si està serè, la calor s'"escapa", i per això fa més fred.

Quan arribo a casa, ma mare em diu que han trucat de la Geli. Demà anirà a buscar el llibre que vaig demanar. Ciència ficció. Un llibre semblant a la ciència ficció que em va enganxar per sempre fa uns anys. No, no és un Asimov. Però estic segura que m'encantarà.

Arribo a casa i falten 7 hores i mitja perquè hagi de tornar a marxar. Tot i així, agafo el llibre. El llibre d'ara. Tinc ganes d'acabar-lo. Per dues raons. Perquè el vull llegir tot, tinc moltes ganes de saber què passa al llibre, vull veure els móns fantàstics que encara no he vist, els móns que surten en el llibre. Tinc moltes ganes de llegir-lo, de veure les descripcions. Però també tinc una altra raó: no puc esperar a obrir l'altre llibre, el de la Geli, en tinc tantes ganes...

Amb un somriure als llavis

Ahir vaig anar a dormir amb un somriure als llavis.

No sé si va ser la cançó que vaig escoltar 50 vegades (bé, potser no tantes, però si faig números m'adono que potser van ser més), el meu petit viatget al sòtan, on vaig obrir un parell de caixes més (que tenien relació amb la cançó, però malauradament no vaig trobar el que buscava, tot i que vaig trobar altres coses que em van fer somriure) o el llibre que vaig agafar.

La cançó torna a sonar ara mateix. És com una droga, no puc deixar d'escoltar-la. Aquesta nit l'he estat cantant tota la nit, i m'he despertat amb la cançó al cap. Amb els pocs dies que falten, he d'aconseguir arreglar l'altre ordenador per posar-la al reproductor d'mp3. Se'm va espatllar fa uns dies (setmanes?) i vaig deixar-ho estar per inútil. Però hi vull aquesta cançó. No és un caprici, em sembla que és una necessitat.

A la caixa hi havia moltes coses. Hi havia una història del segrest d'un avió. Era una història senzilla i innocent, però maca. Hi havia fitxes de llibres sense corregir. Totes aquelles fitxes que la mestra em va dir que no li entregués, que amb 6 en feia prou, i que jo li'n donava una cada setmana, i no podia ser. Llibres i llibres que no estaven a la caixa. Llibres que no recordava de res, ni tan sols el títol. Fins i tot un llibre que vaig estar parlant amb algú fa poc, i li deia que no l'havia llegit mai. Però allà estava, la meva lletra, i un resum del llibre. Realment em pregunto on era el que buscava, però es deu haver perdut. Una pena.

I el llibre... Hagués pogut acabar-lo d'una llegida, però no vaig voler. Vaig voler que durés. Vull que em duri encara uns dies més. Així el plaer de llegir-lo es repartirà entre uns quants dies, no un dia sol. Havia oblidat com m'agradava el llibre. Però, sobretot, havia oblidat que, encara que no vulgui, a dintre meu encara hi ha aquella nena de 10 anys que mirava per la finestra quan el sol es ponia i mirava la lluna. Aquella nena que tenia molts somnis, molts, i que després de tants anys segueix creient en els somnis, i que sap que no es conformarà amb res menys que els seus somnis. Coses petites, els somnis d'una nena de 10 anys, però coses a les que no es pot renunciar. I sí, sóc innocent i totes les paraules que s'hi vulguin posar al darrere que vulguin dir el mateix: ingènua, càndida o qualsevol altre sinònim. I sé que, després de tots aquests anys, no vull renunciar a ser així, no vull renunciar a ser totes aquestes coses. I sé que em faré mal una vegada i una altra, que la gent em seguirà dient que no sigui així, però jo continuaré així, i a qui no li agradi, que miri cap un altre cantó. Vull ser aquella nena de 10 anys!

Volia posar un paràgraf del llibre, però m'ha costat moltíssim. Els hi posaria tots. Bé, tots potser no, però he triat un tros que, sense ser el meu preferit, considero molt adequat.

- Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!
I al cap d'una estona afegies:
- És que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol...
- Així, doncs, el dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt, de trist?

En busca dels llibres perduts (segona part)

No puc parlar de tots els llibres que hi havia al sòtan. Si ho fes, a les 12 de la nit encara estaria parlant. Això sí que és un retorn al passat, i un gran retorn, que m'ha fet recordar moltíssimes coses.

El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)

Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.

I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.

I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.

I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).

I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.

I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)

I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.

I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.

I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.

Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.

El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.

El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.

El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.

I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.

En busca dels llibres perduts (primera part)

Encara que no ho sembli, jo tinc feina...

Però, ara mateix, estic ben suada, i tota blanca de dalt a baix. Pensava que no ho aconseguiria. He baixat al sòtan, i he començat a mirar caixes.

Millor no explico la de coses que m'he trobat. A sota d'un parell de dits de pols, és clar.

I els llibres no eren enlloc. He començat a trobar caixes de llibres del cole, caixes de revistes del meu pare, caixes de nines, caixes de contes (meus, però ara mateix no buscava contes de 10 pàgines), caixes de jocs, caixes de llibretes de cole,... I els llibres, enlloc.

Fins que he vist dues caixes que no tenien cap etiqueta. I, curiosament, estaven a la part de dalt de l'estanteria. Faltaria més. A sobre, estaven ben tancades i no podia mirar què hi havia.

He baixat la primera. Pesava un ou. L'he obert, i el primer que m'ha saludat ha sigut El zoo d'en Pitus. Encara no recordo com s'acaba. I tot una colla de llibres del Vaixell de Vapor i dels Hollister, que només veient-los d'esquitllada ja els he reconegut.

Ara dubto si dinar, tornar-me a posar a sota la dutxa, intentar baixar l'altra caixa, o posar-me a mirar a dintre d'aquesta caixa a veure què trobo...

Tinc moltes ganes de mirar què hi trobo, però potser millor dino... Prometo fer un post amb els llibres que hagi trobat, aquells llibres que llegia fa 10 anys. O 15. O 20...

Quins llibres m'emporto?

Aquest matí m'ha agafat un atac de nervis, com el que tindré exactament d'aquí a dues setmanes, a aquesta mateixa hora. Per què em poso tan nerviosa? Per què tinc la sensació que tot ha d'anar malament, sempre?

