Si és millor no somiar...

... com distingir les falses il.lusions de les verdaderes?

Vull dir, suposo que estem tots més o menys d'acord en què estar content per una cosa que no és veritat, en algun moment o un altre, ens farà tornar a la realitat.

Però hi ha il.lusions que ens creiem, que creiem que són veritat.

Com distingir entre les il.lusions que ens hem de creure de les il.lusions que no ens hem de creure.

O, per dir-ho d'alguna manera:

és millor haver somiat i haver sigut feliç i després adonar-se que tot era fum?

o potser és millor no somiar, tenir els peus a terra, i llavors adonar-se que has perdut una oportunitat de somiar i ser feliç per pensar-te que era fum?

Què és millor?

Què és millor:

ser feliç per una cosa que és imaginària, que no és veritat, però per la que ens hem fet falses il.lusions?

o tenir els peus a terra i no ser feliç?

Expectativa

Quan esperes que una cosa sigui genial, t'acaba decebent.

Quan no esperes res d'una cosa, al final fins i tot t'acaba agradant, i molt.

Ahir vaig començar un llibre. Feia gairebé tres setmanes que era a casa. No l'havia començat perquè pensava que no m'agradaria, i em vaig trobar ahir sense haver-lo començat i l'havia de tornar avui a la biblioteca. El vaig començar a llegir ahir a la nit sense esperar-ne massa cosa. Avui l'he acabat.

M'ha encantat.

Feia dies que esperava aquest cap de setmana. L'últim cop que vaig esperar un cap de setmana, la cosa va anar molt bé. O bé. Però el cap de setmana següent va ser un complet desastre.

Sí, feia dies que esperava aquest cap de setmana. Però avui un parell de coses s'han capgirat. I això per no parlar del meu costipat, que ja m'ha tornat la veu, però no em trobo gens bé.

Ara mateix no n'espero res, del cap de setmana. Tot s'ha girat i no serà com esperava.

I ara m'ha vingut una pregunta al cap:

Si no n'espero res és que sortirà millor del que em pensava i acabarà essent un gran cap de setmana?

O això de dir que no n'espero res no serveix perquè llavors sigui un bon cap de setmana?

La resposta, en el proper capítol.

Llàgrimes?

Aquest matí em trobava en una de les màquines del gimnàs. Suava. Suava molt.

No sé per què no m'he eixugat amb la tovallola. Simplement, he seguit amb el que estava fent, sense parar.

De cop, una gota de suor m'ha caigut dels cabells i se me n'ha anat a la galta. Darrere d'aquella, n'hi ha anat una altra. I darrere d'aquella, encara una altra.

He acabat amb la cara tota plena de gotes que em queien galtes avall. Però no una suor normal, sinó que em feia l'efecte que plorava.

A les meves galtes hi havia llàgrimes que rodolaven galtes avall. Però els meus ulls no ploraven.

De cop m'he sentit bé. De cop m'he sentit com quan fa tant de temps que tens alguna cosa a dintre, i llavors plores i tot surt. Només que no tenia res que em fes plorar (encara que hagi deixat unes quantes coses al gimnàs...) i els meus ulls no ploraven.

Sempre havia pensat que la sensació d'alleujament que es té quan es plora era deguda a les llàgrimes. Però... però avui jo tenia la mateixa sensació, només que no plorava. L'únic que tenia era gotes de suor que queien per les galtes.

I si la sensació d'alleujament fos provocada per les llàgrimes caient per la galta més que per deixar-les anar?

I si només és que això m'ha recordat allò i per això he sentit la sensació?

Ja el tinc!

Torno a entrar a la meva botiga preferida. O una de les meves preferides. Una botiga de... una botiga de nens, està clar!

Hi torno a anar amb ma mare. Busca una cosa pel meu pare. I...

D'acord, no se'm pot portar allà. La bona notícia és que ja el tinc! I què tinc?

• Doncs tinc el Rubik revolution!!! Està a dins d'una capsa, embolicat. M'hauré d'esperar un meset per tenir-lo. Em servirà pel viatge de tornada (al d'anada faré servir el Rubik normal...) A més, l'he provat a la botiga...
  
  
• Tinc el regal que buscava. Aquell que havia d'agradar a una persona i, essent dolenta, no havia d'agradar gens a la seva dona. A la persona li ha d'encantar. I si no li agrada és que aquella mala bruixa li ha girat massa el cervell, que me'l dongui, que jo ja li faré profit. He doblat gairebé el pressupost que havien marcat, però no m'importa.
  
  

Més de 100 euros que m'he acabat gastant a la botiga (he acabat comprant 4 cosetes, al final...). Un altre venedor que se m'ha mirat amb cara rara quan m'ha vist volent provar els helicòpters, i el Rubik revolution, o mirant-me la capsa amb l'exèrcit èlfic de gairebé 200 euros!!! Tio, que tens la mateixa edat que jo, per què tu t'ho pots passar tan bé amb aquestes coses i jo no?

Ai, ja tinc ganes de que l'algú em deixi provar el juguetet que li he comprat. Perquè me'l deixarà provar, no? És que com no me'l deixi provar, m'agafarà alguna cosa... Jo de petita sempre el deixava jugar amb l'scalextric! I amb els meus cotxes teledirigits! I amb la meva gran col.lecció de cotxes! Ara m'ha de deixar... i tant que sí!

