dijous, 5 d’abril de 2007

Parlant per telèfon...

Algú ha pensat mai que, quan parla per telèfon amb algú altre, pot estar parlant amb qui no es pensa?

Sí, ja ho sé, és difícil, perquè tots tenim una veu que ens distingeix. Una veu única. Una veu que ens fa diferents.

Però a vegades la genètica té els seus capricis. I pot fer que dues persones tinguin la veu pràcticament igual.

Sé que no s'ha de fer, però... Ma mare avui està afònica. Gairebé no pot ni articular una paraula. Però havia de fer unes trucades. "Nena, trucaràs per mi?" Sí, ja ho sé, que m'ho digui així és perquè no és el primer cop que ho fem...

Així que la nena, o sigui jo, ha agafat el telèfon i ha fet unes quantes trucades.

- Hola, sóc la ***.

Però els asteriscos no eren el meu nom, sinó el nom de ma mare.

I ningú se n'ha adonat.

L'altre dia vaig trucar a casa d'uns familiars. Em va agafar el telèfon un nen, que va dir als seus pares que trucava la ***. I, altre cop, els asteriscos es poden substituir pel nom de la meva mare.

Encara no sé per què no li vaig dir que realment era ma mare. Total, no se n'hagués adonat. Si va començar a parlar amb mi, fins que li vaig haver d'acabar dient que jo no era ma mare. I llavors em va dir: "No están tus padres?". I jo que no, que no hi eren. I apa, doncs llavors ja no em va voler dir res més, perquè em continuen tractant com a una nena petita, i a mi no em poden dir les coses "importants".

El proper dia, encara que sé que no està ben fet, li diré que sóc ma mare. Apa. Total, no crec que se n'adonin. Llavors li explico a ma mare i tot arreglat.

I és que és ben bé, que parlant per telèfon, pots parlar amb qui no et penses.

Així que aneu amb compte perquè... podríeu parlar amb qui no toca!