Com me'ls gasto...

Sí, no acostumo a gastar gaire diners. Ni en roba, ni en coses banals. Però... però hi ha dues coses en les que sí que em gasto diners, i molts! O potser tres...

La primera de les coses és en llibres. I tant! Hi ha tants llibres a casa, que... Va, però el meu pare m'ho ha ensenyat així. Ell ha comprat molts llibres a la seva vida, i si en una cosa no ha estalviat mai ni un cèntim, ha sigut en llibres. Perquè sí. Perquè li agraden. I perquè és una bona inversió.

La segona cosa és la tecnologia. Bé, potser no em gasto molts diners, però a casa ara mateix hi ha quatre ordenadors. Tinc un mp3 i un mp4 que porto sempre amb mi. La càmera de fotos que tinc ara té quatre o cinc anys, però quan la vaig comprar s'acostava més als 400 euros que als 300. El mòbil... no, el mòbil és una merdeta. Per què vull un mòbil que faci fotos si tinc una càmera bona? I per què hi he de poder escoltar música si porto un mp3 i un mp4 sempre al damunt?

I la tercera cosa amb la que em gasto molts de diners (molts?) és en jocs. Bé, coses que es compren en botigues de joguines. M'encanten. I no estic parlant del puzzle. Ah! Per cert, ara que parlo del puzzle... Li he fet una altra foto. Demà no avançarà, però hi ha l'avançada de diumenge passat. He canviat l'angle des d'on faig la foto. Així potser es veurà una mica més el que hi ha... Potser no es veu tan bé, perquè no està centrat, però... a veure, ara ja es veu molta cosa! És clar que vaig dir que el dibuix final no el faria fins al final de tot...



Vull dir que em gasto els diners en coses que es compren en botigues de joguines, que poden costar (o no) una pasta i que... bé, que hi ha molta gent que no ho entèn, o que potser ho considera una frikada massa grossa...

Però avui... Avui he fet una cosa. M'he gastat una pasta en... en una cosa que combina dues de les tres categories. En què?



Que sí, que la història dels còmics d'en Tintín i el meu cosí ja la vaig mig explicar. I que consti que jo no anava a comprar-me això, però és que... és que... és que feia molt de temps que tenia pendent comprar-me'ls tots, i quan he vist això a l'aparador...



No ho he pogut resistir. I sí, és car, però i què? M'ho puc permetre, no? Així que ja els tinc. Són tots meus! Per primer cop a la vida tinc un còmic d'en Tintín que és meu. I no només un, sinó que els tinc tots!!! Han hagut de passar gairebé 30 anys, però, finalment, els tinc. I no només això: edició limitada i numerada i... bé, aquests són:



I, ja per acabar, una cosa que em va quedar pendent quan vaig anar a comprar les figuretes. Com que no tenia la càmera, no vaig poder fer cap foto dels Tintín, capità Haddock i Milú a la Lluna. I aquí estan, juntament amb el llibre.



Oh! Estic tan contenta!!! I tinc per llegir uns quants dies!

Oh! Que contenta que estic! Ja ni em recordo de la decepció del matí!

Ara he d'anar a escollir per quin començo aquesta nit... Alguna recomanació, si és abans de, posem-hi, les 10?

Anant a fer el friki...

Camí de fer el friki m'he trobat a la Sònia. Bé, de fet me l'he trobat a la porta, gairebé. Jo entrava i ella sortia. La Sònia venia al cole amb mi, anàvem a la mateixa classe, i és una de les dues úniques noies que venia a la meva classe a EGB que m'agrada trobar-me pel carrer.

Somriu, sempre somriu. Però saps que si somriu ho fa de veritat. Saps que no t'apunyalarà per l'esquena. Ella no. Perquè ella és així.

No era ella la que sortia de fer el friki. Era la seva criatura més gran. Mare meva! A la Sònia me l'havia trobat pel carrer no fa pas gaire, però... a la seva criatura més gran feia un parell d'anys que no la veia. Com ha crescut! Ara aviat anirà a l'institut. És clar que la seva criatura més petita encara ha crescut més. Deu tenir... 6 anys? Potser 7? Buf, com passa el temps!

Fent el friki m'he trobat un company de feina. Faltaria més! No esperava trobar-m'hi ningú, i menys aquest, però està clar que si m'havia de trobar algú conegut, un company de feina era el més normal...

Sortint de fer el friki, he fet encara més el friki. Faltaria més!!! M'he autoregalat tres cosetes.

El primer m'ha fet molta il.lusió, perquè feia temps que el volia comprar. Són quatre figuretes, que ja tenien el seu lloc i que ja estan degudament posades on els toca :-) Si al final m'acabaré convertint en una gran col.leccionista! He estat a punt de comprar-me el pòster de la portada del llibre, però he decidit que avui amb això ja en tenia prou.



Ostres, és que els hauríeu de veure! Són exactament iguals que els del dibuix! I en Milú fa tanta gràcia!!! I el coet! Ai, si és que m'emociono sola!

