Com una porqueta

Quan finalment acabo allò que vaig dir que no deixaria sense acabar avui, m'aixeco de la cadira. I el primer que se m'acudeix pensar no és pas que estic contenta amb mi mateixa per haver-ho acabat, tot i el sobresforç que he hagut de fer. No, el que se m'acudeix de pensar és que semblo una porqueta.

I em dic a mi mateixa que no tinc 10 anys per acabar el dia tan bruta.

A primera hora del matí m'he tirat un esborrador per sobre. Sí, havia de ser a primera hora del matí. No podia ser a mitja tarda, quan ja només em trobaré poques persones. Havia de ser a primera hora del matí, i davant de tota una classe plena de gent.

És que m'he emocionat. I estava fent una cosa tan emocionada que... que no he vist l'esborrador. Patapam! I apa, tota bruta de dalt a baix. I jo que continuo explicant sense collir l'esborrador. Perquè el que explicava era molt interessant. Que qui m'escoltava ho trobés interessant o no, és una altra cosa. Però és que acabàvem d'arribar a un mateix lloc per dos camins diferents, i estava explicant que tant agafant un camí com agafant l'altre s'arriba al mateix lloc, i que està tan bé i que... i que coi, que havia d'explicar una tercera forma! Com em podia entretenir a collir un esborrador del terra? Si estàs explicant coses tan interessants, quina importància té un simple esborrador?

No cal ni dir que no he intentat treure'm el guix de sobre fins que he sortit de classe. I, tot i així, si et cau un esborrador per sobre, el guix només el treu la rentadora. I com que ja no és la primera vegada...

A la tarda decideixo que he d'acabar una cosa. Una cosa molt avorrida (sobretot comparat amb la del matí). M'assec i envio un parell de mails reclamant acudits. Que, és clar, una cosa és distreure's perquè sí. Però l'altra és que arribi un mail amb un acudit (encara que l'hagi demanat jo...) Si arriba un mail amb un acudit... doncs es descansa un moment, amb la consciència tranquil.la de que no és culpa meva :-)

Però no arriben els acudits, i em poso a desvariejar... I, entre altres coses, acabo tota plena, de dalt a baix, de goma d'esborrar. Perquè sóc tan intel.ligent, que la goma me la tiro per sobre!

Quan finalment vull marxar, el meu jersei ja no és del color original. Està tenyit de diferents tons de blanc, i sort que no faig servir guixos de colors!

Em miro i em dic: "Llum, ets una porqueta!"

Maleïda cançó!

Fa uns anys, hi havia una cançó dedicada a una noia que es deia com jo que es va fer molt famosa. Era horrible. No m'agradava gens. No m'agradava la cançó, però tampoc m'agradava que tothom me la cantés, només perquè... perquè què? Quina forma d'agafar mania a una cançó!!!

Afortunadament, feia molt de temps que no la sentia. Ni per la radio, ni ningú que me la cantés. Però...

Ahir, tornant cap a casa, la vaig sentir per la radio. La versió en italià. La veritat és que la versió en italià encara té mitja gràcia, però en castellà no la suporto. Bé, ja és normal que de tant en tant surti alguna cançó antiga. No em vaig preocupar més fins que...

Fins que aquest matí l'he tornat a sentir. La versió en italià un altre cop. Comptant que aquesta emissora només l'escolto al cotxe i tampoc passo tantes hores al cotxe, i que no és una emissora que acostumi a posar cançons antigues... No, no pot ser. No pot ser que tornin a intentar posar de moda aquesta cançó. És massa casualitat que la senti dos dies seguits. No, no la vull tornar a sentir. I no vull que ningú me la torni a cantar.

Per què no em dic d'una altra manera? Per què aquesta cançó no la dedicava a una altra noia amb un altre nom?

No, d'acord, no m'enganyaré a mi mateixa. El pitjor de tot no és que la vulguin tornar a posar de moda. El pitjor de tot no és que algú me la canti algun dia (cosa que, ja he dit al principi, em fa molta ràbia).

No, el pitjor de tot és que... és que... El pitjor de tot és que se m'ha enganxat la punyetera cançó. No me la trec del cap. I a sobre, en castellà.

La foto del DNI

Tenia el DNI caducat. Ja feia un parell de mesos. Però és d'aquelles coses que fa taaaaaaaaanta mandra! Però taaaaaaaaaanta!

Així que vaig decidir que me l'aniria a renovar per les festes. Perquè alguns hem de treballar, i amb el fabulós horari de 9 a 2 que tenen...

Però, ai senyor! Fa un mes em va sortir una cosa molt lletja a la cara. Una cosa que feia mal efecte, i que es veia d'una hora lluny. Una cosa que sabia que marxaria amb el temps, però que no podia accelerar-ho perquè marxés.

I ma mare, que també tenia el carnet caducat, m'anava dient que quan hi aniríem. Val a dir que a ella li va caducar més aviat: ens el vam fer juntes fa 10 anys, i jo el vaig renovar fa cinc. També tard. Així que jo feia un parell de mesos que el tenia caducat i ella... sis mesos.

