Estic al meu lloc de treball. La taula està plena de coses que he d'acabar de fer. Una per aquí, l'altra per allà. I no sé quina emportar-me'n.
Normalment els divendres, quan marxo, agafo alguna cosa per fer el cap de setmana. I el cap de setmana... bé, intento fer-la.
Perquè jo els caps de setmana no faig gaires coses...
Però avui... Avui he mirat el que tenia per fer i una veueta a dins meu m'ha dit: "A veure, Llum, quan faràs el que t'emportis?"
I me n'he anat sense res.
Aquest vespre he de fer la mateixa cosa de tots els divendres, que odio, que no vull fer, que no cobro, però que algú va decidir que era jo qui ho feia i no vaig tenir valor per dir que no, que jo no podia "perdre" 4 hores cada divendres per la cara, perquè a sobre ningú m'ho tingui en compte, i encara em critiquin.
El dissabte al matí també treballo. Tot el matí. Pensava que no hi havia d'anar, però ahir vaig rebre un mail. I apa, a treballar! Tot un matí que no faré res.
El dissabte a la tarda he d'anar a la ciutat. Altre cop. Tota la tarda.
I el diumenge... El diumenge algú m'espera a la plaça de Catalunya d'una ciutat catalana. I, és clar, entre anar, tornar, i estar-m'hi, m'hi passaré tot el dia.
Així que... així que res. No me'n puc emportar res. Perquè si me n'emportés alguna cosa, el diumenge al vespre, quan arribés a les tantes a casa, em sentiria culpable per no haver fet el que m'he emportat. Així que, si no me n'emporto res, no em sentiré culpable. Era això?
I dilluns, quan arribi, començaré amb forces noves una nova setmana. Miro per últim cop el mail de la feina i... fins dilluns a primera hora!
Merda!!! Un altre cop no!!! No pot ser!! Dóno un premi a qui endevini què m'hi he trobat ara mateix al mail de la feina :-(
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris punyetera rutina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris punyetera rutina. Mostrar tots els missatges
divendres, 7 de març del 2008
dimecres, 10 de gener del 2007
El misteri dels untais
Als matins, quan arribo a la feina, sovint em trobo una sorpreseta. I és que no sé què passa a les nits al meu lloc de treball, que a vegades (massa sovint) quan arribo al matí, els fulls que he deixat a sobre la taula estan plens d'untais.
Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.
Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?
Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.
I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!
I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!
Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.
Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.
Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!
Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.
Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?
Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.
I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!
I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!
Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.
Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.
Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!
divendres, 15 de desembre del 2006
Dissabte al matí
Aquesta setmana els astres s'havien alineat. Des de principis de setembre que no havia passat un sol dia en el que no hagués de posar el despertador per aixecar-me aviat i fer alguna cosa, dissabtes i diumenges inclosos. I aquest dissabte tenia festa!
Així que m'he passat tota la setmana somiant amb el dissabte. El divendres al vespre aniria a dormir a l'hora de sempre, però llegiria fins que els ulls se'm tanquessin i no aguantés més estona amb els ulls oberts. I després dormiria. Amb tranquil.litat. Perquè sempre que dormo i sé que no sonarà el despertador, dormo molt més tranquil.la i molt millor. Si sé que ha de sonar el despertador, doncs ja és una altra forma de dormir.
El dissabte al matí m'aixecaria cap a les 8, que és l'hora a la que m'acostumo a aixecar si no em poso el despertador. Però hauria dormit molt millor que si hagués posat el despertador a les 8. Suposo que és una qüestió purament psicològica, però és el que em passa.
Esmorzaria. I, tot seguit, pujaria a la meva habitació. Obriria l'armari i en trauria uns pantalons de xàndal. També en trauria un jersei que em va 10 talles gran (d'acord, potser 10 no). I, com que fa fred, trauria un gorro de llana i els guants. Baixaria al garatge, em posaria les bambes, agafaria el mòbil i alguna cosa que emetés música i sortiria.
Em passaria entre mitja hora i una hora pel mig del bosc, oxigenant els meus pulmons, i quedant-me amb la cara ben vermella. La cara vermella i el gorro amb una capa de suor glaçada (per alguna cosa l'agafo, el gorro, que sempre torna blanc!)
Arribaria a casa, em dutxaria, i seria un gran dia, perquè hauria descansat bé, fins que el cos m'hagués dit que ja en tenia prou, que ja havia descansat prou. I llavors m'hauria despertat, hauria respirat aire pur, i em sentiria molt bé amb mi mateixa.
Tota la setmana somiant amb aquest moment. Fins que fa poc algú m'ha trucat.
- Que tens lliure, demà al matí?
Merda!
I ara, demà al matí el despertador sonarà a les 8. Dormiré les mateixes hores, però amb menys tranquil.litat. I no podré anar a oxigenar-me. I jo que feia una setmana que només feia que pensar en el meu dissabte al matí. Un dissabte al matí sense gaire res, però amb molta cosa.
El dissabte al matí s'haurà d'esperar... fins Nadal.
Així que m'he passat tota la setmana somiant amb el dissabte. El divendres al vespre aniria a dormir a l'hora de sempre, però llegiria fins que els ulls se'm tanquessin i no aguantés més estona amb els ulls oberts. I després dormiria. Amb tranquil.litat. Perquè sempre que dormo i sé que no sonarà el despertador, dormo molt més tranquil.la i molt millor. Si sé que ha de sonar el despertador, doncs ja és una altra forma de dormir.
El dissabte al matí m'aixecaria cap a les 8, que és l'hora a la que m'acostumo a aixecar si no em poso el despertador. Però hauria dormit molt millor que si hagués posat el despertador a les 8. Suposo que és una qüestió purament psicològica, però és el que em passa.
Esmorzaria. I, tot seguit, pujaria a la meva habitació. Obriria l'armari i en trauria uns pantalons de xàndal. També en trauria un jersei que em va 10 talles gran (d'acord, potser 10 no). I, com que fa fred, trauria un gorro de llana i els guants. Baixaria al garatge, em posaria les bambes, agafaria el mòbil i alguna cosa que emetés música i sortiria.
Em passaria entre mitja hora i una hora pel mig del bosc, oxigenant els meus pulmons, i quedant-me amb la cara ben vermella. La cara vermella i el gorro amb una capa de suor glaçada (per alguna cosa l'agafo, el gorro, que sempre torna blanc!)
Arribaria a casa, em dutxaria, i seria un gran dia, perquè hauria descansat bé, fins que el cos m'hagués dit que ja en tenia prou, que ja havia descansat prou. I llavors m'hauria despertat, hauria respirat aire pur, i em sentiria molt bé amb mi mateixa.
