Vèncer la por

Ahir estava nerviosa. Sí, estava nerviosa. Però si estava nerviosa és perquè tenia por. Sí, tenia por. Moltíssima por.

Tenia por, perquè sabia que avui em trobaria en una situació. Tenia por perquè l'últim cop que m'hi vaig trobar em vaig bloquejar. I no hi ha res pitjor pel bloqueig que la por al bloqueig. Si tens por de bloquejar-te, el més normal és que t'acabis bloquejant.

No feia tant, del bloqueig. Va ser a mitjans de novembre. Ai, el blog em diu exactament quan va ser, però no tinc ganes d'enllaçar-ho.

La por m'envaïa. Estava morta de por. Per això estava tan nerviosa.

El matí ha començat fatal. Com ja m'esperava, m'havien posat pals a les rodes. Ja m'ho esperava, perquè qui ho havia de fer té aquest do (i no sé què li he fet perquè m'hagi agafat mania). Tenia la meva por davant dels nassos. Allà estava. I tota jo he començat a tenir por.

He tingut molta por. Moltíssima. Sobretot quan he vist que la història es repetia i que em tornaria a trobar en la mateixa situació. Tota jo he començat a tremolar de por. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar...

I allà estava. En la mateixa situació que fa un parell de mesos. En la situació que més temia. En la situació que no em volia trobar. En la situació que em feia tanta por.

No sé d'on he tret les forces. Una mala llet m'ha sortit de dintre. M'he dit a mi mateixa que no podia ser. Jo havia de ser més forta que la por. Ho havia de poder superar.

Veia les cares al meu voltant. Les cares dels que sabien la història, ben serioses. Perquè sabien com va acabar l'última vegada. I les cares noves expectants, perquè no era una situació divertida, fins i tot si se li treu la por.

Però m'he dit a mi mateixa que ja sóc prou gran per aquestes coses. Tinc molta experiència. I no em tornaré a bloquejar.

Finalment, ho he aconseguit. I me n'he emportat l'ovació del matí :-)

- Com ens has fet patir!
- Ets la meva ídol!
- Ostres, és que jo ho he vist i...

I jo estic feliç. M'alegro que m'hagin posat els pals a les rodes. M'alegro haver vist un nen molt mal educat, que no tenia ganes de veure. I me n'alegro per tot plegat. Perquè per mi hagués sigut molt senzill no plantar cara a la por. Hagués sigut molt senzill. Senzillíssim.

Però si no li hagués plantat cara, ara seguiria tenint aquella espina clavada a dintre. Aquella espina de la por. Aquell neguit de pensar que em bloquejo.

Una de les millors sensacions d'aquest món és, sense cap mena de dubte, plantar cara a la por. Posar-s'hi al davant i vèncer-la. Com la gent valenta. O com els que no tenen més remei que posar-se davant de la situació i vèncer-la.

PD: Nou, que me'l deixava!!! :-)

Avui

Avui ja estic més animada, moltes gràcies.

Avui trobaré la manera de resoldre el problema que tinc. Envoltada de llibres, i d'ordenadors, aconseguiré que funcioni. Que funcioni com creia que funcionava. I després caldrà que faci molta feina. Però no em fa por. Ho he d'aconseguir. I ho faré.

Avui deixaré de queixar-me del meu peu. Encara que plori per dintre. M'ha costat d'entendre, però al final ho he entès. Quan algú té alguna cosa, el primer dia tothom es preocupa. Quan fa tres mesos, a ningú ja no li importa.

Avui m'he aixecat amb bon peu, ja fa una bona estona.

Avui ha de ser un gran dia. O almenys ho intentaré.

Enveja

Em disposava a fer una cosa. Ja tenia pensat com la faria. Fins i tot tenia unes quantes coses mig fetes al meu cervell. Les coses que jo faria, que em defineixen, que em feien sentir especial, per ser jo la que faig allò, que feien que fos diferent que l'altra gent. Quina necessitat tenim de ser diferents?

Però algú se m'ha avançat. La mateixa feina. Les mateixes coses. El que jo volia fer. El que jo creia que em feia diferent. Exactament igual. De la mateixa manera. Tal com ho hagués fet jo. I ara... ara no ho puc fer. Perquè semblaria que m'he copiat. Jo havia tingut la mateixa idea. I ara... ara ja no la puc utilitzar. Allò que volia fer, allò que em feia il.lusió, i hi ha algú que ho ha fet abans.

