Autoconfiança (cinquena i última part)

Ve d'aquí.

Ara he de tornar a parlar. Vinga, que ho estava fent molt bé. Tornem-hi.

Per què em mires? Sí, ja ho sé, estic aquí dalt, parlant. I la gent ha vingut a escoltar-me, o això sembla.

No, què hi fas, aquí? Per què no ets lluny? Per què no t'esperes a fora? Per què? Per què has vingut?

Eh... doncs... continuo parlant...

Coi, ja suo!

I per què tartamudejo?

No, jo no volia ningú conegut.

Em mira i somriu. Em dóna ànims. No, no pot ser. No, no vull! Que no!

Ai, i per què tartamudejo? Tan bé que havia començat! I no faig més que queixar-me.

La única manera de recuperar la confiança és que desaparegui i que torni a trobar-me entre desconeguts. I que deixi de mirar!



Ostres, ara tartamudeja. S'ha posat vermell. Ho passa malament.

Què m'he perdut? Què ha passat?

Vinga, que abans ho feies molt bé! Va, que jo t'animo! Ho faràs molt bé, segur!

I si... i si... i si és culpa meva?

És que a vegades sóc idiota! Quan parlava amb seguretat, pensava que no era qui deia ser. I ara... Ara que tartamudeja em sap greu que tartamudegi.

Torna a ser tu! Torna-hi! Què he de fer perquè tornis a confiar en tu mateix? Ai! Voldria tirar enrere en el temps. I no haver-te dit res.

No, però segur que no és per mi. I si això de la llum l'ha posat nerviós?

Vinga, que ja queda poc. Jo t'animo! Vinga, que jo em quedo aquí per donar-te suport moral!

Autoconfiança (quarta part)

Ve d'aquí.

Sortim, doncs! Ja és mala sort! Ara que ho estava fent tan bé. Ara que em sentia bé amb mi mateix. Ara...

Quan torni, ja veurem si puc recuperar la confiança, si puc continuar com ho estava fent.

Ai! Vigila per on vas!

- Ui, perdó!

Bé, sense llum és normal, que passin aquestes coses.

- No passa res.

No, si us plau, no em preguntis sobre el que estava parlant. Més tard. Que ara tinc les idees al cap i...

... ostres, si no fos perquè sé que vius molt lluny d'aquí diria que ets...

- Hola... Em coneixes? Sóc...

... tu.

- O... o... os... tres... qui... na... sor.. pre... sa...

Autoconfiança, on ets? I per què em poso ara a tartamudejar?

- Sí, com que em quedava a prop, he vingut.

Home, tan a prop no et quedava...

- Gra... gra... gràcies!

Ah, mira, ja ha tornat la llum. Tornem a entrar. No he perdut massa el fil. Vinga, que jo puc!

- E... e... en... can... tat... de... co... nei... xer... te. De... de... de... després par...lem.

Continuarà...

Autoconfiança (tercera part)

Ve d'aquí.

I ara, què faig? Quan acabi, li dic alguna cosa? Em reconeixerà? Sabrà qui sóc? Mare meva, per què coi he vingut? Per què he vingut?

Què passa ara? Ens hem quedat sense llum? Ostres, ja és mala sort!

Diuen que sortim. Doncs sortirem.

- Ui, perdó!

Ostres! Mira que és mala sort, que sense llum hagi hagut d'anar a xocar precisament amb ell.

- No passa res.

Li dic algo? Li dic algo? Li dic algo?

Què carai, o ara o mai!

- Hola... Em coneixes? Sóc...
- O... o... os... tres... qui... na... sor.. pre... sa...

I ara per què tartamudeja?

- Sí, com que em quedava a prop, he vingut.
- Gra... gra... gràcies!

Continuarà...

Nereida

Li hauria de dir. Li hauria de dir que no em dic Nereida. Li hauria de dir que en realitat em dic Laia. Però, és que li fa tanta il.lusió... M'havia de trobar un nom, i com que la Laia va ser la primera a descobrir qui era jo, ha decidit posar-me Nereida.