Tota la setmana somiant amb aquest moment. Fins que fa poc algú m'ha trucat.
- Que tens lliure, demà al matí?
Merda!
I ara, demà al matí el despertador sonarà a les 8. Dormiré les mateixes hores, però amb menys tranquil.litat. I no podré anar a oxigenar-me. I jo que feia una setmana que només feia que pensar en el meu dissabte al matí. Un dissabte al matí sense gaire res, però amb molta cosa.
El dissabte al matí s'haurà d'esperar... fins Nadal.
dilluns, 27 de novembre del 2006
Per primera vegada
Nervis. Molts nervis. Bé, de fet jo sóc tan nerviosa, que els nervis m'ataquen dia rere dia.
Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.
Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.
Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.
Ja estàs a punt quan... reps una notícia.
Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.
Merda.
I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.
Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.
Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.
I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.
I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.
Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.
Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.
Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.
I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.
Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.
Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.
Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.
Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.
Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.
Ja estàs a punt quan... reps una notícia.
Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.
Merda.
I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.
Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.
Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.
I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.
I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.
Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.
Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.
Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.
I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.
Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.
Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.
dimecres, 1 de novembre del 2006
Tres mini posts
Mini-post número 1:
Arribo a la gasolinera. Porto jo el cotxe, malgrat no m'agradi conduir amb el meu pare al cantó. S'ha comportat i només m'ha dit, en els últims 4 quilòmetres, 10 vegades que anava massa ràpid, que això ho feia malament o que allò altre ho feia fatal. Però ja que s'ha ofert a pagar-me la gasolina...
Entra a pagar. I jo, acostumada a les gasolineres de pre-pagament, simplement em disposo a posar gasolina. Quan començo a posar-la, sento que em diu:
- Has marcado los 30 euros?
- No, si ya has pagado.
- Es que los tenías que marcar.
Merda!
Es queda al meu cantó, observant el comptador, a punt per deixar a anar alguna cosa quan em passi un cèntim o dos dels trenta euros. Com si no el conegués...
El comptador va pujant. Quan arriba a 29 euros baixo la velocitat amb la que vaig posant la gasolina. Al final de tot, vaig molt a poc a poc. Començo a veure com es va parant, a mida que jo la vaig fent anar més a poc a poc.
29.90.
29.92.
29.94.
29.96.
29.99.
Merda!
Començo a veure, de refiló, com la boca del meu pare s'obre per dir-me que sóc burra o alguna cosa similar. Però no. Jo sóc capaç d'aconseguir-ho. Un últim toc i...
30.00!!!
Jeje, sóc la millor!
Mini-post número 2:
Un home d'uns quaranta anys parla amb una nena de dotze. Jo estic voltant per allà. L'home agafa i li diu alguna cosa de la seva mare. Jo, que estic vigilant a la nena, i que escolto la conversa, busco a la mare de la nena, que volta la cinquantena. La mare de la nena no hi és. La nena també busca a la seva mare i tampoc la troba.
Aleshores m'adono que l'home, quan li ha dit "la teva mare", m'estava mirant a mi. I ho faig un segon abans de que se n'adoni la nena. Una nena que sí, s'ha passat tot el dia darrere meu i jo vigilant-la, però que... bé, no té edat de ser la meva filla! A no ser que l'hagués tingut als 16 anys...
La nena, que no se'n calla ni una, li deixa anar:
- La Lluna no és ma mare!
I ell, per acabar-ho d'arreglar, li contesta, amb cara d'estranyat:
- Ah, aquesta senyora no és la teva mare?
Senyora? Mare?
Mini-post número 3:
Agafo el DNI per anar a votar. Miro la foto. El DNI té data d'octubre del 2002. Penso que no té sentit que vagi amb el DNI perquè no m'assemblo gens ni mica a aquella cara plastificada que em mira. Abans de mirar-la jo, li dic a ma mare:
- No sé per què porto el carnet, si igualment sóc completament diferent a la de la foto.
La meva mare se'm mira. Es posa a riure. Em pregunto de què riu. Així que em miro la foto.
I què hi trobo? Doncs m'hi trobo a mi mateixa. Exactament igual que la de la foto. Ni més ni menys. La mateixa cara rodoneta, els mateixos cabells (bé, els mateixos no, però amb el mateix pentinat). I somric, perquè sembla mentida que aquest carnet, que té quatre anys, conservi la meva essència, allò que ja ningú recordava. I és que avui, la gent que estava a les meses electorals, s'ho deu haver passat bé mirant les fotos dels carnets. Aquelles fotos que mai ningú vol ensenyar, perquè són... horribles?
Arribo a la gasolinera. Porto jo el cotxe, malgrat no m'agradi conduir amb el meu pare al cantó. S'ha comportat i només m'ha dit, en els últims 4 quilòmetres, 10 vegades que anava massa ràpid, que això ho feia malament o que allò altre ho feia fatal. Però ja que s'ha ofert a pagar-me la gasolina...
Entra a pagar. I jo, acostumada a les gasolineres de pre-pagament, simplement em disposo a posar gasolina. Quan començo a posar-la, sento que em diu:
- Has marcado los 30 euros?
- No, si ya has pagado.
- Es que los tenías que marcar.
Merda!
Es queda al meu cantó, observant el comptador, a punt per deixar a anar alguna cosa quan em passi un cèntim o dos dels trenta euros. Com si no el conegués...
El comptador va pujant. Quan arriba a 29 euros baixo la velocitat amb la que vaig posant la gasolina. Al final de tot, vaig molt a poc a poc. Començo a veure com es va parant, a mida que jo la vaig fent anar més a poc a poc.
29.90.
29.92.
29.94.
29.96.
29.99.
Merda!
Començo a veure, de refiló, com la boca del meu pare s'obre per dir-me que sóc burra o alguna cosa similar. Però no. Jo sóc capaç d'aconseguir-ho. Un últim toc i...
30.00!!!
Jeje, sóc la millor!
Mini-post número 2:
Un home d'uns quaranta anys parla amb una nena de dotze. Jo estic voltant per allà. L'home agafa i li diu alguna cosa de la seva mare. Jo, que estic vigilant a la nena, i que escolto la conversa, busco a la mare de la nena, que volta la cinquantena. La mare de la nena no hi és. La nena també busca a la seva mare i tampoc la troba.
Aleshores m'adono que l'home, quan li ha dit "la teva mare", m'estava mirant a mi. I ho faig un segon abans de que se n'adoni la nena. Una nena que sí, s'ha passat tot el dia darrere meu i jo vigilant-la, però que... bé, no té edat de ser la meva filla! A no ser que l'hagués tingut als 16 anys...