És lleig dir-ho, però suposo que més lleig és intentar negar-m'ho a mateixa o amagar-ho. Et tinc enveja. Sí, enveja. Coi, per què t'ha de sortir tot tan bé? Per què has de ser tan endimoniadament perfecta? Per què, en qualsevol cosa que intenti comparar, sempre en surts molt més ben parada? Per què tens aquest do de gent? I a sobre m'has hagut de passar al davant i veig com la gent lloa el que has fet. I coi, jo també ho havia pensat! Per què has de ser tan rematadament simpàtica? I guapa?

I jo m'encongeixo. Ben avall. Abaixo el cap, i si pogués l'amagaria a sota terra. Però no em puc flexionar tant com per arribar-hi. Segur que tu sí que pots. Segur que ets prou flexible com per amagar el cap a sota terra. Però, és clar, tu no ho necessites. Tu ets una triomfadora. Tu agrades a tothom. Tu fas que em senti una espècie de piltrafa, que no sap fer res. Cada cop que obres la boca, em fas sentir malament, pensant que ets millor fins i tot en allò.

Sí, et tinc enveja. No saps com m'agradaria, per un moment, tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Només amb una estaria contenta.

Però m'he de conformar. M'he de conformar amb el que tinc. I miro enrere. I m'adono d'una cosa. He dit que m'agradaria tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Però no he dit que m'agradaria ser tu. Perquè, malgrat tot, i no sé per què, m'adono que no vull ser tu. Vull ser jo.

I, de cop, em poso a pensar. I ja no vull tenir cap de les coses que et fan tan perfecta. Ets altiva. Sí, ets altiva. I només et fas amb aquella gent que són com tu. A mi mai ni tan sols em miraràs, si no és per trepitjar-me. I, segurament jo no sigui tan bona persona com em pugui pensar. Però prefereixo ser jo, amb els meus defectes, però sense aquests aires de grandesa, que no pas tu, amb totes les teves perfeccions.

I això no treu que, el proper cop que tornis a passar-me per davant en alguna altra cosa (o sigui, el proper cop que tornem a coincidir en alguna cosa) et torni a tenir enveja, em torni a fer petita i vulgui tornar a amagar el cap sota terra. Fins que em torni a adonar que no vull ser com tu, que vull ser com jo.

M'agrada el meu blog

Sí, ja ho sé, la campanya de m'agrada el meu blog es va acabar fa molt de temps, i jo ja hi vaig participar. Però avui l'he volgut recuperar. Perquè ho necessito. Perquè ja fa dies que ho necessito. I perquè coi, m'agrada el meu blog.

M'agrada haver creat aquest món meu. Un món groc, taronja i vermell. M'agrada que estigui tan ple de color, perquè jo sóc aquest color. Jo sóc com aquest blog, amb aquests colors, i no trobo cap manera més directa de dir com sóc jo. Groc, per damunt de tot. Després, taronja. I després, vermell.

M'agrada tenir un bloc que està lluny de ser famós. Quan més m'ha agradat el blog, ha sigut quan hi ha hagut menys gent. Que sí, que la gent és ben rebuda, però m'alegro de no superar gairebé mai els 10 comentaris. I això que hi ha els meus, i acostumo a contestar a tothom que em deixa un comentari.

M'alegro de ser un blog petit, tot i no ser-ho en quantitat de missatges. M'agrada escriure el que se'm passa pel cap. Sabent que, de qualsevol manera, no m'importa massa que algú passi de llegir-ho. Aquest blog meu és un blog solidari, però és un blog solidari amb mi mateixa. Amb mi i prou. I algun cop m'ha sabut greu la sobredosi de posts. Però ara, no. Jo vaig començar a escriure perquè volia expressar-me. I jo m'expresso. I a vegades tinc massa posts en un dia. I això no és bo. No és bo, perquè si escric massa significa que no estic bé. I si no estic bé i em va bé escriure, no tinc perquè anar demanant perdó. Si algú té temps i ganes, que ho llegeixi. I sinó, doncs que no ho llegeixi.

M'agrada tenir una lluna a l'esquerra que em diu com està. Em recorda si la veuré de nit.

I m'agrada tenir el porquet groc. Pot semblar una tonteria, sí. Però per mi, aquest porquet groc significa molt més que el color groc, taronja i vermell del blog. Significa la meva dolçor i el meu somriure. I significa la promesa de que existeix una Llum millor. Una Llum feliç i riallera. No per ella, sinó pel seu voltant. Poques coses diuen tan de mi com aquest porquet groc.

I, últimament, m'agrada el post recomanat. Perquè jo parlo molt. Perquè el meu blog és petit. Perquè jo segueixo un nombre petit de blogs. Però hi ha posts que em toquen. De moment, amb el poc temps de vida que té aquesta "secció", hi ha hagut un post que em va fer riure moltíssim, un post que em va fer reflexionar moltíssim i un post que em va entendrir moltíssim. Sí, aquest espai només està dedicat als "moltíssims". A aquells posts que em fan sentir alguna cosa, com si em toqués amb una lupa.