El problema és el gir radical. Per què en un moment ets a dalt i al següent ets a baix? Per què ens ha donat, a ma mare i a mi, per parlar de bellesa interior? Per què em sento com si m'haguessin clavat una pallissa? Per què em poso a pensar en demà i m'entristeixo? Per què penso només en la bellesa interior? Per què m'ha hagut de trucar aquella noia? Per què no em puc posar les bambes, anar a córrer i tornar ben suada i més tranquil.la? En fi, em sembla que millor ho deixo estar. Però, com es deixa estar?

A qui representa que m'he de creure?

Regla número 1 dels metges: MAI, però MAI, consultis a dos metges diferents per una mateixa cosa.

Metge número 1: Es mira la radiografia. Es mira el peu. Toca en un punt. Fa mal. Diagnòstic. Fet. Peu embenat. No et prenguis res per via oral, perquè no et farà res. Treu-te la bena d'aquí a uns dies. Després et poses aquesta pomada, i això t'ho curarà. Les sabates que portes són perfectes. Torna d'aquí a un mes si et continua fent mal.

Metge número 2: No té radiografia. Es mira el peu. Toca aquí i allà. Sap exactament on ha de tocar perquè no pugui suportar el dolor. Es mira l'altre. Diagnòstic. El mateix que el metge 1, però només en part. La part que va dir el metge 1 és la mateixa, però aquest diu que és més greu. Hi ha una segona part (i feia mal!!!) que el metge 1 no va veure. El peu ha d'estar sense embenar. La pomada no serveix per res. Et dóno aquestes pastilles, que et trauran el dolor. Aquestes sabates no et van bé: has de portar sabates de taló. Fes-te aquestes proves i torna el més aviat que puguis (que serà la setmana que ve).

Reflexions després de la visita:

- M'alegro d'haver pagat la mútua tots aquests anys. Fa poc més d'un mes li deia a algú que pagava cada mes i no recordava l'últim cop que havia anat al metge. Però ara he pogut triar el metge que volia (el que em va operar, és clar!), em fan les proves en menys d'una setmana i no tinc cap problema de res.

- Si he d'anar amb sabates de gaire taló, d'aquí a un parell de dies el metge em tornarà a tenir allà, queixant-me de l'altre peu, o d'un braç, o de qualsevol altre cosa que m'hauré trencat en caure.

- Les úniques sabates d'hivern amb taló (mitjanament) alt que tinc són d'un casament. Jo, que sempre vaig amb bambes, podré suportar anar tot el dia amb sabates de taló?

- Per què el metge de la seguretat social, que és el que m'ha de fer les receptes, no em vol fer les receptes del que m'ha receptat el metge?

- Per què un parell de capses de pastilles que m'han de durar un parell de setmanes em costen 60 euros?

- I última, i més important: si els dos metges m'han dit que tinc el mateix (amb una petita diferència), per què em recomanen tractaments tan diferents?

El misteri del mitjó

Sempre dormo sense mitjons, però aquests dies em va bé una mica d'escalfor addicional al peu. Així que, abans d'anar a dormir, em poso un mitjó al peu (i a l'altre no, però en fi).

Ahir al vespre vaig anar a dormir, tan tranquil.la, i em vaig adormir amb el mitjó encara posat al peu.

Aquest matí em desperto. Amb la mà toco un objecte no identificat. Encara amb el llum apagat, m'adono que és el mitjó. El que vindria a ser normal: durant la nit m'he mogut, el mitjó m'ha caigut del peu, i s'ha quedat al mig del llit.

La pregunta és: com ha arribat el mitjó des de la part baixa del llit, on hi ha els meus peus, a la capçalera, de forma que quan l'he trobat estava més amunt que el meu cap?

No puc mirar la tele

No, gairebé no miro mai la tele.

Però... és que no puc mirar la tele.

Estic dinant. Com que és festa, dino a casa. I, de cop, es posen a fer anuncis. No, no m'he tornat a encapritxar d'una joguina infantil. Això no seria greu. El problema és que sento una cançó.



Per què, després de tants anys, la cançó de l'anunci dels ninotets és la mateixa?

Per què algú, fa molt temps, es dedicava a cantar-me aquesta cançó i mai va voler dir-me el perquè?

Per què, any rere any, quan s'acosta el Nadal, he d'escoltar aquesta cançó i m'he de recordar de la mateixa història i m'he de quedar amb el dubte de saber el perquè?

Per què tot és cíclic? Per què sé que avui em tornarà a costar un munt de dormir?

Per què no faig com una persona adulta i responc a totes aquestes preguntes? No és tan difícil. Amb una sola persona, podria saber la resposta a tantes preguntes...

Por

No estic en el meu millor moment, si és que existeix tal cosa per mi. Acabo de sortir del dentista. Feia 4 anys (sí, 4 anys!) que no hi anava. M'han fet una neteja de boca i, en cert moment, mentre estava allà, amb la boca oberta i els ulls tancats (per no veure el que m'estaven fent), m'he preguntat què és el que em feia més mal. Tenia unes quantes opcions: el peu, que m'ha fet una descàrrega de dolor de les xungues; els ovaris, que sempre són d'allò més oportuns; o la dentista, que també tela.

Arribo així, coixejant. Faig ulleres, no he dormit massa. Tampoc m'he rentat el cap al matí, com faig cada dia, feia tard al dentista. A cal dentista he tingut un petit accident i els meus pantalons han quedat tacats amb saliva barrejada amb fluor.

