Mossego

El gos és molt maco, ningú ho pot negar. Però jo no sóc tan maca. I jo també mossego.

No sé per què mossego. Bé, sí que ho sé, però no sé per què m'emprenyo tant. O potser no m'emprenyo tant, jo què sé. Potser tinc raó d'emprenyar-me.

Sé que és irracional. Sé que no m'hauria d'emprenyar per aquestes coses. Però primer m'emprenyo amb mi, perquè sóc idiota. I després, com que la gent està acostumada a que no m'emprenyi, em fan la brometa. Ai... i llavors ja està, perquè m'emprenyo amb ells, que només han fet un coi de brometa.

Que sí, que d'acord, que abans me l'han fotuda, jo m'he enfadat amb mi mateixa i llavors, quan han vist que em cabrejava, a sobre van i hi foten cullerada. I quan salto, s'espanten.

No sé si s'espanten perquè m'enfado més que l'altra gent, o perquè no estan acostumats a veure'm enfadada.

I sé que no m'hauria d'enfadar. No hauria de fer-ho, i vull evitar-ho. Intento no enfadar-me, però encara és pitjor.

I si algú m'intenta dir alguna cosa, doncs encara és molt pitjor. Perquè llavors m'enfado amb qui sigui, perquè no en té cap culpa. I em sap greu, però m'enfado.

I mossego.

I sé que no ho hauria de fer. No hauria d'enfadar-me, ni mossegar, ni res que se li assembli. Però ho faig.

I m'enfado perquè fa dues setmanes que vaig preveure que passaria una cosa, i vaig avisar, i ningú em va fer cas, perquè faltava massa temps. I ara hauré de donar jo la cara. Després de molestar a uns i als altres, i de fer-me pesada, ningú m'ha fet cas, i em trobaré jo sola davant la gent i no sabré què dir.

I m'enfado perquè algú em diu "ep, no t'emprenyis", quan no estava emprenyada. Però aquest "ep, no t'emprenyis", seguit del que segueix, em fa emprenyar.

I m'emprenyo perquè tinc raó. Sí, en aquest cas jo tinc raó. I només amb surten amb un somriure, dient que no. I quan m'emprenyo, em diuen "em sap greu", quan se'ls veu d'una hora lluny que s'ho passen bé veient com m'equivoco, o com creuen que m'equivoco. I quan llavors exploto, amaguen la cua entre cames.

I sé que no hauria de publicar tot això. Però és igual, a la merda.

M'emprenyo, i quan ningú em veu, ploro de ràbia.

I m'emprenyo amb mi mateixa, perquè sóc tan idiota que m'haurien d'internar en un centre i tot.

I mossego. A tothom que s'acosti. A tothom que gosi dir-me alguna cosa.

I sóc dolenta, molt dolenta. Perquè no m'hauria d'emprenyar així.

Però ho faig.

I millor que ningú s'acosti.