La nena, que no se'n calla ni una, li deixa anar:
- La Lluna no és ma mare!
I ell, per acabar-ho d'arreglar, li contesta, amb cara d'estranyat:
- Ah, aquesta senyora no és la teva mare?
Senyora? Mare?
Mini-post número 3:
Agafo el DNI per anar a votar. Miro la foto. El DNI té data d'octubre del 2002. Penso que no té sentit que vagi amb el DNI perquè no m'assemblo gens ni mica a aquella cara plastificada que em mira. Abans de mirar-la jo, li dic a ma mare:
- No sé per què porto el carnet, si igualment sóc completament diferent a la de la foto.
La meva mare se'm mira. Es posa a riure. Em pregunto de què riu. Així que em miro la foto.
I què hi trobo? Doncs m'hi trobo a mi mateixa. Exactament igual que la de la foto. Ni més ni menys. La mateixa cara rodoneta, els mateixos cabells (bé, els mateixos no, però amb el mateix pentinat). I somric, perquè sembla mentida que aquest carnet, que té quatre anys, conservi la meva essència, allò que ja ningú recordava. I és que avui, la gent que estava a les meses electorals, s'ho deu haver passat bé mirant les fotos dels carnets. Aquelles fotos que mai ningú vol ensenyar, perquè són... horribles?
dilluns, 16 d’octubre del 2006
Baba de caracol
Me'n vaig a dormir aviat. No tan aviat com hagués volgut, però prou aviat per ser aviat per la resta de la gent.
El rellotge marca les 22 i sóc incapaç de dormir, tot i que no m'aguanto dreta. Incapaç de llegir res o de fer qualsevol cosa de profit, intento pensar coses bones, perquè ja sé la nit que m'espera.
Em desperto dintre d'un cub de Rubik de dimensions enormes. En vull sortir, però un inconscient intenta fer-lo, amb unes instruccions al cantó. I jo vinga a donar voltes dins el cub de Rubik. Miro el rellotge. Les 23:12. Quina nit més llarga m'espera.
Em passo tota la nit igual. El somni del cub de Rubik encara té mitja gràcia. L'estona que puc dormir més estona seguida és de la 1:11 a les 2:15. Cada cop em desperta un somni pitjor, tot i que suposo que hauria de dir un malson. I això que fa dos dies que tiro d'aspirines, que sinó no sé pas què faria.
Vaig a treballar, encara que sé que no em podré concentrar. Faré coses que no necessitin massa concentració, això rai. Així que m'aixeco aviat. Encara amb els ulls mig tancats baixo a la cuina i mentre intento esmorzar poso la tele.
Un cop oberta la tele em recordo del cub de Rubik i penso que encara dec estar tenint un dels meus deliris. Surten un conjunt de noies amb cara somrient, que anuncien una cosa similar a "extracto de baba de caracol". Deixant de banda el fet que em fa mal el cap, gairebé no he dormit, i tinc més ganes de vomitar que de menjar alguna cosa, això de la bava de cargol no m'ajuda gaire a esmorzar. I les noies aquelles passant-se la punyetera crema o el que sigui per la cara, amb un somriure ben gros. Me les miro i penso que ja els regalo la bava de cargol. Que això jo no m'ho fico ni borratxa (i mira que és difícil emborratxar-me a mi, més que res perquè no bec res d'alcohol). I ara segur que em sortirà algú amb què segur que em poso coses pitjors, però com que no em poso cap crema, crec que puc estar tranquil.la. A no ser que les aspirines portin alguna cosa pitjor.
S'acaba l'anunci (per sort) i diuen que si en compres un te'n regalen un altre. Penso que jo no el vull per res, aquest extracte de bava de cargol. Somric pensant que potser al gos li agradaria. I és que quan era petit es menjava els cargols. Si veies un cargol, ell el veia de seguida, i al moment ja no veies el cargol i senties les seves dents com rossegaven una cosa cruixent i sabies que era el cargol. Tot el cargol. Vés a saber, potser són prou bons. Però jo, que no en menjo, ja els regalo tots.
Quan entro al cotxe sento alguna cosa del zoo d'en Pitus. Recordo que me'l van fer llegir, no sé si a l'escola o a l'institut. Fa molt de temps, d'això. No és que no recordi com acaba, és que ni tan sols recordo de què anava. I no tinc cap problema a admetre-ho. Per què me n'hauria d'avergonyir? Jo puc recitar (més o menys) l'Oda a la Pàtria de l'Aribau. Per què m'he d'avergonyir de no recordar com acaba el zoo d'en Pitus? És clar que a mi ningú em jutjarà perquè no ho recordi, no? O potser sí?
En fi, qui sap, potser al zoo d'en Pitus hi havia cargols i el llibre s'acaba amb gent recollint bava dels cargols del zoo per fer-ne cremes perquè algú sembli més jove (*). Vés a saber, cremes que potser són usades pel mateix que s'avergonyeix de no saber com s'acaba el llibre en qüestió!
(*) Sento ser irreverent contra aquest llibre. Però suposo que se'm pot perdonar... tinc febre i no sé què em dic!
El rellotge marca les 22 i sóc incapaç de dormir, tot i que no m'aguanto dreta. Incapaç de llegir res o de fer qualsevol cosa de profit, intento pensar coses bones, perquè ja sé la nit que m'espera.
Em desperto dintre d'un cub de Rubik de dimensions enormes. En vull sortir, però un inconscient intenta fer-lo, amb unes instruccions al cantó. I jo vinga a donar voltes dins el cub de Rubik. Miro el rellotge. Les 23:12. Quina nit més llarga m'espera.
Em passo tota la nit igual. El somni del cub de Rubik encara té mitja gràcia. L'estona que puc dormir més estona seguida és de la 1:11 a les 2:15. Cada cop em desperta un somni pitjor, tot i que suposo que hauria de dir un malson. I això que fa dos dies que tiro d'aspirines, que sinó no sé pas què faria.
Vaig a treballar, encara que sé que no em podré concentrar. Faré coses que no necessitin massa concentració, això rai. Així que m'aixeco aviat. Encara amb els ulls mig tancats baixo a la cuina i mentre intento esmorzar poso la tele.
Un cop oberta la tele em recordo del cub de Rubik i penso que encara dec estar tenint un dels meus deliris. Surten un conjunt de noies amb cara somrient, que anuncien una cosa similar a "extracto de baba de caracol". Deixant de banda el fet que em fa mal el cap, gairebé no he dormit, i tinc més ganes de vomitar que de menjar alguna cosa, això de la bava de cargol no m'ajuda gaire a esmorzar. I les noies aquelles passant-se la punyetera crema o el que sigui per la cara, amb un somriure ben gros. Me les miro i penso que ja els regalo la bava de cargol. Que això jo no m'ho fico ni borratxa (i mira que és difícil emborratxar-me a mi, més que res perquè no bec res d'alcohol). I ara segur que em sortirà algú amb què segur que em poso coses pitjors, però com que no em poso cap crema, crec que puc estar tranquil.la. A no ser que les aspirines portin alguna cosa pitjor.
