dimecres, 4 d’abril de 2007

Superació personal

Surto de casa. És tard. Avui m'he aixecat més tard del que acostumo a fer-ho. A vegades va bé mandrejar, però... és que avui fa sol, i el sol ja està massa alt. Calor. El pitjor enemic per anar a córrer.

Ahir vaig fer la meva millor marca en molt de temps: 38:55. Sí, ja ho sé, córrer menys de 40 minuts (o caminar a trossos...) no és massa, però és més que res. I si s'intenta fer cada dia, doncs ja és molt més que quedar-se a casa, assegut al sofà.

El meu objectiu és fer dues voltes, en comptes d'una. Però abans de fer-les necessito tenir unes certes garanties: la primera, és aconseguir fer tota la volta corrent. I la segona, baixar dels 30 minuts. O, com a mínim, baixar dels 35 minuts.

La meva volta no és res de l'altre món. És una volta que fa la carretera al voltant del bosc, però que no passa per davant de casa. És per això que, cada dia que vaig a córrer, faig el primer tros, fins que arribo al que és la volta, caminant. És una espècie d'escalfament (més mental que físic, però escalfament al cap i a la fi).

Aquest mateix tros, quan torno, també el faig caminant: és la forma que tinc de tornar el meu cos a la normalitat, per no arribar sense aire a casa. Així quan arribo a casa ja només em queda vermellor a la cara i suor al cos, però la respiració ja és del tot normal.

La volta comença suau, amb una carretera d'aquelles que semblen planes, però que fan una mica de baixada, impercertible. I continua així durant moltíssima estona fins que arribes a la pujada. La pujada fa més d'un quilòmetre (l'altre dia ho vaig mirar amb el cotxe) i hi ha una senyal d'aquelles de perill, perquè el pendent és de més del 12%. Un cop passada la pujada, ja tot és més senzill: una baixada, un terreny pla, i una última pujadeta per arribar fins al principi i final de la meva volta.

He de reconèixer que la pujada llarga no la pujo mai corrent. La resta de camí (a part del principi i el final) sí que els faig corrent, però... la pujada és superior a mi, i sempre m'acabo parant a mig camí per acabar-la fent a peu. I qui diu a mig camí, diu al principi de tot.

El tracte que tinc fet amb mi mateixa és el següent: el dia que aconsegueixi fer tota la volta corrent (amb la pujadeta inclosa), em decidiré a fer dues voltes. Però, és clar, això és molt perillós.

És perillós perquè sempre vaig a córrer sola. Sí, ja ho sé, m'hauria de buscar algú que vingui amb mi. Però sóc rara. Si és algú que corre més que jo (el que seria normal), em sap greu, perquè jo faria que anés més a poc a poc. I si és algú que corre menys que jo... doncs res, que no em serviria per "picar-me", perquè la gràcia d'anar amb algú és aquesta, la de que si l'altre ve tu hi has d'anar, perquè no pots deixar penjat a qui ve amb tu. I que, si més o menys esteu al mateix nivell, un per l'altre, aconseguiu millorar ràpidament.

Però és clar, si vas tu sola no tens a ningú que et digui que va, que segur que pots, que segur que ho aconsegueixes, que segur que pots córrer una mica més, fins una mica més amunt del que ho vas fer ahir. I acabes no donant tot el que tens a dintre, perquè et pares, perquè podries fer més, però com que ningú et veu, dius que ja no pots més i et quedes allà, acabant de fer el que et falta per arribar fins a dalt de tot a peu.

Però avui tenia el dia optimista. I sabia que avui podria aconseguir tornar a aconseguir un rècord. Així que m'he calçat les bambes i he anat a córrer sabent que ho aconseguiria. No pujar tota la pujada corrent, però si millorar la meva pròpia marca. Com que aquests dies em quedo a casa i puc anar a córrer cada dia, el meu cos ho nota, i per això va millorant la marca, dia rere dia.

El dia ha començat malament, perquè mentre anava caminant per arribar a l'inici de la meva volta, m'he trobat un gos d'un veí, que em bordava. I, és clar, amb un gos que et persegueix, qualsevol es posa a córrer. Li he fotut un parell de crits i me n'he desempellegat, però... m'ha fet perdre temps. Casum l'olla! Jo que avui volia batre el meu rècord!

Quan he arribat a la pujada, he pensat que avui sí, que avui aconseguiria pujar-la tota corrent. Però si sempre començo a caminar al principi de la pujada, com puc pujar-la tota el primer dia que ho intento? L'intent ha estat fallit, però n'he pujat un terç corrent, un terç caminant i l'últim terç corrent. He quedat prou contenta.

Al final, quan he acabat de donar tota la volta, tornava a casa, caminant a poc a poc, pensant en que em queden cinc dies de setmana santa, i això vol dir que tinc cinc dies per aconseguir pujar tota la pujada corrent. I és clar que ho aconseguiré. Perquè ho dic jo!

Fins que m'he recordat que volia batre el meu propi rècord, avui. I ja m'he dit: "noia, mira que ets burra, vols fer un bon temps i resulta que tornes a casa passejant!" Durant un temps només comptava el temps de fer la volta, però ara m'he acostumat a comptar-hi també aquest temps.

Finalment he arribat a casa.

El cronòmetre marcava 37:20.

I sé que, si m'hi esforço, demà pot marcar una mica menys.