Certament, he tingut moments molt millors.

Però, en un parell de minuts ja no em recordo d'això. Bé, em recordo de la dentista, perquè les dents encara em fan mal. Em recordo del peu, perquè cada poc es queixa.

Però ric. Ric molt. Dic tonteries, i ric. Sento tonteries, i ric de les tonteries que sento. Ensenyo. I aprenc. I no em recordo que no estic en el meu millor moment.

De cop, però, tinc por. Bé, dir que tinc por és quedar-me curta. Tinc pànic. Un pànic que no és nou. M'adono que no és nou quan el sento. Ja l'he sentit abans. Fa una setmana? Fa dues? No ho sé. Però tinc pànic.

Pànic perquè no és el meu lloc. Pànic de ser feliç (sóc feliç?) quan no toca. Pànic de riure i passar-m'ho bé quan no toca. Pànic.

I em queda aquesta sensació de pànic. M'envolta. Em costa respirar. Tinc por. O pànic.

I no és una por dolenta. Però... per què tinc aquesta por?

Per què?

Per què les meves ulleres les posen amb un model masculí?

Per què m'agraden tant les tempestes d'estiu, llamps i trons, i l'olor de la terra mullada?

Per què aquest matí l'autopista anava tan plena en direcció a Barcelona i no hi havia cotxes en direcció a Figueres?

Per què aquest matí, quan he pujat al cotxe, he pogut escollir entre 5 ulleres diferents per posar-me?

Per què el gos s'escapa just el dia que el treus a passejar i acaba de ploure? Just el dia que no pots saber on és per on hi ha la fressa al mig del bosc, perquè tot el bosc està ple de fresses de gotes que cauen dels arbres?

Per què si anar de Girona Nord a Girona Sud és gratuït, no val el mateix anar a Barcelona si agafes l'autopista a Girona Nord que a Girona Sud?

Per què, just quan arribes a casa a l'hora de dinar i vas a menjar-te l'última cosa que havies de menjar-te abans de dissabte, veus que s'ha fet malbé? I per què just en aquell moment sona el timbre, i és el dels congelats, que ve a vendre, i tu en comptes de comprar-li alguna cosa, li dius que no?

Per què quan mires pel retrovisor sense ulleres no veus res? Bé, jo no veig res. El retrovisor és a prop, no hauries de veure les coses com si miressis a prop? Aleshores, per què sense ulleres no es veu res del que hi ha lluny? Si el retrovisor és allà mateix! Passaria el mateix amb un telescopi?

Per què, quan el timbre comença a sonar, sona tota la tarda seguida?

Per què les meves ulleres porten la marca tan visible? No me'n vaig adonar quan me les vaig provar...

Per què escric a aquestes hores? Ah, no, que aquesta la sé: perquè ahir va tronar tota la tarda-vespre i no vaig poder engegar l'ordenador. I em vaig quedar sense llum, vaig anar a dormir aviat, i m'he despertat a mitja nit, quan ha tornat la llum i s'ha engegat la radio...

Per què quan portes les noves ulleres de sol i rius, les galtes et toquen a les ulleres?

Per què mirant si podia ajudar algú amb un dubte vaig descobrir que el blogger incorpora unes enquestes per defecte i em moro de ganes de posar-ne una? I de fer-li una nova cara al blog?

Per què faig més preguntes de per què que una nena de 3 anys?

12 d'agost

Sé que el 12 d'agost és alguna cosa. No sé què, però és alguna cosa. Sí, ja ho sé, és diumenge, però passa alguna cosa.

I no sé què.

He repassat mentalment els sants i aniversaris de la gent que conec.

Cap és el 12 d'agost.

He repassat les coses que he de fer.

Cap és el 12 d'agost.

He pensat i repensat, però no sé què és. 12 d'agost. Diumenge, aquest any. Sí, però... a part de ser diumenge, què més passa?

Sento que m'he oblidat d'alguna cosa, però no sé de què.

12 d'agost. De què em sona?

Odio aquesta sensació de saber que se m'escapa alguna cosa, però no sé quina. De saber que m'he oblidat d'alguna cosa, però no sé de quina.

12 d'agost. No conec cap Euplus. És més, algú en coneix algun? Ja sé que dic que no posaria noms massa normals als meus fills si haguessin de tenir un cognom massa comú, però ja dic jo que preferiria posar-li Jordi a un fill amb cognom comú que Euplus. Ni Eleazar. Algú coneix algun Eleazar? Sembla nom de dona, no?

Què passa, el 12 d'agost? Per què avui he sentit que era important? Què m'oblido?

(Sí, estic escrivint des de la feina, dintant a davant de l'ordenador. Jo tinc llum... però estic sola...)

Quan penses que ningú et veu...

Un dia d'aquesta setmana. Estic parada al mig de la ciutat. Molts cotxes. M'hi estaré una estona. Escolto la radio, com sempre que estic sola al cotxe. I canto. Canto, com sempre.

De cop, sento un cotxe que pita. Miro al meu voltant. El cotxe de davant meu no ha avançat. No veig a ningú que digui res. Continuo amb la cançó. I amb el ball.

Torno a sentir un cotxe que pita. Torno a mirar, però no veig ningú. I penso: "Vaja, algun despistat que no s'entera de que el piten!"