I m'agrada el meu blog. Perquè sóc jo. Perquè parlo, ric, m'enfado, crido... tot el que faig, ho faig jo.

I perquè, no ho negaré, avui he plorat. Les llàgrimes em queien galta avall sense que hi pogués fer res, sense mirar cap pel.lícula. I, mentre no podia aguantar les llàgrimes, ha sonat el mòbil. No el volia agafar. Però he vist qui trucava. He estat cinc minuts parlant. I m'he notat la veu entretallada. Estic segura que qui m'ha trucat ha notat la veu entretallada. Però no ha dit res. I jo que li agraeixo. Perquè a vegades s'agraeix poder parlar sense que ningú et digui res, sense que ningú pregunti, sense haver de donar explicacions.

I, no sé per què, sé que ha passat el mal temps. Sé que deixaré d'escriure més d'un post diari, a partir d'avui. Ho sé. Aquest post només serveix per fer baixar l'anterior.

Però, tot i així, ho vull dir ben fort: m'agrada el meu blog!

Portes

Tres dies. Tres! Tres dies m'ha costat tornar a estar a l'altra banda del gronxador. Tres dies!

Sempre és la mateixa història. Em fio de la meva primera impressió. Però no vull fer-ho. La primera impressió és dolenta, així que no li'n faig cas. No faig cas de la veueta interior que em diu que... Què em diu? Que fugi?

Després de donar-me un cop i un altre sobre la mateixa pedra, penso en la frase aquella que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Perfecte. Doncs la dona, almenys aquesta que escriu aquí, no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no. Ella hi ensopega 22 vegades 2! I encara me'n dec deixar alguna.

La qüestió és: jo tanco una porta. Ja en tinc prou. Deixo la porta ben tancada i dic que no la tornaré a obrir. Si de cas, l'obriré si sento una bona disculpa.

Tonteries. Tonteries de les grosses.

Un lleu toc a la porta, i vaig jo corrent a obrir-la de bat a bat. Que necessites que et faci un favor? Cap problema! Que vols això altre? Cap problema.

I llavors faig els favors per... per adonar-me'n que ni tan sols era important que fes el favor. Que jo m'he matat a fer el favor, i només era una forma d'assegurar-se de que jo seguia aquí, de que no havia tancat la porta. Però que la porta està tancada cap a l'altra banda, només volia saber que jo ballo al son de la seva música. Encara no sé ben bé per què.

I ja hi som. Tres dies més tard i estic a l'altra banda del gronxador, dient-me idiota a mi mateixa, simplement perquè sóc idiota. Veig que juguen amb mi, i encara ho permeto.

Però no. Jo sóc la Llum. I a mi ningú no em trepitja, què carai! I sé que no en faig gaire de tenir bons propòsits si després passo d'ells quan ho he de fer. Però... però amb aquesta pedra ja hi he ensopegat 22 cops 2 vegades, i ja n'hi ha PROU. Sí, PROU. Amb majúscules. I si cal, hi poso lletra tamany 70, fosforito i subratllat.

PROU!!!

I, què carai, un prou no és una manera d'acabar un post. Així que l'acabo amb dues cosetes més. La primera és una petició d'ajuda. Vaig estar buscant imatges de llums per posar al perfil. La imatge que hi tenia per defecte era una estrella. Però la volia canviar. El far em va agradar, però el trobo massa fosc. Vull una imatge que signifiqui això, llum, però que sigui com jo: groga, clara, i plena de llum. Si algú m'ajuda, prometo fer-li un regal. Un regal virtual, però regal al cap i a la fi.

I, finalment, una reflexió. Una reflexió que encara té a veure amb el post d'ahir (el del vespre). En aquest món hi ha molta gent que val molt la pena. Moltíssima. I hi ha unes quantes persones a qui no hauré de tancar la porta mai, perquè mai faran res que em faci tancar-los la porta. Per aquestes persones, persones bones, algunes de les quals ja conec, vull continuar obrint iogurts. Perquè sí, algun cop he trobat algun premi. Algun cop n'he trobat algun i no l'he sabut apreciar. Però els premis són aquí. Darrere la tapa de molts iogurts. I aquest any... aquest any trobaré el premi gros. El més gros de tots. A sota d'un iogurt. I em riuré de totes aquestes persones que em volen fer ballar al seu voltant, i per les que no tinc cap mena d'importància.

I si no trobo el premi aquest any, serà l'any que ve. I sinó l'altre. Perquè, si el premi existeix, i estic segura de que existeix, només és qüestió de temps que el trobi.