El segon és un joc d'aquests que m'agraden:



L'he resolt gairebé del tot. Només em falla una boleta. M'hi he estat uns deu minutets. Però tinc el pressentiment que arribar-lo a resoldre del tot no és tan fàcil i que em portarà... molt bones estones! Uau! És que és molt xul.lo!

I he deixat més coses allà per tornar-hi. Una passada! Però molt frikis. M'he quedat amb les ganes d'unes boles per ensenyar la gravetat. I un pont de fusta. I...

Ah, sí! M'he comprat tres coses. Però la tercera no estic en disposició d'ensenyar-la. Sé com és, però no en sé el nom. Vull dir la marca. L'he vist a l'aparador sense capsa, i mentre jo feia el friki per la botiga, l'han embolicat i... i, és clar, no puc trobar la imatge per internet.

Però, definitivament, és la cosa més friki de totes tres :-)

Com la resta del dia sigui com el matí... :-(

Vaig a l'habitació i obro el maletí on hi tinc el regal de Reis. Estic nerviosa. Funcionarà? I si no el sé fer anar? I si...?

Agafo la càmera, perquè en vull fer una foto o potser un vídeo. Li vull ensenyar a la Laia, ella que va fer una carta telepàtica als Reis, que li va portar el que va demanar, i que de pas a mi també. I ella que me'n va fer una rèplica en paper, que em va agradar tant.



Faig un parell de fotos a l'helicòpter. I la càmera es queda sense piles :-( Ara tinc les piles a carregar, però no puc treure les fotos de la càmera, perquè carreguen. I és la única manera de veure el meu helicòpter com estava al principi...

Faig tots els passos. Connecto les bateries, engego la màquina. I?

Llumeta vermella. La llumeta ha d'estar verda perquè pugui funcionar. Coi de llumeta vermella! Per què surt la llumeta vermella?

Al final ho trobo. Llumeta verda. Quins nervis!!!

El poso al jardí. Si cau, a sobre l'herba, no es farà malbé...

Dono gas, i veig com les hèlixs es mouen. Guai!

Intento enlairar-lo. S'enlaira un pam i... pataplaf!

Surto corrent a veure què li ha passat. Té una hèlix esquerdada :-(

Segon intent. Ara el faré volar més alt, fins que el controli, i quan el sàpiga controlar ja miraré de fer-lo aterrar.

I vola alt. I lluny. I ràpid. Massa ràpid. Ai, per què baixa? Patatxaf!

Una hèlix ha quedat trencada. La que havia esquerdat prèviament, és clar. L'antena a uns metres. No he trobat el tros d'hèlix que s'ha trencat.

Ho torno a provar. Les hèlixs giren. Però l'helicòpter no s'alça. Amb una hèlix partida per la meitat no té prou força per enlairar-se :-(

Dos intents. Només he fet dos intents!!! I ja m'he carregat l'hèlix :-(

Sóc molt mala pilot. Però quin disgust! A sobre, estava sola. El volia provar sola, perquè així, quan vinguessin els meus pares, els podria ensenyar com volava, sense problemes de que ara no funciona per això, ara no hi ha la llumeta verda :-(

Acaba de trucar el meu pare.

- Ya vuela, el helicóptero?
- Ha volado, pero ya no :-(

Quin desastre, mare meva!

I aquest havia de ser un gran dia? Com la tarda sigui com el matí, m'hauran de collir a trossets (altre cop).

Ja el tinc!

Torno a entrar a la meva botiga preferida. O una de les meves preferides. Una botiga de... una botiga de nens, està clar!

Hi torno a anar amb ma mare. Busca una cosa pel meu pare. I...

D'acord, no se'm pot portar allà. La bona notícia és que ja el tinc! I què tinc?

• Doncs tinc el Rubik revolution!!! Està a dins d'una capsa, embolicat. M'hauré d'esperar un meset per tenir-lo. Em servirà pel viatge de tornada (al d'anada faré servir el Rubik normal...) A més, l'he provat a la botiga...
  
  
• Tinc el regal que buscava. Aquell que havia d'agradar a una persona i, essent dolenta, no havia d'agradar gens a la seva dona. A la persona li ha d'encantar. I si no li agrada és que aquella mala bruixa li ha girat massa el cervell, que me'l dongui, que jo ja li faré profit. He doblat gairebé el pressupost que havien marcat, però no m'importa.
  
  

Més de 100 euros que m'he acabat gastant a la botiga (he acabat comprant 4 cosetes, al final...). Un altre venedor que se m'ha mirat amb cara rara quan m'ha vist volent provar els helicòpters, i el Rubik revolution, o mirant-me la capsa amb l'exèrcit èlfic de gairebé 200 euros!!! Tio, que tens la mateixa edat que jo, per què tu t'ho pots passar tan bé amb aquestes coses i jo no?

Ai, ja tinc ganes de que l'algú em deixi provar el juguetet que li he comprat. Perquè me'l deixarà provar, no? És que com no me'l deixi provar, m'agafarà alguna cosa... Jo de petita sempre el deixava jugar amb l'scalextric! I amb els meus cotxes teledirigits! I amb la meva gran col.lecció de cotxes! Ara m'ha de deixar... i tant que sí!