(perdó per la propaganda)

Avui, a mig matí. Rebo una visita. S'hi està una bona estona. Mitja hora. Potser més. Xerrem, riem, li explico les meves coses, m'explica les seves...

Una estona més tard, ens reunim amb més gent. I, de cop, quan tothom està callat, em deixa anar:

- Ahir et vaig pitar i no em vas veure.

Però llavors ho arregla...

- Estaves cantant i ballant al cotxe.

Ho acaba d'arreglar mentre m'imita.

I es genera un catxondeig, que tampoc cal que expliqui, mentre determinada gent es riu (de bon rotllo) de mi.

I em ve un dubte al cap. Som més nosaltres mateixos quan creiem que ningú ens mira? Jo sóc incapaç de cantar i ballar com ho feia al cotxe, si sé que algú em mira. És més, si entra algú al cotxe, tenco la radio. Però... quan sóc més jo: quan tenco la radio o quan em poso a cantar i ballar al cotxe?

Però hi ha una cosa que em preocupa més. Sí, ja ho sé, al cotxe vaig amb les finestres tencades i les portes bloquejades. Però... per què em sento allà dintre com si ningú em pogués veure? Per què em comporto com si ningú em veiés, quan hi ha més cotxes al meu voltant, i a sobre el meu cotxe crida l'atenció?

Realment, comparada amb els del vídeo/anunci, jo sóc molt més exagerada. Avui, tornant cap a casa, m'hi he fixat.

Quanta gent s'ha rigut de mi, mentre jo feia l'idiota a dintre el cotxe?

Sóc una il.legal

Ahir vaig anar a la biblioteca. Sempre vaig a la biblioteca el dia que he d'anar al poble gran, i així aprofito el viatge. Ara que diuen que em volen treure la gasolinera a la que vaig normalment, perquè no en volen cap a dintre de la ciutat, potser hi hauré d'anar més sovint, al poble. Però ara em fa mandra fer els set o vuit quilòmetres de més, per anar al poble, i intento aprofitar el viatge quan hi vaig.

És una biblioteca de poble, cosa que vol dir que és petita, i que no hi ha gaire gent. Com que fan activitats, serveix una mica de guarderia, i sempre que hi vaig m'hi trobo només a nens de l'escola i algun pare. A part dels pares i de la bibliotecària, no hi sol haver mai ningú de més de 9 o 10 anys.

Ahir se m'acabava el termini per tornar un llibre. El problema és que encara no l'he acabat. Així que vaig anar a la biblioteca perquè me'l renovés.

La bibliotecària se'm va mirar, em va tornar el llibre, i em va dir:

- No te'l puc renovar.

Em vaig estranyar, perquè sempre m'havia renovat els llibres sense cap problema.

- És que me l'han demanat. I ara no te'l puc renovar. Me l'hauries de tornar i demanar-lo per quan el tornin...

Jo em vaig quedar amb el llibre a la mà i li vaig donar, pensant que segurament no podria tornar a agafar-lo fins d'aquí a un mes o vés a saber quan.

La bibliotecària se'm va mirar i em va dir:

- Jo no he vist res. Tu no m'has tornat el llibre. Emporta-te'l, i ja el tornaràs quan l'hagis acabat. Jo diré que encara no me l'han tornat, i cap problema.

Ara algú espera un llibre que tinc jo. Un llibre que segurament torni la setmana que ve.

Però sóc una il.legal. I una mica incívica, perquè algú (segurament un nen, perquè a més el llibre és per nens) està esperant el llibre.

Això em passa per llegir llibres amb massa demanda. O per llegir el primer llibre d'una trilogia, de la que venien el tercer per sant Jordi, i estava a totes les parades. Un llibre (el tercer) que vaig veure comprar a molts pares sense adonar-se que era el tercer, i que llavors el pobre nen es deuria queixar de que no havia llegit els altres dos.

Però em ve una pregunta al cap. El dia que se m'acaba el préstec, sempre vaig a la biblioteca. O a tornar el llibre o a renovar el préstec. La bibliotecària ja em fa els préstecs de forma que els hagi de tornar el dia que vaig al poble. Però, si no l'he acabat, em renova el préstec sense problema. I si algú l'ha demanat, em diu que marxi, sense deixar el llibre.

La pregunta és: té sentit que vagi a la biblioteca el dia que toca?

Algun dia em picaran...

Quarts de dos del migdia. M'aturo en un semàfor, gairebé a la sortida de la ciutat. És un semàfor peatonal, que tothom se'l passa en vermell, però jo no. Per què no? Doncs perquè és un semàfor vermell, coi! Per què se m'ha de jutjar a mi perquè segueixo les normes i a qui no les segueix ningú (excepte els mossos) no els diuen res?

Un cotxe s'atura a darrere meu. Torno a mirar el semàfor. Està vermell. No miro el semàfor peatonal, perquè el meu encara està vermell. No m'agrada la cançó de la radio, i faig una cosa que faig molts cops al dia: baixo la vista del semàfor per mirar la radio del cotxe i canviar l'emissora. És una cosa que normalment faig (i si vaig conduint, ho faig sense mirar), així que no m'entretinc, sé exactament on és el botó.

No tinc temps ni de que el dit arribi a la radio (són unes mil.lèssimes de segon després de que jo mirés el semàfor i el veiés vermell), que sento una senyora pitada, d'aquelles que fan història, dirigida cap a mi.