S'acaba l'anunci (per sort) i diuen que si en compres un te'n regalen un altre. Penso que jo no el vull per res, aquest extracte de bava de cargol. Somric pensant que potser al gos li agradaria. I és que quan era petit es menjava els cargols. Si veies un cargol, ell el veia de seguida, i al moment ja no veies el cargol i senties les seves dents com rossegaven una cosa cruixent i sabies que era el cargol. Tot el cargol. Vés a saber, potser són prou bons. Però jo, que no en menjo, ja els regalo tots.
Quan entro al cotxe sento alguna cosa del zoo d'en Pitus. Recordo que me'l van fer llegir, no sé si a l'escola o a l'institut. Fa molt de temps, d'això. No és que no recordi com acaba, és que ni tan sols recordo de què anava. I no tinc cap problema a admetre-ho. Per què me n'hauria d'avergonyir? Jo puc recitar (més o menys) l'Oda a la Pàtria de l'Aribau. Per què m'he d'avergonyir de no recordar com acaba el zoo d'en Pitus? És clar que a mi ningú em jutjarà perquè no ho recordi, no? O potser sí?
En fi, qui sap, potser al zoo d'en Pitus hi havia cargols i el llibre s'acaba amb gent recollint bava dels cargols del zoo per fer-ne cremes perquè algú sembli més jove (*). Vés a saber, cremes que potser són usades pel mateix que s'avergonyeix de no saber com s'acaba el llibre en qüestió!
(*) Sento ser irreverent contra aquest llibre. Però suposo que se'm pot perdonar... tinc febre i no sé què em dic!
dimarts, 3 d’octubre del 2006
Si el meu telèfon mòbil desaparegués de cop...
No sé, me'l podria deixar en algun lloc, com per descuit. O podria caure sense voler al vàter. O me'l podria deixar tirat al cantó del cotxe, com ja vaig fer l'any passat (però aquest cop algú el podria veure i quedar-se'l). O... alguna altra idea?
Acte 1:
Sona el mòbil. Condueixo. Paro on puc. Feina. Molta feina.
Acte 2:
Sona el mòbil. L'agafo. Una mare.
- Que mira, que havies de venir a fer classes a la meva filla un dia a la setmana, que si pots venir dos dies...
Acte 3:
Un sms. Una amiga que ha tingut un fill (i havia de ser aquesta setmana?) Que sí, que d'acord, que em farà molta il.lusió anar-la a veure, però havia de ser exactament aquesta setmana?
Acte 4:
- Ei, que aquest any ho vull fer bé. En comptes de venir a classes quan ja hagi suspès la primera convocatòria, em podries donar classes particulars des d'ara? Bé, de fet vindria jo i un amic...
Prego perquè facin el mateix i els pugui fer a la mateixa hora. Per cert, "jo i un amic" o "un amic i jo"?
Acte 5:
- Escolta, ja tens més coses fetes?
Presses i més presses. Que bé!
Acte 6:
- Ei, quan començava el curs aquell?
- Aquesta setmana.
- Ostres! Ja sé que et vaig dir que ho faríem entre els dos, però jo no podré fer cap classe.
Perfecte.
- Que podríem quedar un dia per parlar del curs?
A veure: si tu no faràs res i ho hauré de fer tot jo... de què coi vols parlar? Si ho he de fer tot jo, ja ho faré a la meva manera. Només és una idea...
Acte 7:
Ostres, i aquesta música? No és música ni de trucada ni de missatge. Ah, sí, la bateria. És clar, tan trucar... Sort que porto el carregador a sobre. Bé, de fet no sé si és una sort o una desgràcia...
És una sort que el meu número el tingui tan poca gent. Poca gent? La família. Alguns amics (en sentit ampli, potser hauria de dir coneguts). Però, a més... la gent que em dóna feina.
Algú vol un mòbil de regal? És una mica vell, deu tenir dos o tres anys. Però està en perfecte estat. Funciona correctament. Només que, de tant en tant, sona. I demana coses. No res de l'altre món. Només demana algun mail (és clar que el que costa és fer el contingut del mail) i alguna hora per quedar amb algú (segur que qui agafés el mòbil podria quedar abans de les 8 o les 9 del vespre, i total, quatre classes particulars i la planificació d'un curs es fan sense problemes...)
En fi. Publicarem el post. Que ara acabo de sentir una música una mica friki... i no pot ser altre cosa que el meu mòbil.
Acte 8:
- Escolta, saps allò que et pensaves que tenies dues setmanes per fer?
Ai, mare! No pot ser. No diguis el que em penso que diràs...
- Ha d'estar demà.
Demà???????????????? Demà?????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????
Ho sento, se m'ha quedat el dit enganxat a l'interrogant.
Ai, com riuré, les properes 24 hores.
Si algú em demana, no hi sóc... només contestaré al telèfon... al telèfon mòbil, és clar!
Acte 1:
Sona el mòbil. Condueixo. Paro on puc. Feina. Molta feina.
Acte 2:
Sona el mòbil. L'agafo. Una mare.
- Que mira, que havies de venir a fer classes a la meva filla un dia a la setmana, que si pots venir dos dies...
Acte 3:
Un sms. Una amiga que ha tingut un fill (i havia de ser aquesta setmana?) Que sí, que d'acord, que em farà molta il.lusió anar-la a veure, però havia de ser exactament aquesta setmana?
Acte 4:
- Ei, que aquest any ho vull fer bé. En comptes de venir a classes quan ja hagi suspès la primera convocatòria, em podries donar classes particulars des d'ara? Bé, de fet vindria jo i un amic...
Prego perquè facin el mateix i els pugui fer a la mateixa hora. Per cert, "jo i un amic" o "un amic i jo"?
Acte 5:
- Escolta, ja tens més coses fetes?
Presses i més presses. Que bé!
Acte 6:
- Ei, quan començava el curs aquell?
- Aquesta setmana.
- Ostres! Ja sé que et vaig dir que ho faríem entre els dos, però jo no podré fer cap classe.
Perfecte.
- Que podríem quedar un dia per parlar del curs?
A veure: si tu no faràs res i ho hauré de fer tot jo... de què coi vols parlar? Si ho he de fer tot jo, ja ho faré a la meva manera. Només és una idea...