El problema és el gir radical. Per què en un moment ets a dalt i al següent ets a baix? Per què ens ha donat, a ma mare i a mi, per parlar de bellesa interior? Per què em sento com si m'haguessin clavat una pallissa? Per què em poso a pensar en demà i m'entristeixo? Per què penso només en la bellesa interior? Per què m'ha hagut de trucar aquella noia? Per què no em puc posar les bambes, anar a córrer i tornar ben suada i més tranquil.la? En fi, em sembla que millor ho deixo estar. Però, com es deixa estar?

Aquella nena de vint-i-molts anys

Baixo a la ciutat al matí. He de comprar dos regals, per dues persones especials. La primera, fa 65 anys. La segona, en fa 30.

Primera parada a una botiga molt petita, però que no puc deixar d'entrar-hi mai. Al principi, mòbils penjats, i sé que me'n compraria uns quants. Jocs d'arjeu. Trencaclosques. Més jocs d'arjeu. I més coses d'aquestes que valoro tant. Em compraria més de mitja botiga. Però, al final, em modero i només compro una part d'un dels regals.

Segona parada a la llibreria Geli. Un llibre a l'aparador. Mirada severa de ma mare. D'acord, no compraré res...

Tercera parada, el paradís. Dues persones esperant a dintre. Ja han començat a ensenyar el que volen comprar. Jo vaig a poc a poquet. Ja he ullat una coseta a l'aparador... Jo escullo. Comprem. I mentre acaben de decidir... em fixo en unes quantes cosetes.

Oh! Una capsa amb tot un ejèrcit èlfic! Oh! Que macos!!! Miro el preu... 160 euros... Ai, potser és massa car. Però... què no donaria jo per l'exèrcit èlfic? Ai!

Oh! Un Rubik's Revolution! Si us plau, que algú em tregui d'aquí!!! O compraré tota la botiga!!!

Oh! Cotxes teledirigits. Això em recorda el que he vist quan he entrat... deixa'm que vagi a donar un cop d'ull!

Oh! Planetes que brillen a la foscor. I en forma de caricatures. Oh, que maco que està Saturn! I la Lluna! I... 8 euros? Apa, cap al sac.

Ah, mira, ja està acabant d'embolicar...

- Escolta, aquests helicòpters teledirigits que teniu aquí, quan valen, més o menys?

Se'm mira amb cara estranya.

- Són per un adult. Estàs pensant en un adult?
- Sí.
- Quin tipus d'adult?
- Per mi...

Se'm mira de dalt a baix. Em fan una demostració. Vull un helicòpter. He de tenir un helicòpter d'aquests. He... no puc passar sense un helicòpter d'aquests! 200 euros que valen, els condemnats! Però...

Un nen al.lucina amb la demostració. Penso que li sortiran els ulls de les òrbites. I a mi també. He de tenir un helicòpter d'aquests, i tant que sí!

Sortim. No sé quants cops dic la paraula helicòpter durant el camí fins a la següent botiga. Ma mare em deu maleir els óssos. Però és que aquell helicòpter... De cop torno a tenir 12 o 13 anys i faig córrer cotxes teledirigits. Però una cosa és un cotxe, i una altra... Oh, quants cops surt la paraula helicòpter al post? Menys dels que he pensat, i tot i així, molts cops.

Entrem a una altra botiga de joguines. Compro una altra part del regal. I... oh!

En Legolas a sobre d'un cavall! I en Gandalf! Ai, jo els vull! Vull tenir-los i jugar amb ells!

I més arjeu. Oh! Aquest no l'havia vist mai i...

I val més que surti de la botiga. Crec que tinc un problema. Un problema molt greu amb les joguines.

Oh, mira aquell Tintín! Oh! I el coet d'Objetivo: la Luna! I el capità Haddock! Oh, que algú em tregui d'aquí!!!

Oh, no pot ser! Un vaixell per muntar! I una maqueta de trens!

Si us plau, Lluna, comporta't, que tens gairebé 30 anys!

No, no puc comportar-me! Sóc una nena. Una nena a qui li agraden els jocs. I els helicòpters! Una nena que no pot sortir a comprar en aquesta època. I, si a sobre, entra a llocs on venen joguines...

Un dia vaig llegir, no sé on, que per dintre tots tenim sempre la mateixa edat. Jo crec que tinc uns 12-13 anys. I així em comporto. Vull un helicòpter! I el Rubik's Revolution! I l'exèrcit d'elfs! I un Scalextric. I...

Vull un Spiderman programable!!!

Aquest matí esmorzava davant de la tele. Bé, davant de la tele és un dir: estava a força distància, i no la veia massa bé. Feien el resum de les motos d'aquest vespre, fins que s'han posat a fer anuncis...

I he arribat a una conclusió. Vull un Spiderman programable. No m'importa que sigui a partir de 6 anys. Jo, en principi, tinc més de 6 anys. Vull un Spiderman programable! Ai, com en vegi algun, me'l compro. Per mi. Podria dir que el compro per algun nen, però... és que l'Spiderman el vull jo! Què carai!

A més, tot sigui per... bé, suposo que està clar.

