Perquè toca

Vaig a casa seva, a donar-li classes, com cada setmana en els últims tres anys i mig. Quan arribo, ara ja no em trobo aquella nena petita, sinó que em trobo una noia. Té 15 anys. Avui va vestida a la última moda, porta les ungles pintades de diferents colors, i la cara tan pintada que fins i tot fa mal d'ulls.

Quan veig que porta un xiclet a la boca, penso que ja fa dies que, cada cop que hi vaig, penso que he de fer un post en contra dels xiclets. Ja m'ho sé de memòria: es passarà una hora menjant el xiclet amb molta fressa i cada cop que jo parli, farà globus. No escoltarà el que li dic. Avui és un mal dia.

La seva mare m'espera a la porta. No sol passar massa sovint, però que m'esperi a la porta és que em vol preguntar alguna cosa. I, efectivament, pregunta. Suposo que aquests dies els nois de quart d'ESO han d'escollir què faran l'any vinent. I ella no sap què farà.

Potser jo era un bitxo raro, però jo tenia molt clar el què volia fer. A vuitè sabia que volia anar a fer BUP i COU, perquè volia anar a la universitat. I volia estudiar enginyeria aeronàutica (sí, ja ho sé, no em quedava pas per poc). I quan vaig haver de triar entre ciències i lletres, vaig triar ciències. Estava claríssim. Només quan va ser l'hora de triar la carrera, vaig veure que no podria estudiar enginyeria aeronàutica, perquè no la feien a Barcelona, i no em podia permetre anar-la a fer a Madrid. Però jo sabia que volia estudiar alguna cosa de ciències, i sabia cap on volia anar. No m'importava que cada cop que expliqués el que volia fer, la gent se me n'enrigués.

Ni tan sols quan el meu pare es va enfadar amb mi perquè no estudiava telecos, vaig baixar del burro. Jo sabia el que volia, i ningú em deia el que havia de fer. I si per això havia de deixar els amics estudiant aquí, doncs ho feia. I si havia de fer més sacrificis (que en vaig fer), doncs també.

La noia en qüestió sap que farà batxillerat. Almenys té una cosa clara, penso. Però llavors m'adono que ho fa "perquè toca". Perquè ella més o menys va traient bones notes (o notes mitjanetes, no ens enganyem, però ho aprova tot), i representa que si ets bon estudiant, has de seguir estudiant. Perquè toca.

Li pregunto què vol fer, i no em respon, però amb la cara paga.

Sa mare em diu que vol fer ADE. Que es veu que la nena vol treballar en una oficina i per això vol fer ADE, per poder treballar en el que ella ha estudiat.

Més tard, la noia em diu que agafarà lletres. Tota preocupada em pregunta si fent lletres al batxillerat podrà estudiar ADE. Li dic que sí, i respira. Intento dir-li un però, i és que la gent que hi va per lletres sol tenir problemes, però... ja no m'escolta. M'explica que les noies totes fan lletres i que les ciències les fan els nois.

Se'm cau l'ànima als peus, i em pregunto si hem d'estar així. Si, a aquestes alçades, hem de seguir els tòpics i el que fa tothom. Totes les seves amigues faran lletres... i ella al darrere.

Em pregunto per què vol treballar en una oficina. Estic a punt de dir-li que per això, millor que se'n vagi a fer un mòdul de secretariat o el que ara sigui equivalent a l'antic FP. Però callo, perquè hi ha la seva mare allà, i que la nena no vagi a la universitat seria un insult molt gran a la nena. Perquè toca anar a la universitat. Encara que ella no vulgui, ni sàpiga què vol fer, ni res.

Potser jo, als meus 28 anys, encara sóc com aquells nens que quan els pregunten què volen ser quan siguin grans, diuen "jo vull ser bomber!". O pilot. O astronauta. O qualsevol cosa per l'estil.

Però em sap greu que una noia que té 15 anys tingui com a aspiració "treballar en una oficina", i que quan li preguntis una oficina de què, et digui que li és igual. Que tant li faria treballar d'informàtica com a hisenda, com jo què sé què.

I que només esculli fer batxillerat perquè toca. I després anirà a la universitat perquè toca. I farà la carrera que toqui, sense fer el que ella realment vol, sense tenir una vocació per fer res.

Sí, ho sé, potser sóc massa dura amb la pobra noia. Potser no hauria de jutjar a una noia de 15 anys. Ho sé.

Potser jo sempre he tingut el cap als núvols i sempre he somiat. Sempre he tingut somnis i sempre he volgut fer una cosa o una altra.

Però em sap greu que la gent faci les coses només perquè toca. Perquè tothom ho fa així. Perquè està de moda.

Sí, ho sé, jo també ho he fet algun cop. Sí, ho sé, quan vaig acabar la carrera, en un mes ja treballava. En una cosa que no m'agradava. Perquè tocava. Però ho vaig deixar i vaig seguir la meva il.lusió.

Sí, ho sé, si algú es mira els comentaris de l'últim post veurà que he fet alguna cosa algun moment perquè tocava, o pel que pogués dir la gent. Suposo que tots ho fem, en algun moment o altre.

Però em fan molta pena aquesta gent que fan les coses perquè toca. Perquè tothom ho fa. Perquè són incapaços de crear-se una il.lusió, de pensar per si mateixos què voldrien fer.

O potser és que jo segueixo essent una persona somiadora i hauria de créixer d'una vegada, i adonar-me que he de fer el que fa tothom. Perquè toca.

Però, de moment, no ho penso fer.