Acte 7:
Ostres, i aquesta música? No és música ni de trucada ni de missatge. Ah, sí, la bateria. És clar, tan trucar... Sort que porto el carregador a sobre. Bé, de fet no sé si és una sort o una desgràcia...
És una sort que el meu número el tingui tan poca gent. Poca gent? La família. Alguns amics (en sentit ampli, potser hauria de dir coneguts). Però, a més... la gent que em dóna feina.
Algú vol un mòbil de regal? És una mica vell, deu tenir dos o tres anys. Però està en perfecte estat. Funciona correctament. Només que, de tant en tant, sona. I demana coses. No res de l'altre món. Només demana algun mail (és clar que el que costa és fer el contingut del mail) i alguna hora per quedar amb algú (segur que qui agafés el mòbil podria quedar abans de les 8 o les 9 del vespre, i total, quatre classes particulars i la planificació d'un curs es fan sense problemes...)
En fi. Publicarem el post. Que ara acabo de sentir una música una mica friki... i no pot ser altre cosa que el meu mòbil.
Acte 8:
- Escolta, saps allò que et pensaves que tenies dues setmanes per fer?
Ai, mare! No pot ser. No diguis el que em penso que diràs...
- Ha d'estar demà.
Demà???????????????? Demà?????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????
Ho sento, se m'ha quedat el dit enganxat a l'interrogant.
Ai, com riuré, les properes 24 hores.
Si algú em demana, no hi sóc... només contestaré al telèfon... al telèfon mòbil, és clar!
divendres, 22 de setembre del 2006
Núvols de colors
Feia molt de temps que no em passava. Quant? No en tinc ni idea, i això vol dir que feia bastant de temps. Un any, potser. Potser dos anys.
No sé si ha sigut la calor. Un dia, una infermera em va dir que era normal que em passés amb la calor, i ara que ho penso, els pitjors cops han sigut a l'estiu. D'acord, avui ja no és estiu, però com si ho fos.
He entrat en aquella aula i m'he començat a marejar. Feia molta calor. Moltíssima. Allà sempre hi fa molta calor. Però avui era insuportable. Potser era per la xafogor del dia, o vés a saber per què, però allà no es podia viure de calor.
He començat a veure núvols de colors. No sabria expressar-ho de cap més forma, tot i que no eren núvols de colors. La vista s'emboira i veus les coses de colors, sobretot liles i blaus.
No m'he arribat a desmaiar mai. Hi ha gent que sí. Així que no em puc arribar a imaginar com deuen estar la gent que es desmaia.
Quan dic a algú que tinc problemes per culpa de la pressió baixa, no em creuen. Se'm miren i es pensen que els enganyo. Però en tinc. Els problemes de pressió baixa no són exclusius de les persones que no arriben als 50 Kg.
No hi entenc, de pressions. Un dia vaig anar al metge a mitja tarda i em va prendre la pressió. Es va mirar l'aparell i me la va tornar a prendre. Em va preguntar que si em trobava bé. Jo estava perfectament. Estava a 5 i 9, crec. No sé si això és molt poc, perquè estic acostumada a sentir el de gent que té la pressió massa alta.
Una altra vegada em van fer una revisió a la feina. Em vaig presentar allà i la infermera, amb molt mala bava, em va prendre la pressió. Se'm va mirar i em va fer un comentari amb mala llet. Resulta que estava a 5 i 9, altre cop (deu ser la meva pressió normal?) i la dona em va preguntar que com m'aguantava sense caure. El fet és que jo em trobava bé.
A vegades em pregunto a quant dec estar quan em marejo.
Mai he caigut, mai m'he desmaiat, així que he seguit fent el que feia, més o menys. Com que ja ho tenia molt dominat, he tirat pel dret, anant més a poc a poc del normal, repenjant-me a on podia, i sense moure'm gaire. I és que no tenia ganes de dir que estava marejada a un grup de gent. Ja se sap, aquestes coses, encara que els hagués dit que era culpa de la pressió...
Encara veig núvols de colors. Sé com tornar a la normalitat, però avui no m'ha funcionat. Em va molt bé la coca-cola (que sol ser el que tinc més a mà). També em van bé les pomes. I una cosa que potser a algú li semblarà una marranada, però és el que em va millor: menjar una mica de la sal aquella que queda al fons de les bosses de pistatxos, pipes o altres fruits secs salats. Em recorda una mica a quan anàvem a fer competicions, en una època on no hi havia les begudes isotòniques que hi ha ara: la gent agafava sobres de sucre d'aquests que donen als bars i se'n menjaven dos o tres. Sols. Jo no vaig poder mai, però amb la sal de les bosses de fruits secs sí que puc.
He escrit tot això amb una boira de colors a davant meu. Sé que ja se'm passarà, una estona o una altra. Per si de cas, però, me'n vaig a beure una coca-cola...
No sé si ha sigut la calor. Un dia, una infermera em va dir que era normal que em passés amb la calor, i ara que ho penso, els pitjors cops han sigut a l'estiu. D'acord, avui ja no és estiu, però com si ho fos.
He entrat en aquella aula i m'he començat a marejar. Feia molta calor. Moltíssima. Allà sempre hi fa molta calor. Però avui era insuportable. Potser era per la xafogor del dia, o vés a saber per què, però allà no es podia viure de calor.
He començat a veure núvols de colors. No sabria expressar-ho de cap més forma, tot i que no eren núvols de colors. La vista s'emboira i veus les coses de colors, sobretot liles i blaus.
No m'he arribat a desmaiar mai. Hi ha gent que sí. Així que no em puc arribar a imaginar com deuen estar la gent que es desmaia.
Quan dic a algú que tinc problemes per culpa de la pressió baixa, no em creuen. Se'm miren i es pensen que els enganyo. Però en tinc. Els problemes de pressió baixa no són exclusius de les persones que no arriben als 50 Kg.
No hi entenc, de pressions. Un dia vaig anar al metge a mitja tarda i em va prendre la pressió. Es va mirar l'aparell i me la va tornar a prendre. Em va preguntar que si em trobava bé. Jo estava perfectament. Estava a 5 i 9, crec. No sé si això és molt poc, perquè estic acostumada a sentir el de gent que té la pressió massa alta.
Una altra vegada em van fer una revisió a la feina. Em vaig presentar allà i la infermera, amb molt mala bava, em va prendre la pressió. Se'm va mirar i em va fer un comentari amb mala llet. Resulta que estava a 5 i 9, altre cop (deu ser la meva pressió normal?) i la dona em va preguntar que com m'aguantava sense caure. El fet és que jo em trobava bé.
A vegades em pregunto a quant dec estar quan em marejo.