Vam decidir anar-hi avui. L'últim dia de festes. Així donavem temps a la meva cara, a que tornés a ser la meva cara, sense cap tipus de marca.

Però està clar que no. La marca segueix allà. Ja és més dèbil, sí, però a les fotos es segueix veient. Segueixo tenint la cara com si algú m'hagués donat una pallissa i encara en conservés alguna marca.

Però què hi puc fer? Res. No penso amagar les meves marques a sota d'una capa de maquillatge. Sóc més jo amb aquestes marques que m'han durat un mes que no pas maquillada. És que per no tenir, no tinc ni pintures. Total, per què les vull?

Així que ahir vam decidir amb ma mare que hi aniríem igual. I...

Em va costar moltíssim adormir-me. I això que no és normal, en mi. M'he passat tota la nit donant voltes. Jo no volia pensar, però em despertava a mitja nit, i em venien imatges del passat proper. No, no eren remordiments. Eren imatges en les que entenia coses. Cada cop que obria els ulls, em venia una imatge amb una mentida, una contradicció, o alguna cosa similar. Mentides i contradiccions que no eren meves, és clar.

Així que aquest matí m'he aixecat aviat per anar-me a fer el fabulós DNI. Tenia els ulls botits. Feia unes ulleres de pam i mig. I tenia la cara amb un parell de marques, d'aquelles que es veuen, fins i tot a les fotos de carnet.

M'he preguntat que si la gent ja sol quedar malament a les fotos del DNI, com quedaré jo? I a sobre haver de pagar. Després d'esperar 3 hores a que ens toqués el torn. Sí, 3 hores.

I mentre treia els 6.80 euros que costa renovar-te el carnet, m'he preguntat si ara ja me'l farien per 10 anys i m'estalviaria d'haver de pagar altre cop d'aquí a 5.

- Per quants anys me'l faran?
- Per 10.
- Ah, d'acord.
- Espera, quants anys tens?
- 29.

I el tio es fot a riure. Si no fos perquè estic en un lloc que no em puc ficar amb l'autoritat, juro que li dic algo, que ja no era el primer cop que em feia algun comentari. Bé, no era el primer cop que em feia un comentari, però no m'ha contestat!

Tot i així ho he mirat: 5 anys. Si me l'hagués fet d'aquí a uns mesos, me l'haguessin fet per 10.

Però en fi, ara ja està fet. Ja tinc la foto horrible. Bé, la foto horrible la tenen ells, a veure què en fan.

I, durant els propers cinc anys, cada cop que algú em demani el DNI, m'hauré de recordar de les marques a la cara i de la nit sense dormir. Bé, no em recordaré de la nit sense dormir, però segurament de les raons per les que no he dormit, sí.

Però també recordaré dues cosetes més. La primera, que les marques no són permanents. I que potser sí que avui fan mal efecte, les meves marques, però marxaran, i tornaré a tenir la cara com sempre, sense problemes.

I la segona, que sí, que he passat una nit sense dormir, però perquè sé adonar-me de les coses. No sóc una persona burra. Bé, potser sí que sóc burra, però sóc prou intel.ligent com per adonar-me de les coses i per veure quan algú m'ha volgut colar una colla de mentides, i a sobre m'ha volgut fer sentir culpable. Sí, m'he sentit culpable, però ja no més. He permés que se'm tractés malament, però ja no més. Aquesta persona, almenys, ja no em tornarà a fer sentir culpable.

I, al cap i a la fi, encara sóc prou jove com perquè aquesta foto només duri cinc anys.

El meu peu

Demà, com que és festa (bien!), me n'aniré d'excursió (bien!): me n'aniré a passar-me tota la tarda a urgències (bien!)

No fa pas tant, vaig parlar del meu peu i de la seva cicatriu. Fa cosa d'un parell de setmanes, el peu va començar-me a fer mal. Primer era un dolor petit, just allà on em feia mal abans que m'operessin.

Però les coses van canviar. Abans d'ahir, em va començar a fer mal de veritat. Ahir em feia força mal. Avui ja gairebé no podia caminar.

El pitjor de tot plegat és que el dolor és massa... conegut? Conegut, però difícil d'explicar. Recordo la Lluna de 9 o 10 anys, intentant explicar als metges on li feia mal. La recordo intentant explicar què li feia mal i com li feia mal. Ella no en sabia, però jo tampoc.

Sé quina és la solució: anar al metge que em va operar. Però, tot i que hi vaig per una mútua, si demano hora, trigaran a donar-me hora. Així que la solució ràpida és anar a urgències. Anar a urgències i resar perquè hi hagi el meu metge de guàrdia. Anar a urgències i esperar no estar-m'hi massa hores. Anar a urgències i trobar algú que sàpiga què tinc. Perquè és una cosa estranya, perquè de petita vaig passar per 6 metges diferents abans que algú no trobés el que tenia. Perquè...

Perquè una cosa dintre meu em diu que no tinc el mateix. Que no puc tenir el mateix. Que no em dóna la gana de tenir el mateix. Que amb un cop ja n'hi va haver prou.

Però el dolor és el mateix. Els símptomes són els mateixos.

