dimecres, 9 de gener de 2008

Pessigolles

Els dits em fan pessigolles.

Els dimecres és el dia que deixo el cotxe a mig camí de la ciutat, i vaig a peu. Un quart d'hora d'anar, vint minuts de tornar. Que sí, que la tornada fa pujada i hi estic més.

I què faig?

Pensar.

Feia falta que ho digués?

A l'anada m'ha vingut al cap un post llarguíssim. Potser un altre dia.

A la tornada, un post encara més llarg. Cinc minuts més llarg. I comptant que el post és pensat i que el cervell va més ràpid que el parlar...

M'he sorprés a mi mateixa, parlant amb una noia. Hem parlat, una mica de tot. I... i m'ha portat molts records. Records de quan jo era com ella. Records.

Tornava cap al cotxe i em venia una frase al cap: I si...?

I si hagués fet això?

I si hagués fet allò altre?

Què faria si pogués tornar enrere?

I m'he recordat del Sonic. De les partides que feia. Cada cop que m'equivocava, em deixava matar, per així obtenir més vides i arribar amb moltíssimes vides i molts punts al final. Si feia un error, tornava a començar.

A la vida no es pot fer, això. No pots tirar enrere i mirar què hagués passat si haguessis anat per l'altre camí. No pots fer el mateix camí 50 vegades, fins que et surt perfecte. Només tens una possibilitat. Una i prou. I has d'intentar fer-ho el millor possible la primera vegada, perquè no et pots deixar matar i tornar a començar. Ni pots tornar enrere, al lloc on havies guardat la partida, per seguir un altre camí. Has d'anar directe. Endavant. I el que sigui, serà.

Però, d'altra banda, estic convençuda que si una cosa ha de ser, no serà només per una casualitat. Si ha de ser, tindràs més d'una possibilitat. No sempre estem preparats per fer bé les coses a la primera, i a vegades ens calen un parell d'oportunitats (o un parell de dotzenes) per arribar a fer les coses bé, o per adonar-nos d'alguna cosa.

Ja m'he embolicat. Tenia un pessigolleig als dits. Però... però no es poden resumir 35 minuts de pensaments en unes quantes frases. I no es poden resumir vint-i-molts anys de preguntes en una de sola. O sí?

I si...?

4 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Nineta, tens feina a casa meva :-P

Aixxxx, quine spessigolles que tinc :-O

Tirai ha dit...

Em quedo amb això:
"Però, d'altra banda, estic convençuda que si una cosa ha de ser, no serà només per una casualitat. Si ha de ser, tindràs més d'una possibilitat. No sempre estem preparats per fer bé les coses a la primera, i a vegades ens calen un parell d'oportunitats (o un parell de dotzenes) per arribar a fer les coses bé, o per adonar-nos d'alguna cosa." Gràcies per donar-nos aquest post, com sempre. Sovint dius coses per desar i per tenir-ne cura i per recordar de tant en tant.

XeXu ha dit...

Per això el Sonic era una bestiola de mentida que ara malviu en jocs de Nintendo i nosaltres som de carn i ossos. Potser tenim una oportunitat per cada cosa, però saber que ho podem fer malament és la gràcia de tot plegat, i ens fa esforçar per fer-ho millor. Ara que això de que no es pot salvar la partida i recomençar des d'allà, ja no ho tinc tant clar. Hi ha diversos punts de la vida en que ens plantem en algun estat, i d'aquí, llevat d'alguna catàstrofe, ja no tirarem enrere. S'ha de mirar de construir a partir d'aquests punts intermedis de pantalla.

Llum ha dit...

Gràcies, Jo Mateixa! Bé, no sé si t'he de donar les gràcies pel meme, però ja el faré, tot i que no sé quan... I no sé si el canviaré...

Gràcies Tirai. De debó que crec que tots hem de tenir alguna oportunitat. No pot ser que si no fas les coses bé a la primera ja estigui, ja no ho puguis arreglar!

Home, XeXu, ja ho sé que en Sonic era un animalet de mentida i que nosaltres som de veritat. Ara, jo no hi trobo cap gràcia a saber que ho pots fer malament. Jo preferiria poder tornar enrere en unes quantes coses.

Sembla que avui discrepo amb tot amb tu. Però no crec en punts intermitjos. Sempre hi ha alguna cosa que ho fa diferent. Encara que només sigui el temps que ha passat. No podem tornar a un lloc intermig i seguir des d'allà. Sempre hi ha alguna cosa en el nostre voltant que haurà canviat. Ni que sigui només que ha passat un dia i ens queda un dia menys de vida (ai, que dramàtica que m'he posat!!!)