Mai he caigut, mai m'he desmaiat, així que he seguit fent el que feia, més o menys. Com que ja ho tenia molt dominat, he tirat pel dret, anant més a poc a poc del normal, repenjant-me a on podia, i sense moure'm gaire. I és que no tenia ganes de dir que estava marejada a un grup de gent. Ja se sap, aquestes coses, encara que els hagués dit que era culpa de la pressió...
Encara veig núvols de colors. Sé com tornar a la normalitat, però avui no m'ha funcionat. Em va molt bé la coca-cola (que sol ser el que tinc més a mà). També em van bé les pomes. I una cosa que potser a algú li semblarà una marranada, però és el que em va millor: menjar una mica de la sal aquella que queda al fons de les bosses de pistatxos, pipes o altres fruits secs salats. Em recorda una mica a quan anàvem a fer competicions, en una època on no hi havia les begudes isotòniques que hi ha ara: la gent agafava sobres de sucre d'aquests que donen als bars i se'n menjaven dos o tres. Sols. Jo no vaig poder mai, però amb la sal de les bosses de fruits secs sí que puc.
He escrit tot això amb una boira de colors a davant meu. Sé que ja se'm passarà, una estona o una altra. Per si de cas, però, me'n vaig a beure una coca-cola...
dimecres, 20 de setembre del 2006
A la guerraaaaaaaa!!!
No sóc violenta. Almenys no com aquests de la foto. Jo sóc molt pacífica. Però avui he anat a la guerra.
M'he vestit amb el meu vestit de guerra. Res de l'altre món: unes ulleres per veure-hi bé.
M'he begut uns glops del meu preparat vitamínic especial. Res de l'altre món: aigua de l'aixeta.
M'he carregat les meves armes a sobre. Res de l'altre món: uns quants papers amb uns quants gargots (això sí, amb una cal.ligrafia perfecta!)
I me n'he anat a la guerra. Perquè fa uns dies algú em va declarar la guerra. I avui he decidit que d'acord, que em declarin la guerra, però aquesta guerra la guanyaré jo. Perquè no saben amb qui s'han de veure les cares (a que faig por?)
He anat tan convençuda que aquí hi era jo, que la guerra la guanyaria jo... que he guanyat la guerra! I ha sigut tan fàcil...
Fins i tot m'ha sabut greu que al final hagi sigut tan fàcil. No he hagut ni de lluitar. No he hagut de fer res.
Que com he guanyat la guerra? Doncs d'una forma que em semblava impossible: amb un comentari irònic, d'aquells que surten espontàniament, sense pensar. He deixat a tots els que em van declarar la guerra sense arguments.
I he guanyat la guerra. Gràcies a la meva armadura. Gràcies al meu preparat vitamínic. Gràcies a les meves armes. Però, sobretot, gràcies a aquella espontanietat que em surt quan no tinc nervis, quan estic segura de mi mateixa.
I tornaré a guanyar la guerra. Quan faci falta!
dimecres, 13 de setembre del 2006
Ring, ring...
Ja me n'anava a dormir (sí, què passa, el meu despertador sona abans de les 6 del matí i si no dormo 6 o 7 hores no tiro...) Estava a punt de tancar l'ordenador, quan he sentit el telèfon. Ring, ring...
No és el primer cop que sona aquesta nit. Ma mare és a treballar i mon pare té el son massa lleuger. Tan lleuger té el son que, si algun dia m'aixeco al lavabo a mitja nit, el sento preguntar-me que si em trobo bé. I és que a vegades em desperto i ja no vaig al lavabo per no haver de contestar a mitja nit que si em trobo bé, que si no sé què més (perquè, com que es desperta, llavors té ganes de xerrar).
Ring, ring... Segon cop avui, des que el meu pare és a dormir. He fet una aposta amb mi mateixa: quant de temps trigarà a venir a preguntar qui trucava? Ha sigut penjar el telèfon i començar a escriure. Tic, tac, tic, tac...
Quan acabava d'escriure el "si no dormo" s'ha obert la porta. I és que ja em perdonaran, però les 11 de la nit no són hores de trucar.
Me'n vaig a dormir. Tornarà a sonar el telèfon? I si sona, algú l'agafarà?
Que ningú em faci cas. He escrit aquest post mentre estava oficialment dormint. Ni tan sols sé què hi diu... Només una petita anècdota amb el telèfon d'ahir (prometo que no torno a despenjar el telèfon mai més!)
- Sí?
- Hola...
La veu s'assembla a la veu d'una amiga de ma mare.
- Hola.
- Què tal?
- Bé.
Un parell de segons de silenci...
- Lavínia?
Vaja, no era l'amiga de ma mare...
- S'ha equivocat.
- ¿Quién ha llamado?
- Se han equivocado.
- ¿Y entonces por qué le contestaste que bien?
Almenys sort que era a mitja tarda i que no eren les 11 del vespre...
No és el primer cop que sona aquesta nit. Ma mare és a treballar i mon pare té el son massa lleuger. Tan lleuger té el son que, si algun dia m'aixeco al lavabo a mitja nit, el sento preguntar-me que si em trobo bé. I és que a vegades em desperto i ja no vaig al lavabo per no haver de contestar a mitja nit que si em trobo bé, que si no sé què més (perquè, com que es desperta, llavors té ganes de xerrar).
Ring, ring... Segon cop avui, des que el meu pare és a dormir. He fet una aposta amb mi mateixa: quant de temps trigarà a venir a preguntar qui trucava? Ha sigut penjar el telèfon i començar a escriure. Tic, tac, tic, tac...
Quan acabava d'escriure el "si no dormo" s'ha obert la porta. I és que ja em perdonaran, però les 11 de la nit no són hores de trucar.
Me'n vaig a dormir. Tornarà a sonar el telèfon? I si sona, algú l'agafarà?
Que ningú em faci cas. He escrit aquest post mentre estava oficialment dormint. Ni tan sols sé què hi diu... Només una petita anècdota amb el telèfon d'ahir (prometo que no torno a despenjar el telèfon mai més!)
- Sí?
- Hola...
La veu s'assembla a la veu d'una amiga de ma mare.
- Hola.
- Què tal?
- Bé.
Un parell de segons de silenci...
- Lavínia?
Vaja, no era l'amiga de ma mare...
- S'ha equivocat.
- ¿Quién ha llamado?
- Se han equivocado.
- ¿Y entonces por qué le contestaste que bien?
Almenys sort que era a mitja tarda i que no eren les 11 del vespre...
dilluns, 4 de setembre del 2006
Dilluns
"Si te esperas cinco minutos a marchar, te cierro la puerta del garaje".
