Plourà?

Som a fora. La Nineta em crida. Vol que la gronxi. I jo li dic que no, que plourà.

La porto cap a on es veu la muntanya, el lloc des d'on venen les tempestes.

- I plourà?
- I tant!
- Com ho saps?
- Perquè allà hi ha núvols, i allà ja està plovent.
- Per què?
- Perquè està ben negre, i allà ja hi plou, i hi llampega.
- Llampega?
- Sí.
- Com l'altre dia?
- Sí.
- I plourà?
- Sí.
- Molt?
- Molt.
- Molt, molt, molt?
- Moltíssim.
- Com l'altre dia?
- Més que l'altre dia!
- Més?
- Sí.

Deu minuts més tard. Estem a la cuina. Jo li estic fent una capseta de papiroflèxia perquè hi posi els seus tresors i ella es mira a ma mare.

- Avui plourà.
- No, no plourà.
- Sí que plourà. Molt, molt, molt!
- No, no plourà.
- Mira la muntanya.
- No plourà.
- Que sí, que plourà molt, i tronarà molt, més que l'altre dia.

Al dia següent, parlant amb la iaia...

- Va ploure, ahir?
- Sí. Al vespre.
- I va tronar?
- Sí. Al vespre.
- És que ahir va venir la Nineta.
- Ah, sí?
- I em va dir que plouria molt, i molt i que tronaria més que l'altre dia.
- Ah!
- Jo li vaig dir que no.
- Ah!
- I ella em va dir que sí. Que plouria. Perquè ho havia dit la Llum. I si ho deia la Llum, és que era veritat.

Em fa por que es cregui tot el que li dic i que em vingui a preguntar tot el que no sap. D'aquelles pors de no ser-ne digne. D'aquelles pors de veure que estic en un pedestal que no toca.

Tantrix

- Mira, ja hem arribat, mira qui hi ha allà!
- No sé qui és.
- Sí que saps qui és.
- No!
- Va, digues hola a la Mama.
- No, jo vull venir amb tu.
- Vale, però digues-li a la Mama.

- Jo vull jugar a aquell joc!
- Segur?
- Sí! I difícil! Moltes fitxes!
- Vale!

I acabem construint una piràmide entre la Nineta i jo.

Però si només té 5 anys!!! I ve a casa, i només vol que li deixi el cub de Rubik, el Tantrix, i els jocs similars.

- Més difícil. Més difícil.

I així passem l'estona.

Només té 5 anys!!!

Ja canviarà, em dic. Però ara, només ve a casa a buscar jocs. Jocs pels que diria que és massa petita...

Però, jo què sé. Mentre jo acabava de fer la piràmide, ella ha fet un cicle de 6. No és difícil per algú gran, però... he dit que té 5 anyets?

No me la trec de sobre!

Arribem a casa i són quarts de vuit del vespre. Diumenge. Diumenge a la tarda. I m'envaeix aquella sensació del diumenge a la tarda. He de preparar les coses pel gimnàs, he de preparar allò que havia de fer, he de, he de, he de... He de fer un munt de coses d'aquelles que deixo pel cap de setmana, i que sempre m'enganxen als diumenges al vespre amb el més calent a l'aigüera.

No he vingut amb el meu cotxe. He vingut amb un cotxe que tenia un conte com a música, que estava ple de joguines, i he vingut encaixonada entre un parell de nens.

Quan hem arribat, la Nineta se m'ha agafat a la mà.

I no hi ha hagut manera. Li he dit que havia d'anar a fer el sopar. Que tenia feina. Que... que 50 coses més. I ella agafada a la meva mà.

- Però tu, què vols fer?
- Venir amb tu!
- I si me'n vaig a dormir?
- Vinc a dormir amb tu.
- I si me'n vaig a mirar la tele?
- Vinc amb tu!
- I si...?
- Vinc amb tu!
- Molt bé. Vens amb mi. I què vols fer?
- El que tu facis!

Ho sé, ho sé. A la nena se li passarà aquesta fixació amb mi. I llavors ho trobaré a faltar. De mentres, m'eixugo la bava i me l'emporto per aquí i per allà. La feina ja la faré més tard.

Hem acabat davant de la tele, mirant un documental de la 2.

- I què és això?
- Una estrella de mar.
- I per què camina?
- Perquè vol anar a buscar menjar.
- Jo mai he vist una estrella al cel que camini.
- No, però les de mar sí.
- I per què?

Llavors ho he entès.

Aquesta nena sempre ha volgut dues coses. La primera, resposta a les seves preguntes. I he de dir que, tot i haver contestat moltes preguntes a la meva vida, molts perquès, els d'aquesta nena em sorprenen, per les coses que arriba a demanar.

I la segona, algú que la faci córrer i saltar. Ahir li vaig ensenyar com es feia el salt de llargada i... millor no ho explico!

Tornarà el cole i s'oblidarà de que només vol estar amb mi. Es farà gran, i només seré la tieta, sense ser tieta. Però ara em quedo amb aquesta nena petita que només vol estar amb mi i que no me la trec de sobre.

Perquè, és clar, em cau la bava!

El misteri del bombó

Ahir, després de jugar a atrapar amb la Nineta una bona estona, quan va marxar, ma mare em deixa anar:

- I al final, t'has menjat el bombó, o no?

