diumenge, 15 d’abril de 2007

Sant Jordi

L'últim cop que Sant Jordi va ser un divendres, jo tenia un casament. Si fos una persona irònica (que no ho sóc, jo, pobre de mi!), ara diria que total, no sé per què es casa la gent, si abans de 4 anys...

Aquell dia em va tocar molt els nassos el casament. Perquè la núvia (que el lector intel.ligent haurà deduït que no em cau massa bé) es va voler casar precisament el dia de Sant Jordi. I era un divendres, precisament. I la gent normal treballa, els divendres.

Això sí, va ser decent i es va casar a la tarda. Però a la tarda eren les 6, a uns 100 quilòmetres de casa seva, que està a prop de casa meva, i donat que va ser un casament molt reduït, el convidat que tenia el lloc del casament més a prop el tenia a 100 quilòmetres.

Per acabar-ho d'arrodonir, més del 30% dels convidats era o menor de 5 anys o major de 75. Entre casament i sopar hi va haver molt de temps. El sopar va acabar a 2/4 de 1 de la nit. Jo em vaig passar 4 hores sentint a la meva àvia dir: "Nena, anem". I jo: "que no, iaia, que encara s'ha d'acabar el sopar, que no veus que encara no han portat el pastís?" I tot això amb un dels nens a la falda, dormint, perquè els seus pares estaven farts de tenir-los per sobre, mig dormint, mig cridant que volien anar a casa a dormir.

Com que, entre els avis i els nens, s'havia de sortir de casa a les 4, la meva àvia va haver d'anar a la perruqueria al matí. I qui l'havia de portar a la perruqueria? Doncs ma mare i jo. I així vam aprofitar per anar-hi les dues.

Ah, però... i la feina?

Jo em vaig haver de buscar algú que em fes les classes. I deure-li'n unes quantes.

Teníem hora a la perruqueria a la mateixa hora que començava la meva primera classe. I va donar la casualitat que, just en el moment en què jo anava cap allà, em vaig creuar un alumne, que anava en sentit contrari, cap a classe. La cara de sorpresa de l'alumne és d'aquelles que no oblidaré mai, sobretot quan li vaig dir: "Apa, vés a classe, que me'n vaig a la Rambla a donar volts!"

Suposo que no cal que digui que el proper cop que vaig tenir-lo a ell i als seus companys com a alumnes, un em va deixar anar algun comentari sobre la Rambla i Sant Jordi.

Vaig demanar-li a la perruquera que em pentinés primer a mi, i mentre pentinava a la mama i a la iaia em vaig escapar fins a la Rambla. M'hi vaig poder estar només deu minutets, abans de tornar a buscar el cotxe per tornar la iaia a casa. I en els deu minutets, a qui em vaig trobar?

Doncs a un altre alumne, que hauria d'haver estat a classe. Jo me'l vaig mirar. Ell se'm va mirar. Cap dels dos va dir res. Però tots dos vam riure. Perquè sí, ell feia campana. Però és que jo també... i jo era la profe! Però ja he dit que m'havia buscat algú que em substituís, que jo no fallo a la feina!

No recordo cap més Sant Jordi en el que no em comprés cap llibre.

Aquest any Sant Jordi torna a ser entre setmana. I sé que aniré a la Rambla, però a la tarda, com toca. Sense presses. I podré triar i remenar. I al final em compraré algun llibre (o dos, o tres...) I segur que algun d'aquests llibres serà d'aquells que només llegeixen els nois i noies de 15 anys. Però... i què?

I segurament em recordi del dia d'avui. Els meus ulls s'han quedat secs, sense llàgrimes. I no perquè m'hagi passat pas res dolent. Només que... per què sóc tan fleuma? Per què quan algú em diu que està aquí, que està al meu costat, vaig jo i em foto a plorar?