Aixeco el cap de cop i veig el semàfor verd. Però llavors... llavors se'm gira el cervell. En comptes de fer el que faig sempre, que és arrencar ràpid i morir-me de la vergonya, penso que què carai, que el semàfor porta de color verd menys de dos segons, així que, amb tota la parsimònia del món, poso la primera i començo a tirar.

Pel retrovisor veig un noi que es desespera. Va amb una noia al cantó. Comença a aixecar els braços i a dir-me de tot.

Així que jo, aprofitant un revolt i que encara estem a la ciutat, no passo de 45 Km/h. Ja em costa, ja. Normalment passo a 60, perquè no em vull passar massa, i anar a 60 ja em costa. La carretera és bona, i després del revolt hi ha una bona recta, encara dins la ciutat, on hi ha una línia contínua i un 50. I jo, continuo a 45 Km/h, mentre veig al noi aixecar els braços i dir-me de tot.

A mitja recta veig el final de la prohibició d'anar a més de 50 Km/h i el final de la línia contínua. Com que el noi no deixa de dir res, just quan arribo allà, i quan el noi posa l'intermitent per avançar-me, accelero. El meu cotxe no és tan potent com el seu. Però el meu cotxe és petit, i per tant pot accelerar més ràpid. El deixo enrere per un moment, mentre em maleeix els óssos. Després, el seu audi pot amb el meu cotxe, que per cert ja va a la velocitat màxima permesa a la recta. M'avança i mira pel retrovisor.

I, mirant pel retrovisor, es troba una cara somrient. Vaja, una cara que li pren el pèl.

Es passa la resta de la recta anant a 60 Km/h, a veure si tinc nassos d'intentar avançar-lo. Em fa frenar, però jo continuo amb el meu somriure profident.

Em sento una mala puta (puc dir mala puta?) i penso que algun dia em picaran.

Però... si tenia tanta pressa com per pitar-me als dos segons de posar-se el semàfor verd i per no poder anar a 50 (bé, 45...) quan tocava... per què es fa tota la santa recta anant a 60?

Amb regle i compàs

A casa hi ha d'haver algun regle. Amb una mica d'esforç, en podria trobar algun.

A casa hi deu haver algun compàs. Però tindria greus problemes per trobar-lo, en cas de necessitar-lo.

Recordo els meus apunts, sempre de coloraines, amb el títol amb el color que li tocava, amb tot ben posat... Però no recordo haver subratllat mai cap títol amb regle. No recordo haver fet servir el regle o el compàs si no era a classe de dibuix, per entregar aquelles làmines de dibuix lineal.

Ara les coses han canviat. L'altre dia vaig anar a fer una classe particular a una nena. Vaig necessitar dibuixar una rodona. Vaig agafar un llapis, i vaig dibuixar la rodona, sense cap problema. I prou bé que em va quedar. La nena em va mirar com si hagués comès un assassinat. No ho vaig entendre, fins que ella va haver de fer una rodona, en un paper en brut... i va anar a la seva habitació a buscar un compàs! I era un paper en brut. No li sortia de dins fer una rodona sense compàs, era com un sacrilegi.

Vaig pensar que era cosa de la nena. Al cap i a la fi, ella és molt perepunyetes, i com jo, tot ha d'estar del color que toca i aquestes coses. Vaig pensar que això d'anar a buscar el compàs en aquesta ocasió i el regle en d'altres només era cosa seva.

Fins que avui he anat a casa d'un nen. És just el contrari que la nena. Però, ai, havíem de dibuixar un esquema. Un esquema on hi havia línies, però no havien de ser rectes, només era un gràfic per veure com era la solució del problema. I jo, que no he agafat un regle en ma vida, vaig i faig l'esquema a mà alçada, com sempre. Ja he vist que em mirava malament, ja. I molt malament, que em mirava. Però no en sabia la raó. Fins que s'ha posat ell a fer un esquema... i ha agafat el regle.

Quina mà de línies rectes més ben fetes! Llàstima que l'esquema estigués mal fet i no tingués ni idea del que estava fent. Això sí, les línies eren impecables.

Llavors m'han assaltat els dubtes. Sóc jo, que era rara i per això no utilitzava regle i compàs? O és que a nosaltres no ens van ensenyar que sempre s'havien d'utilitzar? O era jo, que passava de tot, i feia les línies no tan rectes, però més ràpidament? Algú de la meva generació em pot confirmar que tampoc feia servir el regle per fer qualsevol tipus de línia? Si és que aquests nens d'ara fins i tot fan servir el regle per fer les fraccions, quan són fraccions una mica grans!

I és que a casa, ja ho he dit, els compassos no es fan servir per res. I els regles... doncs el meu pare sí que en fa servir, de regles. De tant en tant, em diu: "Luna, tienes una regla?" I jo que li porto. I aleshores sento "ras". I és que, a casa, els regles es fan servir per tallar papers: el meu pare posa el regle a sobre del paper i estira cap amunt i ràpid. I els papers es tallen perfectament. Els regles no es fan servir per res més.

Però, ara que hi penso, i aleshores, les estisores, per què les fem servir?

Per què em costa tant?

Estic treballant. Espero una trucada. Sempre truca a la mateixa hora. Per què m'he recordat ara de l'anunci de la Coca-cola? Ah, sí, perquè l'hora és dos quarts de dotze. Ahir em va dir que vindria, però no m'ho vaig creure.

