El sofà

Tenco l'ordenador. No és tard per la gent normal, però a casa sí que ho és. La major part dels dies, a aquesta hora ja tothom és a dormir.

Veig llum a baix, així que trec el cap per l'habitació de mons pares, on hi ha el meu pare llegint. És el que anava a fer jo al cap d'una estona. Ma mare no hi és, i això em sobta, perquè ella sempre és la primera d'anar a dormir. De totes formes, ja pot, que aquesta setmana s'aixeca a quarts de cinc. Si jo, que m'aixeco a les sis, quan m'aixeco ja em trobo la casa buida!

Em trobo a ma mare al sofà. Dormint. La tele engegada. No sé què mira (mirava?). Miro què hi fan, però com que no miro mai la tele, no distingeixo què és. Té un llibre a la falda, a punt de caure.

I em venen dues coses al cap. La primera, el perquè ma mare mai beu cafè al sofà. I és que les tasses són prou cares com per trencar-ne una cada dia.

La segona, és una d'aquelles històries que els pares expliquen a la gent quan ve algú a casa i que preferiries que no expliquessin. Una història que no va passar ni un cop, ni dos, ni tres. Va passar molts més cops.

Jo era petita, encara anava a la guarderia. Al vespre em quedava amb el meu pare, mentre ma mare treballava. Ma mare arribava a casa quan ja feia un parell d'hores que jo dormia... excepte uns quants dies, que arribava a casa i només d'obrir la porta, una nena, asseguda a sobre d'una manta al menjador, jugant, la mirava, es posava un dit a davant de la boca, i li deia: "Shhhhhht! Que el papa dorm!"