La història és que a mig jugar, jo vaig agafar i li vaig dir a la Nineta que tenia set. Vaig anar a buscar aigua, i la Nineta al darrere. I a sobre la taula, hi havia una caixa amb bombons. Mentre bevia, va sonar el telèfon. El vaig agafar.

Mentre era al telèfon, la Nineta em mirava amb impaciència. Fins que va obrir la capsa de bombons i en va agafar dos d'iguals. Un se'l va posar a la boca ràpidament, i ja l'has vist prou. El segon me'l va portar a mi.

Sí, és petita, però sol tenir detalls d'aquests de pensar en els altres.

Jo li vaig dir que no, que no el volia, i ella el va deixar a sobre la taula.

Que maca, vaig pensar. No se'l menja i el deixa allà perquè me'l mengi.

Quan vaig acabar de parlar per telèfon, va agafar el bombó i me'l va tornar a oferir. Però jo treia el fetge per la boca i era incapaç de menjar res.

I vam seguir corrent.

Quan li vaig dir a ma mare que no m'havia menjat el bombó jo, que segurament ho havia fet la Nineta, em va dir que no.

- No? I per què?
- Perquè li he dit que se'l mengés ella. I m'ha contestat que no. Quan li he preguntat per què, m'ha dit que si menjava un bombó s'engreixaria i no podria córrer tan ràpid.

La Nineta té 5 anys.

Ah! El bombó se l'havia menjat el meu pare. Al final va confessar. Amb la diabetis no hauria de menjar-ne cap, però... suposo que un bombó perdut, quan ningú et veu...

A veure si m'atrapes!!!

M'haurieu de veure la pinta ara mateix. Estic suada. La cara vermella. I la samarreta, de dos colors.

Gimnàs? Qui diu, gimnàs?

Acabava d'arribar del cine (per cert, en volia fer un post, potser algun dia que no sàpiga què dir... ejem... per si de cas, en Heath Ledger està genial, només per veure'l a ell, ja val la pena anar a veure la peli (no, no ho dic perquè estigui guapo precisament). I per cert 2, com poden uns pares portar un nen de 4-5 anys i un altre de 6-7 anys a veure aquesta peli??????????? Entre el petit que s'ha passat la peli plorant perquè tenia por i el gran que ho preguntava tot perquè no entenia res...)

I allà estava la Nineta.

- A veure si m'atrapes!!!

Tot ha començat amb aquesta frase.

Una hora i mitja més tard, he perdut el compte de les vegades que m'ho ha dit. Qui ha dit gimnàs? Gimnàs? Entrenador personal?

Amb una nena que només fa que dir:

- Va!!! Corre!!!
- Que no puc més!
- I tant que pots! Mira!
- Que no puc més!
- A veure si m'atrapes! Va, corre!!! Corre!!!
- Que estic cansada!
- No. Corre! Ara t'atrapo jo. Corre!!!

Una hora i mitja.

Una de les millors hores i mitja dels últims dies.

Però ara estic morta.

I és que una, ja té una edat. I no precisament la que deia la Nineta.

- Que no veus que no puc? Que sóc gran!
- No!
- Sí! Tu saps quants anys tinc?
- Vint-i-tres.
- Jaja! Si home, més!
- Vint-i-quatre?
- Més, més!!!
- Vint-i-tres!!! Va! Corre!!! A veure si m'atrapes!!!

El meu consol és que encara l'enganyo i puc fer alguna finta i deixar-la enrere. I, malgrat que ella té més velocitat punta, jo tinc més resistència (ejem... volia dir que puc córrer més estona a la meva velocitat punta...)

I el meu orgull és que, després d'una hora i mitja, la nena ha après a fintar i ha arribat un moment que he sigut incapaç d'atrapar-la.

I el meu segon orgull, que durant una hora i mitja, el juguet de la Nineta he sigut jo. O era al revés?

Visca els tres Reis (4)

Capítol 12:

- Vanem. Vanem. Vanem.
- Sí, Nineta, ja vaig!
- Vanem. Vanem. Vaneeeeeeeeeeeem!

Capítol 13:

I, per primer cop a la vida, he tret la fava del tortell.

I, per primer cop a la vida, no he demanat guardar el rei per la meva col.lecció de reis de tortell, perquè a la Nineta li ha fet gràcia el rei.

Capítol 14:

- Vinga, juguem a amagar.
- Vale.
- Tu busques.
- Un, dos, tres..., nou i...
- Deu!
- Coi, si dius deu et sento i ja sé on ets!

Capítol 15:

- Va, ara vine tu a comprar.
- Vale.
- Què vols?
- Un parell d'ous.
- Mmm... Espera que te'ls busco!

- Quants ous volies? Un o dos?
- Un parell.
- Un o dos?
- Un parell són dos.
- Ah!

- Ara compro jo.
- Vale. Què vols?
- Un parell dos patates.

Capítol 16 (i últim, tot i que en podria escriure molts més):

El regal del Zeppelin. Els meus estimats Tintín i Milú :-) El regust trist és que tots els còmics d'en Tintín que vaig llegir me'ls va deixar el meu cosí, a qui li encantava en Tintín. Però en Tintín és, i sempre serà, juntament amb l'Spiderman, el meu preferit :-)

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Aquest vespre, si no caic rendida, faré la carta als Reis.