Així que avui, quan a les 12 menys 10 he sentit que m'arribava un sms, ja sabia de qui venia i què hi deia exactament. No m'he aixecat a mirar-ho. Total, per què?

Al cap d'una estona he anat a mirar-ho i era el que em pensava. Però llavors... llavors se m'ha acudit de fer "neteja".

Aquest vespre ho he comprovat. Al meu mòbil hi havia telèfons que no faré servir mai. I al meu correu, hi havia adreces que guardo, però tampoc faré servir mai.

De què em serveixen el telèfon i el mail de la Rita? Vam anar juntes a l'institut. Érem amigues, però ella es va quedar aquí a estudiar i jo vaig marxar. Quan ella va marxar, jo vaig tornar. Un dia ens vam trobar al tren i em va dir que li donés el telèfon i el mail, que un dia quedaríem per anar a dinar juntes. Vam quedar un dia. Plovia. La vaig estar esperant una bona estona sota la pluja. Molta estona. La vaig trucar no sé quantes vegades al mòbil. I no va aparèixer. Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar un mail, per si li passava alguna cosa. Tres dies més tard, em va contestar: un mail de dues línies dient que s'havia oblidat del dinar, que feia 3 dies que no mirava ni el mail ni el mòbil, i que ja em trucaria. Comptant que això va passar fa... 5 anys? em sembla que puc esperar asseguda a que em truqui. I jo tampoc la trucaré. Segurament, si la truqués, no sabria ni qui sóc. Però tot i així, el seu número de mòbil seguia a la meva agenda, i la seva adreça de mail també. I tot i saber que no les faré servir mai, doncs m'ha costat el.liminar-les. Perquè sempre hi ha aquell: i si algun dia els necessito? Però no. Sé que no els necessitaré mai, perquè sé que tampoc hi hauria resposta.

I podria parlar d'altra gent, que estaven aquí i que, com la Rita, sé que no trucaré mai, sé que no els enviaré mai cap mail, sé que...

Però, tot i així, tot i saber que estan allà i que mai els faré servir, em resisteixo a esborrar-los. Per què? Si cada cop que els veig penso que no sé què faig jo amb el telèfon de no sé qui o el mail de no sé qui més. Si no deuen saber ni que existeixo.

Tot i així, han quedat alguns telèfons al mòbil i algunes adreces al mail que sé que no faré servir mai, però que continuen allà, per recordar-me que m'he allunyat tant de depèn de quina gent, que no hi ha ni tan sols un hola de tant en tant. Però, tot i així, em resisteixo a esborrar-los. Per si de cas. Per un si de cas que sé que no arribarà.

Per què em costa tant acabar de fer el pas i esborrar-los definitivament? Si, de fet, sé que, donat el cas, ni tan sols tenint el número de telèfon trucaria? Perquè, és clar, ni saben qui sóc jo!

Vols...?

Des de fa uns dies, i no sé com m'ha tocat a mi, em dedico a perseguir a gent, demanant-los si volen venir a un lloc. Bé, crec que sí que sé com m'ha tocat a mi:

- Va, que tu coneixes a molta més gent. (Sí, d'acord, però conèixer no significa que em facin cas).
- Va, a tu et faran cas perquè ets una noia. (Sí, d'acord, sóc la única noia, però si fos una altra noia potser sí que me'n farien, però a mi...)
- Va, que segur que tu saps com convèncer-los. (Ah, sí?)

El resultat, fins ara, és que tothom m'ha donat carbasses. Suposo que hauria de dir que tothom ens ha donat carbasses, però com que sóc jo la que ho demano...

En l'última setmana, fins a 10 nois m'han anat dient que no, un darrere l'altre.

- Ho sento, però...
- Em sap greu, però...
- De veritat que em faria il.lusió, però...

Vaja, que jo no és que em dediqui a donar carbasses a la gent, però després d'aquesta setmana, he creat un repertori que seria l'enveja de qualsevol. I és que encara en trauré alguna cosa bona, de tantes carbasses.

La qüestió és que tinc uns quants noms més a la màniga. Altra gent a qui podria demanar si volen venir. Serà perquè hi ha tants de noms que no m'importa que em diguin que no i per això no sóc prou convincent?

La gent de l'"ens", em va suggerir uns quants noms. I aquests noms, a la vegada, al dir-me que no, me n'han suggerit d'altres. Que vaja, em pregunto jo: si els altres em van suggerir noms, per què no els ho demanaven ells mateixos?

La qüestió és que la última persona que m'ha dit que no, m'ha suggerit un nom. D'acord, me n'ha suggerit més d'un, però n'hi havia un (l'últim) que ressaltava sobre els altres. Ja passen, aquestes coses.

Estic convençuda (però de debó), que aquest últim nom també em dirà que no. Visca l'optimisme! No hi ha cap raó per la que m'hagi de dir que sí. Cap ni una. I jo d'ell, també diria que no.

Però la part optimista del meu cap, diu que potser sí que em digui que sí.

El problema és que hi ha unes quantes persones que l'"ens" convidaria abans, i segurament alguna diria que sí abans que li pogués preguntar a l'últim. Però l'"ens" ha passat de tot i ho ha deixat tot en les meves mans. I quan jo he dit que tothom em deia que no, tampoc han fet cap esforç per intentar trobar algú.

