Vacances, brunyols i cosins

Són vacances, o això sembla. Tothom és fora, o gairebé tothom. Tothom pregunta on vas, on aniràs, què faràs. Fins i tot jo, per semblar una mica normal. Però jo em quedo a casa. Sense res a fer. Bé, sí que tinc coses a fer, però si parlem de feina. Podria anar a la ciutat a donar un volt, però segur que hi ha massa gent. Ja fa sol. Massa bon temps. Hauria d'haver continuat plovent.

A baix, al cantó del foc, hi ha una panera amb pasta de brunyols. Aquest vespre ja es podran coure. Brunyols de veritat. No aquesta cosa que venen a les pastisseries. Brunyols. Com els de casa. O els de casa, hauria de dir. No sabria com explicar-ho. S'han de provar. El primer cop que vaig tastar els de pastisseria ja vaig veure que eren coses totalment diferents. Poca gent els sap fer com els d'aquí. Cada cop hi ha més gent que en fa, però que els fa com els de pastisseria.

Feia dos anys que no es feien brunyols a casa. Exactament el mateix temps que fa que no parlo amb el meu cosí, en Marc.

No sé què va passar aquell dia. La casa estava plena de dones. Moltes dones. Comptant-m'hi a mi, crec que érem 9. Potser 10. Massa dona junta. I cap home, excepte el meu pobre avi. Ells sí que són intel.ligents: cap ni un va atrevir-se a posar els peus en aquella casa, excepte l'avi, que estava a casa seva i no tenia enlloc més on anar.

Les dones, àvies, mares i filles, totes ho volien fer a la seva manera. Totes tenien la fórmula màgica per fer els brunyols, i les altres no sabien fer res. Totes i cadascuna. I, com més jove fos la dona, més es ficaven amb ella.

Jo, com a dona més jove de tot el clan, vaig fugir per cames. Hi havia quatre nens a la casa, totes les criatures de la família. Ara em pregunto què feien tots els homes de la família, si estàvem les dones i els nens a la mateixa casa. Però a mi ja m'anava bé. Vaig dir-los que tranquil.les, que elles fessin els brunyols ben tranquil.les, que jo ja m'ocupava dels nens.

Sí, ja ho sé, sóc poc valenta.

Aquell dia la meva mare es va enfadar amb la dona del meu cosí o amb la sogra del meu cosí. Per aquestes coses de que si jo ho sé fer, que si a casa meva s'ha fet sempre així, que si això està mal fet. No entraré amb qui tenia raó o no, però deixaré anar que es van enfadar perquè la meva cosina, que després de la meva deserció (vull dir, el meu servei a la comunitat femenina com a mainadera) ostentava el títol de la dona més jove, volia fer ella els seus brunyols. I la dona del meu cosí li va dir que ella no en sabia (com si ella ho hagués fet tota la vida). I aleshores ella i sa mare es van discutir amb ma mare, perquè ma mare els va dir que la deixessin estar, que si eren els seus brunyols i li sortien malament, que era problema seu.

Des d'aquell dia no he tornat a parlar amb el meu cosí. Bé, sí, hola, i adéu, i poca cosa més. Però és que ell i jo xerràvem, i xerràvem.

Ella sempre és amb ell. No el deixa anar sol enlloc. Bé, de fet he dit una mentida: sí que vam parlar un dia, ell i jo. Un dia, ara fa un any, es va presentar a casa i vam estar parlant mitja tarda. Havia sortit aviat de la feina i ella no ho sabia. A la que passava el temps, es mirava el rellotge amb nerviosisme, i quan va ser l'hora en la que arribaria a casa com si hagués treballat a la tarda, va marxar.

Un dia ens vam trobar a casa dels avis. Jo era a casa, amb la meva àvia. I ell va pujar a saludar-la. Ella es va quedar a baix, parlant amb algú. Quan va arribar, ell em va dir hola, jo li vaig dir hola, i ens vam quedar sense saber què dir-nos. Perquè quan fa tan de temps que no parles, no saps què dir-te. La iaia ens va mirar, trista, i ens va dir: "Ara no us veieu mai, no?" I ens vam quedar els dos sense saber què dir. En aquell precís moment va arribar la seva dona, que en veure'm va fer molt mala cara. Va dir hola i se'l va emportar lluny de mi.

Sé que l'hauria de trucar, o anar-lo a veure, i dir-li alguna cosa. Però no sé pas què li diria, després de tan de temps. Hola i poca cosa més.

Però no puc anar-lo a veure, ni trucar-lo, ni res, perquè ella hi és sempre pel mig. Si li dic alguna cosa, abans que ell pugui contestar, ella ja m'ha contestat.

Fa poc va ser el seu aniversari. Vaig pensar que així podria parlar amb ell. El vaig trucar al mòbil, vaig pensar que així sí que parlaria amb ell. Em va contestar la seva dona: que ell estava conduint, que molt bé, que ja li diria que havia trucat, i que adéu.

I no em vaig atrevir a tornar a trucar.