Per què hauria de caure rendida?

La Nineta està nerviosa. Nerviosa és poc. Està molt nerviosa. Crec que molt nerviosa és poc.

A les 12 del migdia ha aparegut per casa. Ha estat tota l'estona amb mi, fins a les 5 de la tarda, que l'he deixat amb la seva mare, amb la promesa que hi tornaria al cap de 10 minuts... Plorava, m'agafava, i no es volia separar de mi.

Hem mirat fotos, se'ns ha pixat un ocell a sobre, hem saltat, hem jugat a amagar, hem jugat al picaparet, hem jugat a atrapar, li he ensenyat unes quantes paraules, m'ha deixat molt clar que "jo no beig aigua" i m'ha deixat claríssim què demana als Reis. Demà, quan entri a casa i vegi el paquet que hauran deixat els Reis a casa... Fa 3 setmanes que demana el mateix, i...

La nineta m'ha ensenyat que, quan jugues a amagar, és molt més divertit parar que amagar-se. Per què de petits ningú volia parar i tothom es volia amagar?

També m'ha ensenyat què és l'aranya peluda.

M'ha ensenyat que puc tenir quatre anys altre cop. Però que necessito recuperar-me físicament, o no aguanto 7 hores de córrer i jugar.

I em sembla que m'ensenyarà què és el rellotge perquè... perquè d'aquí a mitja hora passen els Reis pel meu poble!

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

Cinisme, decepcions i la nineta

Fa cinc minuts que estic davant de l'ordenador, a punt d'enviar un mail que podria ser que canviés alguna part del meu futur. Sé que l'enviaré. Sé que no el canviaré. Però no puc deixar de mirar-lo, sense saber què fer. Preguntant-me què faig. Al final l'he enviat i ara espero una resposta algun dia d'aquests... cada cop que l'ordenador de la feina piti anunciant un nou mail, jo faré un bot.

Aquest matí el mail ha tret fum. Em sorprenc a mi mateixa de com puc arribar a ser de cínica. Deia la veritat, però potser no ho hauria d'haver fet. Hi ha confiança, però és que... no està bé, ser així. Potser és que sóc massa insensible. Potser massa cínica. Potser...

Al final aquest dissabte no aniré al Perdedorès. Em feia tanta il.lusió! Feia dies que pensava que aniria al Perdedorès, que estava arreglant les coses. Movent les coses del dissabte en qüestió, reordenant-les totes perquè tot pogués funcionar, perquè no tingués res a fer en tot el dia. I ara... doncs ara em quedo amb un dissabte on he suspès tot el que havia de fer. Així que demà agafaré i ho tornaré a posar tot en marxa. Em passaré tot el dissabte treballant. Visca!

Però tot això m'ha recordat una de les coses de la nineta. La nineta és petita. L'avi es va morir fa un parell d'anys, i ella en tenia 2. De fet, l'últim cop que vaig anar al Perdedorès per aquesta mateixa raó, hi vaig anar i no en tenia massa ganes. L'avi ja estava molt malament, i només somreia quan la nineta i jo anàvem a veure'l i féiem tonteries al seu voltant. Somreia més per la nineta que per mi, però amb la nineta sola tampoc somreia. I l'únic que feia que mostrava que estigués encara en aquest món eren aquells somriures que feia quan la nineta i jo estàvem per allà. No parlava, no mirava, no obria la boca per menjar. Només somreia de tant en tant. I, durant molt de temps, cada cop que veia a la nineta, l'agafava de la mà i ens n'anàvem a fer el tonto a casa dels avis.

Encara recordo el dia que vaig treure la nineta a veure la Lluna i em va assenyalar l'estrella de l'avi. Però feia poquet que s'havia mort l'avi, i era normal que se'n recordés. L'altre dia la nineta va pujar en globus per primer cop a la vida. Quan el globus va arribar a dalt de tot d'on pujava, no se li va acudir res més que dir:

- No, que pugi una mica més, fins al cel! Així agafarem a l'avi i el tornarem a casa!

Com se'n pot recordar?

Em fa gràcia, perquè és tan entremaliada, però a la vegada tan innocent... Ahir l'ensenyava a jugar al dòmino, amb un joc de Disney. Primer no sabia com es jugava, i jo li anava ensenyant. Després em va dir:

- Ara juguem!

El dòmino era petit, tenia unes 20 fitxes. Ella en va agafar 8.

- Aquestes per mi, les altres per tu! Jo començo!

Va girar totes les fitxes, de forma que jo les veia totes, i vam començar a jugar. Mirava els colors, a veure quina fitxa posava. I jo l'ajudava. Cap de les dues va passar en cap moment, fins que ella es va quedar sense fitxes.

- He guanyat! He guanyat!

Els crits van fer que se'ns afegís l'altre nen. Van voler jugar un contra l'altre. La nineta va deixar totes les fitxes cap per baix. Per jugar, ella les anava mirant aleatòriament i si la podia col.locar, la col.locava. Si no podia, la tornava a deixar cap per baix i en mirava una altra.