Fa dies que tenia ganes de posar aquest vídeo. Val la pena arribar al final de tot. L'últim vers de la cançó és... no sabria definir-lo :-)



(Està clar que és un post xorra per tirar avall els últims, no?)

Avui és el nostre aniversari. Jo en faig 33, i arribo a la majoria d'edat, per fi. La nineta en fa 9. Ja és tota una doneta, encara recordo el primer cop que la vaig veure, tan petita...

Hem preparat una gran festa, com no podria ser de cap més manera. Hem de cel.lebrar que jo arribo a la majoria d'edat i que la nineta tindrà el seu últim aniversari d'una xifra. Vindrà gent de tota la Comarca, faltaria més! Tota la nostra família, els De la Pruna. Però també de totes les famílies que viuen per aquí. Hi ha gent que ja fa una setmana que són al poble, a casa de familiars, esperant la gran festa d'aniversari. I és que no és per menys!

Se'm fa estrany deixar "la vintena". Han estat vint anys de joventut, i ara per fi em faig gran, em converteixo en adulta. Però sé que la nineta aviat arribarà a la vintena, ja només li queden 4 anys, per deixar de ser una nena.

Vull marxar d'aquí. Ja és hora que marxi. Tants anys visquent a casa dels meus pares... però ara que m'he fet adulta, he de marxar, he d'anar per les meves, i abandonar aquesta casa. Però, abans de marxar, he de cel.lebrar el meu aniversari com Eru mana.

Hem preparat moltes coses. Hi haurà un globus perquè hi puguin pujar els nens, cotxes de xoc, muntanyes russes... i acabarem amb focs artificials.

I, un cop hagin acabat els focs artificials, marxaré. Perquè he de fer un llarg camí. Un camí que em portarà molt lluny.

Abans, però, deixaré un petit regal a la nineta. Un regal que vaig guanyar fa molt temps, però que sé que no em pertany a mi. Un regal molt important, del que em costarà desprendre'm, però un gran regal, tot i ser petit...

Què és AMOR?

Durant molt de temps, AMOR va ser en Neko. Un dia el vaig descobrir, i em vaig passar gairebé un any veient-lo cada dia, unes quantes hores. Era maco i em feia riure.

Però fa uns mesos va canviar. Ara ja no és en Neko. És que en Neko és molt maco, però n'hi ha molts altres per triar, i no sabria amb quin quedar-me. Està claríssim, en Neko és un dels meus preferits, però...

El cuc també em fa molta gràcia. I el científic. I el dimoniet. I per això ja no em dedico a canviar-ho jo: faig que surti aleatòriament, cada dia un de diferent.

Així que al matí, quan engego l'ordenador per primer cop, un d'aquests ninotets em saluda, i somric pensant que m'acompanyarà tot el dia. Per això, aquest matí, quan he vist en Tux, he pensat que avui, definitivament, seria un bon dia. Perquè aquest Tux, més que un Tux, és un Lemming. Oh, els Lemmings! El primer joc d'ordenador que em va agradar realment. Segurament, l'últim joc d'ordenador que em va agradar realment. Era genial. I no és només un record, sinó que de gran hi he jugat i és genial.

Una hora abans de dinar ja estic farta de processar dades a mà. Un dia vaig sentir que els grans invents els havien fet gent que era vaga. Sí, gent vaga. Gent que no volia fer una cosa i que se n'inventava alguna per no haver-la de fer. Qui va inventar el comandament a distància? Algú que tenia mandra d'aixecar el cul del sofà. Qui va inventar l'ascensor? Algú que tenia mandra de pujar escales. Qui va inventar el primer ordenador? Algú que volia estalviar-se de fer uns quants càlculs a mà. I així, anar fent.

Com que estic farta de fer allò a mà, i ja fa temps que n'estic farta, al final em decideixo. Total, queda una hora per dinar. Amb una hora em faig un programet que em processi les dades per mi, i ja no ho hauré de fer mai més.

I allà estava, en Tux, un parell d'hores després de dinar, quan finalment he acabat el programet i ja funcionava correctament, amb les mans al cantó, impedint que algun altre tux-lemming passés, taladrant la meva pantalla amb el programet que ja funcionava, o baixant amb un paraigua-paracaigudes. Vaja, el mateix que ha fet les tres hores que he estat barallant-me amb el programa, i que, si no hagués sigut per ell, m'hagués tornat boja.

I, si els anglesos en diuen AMOR, què puc dir-ne jo? Si em salva la vida fent-me riure quan tinc alguna mini-crisi? Doncs té un nom perfecte!

Però no és la única cosa que em fa riure. Pujo al cotxe i començo a pensar que avui he perdut tres hores tontament. Bé, ara tinc un programa que em processa les dades, i m'estalviaré molta feina els propers dies. Sé que acabaré recuperant les tres hores. Potser no serà demà, ni demà passat, però segurament d'aquí a un mes sí.

Però aquest pensament em porta un altre pensament. Una cosa que està relacionada amb el fet que jo sempre faci coses d'aquestes. I amb comentaris. I de cop, començo a riure, a cantar i a ballar (més del que ja ho feia), i m'adono que ja sé quina és la raó.