La casualitat, però, ha fet que jo em digui Laia. Me'n dic des de que vaig néixer. Sí, les fades també neixem. I morim. Tot i que jo encara sóc molt jove i no sé massa sobre la nostra reproducció, perquè jo sempre he vist només fades femelles i cap "fado". Serà que s'amaguen? Serà que les fades neixem per generació espontània? Jo ja pregunto, ja, però ningú em vol contestar! Algú sap com neixem les fades?

La vaig conéixer en una botiga. Jo feia temps que em passejava pel món. Un dia va venir un gripau blau i em va fer una foto. Crec que es va quedar tan impressionat amb la meva bellesa que no es va adonar de qui m'acompanyava.

El que no sabia el gripau blau és que les fotos sempre agafen una part de la nostra ànima, perquè som éssers màgics. I jo em vaig dividir en dos. Una part de mi va continuar al bosc, amb els meus amics, els de la foto, i una altra part es va quedar dintre de la càmera. I, no sé com, de cop un dia estava en una botiga i vaig sentir unes veus.

I una veu que deia: "Aquest! Aquest és perfecte!"

Llavors em vaig començar a marejar. Vaig començar a volar, però sense fer servir les ales.

Sortosament, el meu destí era molt a prop del bosc on em vaig criar. De fet, no ho digueu a ningú, però m'he vist a mi mateixa. Bé, a la part de mi que es va quedar al bosc. I sabeu què? Doncs que jo sóc més jove. Jo seré eternament jove. Ella s'ha fet gran...

I bé, fa una setmaneta la Llum va aconseguir tornar-me a muntar, i ara ja torno a viure. De moment no veig massa cosa, però el fet de tornar a estar muntada fa que pugui tornar a volar, almenys a prop del lloc on se'm veu, i pugui anar fins al bosc, a respirar aire pur i a tornar a jugar amb els meus amiguets.

Que qui són els meus amiguets?

La Llum m'ha fet una altra foto.

Però aneu amb compte! Ja sabeu què passa amb les fotos! Sí, la meva ànima s'ha dividit en mil bocins. Bé, potser mil no, perquè la Llum no té tants lectors. Però sí que s'ha dividit en molts bocins.

I ara tu, que estàs llegint això, pots triar. Pots mirar la foto, sí. I pots no mirar-la.

Si la mires, em veuràs, i sabràs qui són els meus amics. Però també, si arribes fins a la foto i mires, una part de la meva ànima sortirà de la foto i t'acompanyarà la resta de la teva vida.

Sense que tu ho sàpigues.

Tu decideixes!

Autoconfiança (segona part)

Ve d'aquí.


Quins nervis, mare meva! Però quins nervis! Per què ho he de passar sempre tan malament?

Deixa'm mirar.

Buf! Sort que no hi ha ningú conegut. Sort que no hi ha aquella noia, com l'últim cop. Aquella noia que va venir només per escoltar el que havia de dir. Si no hi hagués sigut...

Però no, hi era, i ho va espatllar tot. No li podia dir que marxés, però...

Si no hi ha ningú conegut, parlo molt bé. Parlo, explico, dic. No em poso nerviós. No em poso vermell. No suo. Però només que hi hagi algú conegut, sobretot si és algú que m'importa...

Ah! Però quina sort! No hi ha ningú conegut.

Vinga, comencem! Vinga, va!

Ostres, i ho estic fent bé i tot! Que bé! Oh! Que bé!!!

Però... però... què ha passat? I la llum?

Coi! Per un dia que ho estic fent bé, sense nervis, sense tartamudejar, sense... i va i se'n va la llum! Ja és tenir mala sort, també...

I ara què? Diuen que sortim. Doncs vinga, cap a fora!

Continuarà...

Autoconfiança (primera part)

Es va aixecar molt aviat. No volia recordar-ho. Les 4 del matí? Alguna cosa que se li assemblava. Va anar mig adormida a l'estació i va pujar en un tren que l'havia de dur lluny. Molt lluny. O potser no tant.

Va arribar poc temps abans de que comencessin. Va fer una ullada a la sala, i va estar buscant a veure si veia la persona que havia anat a veure.

Li semblava que es coneixien de tota la vida. Si algú li hagués preguntat, hagués dit que es coneixien de tota la vida. Però sabia que no. Sabia que feia uns 10 anys que es coneixien. No... de fet, no. Es va posar a recordar, i es va adonar que no, que no feia ni 10 anys. Però no sabia dir quants eren exactament, però sabia que eren menys de 10. Però era com si es coneguessin de sempre.