Ell era diferent. Va posar totes les fitxes mirant amunt, i li costava posar-les. Més d'un cop, ell va dir que no podia posar cap fitxa i ella li assenyalava la que podia posar.

El resultat: com que cap dels dos mirava res, es van quedar dos dobles sense posar, un d'ell i un d'ella. La seva mare ja els havia cridat feia estona i havien de marxar. El nen va córrer cap a casa, i vam tenir una gran conversació amb la nineta:

- Qui ha guanyat?
- Heu empatat.
- Empa... què?
- No ha guanyat cap dels dos. Tots dos heu acabat iguals, perquè no podeu posar el doble.
- Però, qui ha guanyat?
- Heu guanyat tots dos.

Ho sé, gran coherència, la meva. Però ella volia saber qui havia guanyat, i no podia ser que no hagués guanyat ningú.

- Tots dos?
- Sí, tots dos.
- Però jo vull guanyar!

I llavors va agafar el seu doble, va separar dues de les fitxes del dòmino, hi va posar el doble al mig. Jo vaig fer el mateix amb la fitxa del nen. Ella va somriure, va dir "hem guanyat tots dos!", i va marxar corrent cap a casa:

- Mama, mama! Hem guanyat tots dos!

El campanar de l'esglèsia

És un dia de l'estiu, pels volts de l'any 1990. Tres nens corren davant d'una casa de pagès. Bé, de fet un ja és gairebé adult i una altra està en plena adolescència. Els grans estan fent sobretaula i ells s'avorreixen. I no hi ha res pitjor que tres nens avorrits.

- Tinc una idea!

És el més gran de tots, però que ell tingui una idea és un perill.

Els tres nens pugen a la casa en silenci. El més gran agafa una clau, sense que el vegin, i diu als grans que se'n van al bosc.

Però els nens no arriben al bosc. Es paren a mig camí, a davant de l'esglèsia. El noi agafa la clau i obre la porta de l'esglèsia. Les nenes el segueixen.

- No hauríem d'entrar.
- Au va, ja veuràs que no passa res.

Els nens entren a l'esglèsia i pugen cap al campanar.

- Ecs, una teranyina!
- Doncs vés amb compte amb l'aranya!
- Ah!!! Que em fan por les aranyes!
- Va, no siguis burra, què vols que et facin?

Els nens arriben al campanar. I què fan, una colla de nens, en un campanar?

- Ei, i si toquem les campanes?

Una estona més tard, estan tots a la cuina de la casa de pagès, amb el cap cot.

- Però què us heu cregut, animals! Pujar tots sols al campanar! I posar-vos a tocar la campana! I a sobre, no se us acudeix res més que tocar a mort. Animals!

Durant molt, molt de temps, la família d'aquella casa va continuar guardant la clau de l'esglèsia, com es fa a molts pobles on no hi ha capellà. Però la clau mai més va estar a la vista, i cap dels tres nens va saber on s'amagava fins que es van fer grans.

Shhhhhhhhhhhhhh!

Shhhhhhhhhhhh! No feu fressa... Avui torna a dormir a casa...

A les 8 ja ha volgut anar a dormir, que no s'aguantava dret (no m'estranya, pobre criatura!)

Hem mogut el llit perquè no toqui a la paret i no em desperti... Ma mare s'ha tornat boja, quan ha començat a dir que tenia por, que hi havia fantasmes, que ara volia el llum obert, ara tancat...

Però demà no em vindrà a despertar. Quan es desperti, jo ja seré al gimnàs.

Shhhhhhhhhhhh... no me'l desperteu...

Són tan macos... quan dormen

Em pregunten que si em poden deixar el nen a dormir. Estic sola a casa. I què els he de dir? Que sí, no?

Llavors em recordo de l'últim cop que em vaig quedar amb una criatura sola en hores en les que han de dormir. Era la germana del nen. Havia d'anar a casa seva al matí, aixecar-la, i cuidar-me'n tot el matí.

Quan es va despertar, la conversa va anar:

- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
- I el papa?
- El papa no hi és, és a treballar.
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.

Aquesta última frase va ser seguida per un plor desconsolat, amb la nena a coll, que va durar mitja hora ben bona.

Després, va ser hora de vestir-la, donar-li de menjar... Però ai, els nens tenen la seva rutina. Vam anar corrent per la casa.

- Tens pipí?
Em va fer que no amb el cap.
- T'aixeques al matí i no tens pipí?
No amb el cap.
- D'acord, doncs anem a esmorzar.
No amb el cap.
- A vestir?
No amb el cap.
- Anem a pentinar?
No fa res amb el cap, i me l'emporto al lavabo.
Agafo una pinta.
No amb el cap.
- Aquesta no?
No amb el cap.
- I aquesta?
No amb el cap.

I així podria seguir, durant molta estona.

Però avui no és ella. Avui és el seu germà, que entre altres coses, és hiperactiu. Me'l porten tard, ja són quarts d'onze, i el porto directament al llit.

- Un conte!
Sí, és clar, faltaria més.
- Però un i prou, eh! I a dormir! Quin vols?
I, com no pot ser d'altra manera, em demana el conte inventat.