Intento convèncer-me a mi mateixa que no, que aquesta no és la raó.

Però jo sé que és la raó.

Una veu dins meu em diu que no faci cas a la primera veu, que no és la raó.

Però l'altra veu no para de somriure. No pot parar de somriure. És que vol deixar de fer-ho, i no pot. Però, el millor de tot, és que sap que la raó és aquí. I que hi serà durant molt de temps. Per què? Ni idea, però hi és. I no pot deixar de fer-me somriure.

Que no, que no pot ser.

Però per més que digui que aquesta no és la raó, per més que m'intenti enganyar a mi mateixa, alguna cosa dintre meu em diu que no m'enganyi, que la raó és aquí.

I són les vuit del vespre i tinc tanta engergia que me n'aniria a córrer una marató. O em passaria la nit treballant. O me n'aniria fins a Barcelona en bici. O... Faria cinquanta mil coses, i demà cinquanta mil més. I el meu cap ja només barrina quines coses més farà.

Llavors s'atura. Es mira el títol del post. I, no sap per què, es recorda d'en Gustavo Adolfo Bécquer. Perquè... perquè a la Lluna no li agrada la poesia. No acostuma a llegir poesia, no li troba el què. I si a sobre és en castellà...

Però a la Lluna li encanta en Bécquer.

Mientras sintamos que se alegra el alma
sin que los labios rían;
mientras se llora sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡Habrá poesía!

En xino

Encara recordo al meu pare, plantat a davant meu, ara fa uns 17 o 18 anys:

- Tu tries: o fas el curset d'informàtica o et comprem un ordenador.

I què vaig contestar, jo? Doncs l'ordenador, és clar, que tenia 10 o 11 anys i havia fet un curset de mecanografia amb la màquina d'escriure que s'havia comprat el meu pare de segona mà per aprendre a escriure quan ell tenia 8 anys. Els meus companys de curset tenien les màquines d'escriure d'última generació, i la majoria tenien ja algun ordenador a casa. I jo anava amb aquella antiguitat de museu.

Aquell ordenador era poc més que una màquina d'escriure. De sistema operatiu, l'ms-dos, que s'havia d'arrencar amb un disquet. En aquella època hi havia ordenadors més nous, però a casa van pensar que amb aquell ja n'hi havia prou.

No recordo haver fet cap curs d'informàtica a la meva vida, a part del que em van ensenyar a la carrera (i no, no sóc informàtica). Però sempre m'ha agradat mirar coses, barallar-m'hi, saber com es fan les coses... La família, quan té algun problema informàtic, em sol trucar. Tots menys un, que truquen a una altra noia, que els ho acaba d'espatllar, i llavors em truquen a mi. "Jo? Si jo no he tocat res! Això li ha passat sol!" Si home, i què més!

D'informàtica en sé poc, i més perquè sóc autodidacta. El que passa és que tinc paciència, i, com diu una amiga meva, sé exprimir molt bé el google. I m'agrada jugar amb les coses, canviar les coses a mà. Sempre que es pugui fer alguna cosa amb la consola, jo la faig amb la consola, en comptes de fer servir els menús destinats a tal fi. Llavors, quan algú em pregunta pels menús, tinc problemes.

Encara recordo el dia que em vaig posar a fer una pàgina web i quan la vaig tenir feta, un noi, informàtic, no sé què em va dir, de no sé quin programa. I jo que li responc: "Ah, sí? No, és que jo he fet la web a mà, picant tot el codi." Es va quedar blanc: "Com, que has picat tota la pàgina a mà???" Doncs sí, què passa?

Algun dia, però, hauré de parlar dels meus programets, que fan un munt de coses. Quan m'avorreixo, em dedico a fer programets que em fan càlculs, o em posen bé dades per fer dibuixos, o... i això fa guanyar molt de temps, és clar!

Encara recordo el dia que el meu jefe em va dir (exigir?) que treballés en linux. "Linux? Però si jo no sé res de linux!" Em va explicar quatre coses (quatre i prou), i jo em vaig anar espavilant. Sé que, cada cop que tinc un problema en linux, tremolo. Per començar, perquè sé que no el sabré resoldre. I per continuar, perquè si em carrego alguna cosa de la configuració i després no puc treballar, no sé a qui recórrer perquè m'ajudi.

M'encanta treballar en linux. Sobretot, perquè la major part de les coses les faig des de la consola. Deu ser alguna cosa que m'ha quedat de quan era petita. A vegades algú em ve a preguntar per algun programa que també es pot fer servir en güindous. I jo dic la comanda directament, el que s'ha d'escriure. Em miren amb unes cares rares... sempre utilitzen els menús.

L'altre dia, un dels informàtics estava arreglant un ordenador proper a mi. És un noi jove, tot i que ja fa força temps que està treballant al mateix lloc que jo. I què se li acudeix? Doncs preguntar-me per una cosa que no sabia com fer... El pitjor de tot va ser que jo sí que sabia com es feia...