Somric. Quan arribo a casa agraeixo que algú em senti arribar i obri la porta. A l'hora de marxar, que algú la tenqui només fa que m'estalviï el mig minut que em costa baixar del cotxe, tencar la porta i tornar a entrar al cotxe. Si m'espero els cinc minuts que em diuen, encara perderé més temps.
Miro la roba que porto. Era la roba que havia de portar ahir. Dissabte vaig arribar a mitja tarda a casa. Em vaig treure la roba que portava i vaig comprovar que a dintre l'armari hi hagués alguna cosa que em pogués posar. Tinc poca roba, i de la poca que tinc, la meitat no em va bé. M'he passat tot l'estiu sobrevisquent amb 5 samarretes i poca cosa més (o sigui, un parell o tres de pantalons). Podria anar a comprar roba, però em fa tanta mandra i m'agrada tan poc, que dia rere dia tinc una discussió amb ma mare, perquè em diu que he d'anar a comprar roba.
Un bri de tristesa em passa pel cap. Era la roba que havia de portar ahir. Però ahir em vaig passar tot el dia a casa. El dissabte a la tarda vaig arribar molt contenta a casa i als cinc minuts estava no sé si enfonsada o trista. Quina importància té, això, ara?
Pujo al cotxe. Quan li dono al contacte s'engega la radio. Sempre ho fa. Ni tan sols em recordo que la radio s'engega sola, i això que el meu cotxe ja és prou vell com per haver passat la ITV un cop i l'agafo cada dia. Em sorprenen les notes d'una cançó. Sembla mentida com les notes d'una cançó et poden retornar a llocs impensables. A mi em retornen a un carrer petit, que fa pujada, situat en un dels millors llocs que conec. Em recorden un dia que vaig pujar i que la cançó em va fer adonar del nom del carrer i vaig somriure. Ironies del destí, suposo.
Condueixo fins a la ciutat, però no em trec la cançó del cap. Per sort, em recordo d'agafar el camí que he d'agafar. Des que aquest estiu van tencar un dels principals carrers de la ciutat, que he de fer molta volta per anar allà on vaig. Abans, quan arribava a la ciutat, trigava 10 minuts a arribar. Ara en trigo 15. D'acord, 5 minuts no és massa. Només que ara, quan m'aixeco, el despertador no marca les 6:00, sinó que marca les 5:55, o sigui que són les 5:47, però aquesta barrera psicològica de posar el despertador abans de les 6 és bastant gran. I què carai, que són 5 minuts, però el temps ha augmentat un 50%! Si a tothom li haguessin augmentat el sou un 50% aquest estiu, segur que tothom faria millor cara. Somric. Em recordo del meu sou i de que a mi no me l'han augmentat un 50%. Veurem el dia que cobri, però l'augment estarà prop del 200%.
Arribo al meu primer destí. Segueixo somrient. Qui es recorda ara ja del diumenge? No hi ha millor forma de començar un dilluns al matí, quan la ciutat encara dorm (o gairebé) que jugar a pilota com fa la gent que té la meitat d'edat que la que tinc jo (o menys de la meitat, no ens enganyem... la tercera part? Potser menys? Millor no faig números).
Després de la pilota, toquen els estiraments. No tinc res en contra dels estiraments, però si en contra de la relaxació. M'avorreixo. Intento jugar a intentar tapar les bombetes amb els peus, de forma que no vegi ara aquest llum, ara aquell altre, mentre l'altra gent es relaxa. Després em dedico a tornar a comprovar amb quin ull apunto. Somric. Fa poquet que ho sé. Ho vaig aprendre en un curs on els alumnes eren bàsicament masculins. I els professors també, ja que hi som. Bé, per ser exactes, si no hi hagués sigut jo, hagués sigut un curs exclusivament masculí. Algú va parlar d'apuntar, i de que si havies fet la mili sabies exactament amb quin ull apuntaves. Un parell de nois més joves que jo i un de la meva edat ens vam mirar als altres. Aquell dia vaig descobrir que jo apunto amb l'esquerre. Em va sorprendre, perquè és l'ull en el que hi tinc més miopia, però la prova és infalible. Avui he tornat a comprovar que és així.
Torno a casa bastantes hores després d'haver-ne sortit. I avui torno aviat, perquè tinc unes coses per acabar i he pensat que ja les acabaria a casa, estava una mica cansada del lloc de treball. Abans de posar-me a fer-ho, però, miro el correu. Bé, si he de ser sincera, a la feina, el miro sovint. Però només el miro. No contesto res. Llegeixo i prou. Bé, a no ser que arribi alguna cosa que no pugui evitar contestar... Avui no tinc temps de contestar cap mail. Potser si acabo la feina d'hora...
Veig que tinc algun comentari. Això no és rutina. Això sempre fa il.lusió. Escric això. Tampoc és rutina. Miro enrere i veig les parts positives del dia. N'hi ha hagut més, però tampoc val la pena posar-les totes. Després contestaré els comentaris. I, si no acabo la feina massa tard, algun mail. Avui no tindré temps de res més, i és possible que no hagués hagut d'escriure això. Però avui tenia ganes de veure la part positiva de la rutina.
De totes formes, si acabo aviat, em desconnectaré aviat, avui. Ja fa dies que estic llegint un llibre que em té enganxada. No és un llibre llarg, però me l'estic llegint tres o quatre vegades. Només faig que anar enrere a rellegir capítols anteriors. Com si volgués guardar-los a la memòria de forma que no se m'oblidessin mai. Per això trigo tant a llegir-lo. Aquest divendres he de tornar a la biblioteca. Dels llibres que vaig agafar per llegir a l'estiu, n'hi ha un que ni tan sols l'he començat. Però és que també n'he llegit de meus.
Publicaré aquest post. Contestaré els comentaris. Acabaré la feina. Contestaré un o dos mails, si no és molt tard. Llegiré una estona. I em posaré a dormir. Demà al matí, a les 5:55, que en realitat són les 5:47, sonarà el despertador. Amb una mica de sort, aquesta nit no aniré veient com passen les hores a la radio despertador. Demà al matí, quan vulgui marxar, el meu pare entrarà al lavabo per dutxar-se. Em dirà que si m'espero cinc minuts em tencarà la porta del garatge. Demà no jugaré a pilota, però faré alguna altra cosa similar. Arribaré a la feina i miraré el correu abans de fer res. Arribaré a casa 13 o 14 hores després d'haver-ne marxat. Soparé. Miraré el mail. Amb una mica de sort tindré una resposta que espero i que no arribarà. Llegiré. Aniré a dormir. El despertador sonarà a les 5:55, que en realitat són les 5:47...