Era com si es coneguessin de sempre, però no s'havien vist mai. I allà estava, preguntant-se qui seria. Ho sabria aviat. Havia de parlar. Va començar a mirar, i a mirar...

Va arribar l'hora i va aparèixer. Es va posar nerviosa. Sabia que a ell li costava molt de parlar. Moltíssim. I que ho passaria malament. Se l'imaginava vermell, suant, amb cara d'espantat. I tartamudejant una mica, almenys al principi. Això era el que esperava.

Però no va ser així. Allà va aparèixer algú que semblava totalment segur d'ell mateix. Una font d'autoconfiança. Algú que parlava sense problemes. Ni vermell, ni cara d'espantat, ni suor, ni tartamudeig.

Es va plantejar no donar-se a conèixer. Sí, ell havia vist una foto seva, però no l'esperava. Vivia molt lluny i no s'esperava que vingués. De fet, era gairebé impossible que ho fes.

No, no li diria res. Però... però... Però s'havia adonat que no era qui deia ser. I, com que no era qui deia ser, com podria continuar com si res no hagués passat? Sí, li hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa...

Però, com podia parlar amb algú tan segur d'ell mateix? Ella, que sempre dubtava. Ella, que no estava gens segura de si mateixa...

Continuarà...

Tard

I allà es va quedar. Esperant. Una mica més, es deia. Només una mica més.

I allà es va quedar. Esperant. Pensant cada moment que no arribaria. Que era una enganyifa. Que no tindria cap resposta.

I allà es va quedar.

Fins que va decidir que ja n'hi havia prou, d'esperar.

Només una miqueta més. Cinc minuts més. Bé, i cinc més.

Fins que va decidir que no tenia sentit esperar. El que esperava no arribaria. Ni en cinc minuts, ni en deu, ni en cinquanta.

Però... i si espero una miqueta més? I si just quan acabo de marxar...?

Va seguir esperant. Fins que la tristesa ja no li deixava espai per l'esperança.

Llavors va marxar.

Lluny.

Molt lluny.

El que no va saber mai és que només hagués hagut d'esperar un minut més.

Pintures rupestres, segona part del relat de l'iruNa

La primera part es troba aquí.

- Per fi has deixat de cridar? Marc? On ets? Marc? MAAAAAAAAARC!!!!!!!!!!!!!

- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!
-
- Però, però... què fan aquesta gent disfrassada de cavernícoles? Marta, això ja no té cap mena de gràcia, de veritat! Marta, torna!!!

- D'acord, Marc, no cal que em facis patir, ja et torno a buscar. Coi, que tampoc m'he passat tant.

- On em porteu??????? Eh, que jo no sóc cap animal, eh! La brometa està bé, però no em poseu a l'olla, eh! Va, Marta, que ja ho he entès. Vinga surt. Marta!
-
- Sí, em voleu portar allà on hi ha les pintures. Que ja les he vist quan veníem. Sí, eren... cony, abans n'hi havia moltes més! On són les altres? És un altre lloc?

- Marc, ara ja em fas patir, eh! Surt d'una vegada!

- Maaaaaaaarta!!!!!!!! On som? I què fa aquest cavernícola amb un garrot? Marta?

- Marc, Marc, estàs bé?
- Sí, eh, d'això, molt bones les disfresses de cavernícoles.
- Eh?
- Sí, els cavernícoles que m'han agafat i se m'han emportat i...
- Marc, t'has donat un cop amb aquell tros de roca.
- No, ha sigut un cavernícola amb un garrot, que...
- D'acord, Marc. Anem a veure un metge.
- Que no, que he anat al passat a través d'una escletxa del temps i llavors hi havia cavernícoles, i les pintures estaven a mig fer i...
- Que sí, Marc, que sí...
- No em creus, veritat?
- Em creuries tu a mi si et vingués amb aquesta història?

La història del porquet groc

Hi havia una vegada un porquet groc que vivia a la imaginació de la gent. Ningú l'havia vist mai, però tothom l'havia somniat o se l'havia imaginat alguna vegada.