He comprovat les coses que tinc impreses: bitllets d'avió (per què coi he de fer tantes escales?), reserves d'hotel i no sé quantes coses més. Fins i tot he detectat un error en les coses que portaré. Com si no ho hagués mirat ja prou vegades. I sempre hi ha errors. I espero no haver-ho de descobrir d'aquí a exactament dues setmanes. Dimarts. 21 d'agost. A les 14:00, hora catalana.

I llavors he començat a pensar en llibres. En principi, tenia pensat dur dos llibres: el setè Harry Potter i el tercer de les cròniques d'Idhun. El d'Idhun havia de sortir de la biblioteca, i l'havia de tenir a mitjans de juliol, però algú el té retingut (de què em sona?) i com que la biblioteca fa festa, no el tindré fins al setembre. I en Harry Potter, doncs al ritme que estic llegint, ja l'hauré acabat. Fa un parell o tres de mesos em posava amb el tercer i ara tinc llegida una quarta part del setè.

El que em deixa en un greu problema. Perquè a mi, la roba que m'emporti m'és igual. Però si he d'estar moltes hores en un avió, o fent escala a no sé on, necessito un bon llibre. Més que res perquè ja sé que a l'avió no dormiré (com pot ser que dormi tan bé en aquests trens de la renfe i sigui incapaç de dormir als avions?). Així que he anat a la gran pila de llibres que tinc per llegir.

El primer que se m'ha acudit ha sigut agafar tota la sèrie de llibres de la Fundació. Però no ens enganyem, són curts i són molts. No penso portar 10 llibres. Necessito un parell o tres de llibres llargs. I llarg vol dir llarg.

El primer llibre que m'ha caigut a les mans ha sigut el Silmarillion, que fa temps que el tinc esperant. No és excessivament llarg i segurament m'aniria bé llegir-lo tot d'una sentada, així no em perderia. Però em fa una mica de por. Em fa por perquè el meu amic friki em va dir un dia que potser millor que no el llegís, i sol encertar. I em fa por perquè és un llibre heretat del meu tiet, el que llegeix molt, i l'únic de la família a qui li agraden aquest tipus de llibres. I ell no el va poder acabar. Hi ha un punt de llibre (bé, de fet és un bitllet de loteria del dia que el meu tiet complia 20 anys, que suposo que no deuria estar premiat) i diguem que va ser incapaç de llegir-se una quarta part del llibre.

He vist l'Eldest, però m'he negat a tocar-lo. Eragon em va encantar, però quan vaig arribar al final em vaig enfadar. Ja ni recordo de què anava Eragon, i si ara llegeixo Eldest, em passarà el mateix. Espero a que surti El Llegat i llavors faig una marató Eragon, com he fet amb en Harry Potter.

La magia de Recluce. A algú li sona? Sé que el vaig comprar jo (ningú proper a mi em compraria un llibre així, malgrat que jo sempre tiro per aquest camí). Però no sé si és una bona idea començar una nova saga de novel.les de màgia. Segurament hauria d'esperar un temps. Tot i que, si no llegeixo aquest primer, no sabré si continuar.

Taliesin té uns quants números. Llarg i també tinc ganes de comprovar si val la pena llegir-se tots els llibres del Ciclo Pendragon. I fa molt temps que no llegeixo res d'aquesta època, cosa que no pot ser!

Garras y colmillos és l'únic llibre curt que em crida l'atenció per emportar-me'l. Els altres els he desestimat, però aquest està en el límit entre el que es podria considerar curt i el que es podria considerar mitjanet. I la història crec que em pot agradar.

Grimpow em fa una mica de mandra, perquè el tinc en tapa dura i ocupa molt d'espai (cosa important). Però tot i així...

Seguint amb el tema de Taliesin, hi ha la Dama de Avalón. El problema és que he llegit dos llibres de la trilogia: el primer molt bé, però el segon, fluixet. Em fa por començar aquest tercer i comprovar que ha seguit la progressió...

I, finalment, venen els regals. Aquells llibres que algú m'ha regalat algun cop (familiars, és clar!) convençuts que m'agrada llegir, i que com que m'agrada llegir em poden regalar qualsevol llibre, que segur que m'agrada. El que ells no saben és que sóc una lectora bastant crítica i que... bé, que alguns d'aquests llibres només em provoquen ganes de dormir (ep! Que això pot ser interessant! I si me n'emporto un d'aquests llibres i així aconsegueixo dormir a l'avió?) Així que aquí està la llista de llibres que, per dimensions (acceptaré algun llibre mitjanet si el tinc en edició de butxaca) puc portar, però que em fa una mandra llegir... El secreto de la Atlántida (i si li dóno a mon pare, que a ell li agradarà?), Los asesinatos de Manhattan (amb aquest segur que no dormo, vaja, dic jo), El origen perdido, El último catón (els agrada, la Matilde Asensi, a la meva família...), La nit de l'Oracle (em sembla recordar que aquest bon home em posa nerviosa), El gran engany (bé, aquest em posa més nerviosa que en Paul Auster i no penso llegir-me'l, a no ser que sigui l'últim llibre de la pila, cosa altament improbable), un parell d'en John Grisham (de qui n'he llegit un parell més i crec que passo de llegir-ne cap més), Baudolino (no recordo haver dormit tan ràpid cada nit des que vaig llegir el Pèndol de Foucault), Cisnes Salvajes (realment, em fa molta mandra) i, per últim, un de la Danielle Steel (sincerament, algú es creu que jo em llegiré un llibre de la Danielle Steel?).

Bé, després de carregar-me a la meitat dels escriptors de best-sellers (no ho hauria de fer, ho sé, cadascú llegeix el que li agrada, i si a tothom li agrada i a mi no, és que sóc jo la rara), ja se m'ha passat l'atac de nervis.

Això sí, no sé quin dels meus llibres de la pila emportar-me. Ha de ser alguna novel.la, perquè per llegir altres coses (llibres de divulgació i aquestes coses) necessito tranquil.litat i poder consultar altres coses mentre ho llegeixo o em torno boja.

