Plou

La pluja em cau a sobre. No porto paraigües. No és que no en tingui, que en tinc un, però és tan vell i està tan espatllat, que fins i tot em fa vergonya ensenyar-lo.

Somric quan penso en ahir al vespre, quan algú el va treure del paraigüer i em va dir: "aquest és el teu, no?", i l'"aquest" estava dit amb despreci. Sí, no tinc un paraigües últim model, i gairebé no funciona, però almenys no tinc la cara que tenen alguns...

El cap se'm comença a remullar, però a mi m'agrada. M'agrada que em plogui a sobre.

Recordo quan era petita, que ma mare em deia que si em queia la pluja a sobre, em regaria i encara creixeria més. Això era quan tenia 9 anys i media metre seixanta. Suposo que m'hagués hagut de mullar molt més, a veure si la pluja em regava, i creixia una miqueta més, perquè ara tinc més del triple d'edat i segueixo medint metre seixanta.

Miro enrere, i penso en el meu descobriment d'avui. Una nena que ja és més alta que jo. I encara li queda temps per créixer. El primer dia que hi vaig anar, ara deu fer un parell d'anys, em va mirar amb cara d'espantada. Era un pam més baixa que jo. I molt petita. Fa un mes encara era més baixa que jo. I ara... com ha crescut? Quan li han donat de menjar perquè creixés? Si fins i tot fa cara de més gran.

La pluja segueix caient i només em sap greu mullar-me per la carpeta que duc a sobre. A dins de la carpeta hi ha uns quants fulls, amb el que he explicat avui a la nena que ja és més alta que jo i a uns quants nens més.

Torno a somriure quan recordo algú odiós que l'altre dia em va dir que jo era una empollona. Me'l vaig mirar de dalt a baix, i em va dir que això que feia de preparar-me les coses tan bé, i tan ben escrites, amb tan bona lletra... que era d'empollona. I que era una pèrdua de temps.

Però no ho és.

He arribat a casa i ho he posat a dintre d'un arxivador. Si aquell que em va dir allò veiés el meu arxivador, ja no sé què em diria. Està tot separat, per temes. Cada tema té una portada. I cada portada té tots els subtemes que hi ha dins, tots ennumerats, i tot molt ben lligat.

D'aquí a un temps, això em servirà per explicar-ho a algú altre. Potser passarà molt de temps, però jo sé que sempre tindré això aquí, separat per temes, i ben ordenat. Per si algun dia ho necessito.

Plou més fort i les gotes d'aigua s'escolen per les ulleres. No sé si treure-me-les o anar a l'òptica a preguntar si tenen un neteja-vidres com els dels cotxes, per anar expulsant l'aigua de les ulleres.

Pujo al cotxe i torno cap a casa.

A la tarda, un parell de coses em preocupen. Perquè he ficat la pota amb un parell de persones. Com sempre. I ja no plou.

M'agrada que plogui.



I això no té res a veure amb el post, però sí que té a veure amb algun post anterior i...

Ja sé què feia, quan no escrivia ni llegia cap blog: m'aixecava més aviat al matí per fer esport, i llegia molt més.

I trobo a faltar les dues coses.

Però no puc deixar el món dels blogs.

Així que he arribat a un acord amb mi mateixa, i és que cada dia, quan arribi certa hora, tancaré l'ordenador. I si volia contestar algun mail i no ho he fet, ja ho faré l'endemà. I si volia llegir algun blog i no ho he fet, ja el llegiré l'endemà. I si...

Perquè això de connectar-se a internet als vespres és perillós: mai és hora d'anar a dormir.

Però vull seguir aixecant-me aviat sense anar dormida a tot arreu.

I la resta pot esperar.