Vida virtual, vida real?

Des de fa uns dies que discutim (per dir-ho d'alguna forma) amb una altra persona si la vida virtual és vida real o no ho és. Jo dic que no, l'altra persona diu que sí. Que faci dies que ho discutim no vol dir que ho discutim tot el dia, sinó que la nostra forma de comunicar-nos és a través d'internet, malgrat que primer ens vam conèixer en persona, però com que vivim lluny (bé, tampoc tan lluny, diria que eren dues hores de tren), internet ens serveix per mantenir el contacte. Així que als vespres, quan arribo a casa, acostumo a tenir un mail que m'espera. L'endemà al matí, quan aquesta persona arriba a treballar, acostuma a tenir un mail que l'espera. I, últimament, parlem d'això, de la vida virtual i la vida real.

La vida virtual pot semblar vida, però no ho és. No saps mai qui s'amaga a darrere la pantalla. És més, encara que algú digui la veritat, si és que existeix, sempre te'n faràs una idea irreal. Perquè tots tenim la nostra imaginació, i sobretot ho he notat llegint llibres, que jo m'imagino les coses d'una manera, i sovint són molt diferents de com s'ho ha imaginat algú altre. Suposo que aquesta és la grandesa dels llibres que acostumo a llegir jo, que per això m'agraden, perquè et crees un món imaginari, però aquest món... poden ser molts móns diferents.

Aquí sóc anònima. Però, a part d'aquí, acostumo a donar la cara, a dir qui sóc. Perquè... doncs no ho sé, perquè em sembla molt més normal anar amb l'identitat per davant.

La vida virtual no és vida, i no crec que ningú em faci convèncer del contrari. Sí, amb aquesta persona amb qui discutim sobre això, el contacte que tenim és bàsicament virtual. Però en cap cas diria que és una persona virtual, perquè està allà, i qualsevol dia que li digui si vol anar a donar un volt, trobarem un dia, jo faré una hora i mitja de tren, aquesta persona en farà mitja, i ens trobarem. Una vida real.

Però llavors hi ha altra gent, gent virtual. Potser és que avui tinc mal dia, però la gent virtual cada cop em sembla més irreal. Sí, són reals, però estan en un altre univers. No em serveix la frase, que últimament sento molt, de que sempre que vulgui em puc connectar a internet i tinc una vida, que sempre em puc connectar i trobaré algú amb qui parlar. No. Em nego a acceptar aquesta frase. Sempre que vulgui em puc connectar a internet i probablement trobi algú amb qui parlar. Però no és parlar. És... sí que és parlar, però no és parlar. I, sobretot, no és vida.

Sembla estrany que sigui jo la que digui que això no és vida, i que gent que gairebé no es connecta a internet em diguin que això és vida.

Cada cop m'allunyo més, i conscientment, de la gent que no és real. Que no és que siguin gent irreals, sinó que són virtuals. Gent a qui no conec. Gent que no em volen conèixer. O gent que em coneixen però que continuen essent virtuals. Perquè, la veritat, jo no vull cap vida virtual. Vull una vida real. I sí, ja sé que algú em podrà preguntar que què faig aleshores escrivint això. O que què faig aquí, en un racó on continuaré essent virtual per la resta de la gent durant molt de temps. La veritat és que no ho sé. O per què escric això, si sé que probablement algú s'ho agafi com una cosa personal, quan en realitat no ho és, quan el que faig és divagar i prou, però que hauria d'anar més amb compte, perquè no seria el primer cop que algú s'enfada amb mi per alguna cosa que no s'ha entès bé.

El que sí sé és que també hem estat discutint és si el meu jo virtual és el mateix que el meu jo real. I jo segueixo dient que no. Segurament hi ha un jo virtual per cadascuna de les persones que llegeixen això. Que tampoc són moltes persones, però si hi hagués un jo virtual per cadascuna d'aquestes persones i jo fos totes elles, tindria unes quantes personalitats.

No és que digui que deixo el blog. Tampoc és que digui que vull deixar de parlar amb qui sigui que només conec virtualment. Només que... les persones virtuals no són reals. Algunes es surten per la tangent cada cop que preguntes alguna cosa, d'altres apareixen i desapareixen per art de màgia, quan els ve bé.

De fet, jo sóc la primera que tinc vergonya. Jo sóc la primera que em costa parlar cara a cara amb la gent, sóc la primera que em costa conèixer algú. Però també sóc la primera que no trobo el sentit a comunicar-se només a través d'internet, no en el cas de persones a qui separa una distància, sinó persones properes. O persones que tenen possibilitat de trobar-se cara a cara i només es comuniquen a través d'internet. No sé, no ho trobo real. Per més que algú em digui que això és una vida real.