Així que, algú ha llegit algun dels llibres? Algun comentari? Quins llibres m'emporto?

Ja el tinc!

Sé que fa molt que no parlo de llibres. Ho vaig deixar de fer ara fa uns mesos, perquè... bé, és igual. Però segueixo llegint, encara que no expliqui què m'han semblat els llibres. I avui vull parlar d'un llibre.

Sí, ja el tinc! Avui, 21 de juliol, he aprofitat que havia d'anar a la ciutat per passar-me per una llibreria, a veure si el trobava. Pensava que no el trobaria, perquè hi he anat a la tarda (ara acabo d'arribar a casa), però l'he trobat. Allà estava, i n'hi havia una bona pila.

Però ara crec que necessito un moment de reflexió. Què m'està passant? Per què em rendeixo a la moda? Si, és clar, aquest llibre jo me'l volia comprar un dia o un altre, i els he llegit tots en anglès, així que aquest també tenia l'intenció de llegir-lo en anglès, però tanta pressa, tenia? L'havia de comprar just el dia en què tothom anava com un boig buscant-lo?

Al principi no em van cridar l'atenció, aquests llibres. Però un amic italià me'n va parlar molt bé. I, com que amb aquest amic compartim el mateix gust per la lectura, i em va dir que l'anglès es llegia bé, vaig començar a llegir-los.

El primer i el segon... bé, no és que m'agradessin molt. A partir del tercer, la cosa va millorar, i va anar cada cop a millor.

Però... per què coi em compro el setè si encara he de començar el sisè?

Ah, sí, perquè em vaig prometre que aquest estiu els acabaria. Perquè no vull llegir el setè sabent ja com acaba, si és que això és possible. Però també perquè semblo una mala estudiant, que va a última hora. Si ja hagués llegit el sisè, ara podria començar el setè i tindria menys possibilitats de que algú m'expliqués alguna cosa, perquè acabaria abans. Però no, ara tot són presses, que avui al migdia ja m'he enterat d'una cosa que no volia enterar-me...

Si és que és ben bé que he caigut en la temptació de la moda. Que a mi els llibres aquests m'agraden, però... bé, una mica menys de propaganda estaria millor. Que no vull saber el final abans d'acabar-lo!

Sóc una il.legal

Ahir vaig anar a la biblioteca. Sempre vaig a la biblioteca el dia que he d'anar al poble gran, i així aprofito el viatge. Ara que diuen que em volen treure la gasolinera a la que vaig normalment, perquè no en volen cap a dintre de la ciutat, potser hi hauré d'anar més sovint, al poble. Però ara em fa mandra fer els set o vuit quilòmetres de més, per anar al poble, i intento aprofitar el viatge quan hi vaig.

És una biblioteca de poble, cosa que vol dir que és petita, i que no hi ha gaire gent. Com que fan activitats, serveix una mica de guarderia, i sempre que hi vaig m'hi trobo només a nens de l'escola i algun pare. A part dels pares i de la bibliotecària, no hi sol haver mai ningú de més de 9 o 10 anys.

Ahir se m'acabava el termini per tornar un llibre. El problema és que encara no l'he acabat. Així que vaig anar a la biblioteca perquè me'l renovés.

La bibliotecària se'm va mirar, em va tornar el llibre, i em va dir:

- No te'l puc renovar.

Em vaig estranyar, perquè sempre m'havia renovat els llibres sense cap problema.

- És que me l'han demanat. I ara no te'l puc renovar. Me l'hauries de tornar i demanar-lo per quan el tornin...

Jo em vaig quedar amb el llibre a la mà i li vaig donar, pensant que segurament no podria tornar a agafar-lo fins d'aquí a un mes o vés a saber quan.

La bibliotecària se'm va mirar i em va dir:

- Jo no he vist res. Tu no m'has tornat el llibre. Emporta-te'l, i ja el tornaràs quan l'hagis acabat. Jo diré que encara no me l'han tornat, i cap problema.

Ara algú espera un llibre que tinc jo. Un llibre que segurament torni la setmana que ve.

Però sóc una il.legal. I una mica incívica, perquè algú (segurament un nen, perquè a més el llibre és per nens) està esperant el llibre.

Això em passa per llegir llibres amb massa demanda. O per llegir el primer llibre d'una trilogia, de la que venien el tercer per sant Jordi, i estava a totes les parades. Un llibre (el tercer) que vaig veure comprar a molts pares sense adonar-se que era el tercer, i que llavors el pobre nen es deuria queixar de que no havia llegit els altres dos.

Però em ve una pregunta al cap. El dia que se m'acaba el préstec, sempre vaig a la biblioteca. O a tornar el llibre o a renovar el préstec. La bibliotecària ja em fa els préstecs de forma que els hagi de tornar el dia que vaig al poble. Però, si no l'he acabat, em renova el préstec sense problema. I si algú l'ha demanat, em diu que marxi, sense deixar el llibre.

La pregunta és: té sentit que vagi a la biblioteca el dia que toca?

Fins al sostre

Tinc un problema: sóc addicta a comprar llibres.

Sí, ho reconec, no me'n puc estar. Entro en una llibreria i no me'n puc estar. Compro. Perquè he de comprar. Perquè veig un llibre i dic: "ostres, és interessant". I me'l compro. O veig un llibre per internet. I el poso a una llista per comprar-lo. Que em parlen d'un llibre? També va a la llista. Que... a la llista, o a la llibreria. I apa, anar comprant.

La cosa no seria greu si jo em llegís els llibres que em compro. El problema és que no me'ls llegeixo. Bé, sí que me'ls llegeixo, però... en compro amb més velocitat que en llegeixo. Que sí, que amb el que va d'any dec haver acabat... 4 llibres. I quants n'he comprat? 10? 20? Potser he acabat 6 llibres. Potser menys. En tinc 4 de començats, ara mateix (qui em mana llegir 4 coses a la vegada?) Però de llegits, 4. Potser 5. I de comprats...

