Camí de...

Surto de casa i agafo la carretera de Palamós, dita així perquè curiosament arriba fins a Palamós. M'espera una estoneta de carretera, però no tanta com la setmana que ve. La setmana que ve sortiré de casa i aniré a agafar l'eix, i el recorreré d'una punta a l'altra.

Penso amb l'eix, i em recordo d'un acudit:
- Quina és la carretera més llarga del món?
- L'Eix transversal, perquè et porta de Lleida a la Luna.
Òbviament, no hi ha cap relació entre la Luna i el meu nom. És pura coincidència!

Quan fa un quart d'hora que he sortit de casa, passo per davant de casa de l'avi. Se la va vendre ara deu fer uns 10 anys. Quan l'ensenyo a algú, tothom es queda amb la boca oberta i em diu el mateix: "Aquesta casa era del teu avi?" Sí, era del meu avi. Sí, és una casa molt gran. Sí, té molt de terreny. Sí, està molt ben situada. Però sí, l'avi la va vendre fa deu anys per una quantitat que ara no serviria per comprar un pis de 30 metres quadrats a Vila-roja. En aquell moment eren cèntims, però ara... ara és res. He vist places de garatge més cares que el que ens van donar per la casa.

Començo a pensar que ja s'ha de ser idiota (o tenir molta mala sort) per vendre una gran casa, en un lloc immillorable, i un pis, també bo, just en el moment en què el preu de la vivenda va començar a pujar. D'haver-los conservat, jo ara tindria una casa valorada com a mínim en 100 milions de pessetes i un pis valorat (pels preus que es venen els seus similars) en 40 o 50 milions de pessetes.

I, és clar, jo ja fa temps que no vull comprar-me res, perquè si a sobre de vendre barat, llavors compro car i els preus tornen a baixar, em sentiré tan idiota... Perquè estic convençuda que els preus baixaran, però... De les ventes de les dues coses en vam treure uns 20 milions, que van servir per acabar de fer la casa on visc, però... vam canviar dues vivendes per mitja?

Prefereixo més no seguir-hi pensant. Continuo el meu camí per la carretera de Palamós. I penso en la meva família. És complicat ser la part "pobra" d'una família "rica". I no em puc queixar de res, perquè com em deia algú ahir, "tu no et queixis, que la casa on vius un dia serà teva". Però no és això, que jo no vull viure tota la vida a casa. I tampoc vull fer fora els meus pares. El problema és que la casa està massa a prop de la família de ma mare, el meu pare està una mica fart de sogres i cunyats, i ja em diu que si he de marxar de lloguer, que com que la casa serà per mi, que ja marxaran ells i em deixaran a mi amb la casa... Però com puc fer jo fora als meus pares de casa seva? Vull dir que no vull idees, que jo no tinc dret a fer-los fora de casa.

Penso en la meva família. Per una banda, tinc la maledicció del fill petit. O sigui, que els meus avantpassats són tots el fill petit d'una família amb moltes possessions. I això vol dir que el fill petit es queda amb la casa més petita, o el que sigui, però el que ningú vol. Estic farta de veure les cases dels meus cosins. Ells, que tenen no sé quantes cases i no sé quants pisos aquí i allà, i que no volen anar-hi a viure perquè són "vells". Però no són vells. Jo hi aniria a viure sense cap problema.

I per l'altra part... Una part de la família és descendent d'una mare soltera. Una mare soltera que va tenir una filla que tothom sabia qui era el pare. Un home ric, de qui la filla era la seva imatge. Un home ric, que mentre va viure va procurar que a la nena no li faltés gaire de res, però que en morir va deixar una mare i una nena soles, mentre els seus fills legítims es quedaven tots els diners. Cosa totalment normal, de totes formes. La gent va créixer i tothom sabia que eren família, i anys més tard, els cosins es tractaven de cosins, sense ser-ho oficialment. Ara tinc una cosina, que no és cosina meva, però que sí que ho és, que és famosa. Fins i tot jo, que no conec als famosos, la conec. És impossible que hi hagi algú en aquest país que no la conegui o n'hagi sentit a parlar...

I l'altra part... Doncs em recordo d'un cosí del meu pare. I m'adono que també és famós. Dubto que ningú d'aquí li hagi vist la cara, però tothom ha sentit les seves paraules. En boca d'un altre, això sí. Però les seves paraules, al cap i a la fi. I em pregunto si ara haurà de preparar els discursos electorals. Està al servei d'un polític important, que no es diu Rajoy, ni Acebes, ni Zaplana, ni Aguirre, ni Gallardón, però que és d'aquesta òrbita. El problema és que la seva ideologia és anti-aquest partit. La persona que el mana és d'aquest partit i li ha d'escriure el que ha de dir. El proper cop que el vegi li preguntaré si li ha d'escriure també els discursos electorals, perquè ha de ser dur...

I no me n'adono i ja he arribat al meu destí. A vegades és pesat agafar el cotxe i anar sola fins on sigui. Aquest cop encara ha sigut lleu. El viatge de la setmana que ve, de la Luna a Lleida i de la Lleida a la Luna serà bastant més llarg... i pesat.