Llavors venen els problemes.
- Et deixo la porta oberta i el llum de fora obert.
- Sí. No!
- No?
- Porta tancada.
- I llum tancat?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
Tanco la porta, i a la que la tanco sento:
- Tinc por. Tinc por. Tinc por. TINC POOOOOOOOOOOOOOOOR!
- D'acord, porta oberta i llum obert.
- Sí. No! Porta tancada.
- Però no tens por?
- No. Sí. No.
- Porta oberta?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
- No! Porta tancada.

Ja no recordo si li vaig deixar la porta oberta, tancada, el llum obert, la porta tancada i el llum obert, o què vaig fer.

Vaig aconseguir que s'adormís a la 1. Jo no, jo em vaig adormir més tard. Estic acostumada a llegir abans de dormir i em costa dormir si no he llegit...

S'ha passat tota la nit donant cops a la paret. Es mou molt, i la paret dóna a la meva habitació. Cada cop que donava un cop a la paret, tot retrunyia. S'ha d'haver fet mal... Però també, cada cop que donava un cop a la paret, jo em despertava. No recordo haver-me despertat tants cops durant la nit en molt temps.

Fins que he notat que entrava molta llum a l'habitació. Sempre dormo amb la porta tancada, perquè una mica de llum ja em desperta, i a fora, a la que surt el sol, ja queda ple de llum.

La porta s'ha obert. I he mirat. Una figura petita ha entrat a l'habitació, plena d'energia, saltant i rient. El rellotge de l'habitació encara no marcava les 7 del matí.

- Lluna, tinc gana!

Oh, que maco que ets quan dorms!

L'esmorzar donaria per un post. O per dos. Només diré que, després de menjar-se el que jo em menjaria en 3 dies d'esmorzar, només se li acudeix preguntar:

- I què menjarem, per dinar? Dinarem aviat?

I llavors ha anat fins a la meva habitació, s'ha estirat al llit, i els problemes han sigut per treure'l d'allà!

Piló, piló...

La gràcia que té arribar d'hora a casa, és que en el moment menys pensat sona el timbre. Nens.

Nens que criden, que salten, que volen jugar.

Nens que es troben una colxoneta a terra.

Ai, ja la tenim. Tots volen la colxoneta i es comencen a barallar per ficar-s'hi.

Així que la Lluna, que és més criatura que totes les criatures a la vegada, aprofita un moment en què els nens deixen lliure la colxoneta, mentre es barallen, per estirar-s'hi.

Ah... llavors els nens la comencen a picar i intentar fer fora.

Però no poden.

Així que el més gran se li tira a sobre (i com pesa, el nen! Gairebé és tan alt com ella). I a sobre, doncs piló, piló.

I, de mentres, la Lluna va sentint com la gent gran els anima: "vinga, vinga, tu també!"

El problema ha sigut fer-los marxar. La pobre Lluna estava immobilitzada, i els nens s'agafaven allà on podien per no marxar.

Gemma

Em quedo amb la Gemma, en una plaça, esperant que la vinguin a buscar. La Gemma té 10 anyets, i és més alta que jo. Li dic que m'esperaré fins que la vinguin a buscar.

- Sí, mama - em diu.

Estic a punt de dir-li que no puc pas ser la seva mare, quan em recordo de la Sílvia. La Sílvia anava al cole amb mi i té una filla més gran que la Gemma. Però els pares de la Gemma són de l'edat dels meus.

Juguem una estona per la plaça. Jo li dic que me'n vaig a l'ombra. És migdia, i el sol pica moltíssim. Però llavors apareix una abella i ella comença a cridar i amagar-se a darrere meu. Entre que és més alta i més ampla que jo, em pregunto com s'ho fa, per amagar-se a darrere meu. Devem fer riure, totes dues, ella amagant-se i jo dient-li que s'estigui quieta, que si s'està quieta l'abella no la picarà.

Després ens trobem amb una estàtua, a la plaça. Ella la mira, s'hi posa al cantó, i em diu:

- És la meva nòvia. Ens casarem!
- Ets lesbiana?

I somriu, però comença a agafar pedretes i se les tira per sobre seu i de l'estàtua, com si es tirés arrós.

La recordo fa un moment, i penso que o jo sempre he sigut (i sempre seré, mal que em pesi), massa lenta o ella (i la resta de gent de la seva edat) són massa ràpids. Estava amb unes quantes nenes i un nen (que ja li val al pobre nen, no sé com les aguanta). Una nena li ha fet alguna cosa, no sé què, perquè jo no ho veia, i llavors la Gemma ha començat a cridar:

- Li ha tocat la tita, li ha tocat la tita! Jo també vull tocar-li la tita!

Representa que jo estic al càrrec dels nens i que m'han de creure (ja fa molt de temps que em van perdre el respecte i no hi ha qui em faci cas). El nen se'm mira amb cara de pànic. La Gemma és més petita que ell, però en fa dos com ell. I jo els dic que ja s'espavilaran.

Però també penso que jo als 10 anys era una santa. Bé, i als 11. I als 12... i anar pujant fins bastant amunt.

Quan es cansa de tirar pedretes, comencem a jugar. Descobreixo que les cançons dels jocs que ara canten els nens petits (o no tan petits) són les mateixes que cantàvem nosaltres fa gairebé 20 anys (o 20 anys directament). Ella crida molt, i jo no em puc aguantar el riure. Porto un llibre al mig de les cames, perquè necessito les mans per jugar.