Els llibres comprats i no llegits tenen un lloc propi. A la meva habitació, hi tinc un moble que té una alçada de... metre quaranta? No ho sé exactament, m'arriba a... a mig camí entre l'espatlla i el colze. És un moble una mica gran, deu fer uns dos metres de llargada. Al principi, els llibres "per llegir" es van anar col.locant, un al cantó de l'altre, a sobre del moble. Fins que se'm va acabar l'espai. Llavors els llibres es van moure una mica més enrere, i tots els llibres que m'anava comprant, anaven a parar a quatre piles, a sobre del moble, depenent de la temàtica.

El sostre no és gaire alt, per ser un sostre d'una casa. És a dalt de tot de la casa, i si estiro els braços, toco al sostre amb les puntes dels dits. Deu fer... 2 metres? O alguna cosa per l'estil.

Aquesta tarda hem anat amb ma mare a la ciutat. En principi, la seva idea era comprar roba. Però és que jo he entrat en alguna botiga i el primer que he dit ha sigut: "On coi són els colors?" Amb el que a mi m'agraden, els colors! On s'ha vist que la roba de primavera sigui blanca, negra i marró? Que la roba de primavera ha de ser de colors!

Total, que no sé com (bé, sí que ho sé) hem acabat, ma mare i jo, sense haver comprat res de roba, i enmig d'una llibreria. Perill!

I servidora, que s'havia promès que no es compraria cap més llibre fins que n'hagués llegit dos o tres, més que res per equil.librar una mica la balança, i que la pila de llibres per llegir no augmenti tant, s'ha vist enmig d'una pila de llibres, tots interessants, tots...

I servidora ha trobat un llibre perfecte per dilluns. I se l'ha mirat. I ha arribat a la conclusió que ella també el llegirà. Algun dia. L'haurà de posar a la llista, que no a la pila, perquè el llibre no serà seu.

Però ai, greu error, el llibre no tenia preu! Així que la progenitora de servidora ha dit: "tu tranquil.la, vés mirant llibres, que jo vaig a preguntar quant costa".

Quan la progenitora de servidora (per resumir, li'n direm mama) ha tornat al lloc on hi havia la seva filla, s'ha posat a riure. Perquè servidora portava dos llibres més a la mà... I llavors li ha dit a la mama: "en tinc un altre d'ullat, però que era gros, i ara l'agafo...", al que la mama ha contestat: "quants diners portes?"

I ai, el tercer llibre no ha pogut ser, perquè no portava prou diners... I no sabria dir si ha sigut una sort o una desgràcia.

Quan servidora ha arribat a casa, ha agafat els dos llibres i els ha portat a la pila.

La pila ja arriba al sostre.

Ja no hi ha lloc per més llibres a sobre el moble.

El pitjor de tot és que sé que compraré més llibres. I que no els llegiré tan ràpid com voldria.

Perquè m'he mirat la pila. I he pensat que aquest me'l volia llegir. I aquell altre. I el de més enllà. Ara mateix els començaria tots. I me'ls llegiria de principi a fi. Però no me'ls puc llegir tots a la vegada i ja en tinc massa de començats.

I la pila ja arriba al sostre.

Crec que el millor és que me'n vagi a llegir...

Una petita història

Va veure la llum per primer cop fa gairebé quaranta anys.

Del principi de la seva existència, només me'n puc imaginar com va ser. Deuria anar a parar a alguna llibreria, qui sap on. Fins que una dona el va veure i el va comprar. Hi va escriure una dedicatòria en bolígraf blau. Una dedicatòria llarga.

El llibre va arribar a mans del seu destinatari. El va fer servir molt. Se li nota a les pàgines. I té alguna que altra anotació amb llapis als marges.

Van passar els anys. I un dia, el seu propietari es va morir.

Van seguir passant els anys, i la dona del propietari (la mateixa que havia comprat el llibre?) es va cansar de veure aquell llibre que ella no feia servir per res, i del que no n'entenia ni una sola paraula. Així que el va agafar i el va donar a la biblioteca.

La bibliotecària el va rebre i el va ensenyar a una "clienta". I la clienta li va dir que era un bon llibre, així que la bibliotecària li va deixar perquè el pogués llegir.

I la clienta se'l va mirar atentament. Primer va veure la data d'edició, i va somriure pensant que el llibre era més vell que ella.

Després va veure una pàgina on hi havia una dedicatòria tapada amb tippex. Però el tippex no ho tapa tot, i es pot llegir igualment el que hi deia. Així que, amb una mica d'esforç, la clienta va llegir la dedicatòria i va somriure.

Però la clienta no escriurà la dedicatòria a internet, que una cosa és explicar la seva vida, que per alguna cosa és seva i ho fa sota la seva responsabilitat, i l'altra és anar explicant la vida dels altres.

I la clienta es va mirar el llibre i va veure que era molt bo.

Però la història d'aquest llibre no acaba aquí. Aquest llibre tornarà a la biblioteca. I qui sap qui l'agafarà. Qui sap quantes persones més s'entetindran a mirar què hi diu a la dedicatòria. Qui sap quantes persones més miraran la data en la que va ser publicat. I qui sap quantes persones més aprendran alguna cosa amb aquest llibre.

Tornant d'Artur

Quan comences a llegir, sents una sensació d'estar perdut, de no saber on ets. I, realment, estàs en un món que és molt diferent del món en el que tu has viscut. Recordo que al principi no m'enterava de res i em costava moltíssim imaginar-me les coses que explicava el llibre, perquè tot era molt diferent del món actual.

Primer de tot, vaig pensar que era una exageració: en 127 anys el món no podia haver canviat tant com perquè el protagonista no entengués res de res. Però llavors m'ho vaig replantejar: si ara vingués algú del 1879, al.lucinaria. No entendria res de res. L'electricitat, els cotxes, els avions,... i tot plegat. Tot li semblaria un somni i tot li semblaria un món que no és el seu. Em paro a pensar i m'adono que d'aquí a 127 anys, el món podria ser tan diferent... podria ser fins i tot com se'l va imaginar l'autor i com ho va escriure ara fa 45 anys.

M'ha encantat la història, com el protagonista es va trobant amb coses que no entèn, i com m'ha fet reflexionar en el sentit de tot plegat: té sentit lluitar per aconseguir el que vols, que és anar a les estrelles, si quan tornes et trobes un món completament canviat, on els nens que tu vas conèixer tenen més de 130 anys, si és que hi han arribat?

