Què et sembla?

Tinc un conegut que es dedica a escriure històries curtes en el seu temps lliure. I no només es dedica a escriure-les, sinó que me les deixa llegir, i llavors em pregunta què m'han semblat.

El primer cop, li vaig dir que aquella història em sonava. Havia agafat una història que jo havia llegit en algun lloc, no recordo on, i li havia canviat tres o quatre coses. O sigui, com si jo agafés el conte de la caputxeta vermella i l'expliqués amb les meves paraules, però hi canviés quatre detalls i prou. Només que, en comptes d'agafar el conte de la caputxeta, agafés algun altre relat poc conegut per la gent en general. Si no saps el conte de la caputxeta, et pot semblar una bona història, però si ja saps què vindrà, perquè ja saps la història i només canvien detalls menors, com el color de la caputxa i quatre coses més...

Però no va entendre el meu comentari, així que em va passar un segon escrit al cap d'un temps. I em va tornar a preguntar si m'agradava. Aquell cop li vaig dir que aquella història era molt semblant a cert relat. Però va tornar a fer veure que no m'entenia.

No sé quants escrits seus he llegit fins ara. 10? 15? I tots, absolutament tots, són històries que jo ja havia llegit, que les explica amb les seves paraules, i canviant-hi detallets. Cada cop que me n'ha passat alguna, li he fet un comentari del mateix estil, dient que aquella història em sonava, o que havia llegit alguna cosa molt semblant, o que si no havia llegit tal història. Però sempre ha ignorat els meus comentaris.

He sentit altres comentaris que li ha fet altra gent. Tots ells li diuen el mateix: que la idea és molt original, que és una molt bona història... I jo em sento la dolenta, perquè jo sóc la única que li dic que aquesta història o aquella ja l'he llegit. Que sí, que són bones històries, però són bones històries perquè ja ho era l'original, i tornar a llegir el mateix que deia l'original, més que agradar-me, em mosqueja. Sobretot perquè mai ha sigut capaç de reconèixer que sí, que la història està copiada d'aquí o d'allà, que només fa que explicar-ho amb les seves paraules.

Cada cop que veig una història nova seva, ja pateixo. Perquè sé que em preguntarà què m'ha semblat. I no li diré que no m'ha agradat. Però tampoc li puc dir que molt bé, perquè aquestes històries no són originals seves, i prefereixo l'original, i amb molta diferència.

I, no sé per què, m'he recordat d'una altra persona. Sempre feia bromes relacionades amb temes científics de diferent mena. Un dia vaig estar a punt de dir-li que ho deixés estar, que sí, que a mi em feien gràcia les bromes d'aquest tipus, però tampoc calia que es passés tot el dia així. Ara estava intentant recordar alguna broma, però no en recordo cap.

Però abans que li pogués dir res, em va sorprendre amb un comentari que em va sobtar molt: "És que em costa molt fer bromes que et facin riure. Me les he de preparar molt!"

I aquí ja vaig veure que hi havia alguna cosa que no lligava. Perquè si hi ha una cosa que tinc jo, és el riure fàcil. Els jocs de paraules i les bromes em fan gràcia, fins i tot els dolents. Però trobo que aquestes coses haurien de ser espontànies. Si una persona es passa una bona estona pensant una broma per després dir-la, en algun moment... doncs no em sembla pas bé. Vull dir que em vaig sentir com una examinadora, que posava notes als jocs de paraules que havia ideat una estona abans.

Potser sí que sóc massa exigent. Les històries d'aquest conegut meu potser són bones, però jo no les sé apreciar. Potser no sé apreciar la feina que fa adaptant aquestes altres històries. Potser aquesta altra persona tenia raó, i si les coses no tenen un cert nivell jo ja no els faig cas.

Però em resisteixo a pensar això. M'agraden les històries que s'inventa la gent, encara que estiguin basades en altres històries, però són històries que no estan copiades fil per randa. I potser no són històries tan bones com les altres, però són històries que qui les escriu se les ha fet a mida, sense voler copiar una història d'un altre. I potser no són bones, potser no són tan divertides, o el que sigui, però a mi m'agraden. Les coses senzilles. I que cadascú expliqui les seves històries. Però les seves, no les dels altres. I que cadascú expliqui les seves bromes. Però les que li surten de dins, no les que s'ha estat preparant una estona abans.

Però potser és que sóc massa ingènua. O massa exigent.