Més d'una persona (i més de dues, i més de tres...) es paren, mentre passen pel carrer, i ens miren. I riuen. No sé si d'ella, de mi, de les dues o de què.

Quan arriba el seu pare a buscar-la, ella està cantant una cançó d'un joc. La cançó és una mica pujada de to, i el seu pare al.lucina.

La deixo amb el seu pare i marxo en direcció contrària a ells. Quan sóc una mica lluny, em giro, i la veig intentant fer jugar al seu pare, cridant i cantant.

I no puc fer res més que somriure.

Aparcament

Casa meva, o la casa del costat, tant li fa, havia sigut una casa de pagès. En cert sentit, continua essent una casa de pagès, pel simple fet que hi ha gallines, conills i un parell d'horts. Ara ja no hi ha altres animals, i els camps els conrea algú altre, però continua essent una casa de pagès.

I, com a bona casa de pagès que és, té una era. El que passa és que ara l'era ja no és el que era (ho sento, és que era massa fàcil). Ara, a l'era hi juguen els nens i s'hi aparquen els cotxes.

Ningú ha dit mai on s'havien d'aparcar els cotxes, però tots, quan aparquem el cotxe a l'era, el deixem al mateix lloc, i tots els cotxes aparcats en bateria. Per què? No ho sé. Tothom ho fa així, i ja ningú es pregunta el perquè. Si arribés algú i aparqués diferent, llavors qui arribaria al darrere no sabria on aparcar.

De totes formes, els habitants de les cases deixem els cotxes a dintre el garatge, normalment. Només els deixem a fora de tant en tant.

Avui, quan he arribat a casa, he hagut de somriure. La nineta m'ha fet somriure, tot i que no hi era.

Al lloc on deixem els cotxes, hi havia aparcats, en bateria, uns quants vehicles. Tots molt ben arrenglerats. Tots gairebé tocant el límit. Tots amb la mínima distància entre ells, de forma que n'hi cabessin el màxim possible en el mínim espai. Però cap tocava el del cantó.

Hi havia un cotxe de bateries, una bici, un tricicle, un patinet, un altre tricicle, un altre patinet, i un cotxe petit, sense bateries.

El dia que vaig desaparèixer

Tenia 7 anys. Vivia en un poble una mica més gran del que visc ara. Ma mare tenia una amiga que tenia una filla de la meva edat. Ma mare em va enviar a jugar a casa de l'amiga. Jo vaig agafar la bici i me n'hi vaig anar.

Quan va ser l'hora de tornar a casa, la mare em va dir que m'acompanyava a casa. Jo li vaig dir que no. Jo anava amb la meva bici i casa meva estava a l'altra punta de poble, però això no era massa lluny. No arribava al mig quilòmetre.

Així que vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a casa. L'amiga de ma mare va trucar-la dient que jo ja anava cap allà.

Van passar cinc minuts, i jo no arribava a casa.

En van passar deu, i tampoc arribava.

Ma mare es va començar a preocupar i em va sortir a buscar.

Va resseguir el camí fins a casa de l'amiga. Jo no era enlloc.

Em van començar a buscar, i jo no era enlloc.

Ningú m'havia vist passar, ningú sabia on era.

Llavors em van començar a buscar. Primer ma mare i l'amiga, després altres mares, després un munt de gent del poble. Em cridaven i cridaven, però jo no sortia d'enlloc.

Al cap d'una hora i mitja, vaig arribar jo, tan tranquil.la. Ni se m'hagués pogut passar pel cap que m'estessin buscant, i ni se'm va passar pel cap que hagués fet res de dolent. Al contrari, creia que havia fet el correcte.

Una hora i mitja abans, m'havia trobat en el camí d'anar cap a casa. Hi havia dues maneres d'anar fins a casa: un carrer que anava directe o passar per la carretera principal del poble. Jo tenia prohibit passar per la carretera principal, els cotxes anaven massa ràpid. Però quan vaig anar a passar pel carrer que anava directe a casa... hi havia una direcció prohibida! I, és clar, jo no anava a peu. Jo anava amb la meva bici, que era un vehicle. Jo no podia passar pel carrer amb la bici! Era direcció prohibida!

Em vaig fer un fart de pensar. No podia tornar a casa de l'amiga de ma mare. La seva filla era d'aquelles que només feien que saltar-se les normes, que sempre les castigaven. Si tornava i explicava el problema a sa mare, la nena es riuria de mi durant un any seguit. Però tenia prohibit anar a la carretera principal. I no em podia saltar la direcció prohibida!

I aleshores se'm va encendre la bombeta. Hi havia un camí que passava pel mig del bosc. Algun cop me n'havien parlat. Només havia de seguir el camí i arribaria a casa.

L'únic que jo no sabia és que el camí en qüestió eren uns 7 o 8 quilòmetres. I no només això, sinó que era un camí amb moltes pujades i baixades.

Quan vaig arribar, ma mare em va preguntar per què havia anat per allà. Després del meu raonament, ma mare no va saber què dir. Però recordo exactament el que em va dir el meu pare:

- Pues el próximo día, te bajas de la bici y vas por la calle con ella en la mano. Ya no incumplirás ninguna norma, porque irás a pie, y a pie si que puedes pasar por una dirección prohibida.