Però el linux em té la batalla guanyada. I em fa pànic. Avui m'he trobat amb un d'aquests problemes que tinc de tant en tant. M'he arremangat les mànigues (bé, ho hagués fet si hagués portat màniga llarga), he obert el firefox, i li he posat al google l'error que em donava. No sol fallar gairebé mai...

I... bingo! Algú altre havia escrit en un fòrum que tenia el mateix problema que jo. Així que he llegit la resposta. La resposta estava en anglès, però a mi m'ha semblat xino. O japonès. O coreà.

Al cap d'una estona de google he mig entès a què es referia. Una estona més tard, he vist que aquella solució no valia per mi. No he trobat cap més solució.

Dilluns, quan vagi a veure al jefe, li hauré de comentar. I em mirarà amb aquella cara de "i a mi què m'expliques, no sóc informàtic!" O m'ho arreglarà en dos segons i em mirarà amb aquella cara de "mira que era fàcil!"

Qui sap, potser el noi jovenet sap arreglar-ho... No, millor que no, que l'he vist espatllar moltes coses! Crec que assumiré el risc del jefe...

107

Avui tocava un post trist, que tenia relació amb el post d'ahir. Però ja n'hi ha prou de coses que no hauria d'escriure. I creieu-me, el d'avui era un post que definitivament no s'havia d'escriure, molt pitjor que el d'ahir, que no semblava gaire dolent, però ho era. I molt.

El que passa és que avui he fet un descobriment.

M'agrada jugar amb els números. Els que fa temps que em coneixeu, ja ho sabeu. M'agrada fer combinacions amb els números i veure què surt. Comptar coses i operar amb els números, a veure amb quines sorpreses em trobo.

Aquestes sorpreses poden ser bones o dolentes, depenent de com siguin els números que obtinc. Cada número té un significat especial, i alguns són més bons que d'altres. No cal dir-ho. Potser és que m'agrada massa tota la història pitagòrica, potser estic sonada, potser... Però, a qui li importa? A mi m'agrada fer aquestes coses!

El que em sorprèn és que no ho hagués provat mai.

He agafat la meva data de naixement i he sumat el dia, el número de mes, i les dues últimes xifres de l'any, i m'ha sortit 107. Un número primer. M'agrada factoritzar els números, això ja ho he explicat altres vegades. Quan he vist que era un número primer, m'he alegrat. M'ha fet molta gràcia que jo, precisament jo, sumant els números de la meva data de naixement, obtingués un número primer.

Però aquí no ha acabat tot. M'he preguntat què passaria si hi posava l'any amb totes les seves xifres. Sí, ja ho sé, això de sumar mesos, dies i anys és com sumar pomes i peres. Però, com dic als mestres que diuen als seus alumnes que no poden sumar pomes i peres, les pomes i les peres sí que es poden sumar: obtens peces de fruita! De fet, una mestra de l'escola, que em va tenir molta mania des de petita, perquè ella sempre s'equivocava (de fet, venia a classe sense haver-se mirat què havia de fer, i començava a mirar-se el llibre, i no sabia fer els exercicis) i de tant en tant jo aixecava el braç i li deia com s'havien de fer els exercicis que ella no sabia fer (que ja li val), em va començar a agafar mania el primer dia que ens va dir: "Si jo tinc pomes i peres, no les puc pas sumar, perquè, si ho fes, què obtindria?" I jo, innocent de mi, no vaig entendre que era una pregunta que no esperava resposta i li vaig contestar: "Fruites!" Encara recordo la seva cara d'odi, però me'n vaig de tema, i la mestra aquesta donaria per 50 posts.

Estava sumant el dia que vaig néixer, el número de mes, i l'any. I m'ha donat... 2007!!! I a quin any estem?

Això significa que estem a l'any 2007 i jo porto el 2007 a sobre. Segurament, quan era una nena ho vaig calcular, però deuria pensar que a l'any 2007 jo ja seria una vella...

I què vol dir, això? Doncs això vol dir que l'any 2007 ha de ser un gran any. Un any perfecte. Perquè el porto a dins meu! (Ho sé, estic per tancar, però m'és igual). Aquest és el meu any.

Llàstima que no ho hagi vist abans. Ja he perdut més de tres mesos i mig sense saber que era el meu any.

He dit 3 mesos i mig... 107 dies? Ai, per poc!!! El dia 107 va ser dissabte passat. I jo sense saber-ho...

A més, el 107 és el vint-i-vuitè número primer. I quants anys tinc jo?

Algun mèdium em pot posar en contacte amb Pitàgores? Necessito saber el significat de tot plegat...

Però el millor de tot és que em queden 8 mesos i mig del meu any!

Friki

L'altre dia li vaig dir a algú que jo era una mica friki. Per mi, que algú em digui friki no és cap insult, més aviat és un "piropo". I segurament jo no em mereixo l'adjectiu friki, perquè no estic a l'alçada dels grans frikis, sinó que només ho sóc una miqueta.

Aquest algú em va dir alguna cosa de l'estil de "però per què dius això?", com si ser friki fos una cosa molt dolenta. És una cosa dolenta?