I, ara mateix no sé què és el que em molesta més. Si el fet de veure que torno a anar coixa, que no puc caminar, com quan tenia 10 anys. O si el fet de que demà hauré d'anar a urgències, començar a fer proves, radiografies, que em toquin el peu, que no vegin res, que no sabré explicar on em fa mal. O si el fet de que, si és el que em penso, un mínim de tres mesos sense poder-me moure no me'ls treu ningú (i ja no parlo de tornar a caminar sense crosses).

I, enmig d'això, just el dia en el que vaig tan coixa que gairebé no em puc ni moure, què em passa? Doncs que em trobo algú que feia anys que no veia i m'ha hagut d'anar a veure coixa, trista i preocupada.

Cansada, jo?

Quan em van dir l'horari dels dimarts, em vaig enfadar. Em vaig enfadar perquè hi havia una cosa que em feia acabar tard. Tardíssim. Tan tard que, normalment, a aquella hora, ja sóc a dormir. I després he de tornar a casa i...

Després me'n vaig alegrar. Em vaig alegrar de que fos precisament els dimarts, perquè els dimecres és el dia que he de ser a la feina més aviat. I no ens enganyem: si el dimecres m'hagués d'aixecar per anar a gimnàs, no m'aixecaria aviat. Però com que ho he de fer per força... doncs m'aixeco. I punt.

Quan acaba el meu dimarts encara sóc a la ciutat, i he de ser a la feina 8 horetes després de l'hora a la que acabo. He d'anar a casa, he de dormir, m'he d'aixecar, he d'esmorzar, m'he de dutxar i he d'anar a la feina. En 8 hores. No dic que he de sopar, perquè almenys ahir vaig menjar-me un plàtan i un grapadet de litxis que tenia per allà.

Però avui he descobert que ja tinc una edat. Que no em puc saltar per les bones les meves hores de son, perquè l'endemà no m'aguanto dreta. Que sí, que he arribat a treballar 20 minuts abans, però... ben adormida!

I així m'he passat bona part del dia. Dormida.

Però m'he despertat de cop.

He anat al lavabo. M'he descordat els texans i de cop... crec!

Sí senyor! La cremallera dels texans a pastar fang.

Primer pensament: tinc més classes? Per sort, la resposta era que no. Perquè si he d'anar a fer classes amb la cremallera dels pantalons feta malbé...

Segon pensament: sort que són els texans que em van grossos. Sí, tinc uns texans que em van grossos i els porto. Algun problema? La sort és que, com que van grossos, no es nota si la cremallera està oberta (o trencada), perquè no fa pressió.

Tercer pensament: es pot arreglar? Em passo cinc minuts al lavabo intentant arreglar-la i no puc. Així que intento mirar a veure si trobo una agulla imperdible, fins que...

Quart pensament: oh, no! He d'anar a pijilandia i és el primer cop que hi vaig. No em coneixen. Si hi vaig amb un imperdible com a cremallera...

Aconsegueixo que la cremallera mig cordi. Ara he de vigilar, penso.

Just abans de marxar a pijilandia passo un moment pel lavabo. Crec!

Ai, que no m'he recordat de vigilar!

Santa paciència!

He parlat mai del nen que té una deficiència mental? Hi ha un dels nens de la meva família, d'aquests que parlo a vegades, que té una petita deficiència mental. Algun dia, potser, en puc parlar. És molt maco, sempre i quan no se li creuin els cables...

Del que sí que he parlat és del meu gos. És molt maco, sempre que no se li creuin els cables. Llavors només creu al meu pare, i jo sempre el porto deslligat.

Dos paràgrafs, dos éssers que són molt macos sempre que no se'ls creuin els cables. Perillós unir-los en els dos primers paràgrafs d'un post...

Torno de passeig amb el gos i em trobo el nen. El nen marxa dels seus pares, que me'l deixen amb mi, sense preguntar.

El gos s'escapa.

El nen corre a darrere el gos.

Jo, a darrere el nen i el gos.

El gos va per una banda i el nen per l'altra.

Els pares del nen, ni cas.

Jo no sé si seguir el nen o el gos.

El nen intenta baixar per un marge.

- No, per aquí no!
- Per què?
- Perquè cau...

Patatxaf. Nen a terra. Gos a vés a saber on.

Jo pel mig de casa dels veïns, aixecant el nen i cridant el gos.

El nen, que ja és una mica gran i té força, es deixa anar. Jo corrent a darrere el nen i el gos revolucionant casa dels veïns.

El nen agafa la manguera de casa del veïns i intenta regar. Jo ja no sé si córrer cap al gos o cap el nen.

Santa paciència!

Aconsegueixo tornar nen i gos a casa. El gos beu d'una galleda. Vaig a tancar el gos. Quan torno, el nen està de caps a la galleda, bevent aigua.

Em sembla que val més que no continui. Trona. Però connecto un minut, una xorrada per fer baixar els altres posts. A veure si no en torno a fer cap de l'estil fins que marxi. Sempre puc explicar altres històries del gos, que amb aquesta setmana que he estat sola, puc omplir un post per la resta dels dies que em queden abans de marxar.

A tancar, que trona!