Però ell volia ser. Volia deixar d'existir a la imaginació de la gent per ser un porquet real. Un porquet que la gent pogués veure.

I és per això que, un dia, va embruixar algú. Es va posar a dintre del seu cap, i va obligar-lo a dibuixar el porquet anés on anés. Així que aquest algú, a la que podia, agafava un guix i el dibuixava a la pissarra. O agafava un llapis i el dibuixava en uns apunts. O... en qualsevol lloc on pogués, dibuixava el porquet.

Però el porquet no era feliç. No era feliç perquè a la pissarra era verd fosc, al paper era blanc... El porquet groc, tot i que el dibuixaven a tot arreu i la gent el podia veure, seguia sense ser groc.

Va passar molts anys, buscant algú que el dibuixés. Va passar molts anys intentant trobar un món groc. Un món on tothom el pogués veure, però que, a més, fos ell: el porquet groc.

Fins que va arribar a un bloc. Un bloc groc i taronja. Va picar a la porta i va preguntar si podia quedar-se a viure al bloc groc i taronja. Perquè, en un bloc així, seria benvingut, i el seu color groc seria perfecte pel lloc, i entre el groc i el taronja s'hi trobaria bé.

I aquí es va quedar. Perquè jo el cuidés. Perquè de tant en tant el netegés una mica, i de tant en tant li donés una poma, que es menja amb molta gana. I perquè l'acariciés. Quan ho faig, es posa tan content que fins i tot salta.

I així és com el porquet groc va venir a parar a aquest bloc. I diu que es vol quedar. Durant molt de temps. Perquè, per fi, ha trobat un lloc on la gent el pot veure, i a més és groc. Després de tant de temps, ha trobat el seu lloc. Perquè ell creu que tots tenim un lloc, i que tard o d'hora l'acabem trobant.

Li he preguntat al porquet groc si no voldria tornar amb el que el dibuixava a tot arreu. Diu que no, però s'ho està pensant.

Però, de mentres, a mi em fa somriure amb els seus salts.

Avui és el nostre aniversari. Jo en faig 33, i arribo a la majoria d'edat, per fi. La nineta en fa 9. Ja és tota una doneta, encara recordo el primer cop que la vaig veure, tan petita...

Hem preparat una gran festa, com no podria ser de cap més manera. Hem de cel.lebrar que jo arribo a la majoria d'edat i que la nineta tindrà el seu últim aniversari d'una xifra. Vindrà gent de tota la Comarca, faltaria més! Tota la nostra família, els De la Pruna. Però també de totes les famílies que viuen per aquí. Hi ha gent que ja fa una setmana que són al poble, a casa de familiars, esperant la gran festa d'aniversari. I és que no és per menys!

Se'm fa estrany deixar "la vintena". Han estat vint anys de joventut, i ara per fi em faig gran, em converteixo en adulta. Però sé que la nineta aviat arribarà a la vintena, ja només li queden 4 anys, per deixar de ser una nena.

Vull marxar d'aquí. Ja és hora que marxi. Tants anys visquent a casa dels meus pares... però ara que m'he fet adulta, he de marxar, he d'anar per les meves, i abandonar aquesta casa. Però, abans de marxar, he de cel.lebrar el meu aniversari com Eru mana.

Hem preparat moltes coses. Hi haurà un globus perquè hi puguin pujar els nens, cotxes de xoc, muntanyes russes... i acabarem amb focs artificials.

I, un cop hagin acabat els focs artificials, marxaré. Perquè he de fer un llarg camí. Un camí que em portarà molt lluny.

Abans, però, deixaré un petit regal a la nineta. Un regal que vaig guanyar fa molt temps, però que sé que no em pertany a mi. Un regal molt important, del que em costarà desprendre'm, però un gran regal, tot i ser petit...

L'un i l'altre (III)

L'un i l'altre (I)

L'un i l'altre (II)

Segueix l'altre

Va caminant per la ciutat. No sap com, però es troba davant del bar. Pensa que és el subconscient, que a vegades té aquestes coses. No pot evitar mirar dintre, al bar.

I veu com la persona espera, mirant a la porta. Es sent malament. Perquè l'ha estat enganyant. Es pensava que sabia qui era, però sembla que no. Es sent tan malament, que entra dins del bar...