I és que aquell dia vaig posar els meus pares en un bon dilema. Bé, després de donar-los un gran susto. I és que després de dir-me que les normes s'havien de seguir, com em podien dir que me les havia de saltar, en segons quins casos?

D'acord, ja ho sé, jo era una nena repel.lent. Però no ho feia amb mala intenció.

I jo, abans, què feia?

Sembla mentida les preguntes que t'arriben a fer els nens. Per posar un exemple, la conversa que vam tenir amb la nineta el dia de Reis:

- Vine a casa, que els Reis han deixat una cosa per tu.
- Per mi?
- Sí, per tu.
- I per què l'han deixat a casa teva?
- Perquè s'han equivocat.
- I si són màgics i ho saben tot, per què s'han equivocat?
- Doncs perquè ho portaven tot en un sac, i com que vivim tan a prop, es deurien confondre.
- Però, si són màgics, no s'haurien d'equivocar. Per què es van equivocar?

I jo em pregunto: si ara que té 3 anys pregunta això... quan en tingui 5, què em preguntarà? Que quants mil.lisegons han de passar els Reis a cada casa per poder passar per totes?

Però no és de la nineta que volia parlar... i ja porto una extensió que ja donaria per un post. Volia parlar d'unes altres nenes. Estic amb elles i de cop una em fa una pregunta que m'he de pensar. Mentre penso, em diu:

- Per què fas això?

Me la miro i em pregunto què faig. I aleshores m'assenyala l'anell. Em miro l'anell i m'adono que realment estic jugant amb ell, però no poquet, sinó que hi estic jugant bastant.

I em ve a la memòria el dia que me'l vaig comprar. A vegades em sembla que sóc una mica massoca (una mica massa, vull dir). Va ser un dissabte de l'estiu passat a la tarda. Podria dir el dia exacte mirant el blog, però no penso anar-hi. Si algú té curiositat, diria que era el segon o el tercer post. Ma mare em va arrastrar a comprar roba i jo hi vaig anar, encara no sé per què. A canvi, vaig comprar-me un anell molt xul.lo. He de reconèixer que aquest anell... bé, no sé per què, però des de llavors l'he portat cada dia, fins avui.

Aquell dia vaig arribar a casa tota contenta. Vaig estar una estona amb ma mare i després vaig anar a mirar el mail. Vaig treure'm el rellotge i els anells com sempre que he d'escriure o em poso davant d'un ordenador. Als cinc minuts estava jugant amb l'anell, mirant com anava muntat. La veritat és que em sembla que em vaig equivocar de professió, m'hauria d'haver fet mecànic, que sempre em dedico a muntar i desmuntar coses i veure com funcionen...

Crec que des de llavors m'he dedicat a jugar amb l'anell. Perquè va ser una dir-me que estava jugant amb l'anell, que totes les altres van començar a dir-me que m'havien vist en tal ocasió o tal altra jugant amb l'anell.

Vaig pensar que em volien prendre el pèl. Fins que... fins que avui, enmig d'una conversa, m'he sorprès jugant amb l'anell.

I aleshores m'he preguntat: i jo, abans de jugar amb l'anell, què feia?

Amb ulls de nena

M'agrada mirar fotos del flickr. A vegades vaig a les fotos més interessants dels últims dies. N'hi ha que són molt bones. D'altres no em criden gens l'atenció. Però per aquelles que m'agraden, val la pena passar-s'hi de tant en tant.

I, de cop, el trobo. Allà està. El porquet. Un porquet com el que solia veure dibuixat a les pissarres. Tothom sabia qui els dibuixava. Sempre dibuixava porquets. I sempre els mateixos porquets.

Miro a qui pertany la foto i m'emporto una decepció. La foto és d'una noia suïssa.

Què se'n deu haver fet? El google (sant google) em diu quatre dades insubstancials. Bé, me'n diu més de quatre, però no les suficients com per satisfer la meva curiositat.


- Nena, munta els fanalets.
I la nena els munta.
- No funcionen.
- Com que no funcionen?
- Mira...
- Doncs jo els he pagat per bons...
- Ai...
- Ai què?
- Que hi van dues piles?
- Sí, és clar.
- És que només n'hi posava una...

- Mireu els fanalets!
- Què és això?
- Quin t'agrada més?
- Aquest!
- Veniu, veniu...
I els nens venen fins a la part més fosca de la casa. Allà obro els fanalets i veig com se'ls il.luminen els ulls.
- Jo vull, jo vull, jo vull!

Arribo en cotxe de treballar. Falta poquíssim perquè passin els reis. Ells ja corren pel carrer. Paro un moment el cotxe per obrir la porta del garatge. En un moment se m'omple el cotxe de nens.

Una maneta m'agafa la mà.
- I quan vindran?
- Ara, de seguida.

- Mira, mira, ja venen!
- On?
- Allà.
I mentre se'ls mira, algú em pica a l'esquena. Em giro.
- Mira!
I ella no es gira.
L'agafo i la giro. Els ulls li surten de les òrbites. Es queda mirant, sense fer res.
- Para la mà.
Segueix mirant. Li agafo la mà. Li donen els caramels. Segueix mirant sense fer res.
- Digues gràcies.
- Gràcies.
Apa, i ara els caramels a la butxaqueta.