El món que s'imagina al cap de tots aquests anys també és molt interessant. Està tot molt ben pensat, i vas descobrint com funcionen les coses al mateix temps que el personatge: de començar no entenent res de res, a entendre una mica més, però acostumar-te a aquest nou món, tan diferent del món en el que vivim ara.

Només hi trobava un problema. I és que no em lligaven els números. I és que no sé com m'ho faig, però a mida que em faig gran, em torno més exigent, i si fa 10 anys ni hagués pensat en els números, ara ho he hagut de calcular.

Per començar, el llibre esmenta dues estrelles a les que van viatjar: una d'elles és Artur, que podríem dir que és la meva estrella preferida, i l'altra és Fomalhaut, també coneguda com l'ull de Sauron (qui no entengui per què ho dic, que cliqui a l'enllaç).

Per començar, Artur, la meva preferida. Artur és una de les estrelles que més brilla, sobretot a l'estiu. L'acostumo a veure als estius, quan els vespres surto a mirar el cel, perquè es veu molt bé i està en la direcció per la que surto de casa. Per això, quan vaig veure que el protagonista havia anat a Artur, vaig somriure i el llibre encara em va agradar més del que m'havia agradat fins llavors. Artur està a 36.7 anys llum de la Terra.

Fomalhaut també és bastant propera a la Terra, a uns 25 anys llum. El problema és que Artur i Fomalhaut no estan en la mateixa direcció!!! He estat intentant buscar quina distància hi ha entre les dues estrelles, però no me n'he sortit, però estan gairebé l'una en direcció contrària de l'altra. El meu dubte és: per què algú enviaria a una expedició a Artur i Fomalhaut, quan estan en direccions oposades, podent enviar una expedició a cadascuna de les dues estrelles i tenir els resultats de tornada molt més aviat? Ah, misteris de la vida!

Bé, misteris de la vida, no. Misteris dels números! Perquè... a l'autor li convenien aquestes dues estrelles. Des del principi que els números em van cantar, i vaig pensar que no era possible. Jo comptava que les dues estrelles estaven a menys de 40 anys llum de la Terra, i per això no em sortien els números... Però no comptava amb el temps d'anar d'una a l'altra!

El protagonista diu que, per ell, han transcorregut només 10 anys, però li diu a un metge que va passar un any hivernant i que els altres 9 anys va passar-se'ls per les estrelles. Molt bé. Això significa que, mentre viatjava, el temps per ell va ser un any, mentre que a la Terra va ser de 118 anys. Això, si algú ho vol calcular, significa que la nau en la que viatjaven havia d'anar els 118 anys a 0.9999 vegades la velocitat de la llum. O sigui, gairebé a la velocitat de la llum. Ni que considerés que s'han passat els 10 anys viatjant i que aquí han passat els 127 anys, la velocitat a la que hauria hagut d'anar la nau seria de 0.96 vegades la velocitat de la llum. Si algú troba algun error en els càlculs, que m'ho digui, que jo ho he calculat com 5 vegades i sempre em surt el mateix, tot i que em podria haver equivocat. Anar a una velocitat tan gran em sembla... impossible! El que hi ha a dintre de la nau s'hauria de desintegrar o alguna cosa per l'estil.

Això significa que la nau va recórrer entre 110 i 120 anys llum (fent números rodons). I aquí ve la màgia... si realment Artur i Fomalhaut estan en distàncies oposades a la Terra, la distància total recorreguda per la nau és d'uns... 120 anys llum!

Doncs res, que sembla que no hi ha contradiccions, a part de la d'enviar algú molt lluny en dues direccions diferents. I, tal com he dit, el llibre m'ha encantat.

Em pots recomanar...?

És la meva especialitat. Bé, de fet no és que sigui la meva especialitat, perquè no en sé massa, però tothom es pensa que és la meva especialitat. I això és horrible, quan tothom es pensa que tu saps una cosa i tu ets conscient que no la saps. Perquè et venen preguntant sobre allò i tu... no saps què dir.

Fa uns mesos, un dia jo em vaig comprar un parell de llibres. Vaig veure'n el títol, els vaig fullejar, i vaig pensar que podrien estar bé. Encara m'hi he de posar, perquè aquell dia no només em vaig comprar aquells dos llibres, sinó que me'n vaig comprar cinc, i he començat atacant els altres. Algun dia començaré a atacar aquests dos llibres, però prefereixo tenir els altres una mica més avançats, perquè si n'estudio 5 a la vegada, al final em faré un bon embolic.

La meva sorpresa va ser quan, anant jo tota orgullosa amb els meus llibres, algú em va dir que una altra persona s'havia comprat aquells dos llibres. Ah, sí? Vaig pensar. Doncs si se'ls ha comprat tal persona, segur que he encertat en l'elecció. La meva sorpresa va ser encara més gran quan qui em va dir que se'ls havia comprat em va sortir amb:

- Sí, és que ha vist que tu els havies comprat, i m'ha dit que si te'ls havies comprat tu, havien de ser bons, que ell també els volia comprar.

No sé per què, em vaig recordar d'un acudit sobre hiverns freds i indis...

Aquell dia, algú em va preguntar pels llibres, i vaig dir que en tenia un munt. I un munt vol dir un munt. No tants com voldria, perquè els llibres dels que estic parlant són cars, i sovint, quan vull consultar algun tema, em falten llibres. Però hi ha el que hi ha, i tinc els llibres que tinc. Passen de la trentena, segur, però no crec que la passin de massa.

Avui, algú ha aparegut del no res. No tenia ni idea de qui era. Ja sóc una mica despistada, jo... Però si no em sonava, és que no hi havia parlat mai. O potser sí, jo què sé. Em ve i em demana consell. Em diu que si li puc recomanar un llibre que parli d'aquest tema (el tema que tothom es pensa que és la meva especialitat) i que tingui tal característica i tal altra. I jo em quedo en blanc. Llibre? Així? Ni idea.

I aleshores se m'acudeix. Veig el llibre. Un llibre molt maco. La portada verda. Fins i tot veig el dibuix que hi ha. Però no li puc dir ni el títol, ni l'autor. I és una pena, perquè és exactament el que aquesta persona està buscant.

