dijous, 26 d’abril de 2007

Muntanyes russes

L'altre dia en parlava amb una amiga, d'això de les muntanyes russes. És bastant empipador. Un dia estàs eufòrica, i al dia següent tot va malament. Fins i tot pot canviar del matí al vespre. I sí, d'acord, jo tendeixo a tenir més dies dolents que bons, almenys últimament (i per últimament em refereixo als últims dos o tres anys), però és que, coi, ja podria ser tot una mica més homogeni. És que ni jo mateixa sé com m'he de tractar, perquè ja no sé quan estic a dalt i quan estic a baix! D'acord, d'acord, no és ben bé això, però gairebé.

De cop estic molt bé, passo un gran dia, però... passa alguna cosa, que segurament sigui una xorrada, i pam, ja he tornat a caure. I al revés. A vegades sembla que estigui en un pou, que no en puc sortir (tot imaginacions meves) i, de cop, ja torno a estar a dalt, ben contenta.

Però no, avui no tocaven altibaixos, segons la teoria de la meva amiga. I segons la meva (que bàsicament és la mateixa que la seva), tampoc.

Dec estar enganxada a això de córrer... Ja passa, ja, que a la que t'acostumes a fer esport, el dia que no en fas, la moral està més baixa. Tot i que... avui no n'he fet perquè he sigut massa mandrosa i al matí no he aconseguit aixecar-me. Bé, que sí que m'he aixecat, però no a l'hora que tocava, sinó que una bona estona més tard.

Malgrat tot, he agafat i he dit que avui havia de ser un bon dia. I m'he posat una samarreta especial (mare meva, que n'arribo a ser, de superficial!) De fet, no és que la samarreta sigui especial, és que me la vaig posar un dia que recordo, i la samarreta em recorda el dia. El problema és que me l'he posat tantes vegades que ja està tan gastada que aviat transparentarà i tot. I llavors m'he posat a pensar que ja no m'hauria de recordar d'aquell dia i... ja tornava a estar a baix de tot de les muntanyes russes.

Però m'he negat a això, i he marxat tota contenta, fins que he tingut dues converses post-sant Jordi. La meva pregunta (preguntes?) és: per què tothom té la dèria de preguntar quantes roses t'han regalat? Per què no es fica la gent en els seus assuntus i deixen de fer el xafarder? Per què no puc dir una mentida? I per què tothom em mira amb cara rara quan dic el nombre de llibres que he comprat?

Després veig que la meva samarreta vella està acompanyada per uns pantalons que em van grossos. Des de quan em van grossos?

I ja no sé què em dic. No sé com he pujat i ja torno a estar a dalt de tot, esperant la baixada.

Això sí, ara tenco la paradeta. A llegir una estona, i demà... a córrer, que sempre va bé! (Suposo que si ho escric i dic que ho faré, demà no seré capaç de fer-me enrere a l'últim moment...)