I ara em trobo amb el dilema: faig passar aquesta persona per davant de les altres? Total, no hi perdo res. Si em diu que no, ho estarà dient a l'"ens", jo només sóc el missatger. I si em diu que no a mi, total què? Però i si diu que sí i alguna de les persones que en principi haurien d'anar al davant s'enfada? I si diu que sí i l'"ens" s'enfada perquè aquesta persona està agafada amb pinces, perquè gairebé no li tocaria anar-hi? És clar que... me l'ha recomanat una de les primeres opcions de l'"ens". És clar que estava al final de tot de la llista, però... estava a la llista.

Aquest vespre he d'"atacar" a algú altre. Segueixo la llista normal o em salto l'ordre a la torera?

Va, no sé per què m'ho pregunto, si ja sé el que faré...

Qui matarà els gatets?

Aquest matí, mentre marxava de casa, he vist un gat enorme. Li costava de caminar, i m'he estranyat, fins que he vist que el gat en realitat era una gata i el que li passava és que estava embarassada, a punt de parir. I si no està a punt de parir, pobre gata, perquè ja estava enorme.

I mentre esperava que l'alarma de casa s'acabés de posar, m'ha vingut una pregunta al cap: Qui matarà els gatets?

Sí, ho sé, amb aquesta pregunta em guanyaré uns quants enemics, perquè els gatets petits són macos i suposo que no està ben vist que els gatets acabats de néixer siguin sacrificats. Jo també pensava així... fa uns anys. Així que anem a fer una mica d'història.

Quan jo vaig néixer, vaig viure durant un temps a una casa de pagès. A la casa no hi havia gats. No n'hi ha hagut mai. Almenys no n'hi ha hagut en el sentit de tenir els gats com a animals de companyia. A una de les cases on vaig a donar classes particulars, tenen un parell de gats a dintre del pis, com a animals de companyia. A mi això sempre m'ha sorprès molt. A casa, els gats són gats de carrer, se'ls dóna menjar de tant en tant, però no són de casa. Si vénen, doncs es menjaran les rates, i si no vénen, doncs ja s'espavilaran per trobar menjar on vulguin. Mai s'ha anat al veterinari per cap gat, mai cap gat ha tingut nom, ni cap d'aquestes coses. Quan veig algun gat que té nom propi em sobta molt, de la mateixa manera que em sobta anar al veterinari amb el gos i trobar-hi algú que hi porta el gat (i ja no parlem de la gent que hi porta conills o altres animals).

Eren altres temps, i la porta de la casa de pagès sempre estava oberta. I sempre, vol dir sempre. Els gats entraven i sortien sempre que volien. I jo, que acabava de néixer, sempre tenia gats pel voltant. Un dia uns amics de ma mare van venir a veure'm. Ma mare em va treure i em va ensenyar als amics. Acte seguit, la gata que corria per allà, va agafar els seus gatets i també els va ensenyar als visitants.

Vaig anar creixent, sempre envoltada de gats. Però no eren gats de casa, malgrat que sempre estaven per casa. A les fotos que tinc de petita, gairebé sempre hi ha algun gat. En algunes era bona nena i només els volia amanyagar. Però en una es veu un pobre gat, assegut a la meva falda, i jo apretant les dents i estirant-lo ben fort (o com a mínim, a la cara es veu com feia molta força). Encara no sé com els gats no m'esgarrapaven de dalt a baix.

Vaig anar creixent, fins que vaig descobrir que l'avi matava els gats acabats de néixer. Només matava els gats que aconseguia descobrir a la primera setmana de vida. Quan havien crescut una mica, els deixava viure. Recordo que sempre, per aquesta època, es passava el dia pels voltants de casa, vigilant les gates, a veure quina paria, i a veure si trobava el lloc on havia parit.

Mai vaig saber com els matava. Ni ho vaig voler saber. Jo, que quan a casa encara es matava el porc, el dia en qüestió, a les 5 o 6 del matí, em posava a sota els llençols, tapant-me el cap amb el coixí, per no sentir cridar a la pobre bèstia. Jo, que quan ma mare mata conills o polles marxo per no haver-ho de veure. No podia pas preguntar com s'ho feia, això de matar els gatets.

Quan arribava aquesta època, sempre li deia el mateix, al meu avi: "I per què els mates?" Però ell només reia i no em contestava. Ma mare sempre em deia que no els podíem deixar viure tots, perquè els gats es reproduien molt, i no hi podia haver gaires gats voltant per casa. Que uns 8-10 gats era un bon número, però que més no n'hi podia haver.

Van passar els anys i més o menys ho vaig entendre. Estava clar: no es podien deixar viure tots els gats, perquè si els haguéssim deixat viure, el nombre de gats hagués augmentat exponencialment. Un cop cada dos o tres anys, el meu avi no trobava alguna camada de gats (no sé si expressament o perquè les gates els sabien amagar bé) fins que no eren prou grans, i llavors ja no els matava i els gats vivien per reemplaçar els gats que desapareixien.

Segueixo sense saber quants gats hi ha a casa, i quins són aquests gats. Els gats van i vénen, i sovint desapareixen un temps i després tornen. Però sovint, quan penso en els gats i en l'avi, penso en un gat negre que corria per casa. Un dia, un cotxe el va atropellar i va quedar malferit. L'avi li va donar un cop al cap per rematar-lo i el va enterrar al camp. Una setmana més tard, va veure el gat negre corrent per casa. Va anar allà on l'havia enterrat i va veure que s'havia desenterrat! El gat va córrer per casa durant molt més temps. I és que és ben cert, això de que els gats tenen 7 vides. Bé, aquest com a mínim en tenia 4: va sobreviure a un atropellament, un cop al cap i un enterrament!