Arribo a casa, vaig a l'estanteria i em trobo el llibre. En veig el títol i l'autor. Però ara ja és massa tard.

Sterkarm!

Vaig començar el llibre pensant que em parlaria d'elfs i de viatges en el temps. Com em podia resistir a un llibre en què la contraportada em prometia tot això? Per això, quan vaig començar a llegir i al cap de poques pàgines em vaig assabentar que els elfs no eren en realitat elfs, em vaig enfadar.

Però vaig continuar llegint. Al cap d'unes pàgines més, vaig pensar que el llibre m'explicaria una història d'una noia del segle XXI que vivia al segle XVI i vaig pensar si hauria d'abandonar el llibre.

Per sort, no ho vaig fer.

La història està a cavall entre el segle XVI i el XXI. Una empresa del segle XXI fabrica una màquina per viatjar en el temps (el Tub del temps) que permet viatjar exactament 500 anys enrere. Al principi del llibre diu que van a parar a una dimensió paral.lela, que no té a veure amb el present que hi ha ara al segle XXI, però llavors es passa el llibre amb la gent dient que els del segle XVI podrien ser els rebesavis d'algú. De totes maneres, aquesta idea d'anar justament 500 anys enrere és bona: tot el temps que passa en un segle, passa també a l'altre, i no es creen problemes degut a que si ara vaig més enrere o més endavant.

L'empresa del segle XXI vol anar al segle XVI per diferents motius, però, com sempre, el motiu bàsic són els diners. Vol arribar allà i explotar el petroli i altres energies que encara no han estat utilitzades. Però també vol crear una espècie d'agència de viatges i enviar a gent amb diners a respirar l'aire pur i fer turisme al segle XVI.

Tot seria perfecte per l'empresa excepte pels Sterkarm. Els Sterkarm viuen al segle XVI i, com és molt normal, lluiten perquè la gent que ve del segle XXI no els prengui la seva terra.

I aquí entra Andrea, una treballadora del segle XXI. L'envien a viure amb els Sterkarm. Quan comença el llibre, ella ja viu amb els Sterkarm. La veritat, a mi m'hagués agradat anar una mica més enrere en la història i saber com Andrea va ser acceptada pels Sterkarm, perquè després d'haver vist com són, em sembla que els primers temps havien de ser una mica difícils. És clar que quan comença el llibre ella ja és acceptada pels Sterkarm. I no només això, sinó que tothom dóna per fet que es casarà amb el fill d'un dels caps Sterkarm.

Al principi de tot del llibre, hi ha alguna pica-baralla entre uns i els altres. Tothom defensa el que és seu, però sense arribar a les mans. Però des de la pàgina 200 i poc fins al final (el llibre té 500 pàgines) és un no parar. És un d'aquells llibres que arribes a odiar, perquè se't tanquen els ulls i no pots parar de llegir, perquè la tensió no afluixa ni un moment. Que si ara uns ataquen als altres, que si ara els altres s'hi tornen, que si uns van amb pistoles i els altres els preparen una emboscada amb fletxes, que ara jo faig un hostatge, ara el fa algú altre.

I al mig de tot plegat, gent normal posada en condicions extremes. Explica una mica el que pensa la gent en general, centrant-se ara en un, ara en l'altre. Però bàsicament es centra en Andrea. Una noia normal, que va agafar una feina per anar al segle XVI perquè havia acabat la carrera i no tenia feina. Una noia que va escrivint sobre les costums dels Sterkarm, perquè vol escriure un llibre quan torni al seu temps. I una noia que ha estat acceptada pels Sterkarm i que viu amb ells, com si fos una Sterkarm més.

És inevitable posar-se al seu lloc. Quan la gent del segle XXI i la del segle XVI es comencen a barallar, i ella no sap què fer, perquè sap que, faci el que faci, estarà traint a algú: o bé a la seva gent, la gent del lloc on prové, o bé als Sterkarm, que són la gent que l'han acollit i que la tracten tan bé.

I, al mig de tot plegat, una pregunta: si es tanca el Tub per sempre, es quedarà al segle XVI o al XXI? Quedar-se al XVI vol dir renunciar a totes les comoditats del XXI, i no estem parlant de tonteries, sinó de coses com higiene, hospitals, absència de puces (com en diu ella)... Però tornar al XXI significa deixar Per (el fill del cap Sterkarm) i tornar a un lloc gris, on no és estimada com l'estimen els Sterkarm.

Pel mig, també, hi ha Per que li diu que es quedi. Li diu que no tingui por, que viurà molt bé, amb els Sterkarm. I que si algú li gosa posar una mà a sobre, ell el matarà. I Andrea pensa que el problema està precisament aquí: quan ell diu que si algú la molesta o li fa mal el matarà, no ho està dient metafòricament, sinó que ho diu seriosament. Molt seriosament. I jo hi afegeixo que, no només matarà a qui li faci mal, sinó que li tallarà el cap i el portarà a l'Andrea com a trofeig.

Així doncs, el llibre és un xoc de cultures, amb 500 anys de diferència. I no només xoc de cultures. Però, sobretot, gent que està al mig, que no sap com ha arribat a posar-se en situacions de vida o mort, i com intenten sobreviure de la millor forma possible. I acció. Molta acció.



Properament, en aquest mateix bloc...

No llevaba nada, ni siquiera un abrigo. Dijeron que no era necesario. Me permitieron conservar el jersey negro, menos mal. Y logré quedarme con la camisa; pensaba que me costaría un poco acostumbrarme a prescindir de ella. En el mismo pasillo, bajo el casco de la nave, donde nos agolpábamos, Abs me alargó la mano con una sonrisa de complicidad.
- Ten cuidado...
Ya había pensado en ello; no le estrujé la mano. Me sentía completamente tranquilo. Él quiso decir algo más, pero se lo impedí dando media vuelta, como si no hubiese advertido nada, y subí los peldaños hacia el interior.