Corre un test friki per internet, on una de les preguntes és: "has exagerat les respostes a algunes de les preguntes perquè el test et doni més puntuació?" No he sigut capaç d'acabar mai el test (serà que no sóc prou friki?) però a aquesta pregunta sempre dóno la mateixa resposta: "SI".

Perquè jo no sóc com alguna gent que corre pel món. Jo sóc una ignorant en molts temes. Però... un secret... ja ho he dit més d'una vegada que sóc un imant per la gent rara, però és que amb els frikis en concret, l'imant em porta cap allà. Veig un friki, i apa, de cap, cap allà on sigui. Perquè... doncs no ho sé per què, però com més friki sigui una persona, més bé em cau.

Ara, que per friki, friki, això de jugar a la brisca per internet!

Ho sento, sé que no s'ha de fer un post de 5 paràgrafs (6 amb aquest, i curtets) on la paraula friki hi surti... 15 vegades!

La llibreta

Ahir a la tarda em vaig posar a buscar una carpeta per portar folis (per què, sinó?) Buscant la carpeta, hi vaig trobar una llibreta. Bé, de fet hi vaig trobar moltes coses interessants, però la que m'importa més ara és una llibreta. LA llibreta.

És una llibreta d'aquestes petites, que els fulls són de tamany aproximadament la meitat d'un DIN-A4. Pel lloc on estava, un lloc privilegiat a dins de l'armari, tota ben posada, fins i tot abans d'obrir-la i mirar què hi havia a dintre, ja vaig saber que havia de ser una llibreta especial.

I la vaig obrir. A la primera pàgina, un text en verd, que posava que era de l'Isaac Asimov. De qui, sinó, podria ser? Vaig girar la pàgina i vaig trobar-hi un món nou. Un món ple de colors. Cada pàgina està escrita d'un color, i coneixent-me, el color està relacionat amb el contingut. O, com a mínim, els colors estan posats seguint una successió que cert dia jo em vaig inventar.

Què hi ha a la llibreta? Doncs coses molt interessants. La llàstima és que només hi ha 9 pàgines escrites.

No recordo exactament quan vaig començar a escriure la llibreta. En tinc una idea vaga. Per les coses que hi ha escrites, i per com estan escrites, crec que són de la segona meitat dels anys 90. Una època en la que llegia molt, sobretot coses interessants (almenys per mi), però que encara no coneixia internet i no sabia que aquestes coses es podien publicar. Ara ho publicaria a internet, perquè tothom ho pogués trobar. En aquella època, ho vaig escriure en una llibreta, esperant que algun dia jo ho trobés i tot el que hi vaig escriure em tornés a fascinar com ho va fer el primer cop que ho vaig veure.

Crec que la llibreta tindrà continuitat. Primer he de descobrir això dels colors, quin criteri feia servir. I suposo que ja em costarà, que a vegades el meu cervell s'inventa unes històries... I llavors, doncs a seguir omplint la llibreta amb coses interessants, coses curioses. Perquè sí, ho puc publicar a internet i allà es quedarà perquè tothom qui vulgui ho pugui veure. Però també necessito fullejar algun dia la llibreta i tornar a veure tot allò que un dia em va fascinar. Perquè a la llibreta no hi han coses banals, sinó coses que em fascinen. Coses que acabo de tornar a veure i m'han agradat, suposo, com el primer dia que les vaig veure.

I és que no sé on vaig trobar el text de l'Asimov. Ni tan sols sé per què el vaig copiar on el vaig copiar. Però ara, i després de llegir-lo, sé que no hauria trobat cap text més apropiat per posar a la primera pàgina d'aquesta llibreta. De LA meva llibreta.

S'ha calculat que, al llarg de la seva existència, un ésser humà pot arribar a rebre més de cent milions de dades d'informació. Alguns creuen que aquest total és encara més elevat.

Precisament aquest excés de capacitat és la causa que ens ataqui una malaltia súmament dolorosa: l'avorriment. Un ésser humà col.locat en una situació en què té oportunitat d'utilitzar el seu cervell només per a una mínima supervivència, experimenta gradualment una diversitat de símptomes desagradables i pot arribar fins i tot a una greu desorganització mental.

Per tant, allò que realment importa és que l'ésser humà senti una curiositat dominant i intensa.

29

Després del 4!+4 i els comentaris que en van seguir, he rebut unes quantes propostes pel número 29.

Però... bé, no me n'acabava de convèncer cap. La història venia de quan vam fer 25 anys i d'una llibreta que encara conservo, amb un 25 escrit i una fletxa, que agafava el dos i el ficava com a exponent del 5 i hi havia un igual al mig. Això em recorda una famosa fracció: 16/64. "Tatxem" els sisos, perquè estan repetits a dalt i a baix i em quedo amb 16/64 = 1/4. M'he equivocat o ho he fet bé?

Res, que pensant, pensant, m'he recordat del 25. Per cert, ningú es va adonar que al post del 4!+4 passava del 25 al 27 i no deia res del 26... I aleshores he pensat: ostres! 29=25+4... o sigui 5^2+2^2. Però no m'agradava, no era prou maco. El dia que en faci 57 (*) serà diferent, però aquest no m'agradava.