Omplim la butxaqueta fins que ja no n'hi queben més.

Anem a donar la carta.
- Hi vas sola?
Els ulls encara no estan a lloc.
- Vols que t'hi acompanyi?
No em diu res, però m'agafa de la mà.

No sap obrir la bossa de caramels...
- M'ho obres, Lluna?

M'agradaria tornar a mirar el món amb els ulls d'aquesta nena, ni que fos per una nit.

M'agradaria no haver-me passat una estona mirant fotos del flickr, quan hi ha mil i una coses més interessants o necessàries per fer.

M'agradaria no trencar la promesa de com a màxim un post al dia... però ja fa dies que estic apurant moltíssim.

Però ja sóc gran, i l'únic que puc fer és intentar mirar amb ulls de nena, com aquesta nena. I mirar a veure si trobo alguna foto bona. Com aquesta. O com moltes d'altres. I oblidar-me de porquets, de promeses i d'altres tonteries.

Cansadíssima

20 nens menors de 10 anys.

3 hores.

3 hores seguides, sense descans.

Sí, ja ho sé, l'imma o l'Anna segurament em dirien que això no és res. Però és que jo no hi estic acostumada!

D'acord, estic acostumada a tractar amb grups més nombrosos. Però són gent més gran. I a la gent més gran és molt més fàcil de fer-los quadrar. No es posen a cridar. No et venen de 10 en 10 (o de 15 en 15) corrent:

- Lluna, Lluna, i jo?
- I jo què?
- I nosaltres què fem?
- I després què hem de fer?
- Ei, que m'ha fet això!
- S'ha portat malament!
- Lluna, i jo? Va, digues, digues, digues!
- Primer era jo!
- Que no, que primer era jo!

Els "nens" més grans es comporten. No corren. No criden. I no et fan cridar a tu. D'acord, ho reconec, la última frase és mentida.

3 hores només!

Però no m'aguanto dreta. Gairebé no tinc veu de tant cridar. Avui somiaré nens que m'envolten i tots m'estiren el jersei per una banda o una altra demanant-me què han de fer, on han d'anar, com ho han de fer.

Realment, tothom hauria de passar almenys un dia així. Potser llavors els mestres estarien més valorats.

Ara els nens deuen jugar, sopar o el que sigui. I jo estic aquí, fent un informe que em costarà una hora ben bona. Potser fins i tot dues.

Almenys, però, ara estic asseguda, no he de cridar, i, a part del ventilador de l'ordenador i els meus dits teclejant, hi ha silenci absolut.

Tard

A la radio sona l'hora en punt quan arribo al meu destí. Sempre hi ha aparcament, però avui no n'hi ha. Precisament avui, que havia de ser puntual, perquè he d'obrir la porta...

Dóno una volta. I dues. Finalment aparco. Arribo cinc minuts tard.

Arribo al lloc on vaig. Un passadís fosc m'espera. Vaig a obrir la porta, quan em surt una veu de la foscor. Una veu tan inesperada que em fa fer un bot i tot:

- T'estava esperant!

Veig la cara d'un nen, que se'm mira somrient. Em cau molt bé, aquest nen. Tot i que no en sé gairebé res. No conec els seus pares, sempre ve i marxa sol. Només en sé el nom de pila. Però té una cara que em sona. Penso que és familiar d'algú que conec. No seria gens estrany, això ja passa en els pobles. Quan anava a l'escola, érem uns 30 a classe, i d'aquests 30, 3 eren familiars meus... I no era la única: tothom era alguna cosa d'algú altre.

Obro la porta. No és una porta normal. És un tipus de porta metàl.lica com les de les botigues. Ai, que no sé explicar-ho millor. Jo ja li tinc la mida presa. Sé que s'ha de donar un cop sec, sinó la porta no s'obre. El nen, que ha vist obrir la porta més d'una vegada a altra gent, pensa que no podré i em diu que ja m'ajuda. Jo puc amb la meva part de porta, i després obro la seva part, després d'explicar-li com es fa. Ara, el proper dia, quan la vulgui obrir, ja podrà ensenyar als altres nens que ell pot i els altres no...

Mentre entrem, em diu que l'altre dia un amic seu va fer 10 anys. No entenc per què m'ho diu, així que no li dic res.

Passa una bona estona. Fins que necessito les dades del nen. El primer que li demano són els cognoms. Quan me'ls diu, em dic a mi mateixa "és clar!" Ja sé a qui s'assembla el nen. Un dels cognoms és el mateix que un nen que venia a l'escola amb mi. Serà un cosí? Un nebot? No en tinc ni idea. Però té la mateixa cara que aquell nen quan tenia 10 anys. Ho he vist tard, però ho he vist.

Poc després necessito la seva data de naixement. El nen somriu. I me la diu. Aleshores em pregunto quin dia és. I, exacte, el nen fa deu anys la setmana que ve! Somric. És tard, però al final he entès el comentari de l'amic que ha fet deu anys. I li dic: "Ei, la setmana que ve fas 10 anys, eh!" I ell somriu.