Viure a 30K

No era el llibre que em tocava llegir. Quan vaig acabar l'anterior, que ja no recordo quin era, vaig acostar-me a la meva pila de llibres per llegir. A davant de tot, on hi havia els llibres que volia llegir primer, només hi havia llibres molt semblants en temàtica als últims llibres que havia llegit. Així que vaig buscar una mica més enrere i em vaig trobar amb el llibre en qüestió, mig amagat entre una bona pila de llibres. Qui m'havia de dir que aquell llibre que estava allà amagat m'acabaria agradant tant?

He de reconèixer que quan vaig començar a llegir-lo, Plutó encara es considerava un planeta. Només de pensar això, ja m'adono que he trigat massa a llegir-lo. I sí, pel mig n'he llegit algun altre, però... no m'ha agradat, això d'adonar-me que feia tant de temps que llegia un llibre que no és llarg i que a sobre m'agradava. Però, en fi, això és un altre tema.

Que per què dic això de Plutó? Doncs perquè el pròleg són 5 o 6 pàgines fabuloses, on diu coses com la següent:

Algunos piensan que Plutón es el planeta más externo del Sistema Solar. Pero Plutón no es un planeta. Plutón es un cometoide doble formado por el propio Plutón, cuyo diámetro es dos tercios el de la Luna, y Caronte, de casi la mitad de tamaño que Plutón. La órbita de Plutón-Caronte es altamente elíptica y tiene una inclinación de diecisiete grados respecto al plano elíptico donde orbitan todos los planetas de verdad. La densidad de Plutón es sólo 2.4 veces la del hielo, lo que indica un pequeño núcleo rocoso con una densa cobertura de hielo, pero Caronte, con una densidad de sólo 1.4, es casi todo de hielo. En efecto, se trata de cometoides, no de planetas.

I ho deixo aquí. Seguiria transcrivint el pròleg, però em sembla que això ja serà prou llarg, i malgrat que a mi em va encantar, a algú li pot semblar pesadíssim.

El llibre parla d'una civilització que es troben els humans al cinturó de Kuiper. És un planeta, on la temperatura mitjana és de 30K, i d'aquí el títol, "Camelot 30K". Podria dir moltes coses del llibre, però el faria malbé. Només dir que té un final sorprenent, que a mi m'ha generat molts dubtes. De fet, jo, que tinc molta confiança en la raça humana, em pensava que el llibre s'acabaria amb la destrucció de la civilització d'aquell planeta degut a la influència (mala influència, és clar) dels humans. I bé, una mica d'influència sí que acaben tenint els humans en el planeta, però... el final no me l'esperava pas. M'he quedat amb la pregunta (entre d'altres) de com s'ho van fer per tenir els coneixements per fer el que van fer, quan semblava que no estaven tan avançats. Però... en fi, amb el dubte em quedaré.


I, ja que hi sóc, diré que properament, en aquest mateix canal, es podrà trobar el llibre de la biblioteca, que comença:

De més enllà de les muntanyes dels voltants arribava un silenci ressonant que es feia més intens per les peülles lentes dels ponis de càrrega sobre l'herba i els cops suaus que es donaven amb la cua als costats. El cel era d'un color blau pàl.lid, però la brisa era intensa.
Hi havia quatre components de l'equip de recerca geològica: Malc, Tim, Dave i Caro. Havien deixat el XXI aquell mateix matí a les vuit, per anar, a través del Tub, cap al XVI, on pensaven passar-hi quatre dies. Cap d'ells no havia estat mai tan lluny de casa i sovint miraven enrere cap al Tub. Era la única manera que tenien de tornar.

O el llibre que porto al cotxe i que, probablement, trigaré bastant més a llegir (tot depèn del trànsit i de les possibilitats de trobar aparcament ràpidament):

He was a highly unusual boy in many ways. For one thing, he hated the summer holidays more than any other time of year. For another, he really wanted to do his homework, but was forced to do it in secret, in the dead of night.
It was nearly midnight, and he was lying on his front in bed, the blankets drawn right over his head like a tent, a torch in one hand and a large leather-bound book propped against the pillow. He moved the tip of his eagle-feather quill down the page, frowning as he looked for something that would help him write his essay.

En aquest cas, m'he permès la llicència de treure un nom propi (i substituir-lo per He) i escurçar una mica el primer paràgraf del llibre. És que sinó seria massa obvi. Tot i així, suposo que ho és. I sí, no visc en aquest món: dec ser una de les poques persones que ni s'han llegit el llibre ni han vist la pel.lícula. Així que no conec la història...

El caçador

Vaig trobar el llibre a la biblioteca. No aquesta edició, és clar.

El llibre ja l'he tornat, però em semblava recordar que era de l'editorial "La Teranyina". Però... no en trobo cap referència a internet! En fi, que vaig veure un llibre a la biblioteca amb el dibuix d'una teranyina blava i les mans se me'n van anar al llibre. Sé que havia llegit algun llibre també de la teranyina blava, però no recordo quin, i no el trobo a les estanteries. Només recordo que em va agradar.

Quin post més ben informat, mare meva!

El llibre en qüestió es diu "El caçador" i l'autor és Douglas Hill. Si a ningú li sona el nom, cap problema! Segons sembla, no és massa conegut...

Com ja he dit, vaig agafar el llibre de la biblioteca i es va quedar al seient de l'acompanyant del cotxe. Aquí faig un parèntesis. Com que sempre vaig sola, vaig deixant coses al seient de l'acompanyant. En aquests moments, el seient està ocupat per 4 llibres (tots de temàtica diferent), una radio, un paraigües i uns quants folis amb coses apuntades... El dia que algú hagi de pujar al cotxe, tot això passarà al seient de darrere, on ara mateix hi ha uns quants papers, una ampolla d'aigua, dos o tres paquets de mocadors de paper i no sé si alguna cosa més. Tanco el parèntesis, que encara m'enviareu a un curset de neteja o d'endreça...

Vaig començar a llegir el llibre al cotxe. És un llibre molt curt. De fet, sembla que és la primera part d'una trilogia, cosa que em fa molta ràbia... perquè la segona i la tercera part no semblen estar a la biblioteca. Volia buscar a l'editorial, perquè molt em temo que la segona i la tercera part no deuen estar traduides al català. Sembla que al castellà sí, però no semblen uns llibres gaire famosos, que diguem.

