Per què?

Avui ha tornat la pregunta. Una pregunta recurrent. Per què?

Sempre és la mateixa pregunta. Sempre el mateix perquè. I, a mida que passen dies en els que m'he fet la pregunta, la pregunta encara és més cridanera: PER QUÈ?

El perquè em fa vergonya. Molta vergonya. I, a mida que passen els dies en què m'he fet la pregunta, encara me'n fa més. Per què?

Llavors m'aferro al porquet groc. I no sé si és bo o dolent. Sé que és bo i dolent a la vegada. Una cosa pot ser bona i dolenta a la vegada?

Després torna el perquè. I sé que em voltarà pel cap uns quants dies, fins que el cicle torni a començar, i aquest cop espero que no acabi en el mateix perquè altre cop. Podria acabar en un altre perquè, però no en el mateix, si us plau!

Em costa trobar respostes al perquè. Perdó, em costa trobar alguna cosa que pugui arribar a ser resposta al perquè. Tot el que dic que podria ser solució queda rebutjat per mi mateixa quan veig les evidències en contra. Però, aleshores, on és la resposta del perquè?

N'ha de tenir alguna. Tots els perquè tenen resposta. Tots. I el meu també. El problema és que no sé trobar-la.

I me'n vaig a davant de la tele a fer uns exercicis. I penso que una determinada peli té bona pinta. Però fa mal temps. I què passa quan fa mal temps? No, no passa que hi poso bona cara (que sí, perquè m'encanta que plogui). Passa que l'antena no funciona massa bé i no puc veure el digital.

I em trobo en situació lamentable. Com deia als comentaris de l'últim post, avui m'han dit coses lletges. No sé si me les mereixia o no, però segur que no d'aquesta manera. La tele no va. Els exercicis no em surten. Tinc el mòbil un parell de pisos més amunt i el sento des de davant de la tele. I a dintre el cap hi tinc un follet que em va dient: "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?"...

Però demà al vespre tornen a fer la pel.lícula. A una hora a la que els meus pares ja no hi seran. La pel.lícula que té bona pinta és dolentíssima, però ja sabem què vol dir que sigui una pel.lícula dolentíssima. Demà al vespre em posaré davant de la tele, al sofà, amb una manta que només em deixarà sortir del nas cap a dalt, i allà em quedaré fins que s'acabi la pel.li. I pobre del que programa les tempestes que faci que demà no es vegi la tele per culpa de la pluja! Que pujaré jo i no m'ha vist emprenyada!

I m'he alegrat de no agafar el mòbil. Una persona que volia classes particulars. Es veu que té 30 fitxes per fer, que havia de fer per les vacances. I quan se'n recorda? Exacte, avui! No ho volia fer. Mai ho faig. Sempre faig lloc on sigui. Però avui l'he engegat. Fins d'aquí a una setmana. Coi, que sempre em fa el mateix: demà passat tinc un examen i no entenc res de res. Ja sé que fa un parell de mesos que no et dic res, però has de venir demà. I la burra, hi va l'endemà. Doncs aquest cop, no.

I em segueixo preguntant per què. Per què...?

I m'aferro el porquet groc. Que és a la vegada bo i dolent.