Bambes, casaments i altres coses sense sentit

Mira que van bé, aquestes bambes! I a mi què que estiguessin posades com a bambes d'home. Prou maques que són!

I és que no ho entenc. Per què a l'estanteria de bambes d'home comencen els números a partir del 40? No hi ha homes amb el peu petit, com el meu? I no s'adonen que les que s'acaben abans són les del número 40?

Però jo faig un 38 i aquestes bambes de dona són una merda. Són totes dures, i jo les vull toves. A més, són molt lletges.

Mira, aquestes encara es salven. Coi, un 38 no m'entra... Vés que no em vagi bé un 40... Deixa'm tornar a la secció home...

Coi, si fa 15 o 20 anys que calço un 38, per què ara em van bé les bambes del 40?

En fi, tornem a la secció home. Ai... les que m'agradaven comencen a partir del 41. Quina merda. I aquesta noia mirant-me... Sí, noia, em penso comprar unes bambes d'home, algun problema?

Ah, aquestes em van bé. Un 40. No sé pas. S'han encongit les bambes? O a la meva edat m'ha crescut el peu? És igual, aquestes bambes em van perfectes.

I com corren, les condemnades! Això sí que és córrer, i el demés són tonteries.

Ai, dissabte he d'anar a comprar roba. Pel casament. Quina merda. Quantes vegades he dit ja la paraula merda? Se suposa que t'has de concentrar a córrer, i no pensar xorrades.

Ai, el casament... Em vaig "oblidar" de dir-li que coneixia uns quants dels seus companys de carrera. Bé, uns quants potser no. Però dos com a mínim. Espero que no estiguin entre els seus amics, però sinó riuré...

A un el vaig conèixer per internet. Bé, ell em va conèixer a mi. Em va trobar no sé on, ni quan. I vam començar a parlar. I jo que no, que no volia conèixer a ningú que hagués conegut per internet, només. Però al final em va convèncer. Sóc molt fàcil de convèncer, jo.

Em va enviar una foto. I ja vaig veure el dia que vam quedar que ell no era el de la foto.

Fa un any o així ho vaig entendre tot. La foto no era seva, òbviament. Era d'un amic seu, que també havia estudiat amb ell. Casualment, i sense saber-ho, l'amic em coneixia, tot i que jo no el coneixia a ell (i l'altre, el d'internet, no sabia que jo no el coneixia, només sabia que el seu amic em coneixia a mi).

I tots dos van estudiar amb ella, amb la que es casa. Uns quants anys junts, tots venint del mateix lloc. I els amics de la que es casa, casualment, són tots de per aquí. I un dels dos és solter.

Em sembla que m'espera un casament... divertit.

Però tu ets burra o què? Corre i no pensis xorrades! El que sigui ja haurà de ser.

Mira, ja sóc a casa.

34:25 :-)