El llibre en sí és molt curt, ja ho he dit. Té unes 180 pàgines, però són pàgines molt petites i amb la lletra molt gran. L'he llegit en un parell de dies al cotxe i una horeta més a casa per acabar-lo i poder-lo tornar a la biblioteca.

M'ha semblat un llibre massa senzill, com si fos un conte. M'ha semblat que es podia aprofundir molt més en tota la història, explicar les coses molt millor, posar-hi molta més història pel mig. Ho sé, ho sé, estic una mica crítica. Vull dir que la història en sí és bona (tot i que no és res que no hagués llegit abans), però que no en treu tot el suc que se'n podria treure. Bé, aquí l'experta... no em feu ni cas, eh!

És clar que, mai se sap, a la segona i la tercera parts potser en treu més suc, de la història.

La història es situa en un futur llunyà. La humanitat gairebé s'ha destruit a sí mateixa. Només queden uns quants humans, que fugen de les ciutats, que estan contaminades, i es refugien als boscos i deserts, llocs que estaven deshabitats fa anys. Viuen en pobles petits i han anat molts anys enrere. No coneixen l'electricitat, cacen amb llances i la majoria d'ells no saben llegir. Alguns privilegiats han après a llegir dels seus pares i conserven algun llibre de fa molts anys, però no hi entenen res de res, perquè parla de coses que ells ni tan sols es poden imaginar.

Però els humans no viuen sols. Uns éssers d'un altre planeta han aparegut a la Terra i els tenen esclavitzats.

Un bon dia, el caçador d'un dels pobles es troba un nen al bosc. L'adopta. Passen els anys i un dia, mentre el fill està caçant, venen els esclavitzadors i s'emporten el seu pare i la seva germana. Aleshores el noi decideix anar a buscar els esclavitzadors per salvar el seu pare i la seva germana.

Sembla una història prometedora, no? Bé, suposo que en els dos últims llibres es deu animar una mica, perquè aquest primer és bastant lleuger, per dir-ho d'alguna manera. Tot i que suposo que no ho arribaré a saber mai. A no ser que algú que llegeixi això m'informi, em digui que val la pena llegir els altres dos... i els trobi.

Asimov

Acabo de passar-me els últims 10 minuts amb el cap ficat en un armari, buscant l'origen de tot plegat. I no l'he trobat. És una llàstima. L'armari és un armari bastant gros, on hi ha tota una col.lecció de llibres de butxaca que el meu pare té i que no vol posar a la vista perquè prefereix posar-hi altres llibres més macos. A ell mai li han agradat les edicions de butxaca. A mi sí.

D'allà mateix va sortir el primer llibre que vaig llegir de l'Asimov. De darrere de tot. Hi ha unes quantes fileres de llibres, que el meu pare es va encarregar d'ordenar segons el seu criteri: els llibres més interessants al davant i els menys, al darrere. Un dia d'estiu, fa relativament poc temps, vaig posar el cap a l'armari. Podria haver fet un miler de coses més o podria haver agafat el primer llibre que trobés a l'armari. Però no ho faig fer. Vaig començar a remenar l'armari i em vaig trobar un llibre d'històries curtes de l'Isaac Asimov. No havia llegit res d'ell i em vaig dir que, total, si eren històries curtes, doncs me'n llegiria una i si no m'agradava, podia deixar el llibre. I vaig començar a llegir.

No recordo quin va ser el primer relat que vaig llegir. M'agradaria recordar-ho, però sense el llibre m'és impossible. Però sí que recordo una cosa: la sensació que em va produir. Vaig començar a llegir i em vaig llegir tot el llibre d'una tirada (amb una parada intermitja que em va obligar a fer ma mare per menjar alguna cosa). Em va enganxar, i molt. Cada història era com un tresor.

Així que quan fa uns dies vaig veure que la Clara parlava de l'Asimov, no vaig poder evitar-ne parlar jo també. Malgrat sé que qualsevol post que pugui escriure jo no estarà mai a la seva alçada.

Per mi, pensar en Asimov és pensar en un geni. La gran quantitat d'històries que es va inventar, i el fet que totes tinguessin aquella lògica que només tenen les seves històries. I és que, després de llegir aquell primer llibre, vaig començar amb la Fundació. Amb la Fundació a seques, més tard vaig llegir el Preludi a la Fundació, però el primer va ser la Fundació. I em va enganxar, què voleu que digui? Això de la psicohistòria em va enganxar de seguida. Però va ser l'aparició de la segona fundació el que em va fer dir, per enèssima vegada, que la història era genial.

I és que en totes les històries (que són tantes que jo només n'he llegit una part molt petita) hi ha aquesta part de genialitat. No parlaré de més títols, només diré que jo sí que he llegit algun dels seus llibres de divulgació científica (que em va provocar alguna mirada rara d'algú al tren). El que sí que diré és que tinc pendent de rellegir-me tots els llibres de la Fundació, un darrere l'altre, ja que els vaig llegir amb bastantes pauses al mig i és una cosa que fa temps que vull fer.

I ja per acabar, dir que jo estic completament d'acord amb el llibreter de la Clara: tothom l'hauria de conèixer. Sí, ja ho sé, hi ha moltes coses que jo no sé (moltíssimes), però no estic parlant de llegir-se totes les fundacions, ni de saber les lleis de la robòtica, ni de tenir discusions sobre tal relat o tal altre amb algú. Estic parlant de que si a algú li dius Asimov, com a mínim li soni el nom.

Al cap i a la fi, jo he discutit bastant sobre els seus llibres. Ara potser no tant, perquè fa bastant temps que no en llegeixo res. Però, cada cop que en llegeixo alguna cosa, m'entra una sensació de trobar-me davant d'una cosa genial, que he de posar-me a comentar el que diu amb tothom. I sí, d'acord, molta gent (la majoria, per ser sincera) se'm miren amb cara rara i crec que si poguessin em portarien directament a un manicomi o al lloc on sigui que creguin que han d'anar els frikies. Però jo ja sé amb qui he d'anar a discutir-ho, a qui he d'anar a tocar els nassos amb idees rares de viatges en el temps, robots, paradoxes amb les lleis de la robòtica, Susan Calvin, psicohistòria i tot el demés. Però això potser millor ho deixo per un altre dia.