I aquest matí he vist a la gata embarassada i m'he preguntat qui mataria els gatets. La meva mare (que no té problemes a matar conills i polles, i que mata rates a cops d'escombra) mai ha sigut capaç de fer-ho. I jo menys. El meu pare... el meu pare és dels que hagués posat el cap a sota el coixí quan matàvem el porc, però no va poder fer-ho mai, perquè es necessitava gent a l'hora de matar-lo.

He explicat mai aquell cas d'aquella dona que li va tocar un xai a una rifa i com que no s'atrevia a matar-lo, el va tancar al garatge, mentre intentava atropellar-lo amb el cotxe per matar-lo?

Qui matarà els gatets?

Què coi hi fas, aquí?

Fa dues setmanes...

- Doncs el dia tal, a tal hora, seré a tal lloc, perquè passarà tal cosa.
- Ah, vale.

I dic només "ah, vale", perquè sé que no hi puc anar. Perquè sé que tampoc hi hauria d'anar. I perquè vaja, tampoc se'm passa ni per un moment pel cap que m'ho digui perquè hi vagi. De fet, ara mateix no crec que m'ho digués perquè hi anés.

Dijous a la tarda...

- Sí, sé el dia, l'hora i el lloc.
- Però si no surt enlloc...
- Ah, és que m'ho va dir.
- Amb insinuació perquè hi anéssis? (pregunta feta amb punyeteria i rient, o alguna cosa per l'estil).
- Bah, què va. Només ho va dir per dir. No? (per què coi havien d'entrar els dubtes dins del meu cap?)

Dijous al vespre...

Bah, segur que només ho va dir per dir.
És clar que... després de l'última cosa que li vaig dir, qualsevol diu res més.
No et mengis més el coco. Vivies molt feliç fins ara, no? Doncs apa.

Dijous a la nit...

A més, fa molt que no hi parles.

Mentida podrida. O és que no et recordes de dimarts?

Ostres, mira, està a internet. Segur que em veu.

10 segons més tard una pantalleta m'informa que acaba de connectar el messenger. Jo estic invisible, perquè... no sé ben bé per què.

I, com que sóc idiota, tenco l'ordenador i me'n vaig a dormir. Perquè si es connecta (que no ho fa gairebé mai) és perquè té ganes de xerrar i... ja és tard, i sé que si em connecto i li dic hola em quedaré aquí enganxada fins massa tard.

Però podria haver dit hola i desitjar que li anés bé, almenys. Però en fi, sóc idiota.

Divendres al matí:

M'aixeco amb un munt de dubtes al cap.

I si hi anés? Total, ningú em diu que no hi pugui anar. Hi pot anar tothom que vulgui, i tinc verdadera curiositat per veure com és tot allò.

Sí, però... només saps l'hora i el lloc i ningú t'ha dit que hi anessis.

Sí, és clar, però comptant amb què no sortia enlloc l'hora i el lloc, si no haguessis sigut ben rebuda, només dient-te el dia ja en feia prou. De fet, ni tan sols calia que et digués el dia. Si no fossis benvinguda no t'ho hagués dit.

Ja, però no et pots presentar allà perquè sí, sense dir res.

Ja, però i la curiositat que tens? Perquè tens curiositat.

Sí, és clar, tinc curiositat, però... si pogués convertir-me en invisible i veure-ho sense ser vista... això estaria bé! M'aniria bé la capa d'invisibilitat d'en Harry Potter...

Però la gràcia és anar-hi sense ser invisible...

Sense dir que hi vaig?

Sempre pots dir que hi vas...

Però no hi sóc a temps, em sembla.

I aleshores què faràs?

Divendres al migdia:

Suposo que tot es redueix a unes quantes preguntes.

Si hi vaig, seré benvinguda?

Si hi vaig, se'm veurà o quedaré diluida entre la gent?

Si no hi vaig, tindré altre cop una oportunitat com aquesta? Aquesta oportunitat és única, però... n'hi haurà alguna altra?

Si hi vaig, aleshores què?


Divendres al migdia, una mica més tard:

La decisió està presa. Tampoc tenia massa temps per decidir-la, és clar. Tan feliç que vivia jo ahir a aquesta hora.

La cosa es redueix a dues preguntes. Dues preguntes que sé que em faré, just a l'hora en la que passi tot.

Si hi vaig, estaré allà al mig i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?

Si no hi vaig, estaré a qualsevol lloc, però em recordaré del lloc on no sóc, i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?

Desitjos

L'altre dia em van enviar un powerpoint d'aquests que has de demanar un desig. D'aquests que jo no reenvio mai, però que sempre t'amenacen: si ho envies a 10 persones, se't complirà el desig. Si no ho envies a 10 persones, et caurà un meteorit pel cap i et moriràs (o qualsevol cosa similar), i el teu desig mai es complirà.

Quan va ser l'hora de demanar el desig, i com que ja sabia el que vindria després, vaig demanar just el contrari del que hagués demanat.

Quan el powerpoint em va amenaçar que si no enviava allò a 10 persones el desig no es compliria mai, vaig somriure i vaig pensar que precisament era el que volia.

Ningú em salva de que em caigui el meteorit pel cap, però... es complirà el contrari del que vaig desitjar, que en realitat és el que desitjava?