Però tenia la resposta davant dels nassos i l'he trobat de seguida, un cop vist això del 25+4. Simplement, 29 = 2^2 + 3^2 + 4^2.

D'acord, ara ja tinc solucionat el 30 (**). El 29 encara no m'acaba de convèncer... però per sortir del pas, ja va bé.

Sento el post friki/no sé com, però és que com que he rebut tantes propostes (bé, tampoc moltíssimes, però sí moltes més de les que m'esperava) m'ha semblat que havia d'explicar la proposta que de moment va guanyant, per ser la més maca... segons el meu criteri (un criteri absolutament just i gens subjectiu, per descomptat!)

(*) 57 = 5^2 + 2^5
(**) 1^2 + 2^2 + 3^2 + 4^2, per si de cas.

4!+4

Després de veure durant uns quants dies (mentida, no ho veia, perquè no hi entrava, però és un dir) el número 45 al principi d'aquest blog, aquesta tarda, i com que és festa (i no tenia ganes de fer el que he de fer, tot s'ha de dir) m'he dedicat a fer endreça. Endreça de què? Doncs endreça del mail. Que ja em diràs, hi ha moltes coses més interessants a fer un diumenge dilluns festiu a la tarda, però com que no vull posar-me a pensar tot el que podria haver fet i no he fet, deixaré estar el tema.

Així que me n'he anat al final de tot del mail i he començat a veure que hi havia un munt de mails que es podien esborrar i d'altres que encara guardaré un temps més, fins que un altre dia que faci endreça no passin el tall del que és important. M'agrada recordar altres temps. Suposo que aquesta és una de les raons per les que escric aquí. Sempre hi ha algú que et troba amb el google i et transporta un temps enrere, on somrius recordant el que va passar.

Avui m'he trobat el mail d'una noia. Bé, m'he trobat molts mails, però he deixat l'endreça quan he trobat el mail d'aquesta noia. I m'ha fet somriure. Perquè fa un mes jo deia que el número d'anys que tenia m'agradava, i l'any que ve també m'agradarà. Però aquest any... aquest any no m'agradava el número d'anys que complia. Res, supersticions, numerologies, anades d'olla. I no he pogut evitar somriure en llegir això:

Em va encantar que la Lluna trobes que l'any passat en compliem 3^3 i
aquest 4! + 4 Es genial!!!

És genial que en cumplim 4!+4, no és que jo sigui genial.

No fa massa, de fet el 23 de juliol, vaig començar a escriure una cosa paral.lela a això. No està aquí. Està en una compta de mail que ningú coneix. Bé, jo la conec, així que suposo que això de "ningú" no és massa correcte. A no ser que jo no sigui ningú. Quan vull explicar una cosa, vaig allà, m'envio un mail a mi mateixa i es queda allà per si algun dia ho vull tornar a llegir. I com que puc posar títols als mails, només mirant els títols ja sé de què va la cosa. És clar que també fa poc que ho he escrit. Avui, per primera vegada, he anat a xafardejar el que deia fa un temps. Tinc els mails en carpetes segons el mes (el que redueix els mails a tres carpetes, però en fi). He anat a la primera, a la de juliol, i m'he fet un fart de riure. Per què? Doncs perquè no he pogut evitar mirar un mail, del 30 de juliol, i que per tant estava a dalt de tot, que es titulava "capullo". He somrigut, perquè ara allò em fa molta gràcia.

Però també he pensat. He mirat uns quants mails a l'atzar. I en gairebé tots hi sortia el mateix tema. I, de fet, si no hi sortia un tema, n'hi sortia un altre. O tots dos a la vegada. Suposo que això és un indicador del que és important per mi.

Però, és clar, també he volgut recordar una cosa. Me n'he anat al passat i he intentat recordar unes coses. Però la meva memòria és molt dolenta. Dolentíssima. I, és clar, no he pogut recordar el que volia recordar. I m'ha fet molta ràbia. Sovint he sigut així: en un rampell destrueixo part dels meus records. I, és clar, llavors no es poden recuperar. O potser sí, mai se sap. Potser algun dia em trobo amb alguna sorpresa, com aquest 4!+4. Ara fins i tot m'agrada el número dels anys que vaig complir. Però, és clar, venint del 5^2 i el 3^3, el 4!+4 no és més que una "xapussa".

Tot i així, m'ha agradat recordar com vaig trobar el 4!+4 per una noia que, un parell de dies abans, també m'havia confessat que no li agradava el 28.

Un entrepà

No és una situació còmica. Però avui l'he vist corrent per aquí i per allà. A sota del que sembla ser l'origen hi ha escrit el següent:

If you don’t get it don’t worry. If you do, you probably should. That fact that I laughed out loud says all you need to know about me.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo, quan l'he vist, he rigut bastant.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo he escrit aquest post tan xorra (d'acord, tenia ganes d'estrenar una nova categoria i no sabia com fer-ho).

Negaré, sota tot tipus de tortura, haver utilitzat la comanda en qüestió. Jo? Jo no ho faria mai, això!