Veu la seva cara de pànic i encara es sent pitjor. Primer, perquè s'adona que en realitat l'altre no té la més mínima idea de qui és la persona amb qui està parlant. I segon, perquè ara sí que patirà de debó. Perquè es para, s'asseu a la mateixa taula i comença a veure com mira amb pànic la porta.

Passen una bona estona parlant. No es pot creure que a l'altre no se li hagi passat pel cap, en les últimes setmanes, que aquella persona del meetic podia ser aquella persona que es trobava un parell de cops per setmana. Li volia dir, però no sabia com s'ho prendria. I, de mentres, l'altre va mirant a la porta i veu com pateix.

De cop, però, veu una espurna als seus ulls.

- No pot ser!

I aleshores tanca els ulls. Ara ja no fa falta que li digui.

L'un i l'altre (II)

L'un i l'altre (I)


L'altre

Camina per la ciutat, sense rumb fix. Recorda el dia que va rebre aquell e-mail. Va engegar l'ordenador i es va connectar al messenger. Invisible, com gairebé sempre. Així veia si arribava algun mail, però podia fer feina, sense parlar amb ningú. Tenia un parell de mails. Un d'ells, deia que tenia un missatge al meetic. Va obrir el mail i el nom de la persona que l'enviava li va resultar familiar. Massa familiar.

Va obrir el missatge pensant que hi trobaria alguna cosa de l'estil de "mira qui hi ha per aquí". O que li faria alguna brometa sobre el fet de que estigués allà. De totes formes, però, la persona que li enviava el mail també hi era, allà, així que no tenia massa res a dir.

Però el missatge va ser una autèntica sorpresa. No semblava que s'hagués adonat de qui era. Semblava impossible, que no se n'hagués adonat. Però no, no ho havia fet. O, almenys, no ho deixava veure.

Va mirar el messenger. La persona que li enviava el missatge era un dels ninotets verds. Va pensar que li podria dir alguna cosa, però al final no ho va fer.

Va estar dubtant si contestar-li el missatge o no. I, en cas de decidir contestar-lo, si dir-li qui era o seguir el joc. Tenia el convenciment que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar.

Al final va seguir amb el joc. Va contestar, com si no conegués a l'altre de res. Van anar intercanviant missatges. Hagués posat la mà al foc que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar. I així van anar venint i tornant missatges.

Però, és clar, l'altre li va demanar una foto. I l'un no li podia enviar una foto sense que sabés qui era. I no li volia enviar la foto de ningú altre. L'altre li va dir el nom. Però l'un tampoc li va voler dir. I l'altre li va començar a demanar si volia quedar algun dia.

No volia quedar. Va començar a dir que no, però la insistència era tan gran, que al final va dir que sí. Tot i que es va prometre que no hi aniria. Ja en tenia prou, d'aquell joc.

I ara es troba passejant, pels carrers de la ciutat, sense rumb fix. Era el dia que havien quedat, però era una tonteria quedar, si ja es veien regularment un o dos cops per setmana...

Segueix...

L'un i l'altre (I)

L'un

Va entrar al bar. Cinc minuts abans de l'hora a la que havia quedat. Es va asseure, va demanar una coca-cola, i va començar a mirar a la porta. Estava claríssim: esperava algú.

Va començar a pensar en qui esperava. Un anunci al meetic que li va cridar l'atenció. Algú que se li assemblava, que tenia les mateixes aficions. Es va preguntar si podria conèixer aquella persona. Però semblava que no, que no es coneixien. Era estrany que no haguessin coincidit mai.

No sabia quina cara feia. No sabia com es deia. De fet, no en sabia gairebé res de concret. Havien parlat, sí, però no li havia volgut enviar cap foto. No havia volgut dir-li el nom. Però la persona que havia de venir havia vist la seva foto i sabia com es deia.

Va arribar l'hora en punt i ningú va aparèixer per la porta. Va continuar esperant. I mirant cap a la porta.

Fins que va aparèixer una persona coneguda. Mentalment, va dir tots els renecs que se li van passar pel cap. Sobretot quan aquesta persona va dir hola i es va asseure a la mateixa taula. Sí, es coneixien molt bé, però... què passaria quan aparegués qui havia de venir?