Somric. Quan arribo a casa agraeixo que algú em senti arribar i obri la porta. A l'hora de marxar, que algú la tenqui només fa que m'estalviï el mig minut que em costa baixar del cotxe, tencar la porta i tornar a entrar al cotxe. Si m'espero els cinc minuts que em diuen, encara perderé més temps.
Miro la roba que porto. Era la roba que havia de portar ahir. Dissabte vaig arribar a mitja tarda a casa. Em vaig treure la roba que portava i vaig comprovar que a dintre l'armari hi hagués alguna cosa que em pogués posar. Tinc poca roba, i de la poca que tinc, la meitat no em va bé. M'he passat tot l'estiu sobrevisquent amb 5 samarretes i poca cosa més (o sigui, un parell o tres de pantalons). Podria anar a comprar roba, però em fa tanta mandra i m'agrada tan poc, que dia rere dia tinc una discussió amb ma mare, perquè em diu que he d'anar a comprar roba.
Un bri de tristesa em passa pel cap. Era la roba que havia de portar ahir. Però ahir em vaig passar tot el dia a casa. El dissabte a la tarda vaig arribar molt contenta a casa i als cinc minuts estava no sé si enfonsada o trista. Quina importància té, això, ara?
Pujo al cotxe. Quan li dono al contacte s'engega la radio. Sempre ho fa. Ni tan sols em recordo que la radio s'engega sola, i això que el meu cotxe ja és prou vell com per haver passat la ITV un cop i l'agafo cada dia. Em sorprenen les notes d'una cançó. Sembla mentida com les notes d'una cançó et poden retornar a llocs impensables. A mi em retornen a un carrer petit, que fa pujada, situat en un dels millors llocs que conec. Em recorden un dia que vaig pujar i que la cançó em va fer adonar del nom del carrer i vaig somriure. Ironies del destí, suposo.
Condueixo fins a la ciutat, però no em trec la cançó del cap. Per sort, em recordo d'agafar el camí que he d'agafar. Des que aquest estiu van tencar un dels principals carrers de la ciutat, que he de fer molta volta per anar allà on vaig. Abans, quan arribava a la ciutat, trigava 10 minuts a arribar. Ara en trigo 15. D'acord, 5 minuts no és massa. Només que ara, quan m'aixeco, el despertador no marca les 6:00, sinó que marca les 5:55, o sigui que són les 5:47, però aquesta barrera psicològica de posar el despertador abans de les 6 és bastant gran. I què carai, que són 5 minuts, però el temps ha augmentat un 50%! Si a tothom li haguessin augmentat el sou un 50% aquest estiu, segur que tothom faria millor cara. Somric. Em recordo del meu sou i de que a mi no me l'han augmentat un 50%. Veurem el dia que cobri, però l'augment estarà prop del 200%.
Arribo al meu primer destí. Segueixo somrient. Qui es recorda ara ja del diumenge? No hi ha millor forma de començar un dilluns al matí, quan la ciutat encara dorm (o gairebé) que jugar a pilota com fa la gent que té la meitat d'edat que la que tinc jo (o menys de la meitat, no ens enganyem... la tercera part? Potser menys? Millor no faig números).
Després de la pilota, toquen els estiraments. No tinc res en contra dels estiraments, però si en contra de la relaxació. M'avorreixo. Intento jugar a intentar tapar les bombetes amb els peus, de forma que no vegi ara aquest llum, ara aquell altre, mentre l'altra gent es relaxa. Després em dedico a tornar a comprovar amb quin ull apunto. Somric. Fa poquet que ho sé. Ho vaig aprendre en un curs on els alumnes eren bàsicament masculins. I els professors també, ja que hi som. Bé, per ser exactes, si no hi hagués sigut jo, hagués sigut un curs exclusivament masculí. Algú va parlar d'apuntar, i de que si havies fet la mili sabies exactament amb quin ull apuntaves. Un parell de nois més joves que jo i un de la meva edat ens vam mirar als altres. Aquell dia vaig descobrir que jo apunto amb l'esquerre. Em va sorprendre, perquè és l'ull en el que hi tinc més miopia, però la prova és infalible. Avui he tornat a comprovar que és així.
Torno a casa bastantes hores després d'haver-ne sortit. I avui torno aviat, perquè tinc unes coses per acabar i he pensat que ja les acabaria a casa, estava una mica cansada del lloc de treball. Abans de posar-me a fer-ho, però, miro el correu. Bé, si he de ser sincera, a la feina, el miro sovint. Però només el miro. No contesto res. Llegeixo i prou. Bé, a no ser que arribi alguna cosa que no pugui evitar contestar... Avui no tinc temps de contestar cap mail. Potser si acabo la feina d'hora...
Veig que tinc algun comentari. Això no és rutina. Això sempre fa il.lusió. Escric això. Tampoc és rutina. Miro enrere i veig les parts positives del dia. N'hi ha hagut més, però tampoc val la pena posar-les totes. Després contestaré els comentaris. I, si no acabo la feina massa tard, algun mail. Avui no tindré temps de res més, i és possible que no hagués hagut d'escriure això. Però avui tenia ganes de veure la part positiva de la rutina.
De totes formes, si acabo aviat, em desconnectaré aviat, avui. Ja fa dies que estic llegint un llibre que em té enganxada. No és un llibre llarg, però me l'estic llegint tres o quatre vegades. Només faig que anar enrere a rellegir capítols anteriors. Com si volgués guardar-los a la memòria de forma que no se m'oblidessin mai. Per això trigo tant a llegir-lo. Aquest divendres he de tornar a la biblioteca. Dels llibres que vaig agafar per llegir a l'estiu, n'hi ha un que ni tan sols l'he començat. Però és que també n'he llegit de meus.
Publicaré aquest post. Contestaré els comentaris. Acabaré la feina. Contestaré un o dos mails, si no és molt tard. Llegiré una estona. I em posaré a dormir. Demà al matí, a les 5:55, que en realitat són les 5:47, sonarà el despertador. Amb una mica de sort, aquesta nit no aniré veient com passen les hores a la radio despertador. Demà al matí, quan vulgui marxar, el meu pare entrarà al lavabo per dutxar-se. Em dirà que si m'espero cinc minuts em tencarà la porta del garatge. Demà no jugaré a pilota, però faré alguna altra cosa similar. Arribaré a la feina i miraré el correu abans de fer res. Arribaré a casa 13 o 14 hores després d'haver-ne marxat. Soparé. Miraré el mail. Amb una mica de sort tindré una resposta que espero i que no arribarà. Llegiré. Aniré a dormir. El despertador sonarà a les 5:55, que en realitat són les 5:47...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la