dimecres, 11 d’abril de 2007

Esport i pes

M'agrada fer esport. I punt.

M'agrada tenir la suficient capacitat física per pujar a peu les escales d'un cinquè pis on pujo un cop a la setmana, i que quan arribi a dalt no em falti l'aire.

M'agrada sortir a córrer i quedar-me sola, amb els meus pensaments, mentre el paisatge va canviant al meu voltant.

M'agrada saltar a corda, com només ho he vist fer als boxejadors que s'entrenen, durant molta estona, sense que em quedi sense respiració.

Però suposo que el que més m'agrada és anar a córrer. Sinó m'hagués buscat alguna altra activitat esportiva per fer.

L'esport, per mi, ha de ser divertit. M'ha d'aportar alguna cosa. Sinó, me'n canso. I és per això que no m'agraden determinades activitats esportives. No m'agrada l'spinning. És avorrit. Avorridíssim. És per això que no m'agrada el body pump, almenys de la forma que el fan allà on vaig jo. Fer cada setmana exactament el mateix, amb les mateixes cançons, parant cada setmana als mateixos llocs, sentint pràcticament els mateixos comentaris, m'avorreix. Moltíssim.

Però per mi, l'esport no és una manera de gastar calories. Que si ho fa, doncs que ho faci. Però no faig esport per gastar calories, sinó perquè m'agrada fer-ne.

Suposo que l'èxit de l'spinning és aquest, tothom diu el mateix: es gasten moltes calories. Sí, i què, però és avorrit. Monòton. Un dia a la setmana d'spinning s'aguanta. Dos, s'arriben a aguantar. Però no més.

Però, és clar, quan hi ha spinning, les sales sempre estan plenes de gent, cosa que no passa amb les altres activitats. I als gimnassos només fan que fer hores i hores d'spinning. Com si no hi hagués res millor a fer. Sí, ja ho sé, és la llei de l'oferta i la demanda.

L'últim cop que vaig fer una sessió d'spinning, només vaig sentir un comentari que no fos que s'augmentés la resistència o que es baixés, o que ara venia una pujada, o que ara venia un pla. El comentari, dirigit a la gent en general, va ser: "Què, molts brunyols aquesta setmana? I molta mona? Ja sabeu que no heu de menjar aquestes coses, amb el que costa després de cremar-ho..."

Perdona, què m'estàs dient? Mira, noi, si jo volgués algú que em sermonegi en aquest sentit, ja aniré al metge. Jo només vinc aquí a fer una mica d'esport. I si tinc la suficient condició física per estar aquí i seguir, a tu què coi t'importa el que mengi?

Em recorda el poble del meu pare, on no em deixaven anar a córrer més que en un passeig. A primera hora del matí només hi havia gent gran caminant. En recordo un, especialment, que quan jo tenia 15 o 16 anys me'l trobava cada dia. Cada dia em feia el mateix comentari: "Bueno, ahora cuando llegues a casa, no te atiborres de chocolate, eh, chica! Un poco de verdurita y un trocito de carne i nada más, que sinó todo el esfuerzo no te habrá servido de nada!"

I jo no contestava. Perquè no feia falta. Perquè quan tenia 6 anys el pediatra em va posar a règim, i ma mare sempre em diu que jo li feia pena, perquè només feia que menjar una mica de verdureta i poca cosa més. Tot i així, ni tan sols així m'aprimava. I era una nena. I perquè amb 15 o 16 anys havia vist tants endocrins i tants dietistes, i m'havia sentit tants comentaris, que aquests comentaris m'entraven per una orella i em sortien per l'altra, per sort. O com a mínim feia veure que no m'afectaven, davant dels altres i de mi mateixa. Potser també perquè vaig viure massa casos d'anorèxia al meu voltant. El més greu va ser als 14 anys, quan van enterrar a la noia que s'asseia al meu cantó a l'institut per culpa d'això.

Sí, ja ho sé, en les èpoques que he fet més esport, he pesat bastant menys. I ara feia moltíssim que no feia res. Un dia no feia res per això, i l'altre no feia res per allò altre, i al dia següent ja ni em posava cap excusa, perquè ja feia tan de temps, que fer esport era una cosa excepcional. I pujava al cinquè pis amb ascensor.

Però vaig dir que ja n'hi havia prou, de tot això. Així que vaig tornar a córrer, i vaig millorar bastant la meva capacitat física en pocs dies. Suposo que no és el mateix començar de zero que començar després d'un parèntesis d'uns quants (massa) mesos.

Tinc clar que vull continuar fent esport.

I hi ha una altra cosa que tinc claríssima: la raó. No ho vull fer per aprimar-me, sinó per sentir-me bé amb mi mateixa, com em sento quan faig esport. El pes, mentre no afecti a la meva salut, no m'importa. I si em vull menjar un brunyol, me'l menjo. I si em vull menjar un segon brunyol, doncs me'l menjo. I a qui no li agradi el meu aspecte físic, que no em miri.