Van començar a parlar. Però no podia deixar de mirar cap a la porta. Perquè, és clar, quan aparegués qui havia de venir i veiés que tenia companyia... Si és que es fixava en algú que tenia companyia, és clar! I si ho feia... aleshores què li diria a la persona que ara estava a la seva taula?

Però el temps passava i no apareixia ningú. Anava parlant amb la persona que estava a la seva taula fins que va tenir un moment d'inspiració. Un moment d'aquells en els que tens una idea. Un moment en el que ho veus tot clar. I va dir:

- No pot ser!

Segueix...

Algú t'està mirant...

Està treballant d'esquena a la porta. Com sempre. Algun cop li havia molestat, però així no es distreu. Si treballa d'esquena a la porta, no veu la gent passar i sap que no es distreurà mirant les mosques, perquè podia passar algú i veure-la. Així que ha escollit treballar d'esquena a la porta, de forma que tothom pot veure el que fa i ningú la distreu.

Està treballant, barallant-se amb una cosa que, per variar, no funciona. De cop, sent com algú l'està observant. Aquella sensació de que algú et mira fixament, i que, malgrat estar d'esquenes, notes com et miren.

Es gira per veure qui la mira. Es recorda d'un acudit o similar molt dolent, en el que hi ha un lladre, un lloro i un dòberman. L'explicaria, però li fa vergonya i tot, de dolent que és l'acudit. Què carai, algú altre pot explicar l'acudit per mi.

Es gira i veu qui l'observa. Si això fos una sèrie dolenta de la tele (o no tan dolenta), es veuria la noia com es gira, molt a poquet a poquet, i la cara que fa. I aleshores començarien els anuncis. I t'hauries d'esperar els 5 o 10 minuts d'anuncis a que la càmera mostri qui hi ha a la porta.

Però la noia no es gira a poc a poc, sinó que es gira ràpidament. Però, és clar, això no és una sèrie dolenta de la tele, però a darrere hi ha algú que té ganes de tocar la pera.

És clar que si això fos una sèrie de la tele o una pel.lícula ja sabries qui hi ha a la porta. Si es tractés d'una sèrie de por o d'intriga, et trobaries algú amb un ganivet, al vell estil de la dutxa de Psicosis. Si fos una pel.lícula de l'oest, et trobaries el típic "vaquer" amb bones o males intencions, depenent de si la noia és la protagonista o si és una simple actriu en un paper secundari. I si fos una telenovel.la d'aquestes de mitja tarda (encara les fan a mitja tarda, quan s'acaben els telenotícies?) et trobaries que ja és el final de la telenovel.la en qüestió, i et trobaries el protagonista allà.

Però això és la vida real. O no. La suposada noia està escrivint això, així que no hi havia en Norman Bates a la porta. Tampoc hi havia un personatge d'aquests de l'oest, perquè aleshores això seria un catxondeig dels grossos. I tampoc estem en una telenovel.la, o potser sí?

La noia es gira. I ja s'ha girat tants cops, que això ja és pitjor que la pitjor telenovel.la de sobretaula o de la pitjor pel.lícula de diumenge a la tarda, que repeteix una vegada i una altra la mateixa escena i no et deixa veure qui hi ha a la porta. I, no ens enganyem, si això fos una escena d'aquestes, el següent que es veuria seria una escena borrosa de la porta amb una silueta al davant, que no es distingeix qui és. La visió de la noia, que és una mica miop i que si no porta les ulleres i està mirant alguna cosa propera, quan mira a la llunyania, només veu alguna cosa borrosa.

I qui hi ha a l'altra banda? Doncs això és la vida real. Així que, segurament hi ha algun company de feina, que li ve a demanar alguna cosa. O potser és algú que passa per aquí, que la coneix i que no té idea que està aquí i la veu tan concentrada que no s'atreveix a dir res. Això seria el més normal. Si la noia fes volar la imaginació, segur que seria alguna altra persona. Però això seria tan surrealista com l'opció d'en Norman Bates.

I, és clar, després de tota aquesta parrafada, que no porta enlloc, que és una autèntica xorrada, no té ni una mica de substància i que només prové d'un somni idiota, algú es preguntarà: i qui hi havia realment a la porta?

Doncs el dòberman, està clar.

Algú en dubtava?